Em demano sovint si aquest dietari és sincer, és a dir, si és un document absolutament íntim.
La primera qüestió que es planteja és aquesta: ¿és possible l’expressió de la intimitat? Vull dir l’expressió clara, coherent, intel·ligible, de la intimitat. La intimitat pura, ben garbellat, deu ésser l’espontaneïtat pura, o sigui una segregació visceral i inconnexa. Si hom disposés d’un llenguatge i d’un lèxic eficaç per a representar aquesta segregació, no hi hauria problema. Però el cert és que no existeix ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient. Però, àdhuc suposant un moment, que la intimitat fos expressable, ¿qui l’entendria, qui la podria comprendre?. Si no fos única, particularista, personalíssima, absolutament primigènia, ¿quin aspecte tindria, com es podria imaginar la seva presència? Quan no podem aclarir la nebulosa interna, diem habitualment: jo ja m’entenc… Els embriacs diuen el mateix. Sospito que les criatures, quan no arriben a fer-se entendre, pensen el mateix. La meva idea, doncs, és que la intimitat és inexpressable per falta d’instrument d’expressió, que la seva projecció exterior és pràcticament informulable. Penseu, només, l’enorme força de deformació i de falsificació que té l’estil tradicional, l’ortografia i la sintaxi habitual, en tota temptativa de voler expressar el pensament d’aparença més senzilla, en la pretensió de descriure el més insignificant objecte.
I, per si això no fos prou, hi ha tots els monstres invencibles: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència… és a dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n va al llit. Posats dins aquest joc de forces obscures però de gran pes, les contradiccions íntimes són permanents. Per exemple: jo tendeixo en públic, o quan escric, a combatre el sentimentalisme per pornogràfic i antihigiènic, però el cert és que personalment sóc una mena de vedell sentimental evanescent. En trobar-me sol, de vegades ric -o de vegades em cau una llàgrima desproveïda de tota justificació racional, contrària a totes les exigències de la raó que defenso davant de la gent. M’ha succeït d’entrar en una església i de posar-me a plorar a llàgrima viva i això mateix m’ha passat llegint un llibre, fent d’espectador en un teatre o fullejant un diari. Fullejant un diari, ¿no és literalment grotesc? És un fet cert. Un altre aspecte: tinc una petita fama d’home fort i poso -per dir-ho com Stendhal- de tête brulée. Però la realitat és molt diferent. Davant de moltes coses, sóc d’una feblesa ridícula. Una gota de sang, el dolor físic, la presència d’un mort, l’observació d’una injustícia, la desgràcia d’un amic, la visió d’uns ulls tristos i acovardits, em submergeixen en un estat de feblesa tan morbosa i dolorosa que la sento d’una manera física. En realitat, només sóc fort per a aparentar -trobant-me en públic- que tinc el sentit del ridícul despert.
L’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix: mentre sigui en públic -parlo d’un home normal- tan diferent de com és en trobar-se amb ell mateix, mentre no hi hagi entre aquests dos éssers que portem dins una solució de continuïtat, visible i permanent, l’expressió de la sinceritat és impossible.
Aleshores, de la intimitat, què se n’ha de pensar? Etcètera.
Josep Pla es pregunta: ¿és possible l’expressió de la intimitat? Una primera resposta ja ens la va donar el 7 de juny amb el famós autoretrat i ara, avui, ens ho acaba d’arrodonir amb aquestes anotacions tan sinceres, íntimes. M’ha sorpès, sobretot, això de “posar-me a plorar a llàgrima viva” perquè un fet semblant el trobem en un altre dietari que Pla havia criticat dies enrere:
24 de març de 1894.- Un dia de tristesa en què les llàgrimes se m’anaven estroncant, la vista d’un arbre cobert de flors les féu rajar de nou a dolls. Aquell esplet de primavera me féu el mal d’una punyalada.
FRANCESC RIEROLA. Dietari. Edit. Selecta, 1955
Potser la situació no és la mateixa, però el rapte de sinceritat i la necessitat de fer-ho constar per escrit, sí.
Vaig veure plorar Pla moltes vegades: davant una qualsevol paraula o expressió italiana (més, encara, si es tractava del Dant); davant un determinat paisatge (que no fós, especialment, d’alta muntanya); davant un excepcional formatge brie i una ampolla freda de Chablis; un dia que – en despedir-nos al camí del seu mas, a quarts de cinc de la matinada – li vaig “Don Josep”, en lloc de l’habitual “Senyor Pla”; davant d’un comentari delicat sobre Grècia…
Sento una gran alegria per aquest fet concret: l’home que lluitava contra el sentimentalisme (més banal, evidentment) era una “mena de vedell sentimental evanescent”.
Com que a mi, de sempre, m’ha passat el mateix, quan parlavem d’aquest tema ens feiem un tip de riure o, millor dit, de “somriure”…
Disculpes per haver entrat en un terreny tan personal i, per tant, escassament rigorós. Les demés persones – habituals escriptors d’aquest espai (a qui dedico una especial admiració i agraïment, per la seva saviesa, erudició, i sensibilitat) em sabran comprendre.
A mi em sembla que en aquest text Pla es planteja el problema de com expressar tots els nostres sentiments amb les paraules que tenim, com ser mai completament sincers, si elles no ens ho permeten.
“La rosa, si tingués/un altre nom, faria olor igualment.” Això diu la Julieta de Shakespeare.
De totes maneres, alguna cosa queda, i sempre és bo de poder expressar el nostre dolor mínimament, com no podia fer-ho la vaca cega de Maragall.
“…jo tendeixo en públic, o quan escric, a combatre el sentimentalisme per pornogràfic i antihigiènic, però el cert és que personalment sóc una mena de vedell sentimental evanescent”, aquesta confessió explica molt be la naturalesa de la seva obra i del seu caracter: Pla és un sentimental antisentimental.
De tan sentimental, té terror a malaguanyar els sentiments, afegint-hi ismes. Les coses precioses no s’han d’abaratir; millor perdre oportunitats de dolçor si només la podem cuina, amb succedanis superflus, sembla dir-nos.
Un Pla que es qüestiona una i una altra vegada, que no s’acontenta mai pel cim que assoleix, perquè sempre sap que n’hi ha un de més enllà, més amunt, que porta a un camí contrari al conegut; un camí, però, que només porta a la depressió i a la desolació més terrible; un camí que una vegada s’ha encetat ja n té retorn. ¿Som afortunats quan vivim en bàbia, quan no ens importa gens el perquè de les màscares sota les que ens amaguem? No ho sé.
La sinceritat, quina quimera! I la recerca d’avui, quina meravella!
Ah! i moltes gràcies al senyor Jaume Santacana pel seu preciós testimoni.
“…la podem cuinar amb…” (sense aquell coi de coma aquella, que no sé de quin dit ha sortit, perdoneu)
[...] [ .. ] “La primera qüestió que es planteja és aquesta: ¿és possible l’expressió de la intimitat?” [El quadern gris, JP. 5 de setembre de 1918]… [...]
Sembla ser que Pla sentia un gran frustració quan intentava expressar la seva intimitat per escrit.
Avui ens exposa que cal superar dues barreres aparentment infranquejables que tiren per terra tots els nostres intents una vegada i una altra quan intentem exterioritzar els nostres pensaments més íntims: una consisteix en les pròpies limitacions del llenguatge escrit (absolutament desproveït de l’espontaneïtat i la vitalitat necessàries) i l’altre en la falta de sinceritat i honestedat amb què construim la notra imatge pública (la falta de capacitat de motrar-nos tal com som).
Realment, penso que comunicar per escrit la nostra intimitat amb la mateixa exactitud i naturalitat que parlant és pràcticament impossible, pel fet que la connexió entre el cervell i els dits que escriuen és significativament més lenta que la que hi ha entre el cervell i le cordes vocals, perdent-se d’aquesta manera tota l’espontaneïtat i l’autenticitat. En aquest punt estic completament d’acord amb Pla.
Pel que fa la diferència entre el jo públic i el jo privat, crec que només és qüestió de superar els complexes i demés pors socials que creen aquesta diferència. I això, a diferència de donar espontaneïtat a l’escriptura, sí que és possible. Pla sembla que tendeix sempre a veure les coses més negres del que són.
[...] pel mig trobo una cita de Pla. Cap al principi d’El quadern gris, s’exposa un dubte bàsic. Que conclou, provisionalment, així: ” La meva idea, doncs, és que la intimitat és [...]