M’ha semblat veure de lluny Tomàs Gallart, passant per davant del cinema Catalunya. Anava de dol i portava guants negres. Es deu haver mort a la clínica –penso– la seva mare, que tenia un càncer al pit. Gallart caminava aclaparat, les espatlles corbades, pàl·lid. No goso anar-lo a emprendre, per simple comoditat. El meu egoisme, la meva covardia, són inenarrables.
Divago per Barcelona. Al carrer de Pelayo trobo Narcís Coromina i Josep M. Pi i Sunyer, molt atrafegats. Són amics dels primers anys de carrera, de l’època del «caos» o sigui de la tertúlia que fèiem al pis de Salvador Eures –en 
aquell entresol d’Universitat i València tan memorable. Em diuen que van corrents al Poble Nou a contractar una mèdium per fer una sessió d’espiritisme. Josep M. Pi, que és un tipus alt, desairós i grotesc, mal deixat de color, amb un nas de llauna, faceciós i divertit com un personatge de Dickens, i una finor d’intel·ligència considerable, em diu que tot Barcelona s’ha afeccionat a les sessions d’espiritisme i que per a fer ballar la taula o parlar amb Nabucodonosor les mèdiums del Poble Nou no tenen comparació possible ni rival apreciable.
.
Obro –amb una certa angúnia– els calaixos de la taula de la meva cambra. Els trobo plens de papers vells, de retalls de diaris, de notes, de temptatives –de temptatives innombrables. Costa una mica de posar-se a estripar papers perquè la vanitat cega. Però quan hi sóc posat ho estriparia tot –fins la fe de baptisme si em caigués a les mans.
.
La Rambla abans de sopar. Les dones sota la llum viva. Fascinació palpitant. A tot arreu deu ésser fàcil de renunciar a les coses de l’esperit i a les obligacions normals –però tan fàcilment renunciables com en aquest clima dubto que hi hagi un ambient comparable.
Intueix el grau de dispersió que comporta, irremeiablement, deixar-se embolcallar per la vida barcelonina?
A reveure,
“Costa una mica de posar-se a estripar papers perquè la vanitat cega. Però quan hi sóc posat ho estriparia tot”: estripar, corregir… Margarit ha estripat bona part de la seva obra; hi ha algun escriptor que en un estat de depressió ha demanat a un amic que no publiqui mai la seva obra; Jordi Llavina renega de la seva obra anterior al 2005. Per mi tots quatre, inclòs Pla, s’equivoquen. És per allò de la inseguritat de l’artista, per l’exigència i la cognició negativa.
Costa molt, és veritat, d’estripar, que vol dir tancar la porta d’una part de la pròpia vida, del que, equivocat o no, un mateix ha fet.
Qui s’equivoca? El que ho estripa ell mateix, equivocat o no, ja no deixa l’opció que els altres jutgin aquesta obra ni el jutgin en això com a autor.
Rodoreda va estripar les cartes amb Armand Obiols, però no la correspondència amb Sales. Ara sembla que n’hi ha que neguen l’interès d’aquestes cartes, que són un pou d’informació i de vida. I la mateixa Rodoreda va renegar de molta obra publicada de jove. Pla, per exemple, no va voler incorporar a la seva obra completa la la “Historia de la segunda República” (1940). Inseguretat? O potser seguretat del que no es vol com a propi, la possibilitat de rectificar…
I com que els morts són morts, el que queda és allò que han escrit i han volgut expressament que ens arribés com a obra seva.
D’acord, Ramon, però l’autor que no volia que li publiquessin res era Kafka: quina llàstima si Max Brod li hagués fet cas. Sembla que al final va fer una tria.
Però tampoc.
Personalment, trobo a faltar poemes dins “Els primers freds” de Margarit. No es pot disseccionar l’art de forma matemàtica, és massa subjectiu. És com el tema dels cànons i anticànons: quants tresors amagats no es troben…
No són compliments, però tens raó, la cosa és espinosa, molt. Com dius, la matemàtica no té res a veure amb la selecció.
Els cànons, però, potser ja són matèria de la crítica o de la moda, no pas de la voluntat de l’escriptor, i la crítica no és tan sols variable, sinó que es mou, evoluciona.
Curiosa la Barcelona d’aquells anys quan que es feien moltes sesions d’espiritisme, devien ser molt religiosos amb la devoció als esperits.
Sobre el tema d’estripar papers que ha provocat aquesta bona discussió entre l’Helena i en Ramon em permeto esmentar aquest comentari:
“Per començar, em penso que molts escriptors, fins i tot els millors, escriuen massa. Jo prefereixo escriure de menys.”
TRUMAN CAPOTE a Música per camaleons
Més al voltant del estrips. Com que res és immutable i tot és relatiu: absolutament tot és revisable. A partir d’aquí…
Bon diumenge,
Antoni: doncs no és precisament que Pla hagi escrit poc… Tampoc els lectors haurien de llegir tant, i tan de pressa, i en canvi haurien de rellegir.
De totes maneres, crec que en el fons del fons hi ha uns certs criteris objectius per saber si una obra val la pena o no. Però el mateix autor és difícil que els sàpiga discernir del tot, ni tampoc el crític. Montserrat Gudiol diu que no sap si un dibuix seu és aconseguit fins que no li ho diuen els del seu voltant.
Potser cal entendre la frase de Truman Capote com una “boutade”, un acudit irònic, un comentari fet de passada. Sort que en Pla no va seguir estripant papers! Era un grafòman.
Miro la il·lustració sobre la sessió d’esperitisme, i penso que sembla una sardana en vaga de braços caiguts. M’interessant això de les modes sobre els temes sobrenaturals, com van i venen (les modes, com la gent reacciona, el comportament dels vius; no els temes sobrenaturals, ni el comportament hipotètic dels morts, vull dir).
M’agrada la discussió sobre estripar o guardar. Jo sóc més aviat de guardar-ho tot. No sé com es pot, per vergonya que faci, renunciar a una part de la persona que has estat, perquè no en sé.
[...] considerable, em diu que tot Barcelona s’ha afeccionat a les … fique por dentro clique aqui. Fonte: [...]