La guerra.
Fa més de quatre anys que dura —quatre anys i un mes exactament. El nombre de morts, la quantitat de dolor, el volum de destrucció i devastació que la guerra ha produït no es pot descriure. La polèmica 
entre francòfils i germanòfils s’ha esvaït. Mantenir una tensió de quatre anys és impossible. La gent pensa a enriquir-se… i demà serà un altre dia. Si la guerra no tingués la desorbitada estupidesa profunda dels fenòmens còsmics, si la producció d’una guerra depengués d’un engranatge de voluntats clares i precises, determinaria i fixaria la petitesa humana amb més claredat que qualsevol altre fet o argument —més que una ensulsiada d’un milió de tones de pedra sobre la nostra esquena. La petitesa humana és indescriptible. És absolutament indiferent que l’home pensi o no pensi —que l’home cregui o no cregui.
Veure els efectes de la guerra en les persones concretes és un espectacle de deliri. Hi ha ara una quantitat considerable de persones, de nous rics, que es fan posar dents i queixals d’or, de plata o de porcellana —dentadures enteres. Hi ha persones que, de natural, tenen cara de cavall. Altres tendeixen a produir el mateix efecte posant-se dents o dentadures enormes, desproporcionades a la boca humana —vertaderes peces de dentadura cavallina. Quan, anys a venir, aquestes persones sentin el nom de Verdun, pensaran:
—Verdun, Verdun, ah sí… Fou quan em posaren aquella dentadura, tan pesada, que me la vaig haver de treure…
No fa pas gaires dies que el senyor C. em deia amb una càndida vehemència:
—Sí, sí, no li ho podria pas negar. Amb aquesta guerra hem guanyat quartets… I no diria mai què vaig dir a la meva senyora… Doncs li vaig dir: «Emília, hem de posar un vàter». «Pensa-t’hi bé, Artur, pensa-t’hi bé…», digué la meva esposa. Vaig trobar que era un excés de prudència. Fou joc de poques taules: vaig cridar el lampista, i el vàter fou instal·lat en un no res. Ja comprendrà que les coses no podien continuar, d’aquella manera, ni un dia més. Ara és una altra cosa, comprèn?
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
En relació a la guerra que explica Pla, “És absolutament indiferent que l’home pensi o no pensi —que l’home cregui o no cregui”: si Alemanya creu que Déu està de la seva part, i França de la seva, on és Déu? (això em fa pensar en el jutge Llarena! Tot i que en aquest cas la raó és completament d’Alemanya i gens d’Espanya, evidentment). Aquest “engranatge de voluntats clares i precises”, si hi fossin, segurament encara faria més miserable la guerra. Al final un no sap ni per què lluita. I si ho sabés la petitesa humana continuaria sent “indescriptible”. Això és el que sembla dir Pla en aquest paràgraf tan enrevessat.
Recordo un poema d’Isaac Rosenberg, dins la Primera Guerra Mundial, que explicava, amb sentit de l’humor, com un ratolí passava d’un bàndol a l’altre, indiferent a tot: “Droll rat, they would shoot you if they knew/ Your cosmopolitan sympathies” (dins Break Of Day In The Trenches).