Arxiu de la categoria ‘Narracions’

Navegació d’estiu

18-02-2011

El meu amic Albert Oliveres

En un país de sentiments escassos i encara manifestats d’una manera tan eixarreïda, a través d’una llengua tan dura i poc treballada, engarlandats sovint d’una fraseologia traduïda del castellà d’ínfima categoria, és possible, però, de constatar, de vegades, l’existència d’amistats reals originades pel fet d’haver anat al mateix col·legi –al mateix estudi, per dir-ho amb la paraula que se sol utilitzar habitualment. El fet, no sol pas donar-se amb abundància; en general, el record, més o menys incert, que hom conserva del col·legi és rarament agradable, i així l’oblit el cobreix ràpidament. De vegades, però, es produeix el fenomen contrari: en el col·legi, hi coneixeu molts companys, però d’una manera inexplicable en tracteu un o altre amb el qual establiu una amistat certa, durable i autèntica. Les amistats de col·legi es poden arribar a consolidar fins i tot si la vida us separa del vostre amic, poden tornar-se normals i tenir en la vostra existència un pes inqüestionable.

Aquestes amistats no tenen pas, sempre, la mateixa trajectòria. De vegades s’inicien en el col·legi mateix i duren molts anys, sovint tota la vida. En altres casos, l’atracció començada passa per un període de buidor desèrtica, però un fet impensat ressuscita el petit món esborrat dels anys primers i amb la reaparició de les velles imatges torna a iniciar-se un acostament. Aquesta segona aproximació pot ser una simple foguerada d’encenalls (de fraseologia) i refredar-se ràpidament. Altres vegades el caliu es manté i el contacte esdevé imprescindible. Es desitja. Aquest és el cas de la meva amistat amb Albert Oliveres, resident al Rosselló, exactament a Ceret.

Amb Albert Oliveres, anàvem a estudi plegats al col·legi de Palafrugell. Primer fórem companys i després amics. Xicot fort i saludable, generós, incapaç de fer-se obsessionant per una qualsevol petitesa, amb una memòria corregida pel bon sentit i una disposició per als estudis evident, donava gust d’estar amb ell. Era un d’aquells companys amb els quals no teniu mai res a discutir però que hi penseu sempre. Gairebé coincidint amb el meu desplaçament a Girona per estudiar el batxillerat, el pare d’Albert, que havia fet mals negocis, es traslladà al Rosselló amb la família i organitzà a Ceret una fàbrica de taps de qualitat que progressà ràpidament. França, país dels grans vins, és el mercat d’aquest producte més important del món. El senyor Oliveres (pare) aconseguí introduir-s’hi lentament. A Ceret, hi trobà una mà d’obra provinent de l’Empordà i de la Selva (generalment desertors recalcitrants) que l’ajudaren positivament. Quan el seu fill, Albert, estigué en disposició de treballar, li posà un barret, li comprà una maleta i amb una puntada de peu al cul el projectà sobre el mercat francès. Hi passà moltes amargures, però treballà positivament. Dintre de la modèstia que la gent d’aquest país sol donar a les seves coses, la fàbrica de Ceret s’anà engrandint, notòriament.

No podria pas dir ara, amb exactitud, l’any que vaig trobar a Perpinyà, al restaurant Lyon d’Or, que llavors tenia molta fama, el meu amic de primeres lletres. Feia més de vint-i-cinc anys que no ens havíem vist. Aquell contacte, produït pel pur atzar, fou la guspira de la nostra amistat posterior. Es produí, en nosaltres, una espècie de fluid estrany i ens donà per parlar llargament. Em vaig trobar amb un xicot corpulent, molt navegat, cultivat, d’una obertura portada fins a l’interès autèntic, amb les reserves mínimes –un comerciant no gaire corrent. En un moment determinat em digué:

–Saps que sóc molt afeccionat al mar?

–Jo també… –vaig respondre-li–. ¿T’has fet soci d’algun club?

–No, no… No fa pas gaire que vaig comprar un quillat menorquí al port d’Antibes.

–A Antibes? Deu ser un quillat de contrabandistes.

–Exactament. Abandonat per contrabandistes mallorquins al port d’Antibes. L’he fet portar a Portvendres i ara l’arreglen per fer petits creuers. ¿T’agradaria de veure’l?

–Ja ho crec. Deu ser bonic…

–És s molt fi. Navegant a la vela…

–…llatina… –vaig interrompre.

–…és clar, llatina, és una meravella. ¿Vols que anem a veure’l?

Anàrem a Portvendres. Amb un cop de cotxe hi arribàrem de seguida. La conversa no em permeté ni un moment de contemplar el paisatge d’Elna, de Palau del Vidre, d’Argelers, que és un prodigi. Baixàrem al port. El quillat era acostat a la riba, davant de l’Hotel del Comerç. Els calafats treballaven en coberta. Vaig mirar-me l’embarcació. Era molt marinera. Tenia bons nedants i així mateix era afuada i de molt bon estil. Devia tenir catorze o quinze gúes –de tres pams la gúa: nou o deu metres.

–És una embarcació per a velejar la mar –vaig dir-li–, però amb la vela que porta necessitaràs almenys un parell d’homes per a manejar-la.

–És evident –em respongué–-. Però no l’he pas comprada per fer una qualsevol heroïcitat. L’he comprada per reposar, comprens? Hi posaré una vela petita i un petit motor auxiliar, un Baudoin.

–Bon motor, de primera…

–Quan tot estarà llest, hi hauríem de fer algun creuer pel litoral del nostre país, què et sembla?

–Home! És una magnífica idea.

–Si t’agrada, t’agafaré pel mot i quan tot estarà arreglat l’emprendrem.

–A bodes em convides!

–No, no, seràs tu el qui em faràs companyia. Per altra part, no tens idea de la il·lusió que em fa tornar a veure amb un cert detall la costa del nostre país. De vegades m’enyoro. A la família, li passa el mateix, tot i que no en tenim pas gaire motius.

–Sí, a tots ens passa igual i com més a prop vivim de casa més ens enyorem. És una cosa que tenim molt arrelada, una mica ridícula, però no hi podem fer més.

No pujàrem pas a bord, perquè el mestre d’aixa hi tenia, a sobre, en desordre, molts d’entriquells. Era un dissabte a la tarda. Oliveres no tenia res urgent a fer. Jo estava desvagat, com gairebé sempre. Passejàrem una llarga estona per la riba de Portvendres. Prenguérem un aperitiu en un cafè. Quan el sol s’hagué post darrera les muntanyes de ponent, el meu amic proposà d’anar a Ceret, a sopar amb la seva família. Feia un capvespre tan suau, tan agradable, d’una llum tan fina (tot i trobar-nos en plena tardor), que no convidava a tancar-se en un lloc o altre de Perpinyà. Així, el projecte d’anar a Ceret, passejant una llarga estona per aquell país, em semblà una troballa excellent.

Per Cotlliure, Argelers, Montesquiu i Tuïr arribàrem a la petita població del Vallespir. Feia lluna en creixent. Els arbres encara tenien fulla. Ceret semblava immers en una certa espessor vegetal que semblava engrandir-lo. La llum de la lluna, una mica blavissa, donava al poble una lluminositat interna. El cotxe s’aturà en un carrer desert. Se sentia passar un raig d’aigua pel rec que feia la vorera del carrer. Vaig veure que s’obria una mica el porticó d’una finestra i que en sortia una ratlla vertical de llum groguenca.

Entràrem en una casa del carrer, que em semblà molt severa, moblada d’una manera convencionalment burgesa, ordenadíssima, amb uns mobles de menjador que eren com de xocolata esculpida. Recordava vagament les fesomies dels pares del meu amic. En trobar-me davant d’ells els vaig reconèixer. El senyor Oliveres (pare) s’havia fet més gros, tenia un aspecte més espès, la blancor dels cabells li donava un aire més vell. Era, però, acollidor com sempre, parlava i gesticulava abundantment. La senyora anava agafant l’aspecte de les dones de Palafrugell quan envelleixen: s’anava tornant seca, s’eixarreïa, la pell li agafava un color fosc, se li iniciava, a l’esquena, una preponderància curvilínia. Habituada a la fluència del seu marit, es mantingué callada, una mica distant, freda – però em mirà fixament tota la nit. De les dues noies de la casa, l’una s’havia casat amb un gavatx propietari de vinyes i vivia a Montpeller. L’altra s’havia mantingut soltera: era una senyoreta ja granada, flaca, pàl·lida, de cabells negres, d’aspecte seriós, de mirada indiscernible –potser irònica. De vegades, el que deia el senyor Oliveres (pare) li feia abaixar la vista i dibuixar un somriure una mica burleta.

El sopar fou molt agradable, no solament per la qualitat intrínseca dels aliments i pels vins inoblidables (borgonyes i xampanys) que els acompanyaren, sinó perquè el senyor Oliveres parlà de la seva indústria, de la seva fàbrica i del seu comerç sense parar. Els altres sopàrem en un estat de repòs magnífic: no poguérem fer res més que assentir d’una manera sistemàtica. La senyoreta Adela –que així es deia la noia soltera– s’acomiadà dels presents abans de l’arribada del cafè.

La presència del cafè –i del conyac– produí en el senyor Oliveres un augment de la gesticulació i de la fluència verbal. Arribà un moment, però, que semblà donar proves de fatiga. Fou el moment d’acomiadar-se. Albert Oliveres, amb el seu cotxe, m’acompanyà a Perpinyà i em deixà a la porta mateixa de l’hotel en què em trobava. En el curs d’aquest viatge, establírem que la nostra primera sortida en el quillat es produiria a mitjan juny de l’any següent. Faltava una mica més de vuit mesos. Mentrestant quedàrem que ens veuríem i que estaríem en comunicació constant.

Vuit anys després

El període de temps fixat per a la primera sortida fou suficient perquè el quillat quedés perfectament llest per a un creuer de quinze dies pel nostre litoral. El meu amic s’encarregà d’aquests treballs amb una atenció continuada. Amb això, es produí, però, la guerra civil espanyola que ens tirà per terra el que havíem projectat. Després es produí la guerra general. Durant aquest període, Oliveres prengué una decisió molt eficaç. Portvendres no és pas un port d’embarcacions més o menys desvagades. Si hi hagués mantingut el quillat en el període de l’ocupació hauria estat depredat. Així, en iniciar-se aquella guerra, el seu propietari tingué el bon sentit de portar-lo al port de Cannes, de posar-lo sota la protecció del club nàutic d’aquella ciutat i de barrejar-lo amb les altres embarcacions que hi eren fondejades. El quillat passà per vell i no solament se salvà del saqueig general, sinó que fou molt ben conservat. Potser passà una mica moda –en el cas de suposar que una construcció ben feta hi pugui passar mai.

Durant la guerra civil, vaig estar en contacte amb el meu amic de Ceret, a França. Durant la guerra general, Oliveres vingué molt sovint a casa. Tant ell com jo travessàrem aquest terrible període de la vida commoguts i aclaparats. Arribà un dia, però, que el còsmic desordre s’acabà. I llavors el record del quilliat se’ns aparegué com una prodigiosa esperança. L’embarcació fou portada a Portvendres amb una perfecta normalitat. I establírem –en principi– una data per a realitzar el que feia tants anys que havíem imaginat. Aquest fet es produiria el mes de juny següent a l’acabament de la guerra general, o sigui, amb vuit anys de retard.

Aquesta primera sortida no fou pas gaire agradable. Les immenses desgràcies ocorregudes eren encara massa immediates i obsessionants. Férem un creuer molt curt i tornàrem a Portvendres més aviat deprimits. Dos anys després, ho tornàrem a provar i el viatge fou més aviat agradable.

Dos anys després – Cadaqués

Vaig arribar a Cadaqués amb l’autobús habitual el dia 14 de juny. El dia 15, a mitjan matí, esperava el quillat del meu amic Albert, passejant per la riba de la població. Havia quedat fixat que l’embarcació sortiria de Portvendres a una hora de la matinada d’aquell dia, que aprofitaria el vent del golf de la Selva, si n’hi hagués, per a guanyar Cap de Creus a l’hora de l’entrada del gregal i que per assegurar en tot cas un horari aproximat seria engegat el motor auxiliar. Feia un dia meravellós, radiant, i el petit bat que teníem era de gregal. Cap núvol al cel. El mar en calma. Tocats pel sol de juny, els blancs de Cadaqués –i les ombres– semblaven tenir una tendresa humana.

[...]

.

Aigua de mar. OC, vol. 2