.
Al matí, marxem a Barcelona gairebé tota la família: la meva mare, les meves germanes, el meu germà i la minyona –l’Angeleta. Fa un temps clar, viu, transparent. Des de la plataforma del vagó del tren petit veig el far, blanc i llunyà, amb les verdes pinedes, les Torretes, el pla de Palafrugell. Després, dins el vagó glacial, els vidres entelats de blanc, ple de fum, m’agafa una sonsònia indiferent. Penso llarga estona en aquest inútil quadern. Gairebé tot el que conté m’ho hauria pogut perfectament estalviar.
A l’estació de França, un faetó de vidres tirat per un cavall escanyolit ens transporta tota la família fins al pis del carrer de Mallorca –Mallorca, 244, 2.n 1.a 
Els vidres trontollen en l’empedrat del carrer. Barcelona desfila a través d’aquestes pampallugues vibràtils. Tot és molt diferent, és clar, de les coses de la vida immediata, tot és més gros i més important, però res no m’atrau amb força. El pis –pujada l’escala una mica obscura– em sembla incolor, inodor i insípid. I a més sorprenentment petit. Aquesta reducció de proporcions fa que tot ens caigui una mica a sobre. Si no tinguéssim res més a fer ens posaríem tristos –menys l’Angeleta, que potser perquè és més de pagès que nosaltres està il·lusionada i no para un sol moment de feinejar.
A mitja tarda, per la Rambla de Catalunya –el pis toca gairebé a la Rambla de Catalunya– i la Gran Via vaig a la Universitat –pati de la Facultat de Dret. Trobo, d’entrada, el meu vell amic Salvador Eures i els condeixebles: Xavier Güell, Martí Esteve, Plaja, Albiol, Escursell, Gener, Rebull, etc. Ens saludem amb aquella sorollosa cordialitat de sempre, però a la mateixa distància de sempre: una distància que aparentment és molt curta i potser és llarguíssima. El pati és fred, nu, humit, amb la pedra de color de terra d’escudelles. Hi han passat milers i milers d’estudiants i sembla que no hi ha viscut mai ningú. Després vaig –les mans a la butxaca, un cigarret als llavis–a la Biblioteca del Col·legi d’Advocats, a ca l’Ardiaca, de la Catedral. Els carrers, plens de gent, em semblen anodins i terriblement solitaris. La gent hi arrossega els peus entre el botzinejar molest dels autos. Les dones, són, però, belles. Passen. Els aparadors són rutilants. No he sentit mai la necessitat d’aturar-me davant d’un aparador qualsevol. És estrany! La Casa del Col·legi d’Advocats és fosca i solitària. El petit jardinet de l’entrada, mal il·luminat, és adorable. Us hi sentiu en una dolça pau. Sota la mampara verda de les taules de la biblioteca, les prestatgeries plenes de llibres foscos i severs, s’hi està bé. Però la vida és molt lluny d’ací. La vida és aquest soroll remot, sord –com la fressa de la mar–, que m’arriba a través dels vidres d’aquests balcons tancats.
La vida li arriba de molt lluny, com s’accepta que arriba la remor del mar en una conquilla buida. A ell la vida li sembla d’haver-la deixat enrere allà d’on ve, en el passat.
Sí, Helena, en el passat, a Palafrugell i cap al present, a Barcelona. És, potser, l’enyorança que sent en Pla i que es pregunta en aquest mateix quadern: “el català és un animal que s’enyora?”. De tota manera tenim al davant tota la realitat descrita magistralment per Pla, la família amb la minyona, el pis del carrer de Mallorca, els carrers, la Universitat, els companys de carrera, la biblioteca…
Aquest text d’avui és com el preludi de la segona part d’aquest llibre.
Ara me n’entero que la familia Pla tenia minyona, jo que creia que eren autosuficients i més aviat de casa de pagés. En quant a la mena de “taxi” que descriu que l’estirava un cavall escanyolit, es tota un joia descriptiva dels serveis de trasport de l’època planiana.
Viatge en tren de Palafrugell a Barcelona, al 1919, en un matí, sembla ser (ho dic perquè hi ha temps d’analitzar el pis del carrer Mallorca; d’anar a la Universitat; saludar tot un seguit de companys; d’acostar-se a Ca l’Ardiaca, i de deprimir-se per totes i cada una d’aquestes coses. Això si que és un dia aprofitat!). Ho trobo admirable: som al 2009 i no crec que el nostre sistema ferroviari hagi avançat tant.
Els motius per a veure-ho tot negre són variadíssims, t’hagi tocat viure l’època que t’hagi tocat. Amb el tren, però, no hi ha pas tanta diferència. Bé, sí, abans havíem de lidiar amb el “vagó glacial, els vidres entelats de blanc, ple de fum”; ara el fum —de ferum un xic més exòtica que els cigars d’època— s’acostuma a concentrar a l’espai que hi ha entre vagó i vagó, i es exhalat per uns cavallers que et conviden a practicar l’esport de l’aixecament de cama, en el cas que hom tingui la barra de pretendre canviar de cotxe.
Podríem canviar d’època, ni que sigui per uns dies. Amb poc em conformo.