Llarga conversació amb Quim, per la Rambla, a la matinada. Em diu que, com que demà s’ha de llevar molt aviat —a quarts de dotze— per realitzar unes visites, no pensa pas anar al Gambrinus. Li proposo d’acompanyar-lo a casa. Viu en un petit pis del carrer del Bisbe, els balcons del qual s’obren sobre la plaça de Sant Jaume. Mentre pugem carrer de Ferran amunt em comunica que res encara no em pot dir sobre el meu cas. «He fet unes gestions, he temptejat el terreny…, diu. «De seguida que hi hagi alguna cosa concreta us ho comunicaré…».

Quim, que té una petita renda, és solter i viu sol al carrer del Bisbe. Disposa d’una vella criada: Maria. Hi ha dues coses sobre les quals Quim pot parlar hores i hores, inesgotablement: de les seves xacres físiques (de la migranya, del reuma, del poagre) i de la vella Maria. Sospito que, a Maria, li deu passar igual amb el seu «senyor». A judicar per les seves llargues descripcions, aquests dos éssers solitaris es passen la vida observant-se mútuament, tractant de comprendre, amb un interès sempre renovat, l’engranatge de les seves accions. Quan arribem al carrer del Bisbe, Quim dóna ullada a la porta de la casa, mira el rellotge de l’Ajuntament i em diu:

—Ja us acompanyaré fins al carrer d’Avinyó. És aviat. Jo no trobo mai l’hora d’anar a dormir…

Iniciem, així, el camí a la inversa. Aquest home que viu entre la gent, en un règim de tertúlia permanent, em dóna la impressió, de vegades, de trobar-se molt millor en conversacions més recollides. En les conversacions de tertúlia generalment brillants, però quasi sempre mutilades i molt esquemàtiques, sembla no haver-hi lloc per a les seves observacions matisadíssimes, complicades, difuses. Quan Borralleras posa fil a l’agulla de les seves descripcions i confidències, esdevé un voluptuós —un analític. La seva acuïtat d’observació el porta a captar una infinitat de detalls d’una minuciositat molt viva i a relacionar-los entre si, presentant-los voltats d’una infinitat de consideracions de tot ordre, de vegades de consideracions musicals, fent una sèrie de referències laterals d’un gran interès. Les seves descripcions no són pas de miniaturista. El miniaturista agafa una gran machine i la redueix a un petit oval d’agulla de pit. Borralleras actua al revés: sap convertir, a través d’una digitació dels detalls, una petita cosa en una gran machine. No és pas un relator que aboca pel broc gros, d’una manera superficial i matussera. Tampoc no és un naturalista ni un verista. Més aviat és un simfònic, un esperit que integra una infinitat de fets, emocions, al·lusions, sentiments i referències diversíssimes. Amb això havíem arribat al carrer d’Avinyó i, enmig de la meva sorpresa, Quim em digué:

—Ara vós acompanyeu-me fins al carrer del Bisbe. Suposo que no us ve de mitja hora… Allà ens direm adéu, perquè demà haig de matinejar, com ja us he dit.

Borralleras parlava de Maria. En descrivia les reaccions que li havia observat l’estiu passat a Prats de Lluçanès (poble en el qual estiueja), les complicades reaccions de Maria davant dels pagesos. Amb aquest motiu s’havia posat a parlar dels pagesos —un altre dels seus temes preferits, sobretot a la tardor, de retorn de Prats de Lluçanès. El seu entendriment irònic pels grips¹ el porta a imitar-los la gesticulació, el to de veu i el dialecte. És un devessall d’observacions inesgotables, una mena de segregació col·loquial (musical) desproveïda de límits. Excel·lent descripció, que Quim porta a extrems de gran qualitat ombrejant els detalls —donant-los un cert misteri, un punt de patètic. Una prosa guanya molt posant-hi les ombres corresponents. Sterne, Voltaire, Renard, són escriptors lineals, sense ombra, dibuixants perfectes. Ruyra té el do de la manipulació de les ombres. El mestre dels mestres, en aquest aspecte: Dostoievski. La frase més insignificant de Dostoievski, la més vulgar i adotzenada, té un punt de misteri. Aquest esperit de Quim —jo pensava…

Però havíem arribat per segona vegada al carrer del Bisbe i, després d’haver mirat el rellotge de l’Ajuntament i després d’haver donat una mirada circumdant al carrer, Quim digué:

—Veig que és aviat… Encara el vigilant no és ací. Us acompanyaré fins al carrer d’Avinyó i allà ens acomiadarem… Aquesta ditxosa subscripció per comprar el quadre de Sunyer m’obliga a fer unes visites…

Aquest esperit de Quim —jo pensava— prové de l’esperit de la música que ha voltat la seva vida d’una ressonància flotant, és dir, d’una incitació per les coses més vagues i diverses. Però aquesta primera impressió s’ha de completar potser amb el que sol dir, en petit comitè, el poeta i advocat Solé de Sojo. «A Quim —sol dir Solé— ja no se’l pot comprendre si no es té present la lectura de Proust. Quim és un proustià cent per cent». (No he pas llegit Proust encara.) La primera persona a qui n’he sentit parlar, a Barcelona, llargament, ha estat Solé. És possible que Quim hagi estat un dels primers lectors de Proust a Barcelona. ¿Fou Pere Ynglada qui el portà a llegir-lo? Sospito que no. Ynglada es troba avui en plena febre extremorientalista i el seu plat literari preferit és la poesia xinesa. Tampoc no crec que Joaquim Sunyer o Josep Maria Junoy li hagin fet cap suggeriment en aquest sentit —malgrat que Quim rebi les notícies de París a través d’una d’aquestes tres persones. Junoy és inconcebible —és l’anti-Proust. Sunyer, com a bon pintor, llegeix poc. El llibre preferit dels pintors sol ésser el Dafnis i Cloe… La inclinació de Quim per Proust és un cas típic d’afinitat electiva…

Ens trobàvem, en fer referències a l’afinitat electiva, al carrer d’Avinyó, i així havia arribat el moment de fer cap altra vegada al carrer del Bisbe. És el que férem.

S’havia fet molt tard. Es començava ja de veure alguna persona acabada de llevar i que es dirigia al seu treball —aquestes persones que constitueixen la consciència dels noctàmbuls, fins a l’extrem que en descobrir-les queden com avergonyits. Però per la complaença amb què Quim entrava en una conversació sobre Proust vaig comprendre fins a quin punt adorava aquest autor del qual fins a la data havia parlat tan poca gent —si s’exceptua Léon Daudet a L’Action Française. Quim no trobava mai l’hora d’anar a dormir i, quan la conversació girava sobre un dels seus temes favorits, la paraula mai havia d’ésser presa en sentit literal. Mai. En arribar a la plaça de Sant Jaume vaig atrevir-me a recordar-li el que reiteradament m’havia dit: això és, la necessitat absoluta de matinejar que tenia. Escoltà la meva observació amb notòria displicència i fins diria amb mala cara, donant-me a entendre —potser— que considerava absurd que li fos recordada una obligació que ell havia precisament de complir. Una vegada ens haguérem acomiadat i desitjat una bona nit, vaig veure que es dirigia a un petit bar de la plaça i que es posava a parlar amb un vigilant —que vaig suposar que era el del seu carrer. Sospito que prenent aquesta decisió va voler donar-me una lliçó —lliçó que vaig considerar plausible, fins a l’extrem que no penso pas d’ara endavant fer cap observació als noctàmbuls, per més declaracions prèvies que facin sobre la necessitat, en què de vegades es troben, de llevar-se al matí.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

1. Copiem del Diccionari Català – Valencià – Balear:

   1. GRIP f. (i vulgarment m.)
   Catarro pulmonar epidèmic; cast. trancazo, influenza. Etim.: pres modernament del fr. grippe, mat. sign.

   2. GRIP m. ant.
   Vaixell petit que servia per a anar en cós; cast. gripo. Lo batle dels venecians tramès en Venècia un grip armat, Jacob Xalabin 2. Etim.: del venecià gripo, mat. sign. (sobre l’origen i expansió del qual, cf. Vidos Storia 450).

   3. GRIP m.
   Ganyota o postura grotesca, per a fer riure (Olot). «No facis grips, que no tinc rialles». Etim.: contracció de garip.

   4. GRIP m.
   que s’aplica per befa als pagesos; cast. palurdo, patán (Labèrnia-S. Dicc.; Aguiló Dicc.)

   [↩]