Altercat sorollós amb la meva mare —lamentable— perquè vaig al llit massa tard. Amb aquest trist motiu penso que és una grossa equivocació, a vint-i-un anys, no guanyar-se encara la vida. És l’única manera d’evitar aquestes tempestats nervioses que fan una nosa terrible. Faig el propòsit de pensar nit i dia, de tractar de resoldre, de la manera més ràpida possible, el problema de la independència.
Per escampar la boira, a primera hora de la tarda, pujo a Sant Sebastià amb el pianista Roldós. En aquest país, la tardor és una pura delícia. És l’època millor de l’any, la més fina. És un temps que incita a sortir a fora, a caminar, a badar davant del paisatge meravellós del país. No fa ni fred ni calor. L’aire és viu. Les coses tenen un punt d’aèria ingravidesa.
Hi ha una calma profunda en el paisatge. Dins de la calma, tot té una presència autèntica i sembla presentar-se de perfil. De les xemeneies de les cases de pagès en surt una lleugera fumerola ensonyada i mandrosa. De dalt de les Pasteres, la mar, en la tarda que declina, sembla un vidre transparent tocat d’una darrera llum interna: és d’un blau petit, un blauet moribund d’una gràcia alada, fugissera, sensible. A l’ermita, mentre s’apaga la tarda, hi ha una quietud, una pau, una solitud corprenedores. El vent perdut és com la vaga música de l’ermita. Quan el far s’encén, hi ha un instant d’enlluernament —que es converteix de seguida en un rodar indiferent. La llum difusa dóna als cristalls una qualitat de teixit viscós —d’ulls de pop. La mar, que els raigs de llum aclareixen, s’arrossega remota i adormida —com un misteri inassequible. En la llunyania de la terra, els llumets de Palafrugell cremen com microscòpiques cuques de llum amb una mandra que sembla evitar el seu apagament definitiu.
En el curs de la caminada, Roldós em dóna la impressió d’un home carinyós, perfumat, tou. Deu ésser la cosa de Buenos Aires que transporta sobre els seus fatigats anys de vida. No vol agafar-se res seriosament i de tot en fa broma —àdhuc de la pròpia misèria. És una posició que a la llarga m’avorreix, però és evidentment una posició com una altra qualsevol.
De tota manera, jo li estic agraït. Crec que té un cert valor que el pianista del cine toqui, encara que sigui aprofitant les badades de la gent, dues o tres fugues de Bach o unes pàgines de Beethoven. La simple producció d’aquest fet produeix en l’erma vida de poble una sotragada perceptible.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Pluja. A les tres de la tarda encara plou. L’Empordà, sota la pluja, és una cosa finíssima. No hi puc fer més: veure ploure m’agrada, sobretot veure caure l’aigua menuda, la que sembla caure distretament —el xim-xim que no obliga a la reclusió. Aquesta classe de pluja —que és rara en el país, perquè tot és ací violent i de bursada— em dóna sovint per caminar per fora vila. En un país tan sec, ossificat i recremat s’arriba a percebre —quan plou— la felicitat voluptuosa de la terra, els arbres i les herbes. En dies així m’agrada sobretot de caminar per la carretera de Sant Sebastià, que és una de les més solitàries i boniques d’aquest rodal de terra. Després del pont d’en Casaca, s’hi sent una forta, embriagadora olor de pi.
Al vespre, vaig a la tertúlia del Centre Fraternal amb els amics. Hi trobo Coromina, Lluís Medir, Enric Frigola, Tomàs Gallart, Gori, Almeda, Ganiguer… Hom parla de Palafrugell. És dir: avui li toca, de torn, dir mal de Palafrugell. Constatem, un darrere l’altre, que a la vila no hi ha ambient, que no hi ha cap persona que treballi per fer-se, sinó simplement per desfer-se, per diluir-se en el pur anonimat, per arribar a la irresponsabilitat absoluta.
Observant la gent des del punt de vista de la cerimònia de la conversació, noto el que segueix:
Ja arran de l’aigua, els invita a entrar a la mar: aguantant-los amb el ronsal fa primer petar el fuet i després els dóna una punta de tralla a l’anca. Els cavalls no es mouen. Es queden mirant la mar estúpidament —com si no l’haguessin vista mai. No hi ha més remei que insistir carregant la nota del fuet i adobant l’acció amb el lèxic més adequat. Tot és inútil. Els cavalls continuen en la més absoluta immobilitat. Reben les cinglantades d’una manera impàvida.
L’al·lusió al colomí em fa pensar en l’alimentació d’aquest amic. És el conegut meu que en el curs de la seva vida ha menjat més colomins. Seria exagerat, probablement, de dir que és un home de règim alimentari monogràfic: és inqüestionable, però, que el nombre de colomins que ha devorat és incomptable. La primera cosa que fa en arribar a una fonda, hostal, restaurant o casa de menjar és demanar si tenen un colomí o dos. Els menja rostits —o guisats amb una cebeta. Establiment que troba en falla de colomins és per ell un establiment fracassat, impresentable, desproveït d’existència real.