Arxiu de la categoria ‘Llengua’

Notes, apunts, observacions

08-04-2011

La vitalitat és la clau de tot. Si jo en tingués de sobres, estic segur que amb una ploma a la mà potser faria alguna cosa. La vitalitat és més important que la intel·ligència. La forma més alta de la vitalitat intel·lectual és probablement la memòria.

Notes disperses

———————————————

Observacions com: era tan penetrant que no podia mentir o era tan feble (incloent en la feblesa la pobresa) que fatalment havia de mentir, honoren l’observació i les persones que les han formulades. No es pot dir res més exactament amb més poques paraules.

Notes disperses

———————————————

Si algun dia voleu escriure una biografia, no us farà cap mal de pensar en aquesta observació de mister Arthur Balfour: «Les biografies, les haurien d’escriure els enemics intel·ligents dels biografiats». És una manera prou fina de dir que, en aquests enterraments, els amics i admiradors, per més triomfals que siguin, no hi tenen cap candela.

Notes disperses

———————————————

L’home, en tant que forma part de la naturalesa, és un agent espontani, inconscient, dels seus impulsos destructors. Però l’home posseeix, així mateix, una guspira de voluntat angèlica, i és aquest imperatiu el que pot corregir i de vegades desplaçar el pes fresc de la bèstia. Aquesta guspira és una llumeneta rara. La seva llum és pobra i petita. Els homes no són pas iguals. Sovint són radicalment distints.

Humor, candor

———————————————

Cultura contra naturalesa. Aquesta és la posició precària però digna. L’element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L’home en estat natural no té memòria: és la criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva. L’home civilitzat aspira a tenir-ne. Viure amb una memòria avivada flns al grau màxim de la lucidesa, de la precisió, implica un esforç impressionant.

Humor, candor

———————————————

Coses que em fan horror:  els llibres de luxe, el tuteig, la poligàmia exercida simultàniament, els paisatges sense arbres, els vins escumosos (incloent-hi el xampany francès), els poetes de Jocs Florals, el patriotisme local, la franquesa, els japonesos, els capellans ben vestits, els pederastes artístics (en canvi, tinc una gran admiració pels pederastes modestos), les senyoretes inexpertes, la virtut, els sergents, els homes ploraners, el sentimentalisme, els mauristes, els cornuts dialèctics i iracunds, etc.

Notes disperses

———————————————

Coses que em fan horror gairebé insuportable: la familiaritat; la mala educació barroera; la fatxenderia; parlar de coses pornogràfiques amb homes (en canvi, m’agrada parlar-ne amb dones si és del seu gust); allò que és implícit en aquest vers de Racine:

Un bienfait rapproché tient toujours lieux d’ofense

Notes disperses

———————————————

Tot i que la pressió del pas del temps és dolorosa i de vegades insuportable, sóc partidari de no defugir-la, perquè la meva experiència em porta a creure que només els qui senten aquest dolor somort –o agut– aprofiten la vida, en el sentit més general del terme, i aprofiten a tenir alguna idea de les seves meravelles.

Les hores

———————————————

Melodia ve de mel. A vostè li agrada la mel? Sí senyor, m’agrada. Així li deu agradar la melodia. En efecte, m’agrada. Li deuen agradar les simfonies. És segur. M’agraden.

I potser no es pot passar d’ací, vistes les limitacions de la naturalesa humana.

La paraula «oblit» és una de les paraules més dolces i terribles del diccionari.

Un fred enlluernador –no pas en el sentit de l’enlluernament, sinó de la claredat. Però no és pas ben bé exacte això que dic. El fred no enlluerna ni tan sols en dies de cel blau, claríssim, meravellós. Ens falta aquella paraula italiana scintillante. El fred, en dies així, és scintillante.

Notes per a Sílvia

———————————————

En literatura, la fórmula de l’estil es troba potser en aquesta frase de Voltaire: «Les mots familiers sont les ressorts du style». La veritat –o el que em sembla que ho és– només es pot formular amb mots familiars. Tracteu de formular-la amb mots rebuscats. Fareu riure la gent.

El que passa només és que jo sóc partidari d’ampliar el nombre dels mots familiars –d’ampliar-los constantment. Sovint l’obvietat és irrisòria i risible.

Notes disperses

———————————————

.

Jo sóc un home vulgar. Porto la vulgaritat a la massa de la sang –i per tant, no haig de fer cap esforç per a arribar-hi (com s’ha de fer un esforç per a arribar a l’excentricitat). Crec així mateix que la vulgaritat és un element essencial de l’estratègia literària projectada a la llarga, perquè dóna als textos el relleu necessari per a durar. Per vulgaritat entenc l’objectivitat dels impressionistes francesos –els elements de prodigi que copsaren de la realitat. En les tres grans novel·les, Tolstoi és igual. En literatura hi ha la tendència d’afinar les coses –que en definitiva consisteix a aprimar-les. Les coses primes, el vent se les emporta amb una visible facilitat. Les que tenen més relleu resisteixen la climatologia dels anys i són més difícils d’esborrar.

Notes disperses

———————————————

Lluitar és feina d’homes. Lluitar i guanyar és feina d’homes intel·ligents.

Dedicatòria en l’homenatge a Josep M. Cruzet

———————————————

El bon gust és, entre moltes altres coses, una forma activa del sentit del ridícul.

Les illes

———————————————

Tornar-se vell vol dir dibuixar físicament una caricatura, però una caricatura no solament del que hom és, sinó –i sobretot– del que hom ha estat. Aquesta caricatura és tant més exacta com més accentuada. La vida és un esforç per assemblar-nos a l’aspecte que tenim quan som vells.

Notes per a Sílvia

———————————————

El plagi. Per a plagiar cal tenir molta lectura, molta memòria, s’ha de saber on són les coses. Perquè tingueren tota la lectura que en el seu temps era possible, els autors antics, els medievals, els renaixentistes, els de la primera modernitat, plagiaren tant. Ara tothom és original, perquè no sap res de res –ni un borrall.

Notes disperses

———————————————

El que s’anomena l’orgull espanyol no és més que una vanitat gratuïta, trista, grotesca.

Notes per a Sílvia

Maragall i la llengua

08-10-2010

No hi ha pas dubte. En la segona i tercera dècades del segle, la poesia, les idees de Maragall sobre la poesia i la seva poesia mateixa passaren per indubtables dificultats. Aquest procés arribà potser al seu punt més alt en la terrible envestida que Eugeni d’Ors formulà el 1936, en el pròleg al volum XXIII de las Obres Completes –conegudes amb el nom d’edició dels fills del poeta. «Poesia pura vol dir poesia musical –escriu l’ex-Pantarca–. Paraula viva vol dir mot interjeccional, carn fonètica, nua de conceptual sentit, gelatina semàntica sense esquelet de figura; o bé el ritme, singlot de la dansa pujat a la boca. En ritmes, en interjeccions, en música, l’opus maragallià té en poesia una plenitud que meravella, amb la generositat d’una perpètua troballa.» Incisives paraules! És el darrer embat, potser el més fort, del noucentisme contra l’obra de Maragall.

De primer moment sembla que per a arribar a aquestes qualitats poètiques, que el noucentisme considerà nefandes, era necessari operar amb la natural estratègia, amb l’astúcia indispensable. Arribar als resultats que d’Ors atribueix a aquesta poesia –tot i ser, segons el criteri de l’escola, lamentables– no sembla pas gaire fàcil. Arribar en aquests resultats manejant la nostra llengua sembla encara més complicat i difícil. La qüestió augmenta considerablement d’interès quan apareix la convicció –que molts coneixedors d’aquesta poesia mantenen– segons la qual la seva elaboració es produí sense astúcia ni estratègia, sense dificultats, d’una manera pràcticament espontània i naturalíssima.

Quan parlem ara d’espontaneïtat, ens hauríem d’entendre. En poesia no ha existit mai l’espontaneïtat descordada i omnímoda. Maragall retocà els seus versos –no gaire. Els corregí –no pas massa. De vegades vacil·lava –sense arribar a l’obsessió. Josep M. Capdevila, en el pròleg de les poesies catalanes de l’edició al·ludida, ens ha parlat d’una llibreta, en la qual, entre notes i comptes familiars, apuntava els seus versos que de vegades comparava, utilitzant el que després de la comparació li semblava més eficaç. «Totes les conseqüències –escriu Capdevila– que podríem treure de llegir i estudiar els manuscrits de Maragall serien el que ell mateix havia dit que calia fer en poesia: un gran respecte a la pròpia inspiració, anotar les paraules que vinguin només en els moments de plenitud i que qualsevol esmena sigui també inspirada.» Sembla, doncs, que la cosa és clara: el treball de tria, de correcció i d’elecció fou notori –tot el que fou possible en un poeta d’aquestes idees. En definitiva, l’important són els resultats. La manera d’arribar-hi –si certament pot ajudar a comprendre la manera de ser del poeta– és cosa secundària.

El que constitueix un autèntic misteri –i la clau de tota poesia– és l’estat d’esperit en què escriví Maragall.

En el curs de la Setmana Santa de 1961, el meu amic Maurici Serrahima, que es trobava a Palafrugell passant les vacances, em digué, passejant pel poble, algunes coses de gran interès sobre la manera d’escriure de Maragall. Em semblà que Serrahima coneixia molt bé Maragall –l’obra i l’home– i que en podia parlar amb l’agudesa que és de suposar. En el número extraordinari que «Serra d’Or» dedicà a Maragall, hi ha un paper de Serrahima que, entre altres coses, diu el que segueix:

«Quan a vint-i-cinc anys es llença pel camí d’escriure –diu– fa servir el català sense la més mínima vacil·lació, sense fer-s’ho valer, sense referències a cap finalitat que no fos d’ordre poètic o literari, però també sense cap altra recerca de perfeccionament que la que hi posaria, en la seva llengua, un escriptor francès o anglès, i tot això com si fos la cosa més normal del món, com si cap altra cosa no fos possible. Creure que hi hagué en ell –o en els seus contemporanis– una preferència per la llengua literària que utilitzaren enfront de la que després ha estat aconseguida seria atribuir-li la possibilitat d’un plantejament i d’un judici que només una nova exigència, iniciada dintre el segle vintè havia de fer possible. Nosaltres podíem triar –i hem triat–, però ell no veia ni que hi hagués la possibilitat de triar res. Per a ell es tractava no pas de la necessitat col·lectiva d’un redreçament de la llengua, sinó simplement d’escriure bé, de l’esforç propi de l’home “d’ofici literari”. Quan es posava a escriure, ni per un moment no se li acudia –almenys ni un sol mot d’ell no ho pot fer suposar– que el català del qual disposava no fos una llengua apta…» En dues paraules: la insuficiència de l’instrument literari no tingué per a Maragall ni la més petita importància.

La llengua es trobava en un estat lamentable, era totalment desballestada i desordenada, es trobava desproveïda de la mínima fixació gramatical i ortogràfica, era enormement difícil de llegir i plena de dificultats en el moment d’escriure-la. Es trobava a més a més situada entre els elements d’un sandvitx fenomenal: el francès, ordenat i posat a l’abast de la gent per l’Acadèmia Francesa, i el castellà, ordenat i posat a l’abast de tots els pobles d’Espanya per l’Acadèmia Espanyola. Aquestes institucions són antigues i en definitiva acreditades. Han creat, en una part del món llatí, el que la gent aspira a tenir en tots els ordres: una comoditat. ¿Era possible d’imaginar, davant aquestes realitats, partint de l’època de Maragall, que el català esdevingués un instrument de cultura, una llengua cultural? Era absolutament inimaginable. Encara avui, el 1962, aquesta llengua, com a instrument de cultura i de vida espiritual, no s’ha infiltrat en la majoria de persones que viuen en el país. La immensa majoria de persones del país no saben ni llegir ni escriure el català. El llenguatge és un fenomen indestructible, però purament casolà. Per altra part, el fet és comprensible. Sense allò que Carles Riba, pensant en altres països i sense recordar-se que Espanya és diferent, en deia els problemes de la Instrucció Pública, ¿com hauria pogut passar el català de l’estadi en què es trobava? El català, com a instrument cultural, és un fenomen de minories, fenomen que potser avança i que en tot cas avançarà. Però la llengua, en el seu plantejament general, s’ha mantingut gràcies a les famílies i a una part de l’Església –i en aquest punt l’Església no ha fet res més que complir amb els seus deures elementals.

En l’època de Maragall, si llegir el català era pesat i engavanyat, escriure la llengua era difícil, complicat i endimoniat. Avui és més fàcil, gràcies a la fixació de la llengua, obra de l’Institut i de Pompeu Fabra. És perfectament lògic que, en les primeres etapes de la Renaixença, el teatre agafés una gran preponderància. Això fou perquè el teatre no s’ha de llegir, sinó purament escoltar. El català era un idioma d’orella, és a dir, que es parlava o s’escoltava. En el terreny minoritari, avui, aquest fet ha estat sobrepassat.

Si agafem avui els autors de la primera generació anomenada catalanista –és a dir, descentralitzadora, regionalista i provinciana–, una cosa us sorprendrà: aquells bons senyors, quan deixaven la llengua castellana (que era la que generalment escrivien) i utilitzaven el català, s’asseien a taula disposats a fer una cosa important. El que pretenien, més que escriure la seva llengua normal, era fer un acte de presència patriòtic i generalment inflamat. Feien una cosa rara, estranya, singular. Tenien certament un gran mèrit; però, com que no sabien amb què se les havien, ni a quina paret tocaven quan havien de dir alguna cosa que no fos habitual, ho deixaven córrer sense donar-hi la més lleu importància. Per això aspiraven a fer el català que ara es parla, o sigui el català d’orella, de la pura, simple i vulgar habitualitat. La funció dels Jocs Florals en aquest punt fou important i cal assenyalar-la. El fet de donar premis –honorífics o els que fossin– a les persones que escrivien la seva llengua demostra només una cosa: l’estat de decadència a què hom havia arribat. Així i tot, no té el més petit dubte que els jocs feren un gran paper i ajudaren a un redreçament que semblava impossible perquè la projecció castellana era total. De tota manera, l’inconformisme que representà la utilització de la llengua –inconformisme tebi, però real– tingué tanta visualitat, que algunes persones reflexionaren sobre el fet. I així el senyor Mañé i Flaquer digué a Maragall (que ho reporta) que «no som catalans pel fet de parlar català, sinó que parlem català perquè som catalans». Cosa que equival a plantejar la qüestió en totes les seves dimensions i d’una manera molt interessant.

La segona generació anomenada catalanista féu aproximadament com la primera, però en aquesta generació es donà el cas de l’existència d’alguns elements (com Oller, per exemple) que escriviren exclusivament en català. Oller, però, escrivint en prosa, és un cas com el de mossèn Cinto escrivint en vers, són casos esporàdics, desorbitats. La majoria de persones d’aquesta generació en asseure’s a taula per posar-se a escriure ho fan perquè alguna cosa els quedi subratllada, a causa de la importància que té per a ells escriure en català. El fet d’aspirar a aquesta importància demostra que el que feien era considerat per ells una mica –o prou– anormal.

Seguí de seguida una etapa d’absoluta indiferència per les coses de la llengua, i aquesta fou l’etapa de Maragall. Serrahima constata aquesta indiferència en el seu assaig de «Serra d’Or»: «L’exigència d’una perfecció per a la llengua va trigar encara a néixer. Una repassada, per exemple, al text terriblement incorrecte de tants volums de la col·lecció “Joventut”, editats ja dins aquest segle, ens fa visible el que va durar l’etapa d’indiferència. No es tracta de teories o tendències, sinó d’una mena d’”ignorància invencible”: ni la generació post-verdagueriana ni la nova generació modernista no s’adonaren de les insuficiències de la llengua literària en la qual produïen tota la seva obra. Els pocs casos que avui podem veure com a excepcions en aquella sensibilitat insuficient eren vistos pels contemporanis com a purs encerts individuals… –quan se n’adonaven, que no era pas sempre».

En aquesta etapa d’indiferència per al millorament de la llengua aparegué Maragall. I aquesta aparició aportà una cosa novíssima: Maragall s’asseu a taula per escriure el català i ho fa amb una perfecta naturalitat. És en la seva obra que es pot veure aquest fet. Maragall escriu sense cap esforç, de la manera més natural del món, sense el mínim intent de demostrar que fa una cosa inusitada, singular, patriòtica, d’una importància de sacrifici. No, no. Maragall simplement escriu, escriu perquè té alguna cosa a dir i escriu la seva llengua de la mateixa manera que un anglès, un francès o un castellà escriuen la seva. Com que feia molts anys –potser segles– que en aquest país el fet no s’havia vist, la seva importància fou immensa. Deixo ara al marge el cas de Verdaguer: és un cas esporàdic, inusitat, personalíssim, que només pot explicar-se per un do marginal a l’ambient. Així Maragall trenca una tradició –la tradició de la decadència– i inaugura un temps nou.

Maragall escriu el llenguatge que ell enraona amb una normalitat perfecta. Aquest llenguatge és corromput i desordenat i no té cap fixesa. Li és igual. No crec que s’aturés un sol moment a donar una qualsevol importància a les reformes ortogràfiques que proposaven Fabra i els seus amics a «L’Avenç». Tira al dret. Es vol expressar i s’expressa de la manera que pot, pensant només en l’eficàcia, a arribar a una intel·ligibilitat que pugui ser acceptada pel lector. En cap cas no se li planteja el problema del millorament intrínsec de la llengua. A aquest problema, no hi dóna gens d’importància, no li fa perdre ni un sol moment. Davant les dificultats naturals d’escriure una llengua no fixada, notòriament incòmoda, ni tan sols es queixa. Potser ho troba naturalíssim. En tot cas, no fou pas un gran entusiasta del moviment de les normes. Amb la seva habitual viperinitat, d’Ors, en l’esmentat pròleg, escriví: «Per forçar-lo a col·laborar en la reforma ortogràfica del català s’esmerçà un any enter». Possible. En tot cas, aquest no era pas el seu problema. El seu era un alttre problema. Treballar la llengua, fer-la més refinada, més ordenada, més precisa, no era pas per a ell l’immediat, el més urgent. Tenia altra feina. Ell es volia expressar d’una manera intel·ligible per a la major quantitat possible, i aquest resultat, segons ell, no depenia pas de les normes, de l’element purament i mecànicament instrumental, sinó del que l’escrit –la poesia– contenia interiorment. Aquesta era la seva primera feina. Per a arribar a aquesta intel·ligibilitat i per fer-la duradora, considerava que el primer que havien de contenir els seus versos era substància poètica interna. Per a facilitar aquesta intel·ligibilitat cregué, a més, que els seus escrits havien de ser formulats en llenguatge de Barcelona, perquè era a ciutat exactament, a Barcelona, on hi ha una societat capaç d’imposar una literatura. Era en la societat de Barcelona on hi havia els seus lectors exactament. Els altres ja seguirien. Pijoan ha donat sempre a aquesta actitud una importància immensa –i és segur que la tingué. Aquests dos fets tingueren per a ell la màxima importància. La resta –el millorament de l’instrumental de la llengua– no en tingué gens. No crec que hi dediqués un sol instant. I, com que en definitiva hem de judicar les coses pels seus resultats, no té dubte que els punts de partida de Maragall obtingueren una perfecta eficiència. Ara que la llengua ha estat refinada, ordenada i precisada, Maragall continua essent el primer poeta del segle –de diversos segles.

Ara, atès el sistema d’idees del senyor Maragall, ¿hauria estat possible que, davant els problemes externs de la llengua, hagués pensat d’una altra manera? De vegades he arribat a pensar que l’estat de la llengua en el seu temps convenia perfectament a les seves idees. Era una llengua en estat anàrquic que per aquest fet es trobava en una situació de total separació amb les llengües veïnes: el castellà i el francès, llengües totalment congelades per la perfecció formal imposada per l’obra multisecular de les respectives acadèmies. Personalment, Maragall –ja ho diguérem– fou un home separat. En la poesia de Maragall, a diferència de Verdaguer, no hi ha cap element castellà, ni cap element francès, com tenen, amb tanta abundància, els poetes que vingueren després d’ell. Maragall fou un home separat perquè cregué en l’existència d’un poble personal que per aquest fet té la seva pròpia llengua. Hi havia un poble –que era el seu poble– i una llengua –que era la seva llengua. Es podia demanar res més? Certament: aquesta llengua es trobava en un estat anàrquic, incòmode i misèrrim, però no n’hi havia d’altra. Així, la posició de Maragall podrà ser trobada equivocada o certa. Hi podrà haver algú que no la trobi comprensible?

Per altra part, les idees de Maragall són prou conegudes perquè es pugui ignorar el que pensava sobre la perfecció externa. Afirmar que aquesta perfecció no tingué per a ell el més petit interès seria dir molt poca cosa. Assegurar que aquesta perfecció era per a ell mortífera –que era la mateixa mort– seria molt més cert. «Les seves teories estètiques –ha escrit Gaziel (en el pròleg al volum X de les O. C.)– són per mi la part més feble, menys exemplar de la seva obra. Sembla mentida que haguessin arribat a prendre a Catalunya la importància que tingueren ara fa vint-i-cinc anys. El llegidor jove i una mica preparat que les repassi ara hi trobarà amb estupor coses extraordinàries. Per exemple, la identificació de la suprema poesia amb el barboteig inconscient; l’afirmació que una llengua en arribant a la seva plenitud ja no és apta per a l’expressió poètica; l’exaltació dels dialectes, fins a l’atomisme, com a instruments incomparables de la més alta expressió verbal». I afegeix: «Aquests tòpics marcits, que tant de temps passaren com a índex autèntic de la poesia maragalliana, per mi són el que hi ha de menys personal, de menys original en la seva obra».

Està bé. Però el curiós és que les idees estètiques de Maragall no foren pas una conseqüència del seu convencionalisme personal, sinó que les considerà la mateixa veritat històrica perfectament establerta i i manifestada. En el seu article, en castellà, titulat «Las lenguas francas», davant l’afirmació feta per alguns emfàticament que la tendència de la humanitat és a la unitat universal, escriu: «Eso mismo debían decir los romanos del Imperio cuando veían su lengua latina extenderse por todo su mundo conocido. Y cabalmente mientras lo decían, aquel latín tan perfecto, empezaba a ser una hermosa lengua… muerta. Por doquiera que se extendía empezaban a descomponerla millares de gérmenes locales, restos vivos de quién sabe qué otras lenguas, nacidas, universalizadas y deshechas desde la torre de Babel. Y de aquella lengua latina descompuesta por mil dialectos rústicos, brotaron las lenguas romances, que hoy nos parecen tan universales y que mañana serán tan muertas como aquélla. Porque aquí lo único universal es la expresión viva y con la vida mudable de cada pueblo. Y allí donde una de estas expresiones se cree presuntuosamente llegada a perfección y se decide a fijarse, y se erige en idioma oficial mecanizándose en una gramática y cerrándose en una Academia, allí mismo empieza su muerte. Lo único realmente vivaz son los dialectos, las lenguas francas de gramáticas, libres de academias».

En aquest punt, Maragall agafa les coses de molt amunt, però no té el més petit dubte que el que diu és històricament i absolutament cert. El procés que assenyala Maragall és exactíssim. Mai no cregué que el manteniment d’una llengua en la seva llibertat li hagués fet cap mal. En un altre article, també castellà («Poesía viva») escriu: «El alma del pueblo es esencialmente dialectal, y sólo ella es manantial de poesía. El inglés de Dickens es estrambótico; el del poeta Burns es un dialecto escocés; el modernísimo de Rudyard Kipling es una mezcla de slang londinense y dialectos coloniales: y los tres autores son de los que modernamente, más al vivo han demostrado el espíritu inglés».

Perfecte. En un país normal, doncs, el cas no té dubte: entre l’ofegament ocasionat a la seva llengua per la gramàtica i l’Acadèmia i la vivacitat creada per la falta d’aquestes noses, no hi ha pas dubitació possible. El que és eficient és la llibertat omnímoda. En el cas del català, però, la qüestió es plantejà d’una manera diferent. Posada en el sandvitx de dues llengües fixades, còmodes i manejables, la societat catalana del barroc tractà de castellanitzar-se a fons –sempre ajudant, és clar, les circumstàncies polítiques. La societat utilitzà el castellà i com a llengua de cultura el francès. A l’època de la primera generació anomenada catalanista, la de l’any 40, la de Piferrer i Xavier Llorens, mestres de Mañé, el català era una llengua inservible. Ja ho havia dit Antoni de Campmany abans d’ells: «El catalán es un idioma provincial, antiguo, muerto para la república de las letras». I el senyor Milà i Fontanals, que formà part d’aquella primera generació, digué el mateix: «Encerrar en los rústicos y accidentales modismos de los dialectos locales pensamientos filosóficos, cosmopolitas, universales, nos parece como exigir de una aldeana la expresión propia de las “Meditaciones” de Lamartine o del “Ideal” de Schiller». I el senyor Joaquim Rubió i Ors escrivia, amargat:

Cantant en la pròpia llengua
com un estrany en ma pàtria
fui tingut…

Ja, ja. No es tracta, doncs, de veure quin camí és el millor entre els de l’estretor de l’Acadèmia i el de la llibertat, perquè l’obvietat és manifesta. Es tracta simplement de veure si l’anarquia dialectal, si la falta de fixació del català, no creà una incomoditat social tan enorme en el seu ús (sempre, és clar, ajudant la política) que acabà per fer-lo inservible. I és aquest punt el que potser Maragall no tingué en compte, impulsat per les seves idees històriques i filosòfiques –i poètiques–, que són certes. En el contrast entre acadèmia i vida, es decidí pel segon extrem. Però no passà d’aquí. El problema era, però, entre incomoditat o mort; però, d’aquest contrast, no en digué res, probablement perquè en el seu temps es començaren de donar les condicions del redreçament –de la superació d’aquest últim contrast… gràcies probablement a ell (a Maragall) i als seus enormes recursos expressius.

Per a Maragall no hi hagué, doncs, contrast ni problema. Home sobresaturat de vida intel·lectual, enormement sensible, dotat de mitjans expressius inhabituals, superà el contrast amb el seu valor mateix. Ell sabia que fatalment seria llegit perquè era la personalitat –en el terreny literari– més important del país. L’important era el que deia. La manera de dir-ho, el tecnicisme de la llengua era el que menys comptava. Potser per això fou el primer home del renaixement d’aquest país –deixant a part el cas de Verdaguer– que en asseure’s per escriure en català ho féu amb una naturalitat que contrasta amb l’afectació que en fer el mateix es constata en tots els autors del segle passat i en molts d’aquest.

Sense Maragall, on hauríem arribat? Certament: Verdaguer és un gegant, un gegant, però, que hauria quedat en una situació marginal perquè una flor no fa estiu. Una repetició del cas Mistral. Haguérem arribat simplement –en el millor dels casos– a realitzar l’afirmació del senyor Víctor Balaguer: «Escribimos en castellano –escriví Balaguer–, pero pensamos en catalán». Aquesta solució ha estat copiosament practicada no solament en el segle passat, sinó en aquest. Maragall la practicà certament. Però la practicà ja amb un altre esperit, decantant la balança cap a la llengua pròpia, pensant i escrivint en català –i escrivint-lo sobretot com si es tractés de la llengua normal del país. Maragall és l’autèntic antípoda d’aquell estat d’esperit que descrivia Ballot en el pròleg de la seva «Gramàtica catalana», estat d’esperit «que ha arribat –escriu– a tal grau d’avorriment d’alguns a la nostra llengua que fins han arribat a fer perdre lo ús i l’exercici d’ella».

Després vingueren les normes de l’Institut, que gràcies a la força i a l’habilitat de Prat de la Riba es pogueren imposar fàcilment. Però Fabra sempre em deia:

–Ara tenim les normes, la gramàtica, la llengua fixada… L’important en els anys que vindran serà, però, veure si apareixeran escriptors per a emplenar-les i donar-los la vida que necessiten.

S’ha guanyat enormement. No es pot negar. Han aparegut, en aquest nou període, les publicacions de l’Institut, la Fundació Bernat Metge, l’obra considerable de Casacuberta, l’obra de Josep M. Cruzet i tantes altres empreses de projecció certa –Montserrat!– que cinquanta anys enrera haurien estat inconcebibles. En el terreny personal, persones com Carles Riba, Josep M. de Sagarra i tants altres han escrit el català com si la interrupció –aquell avorriment i desafecte que Ballot constatava–no s’hagués produït. En tot cas, a Maragall li ha cabut la glòria –i aquest és el pensament de Serrahima– d’haver estat el primer escriptor d’aquest temps que ha escrit la seva llengua com si es tractés de la cosa més lògica d’aquest món –d’una cosa normalíssima i natural.

—————————

«Joan Maragall. Un assaig». Tres biografies, OC, vol.  X

Confessions literàries (II)

08-09-2010

Deia que agraïa considerablement a M. de Montoliu que hagués remarcat les meves preocupacions estilístiques en el moment en què més som atacats de tots cantons els escriptors que Brunet anomenava de l’esquerra literària. Aquests atacs ja són un tòpic gastat i aquests últims anys han estat un recurs molt aprofitat per la crítica gran i menuda de la premsa barcelonina i comarcal. Nosaltres –ja ho sabeu– som uns descordats, vivim en mànigues de camisa, hem passat per sobre de totes les regles literàries elementals. Però de fet és tot al revés. Si hom ha d’escriure que un senyor porta les sabates negres i l’escriptor A diu la frase tal com l’acabo d’escriure i l’escriptor B posa: «Un senyor porta negres les sabates», ja em direu quin d’aquests de escriptors és el realment descordat, quin d’aquests es pren més llibertats. Per mi, aquest problema no ha existit mai i crec que a tota persona no completament primària li passarà igual.

Hi ha, naturalment, les modes, els enlluernaments momentanis que constantment inverteixen els termes de la qüestió. El moviment literari català, pel fet d’ésser poc consistent encara, i per estar en gran part alimentat per aficionats, està subjecte a l’estira i arronsa de les modes d’una manera tràgica, d’una manera que fa gairebé plorar. Per escriure el meu llibre sobre Cambó he hagut de veure gairebé plana per plana, entre altres, la col·lecció completa de dos diaris catalans, de «La Renaixença» i de «El Poble Català». I bé: he quedat astorat davant de l’angúnia que produeix la col·laboració literària en aquests diaris. Hi he trobat la majoria dels noms, gloriosos i obscurs, de la nostra renaixença. ¿Creuríeu que podria comptar amb els dits els escrits que he pogut acabar? No he trobat potser ni un cas d’escriptor que hagi tractat de prescindir de la moda que en el moment de fer el seu escrit es portava. No n’he trobat cap que hagi posat els problemes eterns de la literatura a primer pla del seu treball. Aquests problemes eterns són fer-se entendre, escriure amb claredat, sense bombolla, sense pedanteria, donant relleu i profunditat. ¿Què diran els crítics futurs d’aquest fenomen d’asfíxia produït per les successives modes alternants que ha desfet un esforç de trenta anys? ¿Què diran d’aquest deliri literari observat en aquesta època per dir les coses de la manera més extravagant i manicomial? Imagineu, per a veure la gravetat del problema, que els polítics, els redactors dels diaris, haguessin nascut amb pretensions literàries i haguessin tractat d’imitar els literats. Imagineu-vos Prat de Riba, Cambó, Duran i Ventosa, escrivint primer com Ibsen i els nòrdics, després com els naturalistes, després com els parnassians, després fent el pastitx dels escriptors del segle XVIII francès, que donà tanta de glòria a Xènius, després com els gòtics catalans, etc., etc. ¿On hauríem anat a parar? Un literat, se’l pot perdonar no llegint-lo. Però un polític, que no es pot deixar de llegir, ¿com se’l pot perdonar, si cau en aquests excessos, més que tancant-lo en una casa d’orats? No n’hi ha pas hagut necessitat, perquè els polítics que he citat no solament han fet el que havien de fer en el seu terreny específic, sinó que han escrit les úniques coses d’aquella època –Verdaguer exceptuat– que quedaran.

Això és ben trist de dir, però és la pura realitat. Podia, però, passar alguna altra cosa? Un literat té l’obligació –i un literat català més que ningú, per la seva situació d’inferioritat– de posar-se els problemes essencials del seu ofici. Si bada un moment ja està perdut. Si no té la força de resistir una moda determinada es pot destruir una carrera profitosa en un instant. El que canvia en literatura són els accidents, els elements externs de la visió del món, la forma del bigoti dels literats, els accessoris particulars. Els problemes essencials són eterns, com és etern l’instrumental de l’expressió humana. Totes les modes han passat i han estat focs d’encenalls. Tots els literats que viuen en la memòria dels homes són iguals: han resolt els mateixos problemes, han tractat de fer-se entendre amb la mateixa intensitat, han ofegat amb la seva humanitat els problemes formals. L’objecte més sinistre del món és el literat que escriu per a una minoria selecta, per a una colla de llepafils que s’entenen fent-se l’ullet, per al cenacle d’iniciats a tres o quatre ximpleries solemnes, enravenades i culturals. En aquests últims trenta-cinc anys hi ha hagut en el nostre país una quantitat enorme d’escriptors que han escrit per a tres o quatre coneixences seves. La polèmica s’ha portat principalment així: a base de fer que la punxadeta d’agulla clandestina contra un determinat senyor fos compresa només per quatre iniciats. Hi ha una infinitat de senyors a casa nostra que pensen, en veure un altre determinat nombre de persones:

–Pobre senyor, si sabés de quina manera l’he atacat!

Els altres, naturalment, no se n’han assabentat.

Tot això s’havia d’acabar algun dia i en gran part ja està acabat. Era una vida literària massa estreta, massa rústica, massa provinciana, perquè pogués continuar, S’havia d’acabar aquesta mania absurda de prendre’s llibertats davant del públic sistemàticament befat per aquest tipus de literat-artistàs pedant fins a la bufoneria, ridícul fins a creure’s situat al centre de la humanitat. Havia de començar un dejuni llarg. És el que ha fet la nostra generació; és el que pensa anar fent fins que el dejuni es converteixi en vida normal.

Text inclòs en Caps i puntes (OC, vol. 43), que el reprodueix de La Veu de Catalunya (16 de maig 1929).

——————

Primera part d’aquestes ‘Confessions literàries

Confessions literàries (I)

08-07-2010

(La generació)

El crític M. de Montoliu, en l’article que acaba d’escriure sobre el meu darrer llibre «Madrid», fa una afirmació… que m’ha impressionat singularment per la seva exactitud. «Una de les seves preocupacions constants –diu parlant de les meves aventures estilístiques– és la del relleu, del graficisme de les seves impressions». I bé: aquesta observació constitueix l’essència d’una de les més persistents idees fixes de la meva carrera literària. Confesso que, aquesta persistència, l’he cultivada voluntàriament i que el dia que deixés de sentir-la deixaria d’escriure sense recança. Tothom en comprendrà el perquè: considero que el problema del relleu en literatura és l’essència, la clau que sintetitza tot el drama d’aquest ofici amarg. És la pedra de toc de la literatura. Si jo arribés a escriure un paisatge, un retrat, una situació en relleu, ja em podria riure del mort i de qui el vetlla: literàriament seria un home salvat.

En literatura, com en moltes altres coses de la vida, el temperament m’ha portat a jugar fort. Jo he estat, em sembla, un dels primers escriptors catalans que han trencat la tradició de la literatura de diumenge a la tarda, de la literatura feta a estones perdudes, a la manera dels aficionats. He considerat, per contra, que el problema literari era prou difícil i complicat perquè un pobre home com jo s’hi pogués trencar el cap sense que la gent del meu temps arribés a suposar mai que he fet un sacrifici important. He tractat, en un mot, de dedicar tot el meu temps a l’especulació literària, a concentrar tota la meva vida sobre els seus problemes. No he pas arribat ni de molt al que em vaig proposar joveníssim. Però m’hi he acostat. El periodisme encara em té lligat. Però el periodista serà sempre el parent pobre –encara que guanyi més– del literat. Són oficis del mateix color; el periodista és el manobre, el literat és el paleta de la mateixa construcció. És per dir que si he perdut molt de temps ha estat en treballs suburbials, però semblants. En tot cas, he preparat el camí als escriptors que vindran. Si jo, a l’època de les vaques magres i tenint necessitats de tot ordre, m’he tirat de cap a aquest ofici ingrat, bé ho podran fer ells, quan les vaques tinguin un aire més ben peixat.

Escric totes aquestes més o menys ridícules puerilitats per fer comprendre al públic que, encara que sembli mentida, el meu ofici té un cantó seriós i important. I ja sabeu la importància que un home que es pensa ésser seriós dóna als problemes de l’aficionat del seu ram: no n’hi dóna cap. Suposar, doncs, que jo escric per donar satisfaccions a la meva família, o per fer un bon casament, o perquè em donin un sopar, és una suposició que no té cap fonament real. Escric per raons de molt menys lluïment i escric per veure si guanya el meu cavall. Ja veieu que si convé també puc arribar a ésser un home amb la seva va bombolla de vanitat. Però és inevitable. Les persones poc lleugeres, com és ara jo, hem de posar-nos unes ales de cartó, agafar arrencada i deixar-nos anar. El més probable és que les ales es trenquin. Però això és ben poca cosa. Fins i tot és el més natural, el que gairebé es pot dir que passarà. Es tracta, però, de veure si les ales aguanten i fins a quin punt es pot arribar. La vanitat pot quedar, doncs, una mica compensada pel fet de jugar sobre un cavall tronadet i arrilat.

Seria impossible, després del que acabo d’escriure, que afirmés ara amb una cara compungida i hipòcrita que el problema literari té una simple solució d’atzar. No ho crec pas. El senyor Brunet parlava no fa gaire d’una esquerra literària catalana. Usava una paraula equívoca per indicar un fet perfectament clar. Unes quantes persones tractem ja fa anys d’escriure en català d’una manera clara, senzilla, directa, sense pedanteria, sense inflor, sense donar a entendre que fem una cosa molt important, amb la preocupació que l’estil no té una finalitat en si, sinó que és un simple instrument per a dir o per a exposar alguna cosa més o menys digna d’ésser comunicada a la gent dels voltants. Si això vol dir l’esquerra literària, és indubtable que jo en sóc un dels més convençuts representants. En aquest cas, però, tenim bons precedents en tots els partits. En el seu temps, el senyor Prat de la Riba deia tot el que volia –i sempre era ple de substància– de la manera més natural del món. Avui, el senyor Cambó pot fer l’article més clar, més directe, més precís de totes les persones que escrivim en català. Ara bé: si tenim, els de l’esquerra literària, precedents en tots els partits, en tenim molt pocs en la tradició estrictament literària. És allò que ja fa tant de temps que dic: que les persones que han escrit pitjor, sempre, el català han estat els literats professionals.

A nosaltres, els pobres infeliços que ens hem preocupat i ens preocupem nit i dia d’escriure amb la màxima naturalitat, ens han dit –paradoxa de les paradoxes!– que som uns escriptors descordats, que tenim un estil descordat. No fa pas gaires dies que el senyor Bofill i Mates, al carril de Sarrià, em digué que jo era un escriptor descordat. És visible, però, que és tot el contrari. En realitat els partidaris de la normalitat som els únics que hem meditat amb profit el problema de la tradició literària greco-llatina, la qual ens ensenya, si és que aquesta tradició té algun sentit, a escriure una determinada impressió, sentiment o idea amb la preocupació de la totalitat de l’objecte i alhora amb la menor quantitat possible de paraula, amb la més gran claredat, precisió i sobrietat. Si la meva afirmació no fos suficient, em valdria per completar-la de la reiterada preocupació estilística notada per M. de Montoliu a la meva modesta obra –preocupació que és claríssima i per desgràcia massa visible. El mateix podria dir, em sembla, de tots els meus companys de tendència. Si nosaltres haguéssim de dir, com a exemple, que un senyor portava unes sabates negres, direm tota la vida: «Un senyor portava les sabates negres». En canvi, un altre tipus de literat dirà: «Portava negres un senyor les sabates». L’exemple és senzill. Si comencéssim a parlar de la manca de retenció verbal, de la bombolla de la frase, de la construcció poca-solta, de l’ortopèdia sobrera i usada, de la manca del sentit del ridícul, de la puerilitat de fons que s’amaga sempre sota de l’obsessió del formulisme nyèbit, es veuria quins són i quins no són els escriptors descordats.

–No és pas això. Quan es parla del descordament un es refereix més als conceptes que a les formes, més a la substància que al procés…

En realitat, això planteja un altre equívoc literari enorme. Ja en parlarem demà, perquè a través de la seva anàlisi ens acostarem al que ens ha suggerit l’observació de Montoliu.

10 de maig de 1929

————————

Text inclòs en Caps i puntes (OC, vol. 43), que el reprodueix de La Veu de Catalunya (10 de maig 1929).

Entrada a Dinamarca (El Nord)

28-05-2010

Una vegada heu sortit de la costa deserta i inclement de Jutlàndia i, posats sota el paraigua que fa aquesta costa, entreu Dinamarca endins, sentiu com si tornéssiu de la mort a la vida. Se us presenta un país dolç i pàl·lid, com un cromo mig esborrat, sense pintoresc, posat en remull dins d’una mar enraonada i sense monstres. La Bàltica –escrivírem un dia– és una Mediterrània esblaimada i a sota zero. Ho repetim avui més documentats. Tot allò que la Mediterrània té de llaminera i de graciosa, el sol i l’aire, el cobalt i el blanc, ja podeu comprendre que aquí no hi arriba pas. Més aviat la Bàltica és lívida, obscura, plena d’ombres. Però les ones són petites, iguals, no hi ha marejada, no s’hi sent l’olor de catàstrofe còsmica que fa l’Oceà, i els vaixells s’hi passegen plàcidament amb un aire d’estar per casa que enamora.

Dinamarca és un país d’illes. Al redós de l’esquena de Jutlàndia, aquestes illes s’entenen i ballen soles. Cada illa és un jardí. Quin ordre admirable de camps, quin aprofitament més delirant de la terra! Inútil cercar muntanyes. El terreny fa unes ondulacions llargues i dolces, que de vegades trenca un bosc espès, de color verd salamandra, dins del qual, ara, en aquest temps, el sol de palla fa la rateta. El país és poblat. Les cases de pagès tenen una cara rodona i un aire abundant, entre les cofes d’arbres. Els pobles són uns pobles models. De rajols roigs, amb els teulats aguts sota la punxa de l’església patinada de verd, tots tenen el mateix aire confortable i polit, el mateix silenci i la mateixa quietud. L’ordre i la netedat són perfectes i naturals, no tenen res de germànic. Més aviat hom sent que el país viu de cara a Anglaterra. La preocupació de no servir-se més que de coses bones, autèntiques i de qualitat a Dinamarca és constant i això és una preocupació ben anglesa. La vida val un ull de la cara, però no hi ha trampes ni enganys. El ritme de la vida és, a més a més, completament anglès.

Noteu ara els avantatges que aquest país porta sobre Anglaterra: l’abundància és repartida, es fa impossible de trobar un pobre per més que el cerqueu; tot aquell seguit d’institucions que són la flor del continent, a Dinamarca fan el ple. Els serveis públics són perfectes, les escoles són l’última paraula, un analfabet és una cosa estranya, la higiene i el confort són reals. Admirable país! Només veient de prop aquests països minúsculs del nord d’Europa es pot arribar a comprendre el grau de cultura i benestar a què han arribat. Cal remarcar sempre, perquè és d’una gran actualitat, el fet que els únics països poliglots que existeixen són aquests petits. Un ciutadà d’un país gran considera que amb la seva llengua ja en té prou.  Els ciutadans dels països petits tenen l’avantatge, en canvi, de tenir més necessitats, estan obligats a defensar-se. Els danesos potser no arriben a les filigranes que fan els holandesos, però poc se’n falta. Un cambrer de cafè, a Dinamarca, parla, ultra la llengua materna, acompanyada generalment d’una altra llengua escandinava –el suec o el noruec–, l’anglès i l’alemany i, per mica bo que sigui, el francès perfectament. Un danès culte s’acompanya amb totes aquestes llengües i en coneix una altra per llegir un poeta o per fer un viatge de plaer; generalment és l’italià, però no té res d’estrany que sigui el rus. Digueu-me ara si això per a un poble no és un ideal i com queda l’absurda teoria oficial segons la qual el coneixement de la llengua materna, si aquesta llengua és de reduïdes proporcions, és un obstacle per a les possibilitats d’un home. Quina absurditat! L’experiència ens demostra una cosa, en aquest punt, incommovible: només hi ha un camí per a aprendre llengües estranyes: conèixer a fons la llengua materna. Els qui n’agafen una de més extensa, perquè es pensen que és més útil, fan un camí errat. El resultat del seu treball és la confusió i la inseguretat més espantoses. Això ho sabem els catalans per experiència. No conèixer a fons el català vol dir conèixer malament el castellà, conèixer malament el francès, l’anglès i l’alemany. I és natural. L’única base segura de comprensió i d’expressió, l’única pedra de toc granítica és la llengua que ens ha ensenyat la mare, ja sigui petita o gran o pobra o rica. Si ens manca això ens manca tot. Si en lloc de la base segura tenim un aiguabarreig inconsistent, la nostra receptibilitat, la nostra comprensió, les possibilitats d’expressió, queden retallades forçosament. El resultat és un galimatias esparverador. Però, cal encara insistir? ¿És que sabeu algun català desconeixedor de la seva llengua vernacla que parli correctament la llengua castellana?

Viatjar per Dinamarca és agradable. És variat. Quan s’acaba una illa –i això passa molt sovint– posen el tren dins del ventre d’un vaixell i ja ens teniu a tots navegant sobre la Bàltica, com aquell qui res. Després torna a venir una altra illa, el tren enfila una via que troba just a la proa del vaixell i a terra altra vegada. D’aquesta manera viatjar esdevé una cosa una mica lenta, però aquesta varietat crea entre els viatgers del tren una gran familiaritat, tothom parla i conversa. Els estrets, regolfades, llacs i giragonses d’aigua que hom travessa, creen un paisatge únic, més semblant a un paisatge fluvial que a un paisatge marítim. Les costes són baixes, tenen una cinta de jonc i de plantes fluvial tot a vora, la terra fa entrants i sortints d’una dolçor graciosa. Els ports que serveixen les comunicacions ferroviàries són petits, les banyes de l’escullera són de fusta i pedres i tenen una coqueteria d’aigua dolça. Sovint, navegant pels canals, es troben boies de campana que sonen greument, bressolades per les ones, i que fan una tristesa estranya. A la nit encenen un llumet vermell damunt la boia i el riell de sang s’escurça i s’allarga sobre l’aigua. Hi ha moltes gavines. Planen sobre els vaixells de pesca, segueixen hores i hores un bergantí o un vaixell que passa amb els seus xisclets aspres. Cap al tard se’n veuen triangles espessos volant lentament cap a terra mentre el vaixell que seguien s’allunya per l’horitzó ple d’ombres.

«Cartes de lluny» (dins El Nord, OC vol. 5, p. 181-184)