Arxiu per a octubre 2018

14 d’octubre 1918

diumenge 14 octubre 2018

 

La nostra generació —la generació catalana— haurà llegit copiosament l’obra de Pío Baroja. A disset anys, jo la devorava i es pot dir que la conec tota. Haurà influït sobre tots nosaltres —i d’una manera molt visible en la prosa de Josep Maria de Sagarra. Sagarra, que com a poeta té una personalitat inconfusible, és, escrivint en prosa, un barojià fins al moll dels ossos. El punt de deixadesa i d’incúria de l’estil de Baroja va com l’anell al dit amb la nonchalance de Sagarra.

Baroja haurà escrit els millors retrats i —sens dubte— els millors paisatges que s’han escrit en llengua castellana. És un realista d’una sensibilitat molt aguda, especialment sensible als grisos. Les seves novel·les tenen a penes argument, i les persones que les llegeixen cercant-hi l’interès, l’emoció dels trucs dramàtics, queden decebudes. Però, en aquestes novel·les, la vida espanyola del seu temps hi és admirablement retratada. En aquest sentit, la seva obra, en la qual la gent formigueja, és la comèdia d’un determinat moment. L’estil, tan descurat, s’emmotlla admirablement a la realitat —molt més que el de Galdós, que és ple de motllures en guix, artístiques i literàries. Baroja escriu malament, té un estil desfibrat —diuen els neoclàssics. És clar! Tots els escriptors que tendeixen més a la forma que al fons, que falsegen la realitat, que creuen que la literatura és un art retòric i formalístic que porta en la construcció de la frase la seva finalitat, diuen el mateix. Aquestes idees de la literatura noble imperaren durant segles. Avui no tenen cap valor —àdhuc en el país més acadèmic del món, que és França. En aquest sentit, Baroja està plenament en el corrent literari del nostre temps i és un escriptor lligat a la sensibilitat literària europea.

El defecte de Baroja és que és un home d’adjectiu lleuger. De vegades judica, adjectiva, lleugerament —els llança com els ases els pets.

De la visió que Baroja ha donat de la vida espanyola, se’n desprèn un sentiment que deprimeix, una agror àcida, un pessimisme i una insatisfacció (sovint justificada) permanent —d’una transcendència ascètica. Per a la joventut és un revulsiu enorme —i al meu entendre un revulsiu higiènic i sa. En Baroja no hi ha mai afectació, ni ficció, ni perruqueria, ni guant blanc. Tot és com és —agre, àcid, real.

En el curs de la seva obra, Baroja ha exposat moltes idees, molts punts de vista. Ha estat molt combatut i insultat i socialment deixat al marge. Parlant seriosament, Baroja té les idees d’un europeu normal. Davant de la religió, de la ciència, de l’art, de la vida social, de les relacions humanes, professa les idees que a Europa són corrents entre milions i milions d’éssers humans. La revulsió que produeix la seva visió d’Espanya prové precisament del fet que Baroja es mira Espanya amb ulls d’home europeu normal. Hi ha persones que estimen l’obra de Baroja i que no veuen, encara, aquest aspecte amb una certa claredat. Ja ho veuran més endavant. Millor dit: això es veurà, dintre d’uns quants anys, absolutament clar. Baroja és un home liberal, tolerant, civilitzat.

A mi em sembla —per intuïció— que quan un basc es dóna a la intolerància i a la manera forta esdevé la quinta essència del castellà. Quan, per contra, el seu temperament i la seva formació el porten a la tolerància i a l’amabilitat, resulta un centreuropeu absolutament estàndard.

Aquestes coses de Baroja són molt apreciades per nosaltres, que formem part de la generació1  jove catalana.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. La ‘generació’ serà tractada més extensament en la nota del 5 de febrer de 1919 —n. ed. bloQG []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 d’octubre 1918

divendres 12 octubre 2018

De vegades penso en la ciutat de Figueres. És un lloc on m’agradaria viure —o almenys on em sembla que viuria fàcilment.

Ja fa uns quants anys que conec la vila. Hi vaig anar per primera vegada a deu anys, a examinar-me d’ingrés de batxillerat. Hi vaig tornar l’any següent per als exàmens de primer curs. Aquest malson dels exàmens no aconseguí ofegar l’efecte agradable que em produí la ciutat. El vell convent de franciscans convertit en Instituto General y Técnico no aconseguí deformar-me el claríssim efecte que em féu. Després, en el curs dels últims anys, hi he tornat alguna vegada i la primera impressió s’ha mantingut sempre.

El primer descobriment del món, l’entrada en la seva correntia, se’m produí per Figueres. Per arribar-hi vaig haver d’agafar el primer tren seriós, el tren gros, com llavors es deia. La ciutat fou el primer nucli urbà que vegí en ma vida. La Rambla fou el primer carrer construït que veieren els meus ulls. L’Hotel París, el primer hotel que la vida m’oferí. El primer restaurant en el qual he menjat fou el restaurant Roig de la Rambla. Em donaren uns rogers a la brasa, amb un picat d’all i julivert, que em semblaren magnífics. En els cafès de Figueres vaig ingerir els primers cafès no casolans de la meva existència —i això té una certa importància per a un home que després ha freqüentat els cafès amb tanta assiduïtat. La primera llibreria que vaig freqüentar fou la llibreria Canet, de Figueres. Llavors estava situada al capdamunt de la Rambla, a l’angle de la Pujada del Castell. Era un racó petit i entaforat, però s’hi estava molt bé. Abans d’anar a Figueres havia vist algun soldat solitari i escadusser, i allà vaig veure desfilar un batalló; no havia vist mai militars i allà en vaig veure de totes les categories; diré, tot passant, que no em feren pas l’efecte que em pensava que em farien. Abans d’anar a Figueres sabia el que eren les sardanes, però fins que les vaig sentir tocar a la Rambla no vaig adonar-me del seu encant. Abans d’anar a Figueres sabia més o menys el que era la gramàtica —ho sabia potser menys que més—, però només vaig saber el que la gramàtica pot fer sofrir després d’haver-me examinat davant de tres solemnes estaquirots de l’Instituto General y Técnico. Tot això, per mi, és importantíssim, perquè forma part de l’entrellat profund de la vida —de la madeixa de realitats i de somnis que constitueix la vida íntima.

Fins al meu primer viatge a Figueres, la vida em semblà una cosa; després, el món em semblà considerablement més complex. La vida està constituïda per un seguit de panorames successius, contemplats des de diferents punts de vista. De vegades aquesta successió és ascendent, de manera que cada nou panorama és contemplat des d’un replà més alt, que permet allargar més la vista. La meva primera visió una mica vasta de la vida es produí en el replà de la Rambla de Figueres. No és pas un replà gaire solemne, però té una certa categoria. Almenys, a mi m’ho sembla.

He sentit dir que es pot entrar en la vida amb bona o mala sort. No ho sé. De tota manera, això de la sort em sembla molt estrany i inconcret. El que crec és que, en la formació del nostre esperit, hi intervenen els ambients pels quals hem transcorregut en els anys decisius de la nostra adolescència. És possible que l’admiració que sento per tot el que es burgès, net i lliure, que la creença que tinc en alguna forma de la justícia, de benestar i de diàleg correcte, es degui en certa manera a haver entrat en la vida per la Rambla de Figueres.

Aquesta clara Figueres és una flor de l’agricultura i del comerç, que són activitats humanes de primera categoria. És una ciutat típica de mercat setmanal; però, així com aquesta classe de ciutats solen ésser sòrdides i baixes de sostre, Figueres és una vila oberta, neta i plausible. La proximitat de la frontera projecta sobre d’ella un esperit tolerant. La frontera no és un límit; és una gran finestra oberta.

Personalment, m’agraden aquests ambients urbans, amb l’esperit que encarna Figueres. M’hi trobo bé. Crec que el que s’anomena una ciutat no és res més que això. Poden existir concentracions humanes més dilatades, més denses… i no ésser-ho. Figueres és una ciutat petita, però és completa. I, si per completa té un encant, per petita encara en té més. Les grans ciutats fatiguen, enerven, són incòmodes, sofisticades i aparatoses, tendeixen a donar una idea falsa de la vida. Les ciutats petites semblen més fetes a la mida de l’home corrent, més aptes per al treball i per a l’oci, semblen oferir una vida més directa. No s’hi perd tant el temps, encara que no s’hi guanyin, naturalment, tants de diners.

Quan vaig a Figueres em passejo per la Rambla i pels carrers. La ciutat és acollidora i neta. Vaig a veure la plana de l’Alt Empordà des de la pujada del Castell. Paisatge prodigiós, d’una bellesa fascinadora, d’una qualitat incomparable. Quina meravella de cel, de mar i de terra! Els dies grisos afinen el paisatge fins a extrems indicibles. L’aire de tramuntana li dóna una llum, una precisió diamantina. Aquest paisatge us fa sentir l’orgull de formar part d’aquest país. Després, de retorn a la vila, parlo amb la gent. Els figuerencs són una gent que parlen d’una manera natural, sense alterar la veu, sense fer gaires posturetes, d’una manera amable, dolça i tranquil·la. Gent polida. Les hores passen tranquil·lament.

¿Què es pot demanar més?

———————–
Vegeu aquí els comentaris al 12 d’octubre 1918 en l’edició del bloQG del 2008

I aquí l’entrada d’avui segons l’edició del bloQG del 2008

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 d’octubre 1918

dijous 11 octubre 2018

Les persones de la meva edat —i fins i tot les que tenen algun any més— devem haver llegit M. Joseph Joubert, no solament amb gran profit, sinó amb una autèntica delícia. La insistència que ha posat i posa Eugeni d’Ors a fer-nos-el llegir és un dels més grans favors que li devem.

«Quan isolant la facultat raonadora de totes les altres facultats —escriu Joubert— un hom arriba a fer tornar abstracte, als ulls del propi esperit, allò que hi ha de més real i fins de més sòlid en el món, pels sentits i pel cor, aleshores tot és dubtós, tot esdevé problemàtic i tot té contestació. ¿Que us parlen d’ordre, de bellesa? No hi ha per a la facultat raonadora més que sí o no, absències o existències, unitats o no-res».

Ara bé…

«La veritable metafísica —diu sempre Joubert— no consisteix a tornar abstracte allò que és sensible, sinó a tornar sensible allò que és abstracte, aparent allò que és ocult, imaginable —si es pot— allò que no és sinó intel·ligible; intel·ligible, en fi, allò que és esvanívol per l’atenció».

Per a les persones que, com jo, tenim una mena d’incapacitat biològica per a la metafísica, que sentim davant de la paraula la forma més activa del sentit del ridícul, que considerem que la pretensió de tancar l’ànima humana dins l’estretor de la lògica formal o d’un qualsevol sistema és d’una petulància grotesca, aquests textos són capitals. Jo sento que per anys que passin no els oblidaré. La seva lectura fou com un impacte en el punt precís.

 

¿Què hem de fer? ¿Què és més adequat i plausible: el vox populi, vox Dei, o el vox populi, vox stultorum?

¿Qui seria capaç de decidir-se al marge de l’empirisme? És un d’aquells problemes davant dels quals sentim que haurem de meditar tota la vida en la seguretat de no poder-ne treure l’aigua clara. Després de meditar tota la vida, us morireu i l’aigua continuarà igualment tèrbola.

 

La primera virtut que es necessita per dedicar-se a la literatura —a la novel·la, per exemple— és candor, ingenuïtat. Els escriptors s’interessen per les coses dels altres, tracten de comprendre la gent, s’ocupen dels altres. ¿Hi pot haver res més pueril, més infantil?

 

Conversació de cafè.

—¿Què s’entén per un enterrament important? (a Palafrugell) —sento que pregunta un home amb una lleugera punta de sarcasme a la cara.

—Un enterrament important és un enterrament amb les setanta persones la presència de les quals en el seguiment li donen una importància notòria.

—¿I qui són aquestes setanta persones la presència de les quals dóna importància als enterraments?

—Són les setanta persones que disposen de roba adequada per anar a un enterrament.

———————–

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

10 d’octubre 1918

dimecres 10 octubre 2018

 

Eugeni d’Ors començà la seva carrera literària (que inicialment havia d’ésser filosòfica) atacant Balmes. Balmes era el filosop més important del país, i entrava en el joc normal de les coses que l’aparició d’un altre filosop es produís a costes de l’anterior. Ho exigia el joc mecànic de la successió i de les generacions. Fou en un discurs d’un Congrés Universitari Català de primers de segle —Ors tenia vint anys— que digué que amb el Criteri a la mà seria impossible d’arribar al pol austral. La frase es féu de seguida cèlebre i li obrí una sèrie de portes que no se li han tancat —ni és possible que se li tanquin— mai més.

Tot el que Balmes, com a filosop, té d’escassa fascinació (la seva facilitat fraseològica el porta a escriure frases tan llargues, que quan hom arriba al final ja no recorda el que deia al començament), ho té la seva figura humana, la persona. Sabé aliar perfectament els seus estudis amb els interessos pràctics de la seva família, que tingué a Vic una botiga de barrets de capellà important i de molta anomenada. Els somniatruites em fatiguen, tant com m’enerven els àrids i arrasats comerciants collfreds. La dosificació d’aquests dos sentits constitueix el tipus humà més complet del país. En el curs del seu viatge d’informació filosòfica a París i Brussel·les no deixà ni un sol dia d’interessar-se en la marxa del negoci de capelleria, en les qüestions de formes de barrets, de fabricació i de preus.

No és la meva intenció de presentar ara —ni mai— un Balmes vulgar, comerciant i adotzenat, sinó la de presentar un Balmes complet.

 

La literatura catalana d’avui té una cosa molt agradable: és una literatura desproveïda totalment de preciosisme. El preciosisme m’embafa de seguida. La llengua és tan difícil, tan dura, tan encarcarada, d’un maneig tan rígid, tan plena de dificultats, que tothom escriu com pot… i gràcies! Carner és l’home que domina més l’ofici. El domina prodigiosament. De vegades tendeix al preciosisme i a la «manera». No és pas fàcil, però, que sigui imitat més que superficialment. És dir: seran imitats els seus adjectius, les formes externes; el seu complicadíssim joc mental és inassolible.

 

El que entristeix la joventut és la sensualitat. Això és un afer horrible.

De vegades penso en la quantitat tan impressionant d’hores perdudes, aquests últims anys, pensant en la fornicació amb senyoretes vagues, generalment inconcretes. Però potser sobre aquest punt hi ha una reflexió a fer: potser encara ho haurien estat més si les hagués passades fornicant amb senyoretes concretes i tangibles.

La sensualitat, en la joventut, és un afer inhumà, insoluble, d’un aspecte indescriptiblement grotesc.

 

Gori sol dir:

—El matrimoni ensenya moltes coses. És un estat molt instructiu. Aquesta institució es troba en la base de l’evolució capital de l’home. No hi ha com el matrimoni per fer una vida casta i ordenada. Però no hi ha com la pràctica d’una vida casta i ordenada per veure la quantitat de dones que tenen una positiva, insistent importància per raons distintes de les que adornen la senyora pròpia.

—Així, doncs, ¿en aquest aspecte tampoc no hi ha res a fer?

Gori fa una gran riallada, mou despectivament l’esquena i no torna contesta.

 

Perquè en aquest país es guanyi la vida un home gandul (sense caure en algun ofici servil o en el parasitisme bufonesc) ha d’ésser enormement intel·ligent.

 

Les màquines han progressat molt, fan moviments admirables, moviments que mai no s’hauria pogut sospitar que arribessin a fer. Però els moviments curiosíssims, graciosíssims, indescriptiblement divertits que fan les orelles dels gats (sobretot les dels gats joves), no crec que les màquines els arribin a imitar per més fi que sigui el progrés.

———————–

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

4 d’octubre 1918

dijous 4 octubre 2018

Continuació de la nota anterior.

Les espines que hom sol portar a dins provenen dels moments de por que hom ha passat a la vida —por de perdre alguna cosa, generalment. La por es troba, em sembla a mi, en la base del mecanisme de la memòria. La memòria sembla especialment destinada a mantenir viva la por —els moments de por que el cos es resisteix a digerir i eliminar. El que fa donar el tomb a l’organisme humà, el que el fa passar de l’adolescència a la cristal·lització definitiva, són aquests moments de pànic que no s’esborren mai més. És una força que imprimeix caràcter. Implica l’aparició en l’organisme d’un element que manté el record despert —i en tensió angoixant i permanent. De jove es sol tenir poca memòria —llevat de la sexual, dispersa i intercanviable—, encara que de vegades hi hagi un nen que pugui repetir una pàgina d’un llibre o tocar el piano admirablement. La memòria moral —l’única que importa— neix en un determinat moment de desenvolupament de l’organisme. La por de perdre el que hom té o de no arribar a tenir el que hom pretén és el que fereix, el que emmotlla la vida. La por neix de la injustícia biològica, és dir, de la possible o real conculcació de la noció de justícia que tot organisme, pel fet de viure, posseeix.

Una tertúlia com aquesta està afectada per aquests mecanismes humans primaris, per la reiteració permanent de velles obsessions —sempre vivíssimes— i que per a un espectador passavolant resulten inintel·ligibles, inexistents. Tothom és un paranoic dels seus interessos —del que els escriptors idealistes en diuen l’egoisme.

El senyor Mascort, secretari de l’Ajuntament —o sigui en Mascort secretari—, fou foragitat anys enrere de la seva oficina en virtut d’una intriga combinada dels republicans i del senyor rector. Cosa fina. Quan hi pensa —i tot fa suposar que hi pensa molt sovint—, quan pensa que un dia hagué d’abandonar la seva cadira, reacciona d’una manera tan esporuguida que la bravata li surt espontània, frenètica, nerviosa i terrible. Tothom ha oblidat la intriga —que per altra part ningú no conegué fora d’ell, i encara, és clar, posant-hi la natural fantasia. Però ell se’n recorda, d’una manera obsessionant, microscòpica, viva.

El senyor Joanet Granés, un home petit, bru, gras, amb un ventre rodó i els braços llarguíssims, pelut de celles, amb un bigoti cremat i caigut, sempre mal afaitat, de tracte untuós i arrodonit, una mica servil, és un tipus considerable. Escrivent de notaria —malgrat que la seva neboda es casà amb el notari—, les intrigues familiars li feren perdre la plaça. Valga’m la Mare de Déu! Fa cinc anys que desbarra, dia i nit, sense parar, contra la vexació. S’ha aliat amb tots els elements que ha considerat d’una certa eficàcia contra el notari titular. Ha posat un despatx a la Granota, que és un barri de Palafrugell que forma part del terme de Mont-ras, per tal que el notari de Palamós vingui a firmar aparentant que és el de Palafrugell. Cas gravíssim…

El senyor Balaguer és l’home més actiu, més intel·ligent, més cabal del jutjat de la vila. Quan el jutge, el suplent, el fiscal, els adjunts, el secretari, tenen necessitat d’escriure un paper, han de recórrer a ell. Ocupa a l’oficina la darrera cadira. Imagineu-vos la idea que de la justícia té el senyor Balaguer!…

El senyor Pons és metge i és carlista. És un carlista d’idees arrelades, que troba insuportable que la totalitat dels homes i de les dones no combregui amb les seves idees. El món està perdut!… —diu eixamplant el blanc de clara d’ou dels seus ulls evaporats i tristos. Això s’acaba! —afegeix—; ¿on anirem a parar? Valga’m Déu de Déu! Si el senyor Pons hagués tingut més constància a llegir llibres de medicina que la que ha posat en la lectura d’El Correo Catalán, potser, com a metge, hi hauria donat una empenta. Però ¿qui li posa l’esquella al gat, tractant-se de persones tan honorables, serioses i respectables? Posició a la tertúlia: tolerada a penes!

Com a marxant de boscos i de llenyes, el senyor Gironès té una formalitat escassíssima, però bufa com un dofí en explicar els seus afers en funció de la injustícia general i de les arbitrarietats burocràtiques en particular. Teulat de vidre.

Don Rossend Girbal es troba de vegades davant de conxorxes tan complicades per fer-li fracassar les compres o les vendes de pencos que sol baratar, que per aconseguir que el cap se li aclareixi ha de sortir fora vila i menjar un colomí, rostit o guisat, al primer hostal de la carretera.

Etcètera.

Això no és enumeració. Això és un món d’una complexitat microscòpica inextricable.

El meu pare es troba, en la tertúlia, més divertit que conformat. Hom el respecta perquè ha perdut diners tota la vida —perquè ha estat una víctima. S’hi defensa —quan té humor— mirant d’aconseguir, amb la seva timidesa habitual, que els seus contertulians es manifestin. La cosa agafa llavors un aspecte delirant, manicomial —tothom tirant l’aigua al seu molí i no tolerant que hi hagi al món un cas més interessant, més apassionant que el que cada contertulià presenta…

Aquesta és la videta de cada dia. És, en definitiva, el que hom vol significar quan parla d’anar tirant, amb aquella —ai las!— alegria…

Al cafè, Gori parla amb la seva habitual vehemència. Diu, roig, apoplèctic:

—Si res més no, aquesta guerra haurà portat una gran modificació: haurà implantat els calçotets curts. Després de tants de segles de portar calçotets llargs, la humanitat, avui, respira. Els portàvem de punt a l’hivern i de tela a l’estiu, lligats al turmell amb unes vetes. Portàvem calçotets de guerrer… Ara la cosa s’ha escurçat i l’aire circularà per espais que es consideraven clausurats tradicionalment. Això representarà, en la manera de vestir, una revolució immensa, una revolució indescriptible…

A la taula del costat hi ha un pagès que pren cafè. S’acosta a la meva orella:

—Aquest senyor parla de revolució —diu—. ¿És que hi ha alguna novetat?

—No senyor, no! És el senyor Gori, que parla dels calçotets curts…

—Ah! Ja m’ho semblava que no havia passat res…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada