M’ha semblat veure de lluny Tomàs Gallart, passant per davant del cine Catalunya. Anava de dol i portava guants negres. Es deu haver mort a la clínica —penso— la seva mare, que tenia un càncer al pit. Gallart caminava aclaparat, les espatlles corbades, pàl·lid. No goso anar-lo a emprendre, per simple comoditat. El meu egoisme, la meva covardia, són inenarrables.
Divago per Barcelona. Al carrer de Pelai trobo Narcís Corominas i Josep M. Pi i Sunyer, molt atrafegats. Són amics dels primers anys de carrera, de l’època dels «Caos» o sigui de la tertúlia que fèiem al pis de Salvador Eures —en aquell entresòl d’Universitat i València tan memorable. Em diuen que van corrents al Poblenou a contractar una mèdium per fer una sessió d’espiritisme. Josep M. Pi, que és un tipus alt, desairós i grotesc, mal deixat de color, amb un nas de 
llauna, faceciós i divertit com un personatge de Dickens, i una finor d’intel·ligència considerable, em diu que tot Barcelona s’ha afeccionat a les sessions d’espiritisme i que per fer ballar la taula o parlar amb Nabucodonosor les mèdiums del Poblenou no tenen comparació possible ni rival apreciable.
Obro —amb una certa angúnia— els calaixos de la taula de la meva habitació. Els trobo plens de papers vells, de retalls de diaris, de notes, de temptatives —de temptatives innombrables. Costa una mica de posar-se a estripar papers perquè la vanitat cega. Però quan hi sóc posat ho estriparia tot —fins la fe de baptisme si em caigués a les mans.
La Rambla abans de sopar. Les dones sota la llum viva. Fascinació palpitant. A tot arreu deu ésser fàcil de renunciar a les coses de l’esperit i a les obligacions normals —però tan fàcilment renunciables com en aquest clima dubto que hi hagi un ambient comparable.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
A mitja tarda, per la rambla de Catalunya —el pis toca gairebé a la rambla de Catalunya— i la Gran Via vaig a la universitat —pati de la facultat de Dret. Trobo, d’entrada, el meu vell amic Salvador Eures i els condeixebles: Xavier Güell, Martí Esteve, Plaja, Albiol, Escursell, Gener, Rebull, etc. Ens saludem amb aquella sorollosa cordialitat de sempre, però a la mateixa distància de sempre: una distància que aparentment és molt curta i potser és llarguíssima. El pati és fred, nu, humit, amb la pedra de color de terra d’escudelles. Hi han passat milers i milers d’estudiants i sembla que no hi ha viscut mai ningú. Després vaig —les mans a la butxaca, un cigarret als llavis— a la biblioteca del Col·legi d’Advocats, a la Casa de l’Ardiaca, davant de la catedral. Els carrers, plens de gent, em semblen anodins i terriblement solitaris. La gent hi arrossega els peus entre el botzinejar espès dels autos. Les dones són, però, belles. Passen. Els aparadors són rutilants. No he sentit mai la necessitat d’aturar-me davant d’un aparador qualsevol. És estrany! La casa del Col·legi d’Advocats és fosca i solitària. El petit jardinet de l’entrada, mal il·luminat, és adorable. Us hi sentiu en una dolça pau. Sota la mampara verda de les taules de la biblioteca, les estanteries plenes de llibres foscos i severs, s’hi està bé. Però la vida és molt lluny d’ací. La vida és aquest soroll remot, sord —com la fressa de la mar—, que m’arriba a través dels vidres d’aquests balcons tancats.
Començo a fer els paquets per marxar a Barcelona. Els llibres de text, els trobo allà mateix —una mica pansits. Em fan l’efecte de cosa tronada, d’objectes inútils, sense vida. Les coses poden arribar a ésser molt banals, poden arribar a tenir una mena de banalitat profunda, massissa i intrínseca. Res no hi ha, però, en aquest terreny, com els llibres de text. Tan pelats i grapejats, arriben a fer pena.
Parlem de Beethoven durant quasi tot el dinar. La senyora Castelló no ha dit ni una paraula. ¿Què deu haver pensat? En les mirades que ens ha dedicat —algunes d’astorament, altres desconfiades, algunes de franca ironia— s’hi traslluïa la pregunta: «¿Qui deuen ésser aquests tipus?, ¿què volen del meu marit?, ¿què pretenen amb la seva petulància?». Potser aquesta senyora viuria més tranquil·la si el seu marit no fos tan cultivat.
