Arxiu del mes de novembre 2010

Cap a la fira de Leipzig (1968)

28-11-2010

La Fundació Josep Pla promou des del 30 de novembre, a Brussel·les, l’exposició “Les ciutats europees de Josep Pla“. El ‘Quadern de notes vistes’ s’hi afegeix amb aquesta contribució.

Per a entrar a la República Democràtica (comunista) Alemanya vam escollir el transport ferroviari, i així, a les deu de la nit d’un dia determinat, a l’estació de Hagen (Westfàlia meridional) agafàrem un tren que, havent partit d’Aachen (Aix-la-Chapelle), a la frontera belga, tenia com a destinació l’estació de Twican, a uns quants quilòmetres de la frontera txecoslovaca, passant per Colònia, Hannover, Magdeburg, Leipzig i Dresden. La nostra intenció principal era de visitar la cèlebre Fira Internacional de Leipzig, sobretot la Fira tècnica, i amb aquest fi portàvem els papers corresponents, que ens foren lliurats per la Cambra de Comerç de Barcelona. El viatge fou una mica llarg i arribàrem a Leipzig a les vuit del matí.

Com que el tren va passar, a l’Alemanya Occidental o federal, per un espai molt industrialitzat i d’una gran densitat de població, tinguérem unes primeres hores nocturnes molt il·luminades. Aquesta part d’Alemanya és una enorme organització amb una fastuositat de llum nocturna com rares vegades és possible de veure a l’Europa occidental. És un enorme animal a una escala inusitada, il·luminat. La darrera població d’aquest transcurs es diu Wolfburg i hi ha, davant la via, una fàbrica d’unes proporcions desorbitades: la d’automòbils Volkswagen, que construeix sis mil cotxes diaris. Ens trobàvem en aquesta estació quan el personal del tren va passar per tots i cadascun dels compartiments i advertí els passatgers de la necessitat de desprendre’s de diaris, revistes i en general de tota mena d’impresos del tipus que denominarem, per rapidesa, occidental, si no es volien veure exposats a un examen molt minuciós dels seus equipatges. La suggestió fou complerta al peu de la lletra i foren recollits una gran quantitat de papers que els empleats guardaren gelosament. Tot plegat donà als passatgers una impressió de virginitat davant el país on preteníem entrar. A més d’aquest agradable estat d’esperit vaig tenir la sensació física de trobar-me a la porta d’una gàbia considerable. A mi –ho declaro amb tota innocència– no m’agraden els països entesos com una gàbia, encara que es presentin amb la intenció de redimir el gènere humà.

I així arribàrem a l’estació fronterera de l’Alemanya democràtica, que en aquest trajecte és Haldensleben, si no ho recordo malament. Deturat el tren davant l’estació i les oficines frontereres, un altaveu pregà als viatgers que no es moguessin del seient que tenien reservat. Així ho va fer tothom. Era un prec que, en tot cas, no es podia deixar de complir perquè el tren, mentrestant, havia estat tancat. Cal advertir amb això que el tren, tot i la seva llarga projecció, no duia cap vagó restaurant i només un cotxe, destinat a Berlín, amb llits. Així esperàrem uns minuts, passats els quals vam rebre les visites de sis autoritats successives. L’examen del tren per aquestes autoritats durà una hora exactament.

Primerament vam rebre la visita d’una senyoreta a la qual haguérem de presentar tots els papers que dúiem: passaport, documents de la Fira de Leipzig, prèviament complimentats amb les declaracions de diners que portàvem. La senyoreta va donar un cop d’ull compendiós als papers i, havent-los trobats en regla, en el meu cas particular, me’ls tornà amb una lleugera inclinació de cap a la qual vaig correspondre encantat. La finalitat de la feina d’aquesta funcionària era veure si els documents dels viatgers estaven, grosso modo, en regla, per evitar discussions amb les autoritats posteriors que ens anirien visitant. En el cas de trobar alguna cosa que des d’algun punt de vista oferia algun dubte, la senyoreta pregava al viatger d’acostar-se a les oficines de l’estació i resoldre, en un terreny de més altura, el que al seu entendre no era prou clar.

Després arribà una segona senyoreta, en aquest cas vestida amb un uniforme masculí de la policia, que ens invità a presentar els passaports. Ho férem com es fa habitualment. Vaig tenir la gran satisfacció de constatar que, del meu, amb prou feines en va fer cas. A la meva edat, naturalment, la meva força és escassa, i sens dubte deguí imposar a la senyoreta uniformada una certa confiança. També podria ésser que els coneixements lingüístics de la persona de referència no arribessin a la llengua en què el passaport era escrit, que contrastà amb l’atenció que posà en l’examen dels passaports alemanys, anglesos i suïssos –perquè el compartiment era d’un cosmopolitisme absolutament ferial. A l’Alemanya democràtica, el rus és ensenyat a les escoles des dels quatre anys obligatòriament, i l’anglès i el francès, a triar, des dels deu anys. El segon tràmit va passar, doncs, amb una gran facilitat.

Després vingué un senyor destinat a examinar els documents relacionats amb la Fira de Leipzig, al qual els presentàrem. Aquests documents, com que eren escrits en rus, alemany i anglès, foren objecte d’un examen més detingut. A les pàgines d’aquest petit quadern, cal posar-hi, a més, el detall de totes les monedes que porteu al damunt, fins a l’últim cèntim. No hi ha dubte, però, que aquest examen va ésser amable. Per a l’Alemanya democràtica (comunista) la Fira de Leipzig és una cosa molt important. Es l’únic esdeveniment d’aquesta República, de tretze milions d’habitants, que té una importància autènticament mundial. Els qui anem a Leipzig per a la Fira som unes persones que gaudim d’una consideració notòria per part de les autoritats, que contribuïm a l’expansió de la Fira. El tercer tràmit va passar gairebé amb el somriure als llavis.

Després arribà el moment de la moneda. Vingué una altra senyoreta uniformada que duia sota l’aixella una gran cartera negra plena –com vaig poder constatar– de bitllets de banc. Eren funcionaris del Deutsche Note Bank, és a dir, de l’únic banc (banc de bitllets, com diu el seu títol) de l’Alemanya Democràtica i que és no solament el banc d’emissió, sinó l’únic banc comercial. Un dels meus companys de viatge comprà cinc-cents marcs de l’Alemanya Occidental i li donaren, com a contrapartida, cinc-cents marcs de l’Alemanya de l’Est, perquè aquestes dues monedes tenen una absoluta paritat oficial. El marc de l’Alemanya Federal constitueix una de les monedes més fortes del món. Amb tot, poguérem constatar, en aquesta frontera, que el marc oriental té el mateix valor que l’anterior, tot i que, en realitat, no se’n sap el preu, que objectivament deu ésser molt baix i un paper de valor purament interior, perquè totes les transaccions que es fan en els països situats darrera el teló d’acer es fan a base de dòlars americans. En un mot, és una moneda exclusivament limitada a la gàbia de l’Alemanya de l’Est i per a ús només dels ciutadans d’aquesta construcció estatal. L’Alemanya d’Ulbricht té l’absoluta pruïja de tenir una moneda igual que la de l’altra Alemanya. Quan el Govern del canceller Erhard decretà d’apujar el preu del marc occidental i en relació amb el dòlar, que valia quatre marcs vint pfennige, el posà simplement a quatre marcs, el col·lega Ulbricht féu el mateix. Dintre la gàbia això es pot fer amb una facilitat relativa, gràcies a la policia de la moneda, que és formidable. En fi, recordar als monetaristes que una moneda bona pot valer, gràcies a la policia, exactament igual que una moneda que no té pràcticament el més petit valor no crec que els estranyi. En la nostra època s’han pogut fer amb les monedes els experiments més repugnants –i en aquest procés no és exclòs el nostre país. Els bitllets són divertits i molt puerilment propagandístics: en un hi ha el retrat de Karl Marx; en un altre, el de Friedrich Engels; el que conté el retrat de Lenin és dels més corrents; després hi ha els que contenen les efígies del cosmògraf Humboldt, tot i haver estat un gran burgès en el seu temps, i del poeta Schiller, de qui es pretén oblidar la seva mania eròtica i el seu alcoholisme fonamental. El revolucionari Thälmann encara és molt iconografiat. En canvi, no he vist els retrats de Rosa Luxemburg ni el de Liebknecht, noms de tanta història en la revolució mundial.

Al final ens haguérem de comprometre a despendre a l’Alemanya de l’Est, pel cap baix, vint-i-cinc marcs diaris. Donada la paritat dels dos marcs, la quantitat equival a 437,50 pessetes diàries. És barat. Cal observar, però, que les tres persones que anem a la Fira no anirem a cap hotel dels tres o quatre que, aquests dies, funcionen a Leipzig, sinó que els organitzadors de la Fira ens han destinat a la casa d’un fuster, perquè, atesa la gran afluència, no han trobat cap altre lloc més, i encara gràcies. A la casa on anem consignats ens donaran un llit i l’esmorzar matinal, consistent en una tassa de cafè, unes gotes de llet, una mica de mantega, un panet o unes llesques de pa negre i melmelada.

Després entraren els empleats de la Duana. Aquests funcionaris foren molt amables. No suscitaren l’obertura –si més no al meu compartiment– de qualsevol equipatge. Havia restat prou demostrat, per les visites anteriors, que anàvem a la Fira de Leipzig, i el fet, a la República Democràtica, imprimeix caràcter. D’altra banda, els duaners no veieren al vagó el vestigi més insignificant d’imprès o de paper occidental, la qual cosa sens dubte els convencé que les nostres maletes no contenien res de contraban real o espiritual –com era cert, al meu modest entendre.

Més tard vingué la sisena i última visita. Dues persones del gènere masculí. El revisor del tren, que foradà els bitllets que dúiem amb el maquinalisme d’aquesta mena de funcionaris, i un altre senyor que, en certa manera, representava «el peix gros». Aquest senyor era destinat a tenir una idea global de l’obra duta a terme pels funcionaris anteriors. És un càrrec que, en el món comunista, és indispensable, perquè en aquest món tan curiós ningú, en realitat, no es fia de ningú i ningú no vol tenir a més petita responsabilitat. Tots els funcionaris, en realitat, són consultants. La por de comprometre’s és constant. Tot compromís equival a acceptar una responsabilitat i tota responsabilitat és perillosa, perquè, si no és la que cal assumir segons el criteri del superior, pot equivaler a la pèrdua del càrrec i a la misèria ineluctable. Els comunistes sempre són dos, i la seva missió és de vigilar-se mútuament. Són sistemàticament consultants. El situat en un lloc determinat consulta amb el seu superior; aquest, al seu torn, amb el seu superior, etc. Tot, en realitat, es perd en un lloc i davant una persona determinada. Quin és aquest lloc? Qui és aquesta persona? Ningú, en realitat, no ho sap. En teoria, tot ha d’arribar als situats en les altures més elevades –als comissaris del poble, que, a Occident, anomenem ministres. Els comissaris del poble tenen un superior, que és el president del Presídium d’aquests comissaris, i que en aquesta República Democràtica es diu Willy Stoph. Aquest col·lega té un superior que es diu Walter Ulbricht. Amb tot, moltes persones d’aquesta República m’han dit que Walter Ulbricht té, al seu torn, un superior que ningú no sap exactament qui és, però que resideix generalment a Moscou, cosa que no és desmesurada i que, sens dubte, és veritat. Però no anticipem massa.

Després de la visita –que durà una hora– d’aquests sis o set funcionaris, el tren restà en un silenci total. Vaig aprofitar els darrers moments –previs a la marxa- per a donar un cop d’ull, per la finestra, al món exterior. I així em vaig trobar, per primera vegada a la vida, amb la bandera de la República Democràtica. De la façana de l’estació penjaven, en realitat, dues banderes: una franja tèxtil de tela vermella, que era la bandera russa, bé que sense la falç i el martell habituals, sens dubte –em digueren– per no alarmar excessivament els visitants occidentals de la Fira. La contigüitat d’aquestes dues banderes, més tard vaig tenir l’avinentesa de presenciar-la en tots els moments de la meva estada en aquest país. La bandera de la República Democràtica és, en tot cas, sumptuosa. La componen tres faixes horitzontals, negra, vermella i groga, i al centre té uns objectes molt notables: primer, un martell i, sobre un mànec, un compàs obert cap avall. Les ales del compàs estan unides per un cartabò, sens dubte per indicar que, aquí, la justícia es fa al mil·límetre. Tots aquests objectes estan ficats dins un oval l’orla del qual formen unes espigues de blat molt denses i abundoses. La bandera em va agradar per la seva varietat colorística i sobretot m’agradaren els objectes representats sobre les faixes tèxtils pel seu simbolisme justicier, laboriós i alimentari tan accentuat.

Després el tren engegà. Aleshores poguérem advertir alguns fets indubtables. El tren, que havia estat rapidíssim fins a l’estació fronterera, esdevingué un comboi lent, assossegat i plàcid. La màquina, que havia estat elèctrica, fou substituïda per una màquina de vapor de dibuix arcaic però que per la xemeneia llançava un fum magnífic, esplendorós, que, tocat per les guspires del carbó, donava al cap del tren un aspecte fantàstic. Sempre és agradable, en aquests casos, de tenir en la foscor nocturna una resplendor lleugerament grogosa però molt impel·lent. La segona cosa ja no ens agradà tant: en aquesta República, els rails dels ferrocarrils encara no estan fosos, de manera que cada vegada que les rodes del vagó passen de rail a rail fa un saltet tot curiós i un soroll certament rítmic però d’una continuïtat bastant ensopida. Això em va treure uns quants anys del damunt. Són manifestacions insignificants quan el trajecte és curt. Quan es tracta d’alguns centenars de quilòmetres, esdevenen obsessionants. Són coses que, en tot cas, han desaparegut de l’Europa occidental.

Per passar l’estona vaig sortir al corredor a fumar un cigarret, i amb aquest motiu vaig anar a donar un tomb pels corredors dels vagons immediats. Una cosa em va sorprendre sobretot. En un compartiment vaig veure una senyora endolada que duia sobre l’equipatge una corona mortuòria. En un altre compartiment hi havia unes persones, també endolades, que tenien un aire familiar i que també duien a l’equipatge una corona mortuòria, més grossa i més solemne que l’anterior. Confesso que aquestes corones metàl·lico-florals m’intrigaren i vaig mirar de saber el que significava tot allò.

– Però, ¿que no sabia que aquest tren és el de les corones mortuòries?

– No senyor. No sé res absolutament.

– Quan s’ha acabat la Fira de Leipzig, el contingent més gros d’aquest tren és donat pels viatgers de corona mortuòria.

El fet m’ajudà a comprendre l’estat de les relacions humanes de les dues Alemanyes. La República Democràtica no dóna cap permís per a sortir de la gàbia als seus ciutadans. Es un fet absolut i total. D’aquí no pot sortir ningú si no és en missió oficial. La República Federal dóna permisos per a anar a la democràtica, però és com si no els donés, perquè la democràtica no deixa entrar els seus posseïdors, tret del cas que hi hagi un mort previ i perfectament legalitzat que permet el pas. Quan hi ha un mort en una família de l’Alemanya Oriental, amb parents a l’Alemanya Occidental i aquests pretenen assistir als funerals, els familiars del mort tenen dret a enviar un certificat de defunció legalitzat als seus parents occidentals. Així mateix, envien a la policia de l’estació fronterera per on pretén entrar el familiar occidental una còpia del document. En possessió de l’òbit legalitzat –sobretot ha d’ésser legalitzat– el familiar occidental compra una corona i es posa en marxa. A la frontera troba la còpia del document que duu al damunt. El deixen passar; li donen exactament un paper vàlid per a passar quatre dies a la República Democràtica.

Les relacions humanes entre les dues Alemanyes tenen un dramatisme esborronador. Les úniques relacions directes. diríem físiques, són les que he intentat de descriure. No hi ha res més. Per això, d’aquest tren en diuen el tren de les corones funeràries.

Arribem a Leipzig a les vuit del matí. L’enorme estació –que un dia va ésser la més gran d’Europa– es veia bastant neta, però tenia un aspecte mancat de qualsevol forma de vitalitat. Sota els cinc immensos arcs d’hangar de l’estació hi havia dos o tres trens vulgars i atrotinats. L’estació era plena de banderes. Quan sortírem a la plaça, les banderes eren també molt abundoses. Per l’aire voleiaven tot de borrallons de neu. La Fira de Leipzig.

——————

«Petit assaig sobre Alemanya i les noves fronteres europees de l’est» (1968). El viatge s’acaba. OC, vol. 39

La Sagrada Família

18-11-2010

La revenja de la mediocritat racionalista de les quadrícules de l’Eixample de Barcelona és l’exabrupte genial de la Sagrada Família. Si un dia qualsevol i d’una manera deliberada, després de passejar un parell d’hores pels carrers de l’Eixample, us presenteu davant de la Sagrada Família, sentireu un xoc estrany, tindreu la sensació de trobar-vos, no davant d’una cosa diferent, sinó d’una cosa absolutament i voluntàriament distinta. D’estudiant, en les meves inacabables divagacions pels carrers de les quadrícules, vaig fer moltes vegades aquesta experiència, sense poder-me explicar mai, però, les causes que portaren Gaudí a accentuar fins al deliri aquesta diferència.

Tot just acabada la carrera, l’amistat amb Lluís Llimona em portà un dia a prendre cafè a casa seva.Vaig conèixer llavors Josep Llimona, el cèlebre escultor, el qual em digué la primera cosa seriosa que sobre Gaudí he sentit en la meva vida. “En els ulls blaus i en el front de Gaudí –em digué– hi ha una tal pertorbació, una tal singularitat, una complexitat tan obsessionant, que per mi aquest home ofereix les característiques del geni. Gaudí és una encarnació del geni.”

En aquella època, en els medis universitaris catalanistes –que eren els únics que s’interessaven per alguna cosa més que per les habituals frivolitats jovenívoles– i en l’ambient intel·lectual incipient en què em movia, el paper Gaudí tenia una cotització molt baixa i la seva obra era generalment considerada horrísona. No tenia pas enemics esbravats i mansois, indiferents i superficials. Gaudí crispava els seus enemics d’una manera instantània de seguida que el seu nom apareixia en qualsevol conversa. Els seus enemics eren de dues classes: els que atacaven la seva persona i la seva obra i els que reservaven la seva indignació per l’obra solament.

Als primers, l’aspecte humil que caracteritzà sempre la persona de l’arquitecte, els treia de polleguera. Darrera d’aquella humilitat tan acusada hi veien un orgull sense límit. Vaig creuar-me algunes vegades amb Gaudí pels carrers, cap al tard, generalment. Portava un vestit negre, lluent i esfilagarsat, unes plantofes obscures, una camisa d’una netedat equívoca; tot caminant solia menjar un rosegó de pa o una taronja que havia comprat a la cantonada immediata; caminava encorbat, obsessionat, sense mirar res, atabalat, pobre, miserable. Si hagués allargat la mà demanant caritat a la gent que passava, ningú no hauria pogut dir, per l’aspecte, que no era un pobre de solemnitat.

Pobre, ho era realment. No es donen pas gaires casos d’un tan profund menyspreu, d’una insensibilitat tan definitiva, pel diner, com el de Gaudí. La singularitat d’aquest fet produïa bombolles de menyspreu. En tot cas, les maneres externes de Gaudí eren acceptades per ben poca gent. Hom deia que eren impròpies de la seva categoria, d’una singularitat intolerable, completament contràries als deures mínims de la ciutadania.

Aquestes idees eren en tot cas compartides per molta gent –tot i no haver-se-les formulades amb l’esquemàtica claredat amb què ho acabo (potser) de fer. Les persones cultivades de l’època, gairebé totes elles educades a França, moltes passades per Itàlia i Anglaterra, consideraven que l’obra de Gaudí era monstruosa, que implicava la ruptura d’una tradició que portaven a la massa de la sang i era per ells com una segona naturalesa. Ara, per explicar l’enormitat del fenomen Gaudí deien que l’arquitecte era un producte del fons anàrquic, inconstruït i peremptori, que caracteritza permanentment les grans personalitats del país. Aquesta explicació em semblà sempre una mica massa senzilla.

De tota manera, no s’ha pas de creure que l’oposició a l’obra de Gaudí fos total. En els ambients intel·lectuals desproveïts de prejudicis, lliures, Francesc Pujols, per exemple, defensà amb la ploma i la paraula Gaudí, en nom de l’art vivent. Pujols, que en les qüestions d’art partí sempre de la definició de la bellesa donada per Milà i Fontanals, segons la qual “la bellesa és l’harmonia vivent”, solia dir que l’obra de l’arquitecte és realment poc harmònica, però que seria ridícul de discutir la seva vivència.

–De tota manera, les formes de la naturalesa encara ho són més…–hom li objectava–. Mireu els bolets, per exemple…

–Sí, d’acord –deia Pujols–. Però no s’amoïni! Gaudí també farà bolets. És una qüestió de paciència.

L’arquitecte fou així mateix defensat pels artistes catòlics de Sant Lluc, que tenien com a consiliari moderador el bisbe Torres i Bages, i del qual els germans Llimona eren les personalitats més preeminents. En la casa de Josep Llimona, que llavors vaig freqüentar, es parlà sempre amb el més gran respecte de Gaudí. En els grups de l’altra banda, tant en l’ambient de Rusiñol com en el de “Les Arts i els Artistes”, la posició era contrària, tot i que alguns dels artistes d’aquesta darrera associació (Nogués, Colom, Pascual…) haguessin treballat en la decoració, establerta per Gaudí, de la Pedrera i haguessin conegut i tractat l’arquitecte.

En el moment àlgid de l’esforç de Gaudí per desplaçar l’arquitectura a la naturalesa, l’arquitecte féu els honors de la casa de Milà, de la Pedrera, al pintor Carles.

–¿Com justifica, senyor Gaudí, les formes i els volums curvilinis que ha posat a la façana? –li preguntà Carles.

–Es justifiquen perquè van lligats a les formes curvilínies de les muntanyes de Collserola o del Tibidabo, que es veuen des d’aquí.

–Però des d’aquí –es trobaven en l’últim pis de la casa– també es veu el mar, i la ratlla de l’horitzó del mar és dreta.

–La ratlla dreta no es troba en la naturalesa –contestà l’arquitecte.

–La ratlla dreta no es trobarà, si vol, en una naturalesa crua i bruta –replicà Carles–. Ara, una forma regular, una forma d’estil, satisfarà l’esperit de l’home. Tot el que no és caòtic satisfà l’esperit.

–No es tracta pas de satisfer…! –digué l’arquitecte, d’una manera seca.

En l’ambient intel·lectual antigaudinià, que imperava llavors a Barcelona, el moment de la màxima detractació es produí en circular la notícia que Gaudí havia dit que els grecs antics havien estat un poble inferior perquè desconegueren el remordiment. Formulada així, la frase no és completa. Havent conegut els ambients favorables i contraris a l’arquitecte, puc, gràcies a l’escultor Llimona, reportar-la exactament. Gaudí havia dit: “El Partenon respon a l’arquitectura d’un poble que no conegué el remordiment”.

El judici produí, és clar, molt d’enrenou. No es tracta pas d’una frase original. És un tòpic lligat amb l’humanisme de color de rosa, segons el qual els temples grecs estan construïts d’una manera que fa que hom hi entri amb el cap alt i la vista enlaire, mentre que, en els altres temples, s’hi entra amb el cap baix i la curvatura del remordiment a l’espinada.

Aquests judicis de Gaudí no foren contestats directament, però exacerbaren l’oposició a l’arquitecte i a la seva obra, no solament en el terreny verbal, sinó a base de petites notes, generalment grolleres, esgarrinxades, que sortien en els diaris. Jo també m’hi vaig sumar i vaig sostenir, amb aquella barra pueril que sovint dóna la inconsciència, que Gaudí era un producte judeo-asiàtic davant del qual el món grec antic representava l’alliberació de l’esperit i l’origen mateix de la cultura més lluminosa i alta. Llavors estàvem tots imbuïts de cultura francesa i en menys escala de cultura alemanya, i, encara que tinguéssim davant la guerra més espantosa de la Història –la primera guerra mundial–, no vèiem res, teníem els ulls encegats per les dolçors (que judicàvem de duració il·limitada) del període anterior, que havia permès una tan gran llibertat. Parlo d’un moment determinat, d’un moment que ha existit –com existeix aquest moment present– i que si bé ha passat no ha deixat de tenir pes –tant de pes com el moment actual. És clar que la guerra, a mesura que anà devastant els esperits, s’anà emportant totes aquestes il·lusions perquè demostrà que tenien poca virtualitat; ara la darrera il·lusió que perdérem fou la de la vida i la cultura del món antic, l’ideal de la Grècia clàssica, que era una Grècia de color de rosa, que havíem après a través de la claror dels escriptors clàssics, de la nostàlgia dels poetes moderns i dels panegiristes anticristians.

Aquella guerra s’ho emportà tot avall, i la Grècia de Nietzsche, de Renan, de Maurras i d’Anatole France, dels poetes anglesos i alemanys, dels invertits i pederastes del panhelenisme intel·lectual, de la universitat liberal i dels cafès literaris, quedà molt malparada. No solament caigueren aquelles amables litografies, sinó algunes elucubracions de molt més nervi i volada. El món tornà al clima del remordiment i la revolució russa semblà el glavi de la venjança de Déu sobre una burgesia espantada.

La convulsió que la primera guerra mundial produí en els esperits fou molt profunda, i és en aquest moment que es produí la revirada a favor de Gaudí i de la seva obra. La seva frase sobre els grecs i el remordiment pogué ésser digerida amb més facilitat. Augmentà el nombre de persones que la trobaren natural. Algú sospità, fins i tot, que un cristià com Gaudí no en podia formular d’altra. És molt difícil, en efecte, que un cristià de catacumba com Gaudí, que fou el cristià més autèntic del seu temps, d’una autenticitat que gairebé no pot descriure’s, un cristià total, indestructible i intractable, pogués pensar sobre el món antic i sobre el món modern que es presentava com el seu hereu directe i immediat, d’una manera distinta de la que en el seu judici va implicada. Per a un cristià autèntic, la pedra de toc del món ha estat sempre el diner, la diabòlica sensibilitat per la riquesa, la pecaminosa avidesa de posseir. Gaudí visqué cristianament. Si tingué alguna vanitat fou la de la seva pobresa, la seva absoluta indigència. És natural, doncs, que cregués que una història empernada sobre el sentit possessiu era nefasta i condemnada a les tenebres del remordiment. Que els grecs, tot i haver estat un poble de possessió i d’avidesa, haguessin negligit el remordiment, ho considerà d’un orgull insuportable, un pecat terrible. Per a l’arquitecte, història i remordiment, vida i expiació, són el mateix.

Les idees de Gaudí sobre l’arquitectura religiosa arrenquen d’aquesta concepció del món. Si els grecs crearen un temple que desconegué el remordiment, ell volgué crear el temple de l’expiació. Això l’havia de portar a la negació del món clàssic i del seu esperit: els cànons i les seccions daurades que crearen els antics. Davant d’aquesta impressionant ambició, algú digué –perquè l’ambició no semblés tan desaforada– que Gaudí pretenia fer el gòtic mediterrani. La passió de verticalitat frenètica de les formes de la Sagrada Família, en contrast amb les formes horitzontals, arrapades a la terra, dels estils clàssics, pogué donar alguna versemblança a l’observació. Ara: jo crec que Gaudí, tot i que pogué tenir, en tant que cristià, l’esperit del gòtic, és, arquitectònicament, un problema molt més complex. És un cas personal, únic, una personalitat prepotent que trenca la tradició arquitectònica de la nostra cultura, servint-se, és clar, de les seves condicions de matemàtic i de constructor, que estan per sobre de tota discussió possible, però mirant sempre a una finalitat més alta, a una finalitat religiosa i moral visible. No. No es pot pas dir que Gaudí sigui un arquitecte gòtic i que faci el gòtic mediterrani, que és el gòtic més raonable i plausible, el més lligat amb la nostra manera d’ésser.

Gaudí pretén fer una arquitectura cristiana inventada de nova planta, amb tota la simbologia d’aquesta religió feta visible –una arquitectura per al poble cristià de catacumba que ell somniava, un poble dominat per la força del remordiment. Gaudí era un dolorista, és a dir, un antiburgès, i és per això que el problema que les persones elegants i distingides anomenen el gust, el bon gust, el refinament, tant si és d’arrel francesa com anglesa com d’allà on sigui, no tingué per a ell mai la menor importància, ni tan sols existí. “No es tracta pas de satisfer…!” –digué a Carles fent-li els honors de la Pedrera. La seva obsessió fou essencialment religiosa i sobretot moral, perquè cregué sempre que la religió i la moral són la mateixa cosa.

Personalíssim dintre d’una coherència objectiva, dominat per un horror físic pel cànon, el tòpic i el lloc comú, dotat d’una força de renovació impressionant, infatigable recercador com correspon a un home moralment insatisfet, Gaudí féu arrencar la seva arquitectura de la vida, de la realitat, de la naturalesa. Mai no li importaren les regles mentre fossin compatibles amb les resistències, i encara en aquest punt fou bastant ortopèdic. Anà directament, com a bon antiracionalista, a les formes més primigènies, més còsmiques, més directes, i de vegades les féu emmotllar simplement. És una arquitectura vitalista –una aproximació a la naturalesa realitzada per un esperit d’una sensibilitat religiosa densíssima. La Sagrada Família és la síntesi de les idees i de la sensibilitat de Gaudí. Judicar-la partint dels criteris estètics habituals, de la rutina, no tindria sentit. És un temple expiatori, que vol dir, si no vaig errat, un temple del remordiment.

Quan, després de caminar una estona curta o llarga pels carrers de les quadrícules, s’arriba a la Sagrada Família, l’estupefacció no es pot reprimir. No diria pas que els carrers de l’Eixample de Barcelona deprimeixin; ara: que són ensopits, repetits i poc graciosos, que inviten a la mediocrització personal, és evident. El contrast entre l’Eixample i la Sagrada Família és un dels fets més extraordinaris de la Barcelona moderna. Quan, en la meva època d’estudiant, i després de vagar per la uniformitat dels carrers, arribava en aquell descampat que pintà Ramon Casas, tendia a creure que em trobava davant d’una explosió de romanticisme. Davant d’aquella genialitat creia que comptava menys l’obra que l’autor, que l’arquitecte. Em semblava que la personalitat era superior a les formes de l’arquitectura, les quals no eren més que un reflex d’un esperit angoixant, asfixiant, prepotent. Em semblava trobar-me davant d’una construcció firmada en els seus menors detalls, que no es podia atribuir més que a ell. No pensava més que en ell. Si les idees de Gaudí –em deia– haguessin estat formulades i realitzades per un home corrent encarnat en l’arquitecte més distingit, el resultat hauria estat irrisori. Projectades i realitzades per ell, han creat l’os arquitectònic més extraordinari del segle. Era donat, doncs, a creure que l’explicació de la Sagrada Família era una vel·leitat romàntica d’unes proporcions inoïdes. De vegades algú parlava dels deixebles de Gaudí. Deixebles? Quins deixebles? Els romàntics no han tingut mai deixebles. Un romàntic del volum de Gaudí, quins deixebles podria tenir? O les paraules havien perdut el sentit o la cosa era impossible.

Ara: a mesura que sovintejaven les meves anades a la Sagrada Família, vaig considerar que era necessari posar una mica d’aigua al vi. En efecte, en un moment determinat vaig sospitar que l’explicació de la genialitat pètria de l’arquitecte a través del seu orgull personal, del seu romanticisme histèric, era més aviat una conseqüència del contrast viscut, intensament viscut a través de caminades assedegades i estèrils, entre la mediocritat esborronadora de l’Eixample de la ciutat i l’audàcia genial del Temple. La Sagrada Família està admirablement col·locada per fer efecte. És una estructura impressionant posada al mig d’una escampadissa de mediocritat grisa i tèrbola. Aquesta manera de veure la Sagrada Família podrà tenir la tara del subjectivisme. Possible. No crec pas, però, que el contrast sigui totalment negligible. És una realitat. A mesura que la ciutat ha anat creixent i la mediocritat augmenta, el Temple Expiatori ha agafat en la mentalitat de la gent unes proporcions mai vistes –vull dir unes proporcions arquitectòniques insospitades i singularíssimes.

No crec que l’arquitecte tingués art ni part en aquest fet. Es trobà davant de la necessitat de construir una baluerna determinada –fos allà on fos– i s’hi llançà de ple. El resultat fou literalment sensacional: elaborà una construcció genial sobre un campament mediocre i adotzenat. Sobre una arquitectura purament burgesa elaborà una fantàstica singularitat.

Barcelona, una discussió entranyable. Primera volada, OC vol. 3

La cuina segons Pla

08-11-2010

Dues cartes de Josep Pla a Josep M. Cruzet, amb el prefaci al volum El que hem menjat.
Com llegirem entre altres coses, Pla no vol ser etiquetat d’escriptor gastronòmic.

————————————————

.

Mas Pla, 25  juliol 1951

Sr. D. J. M. Cruzet Barcelona

Molt estimat amic:

Vaig rebre els llibres, el telegrama i, ahir, la carta. Moltes gràcies.

Per ara, tenim sort amb la censura i a veure si durarà. Han fet un ministeri nou amb la informació i el turisme. La informació és la censura. ¿Es coneixen ja els noms dels nous directors generals? Qualsevol canvi fa por i a veure el que passarà. De tota manera, tinc el gust de participar-li que jo faré els possibles per defensar-me.

Ara, amb l’aprovació d’El carrer Estret, tenim el problema plantejat. Li torno repetir que jo faré el que li convingui respecte d’aquest llibre. Si el vol per al Martorell, es decideixi. Si el vol per l’Ajuntament, vostè mateix. Jo ignoro totalment els reglaments perquè tinc altra feina. És cosa de vostè. Vostè m’ha de dir, en definitiva, quan pensa fer sortir el llibre. Res més.

Per altra part, jo desconec els seus plans i no sé quins títols pensa publicar abans de Nadal. Si hi hagués lloc de fer sortir un altre llibre abans de Nadal –suposant que El carrer sortís per Nadal– jo li podria donar abans de dos mesos un altre llibre intermediari. La vinguda del meu germà ha fet que des de fa tres setmanes no hagi pogut fer res, però a partir del 2 d’agost les coses canviaran. Comprèn Cruzet? Si vostè té el programa ple, esperarem la sortida d’El carrer. Si hi ha un lloc en el seu programa, l’omplirem de tota manera. Em digui, doncs, per favor, si hi ha lloc o no hi ha lloc en el seu pla editorial immediat i jo faré segons el que em dirà.

La idea de l’existència d’aquesta generació l’ha de llançar un o altre. Sagarra ho pot fer, però entre Riba i Sagarra les coses s’estan posant d’una manera –segons les meves últimes notícies– lamentable. Potser valdria la pena de que el llançament de la cosa el fes una persona més neutral. O almenys les coses s’haurien de cuinar de manera que, si Sagarra ho llancés, Riba hi estigués d’acord. Riba té la joventut i farà tots els possibles per destruir a Sagarra. Més que res això és una cosa de vostè, de la seva capacitat per templar gaites.

Li vaig parlar de la 5a sèrie de Coses vistes amb un paper sobre la cuina, llarg. Però, ¿vol creure que això de la cuina, per ara no m’entusiasma? La gent diu que jo parlo massa de cuina i això em fa mal. Sembla que sobre aquest punt hi ha molta unanimitat. A vostè què li sembla? En aquest cas, es podria deixar lo de la cuina per al volum sis i fer un llibre amb altres coses –llibre que potser es titularà Nits d’istiu.  Estic doncs, molt indecís i espero el criteri de vostè. Per sortir abans de Nadal, Un senyor de Barcelona no estaria pas malament. En fi, espero la seva carta. També li podria donar un llibre sobre Barcelona. Més endavant, li faré un Viatge a l’Empordà. El problema és poder treballar.

Està content de la marxa dels llibres? ¿Aquests quatre primers volums, han tingut una mica d’acceptació? Es mouen un xic?

Suposo que ha vist a Brunet. Sortí fa dies de Figueres, per Vic i Barcelona. Ara deu ésser a Barcelona. Independentment del que Dolç pugui fer, jo tractaré de que Brunet faci un gran article –quan torni a Figueres–. Vostè el tracti bé i li compri un llibre.

Molt bé lo de Rierola. Millor, lo de Duran Reynals. La col·lecció s’ha de completar amb altres noms. Ha pensat en les poesies de Don Salvador Albert? Octavi Saltor li resoldrà el problema –del Sr. Albert–. I lo de Ramon Raventós, com està? I els papers de l’Arxiduc? Etc.

En fi, Cruzet, no acabaríem mai.

Escrigui’m. Resolgui el que li demano i a partir del dos d’agost començarem altra vegada a treballar.

És seu aff

Josep Pla

.————————————————

.

Cadaqués, 9 d’agost  1951

Amic Cruzet:

Ahir, amb les presses, per no perdre el correu, no li vaig contestar alguns extrems de la seva carta.

Li haig de dir, en primer lloc que Don Florentino Pérez Embid, nou director general de Propaganda, és un senyor a qui no conec personalment, però que he tingut, amb ell, una important correspondència sobre l’organització política del país.  El Sr. Pérez Embid, que Vicens i Vives em senyalà com l’autor dels articles regionalistes d’«Arbor», la revista de l’Opus Del i de les Investigacions Científiques,  se’m demostrà per carta, en efecte, regionalista, gran admirador de la literatura catalana, partidari de la perifèria contra el centre i partidari de la constitució natural d’Espanya. No sé si és monarquitzant o no; si és demòcrata o no. El que li dic és el que sé. Si li convé que jo el feliciti per el seu nomenament, faci una carta i jo la firmaré amb molt de gust. En tot cas, cregui’m a mi: no s’alarmi. Ara bé: el que és un fet és que els elements, almenys culturals, de Nord-amèrica, haurien de conèixer el que es fa aquí. Estic segur que ho compendrien.

La cuina. Ha de saber que fa set anys que em nego, valent-me de tota classe d’arguments, a donar un llibre sobre cuina a l’editor Aymà. És per dir-li que la meva preocupació sobre aquest punt és antiga. La cuina, serà el sisè volum de Coses vistes.

I ara li vull dir que espero que, dintre dels cent primers volums de la «Selecta», la meva aportació serà la més quantitativament important: espero que hi podré publicar deu volums.

Escrigui’m a Palafrugell.

Els meus millors records

Josep Pla

[Totes dues cartes pertanyen al recull editat per M. Josepa Gallofré. Amb les pedres disperses. Barcelona: Destino, 2003]

————————————————

La nostra vella cuina familiar

.

En aquest país on generalment visc –a l’Empordà– hi ha una certa cuina familiar que, per cert, s’està en aquests dies acabant d’una manera segura i inevitable. Aquesta cuina era bona –o, almenys, la trobàvem bona els naturals del país. Ara es menja bé en algunes cases particulars –molt poques. Abans menjava bé tothom, pobres i rics. Ara, la cuina, cada vegada més rara, és tancada en les quatre parets d’una casa particular. Abans es feien colles d’amics, obsessionades per la culinària, que, amb qualsevol pretext, feien àpats a l’aire lliure. Quan jo en sentia parlar, de jove, em semblaven pantagruèlics –però s’ha d’agafar la paraula en el sentit hiperbòlic que la gent utilitza constantment. Potser no eren pantagruèlics: eren simplement excel·lents. Ja n’hi ha prou per anar tirant.

L’Empordà continua fascinant molta gent de la nostra àrea, i jo he sentit dir que la qualitat de la nostra cuina prové del fet de la proximitat d’aquesta comarca amb França. Aquesta afirmació és totalment errònia, és un simple tòpic que s’ha posat en circulació sense haver dedicat ni un sol moment a examinar la realitat de la comparació. A pesar de la nostra proximitat amb França i de la barreja humana entre les comarques frontereres, comarques que estigueren unides durant tants de segles, la frontera marca una disparitat culinària total –sobretot la vella frontera del castell de Salses i de les Corberes.

Si més no, sobre els comtats catalans que passaren a ésser francesos després del tractat dels Pirineus, obra iniqua de l’imperialisme francès i de la seva teoria de les fronteres naturals, Franca hi projectà no solament la seva cuina, com hi projectà totes les formes del seu dret, de l’arquitectura i, en general, de la vida; fins i tot hi projectà les seves teules vermelles. S’hi hagueren de sotmetre. Destruïren les masies i les substituïren pels seus infectes châteaux burgesos. Una cuina basada en la mantega, en l’abundància del bou i en els principis de la cuina burgesa, ¿com podrà ésser com la nostra? No. Quedaren reminiscències, les de les coses gustoses. Als rossellonesos els agraden els cargols. A nosaltres, també. L’escultor Aristides Maillol no solament presidí grans cargolades a Banyuls, sinó en els aspres del país. Però fora d’això i de poques coses més, què hi ha quedat?

Tot i suposar, doncs, que els rossellonesos tenen molta retirada amb nosaltres –els pagesos del Rosselló parlen un català molt més fonamental que els nostres pagesos, com m’havia dit tantes vegades el poeta Josep Sebastià Pons–, és un fet que la frontera fou decisiva, i si aquí, a pesar de la marca, podem presentar una bona cuina, no és per la proximitat de França, sinó perquè la gent del país, en virtut del seu propi rendiment, ha creat la seva pròpia concepció culinària, que tindrà tants de defectes com vulguin, com algunes qualitats, però que en definitiva és la que agrada més a la gent.

La meva experiència em porta a creure que la cuina francesa, per altra part, la cuina nacional francesa, no ha existit mai. La cuina nacional francesa és la que donen en els vagons-restaurants dels trens expressos d’una gran part del continent. El que existeix a França són les cuines regionals, que la gent ha elaborat en espais concrets i amb productes de rodals concrets –plats que els grans restaurants de París s’han fet seus i així han presentat la cuina francesa. Cosa que evidentment té un gran mèrit i que sobretot ha assegurat la continuïtat d’una gran cuina en el temps, que encara en té més. Ara, davant aquesta cuina, jo em permetria només de dir dues coses: és una cuina, en primer lloc, a la qual la immensa majoria dels francesos no ha tingut mai accés; després, que aquesta cuina ha tingut tants admiradors estrangers com admiradors francesos.

Després d’haver dit tot això, em sembla que no s’ha de dir res més sobre el fet que la nostra cuina té una determinada qualitat a conseqüència de la proximitat a la frontera francesa. És un judici purament fantàstic que demostra simplement que la persona que ho diu no té ni la més lleu idea de França, i encara menys del nostre país.

Nosaltres tenim una cuina modesta, petita, si voleu precària i monòtona, plena de defectes i de qualitats, però que en definitiva ha alimentat un país. Podrà agradar més o menys, estar més o menys considerada. Què hi farem? Però, en definitiva, és l’única que tenim. No en tenim d’altra. Desviar-se, en aquest punt, de la realitat no és pas al meu abast.

Així, en aquest llibre, farem referències constants a la nostra vella cuina familiar, que en definitiva és l’única que caldria mantenir i continuar. En aquests últims anys, aquesta manera de cuinar ha sofert grans embats. Alguns plats –per exemple l’escudella i carn d’olla– han anat molt de baixa, i aquesta característica s’accentua sense parar. Aquest plat, que era considerat, potser pel seu mateix arcaisme, un dels puntals de l’entera societat, ha resultat, en els nostres dies, massa car. Una bona escudella i carn d’olla, com les que es feien abans, avui val un dineral. En general, totes les formes de la cuina dels nostres pares es corresponen més aviat poc amb la manera de pensar i de fer del món actual, i, així, tot sembla molt extravagant. En aquest llibre farem algunes referències a la producció d’aquest fet amb el propòsit d’aclarir-ne les causes. Ja veurem –o veuran– els resultats a què ens conduirà aquest procés. Arriscar una qualsevol profecia no tindria sentit. Jo només diré que els resultats –siguin quins siguin– a què aquest procés ens porti seran de comparació difícil amb els obtinguts per la vella cuina familiar. Si jo fos sol a formular una cosa així, podria semblar un personal sentiment enyoradís desproveït de la més lleu transcendència. Però el cas és que tota la literatura d’aquest ordre que es fa avui –que és abundantíssima–, la d’ací i la de fora d’ací, respon a aquesta tendència, i la posició és molt generalitzada. No és cap vel·leïtat separativa i romàntica. És un corrent molt vast.

A tot arreu, la cuina ha baixat. És inqüestionable. En definitiva, tot s’ha industrialitzat. El gust de les coses és un altre. Les mercaderies i els plats més inversemblants han estat envasats en virtut de procediments de la química més o menys recreativa, però crematística, horripilant. La cuina com a art de lentitud, de paciència, de moderació, de calma, ha passat avall. Jo voldria saber si es pot fer alguna cosa en el món, si no és a base de l’observació i de la calma. Tot el que no sigui obeir aquest principi és una pura fantasia per a primaris. Ara es vol fer una cuina anomenada revolucionària. A la cosa més tradicional i més arcaicament meditada, li apliquen aquest adjectiu de la demagògia més repugnant. Vagin entrant, si volen, en la cuina revolucionària i cada dia menjaran més malament. La cosa és tan notòria i tan clara!

Però el curiós és que la gent vol menjar cada dia millor, sobretot ara que, a l’estiu, va tant al restaurant. Volen menjar cada dia millor, però sempre fora de les coses tradicionals. Això ha portat els propietaris d’alguns establiments a furgar en la vella cuina familiar, i així han ofert plats extravagants, sobretot barreges de carn i peix, que jo no he vist més que en aquest país i que es posaren de moda amb gran facilitat. Aquestes fórmules que, a priori, són absurdes, per no dir monstruoses, mentre es mantingueren en els límits de la cuina familiar, crearen, de vegades, molt bons plats. Per exemple: la llagosta i pollastre, que, de petit, vaig menjar a casa, i que quan s’encerta la combinació d’uns elements tan oposats, per no dir aberrants, ben units per un sofregit –que és un dels comuns denominadors de la nostra cuina–, pot resultar molt agradable. A primera vista no hi ha res més arriscat que posar en una mateixa cassola un pollastre i un crustaci, d’una inconfusible –tots dos– personalitat. Quan s’explica aquest plat a un foraster –i no diguem a un estranger– el primer que es pot veure és que es posen les mans al cap. «És impossible –us diuen–. La barreja és absurda i els resultats han d’ésser fatalment catastròfics. Aquestes coses tan diferents no es podran mai lligar.» Molt bé. Però…

La teoria és una cosa. La pràctica n’és una altra, generalment diferent. Es troben en el mateix quadre, però els resultats poden ésser molt distints. La cuina és una espècie de baptisme. El baptisme és un exorcisme per a treure els dimonis del cos de l’infant que es vol batejar –un exorcisme per a treure els pecats capitals. És probablement gratuït, però molt ben trobat. La cuina fa el mateix amb els aliments: els treu el salvatgisme intrínsec i tracta d’unificar-los. La pràctica, la realitat habitual de cada dia –que és una activitat sovint molt més aguda que la teoria–, pot produir en la cassola una indiscutible unió d’aquests elements tan aberrants. En la nostra cuina familiar el plat és vell, però resulta que ha estat nou i desconegut, i així fou molt acceptat. Per les mateixes raons, foren presentats altres plats típics del país, com la llagosta amb cargols i les gambes amb pollastre, etc. Són barreges espantoses, difícils, perilloses, que arribaren a provocar molta curiositat entre la gent interessada a sortir de les coses corrents i normals, que és el que sembla que l’època demana.

S’han obtingut alguns resultats?

He tractat d’escriure que, de vegades, aquestes absurdes barreges poden arribar en algun resultat. En sóc testimoni. Però ha passat una cosa curiosa: aquestes combinacions s’han desplaçat de la cuina familiar als establiments de restauració pública, pel fet que són tan cars. Són plats d’establiments destinats a les persones que volen fer una francesilla. Com que hi ha gent que guanya tants diners, sempre n’hi ha.

Ara bé: aquests i altres plats del mateix sistema no s’encerten pas sempre. Si el fet era real en la vella cuina, encara ho és més en els restaurants –i, a pesar de tots els encàrrecs, sovint la llagosta va per un cantó i el pollastre per l’altre i el sofregit no ha integrat res. En definitiva, els elements s’han menyspreat mútuament. És un plat perillós. La seguretat, qui la podria donar? He estat de vegades obligat a enfrontar-me amb aquests impressionants guisats i la meva desil·lusió ha estat –salvant rares excepcions– molt pronunciada. Als turistes i forasters, els sembla magnífic, faltats com estan d’un punt de referència. El mengen per la seva estranya novetat i la seva extrema raresa. Potser ens trobem davant un plat sofisticat elaborat sota la capa de la novetat. Aquestes coses són, per mi, d’una absurditat total.

Aquest llibre, que he escrit per la insistent demanda de l’editorial i pel record del professor Vicens i Vives, que en els anys de la fam em presentava ditirambes destinats a posar de manifest com és d’agradable viure en un país habitat per gent normalment alimentada, ha d’anar precedit d’algunes referències personals.

Jo no he estat mai cuiner. No tinc la més petita idea de les receptes culinàries. De la cuina, el que m’interessa són els resultats, l’eficàcia. Jo no he estat mai ni un gourmet ni un gormand. Les meves possibilitats d’absorció alimentària han estat sempre molt precàries. És probablement per aquest fet que he pogut arribar a viure alguns anys. Aquest paper, l’escric havent arribat a setanta-quatre anys. Són ja molts anys. El meu ideal culinari és la simplicitat, sempre compatible amb un determinat grau de substància. Demano una cuina simple i lleugera, sense cap element pesat en la digestió, sense taquicàrdia. El menjar és un mal necessari i, per tant, s’ha d’aerificar. Sóc contrari al vi fort i de graus. El vi dolç m’horroritza. El vi ha d’ésser sec, fresc i d’escassa graduació. No m’agraden les coses crues, ni dolces, ni massa salades. El luxe, en el menjar, com en tot, em deprimeix. Sempre he cregut que la taula és un element decisiu de sociabilitat i de tolerància.

No he estat mai partidari de les cuines exòtiques ni dels plats de pobles remots i allunyats. De vegades, trobant-me en una o altra ciutat, els meus amics m’han volgut portar en algun restaurant xinès, o jueu, o polinèsic. No he posat mai els peus en aquests estranys establiments. No he sentit mai la mínima curiositat ni per la cuina àrab, ni semítica, ni extremoriental. M’agrada menjar amb cullera, forquilla i ganivet, més que amb els dits o els palets. Sóc un franc partidari de la cuina, tan variada, d’aquest continent i de l’Amèrica del Nord. Tot plegat, si vostès volen, és corrent i avorrit, monòton. Aquesta monotonia m’encanta, perquè no crec que les novetats com a sistema ajudin a passar la vida. No m’atreviria mai a comparar un país amb un altre qualsevol: que tothom faci el que pugui –cada terra fa sa guerra– i que mengi de la manera que més li agradi. M’agraden les coses nostres –sobretot si són corrents i simples, netes impecables. No he arribat a comprendre mai per què les coses exòtiques, pel sol fet d’ésser-ho, han d’ésser, sistemàticament, adorables.

La nostra cuina és molt variada –sobretot ara. El règim d’escudella i carn d’olla diària i arròs el diumenge s’ha acabat. Sobre els elements estranys que semblen haver-se infiltrat en la nostra cuina, em mantinc en una adhesió incompleta. Dintre el meu europeisme sistemàtic, m’atinc a l’eficàcia. Cal judicar les nostres coses després d’haver-les provades. Tota la resta és una pretensió ridícula i sense solta apreciable.

El que hem menjat. OC, vol. 22