De vegades penso en la ciutat de Figueres. És un lloc on m’agradaria viure —o almenys on em sembla que viuria fàcilment.

Ja fa uns quants anys que conec la vila. Hi vaig anar per primera vegada a deu anys, a examinar-me d’ingrés de batxillerat. Hi vaig tornar l’any següent per als exàmens de primer curs. Aquest malson dels exàmens no aconseguí ofegar l’efecte agradable que em produí la ciutat. El vell convent de franciscans convertit en Instituto General y Técnico no aconseguí deformar-me el claríssim efecte que em féu. Després, en el curs dels últims anys, hi he tornat alguna vegada i la primera impressió s’ha mantingut sempre.

El primer descobriment del món, l’entrada en la seva correntia, se’m produí per Figueres. Per arribar-hi vaig haver d’agafar el primer tren seriós, el tren gros, com llavors es deia. La ciutat fou el primer nucli urbà que vegí en ma vida. La Rambla fou el primer carrer construït que veieren els meus ulls. L’Hotel París, el primer hotel que la vida m’oferí. El primer restaurant en el qual he menjat fou el restaurant Roig de la Rambla. Em donaren uns rogers a la brasa, amb un picat d’all i julivert, que em semblaren magnífics. En els cafès de Figueres vaig ingerir els primers cafès no casolans de la meva existència —i això té una certa importància per a un home que després ha freqüentat els cafès amb tanta assiduïtat. La primera llibreria que vaig freqüentar fou la llibreria Canet, de Figueres. Llavors estava situada al capdamunt de la Rambla, a l’angle de la Pujada del Castell. Era un racó petit i entaforat, però s’hi estava molt bé. Abans d’anar a Figueres havia vist algun soldat solitari i escadusser, i allà vaig veure desfilar un batalló; no havia vist mai militars i allà en vaig veure de totes les categories; diré, tot passant, que no em feren pas l’efecte que em pensava que em farien. Abans d’anar a Figueres sabia el que eren les sardanes, però fins que les vaig sentir tocar a la Rambla no vaig adonar-me del seu encant. Abans d’anar a Figueres sabia més o menys el que era la gramàtica —ho sabia potser menys que més—, però només vaig saber el que la gramàtica pot fer sofrir després d’haver-me examinat davant de tres solemnes estaquirots de l’Instituto General y Técnico. Tot això, per mi, és importantíssim, perquè forma part de l’entrellat profund de la vida —de la madeixa de realitats i de somnis que constitueix la vida íntima.

Fins al meu primer viatge a Figueres, la vida em semblà una cosa; després, el món em semblà considerablement més complex. La vida està constituïda per un seguit de panorames successius, contemplats des de diferents punts de vista. De vegades aquesta successió és ascendent, de manera que cada nou panorama és contemplat des d’un replà més alt, que permet allargar més la vista. La meva primera visió una mica vasta de la vida es produí en el replà de la Rambla de Figueres. No és pas un replà gaire solemne, però té una certa categoria. Almenys, a mi m’ho sembla.

He sentit dir que es pot entrar en la vida amb bona o mala sort. No ho sé. De tota manera, això de la sort em sembla molt estrany i inconcret. El que crec és que, en la formació del nostre esperit, hi intervenen els ambients pels quals hem transcorregut en els anys decisius de la nostra adolescència. És possible que l’admiració que sento per tot el que es burgès, net i lliure, que la creença que tinc en alguna forma de la justícia, de benestar i de diàleg correcte, es degui en certa manera a haver entrat en la vida per la Rambla de Figueres.

Aquesta clara Figueres és una flor de l’agricultura i del comerç, que són activitats humanes de primera categoria. És una ciutat típica de mercat setmanal; però, així com aquesta classe de ciutats solen ésser sòrdides i baixes de sostre, Figueres és una vila oberta, neta i plausible. La proximitat de la frontera projecta sobre d’ella un esperit tolerant. La frontera no és un límit; és una gran finestra oberta.

Personalment, m’agraden aquests ambients urbans, amb l’esperit que encarna Figueres. M’hi trobo bé. Crec que el que s’anomena una ciutat no és res més que això. Poden existir concentracions humanes més dilatades, més denses… i no ésser-ho. Figueres és una ciutat petita, però és completa. I, si per completa té un encant, per petita encara en té més. Les grans ciutats fatiguen, enerven, són incòmodes, sofisticades i aparatoses, tendeixen a donar una idea falsa de la vida. Les ciutats petites semblen més fetes a la mida de l’home corrent, més aptes per al treball i per a l’oci, semblen oferir una vida més directa. No s’hi perd tant el temps, encara que no s’hi guanyin, naturalment, tants de diners.

Quan vaig a Figueres em passejo per la Rambla i pels carrers. La ciutat és acollidora i neta. Vaig a veure la plana de l’Alt Empordà des de la pujada del Castell. Paisatge prodigiós, d’una bellesa fascinadora, d’una qualitat incomparable. Quina meravella de cel, de mar i de terra! Els dies grisos afinen el paisatge fins a extrems indicibles. L’aire de tramuntana li dóna una llum, una precisió diamantina. Aquest paisatge us fa sentir l’orgull de formar part d’aquest país. Després, de retorn a la vila, parlo amb la gent. Els figuerencs són una gent que parlen d’una manera natural, sense alterar la veu, sense fer gaires posturetes, d’una manera amable, dolça i tranquil·la. Gent polida. Les hores passen tranquil·lament.