16 d’octubre 1918

Pluja. A les tres de la tarda encara plou. L’Empordà, sota la pluja, és una cosa finíssima. No hi puc fer més: veure ploure m’agrada, sobretot veure caure l’aigua menuda, la que sembla caure distretament —el xim-xim que no obliga a la reclusió. Aquesta classe de pluja —que és rara en el país, perquè tot és ací violent i de bursada— em dóna sovint per caminar per fora vila. En un país tan sec, ossificat i recremat s’arriba a percebre —quan plou— la felicitat voluptuosa de la terra, els arbres i les herbes. En dies així m’agrada sobretot de caminar per la carretera de Sant Sebastià, que és una de les més solitàries i boniques d’aquest rodal de terra. Després del pont d’en Casaca, s’hi sent una forta, embriagadora olor de pi.

Quatre o cinc anys enrere, solia pujar, amb un llapis i un bloc, fins a les Pasteres. M’asseia sobre una pedra i tractava de descriure un arbre o els colors del cel. La cosa em sorprenia tant a mi mateix, que si de retorn a casa sense haver arribat a cap resultat —era el més corrent— em creuava amb algú em tornava vermell. Era com el ridícul retorn del caçador que no ha mort res.

 

Al vespre, vaig a la tertúlia del Centre Fraternal amb els amics. Hi trobo Coromina, Lluís Medir, Enric Frigola, Tomàs Gallart, Gori, Almeda, Ganiguer… Hom parla de Palafrugell. És dir: avui li toca, de torn, dir mal de Palafrugell. Constatem, un darrere l’altre, que a la vila no hi ha ambient, que no hi ha cap persona que treballi per fer-se, sinó simplement per desfer-se, per diluir-se en el pur anonimat, per arribar a la irresponsabilitat absoluta.

Coromina, que no és de Palafrugell (és de la Bisbal), ens escolta en silenci i quan l’avorriment de la unanimitat comença d’envair-nos diu:

—Tot això està molt bé… però ¿què us sembla de don Joan Miquel? No crec pas que sigui un tipus gaire vulgar ni gaire corrent. Irresponsable, gens. I pel que fa referència a l’anonimat…

Ningú no diu res. Tothom queda bastant sorprès i considerablement avergonyit.

 

Unamuno ha donat una conferència (política) a l’Ateneu de Madrid sobre l’ànima. Quin delirant galimaties és aquest home, i aquest país!

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Una resposta a “16 d’octubre 1918”

  1. Helena Bonals escrigué:

    Aquesta entrada sembla que relacioni la pluja fina que tant li agrada amb el “diluir-se amb el pur anonimat”. Pla és massa bo per diluir-se, però té la humilitat de voler fer-ho. M’ha fet pensar en la cita de Josep Pedrals que sortia ahir en començar el Més 3 24:

    “No som res./ No som res,/ n’estic segur./ No som res,/ però hi ets tu”.

    Això també crida molt l’atenció: “En un país tan sec, ossificat i recremat”: com a mínim és la tercera vegada que parla del desert tan sec que és el nostre país!

    Sobre Unamuno: “Quin delirant galimaties és aquest home, i aquest país!”. Suposo que ho diu perquè crec recordar que aquest escriptor era creient, però no creia en la resurrecció de la carn…

    Pla no devia de saber pintar amb el llapis i el bloc, però pinta deliciosament quan escriu, adjectiva. El seu millor bloc de dibuix, aquest blog!

Fer un comentari