Arxiu de la categoria ‘Periodisme’

Quatre cartes a Pere Pla (1923)

18-03-2011

Berlín, 16 agost [1923]

Estimat Pere:

He rebut la teva del 9.

Estic bo i aquí hem format una penya divertida, al Romanisches Kaffee, a Charlottemburg, que és el barri jueu de Berlín. Ve en Xammar, que és formidable, el rus Tassin, antibolxevic furibund, en Vayo, dos o tres bons periodistes italians i tres professors espanyols pensionats, que són una gent que no maten moros però que és lo millor que tenen els espanyols. Xerrem molt i jo tinc una temporada molt bona. M’he imposat instantàniament i m’estimen molt.

Molt bé el que em dius de Manufactures. No et preocupis per la qüestió de la pensió. Entre tots ho arreglarem. Aquí la vida continua essent baratíssima.

Jo faig la vida del periodista. Vaig al ministeri de negocis estrangers i parlo amb tothom, del Kanziller fins al darrer secretari. A Berlín, s’hi està bé. L’alemany és dificilíssim. Jo no en sé res i ja pots veure els miracles que faig al diari. De vegades, m’espanto jo mateix de la capacitat d’adaptació i de l’intuïció que tinc de les coses. Ja pots compendre que els articles –n’he fet un foteral– no són més que quatre converses sense solta ni volta amb en Xammar. Tothom d’aquí ha dit que eren els millors que s’havien fet d’Alemanya després de la guerra i que són exactíssims. A n’en Xammar, li roda el cap.

Encara m’arriben ecos dels articles que vaig fer a «El Sol» sobre el feixisme. En Fernando de los Ríos digué al Xammar que era lo mejor que conocía del periodismo español.

Molt bé tot això del Plana i del Llimona. Saluda al Junoy i dóna-li les gràcies pel seu enyorament. Jo, ja pots compendre que no tinc pas temps d’enyorar a ningú.

Afer de l’empleo. Res, ni una paraula més. Coses del sistema nerviós de la gent.

He passat el títol del llibre a en Xammar. Ja el deu haver encarregat a la llibreria de la qual es serveix. Un dia ens ocuparem d’això de les receptes i patents.

Berlín, gran, enorme ciutat. La característica d’aquesta raça és la falta total d’intel·ligència. Ademés, són dolents i d’una duresa –sobretot els prussians– fantàstica.

Continuen les gestions per Rússia. El dia que ens trobem t’explicaré tot això amb detall perquè és molt divertit. Jo he fet proposicions a «El Sol». Amb en Xammar, estem tractant dos volums sobre Rússia amb l’Estelrich.

Adéu. Records a tots. Què feu? Ja contestaré a la Maria. Bon veraneo? Una abraçada.

JOSEP

—––––—––––—––––—––––—–––

.

Berlín, 11 setembre 1923

Estimat Pere:

Vaig rebre la teva del dia 1, que t’agraieixo. Ja que em parles d’en Plana, et diré que no sé res d’ell, que em té per contestar dues o tres cartes. Deu estar enfadat i segurament té raó. Però en Plana hauria de saber que no hi pot haver amistat sense perdonar-se mútuament moltes coses. En Plana ja és gran i hauria de tenir idees clares sobre certes coses. Però vaja, total, res. I el dia que em separi de Barcelona i de la penya, que fins avui és naturalment el meu mètode de treball, tot això serà menos que res. Negatiu i encara.

També he rebut una carta de la Rosa, que vaig contestar.

Jo estic bo. Treballo molt, però encara creia que podria treballar més. Berlín és una ciutat molt trista i lletja, però s’hi viu molt bé. És segurament la ciutat d’Europa més organitzada perquè la gent hi pugui viure. No hi ha sorolls, hi ha un cert ordre, la gent parla baix i hi ha un confort mitjà esplèndid. Llàstima que avui aquesta ciutat sigui tan cara. Jo pago ara 30 milions diaris per dormir. Al canvi d’avui són més de 4 pts. És massa.

Jo tinc ja totes les coses arreglades per marxar. Suposo que podré marxar cap allà al 20, això és quan hagi rebut els quartos de la segona remesa, setembre-octubre. La primera la vaig rebre i aquí t’incloc les excuses del director. Marxaré per Holanda, iré a Brussel·les i Bruges, i m’embarcaré a Ostende, segurament. Per la Ruhr i Colònia, el viatge és incòmode. Tinc ja una carta d’en Joan Reventós, amb un mot per la dispesa que haig d’anar a Londres. Espero també una carta de «El Sol» de Madrid, que m’ha de dir si vol articles d’Anglaterra. En Vayo i en Madariaga m’han ajudat molt per aquesta gestió. Cada vegada que tracto a en Madariaga em dóna més l’impressió de que és l’home més intel·ligent d’Espanya. Si no s’arregla lo de «El Sol» sempre tinc «El Liberal», amb 70 o 80 duros segurs. Espero, finalment, el programa de les oposicions i els apunts que m’ha d’enviar el professor Martí Jara, que ara és a Madrid.

I mira el que són les coses: per assegurar el viatge a Rússia, vaig escriure a en Marcel·lí Domingo, que ara farà un diari a Madrid, demanant-li o, millor dit, oferint-li articles de Rússia. Com que no creia amb aquesta gestió, més que res per la falta crònica de diners d’en Domingo, li vaig demanar una tonteria, 400 pts., una quantitat que servia de torna del sou gros, que esperava de Barcelona. I bé. Avui, en Domingo m’escriu encantat que accepta i que li digui a on vull els diners. De manera que, per un cantó, et falla lo necessari i, per l’altre, arriba l’inesperat. Cada dia estic més convençut de que Espanya és un país de boigs. És un país que tothom sofreix de restrenyiment (el paisatge del centre és un paisatge restrenyit), i això dóna a tothom un desequilibri evident. No hi ha cap acció motivada i tothom és el contrari del que hauria d’esser. Amb molt de sentiment meu, hauré de dir a en Domingo, que és un amic però que és un ximple en política, per exemple, que no hi ha res del proposat. Què et sembla? No és còmic?

Ja comprenc l’ànsia que tens per posar-te a treballar i tenir una idea clara de la proposició de Manufactures. Però a l’istiu tot es suspèn, a Espanya, ja se sap. De seguida que hi hagi alguna cosa, digue-m’ho, i si vols que jo faci o escrigui alguna cosa, digue-ho.

Vés-me donant detalls precisos del que et vaig demanar, referents a les oposicions (documents, preus, etc.). Quan sigui a Londres, em compraràs els llibre d’en Maura i de l’Hontoria sobre el Marroc i el llibre famós del Mariscal Lyautey. En Plana et dirà a on es poden trobar. No crec que al «Baix» trobis res dels articles. Potser lo millor seria que posessis un mot a l’Estelrich amb la llista dels articles i amb l’encàrrec de que els fes copiar per algú de la seva oficina. Tingues present, també, que la col·lecció de «La Veu» és a l’Ateneu, enquadernada. «La Publi» és a la redacció.

Molt bé el que em dius d’haver anat a veure el Dr. Dalí. És lo que havies d’haver fet des del principi: en Dalí és un home que té l’avantatge de l’experiència i, sobretot, de que creu només fins a cert punt amb la medicina. Vés-me dient com te trobes.

Tot això del noi d’en Guri és terrible. Amb quina gent es va embarcar, més d’aigua dolça! Un capellà, una noia de Girona, en Pius, en Genís, el seu germà, que és un empleat de banca completament estúpid, Mare de Déu! Crec que s’ha fet una subscripció. Hi pots contribuir en nom meu.

Aquí t’envio 5 milions de marcs, una mica més de 75 cèntims al canvi d’avui. Els hauràs comprat barato, molt més barato que el senyor Miquel, per exemple, i podràs esser 5 vegades milionari.

Adéu. Records a tots. Aff.

JOSEP

Pension Iderna

21 Geisbergstrasse

.


—––––—––––—––––—––––—–––

Berlín, 23 [setembre 1923], diumenge tarda

Estimat Pere:

Tinc la teva del 16 corrent, la qual no he contestat de seguida perquè he estat quatre dies d’aquesta setmana al llit, amb febre. Ara ja estic bé, però això d’estar malalt a l’estranger és un mal que no el desitjo a ningú, sobretot estar malalt a Alemanya, perquè aquí tot és fet a base de química i les coses no tenen cap gust ni substància. Sort que aquesta vegada he trobat un metge molt honrat i simpàtic, de religió catòlica, que m’ha cuidat amb sentiments cristians. En Xammar s’ha portat com un germà. No et podria dir el que he tingut perquè no he tingut més que el de sempre: una crisis més de depressió d’aquestes que tinc periòdicament, provocada per aquest desgast i dilapidació i tensió constant que hi ha en el meu caràcter. El que em convé seria reposar, però això és impossible. De vegades, penso amb el que he fet, veig que no he fet res i m’entra una angúnia enorme.

Estic enterat, com pots compendre, del putsch Primo i el trobo grotesc. A Espanya, passaran coses molt grosses i crec que nosaltres veurem l’independència de Catalunya. El verdader amo d’Espanya és Ab del-Krim i, després, el separatisme, que fa una por cerval els militars. Aquests sargentos vestits de general que han fet el cop volen posar un pedaç a aquestes coses, però el remei serà pitjor que el mal. Espanya es va enfonsant de mica en mica. Com que l’últim problema que sentirà el ciutadà espanyol serà el problema català, es trobaran, naturalment, dificultats, però ara ja s’hauria d’estar fent una acció diplomàtica per fer una aliança i una acció comú amb els moros. Si jo fos ric, el que faria seria convertir la meva fortuna en dòlars o lliures angleses i em posaria a l’expectativa.

T’haig de donar una notícia curiosa que és una conseqüència del putsch. «La Publicitat», ara, no pot ocupar-se de política, però com que no pot deixar de banda les coses catalanes i el mantenir el foc sagrat pensa tractar aquesta qüestió d’una manera indirecta. El director m’ha escrit fent una vaga insinuació dient que potser seria convenient que jo fes un viatge per les ciutats, capitals de comarca i viles importants de Catalunya i que, amb aquesta matèria, en fes una sèrie d’articles, no polítics sinó de visió de les coses vives. Que descobrís Catalunya, vet-ho aquí. Això en principi, a mi, em desagrada perfectament –encara que la cosa té un cantó pintoresc evident– perquè el viatjar per Catalunya deu esser molt pesat i, a més a més, com que ara ve l’hivern, molt incòmode. Per altra part, a mi em convé anar a Londres i res més. Jo li he explicat tot això al director, però en Xammar m’ha dit que potser el diari farà d’això una qüestió tancada i, llavors, no hi haurà més remei que agafar el trapau i anar a Barcelona a fer els gegants. Espero ordres telegràfiques del diari. Les coses es podrien presentar de tal manera que el dia 1 ja fos a la frontera. Aquests sargentos, sembla que han acordat no crear cap funcionari més i, per tant, les oposicions es deuran fer in illo tempore. Si això és un fet, no hi hauria res a dir. En fi, veurem com cau, tot això.

Magnífic, això que em dius del sou propina. Ets començat bé, casi casi no es pot començar millor.

En Plana m’ha escrit una carta llarga, parlant de tot, que ja he contestat.

Això d’aquí, sempre igual, esperant el desenllaç catastròfic.

Adéu. Records a tots.

JOSEP

———————————-

Berlín, 6 octubre [1923]

Estimat Pere:

He rebut la teva de l’1. Ets fet bé de suposar que encara sóc a Berlín. El mínim de temps que encara passaré aquí serà tot el mes d’octubre. La situació és fenomenal. Avui he rebut un telegrama dient que puc anar si vull a Barcelona o si vull puc anar a París a rebre ordres. És segur que m’estaré aquí encara tot aquest mes. Ja t’escriuré el que faré després. Encara no hi he pensat.

Vaig seguint el cop d’estat. Avui he rebut «La Publicitat» (número extraordinari del 20) i he vist la suspensió de tots els ajuntaments. Es pot donar al món una cosa més fantàstica que aquesta? No crec que hagi passat mai ni crec que passi mai més. El Rei, amb tot això, es juga el puesto. D’un cantó, m’agradaria veure de prop totes aquestes monstruositats i saber el que passa darrere el teló. De l’altre, tinc un despreci tan absolut per Espanya i els espanyols que em fa mal de cap de pensar que un dia o l’altre hauré de tornar a passar la frontera.

Jo estic millor, però encara vaig a cal metge de tant en tant. Ens hem fet molt amics i parlem de tot. Quina cosa, els metges alemanys, més important! A Barcelona, és corrent de sentir a dir que els metges joves es poden comparar amb els millors. Això és equivocat. No hi ha cap metge a Barcelona, ni els millors especialistes, que tinguin res que veure. Aquest home et maneja el microscopi com qui dóna corda al rellotge i et fa una preparació del que sigui amb una naturalitat imponent. Hi ha algú a Barcelona, en el ram dels metges que hi entengui res de tot això? El Dr. Müller és de Renània, ha sigut metge de l’Hamburg-Amerika Line i avui té idees polítiques molt radicals. Es quasi comunista.

Molt bé el que em dius del sou. Ara no necessito res. Tinc sis o set-centes pessetes i faig una vida que es pot dir que és una vida brillant. A Barcelona, em costaria deu duros diaris.

Avui, Fraulein Herscovitz ha anat a recollir la teva carta. Aquesta noia ha trotat totes les llibreries de Berlín a la busca dels teus llibres i no ha trobat res. Li vaig parlar del que em dius en la teva carta i està encantada. Si aquesta noia et serveix d’alguna cosa, és recomanable que cada mes o cada mes i mig li enviïs, per valors declarats, un bitllet de 25 pts. M’ha dit que ella es cuidaria de fer-te traduir les coses de l’alemany al castellà. Deu conèixer algun traductor. Si et serveix, aquesta noia et podrà esser molt útil. Aquesta noia és molt ben educada i, segons sembla, és filla d’una bona família de jueus romans establerts a Leipzig. És molt jove, té divuit anys, i en fa dos o tres que va pel món. Ha viscut molt de temps a Amsterdam i parla holandès. Ella et deurà escriure.

Ja m’imagino el temps deliciós que deu fer a Palafrugell. És el gran país, per viure bé i amb tranquil·litat. Aquí, som en ple hivern i plou cada dia. Avui feia fred.

T’envio un retrato que m’he fet pel passaport. He quedat molt malament, amb una cara d’home de 35 anys. No quedo mai bé; és impossible.

Parla’m de La Novel·la d’Ara i de com va el diari. Es manté el moviment? Es llegeix, la «Publi»? Què diu la gent dels articles?

Adéu. Records a tots. Aff.

Josep

Cartes a Pere. Edició a cura de Xavier Pla. Barcelona: Destino, 1996

––––––––––––

Un comentari a les Cartes a Pere Pla

Rússia (1925)

28-02-2011

HISTÒRIA D’AQUEST LLIBRE

(1967)

Potser val la pena d’explicar, ràpidament i amb claredat, la història d’aquest llibre, perquè la seva mateixa singularitat pot ajudar a comprendre moltes coses d’aquells temps.

En un moment determinat, els amics de la penya de l’Ateneu de Barcelona cregueren que el diari «La Publicitat» havia de publicar uns articles sobre Rússia elaborats a través d’un contacte directe. La idea d’aquells senyors era que els articles havien de ser informatius, declaradament periodístics, sense engagement apriorístic, fets amb el criteri del que els anglesos volen donar a entendre quan pronuncien la frase: Wait and see. Potser alguns cregueren que la persona que podria intentar escriure aquests papers era jo, que ja feia més de sis anys que rodava pel continent exercint la professió de periodista. Totes aquestes il·lusions es produïren els primers mesos de l’any 1925.

Una vegada posats d’acord, cosa que no costà gens, anaren a veure els elements directius del diari i proposaren l’afer. Seria una absoluta banalitat de recordar, ara, l’enorme curiositat que suscitava a tot arreu Rússia, la forma de viure (o de patir) que havia imposat i la sensacional política que havia emprès –curiositat que no ha minvat ni un sol moment des de la Revolució d’Octubre fins als nostres dies. Els assistents a la penya de l’Ateneu estaven segurs que la publicació dels articles tindria una gran repercussió periodística i que l’èxit econòmic, per al diari, seria positiu. La direcció de «La Publicitat» contestà que la proposta era inacceptable perquè l’administració no tenia prou diners per a pagar les despeses del viatge i d’una estada d’un mes o sis setmanes a Rússia de l’hipotètic corresponsal elegit. Davant la negativa, els amics de l’Ateneu no es donaren per vençuts i suggeriren que ells estaven disposats a fer-se càrrec de les despeses si el diari publicava els articles. Llavors la resposta fou afirmativa i els tractes foren tancats sobre aquestes premisses.

El doctor Joaquim Borralleras, que en tractar-se de les seves coses es mantingué gairebé sempre en un estat de morositat indiferent, era un home que no parava mai quan entrava en coses més genèriques. Primer de tot escriví a Andreu Nin, a Moscou (que anys enrera, abans d’entrar en la seva activitat social-revolucionària, havia format part de la penya), anunciant-li els propòsits existents i demanant-li amb quin pressupost havia de comptar la persona encarregada d’anar a Rússia. Nin contestà (de seguida) que rebria amb molt de gust la persona que li fos enviada, mentre no fos un anarquista específic, i que la referida persona seria estatjada (pagant, és clar) a l’Hotel Lux de la Tsverskaia, que era l’hotel on ell, personalment, vivia amb la família, i que considerava que el viatge Berlín-Moscou (via Riga)-Nijni-Novgorod (avui Gorki)-Leningrad i retorn a Berlín per Koenigsberg, es podia fer per 400 dòlars americans tot comprès. El doctor Borralleras inicià de seguida la subscripció –era un especialista en aquesta activitat– entre els elements de la penya i els diners foren recollits ràpidament – vull dir les pessetes, que es convertiren en dòlars de seguida.

Desprès, m’escriví a París, on em trobava en aquell moment. La meva primera reacció fou de refús, considerant-me totalment incapacitat per a portar a terme l’encàrrec que m’oferia. «A Moscou –li vaig dir en la carta de resposta–, no hi conec ningú, i, encara que la més gran part de periodistes que ara hi envien es troben en l’estat en què jo em trobo, disposen, però, de la representació diplomàtica del seu país que els ajuda i orienta almenys en les coses mínimes. A París hi ha la idea que anar a Rússia, avui, amb les mans a la butxaca és impossible.» (Amb Nin, no hi havia tingut cap relació de manera que no em coneixia de res.) Vaig afegir: «Per altra part, hi ha la qüestió del visat. No em veig en cor d’obtenir aquest document ni a París ni a Berlín.» El doctor Borralleras em contestà a correu seguit. «En primer lloc –deia la carta–, Andreu Nin us esperarà a l’Hotel Lux, que és on us dirigireu, espero, amb un taxi, en arribar a Moscou. Després, tinc notícies que el nostre amic Eugeni Xammar té la intenció d’anar a Rússia aproximadament per les mateixes dates en què vós hi ireu. Passeu per Berlín i vegeu Xammar. Xammar coneix Nin. La qüestió del visat està resolta. Estelrich n’ha parlat amb Cambó, i Cambó s’ha posat en contacte amb M. Anatole De Monzie, ministre de Treballs Públics de França, el qual us farà donar el visat (que no serà posat en el passaport, sinó en un paper a part) pels serveis diplomàtics russos a París. Sembla que De Monzie i Cambó són molt amics: són assistents a un dinar mensual que amb altres conegudíssims polítics té lloc al Restaurant Lapérousse, dinar que sembla presidir el príncep de Bourbon-Parme. Poseu-vos en contacte de seguida amb M. De Monzie, demaneu-li una entrevista al seu despatx del ministeri i tot quedarà resolt fàcilment. Rebreu 400 dòlars pel conducte normal que el diari té establert per enviar-vos els diners. No tinc gaire memòria per a aquestes coses, però em sembla que tot plegat fa 2.800 pessetes. Segons Nin, seran suficients. Finalment us diré que, a partir d’aquest moment, ni la penya ni jo no som per res en aquest afer. Enteneu-vos directament amb el diari. Adéu.»

La carta del doctor Borralleras tenia un to d’una tan clara seguretat que vaig comprendre que ho donava tot per fet. Encara vaig tenir l’esperança que les coses no serien tan fàcils com Quim pretenia. Però, davant la meva absoluta sorpresa, tot anà com una seda. La visita a M. De Monzie durà a penes vuit minuts: temps que una secretària escrivís a màquina una curta carta de presentació i de parlar un moment de don Francesc. A l’ambaixada, encara em feren esperar menys. Vaig escriure els meus noms seguits dels del diari i de Barcelona en un esquemàtic qüestionari i transportaren aquestes paraules, escrites en rus, en el document del visat. Després un senyor hi estampà un segell, hi posà la seva firma a sota i em digué: Bon voyage! mentre m’allargava una mà cordialment. Quan vaig haver travessat la gran portalada de l’edifici i caminat algunes passes i vaig trobar-me al bulevard Saint-Germain (era a la primavera), em semblà que tot plegat era un somni –el somni d’un home passiu i vagament despert.

Al cap de tres o quatre dies em trobava a Berlín. Vaig tocar el timbre del magnífic pis que la senyora i el senyor Xammar tenien a 122 Kantstrasse –si no vaig equivocat. Tot el que m’havia escrit el doctor Borralleras resultà perfectament precís. Els Xammar tenien la intenció, en efecte, d’anar a Rússia, però desgraciadament la data de la seva marxa no coincidia, per vuit o deu dies, amb la meva. M’hauria agradat molt de fer el viatge plegats. Havia viatjat tant amb Xammar per Alemanya a l’època de la misèria i de la inflació, quan no sabíem què fer dels diners! Ara seria diferent, però si més no divertidíssim. «No hi fa res! –digué amb això Xammar amb la seva habitual contundència–. Vós marxeu primer i digueu a Nin que reservi una habitació en un hotel que faci per a nosaltres, que no sigui gaire comunista.» I així ho férem. En la data indicada, els Xammar arribaren a Moscou amb una regularitat perfecta. En aquell moment els únics trens que tenien un cert horari, a Rússia, eren els provinents d’Europa. Jo en vaig estar molt satisfet, perquè el contacte amb Xammar ha estat sempre, per a mi, del més gran interès i la relació molt viva. Passàrem uns quants dies plegats. Ens passejàrem llargament. A part les coses dignes d’admiració, totalment indiferents, tinc la impressió que el panorama general agradà poc a la senyora Xammar. Per a una senyora occidental, trobar-se en una ciutat sense aparadors havia de ser un xoc fortíssim. Al senyor Xammar, més aviat no li agradà gens. A Moscou, el record de Londres se li actualitzà d’una manera fortíssima. Jo, llavors, era molt jove, i de jove potser vaig tenir més paciència que de vell. Nin estava molt pàl·lid, trasmudat i silenciós. Era notòriament trotskista, i en aquells precisos moments es produïa la terrible lluita pel poder entre Trotski i Stalin. És la lluita més discreta que s’ha produït, no gaire lluny de mi, en la meva vida. De dies, l’aspecte era normal i els tramvies i autobusos (acabats de comprar a Anglaterra) pujaven i baixaven la Tsverskaia amb una habitualitat completa. L’aspecte del carrer era el de sempre. A la nit, a l’habitació de l’Hotel Lux sobre la ciutat a les fosques, i que semblava deserta, se sentien ràfegues de trets de metralladora i llunyanes canonades, vagues però certes… Era una mica estrany. El mutisme era complet. Els Xammar decidiren de retornar a Berlín dies abans del que en principi havíem convingut. L’endemà que hagueren marxat, vaig trobar a l’habitació de Nin el cèlebre comunista francès (rossellonès) André Marty amb la seva senyora i la seva mare –vull dir la mare d’ell. Marty era universalment conegut com le héros de la mer Noire, i això li féu una carrera política en el seu país. Marty em semblà un fanàtic eixelebrat, cridaner, ampul·lós i catalaníssim. Devia servir per a fer la revolució, però no crec que servís per a res més. Amb la vella senyora Marty vaig tenir llargues converses molt agradables. Era una pagesa de Ceret que portava un mocador negre al cap, que no sabia, en aquells dies, el que li passava i escoltava el seu fill amb una vaga rialleta. Em semblà que tenia un gran bon sentit.

Els articles de «La Publicitat» tingueren, sembla, un cert èxit. Després, el meu difunt amic Ignasi Armengou, que publicà els meus primers llibres, els edità a l’Editorial Diana de cobertes grogues i en féu cinc reedicions seguides –5.000 exemplars– en un espai molt curt de temps. En el moment de posar un títol a l’obra, Armengou, que era lleugerament triomfalista, demanà de posar-hi la paraula «Rússia» com a condició essencial. Com que, a pesar dels meus esforços no el vaig poder desmuntar, vaig suggerir-li una subtitulació més modesta: «Notícies de l’U.R.S.S. Una enquesta periodística.» S’hi conformà i aquesta fou la coberta del llibre.

Amb això, Ignasi Armengou tingué la desgràcia de nomenar dipositari general i distribuïdor del llibre un individu que tenia una botiga de papers impresos a la Rambla de Catalunya –a tocar al Cinema Kursaal. Mentre s’esgotava la cinquena reimpressió i Armengou posava fil a l’agulla per fer la sisena, constatà que el dipositari general s’havia alçat amb la bomba sense fer cap liquidació. Ningú, que jo sàpiga, no l’ha vist mai més. Armengou, amb tota aquesta història, hi perdé molt de temps i bastants diners. Jo vaig presenciar tot aquest tripijoc des de molt lluny, des del nord d’Europa, i vaig sentir molt que el meu amic es trobés en una situació tan galdosa a conseqüència, en definitiva, de les meves vel·leïtats més o menys literàries de tanta precarietat de fonament. Tots aquests fets succeïren a finals de l’any 1925.

Des d’aquella data fins avui, ha passat una considerable quantitat de temps. I ara, en el moment d’organitzar el cinquè volum de la meva Obra Completa, s’ha plantejat el problema de decidir si s’hi havia d’incloure la sisena reimpressió d’aquest llibre. Amb aquest motiu, he passat uns quants dies sense saber què fer. És indubtable que les raons per a no reeditar-lo són d’un gran pes. És un llibre que, encara que bàsicament es mantingui absolutament correcte, assenyala la presència d’una situació que comparada amb la situació d’avui és, en els detalls sobretot, molt diferent. És un llibre arcaic, que ha naturalment envellit, perquè seria absurd de suposar que un país que es troba en un procés vital tan intens s’hagués mantingut durant tants anys en la pura immobilitat. Trobant-me en aquesta situació vaig decidir de consultar unes quantes persones l’opinió de les quals té per a mi, en aquestes i altres matèries, molta consideració. Davant la meva sorpresa, vaig constatar que unànimement m’aconsellaven de reeditar aquest llibre sense treure’n ni posar-hi una qualsevol altra paraula, és a dir, de deixar-lo tal com era. I això perquè, si el document és en alguns aspectes arcaic, és un document d’època, absolutament típic i suficientment poc espès per a tenir un accés potser no totalment incòmode i passablement factible. La Rússia d’avui –afegiren– és, en definitiva, una conseqüència indefectible de la de l’època del llibre. Són aquestes consideracions les que m’han portat a incloure’l en l’Obra Completa –decisió que cal entendre, sempre, amb les reserves que acabo de fer, és a dir, partint de la idea que es tracta d’un testimoni enormement esquemàtic i senzill d’una època precisa, centrada el 1925. Si per altra part no he tret d’aquest llibre ni una paraula, ni un punt, ni una coma, ni un qualsevol signe gramatical, és per mantenir el to inicial i en definitiva per situar la responsabilitat de l’autor d’una manera completa i indefugible.

Aquest llibre és un esquema –un esquema molt simple– d’una construcció social i política determinada, portada a cap, en el seu país, per un grup d’intel·lectuals russos, emigrats generalment a Occident, que professen idees socialistes anticonvencionals, és a dir, comunistes. D’aquesta construcció, se’n veuen, en aquest esquema, amb una mica de bona voluntat, les parets i els cairats del sostre, però no sé pas si aquestes parets i aquests cairats són els de l’estructura mateixa, és a dir, els que aguanten i han aguantat l’edifici que hom ha tractat de construir i que encara no està acabat, ni de bon tros. En aquesta terra hi ha moltes coses mortes, però totes les coses vives són generalment inacabades, i deu ser per això que hi ha tantes persones que, fatigades de la precarietat i de l’inacabament de les coses de la vida, voldrien viure en un estat més segur, més ordenat i més perfecte.

El 1925, quan vaig anar a Rússia, sabia d’aquell país aproximadament el que en sap tothom: pràcticament res. De la Revolució i dels anys posteriors, en sabia el que els diaris que havia llegit n’havien dit. Llavors, Lenin ja era mort. El seu cos jeia en el cenotafi –de fusta– que hom havia construït a la Plaça Roja, a tocar de la porta oberta a la muralla del Kremlin. Abans de l’atemptat de què fou objecte, Lenin havia fet instaurar la Nova Política Econòmica –que semblava un afluixament del rigor i del racionalisme de la misèria. A Moscou anava sovint al despatx que Andreu Nin tenia al Profintern (Internacional Sindical Roja). Aquest organisme estava instal·lat en un edifici molt gran, d’estil neoclàssic, de color blanc, que havia estat una residència de les senyoretes de la noblesa. Hi havia molts empleats i tots anaven vestits de la mateixa manera: botes altes fins al genoll, pantalons bombats i una brusa de coll tancat, posada sobre els pantalons, i un cinturó de cuiro. No portaven res al cap. Anaven afaitats de cara i amb els cabells tallats al zero. (Llavors, l’admiració que hi havia entre els comunistes per les maneres alemanyes era molt visible i de vegades vaig sospitar si una de les primeres finalitats del partit no era donar als russos una disciplina en les coses de la vida: puntualitat, parlar poc i baix, gens d’hirsutisme, higiene, cap símptoma de pintoresquisme, treball, eficàcia, etc.). Un dia Nin em digué que en un dels locals de la casa es produiria una discussió i m’invità a assistir-hi. Li ho vaig agrair, però li vaig demanar un favor: que em traduís, sumàriament, el que els oradors diguessin. Hi va accedir. Prenguérem un vas de te calent –la quantitat de vasos de té que hi havia sobre les taules dels despatxos era copiosa i anaven i venien sempre cambrers amb safates de vasos de te– i després entràrem en un local molt vast, estucat de blanc, amb els retrats de sempre a la paret de la tarima. Quan hi entràrem, els assistents xiuxiuejaven. Però de sobte es produí un silenci –un silenci tan absolut que em semblà un fenomen mecànic, glacial. En general tot a Rússia –a pesar que era a l’estiu– em semblà glacial; en general em semblà que, entre les persones, hi passava un corrent d’aire gèlid. Parlaren diversos oradors, amb molta calma, com si formulessin una lliçó apresa, gairebé sense gesticular, sense alçar la veu. Seien en un rengle de cadires al costat del corredor central. Tot d’una Nin se m’acostà i fent un gest molt discret amb la mà em digué amb una veu a penes perceptible: «¿Veieu aquell home que seu tres cadires més enllà? El veieu? És un dels qui mataren el tsar i la seva família… És amic meu. Us interessa?» «Home!», vaig respondre. «Però vós sou periodista…», em digué. «Periodista? Aficionat, amb prou feines…» Quan els oradors hagueren parlat, Nin em sumaritzà l’acte. «És la discussió del moment –em digué–. Alguns oradors han sostingut el criteri que el triomf del comunisme passarà per grans dificultats mentre només sigui implantat en un sol país, i això els ha portat a justificar la nova política econòmica. L’obvietat d’aquest criteri és aclaparadora. Altres han sostingut que, a pesar de l’isolament, el comunisme és factible. En realitat, no s’ha dit res de nou. La segona posició és més entusiasta, com podeu veure.» Després féu una pausa i afegí: «Com que veig que feu una cara de sorpresa –per a mi, la discussió realment era nova–, aquest vespre, a l’hotel, en parlarem.» «Moltes gràcies –li vaig dir–. A més, us voldria fer una pregunta: els assistents a l’acte, ¿eren tots comunistes?» «No –respongué–. Hi havia comunistes, aspirants i sense partit. No crec que els comunistes arribessin a la meitat.» «Una altra pregunta: ¿en actes així, la llibertat d’expressió, és absoluta?» «En realitat, sí! –respongué–. Si l’orador no diu el que pensa és perquè no ho considera convenient.» «En definitiva –vaig dir mentre bevíem un altre vas de te–, és una llibertat convencional, com sol existir entre persones correctes.» «Depèn! –contestà Nin–. Davant el capitalisme, la llibertat no és convencional; davant el comunisme, sí. Comprendreu…» «Comprès!»

El viatge de 1925 –jo tenia llavors 28 anys– fou una atzagaiada de joventut, d’una literalitat indiscutible. No tenia cap preparació que em servís de pedra de toc ni cap utillatge on recolzar-me amb una certa eficàcia. Si tenia cap força interna, era el candor segregat per la ignorància o pels moviments de l’instint. Tot em semblà molt singular, en realitat d’una novetat insospitada –insospitada més en el joc mental i en la fraseologia que en la realitat. Al·ludir ara al mercat negre que hi havia pels carrers, a la prostitució, a l’alcoholisme, a la incúria general de la humanitat immediata, a la misèria, no tindria cap sentit. Aquesta classe de periodisme d’una dialèctica tan primària no m’ha interessat mai, i encara menys l’acostament a l’home que prengué part en l’hecatombe de la família imperial, per més sensacionalisme que produeixi la matèria. Ben mirades les coses, però, a mi em sembla que la meva posició –basada en el candor de la ignorància– no és pas, periodísticament parlant, refusable a cegues. Jo vaig anar a Rússia de seguida que aquest país s’obrí al periodisme vulgar i adotzenat com sempre ha estat el meu i potser el de diversos altres periodistes. Abans de l’arribada dels ignars havien només anat a Rússia personalitats de renom mundial, de primera categoria. Un dels qui hi anaren fou el cèlebre Bernard Shaw; un altre, el president Herriot, l’explorador Nansen, etc. Una de les coses que digué Bernard Shaw fou que parlant amb Lenin s’adonà que aquest personatge era d’estatura tan petita que quan seia en una cadira els peus no li tocaven a terra… La frase féu la volta al món i fou celebradíssima. ¿Però què és el que digué Bernard Shaw que no fos celebradíssim? Els grans homes tenen els drets de la seva categoria. Quan Nin em presentà a Karl Radek, que llavors dirigia la «Pravda», ni tan sols vaig gosar-li dir que el cèlebre ideòleg (que més tard Stalin féu afusellar en el procés) em semblà un gripau bullit i insomne, brut, d’una miopia incòmoda, agreujada per una grogor de pell àcida i frenètica i un hirsutisme capil·lar que contrastava amb el fet que era barbamec i demostrava una manera de presentar-se fora de mida –perquè calia ser molt comunista per a manifestar aquella abundància de pèl. Vaig tenir por que Nin no em digués que els arguments ad hominem no eren acceptats en el món comunista, i no vaig dir res.

Així, aquest llibre no té altra pretensió que presentar-se tal com és, o sigui: pretensió nul·la. He posat de manifest –fa uns moments– els meus pobres, precaris, elements d’actuació. No es tracta, ara, d’alguna forma de còmoda humilitat, sinó dels fets tal com es produïren. Repeteixo el que escrivia fa un instant: aquest llibre és un esquema volgudament simple d’una construcció: les parets i els cairats d’una baluerna amb el dubte de si els cairats i les parets que he tractat de descriure són els que aguanten realment l’edifici. Hi ha potser països davant els quals no es pot fer més –si no es considera convenient, és clar, de posar-hi les estadístiques. Es podria, potser, considerar un suplement útil d’aquest llibre el retrat que vaig escriure sobre Andreu Nin, el meu infortunat i inoblidable amic–, retrat que algun dia serà reeditat en un volum d’«Homenots» d’aquesta Obra Completa.

Mas Pla, gener 1967

————————————

.

.

PRÒLEG

(1925)

I. El mes de juny d’aquest any vaig rebre de la direcció de «La Publicitat» de Barcelona –diari del qual fa anys que sóc redactor– la missió d’anar a Rússia a fer una informació periodística. La direcció no em proveí de cap sistema mètric. «Conteu el que vegeu!» –em digué el director.

Em trobava a París en el moment de rebre la missió. Una vegada vaig haver arreglat els meus papers, vaig marxar a Berlín i, per Varsòvia i Riga (via Vilna-Zemgale), vaig anar a Moscou, via Sebej. He passat sis setmanes a l’U.R.S.S. He viscut a Moscou, a Nijni-Nevgorod, a Leningrad. He fet el viatge de retorn per Leningrad-Reval-Riga-Kovno-Koenigsberg.

Els articles que vaig escriure per a «La Publicitat» són inclosos en aquest llibre. Hi he afegit, en nota a part, alguna cosa més.

Les persones que llegiren els articles o que llegiran aquest llibre veuran que en el curs del treball vaig tenir molts escrúpols. La feina era desproporcionada a les meves pobres forces i al meu magre utillatge. En el moment d’arreglar les notes per fer el llibre, els meus escrúpols s’han centuplicat. Així i tot, tiro endavant. Tinc les meves raons.

Rússia es troba avui ésser l’objecte d’una de les polèmiques més agres i persistents de la història. És lamentable i grotesc. La gent no es posa d’acord ni sobre les més elementals qüestions de fet. Es discuteix encara si la vida a Moscou és cara o barata.

Si hom diu que és barata, passa per un comunista sanguinari. Si hom diu que és cara, passa per un home enraonat i de bons costums. ¿No hi hauria manera d’acabar aquest joc de criatures, aquestes baralles de culs de cafè desvagats? ¿No fa gràcia que em diguin a mi que la vida a Rússia és impossible pocs moments després d’haver pagat jo mateix la nota de l’hotel i el restaurant i la planxadora?

Crec que si la gent no té avui una idea clara sobre Rússia és perquè no vol. Han anat a Moscou ciutadans responsables d’Anglaterra, de França i d’Alemanya. Hi ha una legió de cases comercials de tot el món que fan negoci amb Rússia. Les comunicacions són perfectes. ¿Es pot honradament tractar aquestes coses com si fossin un fet divers sensacional o una pel·lícula de sèrie? Crec que no. Havent-se produït l’acumulació de tants testimonis d’una responsabilitat que ningú no pot negar, és idiota de perdre el temps llegint descripcions literàries escrites del bulevard estant. S’ha de tenir en compte, a més a més, que la revolució russa es produí fa vuit anys. Les persones que vagin a Rússia per veure espectacles sensacionals quedaran amb un pam de nas. No veuran cap vidre trencat de bala. Es trobaran amb un poble convalescent en plena reconstrucció i amb un començament de prosperitat indubtable. Es trobaran amb un mecanisme que respon probablement al caràcter nacional.

La meva opinió, doncs, és que hom es pot disposar a comprendre un xic l’U.R.S.S. amb un criteri completament independent de qualsevol proselitisme transportable. No sé per quins set sous es pot parlar d’Anglaterra, de França, o d’Alemanya sense proselitisme –amb un pur desig de comprensió i d’informació– i no es pot parlar de Rússia de la mateixa manera.

Veig, però, que malgrat aquestes raons, que de tan contundents han d’ésser qualificades de raons de peu de banc, la polèmica continuarà. I potser durarà molt, cosa natural, perquè els principis són antipòdics. És precisament la previsió d’aquest fet que em fa publicar aquest llibre. Ja que no em podré sostreure del tot a la polèmica general, almenys que la gent no em faci dir coses que no he escrit mai. És el menys que puc demanar.

II. Hi ha gent –em diuen– que esperaven una conclusió. Però la conclusió no podia pas venir, perquè la meva missió no era pas de formular conclusions. La meva posició política és reconeguda. La meva orientació professional també, perquè depèn del meu sentiment de responsabilitat. Els periodistes portem una vida nua i vivim dins un reixat, un entrellat molt ample. ¿Ens serà permès de demanar una mica de respecte per a les nostres idees i els nostres somnis? Jo crec que tinc dret a esperar que les idees que pugui tenir sobre moltes coses no interessen a ningú.

Sóc enemic per principi de les conclusions. La meva ja llarga permanència a França, la meva curiositat per les coses d’Anglaterra, em fan cada dia creure amb més força que no es poden tractar les coses de la vida –i per tant de la política– amb un mètode de valors necessaris, sinó amb un mètode empíric, vari i, si voleu, incoherent. Entre una construcció majestuosa i incerta de l’idealisme filosòfic i una plana de fets concrets, el meu temperament s’inclina cap als fets.

III. Deixeu-me dir també que em fa goig de publicar un llibre sobre Rússia en català. En la història del nostre renaixement, ens hi falten un xic aquests llibres de segon i tercer ordre que constitueixen el llevat de la producció en les grans llengües. Aquests llibres fan el conjunt més harmònic i serveixen per a tapar els forats. Duren poc. Els poetes només treballen amb materials que duren.

Considero, però, que la cultura d’un poble no es forma pas solament amb obres genials i eternes. El relligat de les obres dels grans artistes, el formen aquests llibres corrents, aquests esforços aparentment inútils i sense importància.

J. P.

Ginebra, octubre 1925

——————

El Nord. OC, vol. 3

El nou llunari (almanac 1944)

18-01-2011

L’Escala, agost de 1943

Estimat Josep:

T’envio dos articles. Els dono al recader de l’Escala. Si no hi tens inconvenient, dóna-li 250 pessetes perquè les necessito. Moltes gràcies.

En efecte, fa molts dies que no ens hem vist. No penso pas venir per ara a Barcelona. (Ara que hi penso: publica l’article «Barcelona verano 1943» de seguida.) Què vols que hi faci? Ens hauríem d’haver vist a Figueres o en algun altre lloc assequible per a en Brunet, però no ha estat possible. Una llàstima! També m’hauria agradat veure’t a Calella, però aquest any em sembla que serà difícil, almenys per ara.

La idea de l’almanac és bona; però, ¿què vols que escrigui parlant del zodíac si no sé ni el que és ni tinc cap llibre a mà? Si algú m’explica tot això, t’ho faré.

Podríem fer grans diners amb l’almanac si el féssim barat i per pagesos i mariners amb indicació de coses útils, però suposo que la vostra intenció és fer una colloneria literària amb l’estil residual de Falange, que és el que encara impera al setmanari.

Bé, adéu i mana i disposa.

Records a les noies.

Josep

————————————

EL NOU LLUNARI

o Ensarronada Sideral inflamada dels temps moderns
amb moltes referències al Llunari Antic

.

Si hem de fer cas de les conjectures contingudes en la fugacitat dels llibres, els arquetips primitius de calendaris, almanacs i zodíacs van renéixer a l’Àsia Menor com una reminiscència prehistòrica del culte de Mitra i seguint el costum que les coses esdevingudes en aquella part de l’Àsia van passar a l’occident europeu, on durant molt segles van formar part de la cultura de la gent. En els cultes siderals o de Mitra, l’any començava a la primavera, i en el meravellós Zodíac esculpit a la façana de la Catedral de Chartres l’any s’inicia també a la primavera, entrant el Sol a Capricorn.

En el sistema de l’alexandrí Ptolomeu, que encara sant Tomàs va considerar com el fet mateix de la realitat del món, la Terra estava immòbil, el Sol i els planetes coneguts hi giraven al voltant i les estrelles estaven fixes i muntades a l’aire, com els actuals arcs voltaics de «Riegos y Fuerza del Ebro». El cercle descrit pel Sol al voltant de la Terra ha d’ésser considerat, amb tot, després de Copèrnic, com a aparent, és a dir, com una pura il·lusió dels nostres sentits, perquè la publicació dels papers del senyor canonge de Varsòvia va engegar en orris la teoria de l’alexandrí i la part astrològica de la «Summa». Però abans de Copèrnic –que, diguem-ho tot passant, no va publicar res en vida per no armar cap escàndol i no anar a parar a la presó, cosa que demostra fins a quin punt un astrònom pot ésser intel·ligent– el cercle del Zodíac era considerat una cosa real i tangible i com a tal cercle tingut per una cosa divina, perquè ja va dir el vell poeta que:

És Déu l’original circumferència
De totes les esfèriques figures,
Car cèrcols, corbes, i cercles i altures
Al mig s’inclouen de la seva Essència.

El cercle del Zodíac fou col·locat pels astròlegs arcaics en la nona esfera, que anomenaren Cel cristal·lí i el dividiren en dotze parts iguals, cadascuna de les quals va correspondre a un signe. Els noms d’aquests signes, que probablement són antiquíssims, ens han arribat a través dels autors llatins i Ausoni els va formular en dos versos, que són coneguts. Per Ausoni, els signes del Zodíac són:

Aries, Taurus, Gemini, Cancer, Leo, Virgo, Libroque, Scorpius, Arcitanens, Caper, Amphora, Pisces,

que en el nostre llatí macarrònic han donat:

Àries, Taurus, Gèminis, Càncer, Leo, Virgo, Libra, Escòrpius, Sagitàrius, Capricòrnius, Aquàrius, Piscis.

Són uns noms meravellosos, d’un relleu a prova de pluges i de vents, lligats amb els moviments de les vísceres humanes, que han durat, duren i probablement duraran sempre.

El cèlebre Cortés, el del «Llunari» antic, escriu: «Aquests noms, pels efectes que causaven (i avui en dia causen) entrant el Sol en cadascun d’ells, els quals per altre nom anomenen cases dels planetes, perquè estant cadascun d’ells en el seu Signe, o casa, té més força i rigor que fora d’ella. I per si algun curiós desitja saber quin Signe és Casa d’aquell Planeta, ho diré amb brevetat. El signe de Leo és Casa del Sol; Càncer, de la Lluna; Capricorn i Aquari són cases de Saturn; Piscis i Sagitari, de Júpiter; Àries i Escorpió, de Mart; Libra i Taure, de Venus; Gèminis i Virgo, de Mercuri.»

Quan Cortés va escriure el seu «Llunari», no es coneixien més planetes que els esmentats i sens dubte per això a alguns els foren adjudicades dues cases, o signes.

Cortés planteja, en el primer paràgraf que acabem d’esmentar, el gran problema de la influència exercida per aquests Signes, quan el Sol hi entra. Diu, literalment, que quan el Sol hi entra causen efectes. Quina mena d’efectes són aquests? Sens dubte, és factible creure o no creure, donar per existent o per nul·la, conèixer o desconèixer la influència dels Signes del Zodíac sobre la marxa del món, el destí dels homes i de les dones, l’abundor o l’esterilitat de les collites o sobre qualsevol altra empresa que es produeixi sobre aquest planeta. Jo personalment he de dir, a qui estigui interessat a conèixer la meva opinió, que crec no sols en aquestes, sinó en tota mena d’influència, perquè si per exemple el comte de Romanones o qualsevol altre personatge de la cort ha tingut sobre tots i cadascun de nosaltres influències notòries, no tindria res de particular que també en tinguessin el Sol, la Lluna i les estrelles.

ÀRIES

Entrant el Sol a la primera dècada d’Àries, ascendeix un home negre d’ulls vermells, de gran estatura, de gran coratge i sentiments generosos; porta un vestit blanc molt gran, cenyit a la cintura amb un cordó; està furiós i dret, fa guàrdia i observa. (Abu Masar, –Igual.)

En la segona dècada naixeran molts pobres, alguns rics i un cert nombre d’hermafrodites. Els rics tindran la sensació, des de la joventut, de poder-se dedicar gairebé amb impunitat a l’exercici de l’estraperlo, cosa que produirà una gran alegria en la seva família. Les senyoretes seran educades i pudibundes, sobretot davant de la gent. Molts vaixells seran enfonsats, però les tripulacions i els passatgers seran salvats gairebé en la seva totalitat. Els pobres aniran fent, sobretot si no els toca la loteria, cosa que, si s’escau, els produirà dificultats i maldecaps. El signe és excel·lent per als flequers, carnissers i lleters. Alguns entraran en la riquesa.

En la tercera dècada del Sol a Àries, la classe mitja que hi hagi nascut només perdrà el quinze per cent del seu capital, i, si s’obstina a perdre més, els seus desigs no seran pas escoltats. Dècada favorable als pessigants i a les mitges virtuts. Alguns, pocs, que hi hagin nascut sabran escriure dues mil paraules amb soltesa i esment. Signe favorable a les persones que sàpiguen donar la volta al temps, i encara més favorable als qui la donin fora de temps. Els enciams nascuts en aquesta època seran fresquíssims i en aquesta dècada les fàbriques de material de guerra esdevindran, algunes, fàbriques de màquines de cosir, i altres, fàbriques de maquinària per a ensucrar maduixes. Signe excel·lent per als caps d’administració de segona classe; veuran realitzats tots els teus ideals.

GÈMINI (o BESSONS)

En la seva primera dècada ascendeix una dona bella, pietosa, que es manté enlaire; voldria joies i infants i és molt hàbil a cosir i a fer mitja i en altres arts semblants. Amb ella ascendeix un mirall. (Abu Masar. –Igual.)

En la segona dècada del Sol a Gèmini, la criatura naixerà molt peluda, talment que els seus pares, que l’estimen tant, hauran de bufar per saber si és nen o nena. Per bé que aquestes pelusseres s’aniran aclarint amb el temps, la virilitat i la noblesa quedarà adscrita a aquests éssers. Dècada excel·lent per als espàrrecs, les pastanagues i cols, sobretot si les terres han estat eixarcolades delicadament. Els sastres nascuts en aquesta dècada seran superiors als nascuts sota els altres signes. Signe de dones de gran bellesa, rosses, altes, d’ulls blaus, de formes vetustes. Les pluges seran suaus i pausades i costarà bastant llevar-se de matí, però al capdavall el sentit de la responsabilitat triomfarà com sempre. Les porteres nascudes en aquesta dècada seran molt indiscretes però simpatiquíssimes.

La tercera dècada de Gèmini serà la fortuna de capitans de vaixell, notaris i agents col·legiats de tota mena. Hi ha símptomes, vagues, és clar, però bastant presumibles en l’estat actual de la ciència, que les contribucions seran una mica rebaixades, sobretot la rústica, i que tot plegat serà molt ben rebut. També és favorable aquesta dècada a la bona marxa de l’hora dels trens, encara que no tant a l’horari dels autobusos.

LEO (o LLEÓ)

Aquest és el signe del Sol per excel·lència i essencialment masculí. En les seves tres dècades és calorós i sec, sobretot si no plou; aleshores moren herbes i tot el món vegetal es depaupera i mor. En la seva primera dècada els homes nascuts sota la seva influència són d’una gran bellesa, bruns, altius i ben plantats. Gairebé tots arriben a unes edats avançades, sobretot si arriben al tombant dels quaranta anys, una mena de cap de les tempestes. Gairebé totes les persones nascudes en aquesta dècada proveïdes d’alguns diners aniran a estiuejar, perquè són molt amants de banys, l’encant dels quals augmenta amb la calor. En els llunaris antics aquesta dècada era assenyalada com a molt propícia a convulsions i revolucions, però tot això en el nou Llunari és tingut per incert.

A la segona dècada s’accentuen les característiques de la primera, cosa que no deixa d’ésser un consol. La dones nascudes sota la seva influència seran brunes, d’ulls ametllats, de carns daurades i saboroses però amb una tendència visible a l’obesitat.  En general, les persones afectades seran efusives i obertes, algunes francament trempades. En la loteria tindran molta sort els números acabats en 6. El tabac millorarà en aquesta dècada, així com la situació dels conductors i cobradors de tramvies i de troleibusos, que veuran satisfets plenanent alguns dels seus desigs.

En la tercera dècada ascendeix un home la figura del qual és semblant a la d’un negre; és lleig, horrorós, la cara no l’acompanya pas i està fastiguejat i com capficat; porta carn i fruita a la boca i a la mà un gerro. (Abu Masar. –Igual.)

————————

Per acabar. OC, vol. A (fragment)

.C

C

Nadal a París

18-12-2010

Com que s’acosta Nadal, proposem als lectors dues formes d’un mateix article de Pla, referit a aquestes festes a París. En primer lloc, un capítol del volum Sobre París i França, editat el 1967 (versió final, per tant) i, tot seguit, la crònica que sens dubte permeté construir el capítol anterior. El segon text, inclòs al volum Caps i puntes, és una col·laboració periodística enviada des de París. Entre un text i l’altre es pot veure potser el pas del periodisme a la literatura.

Bon Nadal.

—————————

En aquest temps nadalenc, París agafa un color malva somort i adormit, entra en una espècie d’atonia general i els ulls de les dones rosses, sobre la pell freda i rosada de la cara, continuen tenint un color morat com a la tardor. Els til·lers, els castanyers d’Índies, tota la meravellosa botànica de l’illa de França, té un despullament hirsut, de color negrenc. Sobre el tronc humit i fosc, les branques lineals i crispades de vegades semblen una ortiga furiosa, penjada en la dolçor de la boira blavissa.

Per Nadal, tot es torna familiar, però l’estrangeria no us deixa passar de la familiaritat merament externa. És costum d’anar a donar un tomb pels grans magatzems –abarrotats, brillants, lluents, freds, acaramullats de gent. Aquest any serà el primer, després de la guerra, que les criatures podran tenir joguines –s’entén, les criatures el papà de les quals no sigui indigent. La gent ha acudit en quantitats fabuloses en aquests establiments; però, segons sento dir, no ha pas comprat com s’esperava que fes. El més curiós és la cara d’avidesa que hi fa la gent –les senyores principalment. Tot és una meravella, però les il·lusions, potser, encara ho són més. En les seccions corresponents em diuen que aquest any les joguines militars no tenen gaire marxa i que els soldats de plom, els cuirassers, els artillers i els hússars han quedat una mica relegats. Hi ha, en efecte, moltes joguines pacifistes: violins, hipopòtams, carretons, capellans amb la casulla, escolanets amb el roquet, ovelles, estrelles amb cua, nines considerades lletges. Les ninarres que tenen cara de Mare de Déu són horribles i encara que les posin a sobre el piano del salonet fan venir ganes de tirar-les a les escombraries en nom de l’anticursileria.

A pesar de les dificultats que sempre sofriren els països que guanyen les guerres, és possible de constatar l’esperit de Nadal a tot arreu.

Davant el gruix d’aquest esperit, els quadres cubistes, les poesies d’avantguarda, les pel·lícules americanes, la darrera arquitectura, els espectacles exòtics o internacionals, que en una gran part de l’any tenen interès, quan arriba aquest temps es destenyeixen, perden el poder d’incisió, esdevenen una cosa baldera que no diu absolutament res. Per Nadal tothom es torna familiar, s’encongeix d’una manera visible, redueix la seva capacitat de comprensió, es torna una mica ximple. Arriba a tenir un gust diferent. Aquesta és potser l’única explicació de la gran xiulada que aquests dies ha sofert el músic Stravinski.

Al teatre dels Champs Elysées anunciaven «Le sacre du printemps», del músic al·ludit. La companyia de balls russos, amb Massine a primer terme, l’anuncià d’una manera gairebé escandalosa, a bombo i platets. Cocteau treballava feia molt de temps en la preparació dels esperits. L’espectacle s’havia present com la darrera forma de l’art autèntic. El fracàs fou estrepitós, les imprecacions i el desdeny vivíssims complets. A la província, el públic sol ser morigerat i comprensiu com correspon a una cortesia potser mal entesa. A París, quan creu que ha de manifestar els seus sentiments, no s’està de res. Es torna d’una reticència crua… i de vegades ho encerta. El grup Cocteau, fill de notari, amic de tothom a pesar de la vivacitat del seu esperit, acceptat en tots els ambients a pesar de ser el pontífex de l’avantguarda, el grup de Cocteau, deia, que en música juga la carta de Stravinski i en pintura la de Picasso, sofrí, als Champs Elysées, un gran contratemps. A la sortida de l’espectacle, Max Jacob, que forma part del grup, salvà la situació amb una frase probablement certa.

–El fracàs –digué– ha estat evident. Però, mirant les coses objectivament, ha estat un simple error de dates. L’obra, estrenada al mes de febrer, hauria estat un triomf. Per Nadal, a París, val més no fer sortir gaire Stravinski. És un nom que no hi va bé.

Les qüestions d’oportunitat són, en la vida, importantíssimes. Aquestes festes de Nadal haurem vist el fracàs de Stravinski i l’exaltació del «Don Juan» d’Henri Bataille, el cèlebre dramaturg de tesi sobre el triangle amorós –o eròtic, per dir-ho més exactament. És gairebé segur que «Le sacre du printemps» del músic rus irà pujant d’importància en els pròxims decennis d’una manera indefectible i que abans de dos mesos el «Don Juan» de Bataille s’haurà volatilitzat completament. El cert és, però, que per Nadal, a París, en el comerç dels espectacles, és molt més eficient dir-se Bataille que dir-se Stravinski.

És gairebé segur que aquest és el primer Nadal que passo fora de la família. Estrictament parlant i donada la formació habitual en el nostre país, aquest és un fet important. Tot i que jo falti de casa pràcticament des d’onze anys, he viscut fins ara el règim de les vacances de Nadal, perquè ja se sap: per Nadal, cada ovella al seu corral. Aquest any, però, el refrany ha fet crisi. Si digués que me’n sento deprimit, no seria pas gaire sincer. Això no vol pas dir, però, que la novetat hagi passat d’una manera insensible. Més aviat sento que em va sortint una animeta de rellogat –de rellogat d’hôtel meublé– que probablement irà d’augment. París té diversos milions d’habitants, és una ciutat completament cosmopolita, terriblement francesa; però, de totes les de França, és la ciutat on els estrangers estan més bé. Quan arriba Nadal, però, París es converteix en un poblet, el seu esperit és literalment nadalenc –apareix, per sobre de tot, l’esperit de família. Tot l’any és això, però ara ho és incomparablement més. En contrast amb aquesta situació, els rellogats més o menys específics ens sentim com un zero a l’esquerra. Tenim la impressió de ser uns homes ridículs.

Nadal és el triomf de l’home de família. Potser es podria demostrar, de totes les maneres que la lògica comporta, la seva seguretat real, la seva estabilitat indiscutible. La seva posició davant dels contraris és sempre equidistant, ni una mica més alta ni una mica més baixa. El seu centre de gravetat és impertorbable i immòbil. La seva vida és un viatge, més aviat dolç per a un mare serenitatis en definitiva plausible.

L’explicació es troba potser en el fet que l’home de família té un camp sobre el qual exerceix d’una manera eficaç el seu domini. La seva activitat té un «objecte», sobre el qual projecta la seva imaginació; els seus naturals impulsos i les seves perversitats ingènues. En el camp de la família –la dona, els fills, la fortuna, el treball i els guanys, les petites misèries i les petites grandeses–, hi impera com un monarca a l’escala precisa.

Aquesta classe d’homes és fàcilment governable La més petita idea o novetat els esmorteeix i els desorienta, es deixen mansament subjectar per les coses d’afecte i de façana, per les puissances trompeuses de què parlava Pascal, per les coses que com el valor numèric, l’oratòria, les castes més o menys uniformades tenen un aspecte etern. En el curs de la seva vida van llimant, dia darrera dia, la seva capacitat d’entusiasme i de sorpresa. Quan han arribat a passar la maroma d’una manera confortable –és a dir, quan l’han suprimida– es pot dir que han triomfat. Per a arribar al triomf és indispensable l’emulació –és dir, la confiança en un mateix. Si hom no disposa d’aquesta confiança, val més plegar sense compliments.

Hi ha molts intel·lectuals que no són res més que homes d’aquesta classe –a França especialment: són creadors de l’estil ample, els generalitzadors folgats, els excursionistes de la història, els erudits buits i amables, els artistes oficials, els professors diserts. Entre tots han creat la declamació, el fons declamatori de França, que tant indignava Sainte-Beuve («Causerie du lundi», 21 gener 1850) i que els encanta i els enlluerna i han acabat gronxant-se en la seva música fingida. Aquests intel·lectuals són perillosos. França n’és ple. N’hi ha molts als cafès. «Vous vivez trop avec des lettrés et des savants –escrivia Napoleó al seu germà Josep, aleshores rei de Nàpols–; ce sont des coquettes avec lesquelles il faut entretenir un commerce de galanterie et dont il ne faut jamais songer a faire ni sa femme ni son ministre».

El rellogat és probablement diferent. En primer lloc, és un home que no és res. És un equivocat inicial, en el sentit que tot el que fa no és adient per a sortir del no-res. No disposa mai d’un camp material per a exercir el seu domini, i així és un insatisfet perquè només la realitat emplena. És un il·lús. El seu camp és il·lusori i totalment incert. A vint anys, s’hi transigeix. A trenta ja és més difícil. Aquesta tendència a fugir, a evadir-se, sempre, li dóna un aire de foraster insegur i permanent.

El rellogat té sempre la sensació de ser un home incomplet. No té estímul, no té seguretat en ell mateix. El sentit del ridícul i la timidesa el destrueixen. La consciència d’aquesta limitació el porta a crear-se en el món de la fantasia i del fum un terreny on projectar-se. Construeix en ell mateix el bergantí que no té. Ell és el seu únic patró i es pensa que el governa. En realitat no es governa ni ell mateix, perquè el que sembla més fàcil de regir, la pròpia persona, és dirigida per pressions externes.

El bergantí pot tenir moltes formes. Generalment és molt bonic. Es gràcil i esvelt, té cordes i veles. Els més bonics, però, són els que no existeixen, els que ni tan sols tenen una possibilitat imaginada. Per un excés d’anticonvencionalisme, el rellogat arriba a perdre el sentit de la lògica de la imaginació. Així arriba a esdevenir una forma humana incatalogable i d’explicació molt difícil –això anant bé, perquè altrament tot esdevé imprevisible…

En aquestes engires de Nadal, sense fam i més aviat amb poca feina, he pensat molt en aquestes coses. Hi ha hagut moments que la immensa ciutat semblava morta. He sentit el soroll imperceptible de pluja fina i glacial caient hores i hores darrera dels vidres de la meva cambra, m’ha acompanyat el pas del vent pels arbres de la plaça de Saint-Sulpice, el caure de les campanes greus i opaques de l’església. Aquest Nadal de París, solitari, insuportable, probablement m’ha fet un gran bé. En determinats moments em sembla que havia de posar-me en contacte amb algun amic. El telèfon. Cap resposta, devien dormir…

Sobre París i França. OC, vol. 4

—————————

El Nadal a París

En aquest temps s’ha de veure la pàtina de París.

La pedra es patina d’una manera arbitrària, amb independència de l’exposició de les pluges, els vents i la neu.

La pàtina embolcalla les pedres en camussa, color blanc, fumat. Color espès, animós al tacte. Les cases i els monuments estan enfundats en un abric suau, fofo, adaptat enganxosament. Els personatges de pedra o de marbre duen uns abrics fantàstics, mig funda de museu, mig redingot d’asil de germanetes.

Sainte-Beuve es conserva, però. No té sinó una orella patinada. De segur que és per això que, als ocells, els agrada de posar-se damunt aquella calba amplíssima i de lliscar-li galtes avall, i de picotejar-li nas i ulls.

La camussa de la pàtina de Notre-Dame…

Les pedres de l’absis i de les torres de la gran façana tenen un pensament de severa humanitat. Però les pedres de les parets laterals, dels contraforts, tenen una descarnació i una cruesa i una duresa tan estilitzadament glacial, que contemplar-les fa petar de dents. Aquí, sobre aquestes parets, davant un problema de construcció, es pot veure la inhospitalitat del gòtic. Els contraforts aguanten la catedral duent en un espai mínim la intensitat màxima. D’aquí ve que el sistema sigui complicadíssim i que els ponts sostenidors siguin innombrables. Aquests ponts són braços primíssims, ossos escanyolits de granit. Aquesta complicació, aquesta magresa, afegida a la bestialitat de les gàrgoles i a l’esverament que produeix sempre la verticalitat, és un espectacle bàrbar al bell mig del paisatge de França. I la pàtina dóna a aquest espectacle un punt melodramàtic.

La pàtina és la familiaritat exterior de París.

Aquests dies de familiaritat climatològica, aquests dies de Nadal, no podeu, estranger com sou, passar de la familiaritat exterior.

Podeu anar a donar un tomb pels magatzems. Pels magatzems de París, grans, brillants, abarrotats, freds, descastats, brunyits, tan internacionals, tan poc íntims, tan exteriors.

Aquest any només els nens que tinguin el papà senador o nou-ric podran tenir joguines. Ben poca gent ha fet cap als grans magatzems. I als magatzems petits, encara menys, és clar.

He remarcat una absència total, a les cases de joguines, de joguines militars. Els soldats de plom, els cuirassers i els artillers minúsculs han estat relegats. Ara, tot són joguines pacifistes: violins, hipopòtams, carretons, capellans amb casulla, escolans espigadets, ovelles i estrelles polars.

Malgrat el període de dificultats que avui travessa França, es respira el Nadal pertot arreu.

Aquests dies els quadres cubistes, les poesies d’avantguarda, les pel·lícules americanes, l’arquitectura modernista, els espectacles exòtics o internacionals, es destenyeixen, perden el poder incisiu, són sobrers i exhaustos. Potser passa això perquè ens tornem uns beneits. Es l’única explicació que es pot donar de la darrera xiulada que ha patit Stravinski.

Al teatre dels Camps Elisis representaven «Le Sacre du Printemps» del gran músic eslau. La companyia de ballets russos, amb Massine al capdavant, va anunciar l’obra amb bombo i platerets. Cocteau ja feia anys que en treballava la propaganda. L’espectacle havia d’ésser la darrera moda, el darrer crit. Tot plegat va fracassar d’una manera estrepitosa. Els qui van xiular eren els beneits de Nadal. I el músic i les seves maneres artístiques de sleeping car tenien raó.

No confonguem, però, Stravinski amb el dramaturg Bataille.

Foren uns beneits, els qui van xiular el rus. Són uns nicis de dalt a baix, els qui aplaudeixen cada nit aquesta obra «L’home à la rose» de Bataille.

I la niciesa d’aquesta gent és anterior a tots els Nadals haguts i per haver.

Bataille és un dramaturg dels denominats de tesi. Aquests drames, com els d’Ibsen, són d’allò més pintorescos. Es proposen gairebé sempre de mostrar que el negre és blanc, que hem de caminar de quatre grapes, que les cortesanes són verges, que els assassins són bona gent, etcètera. Aquests drames són ben coneguts a Barcelona i apreciats.

Ara, Bataille ha escrit un drama romàntic. Un «Don Joan». Al gran públic, li passa una cosa curiosa davant aquests drames, que la gent qualifica d’històrics. I és això: que li falla el discerniment. Davant un drama històric, el públic no sap distingir si es tracta de Shakespeare, o de Schiller o de qualsevol altre patracol. Sobretot si la «gràcia» és una mica sumptuosa, el truc és indefectible.

Bataille ha estat confós amb Shakespeare. Pitjor per a Bataille.

L’obra és deliciosa. Consuelito, senyora casada amb un noble andalús, està enamorada de don Joan. Aquesta nit –clar de lluna, rossinyol, olor de tarongers– és la cita. Però don Joan es fa representar en aquest acte per Manolito, amic seu. Don Joan escriu les seves memòries a l’arbreda gebrada de lluna. Ve el marit i mata don Joan, el pseudo-don Joan.

Don Joan assisteix disfressat als seus funerals. Les seves conquistes passades són presents a l’acte fúnebre. Ulls en blanc, sospirs. Però una antiga víctima, ex-monja, a qui don Joan es presenta, no vol creure’l vivent, i això ensorra don Joan, perquè don Joan ja ha mort i ha nascut la seva fama. Un poeta el canta –el Milton de Cromwell. Un gasetiller publica les seves falses memòries. Don Joan s’acosta a totes les dones, i elles el troben dégoûtant.

A l’últim acte, don Joan ha de donar cinc duros per passar l’estona amb la mossa de l’hostal. Don Joan, en la decadència, continua essent tan ingenu com en la grandesa.

Aquí, com es veu, no hi ha drama ni hi ha res. Un personatge per a la galeria entre dues ombres. El procediment de Bataille és, a més, les antítesis, cosa indigna en un autor que no sigui del teatre català –salvant-ne algunes excepcions. Per mi, el personatge de l’obra és un precursor de l’invent de la màquina d’escriure, una mena de Peral de la Underwood.

L’única cosa que està bé és fer que tot plegat passi a Espanya (segle XVII), perquè Espanya és el país de les coses extraordinàries.

Cal, però, veure tot això per a afegir un document a l’arxiu que permeti de definir un dia què és francès i què no ho és.

No fa gaire, s’ha celebrat un congrés regionalista. A França clamen per la descentralització els reaccionaris, els catòlics i els carques. Són unitaristes els socialistes, els ateus i els d’idees avançades. És l’antiga pugna entre el capellà i el mestre.

La República ha estat unitarista, antiliberal, ha fet una obra artificiosa, per mitjà del mestre. Ha creat aquest tipus de bretó, o d’home del Migdia, completament fals, bretó de Galeries Lafayette, provençal de Félix Potin.

El perill del regionalisme és, però, el ruralisme.

Maurras creu que França és una cosa típica, que representa una estètica de l’harmonia –com Grècia i Roma– enfront d’una estètica del caràcter, bàrbar suburbial.

Gide, en canvi, creu que França és un punt dolç entre els valors irreductibles: l’esperit del Nord, la moral del Nord, concretament humana, nascuda del lliure examen, protestant, i la moral del Sud, dogmàtica, catòlica, quadrada i closa. Així, per Gide, el que és francès sempre és una cosa complexa, una superació. Això de Gide hauria d’haver evitat a Baroja la seva afirmació que en la literatura i en l’art francesos no hi ha humanitat. Baroja confonia humanitat i primarietat, en el fons, amb tot allò que és grotesc.

Per Péguy, França és també un punt dolç. El Nord de França –la vall del Loira– és pur, grec, harmònic. I el Sud –Tolosa, pàtria de Jaurès– és romà, oratori, quelcom amb un pensament d’inflor. S’ensuma que, de jove, Péguy creia que era una superació de tots dos valors el semitisme, l’ànima jueva. Va treballar perquè una transfusió de sang es produís entre l’ànima francesa i l’ànima jueva.

Potser la duresa de la vida i la facilitat amb què els homes abracen la mundanitat i les vanitats del segle i la consideració de la subornalitat dels homes va fer repensar Péguy, que aleshores cantà la santa més santa de totes les santes, santa Joana d’Arc, del Nord de França, pura com Antígona i grega.

Péguy! Bona lectura la de Péguy, home de la terra, paisà i anhelant com els ceps. Home que no sabia seure en una poltrona!

Bona lectura per Nadal!

Bona lectura per als exiliats i per als forasters, iguals aquests dies, horitzontals en el seu exili del restaurant i de l’hotel.

París, 29 de desembre 1920

Publicat a La Publicitat. Caps i puntes. OC, vol. 43

Cap a la fira de Leipzig (1968)

28-11-2010

La Fundació Josep Pla promou des del 30 de novembre, a Brussel·les, l’exposició “Les ciutats europees de Josep Pla“. El ‘Quadern de notes vistes’ s’hi afegeix amb aquesta contribució.

Per a entrar a la República Democràtica (comunista) Alemanya vam escollir el transport ferroviari, i així, a les deu de la nit d’un dia determinat, a l’estació de Hagen (Westfàlia meridional) agafàrem un tren que, havent partit d’Aachen (Aix-la-Chapelle), a la frontera belga, tenia com a destinació l’estació de Twican, a uns quants quilòmetres de la frontera txecoslovaca, passant per Colònia, Hannover, Magdeburg, Leipzig i Dresden. La nostra intenció principal era de visitar la cèlebre Fira Internacional de Leipzig, sobretot la Fira tècnica, i amb aquest fi portàvem els papers corresponents, que ens foren lliurats per la Cambra de Comerç de Barcelona. El viatge fou una mica llarg i arribàrem a Leipzig a les vuit del matí.

Com que el tren va passar, a l’Alemanya Occidental o federal, per un espai molt industrialitzat i d’una gran densitat de població, tinguérem unes primeres hores nocturnes molt il·luminades. Aquesta part d’Alemanya és una enorme organització amb una fastuositat de llum nocturna com rares vegades és possible de veure a l’Europa occidental. És un enorme animal a una escala inusitada, il·luminat. La darrera població d’aquest transcurs es diu Wolfburg i hi ha, davant la via, una fàbrica d’unes proporcions desorbitades: la d’automòbils Volkswagen, que construeix sis mil cotxes diaris. Ens trobàvem en aquesta estació quan el personal del tren va passar per tots i cadascun dels compartiments i advertí els passatgers de la necessitat de desprendre’s de diaris, revistes i en general de tota mena d’impresos del tipus que denominarem, per rapidesa, occidental, si no es volien veure exposats a un examen molt minuciós dels seus equipatges. La suggestió fou complerta al peu de la lletra i foren recollits una gran quantitat de papers que els empleats guardaren gelosament. Tot plegat donà als passatgers una impressió de virginitat davant el país on preteníem entrar. A més d’aquest agradable estat d’esperit vaig tenir la sensació física de trobar-me a la porta d’una gàbia considerable. A mi –ho declaro amb tota innocència– no m’agraden els països entesos com una gàbia, encara que es presentin amb la intenció de redimir el gènere humà.

I així arribàrem a l’estació fronterera de l’Alemanya democràtica, que en aquest trajecte és Haldensleben, si no ho recordo malament. Deturat el tren davant l’estació i les oficines frontereres, un altaveu pregà als viatgers que no es moguessin del seient que tenien reservat. Així ho va fer tothom. Era un prec que, en tot cas, no es podia deixar de complir perquè el tren, mentrestant, havia estat tancat. Cal advertir amb això que el tren, tot i la seva llarga projecció, no duia cap vagó restaurant i només un cotxe, destinat a Berlín, amb llits. Així esperàrem uns minuts, passats els quals vam rebre les visites de sis autoritats successives. L’examen del tren per aquestes autoritats durà una hora exactament.

Primerament vam rebre la visita d’una senyoreta a la qual haguérem de presentar tots els papers que dúiem: passaport, documents de la Fira de Leipzig, prèviament complimentats amb les declaracions de diners que portàvem. La senyoreta va donar un cop d’ull compendiós als papers i, havent-los trobats en regla, en el meu cas particular, me’ls tornà amb una lleugera inclinació de cap a la qual vaig correspondre encantat. La finalitat de la feina d’aquesta funcionària era veure si els documents dels viatgers estaven, grosso modo, en regla, per evitar discussions amb les autoritats posteriors que ens anirien visitant. En el cas de trobar alguna cosa que des d’algun punt de vista oferia algun dubte, la senyoreta pregava al viatger d’acostar-se a les oficines de l’estació i resoldre, en un terreny de més altura, el que al seu entendre no era prou clar.

Després arribà una segona senyoreta, en aquest cas vestida amb un uniforme masculí de la policia, que ens invità a presentar els passaports. Ho férem com es fa habitualment. Vaig tenir la gran satisfacció de constatar que, del meu, amb prou feines en va fer cas. A la meva edat, naturalment, la meva força és escassa, i sens dubte deguí imposar a la senyoreta uniformada una certa confiança. També podria ésser que els coneixements lingüístics de la persona de referència no arribessin a la llengua en què el passaport era escrit, que contrastà amb l’atenció que posà en l’examen dels passaports alemanys, anglesos i suïssos –perquè el compartiment era d’un cosmopolitisme absolutament ferial. A l’Alemanya democràtica, el rus és ensenyat a les escoles des dels quatre anys obligatòriament, i l’anglès i el francès, a triar, des dels deu anys. El segon tràmit va passar, doncs, amb una gran facilitat.

Després vingué un senyor destinat a examinar els documents relacionats amb la Fira de Leipzig, al qual els presentàrem. Aquests documents, com que eren escrits en rus, alemany i anglès, foren objecte d’un examen més detingut. A les pàgines d’aquest petit quadern, cal posar-hi, a més, el detall de totes les monedes que porteu al damunt, fins a l’últim cèntim. No hi ha dubte, però, que aquest examen va ésser amable. Per a l’Alemanya democràtica (comunista) la Fira de Leipzig és una cosa molt important. Es l’únic esdeveniment d’aquesta República, de tretze milions d’habitants, que té una importància autènticament mundial. Els qui anem a Leipzig per a la Fira som unes persones que gaudim d’una consideració notòria per part de les autoritats, que contribuïm a l’expansió de la Fira. El tercer tràmit va passar gairebé amb el somriure als llavis.

Després arribà el moment de la moneda. Vingué una altra senyoreta uniformada que duia sota l’aixella una gran cartera negra plena –com vaig poder constatar– de bitllets de banc. Eren funcionaris del Deutsche Note Bank, és a dir, de l’únic banc (banc de bitllets, com diu el seu títol) de l’Alemanya Democràtica i que és no solament el banc d’emissió, sinó l’únic banc comercial. Un dels meus companys de viatge comprà cinc-cents marcs de l’Alemanya Occidental i li donaren, com a contrapartida, cinc-cents marcs de l’Alemanya de l’Est, perquè aquestes dues monedes tenen una absoluta paritat oficial. El marc de l’Alemanya Federal constitueix una de les monedes més fortes del món. Amb tot, poguérem constatar, en aquesta frontera, que el marc oriental té el mateix valor que l’anterior, tot i que, en realitat, no se’n sap el preu, que objectivament deu ésser molt baix i un paper de valor purament interior, perquè totes les transaccions que es fan en els països situats darrera el teló d’acer es fan a base de dòlars americans. En un mot, és una moneda exclusivament limitada a la gàbia de l’Alemanya de l’Est i per a ús només dels ciutadans d’aquesta construcció estatal. L’Alemanya d’Ulbricht té l’absoluta pruïja de tenir una moneda igual que la de l’altra Alemanya. Quan el Govern del canceller Erhard decretà d’apujar el preu del marc occidental i en relació amb el dòlar, que valia quatre marcs vint pfennige, el posà simplement a quatre marcs, el col·lega Ulbricht féu el mateix. Dintre la gàbia això es pot fer amb una facilitat relativa, gràcies a la policia de la moneda, que és formidable. En fi, recordar als monetaristes que una moneda bona pot valer, gràcies a la policia, exactament igual que una moneda que no té pràcticament el més petit valor no crec que els estranyi. En la nostra època s’han pogut fer amb les monedes els experiments més repugnants –i en aquest procés no és exclòs el nostre país. Els bitllets són divertits i molt puerilment propagandístics: en un hi ha el retrat de Karl Marx; en un altre, el de Friedrich Engels; el que conté el retrat de Lenin és dels més corrents; després hi ha els que contenen les efígies del cosmògraf Humboldt, tot i haver estat un gran burgès en el seu temps, i del poeta Schiller, de qui es pretén oblidar la seva mania eròtica i el seu alcoholisme fonamental. El revolucionari Thälmann encara és molt iconografiat. En canvi, no he vist els retrats de Rosa Luxemburg ni el de Liebknecht, noms de tanta història en la revolució mundial.

Al final ens haguérem de comprometre a despendre a l’Alemanya de l’Est, pel cap baix, vint-i-cinc marcs diaris. Donada la paritat dels dos marcs, la quantitat equival a 437,50 pessetes diàries. És barat. Cal observar, però, que les tres persones que anem a la Fira no anirem a cap hotel dels tres o quatre que, aquests dies, funcionen a Leipzig, sinó que els organitzadors de la Fira ens han destinat a la casa d’un fuster, perquè, atesa la gran afluència, no han trobat cap altre lloc més, i encara gràcies. A la casa on anem consignats ens donaran un llit i l’esmorzar matinal, consistent en una tassa de cafè, unes gotes de llet, una mica de mantega, un panet o unes llesques de pa negre i melmelada.

Després entraren els empleats de la Duana. Aquests funcionaris foren molt amables. No suscitaren l’obertura –si més no al meu compartiment– de qualsevol equipatge. Havia restat prou demostrat, per les visites anteriors, que anàvem a la Fira de Leipzig, i el fet, a la República Democràtica, imprimeix caràcter. D’altra banda, els duaners no veieren al vagó el vestigi més insignificant d’imprès o de paper occidental, la qual cosa sens dubte els convencé que les nostres maletes no contenien res de contraban real o espiritual –com era cert, al meu modest entendre.

Més tard vingué la sisena i última visita. Dues persones del gènere masculí. El revisor del tren, que foradà els bitllets que dúiem amb el maquinalisme d’aquesta mena de funcionaris, i un altre senyor que, en certa manera, representava «el peix gros». Aquest senyor era destinat a tenir una idea global de l’obra duta a terme pels funcionaris anteriors. És un càrrec que, en el món comunista, és indispensable, perquè en aquest món tan curiós ningú, en realitat, no es fia de ningú i ningú no vol tenir a més petita responsabilitat. Tots els funcionaris, en realitat, són consultants. La por de comprometre’s és constant. Tot compromís equival a acceptar una responsabilitat i tota responsabilitat és perillosa, perquè, si no és la que cal assumir segons el criteri del superior, pot equivaler a la pèrdua del càrrec i a la misèria ineluctable. Els comunistes sempre són dos, i la seva missió és de vigilar-se mútuament. Són sistemàticament consultants. El situat en un lloc determinat consulta amb el seu superior; aquest, al seu torn, amb el seu superior, etc. Tot, en realitat, es perd en un lloc i davant una persona determinada. Quin és aquest lloc? Qui és aquesta persona? Ningú, en realitat, no ho sap. En teoria, tot ha d’arribar als situats en les altures més elevades –als comissaris del poble, que, a Occident, anomenem ministres. Els comissaris del poble tenen un superior, que és el president del Presídium d’aquests comissaris, i que en aquesta República Democràtica es diu Willy Stoph. Aquest col·lega té un superior que es diu Walter Ulbricht. Amb tot, moltes persones d’aquesta República m’han dit que Walter Ulbricht té, al seu torn, un superior que ningú no sap exactament qui és, però que resideix generalment a Moscou, cosa que no és desmesurada i que, sens dubte, és veritat. Però no anticipem massa.

Després de la visita –que durà una hora– d’aquests sis o set funcionaris, el tren restà en un silenci total. Vaig aprofitar els darrers moments –previs a la marxa- per a donar un cop d’ull, per la finestra, al món exterior. I així em vaig trobar, per primera vegada a la vida, amb la bandera de la República Democràtica. De la façana de l’estació penjaven, en realitat, dues banderes: una franja tèxtil de tela vermella, que era la bandera russa, bé que sense la falç i el martell habituals, sens dubte –em digueren– per no alarmar excessivament els visitants occidentals de la Fira. La contigüitat d’aquestes dues banderes, més tard vaig tenir l’avinentesa de presenciar-la en tots els moments de la meva estada en aquest país. La bandera de la República Democràtica és, en tot cas, sumptuosa. La componen tres faixes horitzontals, negra, vermella i groga, i al centre té uns objectes molt notables: primer, un martell i, sobre un mànec, un compàs obert cap avall. Les ales del compàs estan unides per un cartabò, sens dubte per indicar que, aquí, la justícia es fa al mil·límetre. Tots aquests objectes estan ficats dins un oval l’orla del qual formen unes espigues de blat molt denses i abundoses. La bandera em va agradar per la seva varietat colorística i sobretot m’agradaren els objectes representats sobre les faixes tèxtils pel seu simbolisme justicier, laboriós i alimentari tan accentuat.

Després el tren engegà. Aleshores poguérem advertir alguns fets indubtables. El tren, que havia estat rapidíssim fins a l’estació fronterera, esdevingué un comboi lent, assossegat i plàcid. La màquina, que havia estat elèctrica, fou substituïda per una màquina de vapor de dibuix arcaic però que per la xemeneia llançava un fum magnífic, esplendorós, que, tocat per les guspires del carbó, donava al cap del tren un aspecte fantàstic. Sempre és agradable, en aquests casos, de tenir en la foscor nocturna una resplendor lleugerament grogosa però molt impel·lent. La segona cosa ja no ens agradà tant: en aquesta República, els rails dels ferrocarrils encara no estan fosos, de manera que cada vegada que les rodes del vagó passen de rail a rail fa un saltet tot curiós i un soroll certament rítmic però d’una continuïtat bastant ensopida. Això em va treure uns quants anys del damunt. Són manifestacions insignificants quan el trajecte és curt. Quan es tracta d’alguns centenars de quilòmetres, esdevenen obsessionants. Són coses que, en tot cas, han desaparegut de l’Europa occidental.

Per passar l’estona vaig sortir al corredor a fumar un cigarret, i amb aquest motiu vaig anar a donar un tomb pels corredors dels vagons immediats. Una cosa em va sorprendre sobretot. En un compartiment vaig veure una senyora endolada que duia sobre l’equipatge una corona mortuòria. En un altre compartiment hi havia unes persones, també endolades, que tenien un aire familiar i que també duien a l’equipatge una corona mortuòria, més grossa i més solemne que l’anterior. Confesso que aquestes corones metàl·lico-florals m’intrigaren i vaig mirar de saber el que significava tot allò.

– Però, ¿que no sabia que aquest tren és el de les corones mortuòries?

– No senyor. No sé res absolutament.

– Quan s’ha acabat la Fira de Leipzig, el contingent més gros d’aquest tren és donat pels viatgers de corona mortuòria.

El fet m’ajudà a comprendre l’estat de les relacions humanes de les dues Alemanyes. La República Democràtica no dóna cap permís per a sortir de la gàbia als seus ciutadans. Es un fet absolut i total. D’aquí no pot sortir ningú si no és en missió oficial. La República Federal dóna permisos per a anar a la democràtica, però és com si no els donés, perquè la democràtica no deixa entrar els seus posseïdors, tret del cas que hi hagi un mort previ i perfectament legalitzat que permet el pas. Quan hi ha un mort en una família de l’Alemanya Oriental, amb parents a l’Alemanya Occidental i aquests pretenen assistir als funerals, els familiars del mort tenen dret a enviar un certificat de defunció legalitzat als seus parents occidentals. Així mateix, envien a la policia de l’estació fronterera per on pretén entrar el familiar occidental una còpia del document. En possessió de l’òbit legalitzat –sobretot ha d’ésser legalitzat– el familiar occidental compra una corona i es posa en marxa. A la frontera troba la còpia del document que duu al damunt. El deixen passar; li donen exactament un paper vàlid per a passar quatre dies a la República Democràtica.

Les relacions humanes entre les dues Alemanyes tenen un dramatisme esborronador. Les úniques relacions directes. diríem físiques, són les que he intentat de descriure. No hi ha res més. Per això, d’aquest tren en diuen el tren de les corones funeràries.

Arribem a Leipzig a les vuit del matí. L’enorme estació –que un dia va ésser la més gran d’Europa– es veia bastant neta, però tenia un aspecte mancat de qualsevol forma de vitalitat. Sota els cinc immensos arcs d’hangar de l’estació hi havia dos o tres trens vulgars i atrotinats. L’estació era plena de banderes. Quan sortírem a la plaça, les banderes eren també molt abundoses. Per l’aire voleiaven tot de borrallons de neu. La Fira de Leipzig.

——————

«Petit assaig sobre Alemanya i les noves fronteres europees de l’est» (1968). El viatge s’acaba. OC, vol. 39

Cartes als editors (I)

18-06-2010

La correspondència de Josep Pla amb els seus editors de postguerra, Josep M. Cruzet1 i Josep Vergés,2 ens il·lustra sobre la literatura del mateix Pla, el programa de publicació de la seva pròpia obra, el seu consell i participació en els projectes dels editors (l’Editorial Selecta i el setmanari Destino), els personatges vinculats a aquestes empreses, la situació política, etc.

Encetem amb la reproducció d’aquestes cartes una tria que resultarà sempre massa breu per les limitacions pròpies d’aquest blog i per la voluntat de no allargar-lo en el capítol epistolar en detriment de l’obra creativa de Pla.

Ometem les notes de l’edició de la correspondència Pla – Cruzet.

————————————————

[A Josep Vergés, extret del volum Imatge Josep Pla, OC, vol. 45]

.

Mas Pla, setembre de 1949

Josep:

El Sr. Ripoll de «L’Almudaina», successor de Moll a la impremta Mossèn Alcover de Palma, m’envia aquest article per si el vols publicar. Ripoll ha estat en contacte amb «Destino» diverses vegades. Digues-li alguna cosa. La seva adreça és: Lluís Ripoll. L’Almudaina. Palma.

La qüestió de la «Guia de Mallorca» no té nom. Ens hem deixat perdre l’estiu turístic més gros de Mallorca d’una manera inexplicable. El Sr. Teixidor és un tipus vertaderament notable quan torna de l’estranger i mena la pressa als altres.

No sé si recordaràs que quedàrem que la darrera quantitat pendent em seria pagada el mes d’agost.

Us veig una mica perplexos i aturats. Luján m’ha fet dir que escrigui collonades. És el que faré. ¿És que us penseu que el govern caurà d’un moment a l’altre? Esteu equivocats i tots els vostres càlculs fallaran. Això durarà tants anys com vulguis. Crec, per tant, que s’ha d’atacar, que s’han d’aprofitar totes les ocasions per atacar, encara que de vegades es perdi algun article. Ja recordaràs que l’article meu sobre l’estiu passà. La qüestió és no cansar-se. Del contrari, el diari caurà.

Ens hauríem de veure. T’exposaré les crítiques que han fet alguns turistes estrangers a la «Guia de la Costa Brava»,

T’envio un altre article perquè vull reposar tres o quatre dies.

Adéu. Records. T’envio una nota de llibres que m’hauries d’enviar.

Aff.

Josep

————————————————

[Carta 72 a Josep M. Cruzet, reproduïda de l’edició de M. Josepa Gallofré Amb les pedres disperses (Barcelona: Destino, 2004)]

.

[Palafrugell] 7/1/51

Sr. D. Josep M. Cruzet

Barcelona

Estimat amic:

Tinc la seva carta. Moltes gràcies. Tot marxa perfectament.

El llibre s’hauria de titular, potser L’illa dels castanyers i altres històries o simplement L’illa dels castanyers. La meva incapacitat per titular és definitiva. Ha llegit l’original? Què li sembla?

Així, doncs, vostè publicarà tres llibres meus en 1951. Li estic molt agraït. La pregunta que em fa relacionada amb la cronologia de la seva aparició és una mica difícil de contestar sense saber quan vol publicar L’illa dels castanyers. Si vostè publica aquest llibre de seguida –per exemple el mes de març– els altres poden publicar-se abans de l’istiu,3 perquè s’han d’espaiar, naturalment. Però si vostè publica L’illa el mes de juny, per exemple, els altres dos llibres s’hauran de deixar per la tardor. Per orientació de vostè, sàpiga que jo puc entregar-li la quarta sèrie de Coses vistes, que es titularà Terraprims d’Empordà, el primer d’abril i El carrer Estret el primer de maig. Ara, vostè faci el seu programa i digui’m alguna cosa com més aviat millor.

Terraprims d’Empordà serà un llibre inèdit en els seus dos terços que contindrà una llarga història de bandits del segle passat, cosa que em permetrà descriure un paisatge totalment desconegut: el del terraprim d’aquest país.

No conec pas personalment el Sr. Ros. L’única cosa que li puc dir és que el Director General de Cinematografia –el nom del qual no recordo– que deu pesar en la coterie d’Ortiz Muñoz, sembla tenir molta admiració per mi. Prepari’m una carta i li escriuré.

I, ara, li vull aclarir un punt: les quartilles que li he enviat d’El quadern gris no són pas la meitat del llibre, ni molt menys. Falten sis mesos de l’any 1919, tot el 1920 i una bona part de l’any 1921. Ara vindrà: el pistolerisme, el servei militar, la redacció de «La Publicidad» (de la nit), el primer viatge a Mallorca, el primer viatge a París, la Cerdanya, Menorca, el segon viatge a París, el primer viatge a Madrid, comprèn? El llibre serà una paret amb figures, immensa. Sobre aquest llibre, jo no hi entenc res, perquè he perdut la perspectiva. Potser convindria donar-lo a llegir a una persona que sabés de què va. Tinc la possibilitat de fer-lo posar a màquina a Barcelona mateix. Digui’m el que a vostè li sembla el llibre sincerament.

A Palafrugell, hi ha un amic meu, que coneix molta gent, que ha viscut vint-i-cinc anys als Estats Units i que és afeccionat a traficar amb llibres: és el Sr. Paulí Juanola. Potser seria interessant de fer-li un petit dipòsit de llibres meus (amb el rebaix de llibrer) a l’objecte que els mercadegés. Les liquidacions s’haurien de fer a mesura que anés venent. Crec que en podria escampar bastants pertot arreu perquè està en relació amb una pila de persones d’aquest país que viuen a l’estranger. Podríem començar per

Coses vistes: 5 de cada classe.

Bodegó amb peixos: 5 de cada classe.

Envio per recader a Paulí Juanola. Palafrugell.

Per tornar a la censura, suposo que Trias coneix el Director de la Cinematografia. Li podria donar, de Madrid estant, un cop de telèfon en nom meu i d’ell.

I no tinc res més a dir-li. És sempre seu aff

Josep Pla

V/ El que li dic de Juanola no és pas urgent. Ja l’avisaré. Donat que vostè ha editat Bernat Metge, per què no publica a la Selecta, el Llibre del coc de Bertran de Nola, clàssic català del XV, que per ésser un llibre de cuina tindria per la gent molt interès?

Si no indiquem una altra cosa, les notes al peu són exclusivament d'aquest «Quadern de notes vistes»
  1. Edició de M. Josepa Gallofré. Amb les pedres disperses. Barcelona: Destino, 2003. []
  2. Inclosa en el volum Imatge Josep Pla []
  3. Mantenim “istiu” perquè, a part d’haver estat la forma potser més habitual en època moderna a la majoria del Principat, és la que es manté en tota l’obra manuscrita de Pla, fins als darrers anys. Devem la fidelitat de la transcripció a l’edició de M. J. Gallofré.
    Del Diccionari Català – Valencià – Balear: Fon.: əstíw (pir-or., or., bal.); estíw (occ., val.); astíw (occ., val., alg.); ístíw (en tots els dialectes).
    []

El viatge

17-04-2010

.

Així, un bon dia vaig marxar a París. Era el disset d’abril de 1920.1 L’exprés marxava de l’estació de França, d’aquella estació de França arcaica que feia tants anys que es mantenia en un estat d’improvisació fètida –baixa, xata, i mediocríssima– a les dues de la tarda. Hi vaig arribar amb una maleta –que llavors s’estilaven grosses–, un abric, un paraigua i un barret fort. Per viatjar, llavors, la gent es mudava. El viatge a París, essent una mica llarg –no s’hi arribava fins l’endemà a quarts de deu del matí– implicava gairebé estrenar un vestit. Anant tot bé, eren vint hores de tren.  No podria pas dir que el vestit que portava fos nou de trinca; en tot cas, era molt nou i d’un encarcarament molt acusat. Això em produí –amb el barret que estrenava i que tenia, com tots els barrets d’aquesta classe, una inflexibilitat inhumana– un engavanyament considerable, que em durà moltes hores i m’amargà el viatge fins que l’endemà a Les Aubrays entràrem en una geografia plujosa i humida, que em donà una sensació de fred, cosa que decantà aquelles robes cap a un acostament més amable, de resultats més eficients. Ara es viatja d’una manera més folgada, amb molta més comoditat, però en 1920, encara, els sastres, barreters i sabaters consideraven que una de les seves obligacions era contribuir a fer més difícil del que realment és la vida de la gent i això els donava molt de prestigi. No s’hi hauria pas pogut fer res.

Passat Palautordera, aparegué en la meva imaginació la possibilitat d’haver perdut el passaport –i, si no perdut, almenys d’haver-me’l descuidat a la pensió barcelonina. Em vaig palpar, per fora, la butxaca de l’americana. Després, per tenir més seguretat, hi vaig ficar la mà a dins. El passaport hi era! En realitat, i fins a arribar a París, vaig fer aquestes accions quatre o cinc vegades, d’una manera gairebé inconscient. En aquella època el passaport era un document importantissim –un document fortíssim. La darrera guerra l’havia imposat amb una rigidesa terrible. Ha passat gairebé mig segle i el document, pompós i inútil, però llargament reditici, encara dura –per a la gent d’aquest país, almenys. En realitat aquesta por del passaport em durà fins que la Prefectura de Policia del Sena em donà el document d’identitat i el permís de residència. Quan els vaig tenir em vaig sentir posat sobre la terra. Però quin viatge, Déu meu ! He sentit dir que abans de la primera guerra es viatjava, pel continent, amb una gran llibertat de moviments. Ara havia començat un període de dificultats –període que m’ha agafat de ple a ple. No he cregut mai que l’home hagi estat posat sobre la terra per passar l’estona a les oficines de la policia. Jo n’hi he passades moltes i de vegades de molt complicades. En el meu temps, el passaport ha estat un document fortíssim. Fortíssim, inútil i maligne. Els pobres només podem ser individualistes.

Amb això passàrem el túnel i arribàrem a l’estació de Cervera. Duana, policia, canvi de tren. «Ja hi som!», em digué un senyor que feia cua davant meu davant de la finestreta de la policia. «On som?, perdoni», que jo li vaig dir. «A França…», contestà rient. «És clar que som a França, nom de Déu!», digué un gendarme gros, roig, amb un bigoti molt bufat, dret al costat nostre, encarregat de l’ordre de la cua, amb una simpàtica familiaritat de persona del país.

La sala d’espera de tercera classe i el rodal immediat de l’estació eren plens d’emigrants espanyols molts dels quals s’havien ajagut a terra fatigats sens dubte del llarg viatge que havien emprès. Gent del sud que parlaven dialectes que per mi eren difícils de comprendre. Pels seus voltants, havien format munts d’entriquells: farcells, saques abonyegades, plenes d’objectes de cuina, i aquestes maletes de fusta rígida que només es veuen a Espanya, lligades amb cordills. Les dones, generalment seques, anaven vestides de negre; els homes, de parracs. Hi havia una quantitat considerable de criatures. En aquella frontera, els funcionaris els anomenaven els escargots –segurament per la facilitat que tenien d’emmotllar la seva espatlla als paquets que transportaven. Era un espectacle impressionant i depriment que us portava a pensar en la miserable profunditat de la península. En un moment determinat vaig suposar que els francesos donarien la volta a la qüestió i s’acostarien a aquella gent pensant en l’exotisme. En aquell moment semblava iniciar-se la tendència a acceptar més o menys la misèria en nom de l’exotisme. En aquest sentit, però, no vaig constatar res. Fredor completa. L’administració. L’home econòmic. Si tenien els papers en regla els deixaven passar; si havien estat enganyats i hi faltava algun detallet, els projectaven sobre un racó en espera del retorn del primer tren. Les dones es posaven a plorar i s’eixugaven els ulls amb la punta del davantal negre; els gendarmes els anaven empenyent, dient sempre pardon. Els homes amuntegats en el racó fumaven, amb aire silenciós i espaordit, els seus cigarrets groguencs i retorts amb les seves mans fabuloses, d’una presència terrible.

Em semblà comprendre que l’exotisme, per a tenir una certa cotització, ha de ser una mica espectacular i brillant i que la misèria autèntica no fa cap efecte. La gent en fuig, no vol ni recordar-se’n. Però el curiós és que, si la gent se’n separa, aquests emigrants no semblen pas tenir gens de ganes d’acostar-se a la gent. Formen un material humà tan construït que no semblen pas susceptibles d’una qualsevol influència ni de tenir ganes de variar per res. La misèria els ha formats d’una manera granítica i incommovible. No tenen pas l’aire de sentir cap curiositat ni d’afectar-se per una qualsevol cosa. Com més pobres, més indiferents -i més enyoradissos. Arribaran en un d’aquests pobles agradables, pròspers, abundants, i es posaran a plorar, enyoraran la ceba dura i l’all infecte, el pa negre, el vi agre, el matalàs suat i dur com una pedra. Trobaran que els trens van massa de pressa, els molestarà la cortesia de la gent, que les coses siguin una mica més netes i polides. Enyoraran el tren botijo, que els homes no siguin més tíos, que les cases no siguin més decrèpites. Per a emigrar, escassa categoria.

El tren engegà i, després d’Argelers, la plana del Rosselló, oberta de bat a bat, inicià una marxa magnifica. Confesso que sóc un viatger de via fèrria gairebé perfecte. Dels vagons m’han interessat més aviat poc les converses que es poden produir amb els altres viatgers i els llibres que hom transporta generalment en aquests indrets. He estat un viatger de finestreta –tot i que en aquells anys les finestretes eren petites. M’ha agradat de mirar les coses o les persones o els pobles o els paisatges que anaven passant davant de la vista -de vegades apassionadament. Això deu voler dir (potser) que sóc un visual… Pel meu gust, hauria valgut més posseir unes altres característiques –un raonament més sostingut, una memòria més precisa. La visualitat és massa superficial, se satisfà excessivament de les coses externes. Per fortuna, el fet d’haver-me descobert tan d’hora les excel·lents condicions que tinc de ser un indubtable viatger de ferrocarril em portà a malfiar-me de mi mateix i a no engrescar-me massa amb la meva visualitat instintiva. Si hagués practicat amb més assiduïtat aquest principi, m’haguera estalviat algunes atzagaiades comeses en el curs de la vida –no gaire exemplars, precisament.

En el curs d’aquest viatge vaig descobrir una cosa molt curiosa relacionada amb la superficialitat del visualisme. És agradable mirar per una finestra, sobretot per una finestra de tren, des de la qual veieu passar, ràpidament, tantes i tantes diverses meravelles. Els estanys de Salses havien passat. El tren corria per entre les aigües mortes i tèrboles del Narbonès. La tarda iniciava la declinació i sobre el canal i les cases del port de la Novella hi havia una llum de rovell d’ou, mòrbida i aturada, que donava a aquell paisatge com un èxtasi. A primer terme, les muntanyes de sal d’una blancor blavissa agafaven una tonalitat rosada, lleugerament ivorenca. El paisatge era esquemàtic, pobre, esquàlid. De sobte, però, aparegué una enorme extensió de vinyes acabades de brotar, una clara verdor dilatadíssima. Llavors vaig tenir la primera impressió de França –originada probablement pel miratge que em produí el contrast visual donat per l’atracció continuada de la finestra del tren. Tot em semblà més gros, més alt, més voluminós: els cavalls, els carros, els camps, els pobles, les cases, els homes i les dones. Només em semblà que en el nostre país hi havia una cosa més grossa que el que anava veient: el volum de les esglésies. Devia ser un miratge… ¿Però era un miratge realment? Encara no ho he pogut dilucidar, tot i haver passat tants anys d’aquella impressió estranyíssima.

També vaig veure molts cementiris. Des dels trens se’n veuen molts –segurament perquè els ferrocarrils i els cementiris moderns s’han construït a la part forana de les poblacions. A França hi ha molt bons cementiris, en els quals es manifesta el gust mortuori barroc, de vegades francament pompós, sempre una mica cargolat, de les tendències catòliques. Bona pedra i molta escultura funerària. No sé pas si aquesta escultura té cap valor. Se n’ha feta tanta en la nostra època que sembla estrany que no hi hagi més escultors. Però no era pas a aquest aspecte que volia fer referència. Encara que l’afirmació sigui una mica macabra, em sembla que es podria dir que els cementiris són el reflex exacte de la situació social d’un país. La meva sorpresa a França fou de constatar la quantitat considerable de tombes de valor que hi ha en els cementiris. Fins en els rústics hi ha tombes remarcables, panteons solemnes. N’hi ha de moltes classes, cosa que demostra potser una matisació de les fortunes del país: d’aquesta diversitat elevada, se’n destaca sempre un nombre d’importants, que aspiren a fer-se remarcar. En poques paraules: la primera sensació que vaig tenir de França com a país ric se’m produí mirant els cementiris en el curs d’aquest viatge.

Després de Tolosa de Llenguadoc, serviren el sopar al vagó restaurant. Hi vaig anar més que res per curiositat. No havia estat mai en un vagó d’aquesta classe. Els vagons de la frontera eren a la cua del tren; el restaurant, al davant. El tren em semblà molt llarg, inacabable. En l’aire dels vagons de primera classe, hi flotava una olor de fum barrejat amb els perfums de les senyores. Vaig prendre seient en la taula que m’indicaren. Davant meu, s’hi posà una senyora alta, rossa, d’ulls blaus, vestida de fosc, acompanyada d’una nena que devia tenir dotze anys. Llegida la carta, vaig fer un esforç. La meva fonètica francesa era molt precària. Tot el problema consistia a demanar una sopa –exactament un puré de pèsols– i que no us portessin dos ous ferrats. Vaig tenir la sorpresa de constatar que l’esforç havia reeixit. ¿Què hauria pensat aquella senyora si no m’hagués pogut fer entendre –tot i ser una persona que em semblà natural dintre del punt d’enravenament normal? Per a una persona que pretén viure a França, la fonètica de la llengua és molt important. Hi ha dues coses: primer cal habituar l’orella al que diu la gent per tractar de comprendre d’una manera justa; després cal pronunciar perquè els qui us escoltin no quedin in albis. Els efectes no són pas ràpids. Ah, Déu meu, els esforços que costen les es mudes franceses –que no són mai ben bé mudes, sigui dit tot passant! Vous avez fait de grands progrès…  –em digué tres mesos després d’haver arribat a París una senyora adorable–. Vous parlez toujours comme una vache espagnole, mais enfin. vous allez de l’avant… Persévérez, monsieur, persévérez… Táchez d’avoir du courage…

El violoncel de la fonètica francesa és endimoniadament difícil de tocar.

Quan el tren s’aturà a l’estació de Montauban i es produí aquell gran silenci que es fa a les estacions, a la nit, quan els expressos s’han aturat, serviren el cafè. Aprofitant la immobilitat i la calma vaig escriure unes ratlles pensant en aquella nena que havia tingut a la taula davant per davant… i en els cementiris que havia vist a la tarda. Em sortí un escrit impresentable. Tots els esforços que vaig fer per millorar-lo foren inútils. L’escrit és aquest.


D’aquestes minyones tan blanques i rosses,
amb els ulls morats,
i una brusa blanca,
i unes faldilletes com un esquellinc, de color de pruna
-com aquella que al restaurant pelava una poma, tota preocupada-,
d’aquestes minyones tan blanques i rosses,
que n’hi deu haver d’enterrades a França!

 

El tren arribà a l’estació d’Orsay a l’hora exacta. Al peu del vagó, hi vaig trobar el meu amic Joaquim Borralleras, que havia anat a París a passar una temporada. Vaig donar la maleta a un porteur. Férem uns passos i ens trobàrem davant d’un tapis roulant, mecanisme que no havia vist fins a la data. Quim féu un petit saltet i s’hi col·locà perfectament vertical. Quants progressos havia fet, en tan pocs dies, aquell home generalment tan morós i apàtic! Mentre em meravellava vaig fer igual i arribàrem a dalt-vull dir al nivell del carrer. Sota la marquesina de l’estació vaig proposar de llogar un cotxet de punt descobert –un autèntic sapin– amb un cotxer roig com un pebrot, cara de moscovita, barret de copa de llauna enfundada –i així emprenguérem el camí de Montmartre pel Louvre, l’avinguda de l’Opéra i els bulevards. Fou una impressionant entrada. A Quim, els paisatges urbans de París el portaven a un mutisme recalcitrant. Jo no vaig gosar trencar-li les oracions amb les meves exclamacions forçosament provincials i desplaçades.

————

Sobre París i França - OC. vol. 4, p. 9-16

Si no indiquem una altra cosa, les notes al peu són exclusivament d'aquest «Quadern de notes vistes»
  1. Al Quadern gris, Pla situa l’anunci del viatge el 15 de novembre de 1919 i diu que serà “demà passat”. []