Arxiu de la categoria ‘Europa’

Quatre cartes a Pere Pla (1923)

18-03-2011

Berlín, 16 agost [1923]

Estimat Pere:

He rebut la teva del 9.

Estic bo i aquí hem format una penya divertida, al Romanisches Kaffee, a Charlottemburg, que és el barri jueu de Berlín. Ve en Xammar, que és formidable, el rus Tassin, antibolxevic furibund, en Vayo, dos o tres bons periodistes italians i tres professors espanyols pensionats, que són una gent que no maten moros però que és lo millor que tenen els espanyols. Xerrem molt i jo tinc una temporada molt bona. M’he imposat instantàniament i m’estimen molt.

Molt bé el que em dius de Manufactures. No et preocupis per la qüestió de la pensió. Entre tots ho arreglarem. Aquí la vida continua essent baratíssima.

Jo faig la vida del periodista. Vaig al ministeri de negocis estrangers i parlo amb tothom, del Kanziller fins al darrer secretari. A Berlín, s’hi està bé. L’alemany és dificilíssim. Jo no en sé res i ja pots veure els miracles que faig al diari. De vegades, m’espanto jo mateix de la capacitat d’adaptació i de l’intuïció que tinc de les coses. Ja pots compendre que els articles –n’he fet un foteral– no són més que quatre converses sense solta ni volta amb en Xammar. Tothom d’aquí ha dit que eren els millors que s’havien fet d’Alemanya després de la guerra i que són exactíssims. A n’en Xammar, li roda el cap.

Encara m’arriben ecos dels articles que vaig fer a «El Sol» sobre el feixisme. En Fernando de los Ríos digué al Xammar que era lo mejor que conocía del periodismo español.

Molt bé tot això del Plana i del Llimona. Saluda al Junoy i dóna-li les gràcies pel seu enyorament. Jo, ja pots compendre que no tinc pas temps d’enyorar a ningú.

Afer de l’empleo. Res, ni una paraula més. Coses del sistema nerviós de la gent.

He passat el títol del llibre a en Xammar. Ja el deu haver encarregat a la llibreria de la qual es serveix. Un dia ens ocuparem d’això de les receptes i patents.

Berlín, gran, enorme ciutat. La característica d’aquesta raça és la falta total d’intel·ligència. Ademés, són dolents i d’una duresa –sobretot els prussians– fantàstica.

Continuen les gestions per Rússia. El dia que ens trobem t’explicaré tot això amb detall perquè és molt divertit. Jo he fet proposicions a «El Sol». Amb en Xammar, estem tractant dos volums sobre Rússia amb l’Estelrich.

Adéu. Records a tots. Què feu? Ja contestaré a la Maria. Bon veraneo? Una abraçada.

JOSEP

—––––—––––—––––—––––—–––

.

Berlín, 11 setembre 1923

Estimat Pere:

Vaig rebre la teva del dia 1, que t’agraieixo. Ja que em parles d’en Plana, et diré que no sé res d’ell, que em té per contestar dues o tres cartes. Deu estar enfadat i segurament té raó. Però en Plana hauria de saber que no hi pot haver amistat sense perdonar-se mútuament moltes coses. En Plana ja és gran i hauria de tenir idees clares sobre certes coses. Però vaja, total, res. I el dia que em separi de Barcelona i de la penya, que fins avui és naturalment el meu mètode de treball, tot això serà menos que res. Negatiu i encara.

També he rebut una carta de la Rosa, que vaig contestar.

Jo estic bo. Treballo molt, però encara creia que podria treballar més. Berlín és una ciutat molt trista i lletja, però s’hi viu molt bé. És segurament la ciutat d’Europa més organitzada perquè la gent hi pugui viure. No hi ha sorolls, hi ha un cert ordre, la gent parla baix i hi ha un confort mitjà esplèndid. Llàstima que avui aquesta ciutat sigui tan cara. Jo pago ara 30 milions diaris per dormir. Al canvi d’avui són més de 4 pts. És massa.

Jo tinc ja totes les coses arreglades per marxar. Suposo que podré marxar cap allà al 20, això és quan hagi rebut els quartos de la segona remesa, setembre-octubre. La primera la vaig rebre i aquí t’incloc les excuses del director. Marxaré per Holanda, iré a Brussel·les i Bruges, i m’embarcaré a Ostende, segurament. Per la Ruhr i Colònia, el viatge és incòmode. Tinc ja una carta d’en Joan Reventós, amb un mot per la dispesa que haig d’anar a Londres. Espero també una carta de «El Sol» de Madrid, que m’ha de dir si vol articles d’Anglaterra. En Vayo i en Madariaga m’han ajudat molt per aquesta gestió. Cada vegada que tracto a en Madariaga em dóna més l’impressió de que és l’home més intel·ligent d’Espanya. Si no s’arregla lo de «El Sol» sempre tinc «El Liberal», amb 70 o 80 duros segurs. Espero, finalment, el programa de les oposicions i els apunts que m’ha d’enviar el professor Martí Jara, que ara és a Madrid.

I mira el que són les coses: per assegurar el viatge a Rússia, vaig escriure a en Marcel·lí Domingo, que ara farà un diari a Madrid, demanant-li o, millor dit, oferint-li articles de Rússia. Com que no creia amb aquesta gestió, més que res per la falta crònica de diners d’en Domingo, li vaig demanar una tonteria, 400 pts., una quantitat que servia de torna del sou gros, que esperava de Barcelona. I bé. Avui, en Domingo m’escriu encantat que accepta i que li digui a on vull els diners. De manera que, per un cantó, et falla lo necessari i, per l’altre, arriba l’inesperat. Cada dia estic més convençut de que Espanya és un país de boigs. És un país que tothom sofreix de restrenyiment (el paisatge del centre és un paisatge restrenyit), i això dóna a tothom un desequilibri evident. No hi ha cap acció motivada i tothom és el contrari del que hauria d’esser. Amb molt de sentiment meu, hauré de dir a en Domingo, que és un amic però que és un ximple en política, per exemple, que no hi ha res del proposat. Què et sembla? No és còmic?

Ja comprenc l’ànsia que tens per posar-te a treballar i tenir una idea clara de la proposició de Manufactures. Però a l’istiu tot es suspèn, a Espanya, ja se sap. De seguida que hi hagi alguna cosa, digue-m’ho, i si vols que jo faci o escrigui alguna cosa, digue-ho.

Vés-me donant detalls precisos del que et vaig demanar, referents a les oposicions (documents, preus, etc.). Quan sigui a Londres, em compraràs els llibre d’en Maura i de l’Hontoria sobre el Marroc i el llibre famós del Mariscal Lyautey. En Plana et dirà a on es poden trobar. No crec que al «Baix» trobis res dels articles. Potser lo millor seria que posessis un mot a l’Estelrich amb la llista dels articles i amb l’encàrrec de que els fes copiar per algú de la seva oficina. Tingues present, també, que la col·lecció de «La Veu» és a l’Ateneu, enquadernada. «La Publi» és a la redacció.

Molt bé el que em dius d’haver anat a veure el Dr. Dalí. És lo que havies d’haver fet des del principi: en Dalí és un home que té l’avantatge de l’experiència i, sobretot, de que creu només fins a cert punt amb la medicina. Vés-me dient com te trobes.

Tot això del noi d’en Guri és terrible. Amb quina gent es va embarcar, més d’aigua dolça! Un capellà, una noia de Girona, en Pius, en Genís, el seu germà, que és un empleat de banca completament estúpid, Mare de Déu! Crec que s’ha fet una subscripció. Hi pots contribuir en nom meu.

Aquí t’envio 5 milions de marcs, una mica més de 75 cèntims al canvi d’avui. Els hauràs comprat barato, molt més barato que el senyor Miquel, per exemple, i podràs esser 5 vegades milionari.

Adéu. Records a tots. Aff.

JOSEP

Pension Iderna

21 Geisbergstrasse

.


—––––—––––—––––—––––—–––

Berlín, 23 [setembre 1923], diumenge tarda

Estimat Pere:

Tinc la teva del 16 corrent, la qual no he contestat de seguida perquè he estat quatre dies d’aquesta setmana al llit, amb febre. Ara ja estic bé, però això d’estar malalt a l’estranger és un mal que no el desitjo a ningú, sobretot estar malalt a Alemanya, perquè aquí tot és fet a base de química i les coses no tenen cap gust ni substància. Sort que aquesta vegada he trobat un metge molt honrat i simpàtic, de religió catòlica, que m’ha cuidat amb sentiments cristians. En Xammar s’ha portat com un germà. No et podria dir el que he tingut perquè no he tingut més que el de sempre: una crisis més de depressió d’aquestes que tinc periòdicament, provocada per aquest desgast i dilapidació i tensió constant que hi ha en el meu caràcter. El que em convé seria reposar, però això és impossible. De vegades, penso amb el que he fet, veig que no he fet res i m’entra una angúnia enorme.

Estic enterat, com pots compendre, del putsch Primo i el trobo grotesc. A Espanya, passaran coses molt grosses i crec que nosaltres veurem l’independència de Catalunya. El verdader amo d’Espanya és Ab del-Krim i, després, el separatisme, que fa una por cerval els militars. Aquests sargentos vestits de general que han fet el cop volen posar un pedaç a aquestes coses, però el remei serà pitjor que el mal. Espanya es va enfonsant de mica en mica. Com que l’últim problema que sentirà el ciutadà espanyol serà el problema català, es trobaran, naturalment, dificultats, però ara ja s’hauria d’estar fent una acció diplomàtica per fer una aliança i una acció comú amb els moros. Si jo fos ric, el que faria seria convertir la meva fortuna en dòlars o lliures angleses i em posaria a l’expectativa.

T’haig de donar una notícia curiosa que és una conseqüència del putsch. «La Publicitat», ara, no pot ocupar-se de política, però com que no pot deixar de banda les coses catalanes i el mantenir el foc sagrat pensa tractar aquesta qüestió d’una manera indirecta. El director m’ha escrit fent una vaga insinuació dient que potser seria convenient que jo fes un viatge per les ciutats, capitals de comarca i viles importants de Catalunya i que, amb aquesta matèria, en fes una sèrie d’articles, no polítics sinó de visió de les coses vives. Que descobrís Catalunya, vet-ho aquí. Això en principi, a mi, em desagrada perfectament –encara que la cosa té un cantó pintoresc evident– perquè el viatjar per Catalunya deu esser molt pesat i, a més a més, com que ara ve l’hivern, molt incòmode. Per altra part, a mi em convé anar a Londres i res més. Jo li he explicat tot això al director, però en Xammar m’ha dit que potser el diari farà d’això una qüestió tancada i, llavors, no hi haurà més remei que agafar el trapau i anar a Barcelona a fer els gegants. Espero ordres telegràfiques del diari. Les coses es podrien presentar de tal manera que el dia 1 ja fos a la frontera. Aquests sargentos, sembla que han acordat no crear cap funcionari més i, per tant, les oposicions es deuran fer in illo tempore. Si això és un fet, no hi hauria res a dir. En fi, veurem com cau, tot això.

Magnífic, això que em dius del sou propina. Ets començat bé, casi casi no es pot començar millor.

En Plana m’ha escrit una carta llarga, parlant de tot, que ja he contestat.

Això d’aquí, sempre igual, esperant el desenllaç catastròfic.

Adéu. Records a tots.

JOSEP

———————————-

Berlín, 6 octubre [1923]

Estimat Pere:

He rebut la teva de l’1. Ets fet bé de suposar que encara sóc a Berlín. El mínim de temps que encara passaré aquí serà tot el mes d’octubre. La situació és fenomenal. Avui he rebut un telegrama dient que puc anar si vull a Barcelona o si vull puc anar a París a rebre ordres. És segur que m’estaré aquí encara tot aquest mes. Ja t’escriuré el que faré després. Encara no hi he pensat.

Vaig seguint el cop d’estat. Avui he rebut «La Publicitat» (número extraordinari del 20) i he vist la suspensió de tots els ajuntaments. Es pot donar al món una cosa més fantàstica que aquesta? No crec que hagi passat mai ni crec que passi mai més. El Rei, amb tot això, es juga el puesto. D’un cantó, m’agradaria veure de prop totes aquestes monstruositats i saber el que passa darrere el teló. De l’altre, tinc un despreci tan absolut per Espanya i els espanyols que em fa mal de cap de pensar que un dia o l’altre hauré de tornar a passar la frontera.

Jo estic millor, però encara vaig a cal metge de tant en tant. Ens hem fet molt amics i parlem de tot. Quina cosa, els metges alemanys, més important! A Barcelona, és corrent de sentir a dir que els metges joves es poden comparar amb els millors. Això és equivocat. No hi ha cap metge a Barcelona, ni els millors especialistes, que tinguin res que veure. Aquest home et maneja el microscopi com qui dóna corda al rellotge i et fa una preparació del que sigui amb una naturalitat imponent. Hi ha algú a Barcelona, en el ram dels metges que hi entengui res de tot això? El Dr. Müller és de Renània, ha sigut metge de l’Hamburg-Amerika Line i avui té idees polítiques molt radicals. Es quasi comunista.

Molt bé el que em dius del sou. Ara no necessito res. Tinc sis o set-centes pessetes i faig una vida que es pot dir que és una vida brillant. A Barcelona, em costaria deu duros diaris.

Avui, Fraulein Herscovitz ha anat a recollir la teva carta. Aquesta noia ha trotat totes les llibreries de Berlín a la busca dels teus llibres i no ha trobat res. Li vaig parlar del que em dius en la teva carta i està encantada. Si aquesta noia et serveix d’alguna cosa, és recomanable que cada mes o cada mes i mig li enviïs, per valors declarats, un bitllet de 25 pts. M’ha dit que ella es cuidaria de fer-te traduir les coses de l’alemany al castellà. Deu conèixer algun traductor. Si et serveix, aquesta noia et podrà esser molt útil. Aquesta noia és molt ben educada i, segons sembla, és filla d’una bona família de jueus romans establerts a Leipzig. És molt jove, té divuit anys, i en fa dos o tres que va pel món. Ha viscut molt de temps a Amsterdam i parla holandès. Ella et deurà escriure.

Ja m’imagino el temps deliciós que deu fer a Palafrugell. És el gran país, per viure bé i amb tranquil·litat. Aquí, som en ple hivern i plou cada dia. Avui feia fred.

T’envio un retrato que m’he fet pel passaport. He quedat molt malament, amb una cara d’home de 35 anys. No quedo mai bé; és impossible.

Parla’m de La Novel·la d’Ara i de com va el diari. Es manté el moviment? Es llegeix, la «Publi»? Què diu la gent dels articles?

Adéu. Records a tots. Aff.

Josep

Cartes a Pere. Edició a cura de Xavier Pla. Barcelona: Destino, 1996

––––––––––––

Un comentari a les Cartes a Pere Pla

Nadal a París

18-12-2010

Com que s’acosta Nadal, proposem als lectors dues formes d’un mateix article de Pla, referit a aquestes festes a París. En primer lloc, un capítol del volum Sobre París i França, editat el 1967 (versió final, per tant) i, tot seguit, la crònica que sens dubte permeté construir el capítol anterior. El segon text, inclòs al volum Caps i puntes, és una col·laboració periodística enviada des de París. Entre un text i l’altre es pot veure potser el pas del periodisme a la literatura.

Bon Nadal.

—————————

En aquest temps nadalenc, París agafa un color malva somort i adormit, entra en una espècie d’atonia general i els ulls de les dones rosses, sobre la pell freda i rosada de la cara, continuen tenint un color morat com a la tardor. Els til·lers, els castanyers d’Índies, tota la meravellosa botànica de l’illa de França, té un despullament hirsut, de color negrenc. Sobre el tronc humit i fosc, les branques lineals i crispades de vegades semblen una ortiga furiosa, penjada en la dolçor de la boira blavissa.

Per Nadal, tot es torna familiar, però l’estrangeria no us deixa passar de la familiaritat merament externa. És costum d’anar a donar un tomb pels grans magatzems –abarrotats, brillants, lluents, freds, acaramullats de gent. Aquest any serà el primer, després de la guerra, que les criatures podran tenir joguines –s’entén, les criatures el papà de les quals no sigui indigent. La gent ha acudit en quantitats fabuloses en aquests establiments; però, segons sento dir, no ha pas comprat com s’esperava que fes. El més curiós és la cara d’avidesa que hi fa la gent –les senyores principalment. Tot és una meravella, però les il·lusions, potser, encara ho són més. En les seccions corresponents em diuen que aquest any les joguines militars no tenen gaire marxa i que els soldats de plom, els cuirassers, els artillers i els hússars han quedat una mica relegats. Hi ha, en efecte, moltes joguines pacifistes: violins, hipopòtams, carretons, capellans amb la casulla, escolanets amb el roquet, ovelles, estrelles amb cua, nines considerades lletges. Les ninarres que tenen cara de Mare de Déu són horribles i encara que les posin a sobre el piano del salonet fan venir ganes de tirar-les a les escombraries en nom de l’anticursileria.

A pesar de les dificultats que sempre sofriren els països que guanyen les guerres, és possible de constatar l’esperit de Nadal a tot arreu.

Davant el gruix d’aquest esperit, els quadres cubistes, les poesies d’avantguarda, les pel·lícules americanes, la darrera arquitectura, els espectacles exòtics o internacionals, que en una gran part de l’any tenen interès, quan arriba aquest temps es destenyeixen, perden el poder d’incisió, esdevenen una cosa baldera que no diu absolutament res. Per Nadal tothom es torna familiar, s’encongeix d’una manera visible, redueix la seva capacitat de comprensió, es torna una mica ximple. Arriba a tenir un gust diferent. Aquesta és potser l’única explicació de la gran xiulada que aquests dies ha sofert el músic Stravinski.

Al teatre dels Champs Elysées anunciaven «Le sacre du printemps», del músic al·ludit. La companyia de balls russos, amb Massine a primer terme, l’anuncià d’una manera gairebé escandalosa, a bombo i platets. Cocteau treballava feia molt de temps en la preparació dels esperits. L’espectacle s’havia present com la darrera forma de l’art autèntic. El fracàs fou estrepitós, les imprecacions i el desdeny vivíssims complets. A la província, el públic sol ser morigerat i comprensiu com correspon a una cortesia potser mal entesa. A París, quan creu que ha de manifestar els seus sentiments, no s’està de res. Es torna d’una reticència crua… i de vegades ho encerta. El grup Cocteau, fill de notari, amic de tothom a pesar de la vivacitat del seu esperit, acceptat en tots els ambients a pesar de ser el pontífex de l’avantguarda, el grup de Cocteau, deia, que en música juga la carta de Stravinski i en pintura la de Picasso, sofrí, als Champs Elysées, un gran contratemps. A la sortida de l’espectacle, Max Jacob, que forma part del grup, salvà la situació amb una frase probablement certa.

–El fracàs –digué– ha estat evident. Però, mirant les coses objectivament, ha estat un simple error de dates. L’obra, estrenada al mes de febrer, hauria estat un triomf. Per Nadal, a París, val més no fer sortir gaire Stravinski. És un nom que no hi va bé.

Les qüestions d’oportunitat són, en la vida, importantíssimes. Aquestes festes de Nadal haurem vist el fracàs de Stravinski i l’exaltació del «Don Juan» d’Henri Bataille, el cèlebre dramaturg de tesi sobre el triangle amorós –o eròtic, per dir-ho més exactament. És gairebé segur que «Le sacre du printemps» del músic rus irà pujant d’importància en els pròxims decennis d’una manera indefectible i que abans de dos mesos el «Don Juan» de Bataille s’haurà volatilitzat completament. El cert és, però, que per Nadal, a París, en el comerç dels espectacles, és molt més eficient dir-se Bataille que dir-se Stravinski.

És gairebé segur que aquest és el primer Nadal que passo fora de la família. Estrictament parlant i donada la formació habitual en el nostre país, aquest és un fet important. Tot i que jo falti de casa pràcticament des d’onze anys, he viscut fins ara el règim de les vacances de Nadal, perquè ja se sap: per Nadal, cada ovella al seu corral. Aquest any, però, el refrany ha fet crisi. Si digués que me’n sento deprimit, no seria pas gaire sincer. Això no vol pas dir, però, que la novetat hagi passat d’una manera insensible. Més aviat sento que em va sortint una animeta de rellogat –de rellogat d’hôtel meublé– que probablement irà d’augment. París té diversos milions d’habitants, és una ciutat completament cosmopolita, terriblement francesa; però, de totes les de França, és la ciutat on els estrangers estan més bé. Quan arriba Nadal, però, París es converteix en un poblet, el seu esperit és literalment nadalenc –apareix, per sobre de tot, l’esperit de família. Tot l’any és això, però ara ho és incomparablement més. En contrast amb aquesta situació, els rellogats més o menys específics ens sentim com un zero a l’esquerra. Tenim la impressió de ser uns homes ridículs.

Nadal és el triomf de l’home de família. Potser es podria demostrar, de totes les maneres que la lògica comporta, la seva seguretat real, la seva estabilitat indiscutible. La seva posició davant dels contraris és sempre equidistant, ni una mica més alta ni una mica més baixa. El seu centre de gravetat és impertorbable i immòbil. La seva vida és un viatge, més aviat dolç per a un mare serenitatis en definitiva plausible.

L’explicació es troba potser en el fet que l’home de família té un camp sobre el qual exerceix d’una manera eficaç el seu domini. La seva activitat té un «objecte», sobre el qual projecta la seva imaginació; els seus naturals impulsos i les seves perversitats ingènues. En el camp de la família –la dona, els fills, la fortuna, el treball i els guanys, les petites misèries i les petites grandeses–, hi impera com un monarca a l’escala precisa.

Aquesta classe d’homes és fàcilment governable La més petita idea o novetat els esmorteeix i els desorienta, es deixen mansament subjectar per les coses d’afecte i de façana, per les puissances trompeuses de què parlava Pascal, per les coses que com el valor numèric, l’oratòria, les castes més o menys uniformades tenen un aspecte etern. En el curs de la seva vida van llimant, dia darrera dia, la seva capacitat d’entusiasme i de sorpresa. Quan han arribat a passar la maroma d’una manera confortable –és a dir, quan l’han suprimida– es pot dir que han triomfat. Per a arribar al triomf és indispensable l’emulació –és dir, la confiança en un mateix. Si hom no disposa d’aquesta confiança, val més plegar sense compliments.

Hi ha molts intel·lectuals que no són res més que homes d’aquesta classe –a França especialment: són creadors de l’estil ample, els generalitzadors folgats, els excursionistes de la història, els erudits buits i amables, els artistes oficials, els professors diserts. Entre tots han creat la declamació, el fons declamatori de França, que tant indignava Sainte-Beuve («Causerie du lundi», 21 gener 1850) i que els encanta i els enlluerna i han acabat gronxant-se en la seva música fingida. Aquests intel·lectuals són perillosos. França n’és ple. N’hi ha molts als cafès. «Vous vivez trop avec des lettrés et des savants –escrivia Napoleó al seu germà Josep, aleshores rei de Nàpols–; ce sont des coquettes avec lesquelles il faut entretenir un commerce de galanterie et dont il ne faut jamais songer a faire ni sa femme ni son ministre».

El rellogat és probablement diferent. En primer lloc, és un home que no és res. És un equivocat inicial, en el sentit que tot el que fa no és adient per a sortir del no-res. No disposa mai d’un camp material per a exercir el seu domini, i així és un insatisfet perquè només la realitat emplena. És un il·lús. El seu camp és il·lusori i totalment incert. A vint anys, s’hi transigeix. A trenta ja és més difícil. Aquesta tendència a fugir, a evadir-se, sempre, li dóna un aire de foraster insegur i permanent.

El rellogat té sempre la sensació de ser un home incomplet. No té estímul, no té seguretat en ell mateix. El sentit del ridícul i la timidesa el destrueixen. La consciència d’aquesta limitació el porta a crear-se en el món de la fantasia i del fum un terreny on projectar-se. Construeix en ell mateix el bergantí que no té. Ell és el seu únic patró i es pensa que el governa. En realitat no es governa ni ell mateix, perquè el que sembla més fàcil de regir, la pròpia persona, és dirigida per pressions externes.

El bergantí pot tenir moltes formes. Generalment és molt bonic. Es gràcil i esvelt, té cordes i veles. Els més bonics, però, són els que no existeixen, els que ni tan sols tenen una possibilitat imaginada. Per un excés d’anticonvencionalisme, el rellogat arriba a perdre el sentit de la lògica de la imaginació. Així arriba a esdevenir una forma humana incatalogable i d’explicació molt difícil –això anant bé, perquè altrament tot esdevé imprevisible…

En aquestes engires de Nadal, sense fam i més aviat amb poca feina, he pensat molt en aquestes coses. Hi ha hagut moments que la immensa ciutat semblava morta. He sentit el soroll imperceptible de pluja fina i glacial caient hores i hores darrera dels vidres de la meva cambra, m’ha acompanyat el pas del vent pels arbres de la plaça de Saint-Sulpice, el caure de les campanes greus i opaques de l’església. Aquest Nadal de París, solitari, insuportable, probablement m’ha fet un gran bé. En determinats moments em sembla que havia de posar-me en contacte amb algun amic. El telèfon. Cap resposta, devien dormir…

Sobre París i França. OC, vol. 4

—————————

El Nadal a París

En aquest temps s’ha de veure la pàtina de París.

La pedra es patina d’una manera arbitrària, amb independència de l’exposició de les pluges, els vents i la neu.

La pàtina embolcalla les pedres en camussa, color blanc, fumat. Color espès, animós al tacte. Les cases i els monuments estan enfundats en un abric suau, fofo, adaptat enganxosament. Els personatges de pedra o de marbre duen uns abrics fantàstics, mig funda de museu, mig redingot d’asil de germanetes.

Sainte-Beuve es conserva, però. No té sinó una orella patinada. De segur que és per això que, als ocells, els agrada de posar-se damunt aquella calba amplíssima i de lliscar-li galtes avall, i de picotejar-li nas i ulls.

La camussa de la pàtina de Notre-Dame…

Les pedres de l’absis i de les torres de la gran façana tenen un pensament de severa humanitat. Però les pedres de les parets laterals, dels contraforts, tenen una descarnació i una cruesa i una duresa tan estilitzadament glacial, que contemplar-les fa petar de dents. Aquí, sobre aquestes parets, davant un problema de construcció, es pot veure la inhospitalitat del gòtic. Els contraforts aguanten la catedral duent en un espai mínim la intensitat màxima. D’aquí ve que el sistema sigui complicadíssim i que els ponts sostenidors siguin innombrables. Aquests ponts són braços primíssims, ossos escanyolits de granit. Aquesta complicació, aquesta magresa, afegida a la bestialitat de les gàrgoles i a l’esverament que produeix sempre la verticalitat, és un espectacle bàrbar al bell mig del paisatge de França. I la pàtina dóna a aquest espectacle un punt melodramàtic.

La pàtina és la familiaritat exterior de París.

Aquests dies de familiaritat climatològica, aquests dies de Nadal, no podeu, estranger com sou, passar de la familiaritat exterior.

Podeu anar a donar un tomb pels magatzems. Pels magatzems de París, grans, brillants, abarrotats, freds, descastats, brunyits, tan internacionals, tan poc íntims, tan exteriors.

Aquest any només els nens que tinguin el papà senador o nou-ric podran tenir joguines. Ben poca gent ha fet cap als grans magatzems. I als magatzems petits, encara menys, és clar.

He remarcat una absència total, a les cases de joguines, de joguines militars. Els soldats de plom, els cuirassers i els artillers minúsculs han estat relegats. Ara, tot són joguines pacifistes: violins, hipopòtams, carretons, capellans amb casulla, escolans espigadets, ovelles i estrelles polars.

Malgrat el període de dificultats que avui travessa França, es respira el Nadal pertot arreu.

Aquests dies els quadres cubistes, les poesies d’avantguarda, les pel·lícules americanes, l’arquitectura modernista, els espectacles exòtics o internacionals, es destenyeixen, perden el poder incisiu, són sobrers i exhaustos. Potser passa això perquè ens tornem uns beneits. Es l’única explicació que es pot donar de la darrera xiulada que ha patit Stravinski.

Al teatre dels Camps Elisis representaven «Le Sacre du Printemps» del gran músic eslau. La companyia de ballets russos, amb Massine al capdavant, va anunciar l’obra amb bombo i platerets. Cocteau ja feia anys que en treballava la propaganda. L’espectacle havia d’ésser la darrera moda, el darrer crit. Tot plegat va fracassar d’una manera estrepitosa. Els qui van xiular eren els beneits de Nadal. I el músic i les seves maneres artístiques de sleeping car tenien raó.

No confonguem, però, Stravinski amb el dramaturg Bataille.

Foren uns beneits, els qui van xiular el rus. Són uns nicis de dalt a baix, els qui aplaudeixen cada nit aquesta obra «L’home à la rose» de Bataille.

I la niciesa d’aquesta gent és anterior a tots els Nadals haguts i per haver.

Bataille és un dramaturg dels denominats de tesi. Aquests drames, com els d’Ibsen, són d’allò més pintorescos. Es proposen gairebé sempre de mostrar que el negre és blanc, que hem de caminar de quatre grapes, que les cortesanes són verges, que els assassins són bona gent, etcètera. Aquests drames són ben coneguts a Barcelona i apreciats.

Ara, Bataille ha escrit un drama romàntic. Un «Don Joan». Al gran públic, li passa una cosa curiosa davant aquests drames, que la gent qualifica d’històrics. I és això: que li falla el discerniment. Davant un drama històric, el públic no sap distingir si es tracta de Shakespeare, o de Schiller o de qualsevol altre patracol. Sobretot si la «gràcia» és una mica sumptuosa, el truc és indefectible.

Bataille ha estat confós amb Shakespeare. Pitjor per a Bataille.

L’obra és deliciosa. Consuelito, senyora casada amb un noble andalús, està enamorada de don Joan. Aquesta nit –clar de lluna, rossinyol, olor de tarongers– és la cita. Però don Joan es fa representar en aquest acte per Manolito, amic seu. Don Joan escriu les seves memòries a l’arbreda gebrada de lluna. Ve el marit i mata don Joan, el pseudo-don Joan.

Don Joan assisteix disfressat als seus funerals. Les seves conquistes passades són presents a l’acte fúnebre. Ulls en blanc, sospirs. Però una antiga víctima, ex-monja, a qui don Joan es presenta, no vol creure’l vivent, i això ensorra don Joan, perquè don Joan ja ha mort i ha nascut la seva fama. Un poeta el canta –el Milton de Cromwell. Un gasetiller publica les seves falses memòries. Don Joan s’acosta a totes les dones, i elles el troben dégoûtant.

A l’últim acte, don Joan ha de donar cinc duros per passar l’estona amb la mossa de l’hostal. Don Joan, en la decadència, continua essent tan ingenu com en la grandesa.

Aquí, com es veu, no hi ha drama ni hi ha res. Un personatge per a la galeria entre dues ombres. El procediment de Bataille és, a més, les antítesis, cosa indigna en un autor que no sigui del teatre català –salvant-ne algunes excepcions. Per mi, el personatge de l’obra és un precursor de l’invent de la màquina d’escriure, una mena de Peral de la Underwood.

L’única cosa que està bé és fer que tot plegat passi a Espanya (segle XVII), perquè Espanya és el país de les coses extraordinàries.

Cal, però, veure tot això per a afegir un document a l’arxiu que permeti de definir un dia què és francès i què no ho és.

No fa gaire, s’ha celebrat un congrés regionalista. A França clamen per la descentralització els reaccionaris, els catòlics i els carques. Són unitaristes els socialistes, els ateus i els d’idees avançades. És l’antiga pugna entre el capellà i el mestre.

La República ha estat unitarista, antiliberal, ha fet una obra artificiosa, per mitjà del mestre. Ha creat aquest tipus de bretó, o d’home del Migdia, completament fals, bretó de Galeries Lafayette, provençal de Félix Potin.

El perill del regionalisme és, però, el ruralisme.

Maurras creu que França és una cosa típica, que representa una estètica de l’harmonia –com Grècia i Roma– enfront d’una estètica del caràcter, bàrbar suburbial.

Gide, en canvi, creu que França és un punt dolç entre els valors irreductibles: l’esperit del Nord, la moral del Nord, concretament humana, nascuda del lliure examen, protestant, i la moral del Sud, dogmàtica, catòlica, quadrada i closa. Així, per Gide, el que és francès sempre és una cosa complexa, una superació. Això de Gide hauria d’haver evitat a Baroja la seva afirmació que en la literatura i en l’art francesos no hi ha humanitat. Baroja confonia humanitat i primarietat, en el fons, amb tot allò que és grotesc.

Per Péguy, França és també un punt dolç. El Nord de França –la vall del Loira– és pur, grec, harmònic. I el Sud –Tolosa, pàtria de Jaurès– és romà, oratori, quelcom amb un pensament d’inflor. S’ensuma que, de jove, Péguy creia que era una superació de tots dos valors el semitisme, l’ànima jueva. Va treballar perquè una transfusió de sang es produís entre l’ànima francesa i l’ànima jueva.

Potser la duresa de la vida i la facilitat amb què els homes abracen la mundanitat i les vanitats del segle i la consideració de la subornalitat dels homes va fer repensar Péguy, que aleshores cantà la santa més santa de totes les santes, santa Joana d’Arc, del Nord de França, pura com Antígona i grega.

Péguy! Bona lectura la de Péguy, home de la terra, paisà i anhelant com els ceps. Home que no sabia seure en una poltrona!

Bona lectura per Nadal!

Bona lectura per als exiliats i per als forasters, iguals aquests dies, horitzontals en el seu exili del restaurant i de l’hotel.

París, 29 de desembre 1920

Publicat a La Publicitat. Caps i puntes. OC, vol. 43

El gust d’Itàlia

08-12-2010

* * *

Sensacions d’Itàlia

Una vegada, no recordo qui preguntà a Maurice Barrès, ja vell, quin plaer, si pogués, demanaria.

–Tenir vint anys –contestà– i fer el primer viatge a Itàlia.

El viatge a Itàlia, com totes les coses vives, està subjecte a accions i reaccions. De vegades passa una mica de moda… Després, sense saber ben bé per què, torna a posar-se en el primer pla de la curiositat. Aquests canvis seran tan absurds com vulgueu, però són reals.

Així i tot, considero que la resposta de Barrès és justa i cabal. Itàlia és el país dels plaers de la sensibilitat. Mentre el món sigui món el viatge a Itàlia serà una de les obres més nobles que l’home podrà portar a cap. Sense el Renaixement –i sobre aquest punt hi ha ben poques persones que hagin meditat una mica– a Europa no hi hauria res, artísticament parlant, que valgués la pena de fer la maleta i anar-ho a mirar.

D’Itàlia han sortit les formes més vives i belles que ha produït l’esperit humà. Les riqueses, les belleses, els plaers que en el curs d’un viatge aquesta península ardent us fa passar davant dels ulls no es poden comptar. El somni somniat de Venècia, ¿a què el podríem, pobres infeliços, comparar? Mireu-vos la cúpula de Sant Pau de Londres, la dels Invàlids de París i després la de Sant Pere, del Pincio estant. Veureu fins a quin extrem poden ésser diferents dues coses similars. I aquestes petites ciutats de la Umbria, de Toscana, de Romagna –Perugia i Siena, Urbino i Ravenna, Ferrara i Pàdua–, a les quals el pas de la història i de l’ambició de l’art ha deixat, al costat de tota mena de belleses inefables, una mena de taciturnitat dura i violenta, com un fons de bronze crepuscular, on les voldríeu anar a cercar? Tornant d’Itàlia –Grècia a part– tots els països d’Europa semblen una mica mancats. El nostre, sobretot, sembla un país abandonat i incuriós, un país que fa l’efecte d’haver estat sempre pobre i subjecte, avariciós i anèmic, arrilat. I és per això, precisament, que cal anar-hi. Perquè només tornant d’Itàlia es pot dir que s’ha vist el món per un forat.

El primer que cal per a viatjar és un bon estómac. Tenir un bon estómac és la base de tots els ideals humans. Una persona que disposi d’un estómac que no pugui resistir un canvi d’hàbits i de combinacions culinàries val més que no es mogui de casa. Si ho fa patirà indiciblement, no veurà res, esdevindrà un enemic aferrissat del país en què es troba, tornarà traient foc pels queixals. És infal·lible: la cosa que fa perdre més fàcilment els estreps i l’objectivitat és el malestar estomacal. Viatjar, a tota persona normal, li ha de fer venir gana. Si no li fa venir gana, malament; malament per al viatger i malament per al país que té l’honor d’albergar-lo. En aquest cas, el millor consell que es pot donar al turista és el de refer les maletes i tornar-se’n a casa, si pot ésser volant.

De tota manera, crec que en aquests últims anys el viatge a Itàlia ha estat notòriament facilitat. En primer lloc, eliminem la idea que per a nosaltres el viatge no representa, culinàriament parlant, cap novetat. Prescindim així mateix de la idea que els italians, els francesos (sobretot els del Migdia, llenguadocians i provençals de l’àrea de l’oli d’oliva) i nosaltres mengem igual, perquè tenim un denominador comú que és la cuina del Mediterrani. El cas és, només, que jo, que he estat una mica afeccionat a navegar pel Mediterrani, no sabria pas dir en què consisteix la cuina del Mediterrani. Potser només hi ha un plat vagament intercanviable en el seu estudi popular: és l’olla de peix. La majoria dels altres presenten radicals diversitats. Els italians usen l’oli, certament –que sol ésser millor que el nostre; així i tot, la mantega hi és més utilitzada que en el nostre país, fins a l’extrem que em sembla que, si hi arribessin, preferirien la mantega a l’oli. Utilitzen també la ceba, l’all i el julivert. Pel que fa referència a la ceba, hem de dir, si hem d’ésser francs, que relativament a nosaltres, la usen amb més prodigalitat. Heine trobava que potser en aquesta abundància de ceba s’havia de cercar l’origen del sentimentalisme italià. La ceba activa uns certs sentiments elevats i fa plorar. Molt bé. D’acord. No crec pas, doncs, que la ceba ens separi. Somicar una mica, tres o quatre vegades l’any, no crec pas que faci cap mal. Ara: malgrat tots aquests sentiments que ens són comuns, hi ha una radical diferència entre la cuina italiana i la nostra cuina. La cuina italiana és molt perfumada (com ja tindrem ocasió de parlar-ne més endavant), mentre que la nostra, de perfumada, precisament, no ho és mai.

No. El que ha facilitat el viatge a Itàlia és que la pasta asciuta, que és un dels elements essencials de la cuina d’aquell país, ha fet en aquests últims anys uns tals progressos de difusió, ha tingut una acceptació internacional tan vasta i llarga, que fins i tot s’ha arrelat en el nostre país amb general beneplàcit. Trenta anys enrera, el turista català posat a Itàlia feia, a l’hora de la pasta, una cara d’estupefacció i d’inconformisme total. No li agradava ni la pasta al burro (amb mantega) ni al pomodoro (amb una salsa de tomàquet) ni al sugo (amb un picat de carn). Quan a Nàpols li presentaven pasta amb llagosta o amb musclos ho trobava literalment diabòlic. Ara bé : tot això, avui, ha passat. No hi ha avui cap català distingit i cultivat que no consideri que la pasta presentada en les formes corrents de la cuina internacional és un plat suculent (sobretot si el formatge que l’acompanya és parmigiano), saníssim i saborosíssim. Estem, en aquest punt, perfectament a dins del corrent de la ciutadania mundial. La pasta és l’últim estrangerisme que en aquest país s’ha adaptat. Ara ja fa més bo d’anar a Itàlia, perquè el gran obstacle culinari que tenia el viatge s’ha remogut i en gran part ha estat eliminat.

Com que deliberadament no crec haver tingut mai cap prejudici –ni culinari ni de cap ordre–, la pasta no fou per a mi, en cap moment, un obstacle en la meva vida d’Itàlia. Més aviat vaig considerar que em trobava davant d’un element molt important i vaig comprendre que el món culte estigués agraït a aquesta forma d’enginy italià. Davant de la pasta vaig inclinar-me i m’inclino, admirat. Si fos un gran escriptor la cantaria amb un aire maestoso i trèmul, una mica inflat. Com que sóc un escriptor més aviat magre, el meu elogi tindrà, per força, un punt de tronat.

La simplicitat fabulosament clàssica de la pasta és coneguda de tothom. Els macarrons a tot arreu es fabriquen igual. El cert és, però, que els macarrons d’oltre Alpe i d’ultramar -per dir-ho amb precisió- no tenen res a veure amb els italians. Són una altra cosa, tenen un altre gust, semblen esbravats. ¿Què ho fa que en aquest món hi hagi les terribles, les insuperables diferències que hi ha? La pasta eixuta, en tot cas, és un misteri obscur i estrany. La grandesa de la pasta eixuta està en això: que quan està a punt, és a dir, al punt de cuita i al punt d’eixuta, es fon sense fondre’s a la boca, es menja sense mastegar, se sent tova i al mateix temps estriada, passa per la llengua amb una suavitat de ploma, literalment celestial. Hi ha quatre coses tangibles i concretes que no semblen d’aquest món, que ens transporten en un terreny ideal: l’escultura grega, dos o tres cants del Paradís del Dant, la pasta eixuta i l’amor filial.

La pasta adopta a Itàlia moltes formes i moltes dimensions. Els nostres insípids fideus, els nostres macarrons, no són més que una de les formes, la més primària, de la varietat considerable que la pasta té a Itàlia. Malgrat aquesta varietat formal, però, només hi ha tres maneres clàssiques de menjar-la: al burro, o sia amb mantega, a la napolitana o al pomodoro, o sia amb tomàquet, i alla bolognese, o sia amb un picat de carn. Hi ha després, naturalment, les formes dialectals, que es produeixen sobretot en els llocs de marina, per exemple la pasta con le vongole, això es, amb un brou de marisc i musclos i fruits de mar. Aquestes formes dialectals són divines; però perquè un turista les arribi a dominar cal una certa permanència en el país. Ara, totes les formes amb què la pasta és proposada han de tenir una nota general que explica el seu interès sensacional: han d’ésser al dente (per dir-ho com els italians), han d’haver estat tretes del foc perquè tinguin aquell punt de cocció exacte (ni pastada ni crua) que permeti el seu pas per la llengua i el paladar en la forma que hem descrit fa un instant.

I bé, totes aquestes formes de menjar la pasta comporten l’ús del formatge ratllat. El formatge que s’usa és el de Parma o parmigiano, que és assecant, suculent i gras. Cal espolsar sobre la pasta un gruix de formatge, posar-li a sobre, diríem, una capa pluvial. Després s’ha de remenar tot plegat i per a menjar-ho s’ha d’adoptar el sistema del país. Menjar la pasta és difícil, perquè, si no es volen trencar les regles de l’art, els macarrons no s’han de tallar. En aquest punt, em permetria donar un petit consell: en el moment de menjar-la, limiteu les vostres aspiracions, no vulgueu abraçar massa. Com més poca n’agafareu amb les puntes de la forquilla més fàcil us serà d’evitar l’estropici i més guanyareu en eficàcia. Els macarrons s’agafen amb la forquilla i es fan rodar a dins de la concavitat de la cullera fins que quedin cargolats. Si no es mengen així hi ha el perill de convertir la taula en un naufragi tempestuós i desordenat. És adoptant la manera nacional que es troben els mil gustos a la pasta. De les tres clàssiques que hem dit, no sabríem pas quina triar. Totes tres són sublims, però potser la més senzilla, la que comporta menys acompanyament i per tant menys trampa, la pasta amb mantega i formatge, és, quan es té la sort d’encertar-la, la més important. Es tracta, en un mot, d’un menjar sa, que us emplena sense pesadesa, que us alleugereix els sentits, que us il·lustra d’una manera excepcional. Físicament, un plat de pasta fa el mateix efecte que sentir a l’hivern, a la cara, un raig de sol clar.

És curiosa la manera com es lliga aquest entrant amb una altra meravella de la vida italiana: amb el cafè, que per a nosaltres és una cosa de primera necessitat. Avui a Itàlia s’hi pren el millor cafè d’Europa, per no dir -com molts coneixedors constaten- el millor del món. El progrés mecànic i l’aplicació del vapor a l’art de fer el cafè hi ha donat resultats meravellosos, sensacionals.

«Sensacions d’Itàlia», dins Cartes d’Itàlia

Les escales de Llevant. OC, vol. 13

————————————

Matisos culinaris

«Cada país té la seva pròpia cuina, com té la seva pròpia feminitat, i tot és qüestió de gust.

»Considerant aquestes coses des d’un punt de vista altament ideal, les dones tenen a tot arreu una certa semblança amb la cuina del seu país. ¿És que les dones angleses, tan sanes, ben alimentades, sòlides, consistents, no tenen una semblança amb la simple i bona cuina de la vella Anglaterra: rosbif, moltó rostit, púdings flamejants de conyac, llegums bullits amb aigua i unes salses molt simples?… La cuina italiana, grassa, groga, apassionadament elaborada, humorísticament presentada i, així mateix, lànguidament idealista, correspon perfectament al caràcter de les belles italianes. Quina nostàlgia sento de vegades dels estofats de la Llombardia, dels tagliarini i dels broccoli de la Toscana! Peresosament i lànguidament, tot neda en l’oli; sembla que hom sent sortir-ne melodies de Rossini; hom plora davant dels plats de nostàlgia i de sofregit de ceba. Els macarrons s’han de menjar amb els dits, i llavors us farà l’efecte que aquest plat és de la vostra Beatriu.

»Massa sovint penso en Itàlia, sobretot a la nit. L’altra nit vaig somniar encara que m’hi trobava i que era un arlequí mig ajagut sota d’un salze ploraner. Les branques corbades del salze ploraner resultaren, però, ésser macarrons que, llargs i amables, m’arribaven fins a la boca; a través del dens fullatge dels macarrons fluïen, en lloc de raigs de sol, flamisells de mantega groga; a la fi, caigué de dalt una blanca pluja de formatge de Parma ratllat.»

H. Heine

.

A Itàlia les opinions sobre la cuina i els vins són molt contradictòries i de conciliació molt delicada. Hi ha persones que només troben acceptables les coses del nord de la península; altres ho neguen, matisant les paraules, com si representessin una comèdia de Goldoni.

A Itàlia, la bona, la gran cuina, és a baix, al sud, a Roma, a Nàpols, a Palerm. També hi ha, a la baixa Itàlia, uns vins molt delicats i oportuns. Quan, després de passar una temporada en aquelles terres antigues, pugeu Itàlia amunt, us fa l’efecte que la cuina es va esbravant i tot el que us presenten us sembla una imitació desgraciada. La frontera culinària és Bolonya, Milà, Gènova. Als Alps tot s’ha acabat; a les envistes d’aquestes grans muntanyes un plat de macarrons a la italiana té tanta semblança amb un plat de macarrons de Nàpols com un ou i una castanya. Amb el vi passa el mateix. El Frascati bianco asciuto o della vena s’ha de beure a Frascati. A Roma ja no és el mateix vi límpid, ambrat, viu, sense vel·leïtats escumoses, una mica picant. Aquestes gelosies de les coses, aquesta meravellosa manca del sentit del ridícul que anomenem diversitat, és un dels pocs contactes amb la vida que la fan agradable. Aquestes gelosies localistes, menudes i grandioses, són també un misteri insondable.

Generalment parlant, no tinc pas un coneixement prou complet de la cuina italiana per a dir l’última paraula. En canvi, no parlaria amb sinceritat si no proclamava que pel meu gust els vins del nord d’Itàlia són millors que els del Mezzogiorno. Però en aquestes qüestions tan íntimes tot el que no sigui tolerància i comprensió és nefast.

A Itàlia mengeu bé –com a tot arreu– a les cases particulars, i no hi ha res que consoli tant el turista de les hedonístiques tristeses que produeix la contemplació de les obres mestres de l’art com un àpat alla casalinga, senzill i ben trobat. A Roma hi ha restaurants de totes classes; àdhuc n’hi ha que fan la cuina estrictament internacional. N’hi ha també de molt bons, i la característica d’aquests establiments és que fan la cuina regional. No s’han avergonyit mai, aquests restaurants, de presentar com a grans plats els locals i regionals; a França, després d’un segle d’igualitarisme culinari, que ha fet el ple en els plats de vagó-restaurant, tornen a la cuina regionalista, que és com tornar, en aquest ram, a la veritat. A Roma, el gran plat de pasta són les fettucine alla amatriciana, cintes de pasta, assaonades amb suc de tomàquet, un trinxat de porc i formatge d’ovella; com a plat de compliment hi ha, a la primavera, els abbacchi alla cacciatore, xai de llet rostit sobre un fonament d’herbes d’una noble rusticitat. La trippa al sugo és un plat de Suburra, magníficament popular, en el qual entren el tomàquet, el suc de carn i el formatge ratllat. Els carciofi alla giudia són famosos a Roma i són els cors de carxofa cuits a l’oli. Aquesta cuina és una mica grassa i oliosa i convida a comprendre les morbideses de color de lluna de les dones de la Ciutat Eterna. Els vins dels Castelli Romani –Grottaferrata, Albano, Genzano, Frascati, Velletri–, vins d’un cos robust, de molts graus, d’una gran solidesa, equilibren admirablement la forma rodona i acabada, ciceroniana, de l’esplendor de la cuina romana. El pecorino, formatge de llet d’ovella, fort, persistent, insidiós, complementa tot l’anterior. No és pas cosa, aquesta cuina, de criatures; és, per contra, una cuina que respon a una concepció daurada i massissa del món, pròpia d’un cardenal o d’un ambaixador, d’un erudit, d’un banquer o d’algun gran exportador.

La cuina napolitana és la síntesi de les variacions de la baixa Itàlia. La Campania felix dels romans és la terra clàssica dels maccheroni, i les pastes eixutes de Nàpols no tenen pas comparació imaginable; llur recepta és d’una simplicitat admirable, llegendària. La pasta a la napolitana (macarrons o nulles) s’assaona amb tomàquet, ceba i formatge, i això és el plat bàsic. Aquesta ceba traïdora és el que explica totes les cançons sentimentals i els sanglots de Nàpols. Aquesta ceba és el dimoni del sud –no crec que n’hi hagi cap altra–, el dimoni tristet de l’alegria que passa. Però, encara que els macarrons a la napolitana formin un plat que no cansa mai, val la pena de remarcar que les combinacions de segon grau tenen una importància considerable És una combinació de segon grau, per exemple, els vermicelli alle vongole; aquests vongole essent un fruit de mar, exactament les lapes o pallerides de la nostra costa, que, combinades amb la pasta, amb l’oli, la ceba, el tomàquet i el formatge corresponents, i posades –oh, meravella!–  sobre un fons d’herbes aromàtiques, constitueixen una de les construccions més atrevides que es poden presentar sobre una taula. És un fet que demana una ampolla de Capri roig, exactament de color de robí amb una ombra, al fons, de color de pela de taronja. La combinació és admirable. La carn alla pizzaiola s’arranja amb tomàquet i marduix. És un plat definitiu i inexportable. I, com a formatge, Nàpols i la Campània tenen un formatge especial, fresc i dolç, la mozzarella, que constitueix la base de diferents plats, com la mozzarella in carroza (en cotxe), que té una suavitat vaga.

A Palerm tot és una mica més barrejat i genial. Hom fa els macarrons amb sardines, amb bròquil, amb albergínies. Les albergínies tenen un paper importantíssim en la cuina de Sicília; hom les presenta de tota manera. La combinació modèlica és aquesta, però: amb tomàquet, olives i flors de taperera confitades amb vinagre.

Com a gran plat de vianda hi ha el coniglio in agrodolce. Com que a Sicília hi ha moltes ruïnes arqueològiques, el país és pròdig en caus inexpugnables. Els conills tenen temps de menjar i són riquíssims a taula. Això, m’ho digué un dia un vetturino –segurament per fer-me venir gana– que em serví de cicerone per a visitar no sé quines importants ruïnes.

Al nord d’Itàlia, la cuina és més fina, té una presentació més elegant i estilitzada per a taules potser més convencionals; però determinats sabors de la cuina meridional és només en aquestes latituds on poden trobar-se.

«Matisos culinaris», dins Cartes d’Itàlia

Les escales de Llevant. OC, vol. 13

————————————

Un tast de la Itàlia de Pla

El viatge sense objecte

08-06-2010

1924-1925

Sensació de Suïssa. – Quan l’automòbil deixa la vila de Lausana adormida en la dolçor emboirada i matinal del Leman i comença a enfilar-se per les terres altes de la Suïssa alemanya, hom no pot resistir la temptació de comparar Europa amb un camell i el viatge cap a Berna amb la pujada damunt el gep de l’animal. El gep, però, no pot pas ésser més agradable del que és. La carretera és magnífica. Els pagesos són d’una netedat extraordinària. N’hi ha que seguen amb una polsera al puny i amb coll planxat. Els pobles semblen de fira de mostres i els prats tenen treballs per assemblar-se als prats dels quadres a l’oli. La llista de les comparacions es podria allargar indefinidament. No seré pas jo qui ho faci. És massa fàcil; i aquesta Suïssa serà tot el que vulgueu, ensopida, sense sal i muntada com un rellotge; però al costat d’aquests inconvenients, que són, sigui dit de passada, molt generalitzats a Europa, hi podeu trobar avantatges innombrables. L’ordre, la netedat, la reglamentació de Suïssa són els capítols d’un programa infinitament més important que els programes grandiloqüents i idealistes que nosaltres acostumem a servir i que serveixen, sota la capa de les belles paraules, per donar de mamar a les bones persones. Suïssa serà sempre el model de l’home mitjà de tot arreu i l’ideal del ciutadà dels pobles bruts.

La carretera de Lausana a Berna corre entre una doble filera d’arbres fruiters: pereres, pomeres, presseguers. La fruita encara és verda i no ofereix cap temptació. Aquest sol no escalfa ni alimenta. Hi ha, però, a l’aire una gran suavitat i les esquelles de les vaques fan un soroll llunyà, greu i religiós. Sovint, enmig dels camps, es veu la silueta d’un Crist clavat a la creu, ple de gotes de sang. A mesura que la carretera va pujant, us va envaint una tristesa vaga i sentiu una sensació d’allunyament. Deixeu enrera un camp de blat mig moll que no ha pogut madurar. La carretera travessa un bosc d’avets, verd i negre, i un baf de frescor humida us fa sentir la medul·la. Els Alps plens de neu, rosats del sol, amb les arestes d’acer, tenen un aire florit que encara els fa més tètrics. Sempre que veig els Alps, recordo un episodi de la vida de Winckelmann, el descobridor modern de l’antiguitat clàssica. Winckelman, després d’haver viscut tota la vida a Roma i a Grècia, se’n tornava ja vell cap al seu país. Pujava amb la diligència Itàlia amunt i veu’s aquí que en un moment donat els Alps se li presentaren davant, imponents i monstruosos. Diu que Winckelman, davant d’aquella visió, arrencà un plor de tristesa i d’enyorament només de pensar en el seu país i en els que deixava enrera.

Berna és una típica ciutat de terres altes: pagesa, porticada i provincial. Hi ha dues Bernes: la vella, que és això que hem dit i és plena d’encís, i la nova, germànica, de ciment armat, feta a màquina. Els edificis oficials de Berna pertanyen a la part germànica i no tenen interès. En canvi, hem rodat, amb profit, per sota els porxos del llarg carrer de les fonts, que té al mig el famós rellotge de torre, amb les figures que es mouen quan toquen les hores. Aquest rellotge és molt divertit i la gent s’hi encanta. Cada vegada que toquen hores passen diverses coses: primer canta el gall, després unes figures que semblen prelats fan uns signes amb el cap, volent dir que en aquest món no hi ha res a fer. Després el Pare Etern trabuca el seu rellotge de sorra perquè pugui rajar la de l’hora següent, i amb tot això uns óssos i altres animals ferotges surten del seu amagatall i fan un tomb, amb sornegueria, davant del públic. Què representen aquests óssos? Quan els animals s’han fet escàpols, tot torna quedar en pau. El grup de badocs es desfà. Fa cent anys, el carrer, el rellotge, les fonts plenes de sants i de coloraines que s’alcen al mig del carrer cada vint passes, devien ésser iguals. Els mateixos geranis vermells devien penjar de les finestres de les cases. Les botigues d’avui, brillants i engrescadores, com les de les grans ciutats, devien ésser llavors fosques entrades de vila rural. La ciutat s’ha modernitzat, però no ha pas perdut l’aire pagesívol i ranci que té.

Hem dinat a un restaurant de sota els porxos –el primer, ens han dit– a tocar el rellotge de torre. El restaurant, que és al primer pis, té l’inconvenient de tenir, a la planta baixa, una confiteria per la qual heu de passar abans d’anar a dinar. No s’hi val! Al restaurant hi ha poca gent i tothom es queixa de la manca d’afers i del mal estiu, que ha allunyat els turistes. A un racó hi ha dues angleses que es fan passar l’ensopiment bevent xampany. Són dues noies joveníssimes, picants. Es veu clar que s’han equivocat i que cerquen el camí de París. Suïssa, diguin el que vulguin, no és pas un país d’estiu: és un país que vol neu, fred i calefacció. Ara, fer el turista requereix condicions d’heroïcitat que no té tothom, perquè s’ha d’anar a l’alta muntanya. En canvi, a l’hivern, sortir a prendre un cafè és ja una excursió, i anar a fer una visita als afores és un esport com qualsevol altre. Ens ha costat poc de fer entendre tot això i altres coses, amb els ulls, a les noies angleses i ens hem posat absolutament d’acord. Ens ha semblat que les angleses tenen més imaginació a Berna que a Londres. Després, però, ni elles ni nosaltres hem estat d’humor i ho hem deixat per més endavant, és a dir, per mai més.

A la tarda, un taxi ens ha fet fer el turista de bo de bo. En deu minuts hem donat tres o quatre voltes a la ciutat. Hem vist, una mica alarmats, que seguíem un circuit tancat i que sempre érem allà mateix. Ho hem vist tot: els óssos, els celebrats óssos de Berna, les escoles públiques i els quarters nous. El xofer ens volia portar a veure els establiments de beneficència; però hem renunciat: hem tingut por que pel desig de fer-nos veure coses, no ens presentés a la família i als amics. Hem tornat a veure els óssos, els quarters nous i el rellotge de torre. Hi havia, com sempre, un grup de badocs esperant que toquessin hores. A la fi el gall ha cantat, les figures que semblen prelats han fet els signes de cap coneguts volent dir que en aquest món no hi ha res a fer, el Pare Etern ha buidat el seu rellotge de sorra per fer pas a la de l’hora següent, els animals ferotges han sortit del seu amagatall i han donat la volta amb una matussera sornegueria per davant del públic. Després tot ha tornat a quedar en pau i el grup s’ha dispersat de mica en mica.

Hem pagat el xofer del taxi, i aquest, amb una gran naturalitat, ens ha tornat el canvi en monedes d’or. Això ens ha acabat de confirmar que érem a Suïssa i la lluïssor groga ens ha arrodonit la sensació una mica vaga i somnolent.

La vida a Suïssa. – La cosa que m’agradaria potser menys del món seria tenir una propensió a la tuberculosi barrejada amb la possibilitat de poder disposar d’uns mitjans de fortuna. I això, perquè si patís del primer mal i del segon bé, no tindria més remei que venir a Suïssa una temporada llarga. I Suïssa, no hi puc fer més, em cau a sobre, em cau irremeiablement a sobre.

En general, aquests països, tan civilitzats, tan ordenats i tan ben presentats són fets per gent mecanitzada i automàtica. No és pas que jo tingui res a dir contra aquesta classe de gent. El que em sap greu només és no ésser-ho. A Alemanya, però, no es nota tant. Si els alemanys no fossin mecanitzats, què serien, Mare de Déu? Imagineu-vos, fora de la mecànica, una Alemanya esponjada i tova, la millor Alemanya possible. Figureu-vos una Alemanya convertida en una grandiosa òpera de Wagner. Encara seria més divertit.

A Suïssa, el xoc és fortíssim. El país està tan sobiranament ben arreglat, que us fa sentir brutalment que sou un lamentable salvatge. Potser us ho fa sentir massa. Us ho fa sentir tant, que, de vegades perdeu la serenitat i trobeu que la vostra salvatgeria us agrada força. Estem habituats, desgraciadament, a veure els elements més vitals al marge de tota reglamentació. Per nosaltres la vida està sempre en lluita amb la llei. I bé: arribar a un punt i trobar-se que tots els barrets van justos i totes les aixetes ragen us fa quedar amb la boca oberta. Us demaneu si no és un país de carters vestits amb un uniforme invisible, si el que tothom pensa és segons l’esperit de la unió postal universal, si el protestantisme no els ha absolutament conformitzat. Sí. De vegades perdeu la serenitat i sentiu que sou un individualista ferotge i irreductible.

Aquest individualisme m’ha fet meditar molt. Primer, hi ha el paisatge. A Suïssa hi ha una muntanya enorme a cada cantonada. No sé per què això sembla que hauria de privar que el país fos absolutament donat a la civilització de manual. Les muntanyes enganyen. Jo trobo que el paisatge suís és inhumà i teatral, pintat de nou, desproporcionat. Sembla mentida que el mateix senyor que ha fet l’Empordà hagi fet els Alps. Un paisatge amb neu serà sempre una cosa de litografia. Més just: un rave de cal lampista. Aquests paisatges metàl·lics, els dies de cel clar, donen excés d’àcids a l’estómac. Si està núvol i hi ha boira, encara és pitjor, perquè llavors la naturalesa es converteix en un escenari de teatre d’òpera. Només quan plou i al vespre, encara, el país és fet a la mida de l’home. De tota manera, el paisatge en aquest moment, em penso que no té res a veure.

L’individualisme no pot pas pervenir dels ressentiments que jo pugui tenir contra l’Estat d’aquest país. De ressentiment no en tinc cap. Al contrari. El millor que pot fer un Estat, quan s’ha parlat de tot, és tenir uns funcionaris agradables, polits, ben educats, poc arbitraris i poc genials. Els empleats de l’Estat suís són perfectes, inimitables i l’Estat suís és el millor del món.

Diré més: tot i escorcollant-me fins al fons, sento que no tinc cap ressentiment contra l’autoritat. Com a ciutadà que sóc d’un país que no coneix l’autoritat, el meu cor, davant de l’autoritat que hom observa en els altres països, es torna melangiós i elegíac. Si tinguéssim aquests alcaldes, aquests regidors, aquests policies, aquests escombriaires de Suïssa, a Catalunya! Si poguéssim fer desaparèixer la Barcelona dels negocis bruts, dels usurers, dels renegaires, la Barcelona de les esqueles, dels oradors i dels miserables! Si un dia sortís un home que després de fer-se anar a la rega1 a si mateix fes anar a la rega a tothom! Com el nostre país no hi hauria res al món i llavors sí que els catalans ho tindríem tot pagat.

El català és sovint un home que veu el món pel vertader forat del pany de la porta, però s’escau gairebé sempre que no pot entrar perquè no té la clau. Els catalans ens pensem que vivim molt bé i en realitat vivim molt malament. Ens pensem tenir moltes comoditats i amb prou feina coneixem el confort. Ens imaginem que les nostres coses són molt bones i són, amb penes, digeribles. Admetem diàleg sobre tot, excepte sobre la vida miserable que portem, aquesta vida que compta els anys per les epidèmies de tifus, de grip, de pesta bubònica, d’anarquisme i de lerrouxisme que hem hagut de passar. No sembla pas que portem gaire pressa per desfer-nos de tot això. És lamentable.

Existeix a casa nostra àdhuc el providencialista. El providencialisme és una forma mental que han creat conjuntament el catolicisme i l’espanyolisme. El providencialista sosté amb els ulls baixos que les epidèmies, les desgràcies, les barrabassades són fets irreparables contra els quals no hi valen prevencions ni fumigacions ni tractaments. Tot això forma part de les determinacions fatals de la providència. La persona que a casa nostra fa un negoci brut, la que no compleix amb el seu deure, el que tira contra els interessos generals es pensa estar d’acord amb les lleis que regulen la gravitació i l’harmonia universal i la teologia més ben lligada.

Podríem allargar la nota indefinidament, però aquesta digressió demostra, crec, d’una manera perfecta, que no tenim res a dir d’especial contra l’autoritat. Al contrari. Així, a què es deu l’individualisme que us entra, de vegades, a Suïssa? És un fet, em sembla, perfectament natural. La persona que té el cul de les calces esquinçat s’estira l’americana per dissimular. Nosaltres, davant de l’orgull satisfet de la gent d’aquí, ens posem a protestar perquè no ens vegin l’orella de la nostra incapacitat. Això, però, ens surt amb tanta naturalitat, que ens arriba a semblar que tenim raó.

– Aquí teniu el nostre referèndum –ens diuen–. Voleu una cosa més perfeccionada?

– Aquí teniu les nostres organitzacions internacionals que no poden marxar més fi del que marxen.

– Aquí teniu les nostres escoles, el nostre Codi civil, el nostre federalisme, l’instrument de rellotgeria més perfecte que es coneix, el nostre primer de maig, tan correcte i al mateix temps tan revolucionari, la nostra tolerància religiosa, els nostres ferrocarrils, els salts d’aigua, les foradades amb la seva ventilació racional i algebraica…

Aneu dient. Com més avantatges us trobeu, més trist em poso. Els anglesos són més correctes perquè en general no són anglòfils i nosaltres som els més correctes de tots perquè tirem sempre contra el nostre país. No sou partidaris d’embolicar les coses amb una mica de caritat?

Estimats ciutadans suïssos, sou molt civilitzats, molt més del que us penseu. Com més sento que en sou, més salvatge em trobo i més poca cosa em veig. No insistíssiu massa, però… Si ho féssiu, em vindrien ganes de clavar-me un clau al cap i d’anar-me’n a Amèrica a beure aigua de les fonts i a fer-me milionari. No insistíssiu, us dic…! La meva profunda salvatgeria no necessita estimulants.

———————————————————————

Reproduït de Llanterna màgica (1926)

———————————————————————

Si no indiquem una altra cosa, les notes al peu són exclusivament d'aquest «Quadern de notes vistes»
  1. REGA f.
    || 1. Solc fet amb l’arada o amb l’aixada, per a plantar-hi hortalisses o simplement per a remoure la terra (Ross., Vallespir, Cerdanya, Empordà, Garrotxa); cast. surco. Fareu dos regas, fondas mig pam, y que la una estiga deseparada del altra dos fins en tres palms, Agustí Secr. 15. Una esmotxada de rega havia deixat escapar l’aigua, Víct. Cat., Mare Bal. 51. «A rega, mascard! A rega, moreu!»: crits amb què els llauradors estimulen els bous de la llaurada a fer els solcs drets (Empordà). Rega migera: el solc que serveix per a establir partió entre camps de diferents propietaris.
    || 2. Ratlla incisa o senyada a terra, especialment la que serveix per a indicar diferents seccions d’un joc de nois (Ross., Empordà, Vimbodí); cast. raya. Fem-nos a boles de clotet.—Me’n vaig a fer la rega, espereu-me.—És torta! Espieu que sap pas fer la rega; és torta, Rev. Cat. ii, 128.
    || 3. Ratlla que es produeix longitudinalment en el centre de la part posterior d’una mitja i d’altres treballs de punt, a conseqüència dels punts escapats que s’hi han fet per donar-li la forma; cast. raya.
    Loc.
    Anar a rega, o Fer la rega dreta: guardar la disciplina, fer bondat. Tant ne pertocava an els llurs fills y filles si feyen pas la rega dreta, Caseponce Contes Vallesp. 95.
    Refr.
    —«El bou vell, sempre a la rega»: significa que les persones velles solen treballar més que les joves (Empordà).
    Fon.: réɣə (Puigcerdà, Figueres, Olot); rέɣə (Oleta, Cotlliure, Palafrugell).
    Etim.: del cèltic rica, ‘solc’.

    Diccionari Català-Valencià-Balear []

Entrada a Dinamarca (El Nord)

28-05-2010

Una vegada heu sortit de la costa deserta i inclement de Jutlàndia i, posats sota el paraigua que fa aquesta costa, entreu Dinamarca endins, sentiu com si tornéssiu de la mort a la vida. Se us presenta un país dolç i pàl·lid, com un cromo mig esborrat, sense pintoresc, posat en remull dins d’una mar enraonada i sense monstres. La Bàltica –escrivírem un dia– és una Mediterrània esblaimada i a sota zero. Ho repetim avui més documentats. Tot allò que la Mediterrània té de llaminera i de graciosa, el sol i l’aire, el cobalt i el blanc, ja podeu comprendre que aquí no hi arriba pas. Més aviat la Bàltica és lívida, obscura, plena d’ombres. Però les ones són petites, iguals, no hi ha marejada, no s’hi sent l’olor de catàstrofe còsmica que fa l’Oceà, i els vaixells s’hi passegen plàcidament amb un aire d’estar per casa que enamora.

Dinamarca és un país d’illes. Al redós de l’esquena de Jutlàndia, aquestes illes s’entenen i ballen soles. Cada illa és un jardí. Quin ordre admirable de camps, quin aprofitament més delirant de la terra! Inútil cercar muntanyes. El terreny fa unes ondulacions llargues i dolces, que de vegades trenca un bosc espès, de color verd salamandra, dins del qual, ara, en aquest temps, el sol de palla fa la rateta. El país és poblat. Les cases de pagès tenen una cara rodona i un aire abundant, entre les cofes d’arbres. Els pobles són uns pobles models. De rajols roigs, amb els teulats aguts sota la punxa de l’església patinada de verd, tots tenen el mateix aire confortable i polit, el mateix silenci i la mateixa quietud. L’ordre i la netedat són perfectes i naturals, no tenen res de germànic. Més aviat hom sent que el país viu de cara a Anglaterra. La preocupació de no servir-se més que de coses bones, autèntiques i de qualitat a Dinamarca és constant i això és una preocupació ben anglesa. La vida val un ull de la cara, però no hi ha trampes ni enganys. El ritme de la vida és, a més a més, completament anglès.

Noteu ara els avantatges que aquest país porta sobre Anglaterra: l’abundància és repartida, es fa impossible de trobar un pobre per més que el cerqueu; tot aquell seguit d’institucions que són la flor del continent, a Dinamarca fan el ple. Els serveis públics són perfectes, les escoles són l’última paraula, un analfabet és una cosa estranya, la higiene i el confort són reals. Admirable país! Només veient de prop aquests països minúsculs del nord d’Europa es pot arribar a comprendre el grau de cultura i benestar a què han arribat. Cal remarcar sempre, perquè és d’una gran actualitat, el fet que els únics països poliglots que existeixen són aquests petits. Un ciutadà d’un país gran considera que amb la seva llengua ja en té prou.  Els ciutadans dels països petits tenen l’avantatge, en canvi, de tenir més necessitats, estan obligats a defensar-se. Els danesos potser no arriben a les filigranes que fan els holandesos, però poc se’n falta. Un cambrer de cafè, a Dinamarca, parla, ultra la llengua materna, acompanyada generalment d’una altra llengua escandinava –el suec o el noruec–, l’anglès i l’alemany i, per mica bo que sigui, el francès perfectament. Un danès culte s’acompanya amb totes aquestes llengües i en coneix una altra per llegir un poeta o per fer un viatge de plaer; generalment és l’italià, però no té res d’estrany que sigui el rus. Digueu-me ara si això per a un poble no és un ideal i com queda l’absurda teoria oficial segons la qual el coneixement de la llengua materna, si aquesta llengua és de reduïdes proporcions, és un obstacle per a les possibilitats d’un home. Quina absurditat! L’experiència ens demostra una cosa, en aquest punt, incommovible: només hi ha un camí per a aprendre llengües estranyes: conèixer a fons la llengua materna. Els qui n’agafen una de més extensa, perquè es pensen que és més útil, fan un camí errat. El resultat del seu treball és la confusió i la inseguretat més espantoses. Això ho sabem els catalans per experiència. No conèixer a fons el català vol dir conèixer malament el castellà, conèixer malament el francès, l’anglès i l’alemany. I és natural. L’única base segura de comprensió i d’expressió, l’única pedra de toc granítica és la llengua que ens ha ensenyat la mare, ja sigui petita o gran o pobra o rica. Si ens manca això ens manca tot. Si en lloc de la base segura tenim un aiguabarreig inconsistent, la nostra receptibilitat, la nostra comprensió, les possibilitats d’expressió, queden retallades forçosament. El resultat és un galimatias esparverador. Però, cal encara insistir? ¿És que sabeu algun català desconeixedor de la seva llengua vernacla que parli correctament la llengua castellana?

Viatjar per Dinamarca és agradable. És variat. Quan s’acaba una illa –i això passa molt sovint– posen el tren dins del ventre d’un vaixell i ja ens teniu a tots navegant sobre la Bàltica, com aquell qui res. Després torna a venir una altra illa, el tren enfila una via que troba just a la proa del vaixell i a terra altra vegada. D’aquesta manera viatjar esdevé una cosa una mica lenta, però aquesta varietat crea entre els viatgers del tren una gran familiaritat, tothom parla i conversa. Els estrets, regolfades, llacs i giragonses d’aigua que hom travessa, creen un paisatge únic, més semblant a un paisatge fluvial que a un paisatge marítim. Les costes són baixes, tenen una cinta de jonc i de plantes fluvial tot a vora, la terra fa entrants i sortints d’una dolçor graciosa. Els ports que serveixen les comunicacions ferroviàries són petits, les banyes de l’escullera són de fusta i pedres i tenen una coqueteria d’aigua dolça. Sovint, navegant pels canals, es troben boies de campana que sonen greument, bressolades per les ones, i que fan una tristesa estranya. A la nit encenen un llumet vermell damunt la boia i el riell de sang s’escurça i s’allarga sobre l’aigua. Hi ha moltes gavines. Planen sobre els vaixells de pesca, segueixen hores i hores un bergantí o un vaixell que passa amb els seus xisclets aspres. Cap al tard se’n veuen triangles espessos volant lentament cap a terra mentre el vaixell que seguien s’allunya per l’horitzó ple d’ombres.

«Cartes de lluny» (dins El Nord, OC vol. 5, p. 181-184)

El viatge

17-04-2010

.

Així, un bon dia vaig marxar a París. Era el disset d’abril de 1920.1 L’exprés marxava de l’estació de França, d’aquella estació de França arcaica que feia tants anys que es mantenia en un estat d’improvisació fètida –baixa, xata, i mediocríssima– a les dues de la tarda. Hi vaig arribar amb una maleta –que llavors s’estilaven grosses–, un abric, un paraigua i un barret fort. Per viatjar, llavors, la gent es mudava. El viatge a París, essent una mica llarg –no s’hi arribava fins l’endemà a quarts de deu del matí– implicava gairebé estrenar un vestit. Anant tot bé, eren vint hores de tren.  No podria pas dir que el vestit que portava fos nou de trinca; en tot cas, era molt nou i d’un encarcarament molt acusat. Això em produí –amb el barret que estrenava i que tenia, com tots els barrets d’aquesta classe, una inflexibilitat inhumana– un engavanyament considerable, que em durà moltes hores i m’amargà el viatge fins que l’endemà a Les Aubrays entràrem en una geografia plujosa i humida, que em donà una sensació de fred, cosa que decantà aquelles robes cap a un acostament més amable, de resultats més eficients. Ara es viatja d’una manera més folgada, amb molta més comoditat, però en 1920, encara, els sastres, barreters i sabaters consideraven que una de les seves obligacions era contribuir a fer més difícil del que realment és la vida de la gent i això els donava molt de prestigi. No s’hi hauria pas pogut fer res.

Passat Palautordera, aparegué en la meva imaginació la possibilitat d’haver perdut el passaport –i, si no perdut, almenys d’haver-me’l descuidat a la pensió barcelonina. Em vaig palpar, per fora, la butxaca de l’americana. Després, per tenir més seguretat, hi vaig ficar la mà a dins. El passaport hi era! En realitat, i fins a arribar a París, vaig fer aquestes accions quatre o cinc vegades, d’una manera gairebé inconscient. En aquella època el passaport era un document importantissim –un document fortíssim. La darrera guerra l’havia imposat amb una rigidesa terrible. Ha passat gairebé mig segle i el document, pompós i inútil, però llargament reditici, encara dura –per a la gent d’aquest país, almenys. En realitat aquesta por del passaport em durà fins que la Prefectura de Policia del Sena em donà el document d’identitat i el permís de residència. Quan els vaig tenir em vaig sentir posat sobre la terra. Però quin viatge, Déu meu ! He sentit dir que abans de la primera guerra es viatjava, pel continent, amb una gran llibertat de moviments. Ara havia començat un període de dificultats –període que m’ha agafat de ple a ple. No he cregut mai que l’home hagi estat posat sobre la terra per passar l’estona a les oficines de la policia. Jo n’hi he passades moltes i de vegades de molt complicades. En el meu temps, el passaport ha estat un document fortíssim. Fortíssim, inútil i maligne. Els pobres només podem ser individualistes.

Amb això passàrem el túnel i arribàrem a l’estació de Cervera. Duana, policia, canvi de tren. «Ja hi som!», em digué un senyor que feia cua davant meu davant de la finestreta de la policia. «On som?, perdoni», que jo li vaig dir. «A França…», contestà rient. «És clar que som a França, nom de Déu!», digué un gendarme gros, roig, amb un bigoti molt bufat, dret al costat nostre, encarregat de l’ordre de la cua, amb una simpàtica familiaritat de persona del país.

La sala d’espera de tercera classe i el rodal immediat de l’estació eren plens d’emigrants espanyols molts dels quals s’havien ajagut a terra fatigats sens dubte del llarg viatge que havien emprès. Gent del sud que parlaven dialectes que per mi eren difícils de comprendre. Pels seus voltants, havien format munts d’entriquells: farcells, saques abonyegades, plenes d’objectes de cuina, i aquestes maletes de fusta rígida que només es veuen a Espanya, lligades amb cordills. Les dones, generalment seques, anaven vestides de negre; els homes, de parracs. Hi havia una quantitat considerable de criatures. En aquella frontera, els funcionaris els anomenaven els escargots –segurament per la facilitat que tenien d’emmotllar la seva espatlla als paquets que transportaven. Era un espectacle impressionant i depriment que us portava a pensar en la miserable profunditat de la península. En un moment determinat vaig suposar que els francesos donarien la volta a la qüestió i s’acostarien a aquella gent pensant en l’exotisme. En aquell moment semblava iniciar-se la tendència a acceptar més o menys la misèria en nom de l’exotisme. En aquest sentit, però, no vaig constatar res. Fredor completa. L’administració. L’home econòmic. Si tenien els papers en regla els deixaven passar; si havien estat enganyats i hi faltava algun detallet, els projectaven sobre un racó en espera del retorn del primer tren. Les dones es posaven a plorar i s’eixugaven els ulls amb la punta del davantal negre; els gendarmes els anaven empenyent, dient sempre pardon. Els homes amuntegats en el racó fumaven, amb aire silenciós i espaordit, els seus cigarrets groguencs i retorts amb les seves mans fabuloses, d’una presència terrible.

Em semblà comprendre que l’exotisme, per a tenir una certa cotització, ha de ser una mica espectacular i brillant i que la misèria autèntica no fa cap efecte. La gent en fuig, no vol ni recordar-se’n. Però el curiós és que, si la gent se’n separa, aquests emigrants no semblen pas tenir gens de ganes d’acostar-se a la gent. Formen un material humà tan construït que no semblen pas susceptibles d’una qualsevol influència ni de tenir ganes de variar per res. La misèria els ha formats d’una manera granítica i incommovible. No tenen pas l’aire de sentir cap curiositat ni d’afectar-se per una qualsevol cosa. Com més pobres, més indiferents -i més enyoradissos. Arribaran en un d’aquests pobles agradables, pròspers, abundants, i es posaran a plorar, enyoraran la ceba dura i l’all infecte, el pa negre, el vi agre, el matalàs suat i dur com una pedra. Trobaran que els trens van massa de pressa, els molestarà la cortesia de la gent, que les coses siguin una mica més netes i polides. Enyoraran el tren botijo, que els homes no siguin més tíos, que les cases no siguin més decrèpites. Per a emigrar, escassa categoria.

El tren engegà i, després d’Argelers, la plana del Rosselló, oberta de bat a bat, inicià una marxa magnifica. Confesso que sóc un viatger de via fèrria gairebé perfecte. Dels vagons m’han interessat més aviat poc les converses que es poden produir amb els altres viatgers i els llibres que hom transporta generalment en aquests indrets. He estat un viatger de finestreta –tot i que en aquells anys les finestretes eren petites. M’ha agradat de mirar les coses o les persones o els pobles o els paisatges que anaven passant davant de la vista -de vegades apassionadament. Això deu voler dir (potser) que sóc un visual… Pel meu gust, hauria valgut més posseir unes altres característiques –un raonament més sostingut, una memòria més precisa. La visualitat és massa superficial, se satisfà excessivament de les coses externes. Per fortuna, el fet d’haver-me descobert tan d’hora les excel·lents condicions que tinc de ser un indubtable viatger de ferrocarril em portà a malfiar-me de mi mateix i a no engrescar-me massa amb la meva visualitat instintiva. Si hagués practicat amb més assiduïtat aquest principi, m’haguera estalviat algunes atzagaiades comeses en el curs de la vida –no gaire exemplars, precisament.

En el curs d’aquest viatge vaig descobrir una cosa molt curiosa relacionada amb la superficialitat del visualisme. És agradable mirar per una finestra, sobretot per una finestra de tren, des de la qual veieu passar, ràpidament, tantes i tantes diverses meravelles. Els estanys de Salses havien passat. El tren corria per entre les aigües mortes i tèrboles del Narbonès. La tarda iniciava la declinació i sobre el canal i les cases del port de la Novella hi havia una llum de rovell d’ou, mòrbida i aturada, que donava a aquell paisatge com un èxtasi. A primer terme, les muntanyes de sal d’una blancor blavissa agafaven una tonalitat rosada, lleugerament ivorenca. El paisatge era esquemàtic, pobre, esquàlid. De sobte, però, aparegué una enorme extensió de vinyes acabades de brotar, una clara verdor dilatadíssima. Llavors vaig tenir la primera impressió de França –originada probablement pel miratge que em produí el contrast visual donat per l’atracció continuada de la finestra del tren. Tot em semblà més gros, més alt, més voluminós: els cavalls, els carros, els camps, els pobles, les cases, els homes i les dones. Només em semblà que en el nostre país hi havia una cosa més grossa que el que anava veient: el volum de les esglésies. Devia ser un miratge… ¿Però era un miratge realment? Encara no ho he pogut dilucidar, tot i haver passat tants anys d’aquella impressió estranyíssima.

També vaig veure molts cementiris. Des dels trens se’n veuen molts –segurament perquè els ferrocarrils i els cementiris moderns s’han construït a la part forana de les poblacions. A França hi ha molt bons cementiris, en els quals es manifesta el gust mortuori barroc, de vegades francament pompós, sempre una mica cargolat, de les tendències catòliques. Bona pedra i molta escultura funerària. No sé pas si aquesta escultura té cap valor. Se n’ha feta tanta en la nostra època que sembla estrany que no hi hagi més escultors. Però no era pas a aquest aspecte que volia fer referència. Encara que l’afirmació sigui una mica macabra, em sembla que es podria dir que els cementiris són el reflex exacte de la situació social d’un país. La meva sorpresa a França fou de constatar la quantitat considerable de tombes de valor que hi ha en els cementiris. Fins en els rústics hi ha tombes remarcables, panteons solemnes. N’hi ha de moltes classes, cosa que demostra potser una matisació de les fortunes del país: d’aquesta diversitat elevada, se’n destaca sempre un nombre d’importants, que aspiren a fer-se remarcar. En poques paraules: la primera sensació que vaig tenir de França com a país ric se’m produí mirant els cementiris en el curs d’aquest viatge.

Després de Tolosa de Llenguadoc, serviren el sopar al vagó restaurant. Hi vaig anar més que res per curiositat. No havia estat mai en un vagó d’aquesta classe. Els vagons de la frontera eren a la cua del tren; el restaurant, al davant. El tren em semblà molt llarg, inacabable. En l’aire dels vagons de primera classe, hi flotava una olor de fum barrejat amb els perfums de les senyores. Vaig prendre seient en la taula que m’indicaren. Davant meu, s’hi posà una senyora alta, rossa, d’ulls blaus, vestida de fosc, acompanyada d’una nena que devia tenir dotze anys. Llegida la carta, vaig fer un esforç. La meva fonètica francesa era molt precària. Tot el problema consistia a demanar una sopa –exactament un puré de pèsols– i que no us portessin dos ous ferrats. Vaig tenir la sorpresa de constatar que l’esforç havia reeixit. ¿Què hauria pensat aquella senyora si no m’hagués pogut fer entendre –tot i ser una persona que em semblà natural dintre del punt d’enravenament normal? Per a una persona que pretén viure a França, la fonètica de la llengua és molt important. Hi ha dues coses: primer cal habituar l’orella al que diu la gent per tractar de comprendre d’una manera justa; després cal pronunciar perquè els qui us escoltin no quedin in albis. Els efectes no són pas ràpids. Ah, Déu meu, els esforços que costen les es mudes franceses –que no són mai ben bé mudes, sigui dit tot passant! Vous avez fait de grands progrès…  –em digué tres mesos després d’haver arribat a París una senyora adorable–. Vous parlez toujours comme una vache espagnole, mais enfin. vous allez de l’avant… Persévérez, monsieur, persévérez… Táchez d’avoir du courage…

El violoncel de la fonètica francesa és endimoniadament difícil de tocar.

Quan el tren s’aturà a l’estació de Montauban i es produí aquell gran silenci que es fa a les estacions, a la nit, quan els expressos s’han aturat, serviren el cafè. Aprofitant la immobilitat i la calma vaig escriure unes ratlles pensant en aquella nena que havia tingut a la taula davant per davant… i en els cementiris que havia vist a la tarda. Em sortí un escrit impresentable. Tots els esforços que vaig fer per millorar-lo foren inútils. L’escrit és aquest.


D’aquestes minyones tan blanques i rosses,
amb els ulls morats,
i una brusa blanca,
i unes faldilletes com un esquellinc, de color de pruna
-com aquella que al restaurant pelava una poma, tota preocupada-,
d’aquestes minyones tan blanques i rosses,
que n’hi deu haver d’enterrades a França!

 

El tren arribà a l’estació d’Orsay a l’hora exacta. Al peu del vagó, hi vaig trobar el meu amic Joaquim Borralleras, que havia anat a París a passar una temporada. Vaig donar la maleta a un porteur. Férem uns passos i ens trobàrem davant d’un tapis roulant, mecanisme que no havia vist fins a la data. Quim féu un petit saltet i s’hi col·locà perfectament vertical. Quants progressos havia fet, en tan pocs dies, aquell home generalment tan morós i apàtic! Mentre em meravellava vaig fer igual i arribàrem a dalt-vull dir al nivell del carrer. Sota la marquesina de l’estació vaig proposar de llogar un cotxet de punt descobert –un autèntic sapin– amb un cotxer roig com un pebrot, cara de moscovita, barret de copa de llauna enfundada –i així emprenguérem el camí de Montmartre pel Louvre, l’avinguda de l’Opéra i els bulevards. Fou una impressionant entrada. A Quim, els paisatges urbans de París el portaven a un mutisme recalcitrant. Jo no vaig gosar trencar-li les oracions amb les meves exclamacions forçosament provincials i desplaçades.

————

Sobre París i França - OC. vol. 4, p. 9-16

Si no indiquem una altra cosa, les notes al peu són exclusivament d'aquest «Quadern de notes vistes»
  1. Al Quadern gris, Pla situa l’anunci del viatge el 15 de novembre de 1919 i diu que serà “demà passat”. []