Arxiu de la categoria ‘Catalunya’

Quatre cartes a Pere Pla (1923)

18-03-2011

Berlín, 16 agost [1923]

Estimat Pere:

He rebut la teva del 9.

Estic bo i aquí hem format una penya divertida, al Romanisches Kaffee, a Charlottemburg, que és el barri jueu de Berlín. Ve en Xammar, que és formidable, el rus Tassin, antibolxevic furibund, en Vayo, dos o tres bons periodistes italians i tres professors espanyols pensionats, que són una gent que no maten moros però que és lo millor que tenen els espanyols. Xerrem molt i jo tinc una temporada molt bona. M’he imposat instantàniament i m’estimen molt.

Molt bé el que em dius de Manufactures. No et preocupis per la qüestió de la pensió. Entre tots ho arreglarem. Aquí la vida continua essent baratíssima.

Jo faig la vida del periodista. Vaig al ministeri de negocis estrangers i parlo amb tothom, del Kanziller fins al darrer secretari. A Berlín, s’hi està bé. L’alemany és dificilíssim. Jo no en sé res i ja pots veure els miracles que faig al diari. De vegades, m’espanto jo mateix de la capacitat d’adaptació i de l’intuïció que tinc de les coses. Ja pots compendre que els articles –n’he fet un foteral– no són més que quatre converses sense solta ni volta amb en Xammar. Tothom d’aquí ha dit que eren els millors que s’havien fet d’Alemanya després de la guerra i que són exactíssims. A n’en Xammar, li roda el cap.

Encara m’arriben ecos dels articles que vaig fer a «El Sol» sobre el feixisme. En Fernando de los Ríos digué al Xammar que era lo mejor que conocía del periodismo español.

Molt bé tot això del Plana i del Llimona. Saluda al Junoy i dóna-li les gràcies pel seu enyorament. Jo, ja pots compendre que no tinc pas temps d’enyorar a ningú.

Afer de l’empleo. Res, ni una paraula més. Coses del sistema nerviós de la gent.

He passat el títol del llibre a en Xammar. Ja el deu haver encarregat a la llibreria de la qual es serveix. Un dia ens ocuparem d’això de les receptes i patents.

Berlín, gran, enorme ciutat. La característica d’aquesta raça és la falta total d’intel·ligència. Ademés, són dolents i d’una duresa –sobretot els prussians– fantàstica.

Continuen les gestions per Rússia. El dia que ens trobem t’explicaré tot això amb detall perquè és molt divertit. Jo he fet proposicions a «El Sol». Amb en Xammar, estem tractant dos volums sobre Rússia amb l’Estelrich.

Adéu. Records a tots. Què feu? Ja contestaré a la Maria. Bon veraneo? Una abraçada.

JOSEP

—––––—––––—––––—––––—–––

.

Berlín, 11 setembre 1923

Estimat Pere:

Vaig rebre la teva del dia 1, que t’agraieixo. Ja que em parles d’en Plana, et diré que no sé res d’ell, que em té per contestar dues o tres cartes. Deu estar enfadat i segurament té raó. Però en Plana hauria de saber que no hi pot haver amistat sense perdonar-se mútuament moltes coses. En Plana ja és gran i hauria de tenir idees clares sobre certes coses. Però vaja, total, res. I el dia que em separi de Barcelona i de la penya, que fins avui és naturalment el meu mètode de treball, tot això serà menos que res. Negatiu i encara.

També he rebut una carta de la Rosa, que vaig contestar.

Jo estic bo. Treballo molt, però encara creia que podria treballar més. Berlín és una ciutat molt trista i lletja, però s’hi viu molt bé. És segurament la ciutat d’Europa més organitzada perquè la gent hi pugui viure. No hi ha sorolls, hi ha un cert ordre, la gent parla baix i hi ha un confort mitjà esplèndid. Llàstima que avui aquesta ciutat sigui tan cara. Jo pago ara 30 milions diaris per dormir. Al canvi d’avui són més de 4 pts. És massa.

Jo tinc ja totes les coses arreglades per marxar. Suposo que podré marxar cap allà al 20, això és quan hagi rebut els quartos de la segona remesa, setembre-octubre. La primera la vaig rebre i aquí t’incloc les excuses del director. Marxaré per Holanda, iré a Brussel·les i Bruges, i m’embarcaré a Ostende, segurament. Per la Ruhr i Colònia, el viatge és incòmode. Tinc ja una carta d’en Joan Reventós, amb un mot per la dispesa que haig d’anar a Londres. Espero també una carta de «El Sol» de Madrid, que m’ha de dir si vol articles d’Anglaterra. En Vayo i en Madariaga m’han ajudat molt per aquesta gestió. Cada vegada que tracto a en Madariaga em dóna més l’impressió de que és l’home més intel·ligent d’Espanya. Si no s’arregla lo de «El Sol» sempre tinc «El Liberal», amb 70 o 80 duros segurs. Espero, finalment, el programa de les oposicions i els apunts que m’ha d’enviar el professor Martí Jara, que ara és a Madrid.

I mira el que són les coses: per assegurar el viatge a Rússia, vaig escriure a en Marcel·lí Domingo, que ara farà un diari a Madrid, demanant-li o, millor dit, oferint-li articles de Rússia. Com que no creia amb aquesta gestió, més que res per la falta crònica de diners d’en Domingo, li vaig demanar una tonteria, 400 pts., una quantitat que servia de torna del sou gros, que esperava de Barcelona. I bé. Avui, en Domingo m’escriu encantat que accepta i que li digui a on vull els diners. De manera que, per un cantó, et falla lo necessari i, per l’altre, arriba l’inesperat. Cada dia estic més convençut de que Espanya és un país de boigs. És un país que tothom sofreix de restrenyiment (el paisatge del centre és un paisatge restrenyit), i això dóna a tothom un desequilibri evident. No hi ha cap acció motivada i tothom és el contrari del que hauria d’esser. Amb molt de sentiment meu, hauré de dir a en Domingo, que és un amic però que és un ximple en política, per exemple, que no hi ha res del proposat. Què et sembla? No és còmic?

Ja comprenc l’ànsia que tens per posar-te a treballar i tenir una idea clara de la proposició de Manufactures. Però a l’istiu tot es suspèn, a Espanya, ja se sap. De seguida que hi hagi alguna cosa, digue-m’ho, i si vols que jo faci o escrigui alguna cosa, digue-ho.

Vés-me donant detalls precisos del que et vaig demanar, referents a les oposicions (documents, preus, etc.). Quan sigui a Londres, em compraràs els llibre d’en Maura i de l’Hontoria sobre el Marroc i el llibre famós del Mariscal Lyautey. En Plana et dirà a on es poden trobar. No crec que al «Baix» trobis res dels articles. Potser lo millor seria que posessis un mot a l’Estelrich amb la llista dels articles i amb l’encàrrec de que els fes copiar per algú de la seva oficina. Tingues present, també, que la col·lecció de «La Veu» és a l’Ateneu, enquadernada. «La Publi» és a la redacció.

Molt bé el que em dius d’haver anat a veure el Dr. Dalí. És lo que havies d’haver fet des del principi: en Dalí és un home que té l’avantatge de l’experiència i, sobretot, de que creu només fins a cert punt amb la medicina. Vés-me dient com te trobes.

Tot això del noi d’en Guri és terrible. Amb quina gent es va embarcar, més d’aigua dolça! Un capellà, una noia de Girona, en Pius, en Genís, el seu germà, que és un empleat de banca completament estúpid, Mare de Déu! Crec que s’ha fet una subscripció. Hi pots contribuir en nom meu.

Aquí t’envio 5 milions de marcs, una mica més de 75 cèntims al canvi d’avui. Els hauràs comprat barato, molt més barato que el senyor Miquel, per exemple, i podràs esser 5 vegades milionari.

Adéu. Records a tots. Aff.

JOSEP

Pension Iderna

21 Geisbergstrasse

.


—––––—––––—––––—––––—–––

Berlín, 23 [setembre 1923], diumenge tarda

Estimat Pere:

Tinc la teva del 16 corrent, la qual no he contestat de seguida perquè he estat quatre dies d’aquesta setmana al llit, amb febre. Ara ja estic bé, però això d’estar malalt a l’estranger és un mal que no el desitjo a ningú, sobretot estar malalt a Alemanya, perquè aquí tot és fet a base de química i les coses no tenen cap gust ni substància. Sort que aquesta vegada he trobat un metge molt honrat i simpàtic, de religió catòlica, que m’ha cuidat amb sentiments cristians. En Xammar s’ha portat com un germà. No et podria dir el que he tingut perquè no he tingut més que el de sempre: una crisis més de depressió d’aquestes que tinc periòdicament, provocada per aquest desgast i dilapidació i tensió constant que hi ha en el meu caràcter. El que em convé seria reposar, però això és impossible. De vegades, penso amb el que he fet, veig que no he fet res i m’entra una angúnia enorme.

Estic enterat, com pots compendre, del putsch Primo i el trobo grotesc. A Espanya, passaran coses molt grosses i crec que nosaltres veurem l’independència de Catalunya. El verdader amo d’Espanya és Ab del-Krim i, després, el separatisme, que fa una por cerval els militars. Aquests sargentos vestits de general que han fet el cop volen posar un pedaç a aquestes coses, però el remei serà pitjor que el mal. Espanya es va enfonsant de mica en mica. Com que l’últim problema que sentirà el ciutadà espanyol serà el problema català, es trobaran, naturalment, dificultats, però ara ja s’hauria d’estar fent una acció diplomàtica per fer una aliança i una acció comú amb els moros. Si jo fos ric, el que faria seria convertir la meva fortuna en dòlars o lliures angleses i em posaria a l’expectativa.

T’haig de donar una notícia curiosa que és una conseqüència del putsch. «La Publicitat», ara, no pot ocupar-se de política, però com que no pot deixar de banda les coses catalanes i el mantenir el foc sagrat pensa tractar aquesta qüestió d’una manera indirecta. El director m’ha escrit fent una vaga insinuació dient que potser seria convenient que jo fes un viatge per les ciutats, capitals de comarca i viles importants de Catalunya i que, amb aquesta matèria, en fes una sèrie d’articles, no polítics sinó de visió de les coses vives. Que descobrís Catalunya, vet-ho aquí. Això en principi, a mi, em desagrada perfectament –encara que la cosa té un cantó pintoresc evident– perquè el viatjar per Catalunya deu esser molt pesat i, a més a més, com que ara ve l’hivern, molt incòmode. Per altra part, a mi em convé anar a Londres i res més. Jo li he explicat tot això al director, però en Xammar m’ha dit que potser el diari farà d’això una qüestió tancada i, llavors, no hi haurà més remei que agafar el trapau i anar a Barcelona a fer els gegants. Espero ordres telegràfiques del diari. Les coses es podrien presentar de tal manera que el dia 1 ja fos a la frontera. Aquests sargentos, sembla que han acordat no crear cap funcionari més i, per tant, les oposicions es deuran fer in illo tempore. Si això és un fet, no hi hauria res a dir. En fi, veurem com cau, tot això.

Magnífic, això que em dius del sou propina. Ets començat bé, casi casi no es pot començar millor.

En Plana m’ha escrit una carta llarga, parlant de tot, que ja he contestat.

Això d’aquí, sempre igual, esperant el desenllaç catastròfic.

Adéu. Records a tots.

JOSEP

———————————-

Berlín, 6 octubre [1923]

Estimat Pere:

He rebut la teva de l’1. Ets fet bé de suposar que encara sóc a Berlín. El mínim de temps que encara passaré aquí serà tot el mes d’octubre. La situació és fenomenal. Avui he rebut un telegrama dient que puc anar si vull a Barcelona o si vull puc anar a París a rebre ordres. És segur que m’estaré aquí encara tot aquest mes. Ja t’escriuré el que faré després. Encara no hi he pensat.

Vaig seguint el cop d’estat. Avui he rebut «La Publicitat» (número extraordinari del 20) i he vist la suspensió de tots els ajuntaments. Es pot donar al món una cosa més fantàstica que aquesta? No crec que hagi passat mai ni crec que passi mai més. El Rei, amb tot això, es juga el puesto. D’un cantó, m’agradaria veure de prop totes aquestes monstruositats i saber el que passa darrere el teló. De l’altre, tinc un despreci tan absolut per Espanya i els espanyols que em fa mal de cap de pensar que un dia o l’altre hauré de tornar a passar la frontera.

Jo estic millor, però encara vaig a cal metge de tant en tant. Ens hem fet molt amics i parlem de tot. Quina cosa, els metges alemanys, més important! A Barcelona, és corrent de sentir a dir que els metges joves es poden comparar amb els millors. Això és equivocat. No hi ha cap metge a Barcelona, ni els millors especialistes, que tinguin res que veure. Aquest home et maneja el microscopi com qui dóna corda al rellotge i et fa una preparació del que sigui amb una naturalitat imponent. Hi ha algú a Barcelona, en el ram dels metges que hi entengui res de tot això? El Dr. Müller és de Renània, ha sigut metge de l’Hamburg-Amerika Line i avui té idees polítiques molt radicals. Es quasi comunista.

Molt bé el que em dius del sou. Ara no necessito res. Tinc sis o set-centes pessetes i faig una vida que es pot dir que és una vida brillant. A Barcelona, em costaria deu duros diaris.

Avui, Fraulein Herscovitz ha anat a recollir la teva carta. Aquesta noia ha trotat totes les llibreries de Berlín a la busca dels teus llibres i no ha trobat res. Li vaig parlar del que em dius en la teva carta i està encantada. Si aquesta noia et serveix d’alguna cosa, és recomanable que cada mes o cada mes i mig li enviïs, per valors declarats, un bitllet de 25 pts. M’ha dit que ella es cuidaria de fer-te traduir les coses de l’alemany al castellà. Deu conèixer algun traductor. Si et serveix, aquesta noia et podrà esser molt útil. Aquesta noia és molt ben educada i, segons sembla, és filla d’una bona família de jueus romans establerts a Leipzig. És molt jove, té divuit anys, i en fa dos o tres que va pel món. Ha viscut molt de temps a Amsterdam i parla holandès. Ella et deurà escriure.

Ja m’imagino el temps deliciós que deu fer a Palafrugell. És el gran país, per viure bé i amb tranquil·litat. Aquí, som en ple hivern i plou cada dia. Avui feia fred.

T’envio un retrato que m’he fet pel passaport. He quedat molt malament, amb una cara d’home de 35 anys. No quedo mai bé; és impossible.

Parla’m de La Novel·la d’Ara i de com va el diari. Es manté el moviment? Es llegeix, la «Publi»? Què diu la gent dels articles?

Adéu. Records a tots. Aff.

Josep

Cartes a Pere. Edició a cura de Xavier Pla. Barcelona: Destino, 1996

––––––––––––

Un comentari a les Cartes a Pere Pla

Dues cartes a Josep Vergés (1961 i 1966)

08-02-2011

Josep Vergés i Josep Pla (fi dels anys setanta)

Mas,  febrer de 1961

Estimat Josep: Rebudes les còpies de la carta del senyor Pabón. Ben llegida i meditada, és una carta terrible. Ja li he escrit donant-li les gràcies. També he escrit a Soler Serrano, que em proposava unes audicions radiofòniques. Hem de deixar pixar el matxo, perquè tot el problema és de poc soroll i molta oportunitat. Ja en parlarem quan sigui més vell.

També m’ha fet escriure Romero, de «Pueblo», proposant-me 4 articles el mes a 2.000 pts. per article. No li he contestat. Je m’en fiche.

També em parles de Sagarra. Després de l’escena que va fer a «Destino» –que em contares– seria incorrecte que l’ataqués. Els dos articles de què em parles són realment intolerables. És una repetició del cas Agustí, però en més frívol.

Si l’administració no hi hagués de perdre massa diners, l’hauries d’eliminar de seguida. El setmanari no tindrà ni una sola baixa –com no en tingué cap quan foteres fora Agustí. Això és axiomàtic i indiscutible. És un error convertir el setmanari en un refugi de ressentits personals i de ressentits dels canvis del temps. Sagarra és un artista i, per tant, no té sentit moral i només va a la seva. Si aquest et fa canari –per més petit que el canari sigui– no tindràs perdó de Déu.

Vaig dir a un grup de  persones que em  vingueren a veure –l’escultor Rebull, Mercè Llimona, un seu germà arquitecte (tots dos fills del vell Joan Llimona), l’advocat Rodés (nebot del pare Rodés S. J.) i d’altres (una noia de Soldevila) que t’escriuria abonant una gestió que volen fer a prop teu, perquè els ajudis a treure Guardans de la presidència del Cercle de St. Lluc.

Per tornar a la qüestió Sagarra, examinada des del punt de vista del setmanari, més que per raons personals, com ja et deia, et recordaré el defecte que tingué la tramitació de la qüestió Agustí: fou la lentitud perquè tu de vegades ets massa deliberant i cagadubtes. La qüestió Sagarra (si es poden salvar els diners o part dels diners) s’hauria de tractar d’una manera ràpida i fulminant i a més fent constar el fet en el paper.

La informació d’Arias sobre el Japó és excel·lent. El llibre de Perucho és magnífic.

Quan sortirà la «Guia de Catalunya»?

Encara m’he descuidat de dir-te una cosa. Si el governador1 té aquesta curiositat pels detalls com sembla tenir, ¿per què no el vas posant al corrent de les coses personals i aparentment petites de Barcelona? L’amistat amb aquest senyor hauria de servir per a alguna cosa. A més, li faries un gran favor, donada la tendència que sembla tenir.

El grup Carreras està totalment escindit. Cruylles i Roig proclamen que Porcioles és la Lliga. Tenen raó. Carreras creu que la Lliga és ell, i encara ja veurem el que farà Morera quan surti pel terç sindical. Tinc la impressió que marxarà amb Porcioles i Cruylles.

Julià es mou molt, a través del bisbe, del tradicionalisme i de Madrid, utilitzant la senyora Campmany (Ramonet). I de Godó i Aznar, és clar.

En fi, no acabaríem mai. T’envio aquesta carta per Sandret. Records.

Josep

——————

.

Mas Pla, 15 d’agost de 1966

Estimat Josep:

T’envio aquestes quatre ratlles per contestar la teva carta, que t’agraeixo.

Veig que els llibres –si és que escrius d’una manera objectiva– van tirant lentament, però van més o menys tirant. El primer llibre, l’ha llegit íntegrament molt poca gent, però resulta –no es pot negar–- que els ha agradat. Deixem ara a part el problema de saber per què els ha agradat. Gairebé tot el que m’ha dit la gent del llibre –dit o escrit– fa rebentar de riure. Encara no he trobat ningú que s’hagi fet càrrec que el llibre és inusual (en aquest país). El defensen per raons purament banals, perquè és distret, o irònic, o té amenitat. Però tot això, en un escriptor corrent a tot arreu, s’ha de pressuposar, s’ha de donar per entès. Hi ha alguna cosa més que tot això. Què és el que hi ha? El que hi ha –si és que hi ha algú capaç de veure-ho, crític o lector corrent–, no ho dirà mai, perquè s’han considerat vexats. En aquest país la gent tolera la mediocritat. No passa d’aquí. És d’ara i de sempre. És estrany que jo et digui tot això. No creguis pas que hagi perdut el sentit del ridícul. El que et dic és real.

Jo no faria res perquè en parlessin els diaris. T’agraeixo el paper que has elaborat, però no farà vendre ni un sol exemplar. El llibre es vendrà lentament, però es vendrà. Fa tants anys que escric, he escrit tantes collonades, em coneix tanta gent i sobretot el llibre està tan meravellosament imprès, que la gent el voldrà tenir i el comprarà. Jo tinc a més uns dos mil admiradors a prova de bomba, granítics, que faran propaganda. Potser més, potser menys. Aquests tipus faran –i fan– propaganda. No em refio de res més. Són persones que fa 50 anys que em segueixen. No sé qui són. Tot el que he escrit els agrada –simplement perquè els agrada, per gust, per desig de passar un moment. És una cosa que em fa quedar parat a cada moment, però que també és real.

Hi ha tres classes de crítics dintre de la total corrupció de l’actual societat. Els envejosos. Els específicament corromputs, o sigui els que han perdut la ingenuïtat i necessiten diners. A més, aquí hi ha els crítics medievalistes, molt corrents en el català. Aquests consideren que els textos d’abans del segle XV són bons i els altres impresentables. Què vols fer davant de tot aquest món? Deixar-ho córrer.

Ara: això no vol dir que no s’hagin de fer algunes coses personals. Si Carreras està tan entusiasmat, ¿per què la Caixa de Pensions no els compra? Cas del Sr. Llaudet –que deus conèixer. És un gran aficionat al mar. Estic segur que, si tu li diguessis alguna cosa, es convertiria en subscriptor, simplement perquè el volum es titula «Aigua de Mar». Comprens el que vull dir?

Hi ha un home a Barcelona que podria escriure dues planes de «Destino» sobre el llibre: és Joan Cortés. I no en veig cap més. És un patriota, és un home molt cultivat i és un home seriós. Tot el restant no és res –menys que res.

Veieres Ortínez? Li donares el llibre? Digue-m’ho, i si no l’hi donares jo li’n faré arribar un. Ortínez aspira a fer la política catalana a Madrid. Ha estat a punt de fer governador Udina. Pensa en ell per a la revista. Tot el que et dic té fonament, Ortínez té una entrada total en el governador actual.

No he vist aquestes noies de plaça Nova, perquè a causa de la festa d’ahir i d’avui han tingut tancat, però et diré alguna cosa o altra.

Treballo sobre el vol. VII. Faig un llibre sobre l’Empordà. És el que falta. Em pensava que seria fàcil i em trobo enmig de grans dificultats. No he pogut fins ara passar de les 40 quartilles. Hi he passat –i hi passo– un nombre d’hores fenomenal. Si el puc acabar en el curs del que falta fins a fi de setembre, per l’octubre podria anar a Grècia (un mes) i pel novembre al Brasil. Però no sé pas si aquest programa es podrà complir.

La segona tanda seria aquesta:

  • El meu país — falta el 1r vol.
  • Els pagesos — fet
  • Viatge a la Catalunya vella  — fet
  • Tres biografies (Maragall, Pijoan, Pujols) — fet
  • Notes disperses (1930-1940) — fet
  • La llum trista: el Mediterrani —  (falta 1 vol.)

I seríem a 12 volums.

En fi. Ja diràs alguna cosa. La qüestió –per tornar als llibres– és el treball personal i veure com es va produint tot plegat.

Adéu.  Molts records.

Josep Pla

—————————

De la selecció de cartes de Josep Pla a Josep Vergés inclosa en el volum Imatge Josep Pla, de l’OC.

Si no indiquem una altra cosa, les notes al peu són exclusivament d'aquest «Quadern de notes vistes»
  1. Pla hi va tenir relació almenys a Veneçuela, on anys després Matías Vega va ser ambaixador d’Espanya []

Una autoentrevista dels anys finals

18-10-2010

Aquest text reprodueix un fragment de l’obra Josep Pla inèdit, de Josep Valls i Grau (Barcelona: Blume, 1982)

——————————

16 de juliol 1979

Avui és dilluns. Ahir vespre va arribar Pla, i anit s’ha quedat a dormir. Diu que ahir va demanar per mi. Va dir que em volia veure. A les onze del matí, m’acosto al saló, on hi està llegint la «Hoja del Lunes». Li faig:

–Bon dia, senyor Pla! Com va? Diu que em volia veure?

–Sí, senyor contesta–. Segui… Com anirà Nicaragua? Tot això em fot una por tremenda. I és que la gent, el que no vol, és treballar… que no veu com estan les carreteres? Tothom fa una cosa que en diuen vacances… ¿Què cony és, això? Jo no n’he fet mai, de vacances… no ho sé, no ho sé. Miri: li volia dir una cosa: aquest diari que surt a Girona, que es veu que vostè hi té algun amic… que m’han dit que és un diari d’ex-capellans i boy-scouts, que se’n diu exactament «Punt Diari»… a vostè li agrada aquest diari?

Jo que li dic que m’agradi o no m’agradi no té cap importància. El que té importància és que a les comarques gironines tinguem un diari. I que el podem criticar i tot el que vulgui, però què l’hem de comprar. És una bona cosa, així mateix ho dic a Pla, sense saber ben bé com s’ho agafarà, que tinguem un diari a Girona. I un diari en català. I que surti cada dia…

–Exacte! –em fa–. I jo li porto uns papers, aquí, per vostè, perquè els faci arribar a la gent que fa aquest diari… Com veurà, és com si vostè em fes un interviu… Si li sembla, vostè ho pot passar a màquina, i llavors els ho doni, i si els agrada que ho publiquin…

Li dic que «molt agraït, no sap pas com m’agrada tot això», etcètera.

–Deixi’s de collonades, home! Vostè, no m’ha d’agrair res. Ho llegeixi, i ja em dirà si li agrada.

M’emporto els papers cap al despatx i em disposo a llegir-los. Es tracta, cosa curiosa, d’un hipotètic interviu que jo faig a Josep Pla… Però ell mateix ha escrit les preguntes i les respostes. Tot plegat. Em sembla important. El transcric a continuació:

.

–Senyor Pla, tinc el gust de saludar-lo, altra vegada a Figueres. Ve molt sovint… Li agrada aquest país?

–Sí, senyor: m’agrada. En definitiva és el meu. En aquest hotel hi estic bé. Des del menjador veig el panorama d’aquest rodal… Però, per favor, senyor Valls, vingui a prendre un petit aperitiu: una gota de ginebra anglesa autèntica i una aigua tònica. Si vostè no té feina, parlarem un moment…

–De tota manera, vostè ha fet sobre l’Empordà crítiques abusives i molt fortes…

–Sí, senyor! Si fa molta calor es posa sobre aquest país una boirina blanca que no deixa veure res. A l’hivern, s’entaula el Mestral del Canigó, el clima és horripilant. A cada cantonada s’han de demostrar unes heroïcitats que no se solen tenir. De tota manera, l’Empordà ha guanyat. No hi ha pas tants republicans-federals com en els anys en què em vaig examinar de les primeres assignatures de batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Figueres. Aquesta és la primera empremta que hi vaig rebre per tenir-hi amics. En realitat hi he tornat sempre. Hi he conegut Puig Pujades, que era botiguer i corpulent; Jaume Miravitlles, que tenia la botiga més important de la població; Ramon Canet, llibreter de la Rambla, que sempre tingué una loquacitat una mica restringida; el vell notari Dalí, que era un impressionant personatge, que exercia un notariat personalíssim; Gabriel Alomar, que era catedràtic de llatí a l’Institut; el senyor Vayreda, de Lledó, gran erudit comarcal que un dia em digué, a la llibreria Canet: «Vostè ve a fer el mercat?». No, senyor –jo li vaig respondre. «Vostè i jo –em respongué–, venim a Figueres cada dijous i no fem el mercat: segui!». Aquell em féu una disquisició exhaustiva sobre la diferència que ha entre les garberes de l’Empordà i les de la Garrotxa. Vaig tenir accés a la tertúlia de l’herbolari, al costat de l’esmentada llibreria, i hi vaig conèixer el metge Vila, gran persona i gran metge, i l’arquitecte Pelai Martínez, professor de l’Escola d’Arquitectura a Barcelona; el senyor Quirze Callis, caixer de la banca Perxas i gran amic dels Canet. I l’herbolari, que era un home alt i corpulent i callat, a les nits d’estiu s’asseia en una cadira a la vorera de la Rambla i sentia cantar el mussol. També vaig conèixer el senyor Bonaterra, que era botiguer, aquarel·lista i practicava l’humorisme. També vaig tractar un altre aquarel·lista: en Ramon Reig. Tinc record impressionant de la mort i l’enterrament, a Lledó, del pintor Llavanera. Marian Llavanera, que quan era jove feia una pintura realista, pesada, gruixuda, considerable. El seu metge, que era de Barcelona, obtingué gairebé tota la seva pintura i com que la guardava a pany i clau, la popularitat de l’artista ha estat escassa. Llavanera semblava un jove de festa major, era molt primari, ciclista, especialista de «carreres» de cintes, excellent caçador de tords, i fou un gran pintor. El Restaurant Roig de la Rambla, no era pas dolent. Donaven uns rogers a la brasa inoblidables. A l’Institut hi havia catedràtics impressionants, sobretot el d’agricultura –que ara no recordo com es deia–, era un utòpic sistemàtic, i molt popular. Aquell senyor, que era gran amic del meu pare, segurament perquè el meu progenitor havia perdut tants diners fent arròs a Pals, contribuïa a la utopia. Vostè deu haver llegit, amic Valls, la Utopia de Campanella. Les meves estades a Figueres sempre m’han fet la impressió de viure en la Utopia. Hi havia utopistes tristos i utopistes alegres. Les sardanes de Pep Ventura, tan tristes, inspirades en cançons més aviat fúnebres que es tocaven a la Rambla, feien puntejar la sardana.

»Era estranyíssim. En canvi, la utopia alegre feia plorar: era la política, el retard de la política. Quan sentia parlar de l’Erato amb tanta força, em semblava que estava a punt d’arribar a Figueres el senyor Pi i Margall per implantar el cantonalisme. Després em digueren que el senyor Pi i Margall feia molts anys que era mort. Jo no he estat mai donat a les necrologies. Ara: hi havia altres ciutadans que no eren utòpics: tenien una botiga, una tenda, un petit comerç i anaven fent. A Figueres hi hagué sempre, a més a més, un artesanat de gran categoria, molt intel·ligent. Salvador Dalí, ja instal·lat a Port-Lligat, era a punt de marxar a París i després a Nova York. Abans d’emprendre la marxa ens invitava al seu domicili. Hi anàvem uns quants amics. Ens oferia una copa de xampany de Peralada i el que havia fet aquell estiu: un gran quadre i tot allò més que havia fet. Dalí és un enorme treballador. Ell i el senyor Bech de Careda ens explicaven els misteris de la pintura. Els estic molt agraït. En fi, amic Valls, li he més o menys explicat algunes coses de Figueres. N’hi podria explicar moltes més. M’he oblidat de parlar del senyor Carbona, alcalde excel·lent, republicà-federal-monàrquic de Figueres, d’un anecdotari inacabable. En fi, Figueres és Figueres, i demà serà un altre dia.

–I bé, senyor Pla: si vostè hagués hagut de viure a l’Empordà, ho hagués acceptat plenament?

–No ho sé, potser sí, potser no. M’he deixat més de mig segle en el periodisme. He hagut de viatjar. Potser si hagués pogut dominar la meva vida, hauria viscut a l’hivern a Holanda i a l’estiu a Grècia. Un dia vaig llegir en un setmanari de Figueres, això: La velocitat màxima de la tramuntana, mesurada, ha estat de 172,9 km/hora. Comprendrà: per a mi és massa forta. El meu heroisme natural és inexistent. A Holanda sempre hi fa vent, però és més enraonat. A l’hivern, hi plou sempre. I a l’Empordà, gran desgràcia, hi plou menys. A Holanda, a l’hivern, m’hagués recollit en un racó qualsevol, al costat d’una calefacció qualsevol, i m’hagués dedicat a llegir o a mirar pels vidres de la finestra. No hagués viscut mai a les ciutats importants, ni a Rotterdam, ni a Amsterdam, ni tan sols a l’Haia. Potser hagués viscut a Utrecht, que és un poble on hi viu el cardenal dels Països Baixos, o a Doordrecht per veure passar les barcasses que a centenars naveguen pel Rhin, o a Delft, que és una població on a l’hivern no hi ha ningú pels carrers. Jo en tinc prou mirant l’exterior a través de la pluja que regalima. No s’hi sent mai res. Els sorolls em mortifiquen.

–I a l’estiu a Grècia?

–Sens dubte.

–Continua amb les seves il·lusions hel·lenistes?

–Sí, senyor. Exactament. He fet molts viatges a Grècia. Jo sé molt poc grec. Ni el clàssic ni el d’avui. Ara: els grecs una mica cultivats, tenen una tal capacitat idiomàtica que es fan entendre en el que parlen. Ara Grècia és un país molt divers. La Grècia clàssica és un fabulós cementiri de pedres. M’ha entès bé? Uns enormes cementiris de pedres. Conec Troia: cementiri immens de pedres. Conec Milet: exactament igual. Milet, dels grecs de l’Àsia Menor, sempre m’ha interessat. Milet arribà a fer més de vuitanta establiments comercials a la Grècia estricta, al Mediterrani central, i al Mediterrani occidental. Jo crec que Massília –l’actual Marseille–, els establiments grecs del seu voltant –s’entén de Provença–, l’actual Roses i l’insignificant establiment d’Empúries, vénen de Milet. No ho podria demostrar perquè no tinc cap erudició –sempre suposant que sigui possible; ho dic per simple intuïció. Les Universitats americanes han posat un cert ordre a l’antiga Atenes. Molt bé. Però no es podria pas negar que és un enorme cementiri de pedres, malgrat l’enorme museu que hi han fet. I Efès, a l’Àsia Menor, ¿no és un fabulós cementiri petri? ¿I l’illa de Delos, que és on Atenes i els amics d’Atenes, hi posaven els tresors, els diners? ¿I la gran aglomeració de Delfos, la ciutat sagrada on els vells grecs anaven a demanar auguris als déus per anar fent? ¿Què se n’ha fet? Quan sant Pau passà per Corint, aquesta ciutat era immensa. Tenia un port sobre el golf de Missolunghi i un altre davant d’Egina i Salamina. Havia creat una gran colònia a la Magna Grècia –Sicília– a Siracusa, un altre enorme cementiri de pedres, la qual en tenia un altre a l’Adriàtic. Ara Corint té una població d’uns quinze mil habitants i unes casetes blanques, ridícules. I ara li diré, senyor Valls, per què no he anat fins ara a viure a Grècia. Aquest desplaçament es pot fer anant a Milano i prendre un altre tren per a Brindisi. És un viatge de pocs diners, còmode i fàcil. Però l’estació de Milano em produeix molta por; és una de les més grans baluernes creades per Mussolini. Té «18 binari», per dir-ho a la italiana, per als trens internacionals, i la gentada és immensa. Ja no tinc edat per practicar l’heroisme. A Brindisi s’agafa un «barco» grec que us porta a Patràs, i a Patràs enfila la carretera a Olímpia. S’arriba a una calanca i un motoritzat us deixa a Zante, en grec Zakintos. Zante té escassos records de la Grècia clàssica; no té cementiris de pedra, que m’atabalen. Fou una illa veneciana que en deien «Zante, flor di Levante», on hi ha vinyes i oliveres. Hi tinc amics seguríssims, que desconec: són els de la religió grega-ortodoxa, que són furiosament contraris al paganisme i que trobo a les terrasses dels cafès, amb la família, o a les petites esglésies bizantines. Aquests personatges ataquen Parmènides i Heràclit; que són els filòsofs més importants del moviment pre-socràtic, i no cal dir que ataquen Sòcrates, Plató i Aristòtil… Són mala gent del paganisme… Ells van amb els pares de l’Església grega, com nosaltres anem amb sant Agustí. És inútil: aquests són els fets; la filosofia no és més que una invitació a la moral. És agradable quan un ha fet una vida de calet, trobar defensors a les terrasses dels cafès. Estic segur que si pogués viure un any a Zante, la meva vida s’allargaria almenys dos anys. I ara, si li sembla, no direm res més i ens n’anirem a menjar un plat de sopa de farigola que ha fet el senyor Mercader…

.

Això és exactament el que m’ha donat escrit Josep Pla. No hi he afegit ni hi he tret absolutament res.


Maragall i la llengua

08-10-2010

No hi ha pas dubte. En la segona i tercera dècades del segle, la poesia, les idees de Maragall sobre la poesia i la seva poesia mateixa passaren per indubtables dificultats. Aquest procés arribà potser al seu punt més alt en la terrible envestida que Eugeni d’Ors formulà el 1936, en el pròleg al volum XXIII de las Obres Completes –conegudes amb el nom d’edició dels fills del poeta. «Poesia pura vol dir poesia musical –escriu l’ex-Pantarca–. Paraula viva vol dir mot interjeccional, carn fonètica, nua de conceptual sentit, gelatina semàntica sense esquelet de figura; o bé el ritme, singlot de la dansa pujat a la boca. En ritmes, en interjeccions, en música, l’opus maragallià té en poesia una plenitud que meravella, amb la generositat d’una perpètua troballa.» Incisives paraules! És el darrer embat, potser el més fort, del noucentisme contra l’obra de Maragall.

De primer moment sembla que per a arribar a aquestes qualitats poètiques, que el noucentisme considerà nefandes, era necessari operar amb la natural estratègia, amb l’astúcia indispensable. Arribar als resultats que d’Ors atribueix a aquesta poesia –tot i ser, segons el criteri de l’escola, lamentables– no sembla pas gaire fàcil. Arribar en aquests resultats manejant la nostra llengua sembla encara més complicat i difícil. La qüestió augmenta considerablement d’interès quan apareix la convicció –que molts coneixedors d’aquesta poesia mantenen– segons la qual la seva elaboració es produí sense astúcia ni estratègia, sense dificultats, d’una manera pràcticament espontània i naturalíssima.

Quan parlem ara d’espontaneïtat, ens hauríem d’entendre. En poesia no ha existit mai l’espontaneïtat descordada i omnímoda. Maragall retocà els seus versos –no gaire. Els corregí –no pas massa. De vegades vacil·lava –sense arribar a l’obsessió. Josep M. Capdevila, en el pròleg de les poesies catalanes de l’edició al·ludida, ens ha parlat d’una llibreta, en la qual, entre notes i comptes familiars, apuntava els seus versos que de vegades comparava, utilitzant el que després de la comparació li semblava més eficaç. «Totes les conseqüències –escriu Capdevila– que podríem treure de llegir i estudiar els manuscrits de Maragall serien el que ell mateix havia dit que calia fer en poesia: un gran respecte a la pròpia inspiració, anotar les paraules que vinguin només en els moments de plenitud i que qualsevol esmena sigui també inspirada.» Sembla, doncs, que la cosa és clara: el treball de tria, de correcció i d’elecció fou notori –tot el que fou possible en un poeta d’aquestes idees. En definitiva, l’important són els resultats. La manera d’arribar-hi –si certament pot ajudar a comprendre la manera de ser del poeta– és cosa secundària.

El que constitueix un autèntic misteri –i la clau de tota poesia– és l’estat d’esperit en què escriví Maragall.

En el curs de la Setmana Santa de 1961, el meu amic Maurici Serrahima, que es trobava a Palafrugell passant les vacances, em digué, passejant pel poble, algunes coses de gran interès sobre la manera d’escriure de Maragall. Em semblà que Serrahima coneixia molt bé Maragall –l’obra i l’home– i que en podia parlar amb l’agudesa que és de suposar. En el número extraordinari que «Serra d’Or» dedicà a Maragall, hi ha un paper de Serrahima que, entre altres coses, diu el que segueix:

«Quan a vint-i-cinc anys es llença pel camí d’escriure –diu– fa servir el català sense la més mínima vacil·lació, sense fer-s’ho valer, sense referències a cap finalitat que no fos d’ordre poètic o literari, però també sense cap altra recerca de perfeccionament que la que hi posaria, en la seva llengua, un escriptor francès o anglès, i tot això com si fos la cosa més normal del món, com si cap altra cosa no fos possible. Creure que hi hagué en ell –o en els seus contemporanis– una preferència per la llengua literària que utilitzaren enfront de la que després ha estat aconseguida seria atribuir-li la possibilitat d’un plantejament i d’un judici que només una nova exigència, iniciada dintre el segle vintè havia de fer possible. Nosaltres podíem triar –i hem triat–, però ell no veia ni que hi hagués la possibilitat de triar res. Per a ell es tractava no pas de la necessitat col·lectiva d’un redreçament de la llengua, sinó simplement d’escriure bé, de l’esforç propi de l’home “d’ofici literari”. Quan es posava a escriure, ni per un moment no se li acudia –almenys ni un sol mot d’ell no ho pot fer suposar– que el català del qual disposava no fos una llengua apta…» En dues paraules: la insuficiència de l’instrument literari no tingué per a Maragall ni la més petita importància.

La llengua es trobava en un estat lamentable, era totalment desballestada i desordenada, es trobava desproveïda de la mínima fixació gramatical i ortogràfica, era enormement difícil de llegir i plena de dificultats en el moment d’escriure-la. Es trobava a més a més situada entre els elements d’un sandvitx fenomenal: el francès, ordenat i posat a l’abast de la gent per l’Acadèmia Francesa, i el castellà, ordenat i posat a l’abast de tots els pobles d’Espanya per l’Acadèmia Espanyola. Aquestes institucions són antigues i en definitiva acreditades. Han creat, en una part del món llatí, el que la gent aspira a tenir en tots els ordres: una comoditat. ¿Era possible d’imaginar, davant aquestes realitats, partint de l’època de Maragall, que el català esdevingués un instrument de cultura, una llengua cultural? Era absolutament inimaginable. Encara avui, el 1962, aquesta llengua, com a instrument de cultura i de vida espiritual, no s’ha infiltrat en la majoria de persones que viuen en el país. La immensa majoria de persones del país no saben ni llegir ni escriure el català. El llenguatge és un fenomen indestructible, però purament casolà. Per altra part, el fet és comprensible. Sense allò que Carles Riba, pensant en altres països i sense recordar-se que Espanya és diferent, en deia els problemes de la Instrucció Pública, ¿com hauria pogut passar el català de l’estadi en què es trobava? El català, com a instrument cultural, és un fenomen de minories, fenomen que potser avança i que en tot cas avançarà. Però la llengua, en el seu plantejament general, s’ha mantingut gràcies a les famílies i a una part de l’Església –i en aquest punt l’Església no ha fet res més que complir amb els seus deures elementals.

En l’època de Maragall, si llegir el català era pesat i engavanyat, escriure la llengua era difícil, complicat i endimoniat. Avui és més fàcil, gràcies a la fixació de la llengua, obra de l’Institut i de Pompeu Fabra. És perfectament lògic que, en les primeres etapes de la Renaixença, el teatre agafés una gran preponderància. Això fou perquè el teatre no s’ha de llegir, sinó purament escoltar. El català era un idioma d’orella, és a dir, que es parlava o s’escoltava. En el terreny minoritari, avui, aquest fet ha estat sobrepassat.

Si agafem avui els autors de la primera generació anomenada catalanista –és a dir, descentralitzadora, regionalista i provinciana–, una cosa us sorprendrà: aquells bons senyors, quan deixaven la llengua castellana (que era la que generalment escrivien) i utilitzaven el català, s’asseien a taula disposats a fer una cosa important. El que pretenien, més que escriure la seva llengua normal, era fer un acte de presència patriòtic i generalment inflamat. Feien una cosa rara, estranya, singular. Tenien certament un gran mèrit; però, com que no sabien amb què se les havien, ni a quina paret tocaven quan havien de dir alguna cosa que no fos habitual, ho deixaven córrer sense donar-hi la més lleu importància. Per això aspiraven a fer el català que ara es parla, o sigui el català d’orella, de la pura, simple i vulgar habitualitat. La funció dels Jocs Florals en aquest punt fou important i cal assenyalar-la. El fet de donar premis –honorífics o els que fossin– a les persones que escrivien la seva llengua demostra només una cosa: l’estat de decadència a què hom havia arribat. Així i tot, no té el més petit dubte que els jocs feren un gran paper i ajudaren a un redreçament que semblava impossible perquè la projecció castellana era total. De tota manera, l’inconformisme que representà la utilització de la llengua –inconformisme tebi, però real– tingué tanta visualitat, que algunes persones reflexionaren sobre el fet. I així el senyor Mañé i Flaquer digué a Maragall (que ho reporta) que «no som catalans pel fet de parlar català, sinó que parlem català perquè som catalans». Cosa que equival a plantejar la qüestió en totes les seves dimensions i d’una manera molt interessant.

La segona generació anomenada catalanista féu aproximadament com la primera, però en aquesta generació es donà el cas de l’existència d’alguns elements (com Oller, per exemple) que escriviren exclusivament en català. Oller, però, escrivint en prosa, és un cas com el de mossèn Cinto escrivint en vers, són casos esporàdics, desorbitats. La majoria de persones d’aquesta generació en asseure’s a taula per posar-se a escriure ho fan perquè alguna cosa els quedi subratllada, a causa de la importància que té per a ells escriure en català. El fet d’aspirar a aquesta importància demostra que el que feien era considerat per ells una mica –o prou– anormal.

Seguí de seguida una etapa d’absoluta indiferència per les coses de la llengua, i aquesta fou l’etapa de Maragall. Serrahima constata aquesta indiferència en el seu assaig de «Serra d’Or»: «L’exigència d’una perfecció per a la llengua va trigar encara a néixer. Una repassada, per exemple, al text terriblement incorrecte de tants volums de la col·lecció “Joventut”, editats ja dins aquest segle, ens fa visible el que va durar l’etapa d’indiferència. No es tracta de teories o tendències, sinó d’una mena d’”ignorància invencible”: ni la generació post-verdagueriana ni la nova generació modernista no s’adonaren de les insuficiències de la llengua literària en la qual produïen tota la seva obra. Els pocs casos que avui podem veure com a excepcions en aquella sensibilitat insuficient eren vistos pels contemporanis com a purs encerts individuals… –quan se n’adonaven, que no era pas sempre».

En aquesta etapa d’indiferència per al millorament de la llengua aparegué Maragall. I aquesta aparició aportà una cosa novíssima: Maragall s’asseu a taula per escriure el català i ho fa amb una perfecta naturalitat. És en la seva obra que es pot veure aquest fet. Maragall escriu sense cap esforç, de la manera més natural del món, sense el mínim intent de demostrar que fa una cosa inusitada, singular, patriòtica, d’una importància de sacrifici. No, no. Maragall simplement escriu, escriu perquè té alguna cosa a dir i escriu la seva llengua de la mateixa manera que un anglès, un francès o un castellà escriuen la seva. Com que feia molts anys –potser segles– que en aquest país el fet no s’havia vist, la seva importància fou immensa. Deixo ara al marge el cas de Verdaguer: és un cas esporàdic, inusitat, personalíssim, que només pot explicar-se per un do marginal a l’ambient. Així Maragall trenca una tradició –la tradició de la decadència– i inaugura un temps nou.

Maragall escriu el llenguatge que ell enraona amb una normalitat perfecta. Aquest llenguatge és corromput i desordenat i no té cap fixesa. Li és igual. No crec que s’aturés un sol moment a donar una qualsevol importància a les reformes ortogràfiques que proposaven Fabra i els seus amics a «L’Avenç». Tira al dret. Es vol expressar i s’expressa de la manera que pot, pensant només en l’eficàcia, a arribar a una intel·ligibilitat que pugui ser acceptada pel lector. En cap cas no se li planteja el problema del millorament intrínsec de la llengua. A aquest problema, no hi dóna gens d’importància, no li fa perdre ni un sol moment. Davant les dificultats naturals d’escriure una llengua no fixada, notòriament incòmoda, ni tan sols es queixa. Potser ho troba naturalíssim. En tot cas, no fou pas un gran entusiasta del moviment de les normes. Amb la seva habitual viperinitat, d’Ors, en l’esmentat pròleg, escriví: «Per forçar-lo a col·laborar en la reforma ortogràfica del català s’esmerçà un any enter». Possible. En tot cas, aquest no era pas el seu problema. El seu era un alttre problema. Treballar la llengua, fer-la més refinada, més ordenada, més precisa, no era pas per a ell l’immediat, el més urgent. Tenia altra feina. Ell es volia expressar d’una manera intel·ligible per a la major quantitat possible, i aquest resultat, segons ell, no depenia pas de les normes, de l’element purament i mecànicament instrumental, sinó del que l’escrit –la poesia– contenia interiorment. Aquesta era la seva primera feina. Per a arribar a aquesta intel·ligibilitat i per fer-la duradora, considerava que el primer que havien de contenir els seus versos era substància poètica interna. Per a facilitar aquesta intel·ligibilitat cregué, a més, que els seus escrits havien de ser formulats en llenguatge de Barcelona, perquè era a ciutat exactament, a Barcelona, on hi ha una societat capaç d’imposar una literatura. Era en la societat de Barcelona on hi havia els seus lectors exactament. Els altres ja seguirien. Pijoan ha donat sempre a aquesta actitud una importància immensa –i és segur que la tingué. Aquests dos fets tingueren per a ell la màxima importància. La resta –el millorament de l’instrumental de la llengua– no en tingué gens. No crec que hi dediqués un sol instant. I, com que en definitiva hem de judicar les coses pels seus resultats, no té dubte que els punts de partida de Maragall obtingueren una perfecta eficiència. Ara que la llengua ha estat refinada, ordenada i precisada, Maragall continua essent el primer poeta del segle –de diversos segles.

Ara, atès el sistema d’idees del senyor Maragall, ¿hauria estat possible que, davant els problemes externs de la llengua, hagués pensat d’una altra manera? De vegades he arribat a pensar que l’estat de la llengua en el seu temps convenia perfectament a les seves idees. Era una llengua en estat anàrquic que per aquest fet es trobava en una situació de total separació amb les llengües veïnes: el castellà i el francès, llengües totalment congelades per la perfecció formal imposada per l’obra multisecular de les respectives acadèmies. Personalment, Maragall –ja ho diguérem– fou un home separat. En la poesia de Maragall, a diferència de Verdaguer, no hi ha cap element castellà, ni cap element francès, com tenen, amb tanta abundància, els poetes que vingueren després d’ell. Maragall fou un home separat perquè cregué en l’existència d’un poble personal que per aquest fet té la seva pròpia llengua. Hi havia un poble –que era el seu poble– i una llengua –que era la seva llengua. Es podia demanar res més? Certament: aquesta llengua es trobava en un estat anàrquic, incòmode i misèrrim, però no n’hi havia d’altra. Així, la posició de Maragall podrà ser trobada equivocada o certa. Hi podrà haver algú que no la trobi comprensible?

Per altra part, les idees de Maragall són prou conegudes perquè es pugui ignorar el que pensava sobre la perfecció externa. Afirmar que aquesta perfecció no tingué per a ell el més petit interès seria dir molt poca cosa. Assegurar que aquesta perfecció era per a ell mortífera –que era la mateixa mort– seria molt més cert. «Les seves teories estètiques –ha escrit Gaziel (en el pròleg al volum X de les O. C.)– són per mi la part més feble, menys exemplar de la seva obra. Sembla mentida que haguessin arribat a prendre a Catalunya la importància que tingueren ara fa vint-i-cinc anys. El llegidor jove i una mica preparat que les repassi ara hi trobarà amb estupor coses extraordinàries. Per exemple, la identificació de la suprema poesia amb el barboteig inconscient; l’afirmació que una llengua en arribant a la seva plenitud ja no és apta per a l’expressió poètica; l’exaltació dels dialectes, fins a l’atomisme, com a instruments incomparables de la més alta expressió verbal». I afegeix: «Aquests tòpics marcits, que tant de temps passaren com a índex autèntic de la poesia maragalliana, per mi són el que hi ha de menys personal, de menys original en la seva obra».

Està bé. Però el curiós és que les idees estètiques de Maragall no foren pas una conseqüència del seu convencionalisme personal, sinó que les considerà la mateixa veritat històrica perfectament establerta i i manifestada. En el seu article, en castellà, titulat «Las lenguas francas», davant l’afirmació feta per alguns emfàticament que la tendència de la humanitat és a la unitat universal, escriu: «Eso mismo debían decir los romanos del Imperio cuando veían su lengua latina extenderse por todo su mundo conocido. Y cabalmente mientras lo decían, aquel latín tan perfecto, empezaba a ser una hermosa lengua… muerta. Por doquiera que se extendía empezaban a descomponerla millares de gérmenes locales, restos vivos de quién sabe qué otras lenguas, nacidas, universalizadas y deshechas desde la torre de Babel. Y de aquella lengua latina descompuesta por mil dialectos rústicos, brotaron las lenguas romances, que hoy nos parecen tan universales y que mañana serán tan muertas como aquélla. Porque aquí lo único universal es la expresión viva y con la vida mudable de cada pueblo. Y allí donde una de estas expresiones se cree presuntuosamente llegada a perfección y se decide a fijarse, y se erige en idioma oficial mecanizándose en una gramática y cerrándose en una Academia, allí mismo empieza su muerte. Lo único realmente vivaz son los dialectos, las lenguas francas de gramáticas, libres de academias».

En aquest punt, Maragall agafa les coses de molt amunt, però no té el més petit dubte que el que diu és històricament i absolutament cert. El procés que assenyala Maragall és exactíssim. Mai no cregué que el manteniment d’una llengua en la seva llibertat li hagués fet cap mal. En un altre article, també castellà («Poesía viva») escriu: «El alma del pueblo es esencialmente dialectal, y sólo ella es manantial de poesía. El inglés de Dickens es estrambótico; el del poeta Burns es un dialecto escocés; el modernísimo de Rudyard Kipling es una mezcla de slang londinense y dialectos coloniales: y los tres autores son de los que modernamente, más al vivo han demostrado el espíritu inglés».

Perfecte. En un país normal, doncs, el cas no té dubte: entre l’ofegament ocasionat a la seva llengua per la gramàtica i l’Acadèmia i la vivacitat creada per la falta d’aquestes noses, no hi ha pas dubitació possible. El que és eficient és la llibertat omnímoda. En el cas del català, però, la qüestió es plantejà d’una manera diferent. Posada en el sandvitx de dues llengües fixades, còmodes i manejables, la societat catalana del barroc tractà de castellanitzar-se a fons –sempre ajudant, és clar, les circumstàncies polítiques. La societat utilitzà el castellà i com a llengua de cultura el francès. A l’època de la primera generació anomenada catalanista, la de l’any 40, la de Piferrer i Xavier Llorens, mestres de Mañé, el català era una llengua inservible. Ja ho havia dit Antoni de Campmany abans d’ells: «El catalán es un idioma provincial, antiguo, muerto para la república de las letras». I el senyor Milà i Fontanals, que formà part d’aquella primera generació, digué el mateix: «Encerrar en los rústicos y accidentales modismos de los dialectos locales pensamientos filosóficos, cosmopolitas, universales, nos parece como exigir de una aldeana la expresión propia de las “Meditaciones” de Lamartine o del “Ideal” de Schiller». I el senyor Joaquim Rubió i Ors escrivia, amargat:

Cantant en la pròpia llengua
com un estrany en ma pàtria
fui tingut…

Ja, ja. No es tracta, doncs, de veure quin camí és el millor entre els de l’estretor de l’Acadèmia i el de la llibertat, perquè l’obvietat és manifesta. Es tracta simplement de veure si l’anarquia dialectal, si la falta de fixació del català, no creà una incomoditat social tan enorme en el seu ús (sempre, és clar, ajudant la política) que acabà per fer-lo inservible. I és aquest punt el que potser Maragall no tingué en compte, impulsat per les seves idees històriques i filosòfiques –i poètiques–, que són certes. En el contrast entre acadèmia i vida, es decidí pel segon extrem. Però no passà d’aquí. El problema era, però, entre incomoditat o mort; però, d’aquest contrast, no en digué res, probablement perquè en el seu temps es començaren de donar les condicions del redreçament –de la superació d’aquest últim contrast… gràcies probablement a ell (a Maragall) i als seus enormes recursos expressius.

Per a Maragall no hi hagué, doncs, contrast ni problema. Home sobresaturat de vida intel·lectual, enormement sensible, dotat de mitjans expressius inhabituals, superà el contrast amb el seu valor mateix. Ell sabia que fatalment seria llegit perquè era la personalitat –en el terreny literari– més important del país. L’important era el que deia. La manera de dir-ho, el tecnicisme de la llengua era el que menys comptava. Potser per això fou el primer home del renaixement d’aquest país –deixant a part el cas de Verdaguer– que en asseure’s per escriure en català ho féu amb una naturalitat que contrasta amb l’afectació que en fer el mateix es constata en tots els autors del segle passat i en molts d’aquest.

Sense Maragall, on hauríem arribat? Certament: Verdaguer és un gegant, un gegant, però, que hauria quedat en una situació marginal perquè una flor no fa estiu. Una repetició del cas Mistral. Haguérem arribat simplement –en el millor dels casos– a realitzar l’afirmació del senyor Víctor Balaguer: «Escribimos en castellano –escriví Balaguer–, pero pensamos en catalán». Aquesta solució ha estat copiosament practicada no solament en el segle passat, sinó en aquest. Maragall la practicà certament. Però la practicà ja amb un altre esperit, decantant la balança cap a la llengua pròpia, pensant i escrivint en català –i escrivint-lo sobretot com si es tractés de la llengua normal del país. Maragall és l’autèntic antípoda d’aquell estat d’esperit que descrivia Ballot en el pròleg de la seva «Gramàtica catalana», estat d’esperit «que ha arribat –escriu– a tal grau d’avorriment d’alguns a la nostra llengua que fins han arribat a fer perdre lo ús i l’exercici d’ella».

Després vingueren les normes de l’Institut, que gràcies a la força i a l’habilitat de Prat de la Riba es pogueren imposar fàcilment. Però Fabra sempre em deia:

–Ara tenim les normes, la gramàtica, la llengua fixada… L’important en els anys que vindran serà, però, veure si apareixeran escriptors per a emplenar-les i donar-los la vida que necessiten.

S’ha guanyat enormement. No es pot negar. Han aparegut, en aquest nou període, les publicacions de l’Institut, la Fundació Bernat Metge, l’obra considerable de Casacuberta, l’obra de Josep M. Cruzet i tantes altres empreses de projecció certa –Montserrat!– que cinquanta anys enrera haurien estat inconcebibles. En el terreny personal, persones com Carles Riba, Josep M. de Sagarra i tants altres han escrit el català com si la interrupció –aquell avorriment i desafecte que Ballot constatava–no s’hagués produït. En tot cas, a Maragall li ha cabut la glòria –i aquest és el pensament de Serrahima– d’haver estat el primer escriptor d’aquest temps que ha escrit la seva llengua com si es tractés de la cosa més lògica d’aquest món –d’una cosa normalíssima i natural.

—————————

«Joan Maragall. Un assaig». Tres biografies, OC, vol.  X

Francesc Cambó

18-09-2010

Capítol VIII  (part)

Una història lamentable: el lerrouxisme a Barcelona. El triumvirat Prat de la Riba, Duran i Ventosa, Cambó



Per a seguir el fil de la política catalana, haurem de fer un petit resum del que hem escrit en els últims capítols.

La Lliga Regionalista es constituí, com ja diguérem, el 25 d’abril de 1901 i fou el resultat de la fusió del Centre Nacional Català de Prat de la Riba i d’importants elements econòmics que un moment foren addictes al silvelo-polaviejisme i constituïren la Unió Regionalista. La seva entrada en la política activa fou brillant. Molt poc després d’haver estat constituïda, guanyà les eleccions dels quatre presidents gràcies, sobretot, a l’activitat electoral desplegada per Francesc Cambó i Jaume Carner.

Aquest resultat canvià, de cop i volta, la situació política del país. La seva primera conseqüència consistí en l’entrada del catalanisme polític en la mecànica pública. Després, la infecta misèria de les combinacions electorals de la Restauració s’acabà –les combinacions, vull dir, que tant afavoriren els contactes caciquisme-republicanisme i que tants serveis feren a Pi i Margall. El senyor Pi i Margall fou un gran home, evidentment, però crec que fou sempre dominat per una vanitat personal insuportable. Sistemàticament s’estimà més sortir diputat per Barcelona del braç dels monàrquics canovistes o sagastins que deixar d’ésser diputat. És una posició com una altra, si voleu, però és una mica estranya. La darrera combinació d’aquest contacte donà entrada en la vida pública de Catalunya a un home que, valent-se de totes les armes de la demagògia i de totes les formes de la bandarreria, s’apoderà d’aquest país i l’intervingué una pila d’anys. Alejandro Lerroux fou elegit en aquelles eleccions anant en candidatura amb Pi i Margall.

Aquell mateix any la Lliga aconseguí un altre triomf assenyalat a les eleccions municipals del mes de novembre –el joc d’elements de les quals també hem descrit amb anterioritat. La vida pública catalana s’emplenà aquell any de dos elements essencials: de les incidències municipals provocades per la ventada d’aire fresc que els catalanistes portaren a la Casa Gran i del desenvolupament del procés d’incubació del lerrouxisme. Aquest procés es podria comparar a una inundació general que cap sistema de defensa no pot aturar.

Si no vaig equivocat, fou Cambó la primera persona d’aquest país que atacà el monstre informe que es projectava. Ataca Lerroux de dret i al cap. L’ataca amb documents a la mà, estableix i demostra la duplicitat anàrquico-oficial, o, si voleu, governamental-revolucionària. La fraseologia demagògica és, però, en certs moments tan plena de màgia que és inútil de lluitar. La raó, els arguments, les proves aclaparadores –sobretot en aquest país–, no tenen en moments semblants cap força per a canviar una situació. S’ha d’esperar que la fase més forta de l’atac de follia general hagi passat. El cert és que Lerroux es féu l’amo absolut de Barcelona i que la gent cregué de bona fe que el pavo republicano estava a punt de caure i no es podia fer esperar. Lerroux repeteix a Barcelona les ximpleries de la premsa corresponsable franco-italiana de l’època, adobades al gust eròtico-sentimental del Paral·lel, a la tradició anarquista del moviment obrer i a les esperances de l’aferisme d’esquerra ansiós, que està naixent. Comença llavors el preludi de saqueig de l’Ajuntament i hom distreu el públic de la fressa de duros que se sent de la plaça de Sant Jaume estant –paraules del regidor Binaixa– discutint desaforadament si el Consistori ha d’anar o no a la processó de Corpus o si el Divendres Sant hi ha d’haver circulació rodada. Gairebé totes les grans frases de l’emperador del Paral·lel –com aquella que digué més tard, que hay que levantar el velo a las novicias y convertirlas en madres– no són més que diversius d’algun negoci brut, inconfessable i repugnant.

Si l’any 1902 és el de la incubació del lerrouxisme, l’any 1903 fou el de les seves grans victòries electorals. És natural que aquests dos anys hagin estat un dels períodes de la història moderna de Catalunya més ingloriós. D’aquest període, n’ha quedat una paraula que la gent d’avui aplica abundantment –la paraula lerrouxista, lerrouxisme–, per qualificar un negoci o una persona immorals. Diré, per acabar aquest paràgraf, que els qui creuen que el lerrouxisme fou un partit de funcionaris forasters, d’al·lògens i d’aventurers miserables, s’equivoquen: en el lerrouxisme, hi entraren una gran quantitat de catalans.

En el curs de la fabulosa onada lerrouxista, la Lliga passà per una situació absolutament precària. Es concentraren sobre aquest partit diversos grans infortunis. En el mes de març de 1902, Prat de la Riba reproduí a «La Veu de Catalunya» un article d’un diari de Perpinyà sobre el moviment dels viticultors del Migdia de França, que en aquell moment era fort. Aquest article valgué un procés amb empresonament al senyor Prat. Fou tancat en una cel·la de la presó del carrer d’Amàlia, després presó de dones i en aquella època presó general, perquè la Model encara no era acabada. A la presó, Prat rebé innombrables testimonis d’afecte i de simpatia provinents de tot Catalunya i dels camps polítics i socials més diversos. L’empresonament arribà a tenir estat parlamentari. La salut del senyor Prat, però, que sempre fou mitjana per no dir petita, es ressentí considerablement d’aquesta reclusió. Alliberat, hagué de marxar al sanatori de Dourtol (França) i tardà molt temps a restablir-se. Del mes de març, en efecte, fins a l’estiu del 1904, Prat visqué completament retirat de la política. Posteriorment hagué de passar llargues temporades de la seva vida fent règim de malalt.

En el terreny electoral, la Lliga sofrí el 1903 tres aparatoses derrotes consecutives: les provincials del mes de maig, les legislatives d’abril i les municipals de novembre. Aquests resultats electorals foren la conseqüència de l’expansió lerrouxista del 1902. El retrocés de la política catalana marcat per aquests resultats produí a Madrid la repercussió natural. En aquest món no hi ha res nou, i la política d’aquests dies té els seus precedents a principis de segle. Romanones respongué a la pastoral del cardenal Casañas sobre l’ensenyança del catecisme a Catalunya amb el decret del 23 de novembre de 1902, el qual estableix càstigs fulminants aplicables als mestres que ensenyin la doctrina en català. El decret, però, tingué un sentit tan intolerablement tirànic, que, de seguida que els catalanistes reconquistaren les posicions perdudes, el Govern conservador que substituí la situació liberal que avalà el decret Romanones l’aclarí en el sentit que el decret només regia per als mestres que volguessin ensenyar en català els qui només sabessin el castellà (!). Aquest cas, que posteriorment s’ha repetit moltes vegades, no és més que un fenomen de correlació natural. Sempre que aquest país ha tingut representants per a defensar-lo, les forces contràries s’han abstingut de fer-li mal; de seguida, però, que per una raó o per l’altra, el país ha afluixat, totes les situacions han estat bones per a portar a cap tota mena de treballs de despersonalització i d’uniformització brutals.

A Barcelona, aquest retrocés fou molt discutit; sobretot –per les circumstàncies que hi intervingueren– el retrocés que comportava el resultat de les eleccions provincials del maig. La causa essencial de la derrota fou atribuïda, en efecte, al fet d’haver comès la Lliga l’error d’haver-se coalitzat amb els elements carlins i catòlics i d’haver batejat la candidatura amb el nom de catòlico-regionalista. Aturem-nos un moment davant aquesta afirmació. Si examinem, en efecte, aquesta coalició a la llum de la finalitat única que ha tingut la Lliga –és a dir, a la llum de la voluntat de catalanització del país–, es veu que la coalició té per a la Lliga un sentit clar. En primer lloc, no hauria pogut, encara que hagués volgut, aliar-se amb el sector catalanista d’esquerra, perquè en aquest moment els catalans d’esquerra que eren realment catalanistes ja eren a la Lliga i els que no hi eren s’havien fet lerrouxistes. Per tant, l’ambient més immediatament catalanitzable, tenint en compte sobretot la història i la tradició, era evidentment la dreta. En efecte: establint la coalició, la Lliga, ¿què hi podia perdre? Aquest partit era un partit fort, amb una doctrina, amb una personalitat feta, inconfusible. La dreta, en canvi, pel fet d’establir el diàleg, precisament perquè no tenia la masculinitat política que tenia la Lliga, es posava en situació d’ésser influïda i catalanitzada. I no és això, de fet, el que passà? No s’ha pas de perdre de vista, en efecte, que en aquest país les forces més irreductiblement provincianes s’han trobat sempre o a l’extrema dreta o a l’extrema esquerra, fins al punt que es pot dir que encara hi ha en aquests sectors terres completament verges. Tant és així, que el camí que s’ha fet a través de la dreta s’ha portat a cap mitjançant coalicions. Aquestes coalicions han estat alternades amb envestides d’una ferotge i implacable ironia. Aquest treball alternat revela una tàctica política. Prat de la Riba i Duran i Ventosa portaren aquest treball a un extrem de perfecció remarcable. El senyor Prat s’alia amb els elements de la dreta que estan, ben entès, disposats a seguir-lo. Quan el nus de la lligada, per contra, no pot fer-se al seu gust, llavors els llança a sobre la cavalleria del ridícul. Això explica per què la Lliga ha estat aquests últims anys, per a la dreta, intermitentment, l’essència de totes les virtuts i de tots els vicis. I aquesta tàctica de desgast, ¿qui hauria pogut resistir-la? La dreta, rústica, químicament pura, primària, qui l’ha morta a Catalunya ha estat la Lliga.

El que semblà, doncs, l’any 1903 un error gravíssim, ara que es poden veure les coses en perspectiva, resulta que fou l’inici de l’única tàctica possible.

En les eleccions del 1903, doncs, el meteor del lerrouxisme –astre que oficialment prengué a Espanya el nom genèric d’Unión Republicana– tingué un aspecte grandiós i apoteòsic. Salmerón fou elegit diputat per Barcelona aquell any, per trenta-cinc mil vots. A les eleccions municipals hom copà diversos districtes. Lerroux inicià llavors el període gloriós de la seva vida. El seu prestigi arribà a ésser tan fort i la màgia externa tan considerable, que diversos intel·lectuals apreciats, com Baroja, per exemple, quedaren una temporada enlluernats. Al mateix temps una part de la burgesia doblegà l’esquena, rendida. No cal dir que l’autor preferit de Lerroux en aquells moments apoteòsics, el nom que presenta quan vol citar un mestre, és Pi i Margall. A cada moment s’omple la boca amb la paraula federalisme. Lerroux sap perfectament que les idees de Pi i Margall són tan poc concretes i la figura d’aquest polític prou incerta a Catalunya per a servir-se’n amb el més gran profit possible. Pi i Margall produí, en efecte, a Lerroux un rendiment considerable. Els federals catalans gairebé en la seva totalitat –s’ha de fer l’excepció del petit nucli de Catalunya Federal– entraren en el lerrouxisme. A les comarques catalanes on el federalisme era una força –com a l’Empordà, per exemple– aquest fenomen es produí d’una manera clara, i encara avui hi ha en el meu país uns homes estranys que s’anomenen a si mateixos lerrouxistes. Tots provenen del federalisme. Vallès i Ribot, la primera personalitat en aquell moment del federalisme, assistí a la festa de la col·locació de la primera pedra de la Casa del Pueblo i marxà amb el corrent. Tot això, ben mirat, és perfectament natural, perquè, ¿quins arguments trobaren els federals en la doctrina de Pi i Margall per a oposar-se al lerrouxisme? Encara que haguessin cercat, no n’haurien pas pogut trobar cap. El lerrouxisme ha estat de fet la darrera gran revifalla del pimargallisme, i els federals que no tingueren ni l’esma de fer-se lerrouxistes quedaren purament i simplement fossilitzats i penetraren sense dolor aparent en la vida beata del casino federal-recreatiu-espanyolista.

Sobre Pi i Margall, ja diguérem en el capítol primer d’aquesta obra el nostre franc parer. No és pas qüestió de repetir-lo. Sigui quina sigui, però, la idea que de la personalitat històrica de Pi es faci tot lector d’aquest llibre, no crec que ningú pugui negar que la vaguetat permanent de les doctrines de Pi ha permès de donar una bandera a les ofensives més insidioses i més ben disfressades que s’han portat a cap contra aquest país. Aquí a Catalunya, Pi i Margall és un lloc comú, i, com que a cada poble hi ha un carrer que porta el seu nom, és un veritable sacrilegi discutir la seva actuació política i la seva doctrina. Però valdria la pena de recordar que Pi i Margall ha estat i és venerat per tots els sectors de la política espanyola amb una unanimitat magnífica. Aquest sol fet ens hauria de fer estar en guàrdia. Podríem, en efecte, reproduir elogis de Pi i Margall procedents no ja del camp republicà, sinó de tots els matisos del camp monàrquic. El federalisme de Pi –i, això, ho han comprès profundament els espanyols– és un procediment disfressat, i per tant molt més maliciós que l’unitarisme, de castellanització de Catalunya. És un procediment que té per base el fet que Catalunya es decideixi voluntàriament, sempre que vulgui parlar seriosament, a usar el castellà. Ell mateix, ¿és que per ventura no se’n donava vergonya de parlar el català? Políticament, aquest federalisme és una cosa tan vaga i tan abstracta –i tan catastròfica– que, si hom desplaça la doctrina d’un camp hipotètic completament estrany a la tradició espanyola i catalana, no hi queden més que quatre fórmules artificioses i pedants. A les mans de Lerroux, com a les mans de Layret, a les mans dels anarquistes com a les mans dels pseudo-liberals, a les mans de Pich i Pon com a les mans de Natalio Ribas, Pi i Margall és sempre el mateix: el popularitzador d’una paraula (de la paraula federalisme) que serveix per a amagar un sentiment unitarista profund i total. Pi i Margall és, per tant, un parany que cal fer el possible de situar i si més no d’evitar.

La crisi de la Lliga, iniciada l’any 1902, madurada l’any 1903, arriba a la tardor de 1904 al seu punt crític. Relatàrem, en efecte, amb tot detall, les conseqüències polítiques que comportà el discurs de Cambó pronunciat davant el rei Alfons XIII. Aquest discurs produí la ruptura del front catalanista en el moment gravíssim de l’apoteosi lerrouxista. Aquesta ruptura, afegida als obstacles que acabem d’historiar, creà un moment d’un aspecte tan poc favorable, una situació tan difícil, que semblà iniciar-se a la Lliga un procés de descomposició interna definitiva. Ja veurem de seguida, però, de quina manera aquest procés esdevingué el fonament de la fortuna de la Lliga.

Per a un partit polític de vitalitat els moments de crisi poden ésser almenys tan perillosos com els moments de triomf espectacular. Poden ésser, però, també, les circumstàncies ajudant, una ocasió excel·lent per a enfortir-se. Els moments de crisi són favorables als estovaments de la deixadesa, que produeixen inevitablement una febreta d’enraonies inoperants i deliberatives. Quan un partit, en efecte, no té una unitat de direcció li és impossible de mantenir la cohesió de la massa. Hi ha el perill, en un mot, en situacions així, que el partit esdevingui una simple federació de casinos, o de coteries, o de penyes, i que d’aquesta vegetació en surti un planter d’iniciatives genials, contradictòries i magnífiques, capaces per excés de magnificència i de geni d’acabar de precipitar la crisi. Un casino està sempre dominat pels elements més controversialistes, i ja se sap que un controversialista no ha pogut mai resistir la mirada tirànica d’un conserge. Així s’arriba al que tothom ha pogut observar pels seus propis fills: que els conserges són en realitat els qui fan i desfan en els casinos polítics. Els perills d’un partit fet a base de les necessitats polítiques de l’estament dels conserges són notoris. El principal és de fer caure el partit a les mans dels nuclis formats pels elements més irresponsables, més ineptes i més verbals  –nuclis elegits, això sí, a través dels principis del sufragi universal més pur i més rígid.

Lluitant contra aquest perill de descomposició es pot caure en un extrem contrari, igualment funest, es pot caure en el cesarisme. Es parlà, en efecte, un moment a la Lliga de posar un pern d’acer dins l’estructura del partit pel procediment de nomenar un líder amb plens poders i amb facultats autocràtiques i omnímodes. Aquesta idea, però, no prosperà i fou rebutjada pels elements més importants. El qui parlà llavors contra la creació d’un cap únic amb més convenciment i amb més calor fou Cambó, malgrat que ell era, si la solució s’hagués imposat, el líder indiscutible.

La solució de la crisi del partit es trobà en la creació de la Comissió d’Acció Política. La idea de la creació d’aquest organisme és de Cambó, i el dia que la junta general de la Lliga l’adoptà, Prat, malalt, vingué a Barcelona per refermar la iniciativa. Per donar flexibilitat al partit, per treure les coses de l’enfangament deliberatiu i verbal, per poder prendre en un moment donat una decisió ràpida i coherent amb la variabilitat de les circumstàncies, hom creà al costat de la junta directiva del partit una comissió al marge, dotada de plens poders, de facultats superiors, diríem, encarregada de fer les coses sense necessitat de portar actes ni papers i de prendre tota la responsabilitat dels esdeveniments polítics. La necessitat d’un organisme així s’havia fet sentir d’una manera extremament aguda durant aquelles hores dramàtiques del discurs del senyor Cambó davant el rei –aquelles hores en què es demostrà d’una manera clara que l’estructura del partit no responia exactament a les possibilitats d’eficiència i de mal·leabilitat que hom n’esperava. Calia, en un mot, un organisme que assegurés una direcció, una coherència, i permetés de donar un sentit de continuïtat al moviment. Calia, a més a més, assegurar que aquest organisme tingués una vida independent de les fluctuacions irreflexives i de mobilitat extrema de l’opinió dels casinos. Això és el que fou fet. La Comissió d’Acció Política salvà llavors la Lliga i esdevingué més tard l’organisme polític de direcció gairebé general del catalanisme.

A la Lliga hi hagué, doncs, una junta directiva que es dedicà, sobretot, a les relacions públiques, que són importants però en definitiva secundàries, i la Comissió d’Acció Política.

Aquest darrer organisme fou format amb persones de reconeguda ambició política, de capacitat i de dedicació total al partit –vull dir dedicació de nit i dia– i, com és natural, d’absoluta adhesió a la ideologia –que ja tractarem de donar– del partit. Cap dubte sobre aquesta matèria, sobretot en un país de genis com aquest. Aquesta manera de pensar creà a Catalunya el primer nucli polític actuant, des de Felip V. El nombre de membres fou limitat; no per raons abstractes, sinó pel nombre de persones utilitzables i positives de cada moment. Organisme de resolució i d’execució, més que de deliberació, la Comissió d’Acció Política pogué, en moments determinats, i per resoldre un determinat afer, ajuntar-se, momentàniament, un o més membres. Això de banda, les sessions de la Comissió, no tenint com no tenen cap caràcter oficial, no han pas deixat testimonis escrits coneguts de la seva existència. N’han deixats, però, tants de reals, que seria del més gran interès, ara que s’hi és a temps, recollir dels seus membres els elements per a fer una història d’aquest organisme. Ha estat, repetim-ho, la Comissió d’Acció Política el nucli essencial de la vida pública d’aquest país durant tot el primer quart de segle.

La Comissió de què ara parlem ha estat el que ha donat a la Lliga la forma particular que ha tingut. En els països de gran vitalitat i de gran tradició polítiques, en els llocs on el record del passat no és una cosa acadèmica i morta, sinó un alliçonament constant del present i de l’esdevenidor, la vida dels partits és governada pel que en podríem dir el principi de la democràcia corregida. La importació d’aquest principi en el nostre país féu de la Lliga un partit d’estructura completament nova, el dotà d’una forma típica, i el fet que la nostra tendència al desequilibri –desequilibri que va dels excessos de la polvorització democràtica a la rigidesa gebrada del partit personal– hagi pogut adaptar-se a la fórmula mitjana, enraonada i profunda que comporta el principi mateix que hi ha a la base de la Comissió d’Acció Política, demostra fins a quin punt aquest partit ha representat en aquest país un element de progrés i d’educació política. A la Comissió de referència no hi hagué mai líder; no hi hagué mai cap acta ni cap paper escrit; la direcció fou col·legiada; la unanimitat com a mètode de treball, indefectible.

Aquestes innovacions, amb el millorament cívic que han comportat, han creat, amb intenció polèmica, una abundantíssinia literatura al marge del que un dia s’anomenaren els misteris de la Lliga. És natural, en efecte, que un país acostumat a l’anarquia i a la incoherència pública, habituat a moure’s per simples qüestions personals, hagi contingut elements que hagin considerat incomprensible la tàctica de la unanimitat i hagin vist com una cosa misteriosa aquell aire matisat i intermedi que la Lliga, com tots els partits del món que existeixen realment, ha donat a les seves manifestacions polítiques. No hi ha cap misteri llevat del que es pugui deduir, en un país de política interna inexistent, d’un coneixement més ajustat dels homes i de saber el que és realment fer política. També ha estat objecte de molta elucubració el que s’anomena el programa de la Lliga. Sobre aquest programa, cal aturar-s’hi un moment.

Hi ha hagut, em sembla, en el nostre moviment, dues menes de partits polítics. Hi ha hagut un partit que ha nascut espontàniament a través d’un procés llarg i natural, gestació que s’ha anat pastant pel procediment de la contrastació d’idees, d’una doctrina, una tàctica i una experiència. Aquest partit ha estat la Lliga Regionalista. Hi ha hagut després diversos partits provocats, forçats, nascuts d’un revirement momentani de l’opinió, d’una explosió de simpatia personal circumstancial, de la vel·leïtat d’independència d’una coterie. Aquests partits han constituït l’element divertit i fantàstic de la política catalana d’aquests últims trenta anys; s’han ensorrat de seguida que la seva causa momentània ha deixat de tenir una justificació passional. Aquests partits, encara, han sotmès a un règim de muntanyes russes l’opinió pública. Han estat, malgrat la literatura optimista que durant un cert temps han segregat, fenòmens de profunda decadència. La política de muntanyes russes ha fatigat l’opinió d’una manera indicible. Per aquesta raó, totes aquestes formacions passaren avall i, davant la sorpresa de l’opinió, la Lliga durà molts anys. I és que aquest partit ja existia molt abans que el Govern civil aprovés els estatuts. Existia molt abans que el nom fos inventat. És a través de la lectura de «La Veu», setmanari, i de «La Veu», diari, que es pot veure el període de formació, pre-política, diríem, del partit. El diari recull el que hi ha a l’aire. Es produeix sobre les seves planes, a través de polèmiques, d’aportacions individuals, de l’acumulació d’observacions, un cos de doctrina, un comú denominador, un ambient d’integració social. S’arriba en aquest resultat sense que cap dogma rígid i anterior en sobti la cristal·lització. La coordinació es fa per via d’empirisme. Aquesta exploració i aquest encaixament del partit dins la realitat és una feina una mica llarga, però a còpia de provatures es van posant els junts d’una manera tan fina que de vegades la continuïtat sembla imperceptible. Per això aquest partit, avui, i sobretot l’esperit que comporta, podria momentàniament desaparèixer. Al cap d’un moment, però, aquest esperit rebrotaria perquè és la mateixa naturalitat.

A «La Veu» aquest període de formació es produeix enmig d’un garbuix d’idees i d’una barreja de temperaments que a la llarga havien d’ésser forçosament incompatibles. En el moment de la formació, però, aquests contrastos foren probablement favorables. Els instints tradicionalistes, mil·lenaris, antiquíssims, es barrejaren sobre les planes del diari amb aportacions moderníssimes. En un moment determinat escriuen a «La Veu» el bisbe de Vic i Gabriel Alomar, Prat de la Riba i l’advocat Lluhí, Sunyol i Cambó, Duran i Ventosa i Jaume Carner, Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner. De portes enfora, el diari fa la impressió d’una caldera variada i indescriptible. Les coses, però, es van posant i aclarint a mesura que es produeix sobre el diari el natural treball de selecció. Les planes serveixen simultàniament de camp de suggestió i d’iniciativa, de clos de deliberació i d’instrument de solució. En surt, com és natural, tot el que té el moviment d’experiència històrica, de contingut ideològic i de possibilitats d’iniciativa. Aquesta considerable acumulació de forces inicials és la pedrera de la Lliga. L’espontaneïtat canalitzada pel contrast d’idees i de temperaments que presidí la naixença d’aquesta agrupació política és el que explica la seva considerable consistència i la seva vitalitat variadíssima.

Políticament, la resultant dels anys de formació fou transportada, a través d’una fórmula correcta, en el primer article del reglament del partit. La comprensió d’aquest article és essencial per a tenir una idea clara de la història d’aquesta agrupació política. L’article diu així: «És objecte de la Lliga Regionalista la defensa dels interessos i la reivindicació dels drets de Catalunya treballant per tots els mitjans legals per aconseguir l’autonomia del poble català dintre l’Estat espanyol». A través d’aquestes ratlles els creadors del partit tractaren de fer dues afirmacions essencials: primer, afirmaren la finalitat de l’organisme; després, adoptaren el camí per a arribar-hi.

La finalitat és la reivindicació d’uns drets. Aquesta fórmula és feliç i ben trobada perquè engloba totes les nuances del moviment des de les més radicals fins a les més moderades. És una fórmula, en efecte, que ningú no pot deixar d’admetre, sigui quina sigui la seva posició en el moviment. Els únics que s’han exclòs voluntàriament de la fórmula són, naturalment, els federals de tendència castellanista. El cas és ben clar: suposeu que Espanya demà es doni una constitució federal a base de parlar castellà. ¿Quin catalanista acceptaria aquest federalisme? És per defensar aquesta posició que els estatuts són redactats d’aquesta manera. Un federalisme atorgat a la castellana, a base d’una llengua única, és a dir, a base de desconèixer el fet de la personalitat d’aquest país, no és més que un expedient administratiu per a adormir un problema polític. Comportant aquest federalisme –per més pura que sigui la seva base, diríem legal o si voleu de sufragi universal– una subestimació de la llengua, significa una solució extravagant, contrària a la reivindicació dels drets a què al·ludíem.

Pel que fa referència al mètode per a arribar a la finalitat que s’ha donat aquest partit, l’article esmentat fa una afirmació completament antirevolucionària; postula la tècnica de concessions parcials, defensa, en un mot, l’evolucionisme. Aquesta afirmació fou feta per excloure del partit els partidaris del tot o res, que sempre abunden en aquest país. Amb aquesta tàctica hom tractà d’evitar el pitjor mal que ens podria caure a sobre: el de poder disposar, en efecte, d’un grau d’autonomia i que no pogués emplenar per la raó que sigui: per falta d’experiència, com veiérem, alguns anys després, en tanta abundància.

Aquesta afirmació semblarà als xovinistes una impertinència intolerable. És una afirmació, però, que, quan la mediteu fredament, resulta tan veritat avui com el dia que fou escrita. Desgraciadament, les circumstàncies d’aquests últims anys han produït una tan gran acumulació de material al marge d’aquest article, que per contrast el bon sentit d’aquesta fórmula pren un relleu considerable, relleu que tota persona amb ulls a la cara veurà per ella mateixa i li farà sentir la superfluïtat d’una demostració ulterior. Durant aquest període de temps, això és, des del dia que la fórmula fou escrita fins avui, és indubtable que el moviment ha avançat un gran pas, un pas que no és pas exagerat de qualificar d’important. Però més de la meitat de Catalunya conserva encara avui la seva virginitat provinciana en la seva forma més indiferent, i una part de la població viu completament al marge de les idees que han creat tot el que conté aquest país de més positiu i de més cívic. L’erraria qui cregués, però, que hi ha entrat algun altre principi.

Aquest és tot el programa de la Lliga, i no n’hi ha d’altre. És un programa que en el seu aspecte positiu engloba tots els matisos i en el seu aspecte negatiu aspira a ésser un fre a la pura follia del tot o res i al federalisme imposat –la imposició és un mètode corrent a Madrid. Fora del dogma de la reivindicació dels drets mitjançant els procediments humans normals, no hi ha hagut cap altre dogma a la Lliga.

Hi ha hagut moments que certs problemes han tingut dins el partit una veritable popularitat i han estat discutits des de tots els punts de vista. Així fou, per exemple, la representació proporcional i la representació corporativa, que alguns han cregut que formaven part del programa del partit. No hi ha hagut tal cosa. La qüestió de la representació corporativa tingué durant els primers temps del moviment un estat continuat d’actualitat. La necessitat de la representació corporativa fou defensada per «La Renaixensa» i per la Unió Catalanista. En el missatge que hom dirigí a la Reina Regent el 14 de desembre de 1898 fou inclosa la demanda que l’elecció dels Ajuntaments, Diputacions i el Senat es fes directament o indirecta pels gremis, les classes i les corporacions. En constituir-se la Lliga, la qüestió fou tractada àmpliament al diari i portada a l’Ajuntament per Jaume Carner. Aquesta mena de representació era del tot favorable a la ideologia del partit –perquè aquesta forma del sufragi és oposada a les formes abstractes de la política i, per tant, es troba dins la tradició del país. Considerat l’estat de corrupció del sufragi universal a Espanya, aquesta forma hauria representat per altra part una garantia de sinceritat política almenys en el punt concret de poder saber el pensament dels interessos de la classe dirigent. En discutir-se al Parlament la llei d’Administració Local, de Maura, els regionalistes defensaren aquesta forma de representació. Els liberals, davant els quals es posà Hurtado, es pensaren fer alguna cosa defensant el sufragi universal abstracte, que comportava naturalment l’acceptació del sufragi universal entre espanyols –el qual ho era tot menys universal. La qüestió de la representació proporcional té a la Lliga una història semblant a la que acabem d’exposar referent a la representació corporativa. Ni una qüestió ni l’altra no han estat mai dogmes fixos. Fora de l’article primer dels estatuts que hem pogut interpretar d’una manera que es pot considerar autèntica perquè en aquestes planes hem tractat de reflectir el pensament de les persones que el redactaren, tota la resta ha estat en aquest partit qüestió de tàctica, de moment i de circumstància. Tot ha estat, en un mot, empirisme i relativisme.

Després del que acabem de relatar és molt probable que el lector comprengui que el que ha constituït la gran qualitat de la Lliga ha estat el sentit afinat que ha demostrat per a comprendre les realitats presents i per a aprofitar-se de l’experiència històrica. La realització d’aquestes qualitats a través del temps i de l’espai no hauria estat possible, però, sense tenir presents els noms de tres homes, la concordança dels quals explica tot el partit i tota la seva història.

La Lliga Regionalista ha estat un moviment basat sobre –i que se’ns permeti la imatge, en gràcia a la seva exactitud– un trespeus humà, format pels senyors Prat de la Riba, Duran i Ventosa i Cambó. Aquest triumvirat és l’essència del partit. Un triumvirat, com a mètode de treball polític, ha donat històricament per resultat situacions dominades pel personalisme. N’hi ha hagut prou, en efecte, que una diferència de temperament o de passió oposés dos membres d’una situació semblant, perquè el tercer esdevingués fatalment l’àrbitre i arribés a l’autoritat superior. El triumvirat de la Lliga, però, ha trencat en aquest punt tots els precedents. El més gran desig polític dels membres que l’han format ha estat d’arribar a compenetrar-se, a posar-se d’acord, a treballar i resoldre-ho tot per unanimitat. Aquests tres homes han tingut el seu temperament particular extremament acusat, però en el punt concret de llur coordinació política arribaren a entendre’s d’una manera tan perfecta i absoluta que de vegades, separats per mils quilòmetres de distància, pogueren i saberen formular davant un fet nou, davant una situació sense precedents, per anticipat, el que pensaria o opinaria llur company. No hi ha pas gaires casos d’integració tan completa com el que ha presentat el triumvirat de la Lliga. Aquesta integració durà fins que la mort de Prat trencà malauradament el triumvirat.

Diversos factors afavoriren aquest estat d’integració. Hi ajudà, en primer lloc, la necessitat de la llei de la divisió del treball. Girat el senyor Prat especialment de cara a la política catalana considerada com un tot; especialitzat el senyor Duran en la política barcelonina i el senyor Cambó lligant amb una braçada, amb un peu a Barcelona i l’altre a Madrid, tota l’acció del catalanisme militant, es creà una situació d’una capacitat tan àmplia que pogué atendre totes les modalitats i tots els problemes del país. Si s’haguessin de detallar, però, i de precisar els límits estrictes de l’actuació d’aquests tres homes, no crec pas que ningú humanament ho pogués arribar a portar a cap. Tots tres són homes de pensament i alhora homes d’acció. Tots tres semblen haver-se especialitzat en un ram determinat de la política, però tots tres alhora han sentit la necessitat d’envair les altres branques. El senyor Duran és no sols un especialista de la política barcelonina, sinó que és un dels coneixedors més complets que hem tingut de l’ambient polític de Madrid. Les seves observacions sobre els instints que regulen la vida política espanyola han estat d’una utilitat considerable pel moviment d’aquest país. El senyor Prat no sols fou un coneixedor complet dels problemes generals de Catalunya, prenent el país com un organisme vivent, sinó que donà moltes vegades la norma del que podríem anomenar la política espanyola del catalanisme. I el senyor Cambó, pel fet d’ésser l’home més essencial per l’acció, hagué d’intervenir en realitat en tots els problemes, prendre coneixement de totes les solucions i donar l’última empenta a tot. La divisió del treball, doncs, és certa d’una manera absoluta a condició que hom no la prengui com un treball d’oficina, és a dir, que hom la corregeixi amb la interpretació, amb l’avidesa política que davant totes les qüestions han demostrat sentir aquests tres homes.

L’eficàcia del triumvirat fou possible encara, perquè la diversitat essencial d’aquests tres homes féu possible la seva adaptació a l’índole complexa del moviment. El catalanisme és, per essència, com tots els problemes similars, de naturalesa complicada. És un moviment que es troba en lluita amb un determinat sistema d’autoritats i alhora vol resoldre a Catalunya el problema de l’autoritat. Tot el que té de revolucionari en el seu aspecte negatiu i de crítica, ho té de constructiu i de creador en un aspecte simultani. Que el catalanisme ha estat a Espanya l’única forma revolucionària que ha existit en bona part d’aquest segle és una cosa que ningú no discuteix. És igualment veritat que, tot el que hi ha en aquest país de coordinat i d’ordenat i de cívic, ho devem alhora al catalanisme. Davant aquesta situació complexa, calien homes complexos, i, aquesta riquesa de desdoblament, l’ha trobada Catalunya més que en ningú en les tres figures de què ara parlem. Tots tres homes haurien estat en un país normal tres considerables forces de govern i de creació. A Catalunya han hagut d’alternar aquesta capacitat amb la de dirigir els moviments d’oposició més frenètics i més apassionats que es recorden en aquest país. S’ha de confessar que han servit tan bé per a una cosa com per a l’altra.

També hi ha, naturalment, matisos entre ells. És més fàcil de comprendre, en efecte, la figura de Prat fent de President de la Mancomunitat que no pas exaltant al carrer una manifestació popular o fent unes eleccions. És igualment més coherent, en la persona de Duran, la direcció de la vida municipal de Barcelona que no pas la cridòria revolucionària. Prat i Duran foren essencialment polítics de govern i homes de gabinet. Ni l’un ni l’altre, però, no defugiren mai cap responsabilitat ni desertaren el seu lloc. De tots tres, però, el que representa una riquesa de temperament més lligada amb les necessitats complexes del moviment, és potser, el senyor Cambó. El trobàrem, joveníssim, en els capítols anteriors, regidor de Barcelona, fent la feina de construcció que tothom recorda. El trobarem, més endavant, al Parlament, als ministeris, al centre de moltes qüestions, iniciatives i realitzacions. Tothom sap –i amb aquesta observació n’hi haurà prou per a donar a entendre el que pretenem d’expressar– que, quan el senyor Cambó estigué al govern, Espanya tingué més aviat una política nacional pròpia i es pogué estalviar d’ésser un país pràcticament intervingut. Totes aquestes qualitats de governant –que en altres ambients polítics haurien fet del senyor Cambó un secretari d’Estat considerablement utilitzable –han hagut de coexistir en la seva persona amb la necessitat d’haver de crear i dirigir la majoria dels moviments de més franca oposició que es produeixen en uns anys determinats, moviments que tothom recorda i que agitaren els fonaments més profunds de la constitució d’aquest país. Aquesta fatal necessitat d’haver de tenir sempre un peu a la Gaseta i l’altre vorejant el codi és el tribut que el senyor Cambó ha hagut de pagar notòriament. És el tribut que haurà de pagar fatalment tot polític que aspiri a parlar en nom d’aquest país. Per al senyor Cambó aquesta dualitat de feines no degué ésser sempre una cosa gaire agradable. L’opinió pel seu cantó ha fet rarament un esforç seguit per arribar a comprendre aquest terrible dualisme que constitueix la clau de volta d’aquest moviment. El senyor Cambó ha estat tan discutit, ha estat tan atacat i alhora tan elogiat seguint un ritme de vegades tan extravagant, perquè no s’ha comprès ni s’ha tingut present el fet complex que hem tractat d’explicar i que considerem el gran trencacolls del moviment.

Pel que fa referència a la política catalana estricta, el triumvirat de la Lliga pogué demostrar que una diversitat d’apreciació dels valors polítics pot ésser també una causa positiva de progrés per a un moviment. S’ha fet molta literatura, en efecte, a base d’un suposat conflicte latent i existent en vida del senyor Prat entre aquest senyor i el senyor Cambó sobre la qüestió de valorar els elements polítics. Que el senyor Prat tingué per temperament i per formació una tendència a donar la màxima importància als intel·lectuals en el moviment és un fet que ningú no pot negar. Que el senyor Cambó ha tractat essencialment d’incorporar al catalanisme la més gran quantitat possible d’elements socials és un fet notori, igualment cert. Però que d’aquestes tendències, que no són antitètiques, sinó complementàries, n’hagi pogut sortir la creença en un conflicte insuperable –una mena de conflicte irreductible entre la matèria i l’esperit–, això és massa primari per a suposar que ha pogut constituir, en homes d’aquesta visió, un problema. No hi ha hagut tal oposició. No hi ha hagut més que el joc natural de les preferències del temperament –les quals han donat per resultat eixamplar considerablement l’horitzó del moviment, portar, en un mot, l’eficàcia de la direcció del triumvirat de la Lliga a ambients diversíssims, a medis que en el nostre país viuen en una completa insolidaritat i que trobaren, gràcies a aquest joc de valoració complementari, un camp propici a tota mena de treballs conjunts.

Aquest fet que acabem d’observar, d’una diversitat que hauria pogut ésser fatal i que esdevingué a la Lliga un factor de positiva i àmplia col·laboració, és el valor constant, diríem, persistent, que caracteritza el treball comú d’aquests tres homes. El senyor Cambó com a polític que fou, de superfície llarga, habitual, d’un panorama vastíssim, necessita fatalment tenir resoltes constantment un seguit de qüestions bàsiques, la no-solució de les quals pot constituir un seguit d’obstacles insuperables a la seva llibertat de moviments. Un polític així no pot en tot moment prendre un contacte directe amb l’opinió pública en estat espontani, en brut, diríem. Necessita que, aquesta opinió pública, la hi donin, en part, feta, perquè fatalment aquest factor ha d’ésser a les seves mans més aviat un instrument. Si haguéssim de descriure amb tot detall fins a quin punt la col·laboració d’aquestes tres figures esdevingué en certs moments una obra de resultats positius, podríem escriure un tractat de política pràctica. Els senyors Prat i Duran i amb ells tots els seus col·laboradors, totes les grans i totes les petites figures de la Lliga, arribaren a fer de Catalunya, en certs moments, una plataforma considerable per a donar la màxima eficiència al seu líder. Potser la creació d’aquestes situacions ha estat el que s’ha fet en aquest país de més qualitat i de més perfecció en els nostres dies. I aquest també és un treball complementari. La creació d’una opinió pública manejable i viva, treball en el qual excel·liren els senyors Prat i Duran, fou el que permeté que el senyor Cambó donés el resultat que va donar en tant que líder.

Fragment del capítol VIII de Francesc Cambó (OC, vol. XXV)

Deu dies del dietari de 1965

28-07-2010

18 JULIOL

Dormit poc. A les sis comencen de batre. Molta gent. El soroll de la màquina. Difícil de dormir; intermitències. Molta gent. Moltes garbes, molta palla, collita fora del normal. Abans d’acabar, ensulsiada de la pallera, per escassa idea de la palla: la batedora soterrada, el tub trencat, un carro de garbes que no s’ha batut. Per fortuna, cap desgràcia personal. Ve Quintà. Després, Rebull i la seva senyora. Després, Rosa i Alexandre. Després, Martinell i Pujol amb l’original del llibre de lectura. Em porten a Palafrugell. Sopem amb els Ortínez, Quintà i Martinell. El meu germà no ha arribat. Llach a prendre cafè. Quintà em porta a casa. Treballo al llit.

.

19 JULIOL

Dia més enfosquit. Vénen Maria i Frank, que em porten el correu. Carta d’A. una mica forçada, agradable. Després de dinar vénen pare i fill Leal de Banyoles, que han dinat a Palamós. Després, Quintà. Treballo per a «Destino». A Palafrugell amb el cotxe de Frank. Veig el notari Llach. Llarga conversa. Torno a peu. Cel cobert i molta xafogor. Al llit. Sopo al llit. A quarts d’onze se sent un tro llunyà. M’ha semblat que a Palafrugell hi havia molta gent. Trànsit insuportable. Idea angoixosa d’haver perdut el paper de la mamà.

.

20 JULIOL

Santa Margarida, festa major de Palafrugell. Una altra més. Com passa la vida! Dia d’estiu, agradable, però a la tarda gropeja. Després apareix la família: els Frank, els Vila, Paco i la nena, la Sra. Gladys. Llarga conversa, Se’n van a quarts de nou i els Vila em porten a Palafrugell . Restaurant Reig, molt ple. Llarga conversa amb Ganiguer i senyora. Després menjo mitja llagosta amb els Vila i Paco. Se’n van. Vaig a Plaça Nova. Les sardanes han acabat. El soroll de les orquestres. No s’hi pot estar. Tertúlia amb Alsius i senyora, un moment amb Gich i després Quimet Caló. Torno a peu. Les quatre. Treballo.

.

21 JULIOL

Segon dia de la festa. Dia magnífic. Passo una gran part de la tarda treballant sobre el «París». Avançat una mica –no gaire, desgraciadament. Pugen, un moment, Frank i Maria, que vénen de la Bisbal. Solitud completa. Teresa ha anat a la festa i els de baix també –excepte el noi gran. A les deu em faig un revoltillo de dos ous, tomàquet i carbassó, que resulta excel·lent. Vaig al llit a quarts de dotze. Delícia de no haver anat enlloc en tot el dia. Em sento bé però vell. Obsessió d’A. Treballo a la nit amb un cert resultat. Llegeixo.

.

22 JULIOL

Darrer dia de la festa major. A la tarda no faig res. Vaig a la vila a peu, a les set. Molt bon dia. Molt de trànsit. A Plaça Nova. Sento una sardana. Trobo Lloses i acompanyo a ell i la seva família a Pals i la platja. Sopo a can Miquel. Una mica de llagosta. Carta a Baltasar Porcel. Martinell. Facundo. Anem a plaça. Les sardanes. La taula del fiscorn. Toquen la «Santa Espina» les dues orquestres. Gran èxit. Aplaudiments. Després torno a casa a peu. A la tarda he fet un article per al «Correo»; al vespre un per a «Destino». Llegeixo. Em costa molt dormir. A primeres del matí, vent de garbí. Fa un estiu molt estrany.

.

23 JULIOL

A. Bon dia. Vent de garbí. Em llevo tard. La màquina d’empacar palla. Aquesta ensulsiada de la pallera haurà costat molts diners. Treballo una estona en el «París» i amb això apareix el pintor Pujol i senyora i un matrimoni Soler, de Cadaqués. Després de la conversa, anem a Pals, la platja, Begur, Aiguablava Palafrugell, on ens acomiadem. El correu. Pau i senyora em porten a casa. En arribar, Teresa em diu que han vingut Xammar, Boadella i altres més. Desolat de no haver-los trobats. Al llit a les vuit. Ha nascut un vedell. N’hi ha quatre. La palla, empacada. Avui s’ha fet alguna cosa. La calma del mas. Hi ha un trànsit fabulós Em preparo per a la marxa de demà. Escrit i enviat a A.

.

24 JULIOL

La nit ha estat calorosa –les finestres obertes–, d’una calma total. Surto del mas a les vuit. Ciset m’acompanya amb la tartana. A Barcelona a les 8.25 amb el Costa Brava. «Destino». Llarga conversació amb Vergés. M’acompanya al Reno. Llarga conversa l’amo. Amb un taxi al cafè Moka de la Rambla. (Cobrades dos de «Destino».) La Terrassa. La Rambla. Apareix Porcel a les sis. Anem al moll. Ens equivoquem de vaixell. Demano per quedar-me a la cabina i ho aconsegueixo. Porcel se’n va. Apareix a les deu. Salpem a les dotze. Un sandvitx al bar. Agradable vaixell –el «Villa de Madrid» que va a Canàries. El primer oficial em reconeix i em dóna una cabina magnífica. Travessia en calma. La màquina, però aconsegueixo adormir-me.

.

25 JULIOL

Arribem a la badia de Palma. No em llevo fins que hem atracat. A terra i prenem un cafè i ensaïmada en un cafè del Born. La mateixa impressió que si fos a Itàlia. El color tan ben trobat de les cases. Ens donen el cotxe i marxem a Andratx. L’oficial de correus de Mataró que ens acompanya. Molta calor. Andratx. La família Porcel. Pagesos agradables. El dinar. El brou i el pollastre. Migdiada havent dinat. A les vuit torno a veure Porcel. Anem al port d’Andratx. La malenconia del crepuscle. Ambient de festa. A Porcel se li ocorre de portar els seus pares a sopar al restaurant del port i els anem a buscar. Sopar mediocre. Molta gent. Tornem a primeres hores. Al llit. El diari. Llegeixo. Dormo bastant bé.

.

26 JULIOL

Andratx. Porcel em crida a les dotze. Massa tard. Esmorzo: un cafè. Anem a Sant Elm. Amb el cotxe. S’Arracó, gran sorpresa, bellíssim. Després, Sant Elm, la Dragonera. L’illot de Pantaleu.1  Dinem a la casa que els Porcel tenen a la petita vall. Tot molt rústec –em fa pensar en l’Hermós– però simpàtic. Boníssima gent. Tornem devers les cinc. Visita a la impremta d’Andratx. El setmanari pintoresc. Després al llit, on fullejo dos volums de mossèn Ensenyat. Sopem a les deu. La padrina. Anem a acompanyar-la a peu. A casa a les set, després d’haver parlat amb Porcel llargament. Em costa de dormir. A les tres encara no he aclucat l’ull. Obsessió d’A.

.

27 JULIOL

Andratx. Molt bon dia d’estiu –calorós–, vent de garbí. Els Porcel, que han anat d’excursió a Estellencs i Banyalbufar, em criden, al retorn a dos quarts d’una. Dinem. Brou i peix. A la tarda treballo i envio un article al «Correo». Després vaig a la impremta i conversem una estona. Sopar. Havent sopat vénen el propietari de la impremta i el sastre. Anem al port a prendre un cafè amb aquests senyors i senyores de la seva família. El propietari del restaurant –tipus curiós. Tornem a Andratx. Al llit a un quart de dues. Llegeixo el dietari de mossèn Salat. Curiós. Em costa de dormir. Avui m’he aclimatat –perquè he anat al wàter. Aquests senyors m’embafen una mica. No tinc ganes de treballar. Passo la nit com puc.

.

28 JULIOL

Andratx. Dia calorós. Porcel arriba tard a Sant Elm. Mentrestant ha arribat l’escriptor Bonet –redactor en cap del diari «Baleares»– i la seva senyora. Una catalana que parla molt i bé. Content de veure’ls. Bonet porta el número de «Son Armadans» amb el retrat per Ulbricht. Dinem plegats: un déntol –peix que no m’agrada– i un pastís d’albercocs fet per la senyora Bonet. Anem al port a prendre cafè. Llarga conversació. Els Bonet tornen a Palma. Porcel i jo anem a Camp de Mar on tenim una llarga conversa amb el propietari de s’Illeta. Agradable. Tornem a Andratx. Sopem. Apareix el Sr. Barceló, cuiner i escriptor. Parlem sense sortir. Al llit a les dotze. Acabada la carta d’A. Obsessió. Nits pesades. Em costa dormir. Poques ganes de fer res.

——————————

El «Quadern de Notes vistes» tornarà el 8 de setembre.

.

Si no indiquem una altra cosa, les notes al peu són exclusivament d'aquest «Quadern de notes vistes»
  1. PANTALEU topon.
    a) Es Pantaleu: illot situat prop de la costa NE. de l’illa de Mallorca, a poques milles de la Dragonera. Prop de la terra hauia un puget que no’s tenia ab la terra, que hauia nom Pantaleu, e hauia de la terra tro a aquel puget un gran tret de balesta, Jaume I, Cròn. 58.—b) Veïnat de Palau-Sator (Baix Empordà).
    Fon.: pəntəlέ̞w (mall.).
    Etim.: incerta. Cal rebutjar la que suposava que venia del grec πέντε λαóς, ‘cinc pobles’, perquè la petitesa del lloc no permet aquesta suposició. El nom té certa semblança amb el de l’illa Pantelleria, situada prop de Sicília, que sembla venir del grec πᾶν θαλερóς ‘tot verdejant’. []

Jaume Vicens Vives

18-07-2010

Coincidint amb l’exposició Jaume Vicens i Vives Josep Pla. Complicitats“, inaugurada el 26 de juny i que es pot visitar a la Fundació Josep Pla fins al 30 de gener del 2011,  proposem la lectura d’uns paràgrafs de Pla referits al seu  amic historiador. Els textos procedeixen de l’Homenot que Pla li dedicà i del volum Notes per a Sílvia.

Any Vicens Vives

————————

Degué ser vers l’any 1950 que vaig entrar en relació amb Jaume Vicens. M’impressionà de seguida com un espectacle vital. Era un home d’una gran activitat perfectament calmosa i equilibrada. Tenia cinc fills. Feia marxar amb una presència directíssima una considerable editorial. Ocupava dues concorregudes càtedres a la Universitat. En una d’aquestes càtedres, hi dirigia un vast seminari, amb un grup d’estudiosos –del país i estrangers– molt important. Donava normalment la seva producció històrica… i encara feia articles, molt ben girats, per a les revistes que li’n demanaven, i no pas solament sobre els seus estudis habituals, sinó sovint de la més candent actualitat. Com a professor, era no solament el mestre habitual, sinó que vivia amb els seus deixebles, els aconsellava, els dirigia, s’hi donava. Aquelles nombroses reunions a casa seva (carrer Santaló) amb els seus col·laboradors, els seus deixebles i alguns espectadors (com jo mateix), quin record m’han deixat de cordialitat viva, d’eficiència pedagògica, d’admirable entregent social!

Havent passat per la Universitat en una època en què s’hauria considerat desplaçat que entre l’alumne i el seu mestre hi hagués hagut alguna altra relació que no fos una guerra sorda, pueril i continuada, aquelles reunions –que no havia vist més que a l’estranger– m’encantaren. Vicens ajudava tothom, servia tothom, ho impulsava tot –totes les publicacions del seu cercle, llibres, assaigs, articles, estudis que s’havien emprès amb l’interès que és de suposar. Tenia a més a més una correspondència atabaladora. La carrera que feien els seus deixebles l’obligava a observar totes les intrigues pedagògiques indígenes. «A Madrid –solia dir–, sempre hi ha coses, problemes, a endegar.» Havia fatalment de desplaçar-se. Viatjava. No crec que hagués viatjat mai per gust –excepte quan anava a Roses, on la família de la seva senyora està tan radicada. Es desplaçava per raons dels seus estudis o per assistir als Congressos d’Història –que era un altre aspecte del seu treball. Havia ressuscitat pràcticament els Congressos d’Història de la Corona d’Aragó, era invitat a les commemoracions històriques, assistia als Congressos internacionals, on a partir del IX de París la seva personalitat fou cada dia més remarcada. En l’XI Congrés (Estocolm) havia d’exposar i discutir la seva comunicació sobre «Estructura administrativa estatal en els segles XVI i XVII», però quan se celebrà el Congrés –l’any 1960– ja havia passat avall. La notícia, que produí un gran sentiment, provocà l’acord de dedicar-li una miscel·lània de treballs. En aquests Congressos, en algunes ocasions, les seves idees havien alçat polèmiques considerables, com en aquell Congrés de la Corona d’Aragó celebrat a Càller (Sardenya) el 1957, en el qual Vicens tractà de donar un substràtum econòmic a l’expansió catalana en el Mediterrani per assegurar-se el comerç de l’Orient i la ruta de les espècies, i provocà un tol·le-tol·le general dels erudits de la Corona, que cregueren que aquelles idees minimitzaven les seves institucions i la importància dels seus ports (pura història local anecdòtica), però que en canvi promogueren l’adhesió dels historiadors italians i francesos que assistiren en aquelles memorables sessions.

Per Vicens la història era dialèctica, més que una cofoia unanimitat beatífica. No fou mai un gran orador, però en determinats moments fou capaç d’una certa fuga, relacionada amb la idea que té la gent de la irruència empordanesa, que Vicens mai no tingué, gràcies a Déu. També és evident que, aquesta fuga, la tingué alguna vegada amb la ploma a la mà, sobretot en els seus últims anys, quan la seva vasta penetració social el portà a escriure els millors articles que s’escriviren en el país entre 1955 i 1960. Donà moltes conferències. En aquest punt, fou d’una generositat magnífica. No tingué mai un no per a ningú. De vegades fou sol·licitat per parlar en universitats i mausoleus acadèmics, però al mateix temps donà conferències en llocs inversemblants –en algunes de les quals vaig assistir. Sempre fou un conferenciant ple d’interès i extremament correcte, d’un to personal inconfusible. Jo em demanava davant d’aquell prodigiós espectacle de vitalitat d’on treia el temps per a fer tantes coses i per a fer-les tan bé. En totes les activitats, hi portava el màxim interès. No feia res amb indiferència. Tot l’apassionava. A Roses, li agradava de passejar-se en una barca amb motor, de remar, de fer exercicis físics, de llevar el ferro de la barca, d’anar al mercat a comprar peix, de parlar amb tothom, de discutir les coses més locals i més petites. A Roses, en definitiva, era el catedràtic. Quina manera tenia de riure’s de la solemnitat que li atribuïen! Estava en tot: en els fills, en la família, en les visites, en la història, en l’actualitat política més candent, en la situació econòmica, en les coses de fora, en les il·lusions, els projectes, la feina. Era sempre afectuós, d’una impecable cortesia, totalment desproveït de pintoresquisme, sense res acusadament personal, un ciutadà –de ciutat– perfecte. Parlava amb tothom, escoltava tothom, sempre feia favors, no tenia cap mania ni cap allunyament, ni el mínim convencionalisme. Això sí: quan arribava la feina tot passava a segon terme davant de l’ofici. De vegades estava fatigat i li hauria agradat de dormir un parell d’horetes o l’hauria apassionat de fer el que li agradava més: anar amb una barca al cap de Norfeu o a Cadaqués. Res. Tot quedava al marge: el primer de tot era l’ofici. Seria curiós de parlar del catolicisme de Vicens. Era un catòlic sincer, no gens formalista, sense la més lleu ombra d’arribisme: un cristià autèntic. I el curiós és que aquell home que feia tantes coses tenia temps per a tot, fins de venir-me a veure i passar moltes estones divagant o discutint. Vicens tingué molts amics i una quantitat de saludats inacabable. En aquestes terres de Girona, hi tingué velles amistats i a Figueres persones que li portaren molt d’afecte, com Quintà, Canet, etc. (No parlo ara dels seus col·laboradors i deixebles, que tantes coses deuen a Vicens.) Ara, de confidents, crec que en tingué pocs. Potser cap. L’únic autèntic confident fou la seva senyora –cosa, que no sol ser, en el país, gaire corrent. Em solia dir: «Amb la gent, de vegades m’equivoco; no la conec gaire. En aquest punt, la meva senyora m’ha resolt molts problemes i li estic agraït». En fi, no vaig mai comprendre com administrava el seu temps ni com s’ho feia per a donar tant rendiment. Davant meu, aquest engavanyament de la feina no li produí mai cap moment de mal humor ni de displicència. Tenia molta fe en la seva constitució física, en el seu atletisme, en la seva agilitat esportiva. Quan sobre aquesta constitució se li emblanquiren prematurament els cabells, el tipus se li tornà interessant. Sobre el blanc dels cabells, els seus ulls, d’un daurat fosc, plens de vida, de curiositat i de presència, esdevingueren un dels seus elements decisius. El tipus, el vestia molt bé: de vegades, només, fou una mica exagerat de jerseis.

Però, és clar, hauria estat un miracle si el treball que portava a cap Vicens no li hagués produït els moments de cansament indefectibles. De vegades vaig sentir parlar, en el seu ambient, de les seves fatigues mentals, de les seves irregularitats neurovegetatives. No en vaig fer mai cas. Sabia que Vicens no bevia, amb prou feines fumava un cigarret, no prenia cafè, era un home net i de consciència tranquil·la, d’una correcció perfecta. Un dia Joan Coromines, de la Universitat de Xicago, sopà, amb la seva senyora, a casa seva. Jo també hi era. Vicens era un gran admirador de Coromines, un entusiasta permanent. Però el que em sorprengué més d’aquell sopar foren les mirades de gran admiració que Vicens projectà sobre l’estatura i la corpulència del gran filòleg –realment magnífiques. Vicens quedà fascinat de la impressió de salut que produïa aquell formidable físic. Com que tothom voldria tenir el que no té, vaig preguntar-me si Vicens tenia tanta salut com ens pensàvem els qui el coneixíem. Però després no me’n vaig recordar més. El cert és que potser no era tan fort com ens pensàvem; però ara és molt fàcil de veure-ho. Fos quina fos, però, la situació de la seva salut, no crec que fins a darrera hora li hagués reduït el volum de la seva feina. Semblava infatigable. En el curs dels últims deu anys de la seva vida (del 1950 al 1960), aquesta feina no solament anà creixent, sinó que esdevingué remuneradora. Com més independent esdevingué Vicens –gràcies a Teide– menys interès tingué per les coses crematístiques, cosa que no sol pas ser corrent. Aquesta feina augmentà, perquè, a més dels seus treballs de professor, realitzà, en els anys de referència, una activitat social extrema. L’any 1950, Vicens coneixia a Barcelona un nombre reduït de gent. El 1955, en coneixia molta –i sobretot hi havia molta gent que el coneixia. Davant d’aquell prodigiós espectacle de vitalitat la meva sorpresa anà sempre creixent. Quan vaig veure que la seva remarcable activitat, que en les ratlles anteriors he tractat, tan pobrament, de descriure, anava acompanyada d’un augment cada dia més voluminós de la seva presència en el país, vaig comprendre que Vicens entrava en una etapa decisiva de la seva vida. En un moment determinat, els serveis culturals americans li oferiren una magnífica situació pedagògica en un establiment universitari dels Estats Units. Des de molts punts de vista era una cosa temptadora –a part del que representava de reconeixement explícit de l’obra que havia fet. Però Vicens no tingué un moment de dubte: malgrat els avantatges que la proposició representava, la rebutjà amb la més gran cortesia, però sense dubtar un moment.

– No aniré pas a Amèrica –em digué–. Com que tinc fe en el país, el menys que puc fer és quedar-m’hi i afegir la meva modesta aportació al que es fa.

La figura de Vicens havia ultrapassat els estrictes límits universitaris, la seva precisa personalitat intel·lectual, per iniciar una presència de significació pública i general, que els últims cinc anys de la seva vida no féu més que créixer. Si tractàvem ara de precisar els diferents elements que intervingueren en aquest fet, cosa que no és pas fàcil ni senzilla, hauríem potser de reconèixer que el primer impacte produït per Vicens sobre la nostra opinió fou el fet d’haver donat als problemes econòmics tota la importància; tot l’enorme pes que han tingut i tenen en la situació de l’època. No era pas un economista en el sentit explícit i tècnic de la paraula, però era el primer dels nostres historiadors que havia col·locat en la mateixa creu de la vida de cada dia, que no és més que la història, la preocupació econòmica més viva. Parlo d’una època que tots nosaltres hem viscut i que no descriuré perquè no em seria, probablement, possible. Vicens parlava el llenguatge de l’època; havia abandonat per absolutament inútil tot el nostalgisme difós en l’ambient, sense haver-se lliurat, però, a cap forma demagògica de projecció futurista. Tot el seu esforç consistí en una concentració sobre el present: quan el present és angoixós i pesant, la gent tendeix a evadir-se’n devers formes de morbositat perillosa i en definitiva estèril –devers estats de buidor depriments.

És contra aquesta buidor convertida en l’estat d’ànim del país que Vicens reaccionà retornant la gent cap a un presentisme que semblava haver-se debolit i que per la quantitat de pessimisme que la buidor difusa havia ocasionat semblava una derrota decisiva. Vicens considerà que, a sentir-se derrotat, sempre s’hi és a temps i que el que tenia més urgència era tornar a la realitat, fer acte de presència. Ell sabia perfectament a què s’exposava propugnant aquestes idees, perquè coneixia el fons morbós de la nostra història i les personals delícies ocasionades en tants moments pels estats d’humiliació i d’ofensa. Per la immensa quantitat de gent totalment resignada al «no hi ha res a fer» i als inefables plaers del silenci, Vicens fou titllat de pueril i d’ingenu. Crec que fou un gran bé. La primera imatge que la gent tingué de Vicens fou la d’un home totalment faltat de malícia, d’una simplicitat excessiva. Era exactament el que no era, però no crec pas que fes cap esforç per donar de si mateix una imatge més certa. Més aviat accentuà la seva aparença de simplicitat i ho féu d’una manera tan natural, que aquesta consideració li donà una gran llibertat de moviments davant una opinió enormement fragmentada, totalment desorientada i absolutament desfeta.

Homenots, segona sèrie (vol. 16 OC)

—————————————————————

.

Avui, 25 d’abril (1958), arriben al mas, a quarts d’onze de la nit, el professor Vicens i Vives i la seva senyora. Els ofereixo el poc que hi ha a casa, atesa l’hora intempestiva: una truita i pa de pessic, i, com que ho han acceptat, passem una hora i mitja parlant, és clar, de política, perquè Vicens no parla de res més. Fa molt bona nit; per la finestra oberta se senten els grills.

Home curiós, aquest Vicens, molt desconegut, perquè encara que hagi estat observat, no n’han tret gaire l’entrellat. Posseeix l’art d’esquitllar-se, de nedar i de despistar admirablement. Em seria difícil de dir quines són les seves idees socials i polítiques. Probablement no és més que un empíric l’únic dogma del qual és tenir el vent a l’esquena –un oportunista sistemàtic i complet. Potser ho és de temperament: potser ho és obligat per les animetes que ha de tractar a cada moment. Ara és l’ídol de tothom: dels frares de Montserrat, dels jesuïtes de Sant Cugat, de l’Opus Dei, dels capitalistes (Ripoll), dels socialistes, dels exiliats, dels cristians, dels estrangers antifranquistes. És un polític i l’admiració que sento per ell és positiva.

Vicens està cansat (avorrit) de fer de professor, de treballar a l’arxiu, de viure entre papers vells. Ha fet una gran carrera d’historiador i ha arribat on ha volgut. És de l’Institut. Però ara vol fer una altra classe de carrera, més brillant, més espectacular. La popularitat el fascina. La política. Probablement té ambició. Això no és cap crítica. Tampoc no pretén ser una afirmació documentable. És una intuïció que conceptuo –per un lleuger coneixement de l’estofa– certíssima.

La seva muller (Roser Rahola) sempre calla, no diu mai res, riu, no deixa perdre un mot de la conversa. És gairebé segur que el seu marit no té cap misteri per a ella. És un matrimoni que funciona perfectament. Entre ells no hi ha cap ombra, cap ironia –cosa rara. Quan Vicens presenta la seva habilitat matisada de candor, la seva muller està especialment satisfeta. Els arxius són plens de documents cínics. La història ha estat feta per policies i diplomàtics. De portes enfora, res d’això no ha influït en Vicens. És com si no hagués passat pels arxius. Admirable professor Vicens!

És un home que es vigila. No fuma a penes gens. No beu –no beu ni vi, amb el pretext d’una acidesa d’estómac. Menja amb una parsimònia admirable. Té gana, però se sap retenir. Ha menjat una llesca de pa amb oli, i ha dit que era un dels seus plaers. Al matí fa gimnàstica i està sempre disposat a obeir el que li diuen els metges. En principi no diu mai que no de res, però després fa el que li sembla. És un home organitzat –i està bé. Té condicions poc corrents, aspira que el prenguin per un home de molta força –per un atleta. Deu fer exercicis amb tota bona fe. És simpàtic, modest, sap escoltar, és pacient, d’una aparença ingènua davant els altres, no s’equivoca mai: quan ha de riure, riu, etcètera.

Aviat farà deu anys que ens coneixem.

.

Notes per a Sílvia. OC, vol. 26

Entre el Born i el carrer de Ponent

28-06-2010

Hem estat una mica massa poc afortunats amb el primer article a La Veu de Catalunya. Però, com que el terna té, al nostre entendre, el més gran interès, tractarem de dir les coses d’una altra manera.

El planejament i la recol·lecció de dades per a l’obra que estic escrivint sobre el senyor Cambó m’ha fet adonar d’una cosa: m’ha fet adonar que encara el que hi pot haver de més interessant i fascinant per a un català és conèixer, de primera mà, el seu país i la gent del seu país. Aquest coneixement és una cosa que jo, francament, tenia una mica negligida i que ara que m’hi he embrancat em produeix la indescriptible sensació que hom sent quan, sense moure’s del camp intel·lectual, trepitja la terra ferma. Aquests treballs que ara estic fent, els aconsellaria a tots els homes de la meva generació. No són pas uns treballs completament agradables. Moltes coses que hom considerava respectables i definitives per simple esperit d’imitació o per no haver-les mai reflexionades fredament resulten d’una buidor i d’una feblesa ridícula. A trenta anys, però, és l’hora de decidir-se: o cap al no-res verbal, enlluernador i florit, o a tractar de realitzar la cosa intel·lectualment més difícil d’aquest món, això és: agafar la realitat pel coll i, si pot ésser, agafar-la viva.

El fet sorprenent, potser, de la història moderna d’aquest país és l’aparició, a la darreria del segle passat, d’una generació d’homes complets, això és, d’homes polítics. Les coses anaren d’aquesta manera: el que liquidà la Catalunya provinciana fou l’Exposició Universal de Barcelona. L’Exposició fou el testament d’una època, un testament que deixà literalment enlluernada la joventut del temps. L’Exposició posà davant dels ulls dels homes de vint anys les possibilitats del país. Aquests joves, davant el que veieren, descobriren literalment Catalunya. I tot arrenca d’aquí, això és, del fet que en un moment determinat una generació deixà de pensar provincianament per començar a pensar naturalment. Abans de l’Exposició tot és provincià: ho és Almirall, ho és sobretot Pi i Margall. Es per això, encara, que el segle passat català té, malgrat tot, poca base per a durar. Per a sobreviure-hi s’haurà d’ésser molt fort: s’haurà d’ésser un Aguiló, un Balmes, un Prim. Després de l’Exposició, en canvi, tot és més positiu, més directe.

.

La generació alliçonada per l’Exposició és una cosa tan grossa, que fa l’efecte, literalment, d’un miracle. Es tracta d’una primera generació, això és, d’una força sense tradició, sense experiència, sense elements per a treballar. Així i tot, aquesta generació no fa més que arribar i moldre. De quina manera es posa a treballar! No podem pas entrar en detalls. Penseu només que de la guerra de Cuba a la Solidaritat hi ha un instant. Vull dir que aquest país canvià de cara en un instant. Reflexioneu tot això un moment, si us plau! Penseu com és difícil per a un país, disposar d’una generació de polítics. De polítics, potser no en podríem citar, de l’època gòtica fins ara, ni mitja dotzena. Ara bé: trobar-nos de cop i volta davant d’una generació de polítics autèntics i reals, no és una cosa sensacional?

Per a explicar el sentit d’aquesta generació es pot recórrer, per exemple, a la terminologia de don Pere Coromines, perquè és molt exacta. Don Pere Coromines encarna el sentit de constructivitat més sòlida del nostre poble, en un dels barris més inoblidables de Barcelona: en el Born. És l’esperit tenaç, positiu i sòlid del Born el que ha fet Barcelona! –em deia l’honorable President de l’Ateneu no fa gaires dies. En canvi, el gust per l’esterilitat, la bullanga, la destrucció, el gust pel no-res, que ha dominat tantes vegades, el posa al carrer de Ponent. 1  Dintre del vuitcentisme aquestes localitzacions són exactes. En la nostra vida actual també, perquè en realitat el Born s’ha eixamplat de la mateixa manera que el carrer de Ponent s’ha allargat. I, políticament, quin dubte hi ha que el contrast és evident? Ara bé: a mi em sembla que la generació de què parlava fa un moment ha heretat i eixamplat les possibilitats més constructives, enraonades i veritables de l’esperit del Born i les ha portades fins a un extrem que tots hauríem d’agrair i estimar. I la millor manera d’agrair-ho consistiria potser a meditar un moment sobre el desastre que representaria un retorn a l’esperit d’incoherència, de diletantisme, de frivolitat i de bullanga intel·lectual i verbal del carrer de Ponent. No es tracta pas –repetim-ho una vegada més– del vell conflicte entre dretes i esquerres. De bo de bo, aquest problema no ha existit mai a casa nostra, en el nostre terreny, o sigui en el terreny del particularisme. És sempre el mateix: el problema previ té ajornades moltes qüestions. De fet el problema és més profund: és el conflicte entre el Born i el carrer de Ponent, entre el sentit de la constructivitat i el sentit de l’esterilitat.

Aquest és el color del moment –i és aquest color el color que em fa ésser allà on sóc.

14 de novembre de 1928

————————————————————

Originalment publicat a La Veu de Catalunya

(Caps i puntes, p. 289)

————————————————————

Un article important, potser relacionable amb aquest per la visió de Barcelona: «La Barcelona gòtica» (Primera volada)

Si no indiquem una altra cosa, les notes al peu són exclusivament d'aquest «Quadern de notes vistes»
  1. El carrer de Ponent va canviar de nom el 1923 per dedicar-lo a Joaquín Costa. []

Mitja hora amb Josep Pla

08-05-2010

Autoentrevista

____________________________________________

–Vostè em diu, estimat senyor, que té el projecte de publicar, a la revista que dirigeix el senyor Rovira i Virgili, un interviu amb mi, en tant que representant d’un cert sector del moviment literari. La primera cosa que li haig de dir és que la seva decisió em fa molta gràcia, car considero que a penes sóc un escriptor. Cada vegada que he pogut, he fet constar que la meva veritable vocació és fumar cigarrets, tot passejant pels carrers de les ciutats i eventualment per fora. Després d’haver tornat a casa meva, passada una sèrie d’anys de voltar, li puc donar una variant de la meva vocació: d’ençà del dia que el meu pare em portà amb tartana a estudiar el batxillerat a un col·legi de Girona, fins ara, han passat gairebé vint anys. Des d’aquell dia sense glòria fins avui, he vist una mica de món, i es pot dir que, durant aquest temps, no he dormit quinze dies seguits en el mateix llit. S’erraria, però, si la gran quantitat de llençols que m’ha suportat li suggerís una sensació d’heroïcitat. Més aviat pensi que el meu destí ha estat anar al darrera d’una cosa prou enlluernadora per a justificar els meus sacrificis. I bé: aquella força obscura que m’impulsà a sortir de casa, aquella vaga i inconcreta atracció que m’ha fet fer tants quilòmetres, potser no és altra cosa que aquesta ombra de pineda en la qual ens acabem d’asseure amb voluptuosa familiaritat. He anat una estona a passeig, i, si a la fi he trobat aquestes ombres gràcils, és que dec ésser un home amb una tendència al fracàs. És per això que m’estranya i m’horroritza que vostè tracti de tenir amb mi una conversa d’aquesta magnitud.

Què vol que li digui? A dins de l’ambient literari, em sento completament desplaçat, i puc afirmar que no he tractat mai cap home de lletres en tant que home de lletres. Amb les persones amb qui he tingut converses sobre qüestions literàries, amb els meus amics Alexandre Plana, Eugeni Xammar, Josep Carner, Josep Junoy, Ignasi Armengou i Carles Soldevila, hi tinc una amistat que no té res a veure amb la literatura. En general, trobo que els escriptors tenen, si és veritat el que escriuen, massa orgull i que cerquen tres peus al gat. Tots volen ésser europeus, universals, originals i creuen que el que fan és bo per a tot. Jo començo per no sentir-me ni europeu ni universal, car aquestes paraules per mi no tenen cap sentit. Li diré més: el que s’anomena la pàtria, aquesta cosa abstracta, grandiosa, burocràtica, ribetejada de duaners i de carrabiners, és un concepte que no he comprès mai. Materialment, no puc comprendre’l, i no tinc prou força per a deïficar el paper timbrat. Sóc i he estat sempre localista, això és, un home que està disposat a dir en tot moment que no hi ha res al món com les coses de Palafrugell. Més enllà de Palafrugell hi ha un primer cercle a dins del qual, si dieu a un home o a una dona:

Bon dia; avui fa bon temps –us responen:

–Bon dia; sí, sembla que fa bon temps… –i això és agradable.

Passats, però, aquests lligams essencials, tot és per a mi completament igual, i el món es redueix a una bola amb uns petits pics vermells que representen els llocs on amics meus que hi viuen tenen per aquest seu amic un llit parat. Els polítics, ben entès, tenen l’obligació d’ignorar aquestes coses, sobretot si la civilització humana s’ha d’anar adaptant de mica en mica als estralls i guerres capaces de fer onze milions de morts. Si un escriptor, però, ha d’ésser un home interessat essencialment amb els sentiments reals, no crec que pugui parlar d’una manera diferent de la que jo he emprat. Aquesta meva complexió m’estalvia, naturalment, molts problemes artificiosos, em dóna un sentit de la història i m’ajuda a comprendre les coses com els antics. M’agradaria de conèixer tot el món i de parlar-ne totes les llengües, no solament per instruir-me, sinó per donar ordres als xofers de taxis i tenir converses serioses amb els empleats de l’American Express. Però en tant que escriptor, tot això ho trobo exorbitant. Hom pot escriure en la llengua més difosa i rica del món i passar més de pressa que un foc d’encenalls. Escriviu, per contra, una cosa que estigui bé, en català de Palafrugell, i veureu com us tradueixen, us comenten, us donen unes llaunes terribles i finalment, el premi Nobel. Ja sé que hi ha ben poques persones prou fortes per a dir el que acabo de dir. Les condicions econòmiques actuals, per altra part, i la introducció del règim de la lliure concurrència, realitzada per la burgesia liberal en el camp de la producció literària i artística, obliguen l’escriptor, el músic i el pintor a considerar el seu treball com una mercaderia. El treball intel·lectual, en una paraula, està al servei de l’or i, per tant, l’or és el sistema mètric del valor literari i artístic. Aquest fet és considerat per la majoria com una cosa tan natural, que de fet s’ignora la característica essencial de la història literària anterior a l’època comercial. L’escriptor antic era un metge o un advocat o un pagès o un filòsof o un militar o un capellà que escrivia per gust, per tenir consideració social o per fer plaer als seus amics i, en tot cas, pensant que mai a la gent no se li acudiria de llegir els seus escrits. Ara és al revés: l’home escriu per ésser llegit; hi ha l’escriptor –l’escriptor, i la literatura com a finalitat. El canvi ha estat funest. La literatura és avui la metzina del món i una de les fonts més segures d’infelicitat i de dolor, tant per a la persona que s’hi dedica com per a la gent que no se’n pot passar. ¿Hem de protestar? És inútil, car no som més que un reflex de l’organització econòmica, i avui la nostra organització és considerada per la gent més seriosa com el millor present que ens ha fet la Providència. El que s’ha de fer és adaptar-se i no tenir la hipocresia de demanar peres a l’om. Des del moment, doncs, que la literatura es ven i es compra amb diners, és que ha deixat d’ésser per a l’escriptor una activitat seriosa. I en certa manera el que salva encara l’escriptor del perill del ridícul que el sotja constantment és no haver treballat mai de franc. Car, si un home es proposés fer una obra immortal a deu cèntims la ratlla, la seva posició seria notòriament insostenible.

Un altre punt. Els escriptors d’avui volen ésser originals, malgrat saber tothom que l’originalitat és materialment impossible. Hi ha en aquesta dèria aquell punt d’hipocresia que l’actual sistema econòmic ha donat a tota la vida social. Mai el plagi no havia estat considerat una cosa criticable. Avui ho és, perquè l’escriptor que el fa és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial. Però l’argument és inútil, car un home que comprengui que l’únic esdevenidor d’un escriptor és plagiar demostra amb això tenir sobre el seu ofici unes idees tan clares i segures, que per força vencerà sempre els seus susceptibles companys. Els antics no feren altra cosa sinó plagiar-se mútuament sense treva. Si els antics ho feren, ¿per què no ho podem fer nosaltres? No hi pot haver, em sembla, una cosa més agradable per a un escriptor que sentir-se plagiat. Avui, però, en tots els rams artístics dominen idees contràries, i el que dóna el to són les idees dels petits burgesos analfabets que saben llegir i escriure. Digueu-me, però, si no es podria donar tota l’originalíssima escultura que es fa avui per un bon plagi de la Dona vídua del British Museum, i tota l’arquitectura civil per un segon Palazzo Pitti, i tota la urbanització per una segona Plaça de la Concòrdia. I bé: espanta de pensar que un home que tingués la força suprema de plagiar l’Antígona seria considerat com un indesitjable.

A aquests extrems hem arribat, i, per donar una idea de la degeneració general, només cal fer constar que el que demostra la insanitat de la literatura actual és que no es troba enlloc un tros digne d’ésser plagiat. Jo busco aquest tros fa anys i per tots els racons, i no trobo res. Tot és d’una monotonia i d’un avorriment esparverador, i jo, particularment, he nascut amb massa poca força per a emprendre’m el plagi d’una obra antiga. Estic obligat, com els altres, a ésser un terrible i desenfrenat original. És, no hi ha dubte, lamentable i revoltant…

Així i tot, Ettore de Luani, en un diari de Milà, ha dit que vós sou un dels pocs escriptors catalans de possibilitats generals i un dels escriptors joves de més esdevenidor.

–El senyor Ettore de Luani, que no tinc el gust de conèixer, és un senyor molt amable que escriu admirablement. A més, és probable que tingui raó. Els escriptors que escriuen exclusivament per a París corren el risc terrible de no ésser mai compresos a Palafrugell; en canvi, els escriptors que escrivim només per a Palafrugell, si algun dia arribem a fer-nos entendre per Palafrugell, arribarem, més aviat o més tard, a París. Per a comprendre això, s’ha d’abandonar el sistema mètric dels articles elogiosos i comptar per anys. Desgraciadament, jo no he arribat encara a fer-me entendre dels meus antics de Palafrugell, i és per això que tinc tant d’èxit a fora. La culpa, però, no és pas tota meva. Tinc la intuïció que sóc un home relativament orientat, però la preparació em falla a cada moment. He tingut una certa capacitat per a la lectura, però he llegit sense ordre ni concert, barrejant les coses més absurdes. El menys que he llegit han estat coses del meu ram, i m’espanta haver de dir que jo no he pogut mai acabar de llegir una novel·la. L’autor que m’agrada més de tots és Voltaire. Després, Heine i el reverend Sterne. He estudiat certs autors com Stendhal i Anatole France, i això fa que abans m’agradessin més que ara. Avui estudio Lord Macaulay, l’esperit més clàssic, potser, de tots els esperits clàssics que han existit. És un tòpic desagradable, que empra tothom en escriure sobre la meva obra, el presentar-me com un gran coneixedor de la literatura russa. És un error. En realitat, totes les persones que no saben escriure semblen una imitació de les lamentables traduccions dels escriptors russos que circulen per Occident. Car els extrems es toquen, i el quequeig dels uns és confós per la gent superficial amb la vagarosa i singular riquesa dels altres. Quan jo arribi a escriure com Déu mana, tothom dirà que plagio Anatole France; mentrestant, la gent insinuarà que copio els russos. Em sembla que és senzill. Però tot això no és res, al costat dels diaris que he llegit. He estat, com en Xammar i com el pobre Crexells, un terrible devorador de diaris. És el periodisme el que m’obliga a escriure llibres que la gent no té més remei que empassar-se d’una bocada. M’agraden coses les que marxen amb l’orella dreta i el cor martellejant. Perdut per perdut, sempre valdrà més escriure coses divertides que sonsònies espesses i crepusculars. He llegit, a més, una quantitat considerable de filosofia, economia, història i sociologia. En aquest ram he fet certes filigranes: no he arribat, com en Xammar, a llegir tots els discursos de recepció a l’Acadèmia Francesa que s’hi han pronunciat des de Richelieu fins a la data, he llegit l’edició del Diccionari filosòfic i històric de Bayle, que té més volums que estels no hi ha al cel. El Diccionari m’ha fet un servei inapreciable. Però en tot això, ¿hi ha elements per a formar un escriptor discret? Ho dubto. M’ho he hagut de fer tot, i així he descobert, a vint-i-cinc anys, coses que les criatures dels Instituts saben a França i a Anglaterra, a tretze. He perdut temps i he anat tirant entre un desordre espantós. A més a més, ningú no ha tingut la caritat de dir-me que tal cosa estava regular i tal altra malament. Si m’hagués hagut ha refiar dels especialistes, a hores d’ara no tindria sobre meva feina cap idea clara. Avui es considera que la crítica no ha de servir per a dir: això val tant; sinó per a dir: això és això. La teoria honora molt la professió, però aquests honorables companys corren el risc d’explicar de dalt a baix i fil per randa les obres que no valen res, la qual cosa és, indubtablement, brillant. Passa encara una altra cosa, i és que, de vegades, surt un senyor i diu:

«Aquest llibre no val res perquè l’autor no té modos»; i una cosa així és tan demostrablement idiota com els dies de pluja prendre un bany per no mullar-se.

Què es proposa, segons vostè, la literatura d’avui?

–No m’havia passat mai pel cap que un dia pogués desitjar ésser alemany. Car, una pregunta així, ¿qui, si no un alemany, podria contestar-la? És una d’aquelles qüestions que només es poden contestar amb una tirada elevada, fent-hi alternar, ben dosificats, els noms dels autors més importants amb les paraules tècniques i desmonetitzades de les darreres teories socials. Jo crec que a la nostra època, que està, com li he dit fa un moment, exclusivament dominada pels imperatius econòmics, la literatura es proposa fer marxar el comerç, faire marcher le commerce, per dir-ho amb la gràcia que els francesos donen a aquesta seva locució. El criteri del talent i de la capacitat ha deixat d’existir, i només poden treballar, amb la tranquil·litat i la calma que tenien els esclaus antics, els escriptors que tenen formidables mitjans de fortuna. Els altres han de tirar al dret, subjectant-se a la llei de la compra-venda i als capricis singulars de l’or. Per donar-li una idea del que passa, només li diré que els escriptors d’avui han de perdre més temps per a cobrar les seves obres que per a escriure-les. Acceptat que la vocació literària no deixa absolutament temps per a res, jo em demano què poden voler d’especial els escriptors que passen una part del seu temps sol·licitats per la vida de relació que la carrera i la propaganda dels seus treballs exigeix i l’altra part anant al darrera de les miserables pessetes. ¿Li sembla que podem voler alguna cosa?

Si gosés, li diria que trobo la seva pregunta extravagant. El treball literari és abassegador, i arribar a escriure alguna cosa –el que se’n diu escriure alguna cosa i no posar un seguit de petites explosions l’una darrera l’altra– és, em sembla, molt llarg. De vegades he tingut la feblesa de voler escriure alguna cosa, i he hagut de fer un treball d’atenció considerable. Tot i que no crec tenir cap defecte prou fort que m’impedeixi de dedicar-me a la vida de relació i que m’agrada molt parlar –sobretot amb persones d’edat–, les quatre coses que he escrit m’han obligat a fer, fins ara, una vida de solitari. I ventura que he tingut la sort de trobar, en les poques persones que fora de la meva família he tractat, la llum que sempre m’ha faltat. Les persones que he tractat d’una manera més real han estat Alexandre Plana i Eugeni Xammar. L’oncle Alexandre, que jo considero com de casa, ultra el reflex de la seva infinita bondat, m’ha donat les poques idees clares que tinc sobre aquest ofici complicat. En Xammar m’ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l’home més intel·ligent que jo conec, el que té un cop d’ull més segur i un coneixement del món més vast. És, encara, la naturalesa d’home més humana que he tractat, la persona menys primària, el senyor que té la raó més desperta i l’enteniment més clar. No passa dia que no pensi en ells, en el que m’han dit i, sobretot, en el que m’han insinuat. Després d’això excuso dir-li que la meva més gran esperança és poder treballar un dia a Barcelona en alguna cosa amb en Xammar costat per costat.

De tota manera, crec que la literatura d’avui, a més d’ésser el camp de la més delirant vanitat, té característiques clares. Aparentment, és d’un cinisme astorador; de fet, és d’una sensibleria dissimulada i revoltant, gairebé patològica, baixament sexual. Les idees mai no ha estat tant en desfavor com avui estan. Els escriptors no es proposen dir res ni demostrar res. Hi ha novel·listes que no saben fer un retrat ni saben el que és un paisatge. A més, potser només hi ha els dramaturgs que s’interessin menys per les coses dels homes i de les dones que els novel·listes. Llegint les seves obres, hom pensa en aquells personatges de les fires que es fan sortir serpentines de la boca sense parar. Un clima tan silvestre i tosc, tan poc cultivat, sembla que hauria de comportar un afinament de la intuïció i de la sensibilitat, una facilitat per a reproduir sensacions directes, autèntiques i vives. Res d’això no es troba enlloc, i tot és purament verbal. La ironia, l’humor, el joc, que són les coses més difícils que hi ha, han passat completament de moda. Tot és d’una serietat ridícula, d’un orgull inconsistent, d’un pedestrisme revoltant. Això passarà. Només duren les coses ofensives, clares, escrites amb relleu i amb intenció tibant. Els nostres contemporanis que han passat del replà del borinoteig –Bernard Shaw, Anatole France, Gide, Barrès, Chesterton, Hamsun, etc.– semblen gegants d’una altra època. En literatura, el que no dura és el limfàtic, per més perfecte que sigui, per més enraonat que sembli, per més aparent solidesa que tingui.

Pot parlar de literatura catalana?

–Els autors catalans som, em sembla, uns autors educats a l’estranger. Dels nostres avantpassats, a penes ens en podem refiar. No hi ha cap poble que hagi tingut uns rebesavis tan ximples, tan poca-soltes i tan tocacampanes. Naturalment, són uns excel·lents autors i uns magnífics escriptors, però la seva època és massa reculada. Llull fou un geni; el cronista Muntaner fou un empordanès xerraire i mentider, un bon company per a anar a Montserrat; en realitat, l’únic fet literari important d’aquella època són els plagis del Metge. La gent d’avui té, al costat de tots aquells senyors, un valor cent mil vegades més gran, i és per aquesta única raó que es pot parlar de renaixença. És molt probable que els més grans autors que s’han produït en llengua catalana siguin tots amics nostres: des del senyor Josep Carner fins al senyor Francesc Pujols, hi ha una massa de persones que tenen grans condicions i que han escrit coses absolutament reeixides. Aquests últims anys s’ha fet un gran pas, pel fet que s’ha portat la literatura en el camp de la prosa, que és el que ha de donar una fixació definitiva al català. S’ha evitat, en un mot, que la nostra literatura sofrís una segona derrota de resultats iguals a la que sofrí a l’època dels trobadors. Tenim avui grans prosistes, com els senyors Nicolau d’Olwer, Carles Riba, Joan Estelrich, Rovira i Virgili. La prosa significa la humanització d’una llengua, això és, la seva eternitat. Convé parlar amb aquesta rudesa per donar a la gent la sensació que tot està per fer. Tenim al davant nostre la literatura clàssica espanyola, l’esfondrament de la qual, a més d’ésser en la història literària un fenomen d’una contundència absoluta, és una lliçó d’interès general.

La literatura clàssica espanyola s’ha esfondrat gairebé en bloc –Cervantes i el Lazarillo a part–, perquè era una cosa purament verbal i absolutament deshumanitzada. Si a la nostra no li ha de passar igual, hem de posar darrera de cada paraula que escrivim l’objecte, el sentiment, la sensació, la sal que preservi la paraula en el camí a través del temps i de l’espai. Tinc fama de derrotista perquè no m’agrada de combregar amb rodes molí. De fet, avui, tot ho trobem excel·lent perquè el mòbil principal de la nostra estimativa és més patriòtic que literari. Sóc el primer de confessar que totes literatures s’aguanten una mica per patriotisme i depenen d’un prestigi polític. Però això no és pas suficient. Arribarà un dia que la nostra gent jutjarà les coses pel seu valor intrínsec, i llavors s’aclariran les situacions i passarà només el que pugui passar. L’estat idíl·lic d’avui pot durar, si voleu, uns quants anys. El que és segur és que un dia s’acabarà. Mentrestant, ens hauríem d’acostumar de tractar més familiarment el factor temps per un cantó i el factor esforç per l’altre. D’aquestes coses, no se’n parla mai. En el fons creiem, com el doctor Martí i Julià, que els catalans tenim tanta gràcia de Déu, que fatalment les coses no ens poden fallar. Això, no ho he cregut mai. Crec que les coses no ens poden fallar si fem un esforç i tirem l’aigua de la nostra banda. Si no ens ho guanyem, però, no hi ha ningú que ens pugui assegurar contra el fracàs. Des de tots els punts de mira, aquest problema és inquietant, i jo em demano si l’esforç considerable que avui fa l’élite de Catalunya pel manteniment de la llengua és una cosa definitiva. Hauríem de mirar que ho fos, i més que satisfer-nos d’aquest esforç, fer encara un pas endavant. L’escriptor, per la seva banda, hauria de fer un salt i prendre el lloc que li correspon en la vida social. Tot intel·lectual, quan s’ha parlat de tot, és sempre, per definició, un creador de llibertat. I bé, la llibertat es crea essent lliure, de la mateixa manera que el moviment es demostra caminant. És, al meu entendre, d’un grotesc indescriptible veure escriptors que quan no tenen la ploma a la mà no saben què fer, defensar posicions i situacions i doctrines que només existeixen per a mantenir la tendència que té l’home a l’analfabetisme i a l’abjecció civil i, per tant, espiritual. Jo em demano per quina raó poderosa, després de la lamentable experiència històrica que hi ha acumulada a tot arreu, no veuen aquests escriptors que l’única solució possible –si és que n’hi ha una– és augmentar en l’home el sentit actiu de responsabilitat i de crítica. Aquest problema, us ho confesso, em fa somiar…

La meva obra –si així es pot qualificar– la veig a través d’aquestes idees. Hi ha molts amics meus que han trobat en el meu darrer llibre inconvenients seriosos. Diuen que jo hauria de fer literatura pura i no donar entrada en els meus llibres a la meva tendència al pamflet, a la polèmica i, en general, a les idees. Sobre aquest punt, però , les meves conclusions són completament oposades. La literatura pura, com a finalitat, no m’interessa gens. He tocat aquests temes perquè les necessitats periodístiques –i, concretament, la necessitat de donar varietat als meus treballs del diari– m’hi han obligat. I dic que no m’interessa, perquè no crec en la independència de l’art. L’art i la literatura no són més que un fenomen d’ordre absolutament secundari de la xarxa de fets vivents que es manifesten en la vida en comú. Per això jo, que tinc la força –que alguns judicaran cinisme– de dir que la literatura ha de servir per a fer marxar el comerç, cosa que vol dir que la literatura ha de fer viure l’escriptor, tinc la mateixa franquesa afirmant que la contrapartida d’aquest fet, la redempció, diríem d’aquest fet, radica en l’obligació que té l’escriptor de servir els interessos del seu nucli social segons els principis del sentit comú i de l’interès general. És molt possible que, si em dediqués a escriure llibres exclusivament literaris i perfectament inofensius, tindria un nombre de lectors doblat. Però això no m’interessa, perquè és massa fàcil. El que m’apassiona, el que m’enlluerna, és la meva època i fins allò que té la meva època de més provisional, de més migrat i de més estret. M’interessa aquesta vida en tot allò que té de menys extravagant, de menys esnob i de més material. És per això que fer l’art per l’art sempre m’ha fet el mateix sinistre efecte que sentir refilar un canari a la casa on hi ha un difunt a punt d’enterrar…

Parlem d’una altra cosa? ¿No podria dir-me quelcom sobre la fama que s’ha fet d’escriptor immoral?

–Dubto que les meves idees sobre aquest punt puguin interessar. He llegit aquests dies uns comentaris terribles sobre els meus llibres. Una revista que s’anomena «Catalunya Social» em demana si amb les idees que tinc podria ostentar dignament el càrrec de diputat de la Mancomunitat. Què li sembla? Quina idea més vaga que tenen aquests senyors de la Mancomunitat! Val més passar-ho per alt. He escrit, és cert, tres o quatre anècdotes dominades per una situació, diríem extravagant. En totes elles hi és notòria la tendència a ridiculitzar els indrets inferiors de l’home i, sobretot, el seu predomini. Així i tot, em descriuen com un home que es complau presentant un món de turpituds i de llibertinatges. És estrany. Des d’un punt de mira general, no tinc pas inconvenient de parlar de com es posa el problema moral davant meu. El meu temperament, el meu caràcter, em fan viure més de cara a les coses antigues que de les coses actuals i futures. Des del punt de mira de la llibertat, de la dignitat personal, dels coneixements i de la moralitat, la superioritat del món antic em sembla relativament al món modern, completament clara. Per més poca simpatia que hom tingui per la filosofia creacionista, hom no es pot estar de pensar que quan Maurras i Shaw sospiten que no tindria res d’estrany que el món, de segles ençà, estigués lleugerament equivocat, potser no van errats.

Les burocràcies religioses han fet grans progressos, però l’esperit de les tradicions no va pas salvar ni un home dels onze milions de cadàvers que féu la guerra passada. Dirà, potser, que sempre parlo de la guerra. És pel fet que, durant els deu anys que he passat fora de Catalunya, he après de comprendre que totes les coses del món actual no es veuen més que en funció de la guerra, i és per això que judico aquesta qüestió interessant. Vull dir amb tot això que és molt arriscat de parlar de progrés i de reforma moral. És curiós d’observar que l’home d’avui que postula la possessió de les veritats més altes i eternes que hi ha es torna cada dia més histèric i més intolerant. Al seu costat, la dolçor serena, el ritme lent dels escriptors antics, és per nosaltres quelcom de completament incomprensible i estrany. Ara bé: tot em fa creure que l’escriptor que vulgui viure, en aquest punt, d’acord amb la veritat, agafarà una fama d’immoral. L’escriptor ha de saber destriar els sentiments reals dels sentiments aparents, és a dir, la veritat de la mentida. Està bé que el nus d’una tragèdia sigui l’amor; seria absurd que fos el sentiment d’una senyoreta perquè han carabassejat el seu promès. En un mot: tot escriptor té el dret de destriar els elements convencionals dels elements reals. I els fets són aquests: els homes i les dones es passen la vida entrant i sortint sense parar de situacions objectivament immorals. És absurd de discutir, ara, si els homes són bons o dolents per naturalesa: des del punt de mira literari, la qüestió és extravagant. El que hi ha de cert és l’experiència produïda per l’observació de situacions i per l’auscultació del material humà. No us repetiré pas la teoria de Gide segons la qual només la immoralitat és productiva des del punt d’albir literari. El que dic és que tota la literatura no acadèmica, tota la literatura d’observació és, per definició, immoral. És per això que no hi ha cap novel·la digna d’aquest nom –i la novel·la és el gènere de literatura d’observació per excel·lència– que no sigui immoral. ¿És possible fer una novel·la combinant fins a l’infinit els noms patronímics d’uns personatges? Si fos possible, tindríem la primera obra moral del gènere que veu la llum del sol. Fer un llibre, no amb noms, sinó amb coses i amb persones, vol dir rompre la línia convencional teòrica entre moralitat i immoralitat, vol dir manejar elements reals i, per tant, immorals. És per això que una novel·la de serafins i de querubins, d’àngels i d’arcàngels, si no fos una novel·la, seria immoral. A tot arreu aquestes coses són les beceroles de la literatura. Això vol dir que la literatura alliberada de tota tutela sectària és plenament una funció civil. En certs països, certament, com a Anglaterra, l’esperit purità obliga a fer una literatura convencional. És una situació tan funesta com la nostra, però almenys a Anglaterra hi ha algú que protesta. Jo no crec que hi hagi cap raó que justifiqui el manteniment d’una tradició literària convencional i, per tant, inferior. Si ho fem –se sent de vegades a dir– demostrarem a tothom que som un dels pobles existents més ben educats i més púdics. Em sembla, però, que només cal donar una volta pels nostres carrers i places per a veure que aquesta pueril vanitat és d’un xovinisme revoltant. El meu darrer mot és aquest: jo demano la instauració del lliure examen, no pas per fer sortir dones en camisa a les meves obres, sinó per parlar de coses importants. La dolçor de la vida social a què han arribat els pobles més civilitzats és una conseqüència del gust de la llibertat i de la dignitat. Ara bé: aquest gust, no l’ha creat ni cap legislador, ni cap llei, ni cap reglament; l’han creat exclusivament la tradició literària, el periodisme i, en definitiva, una minoria de persones interessades a substituir un ambient clandestí per un ambient higiènic i clar.

Després d’una pausa, demanem encara:

–Treballeu força?

–Tinc un llibre acabat. L’he escrit al Pirineu durant les setmanes que darrerament hi he passat. Són unes memòries de Manolo Hugué, el gran escultor, contades per ell mateix. Es tracta d’un llibre de memòries, no d’un estudi sobre l’artista. Mirarem de fer-ne un llibre en bon paper, amb reproduccions de l’artista i de tiratge limitat. Més endavant –quin remei queda?– n’haurem de fer d’altres. Jo, que em vaig fer un moment la il·lusió que era un gandul, veig que sóc com els altres i penso, malenconiosament, que em passaré la vida treballant.

_____________________________________

Reproduït a Caps i puntes. OC. vol, 43,  p. 273-287.

Originalment publicat a la Revista de Catalunya, 1927