Arxiu de la categoria ‘religió’

15 de juliol 1918

diumenge 15 juliol 2018

He estat uns quants dies sense escriure. Ha fet molta calor. Una calor rabiosa. (Aquest adjectiu, que em sembla que és d’Horaci, el trobo magnífic.) La calor rabiosa ha acabat amb la indefectible tempestat de trons i llamps i pedregada… sí, la pedregada justa per destruir la collita de les vinyes. Les delícies maternals de la naturalesa! Veure els llamps tan pròxims, fosforescents, morats, violacis, ensofrats de groc, carminats, darrere la densa cortina blanca, fantasmal, del calabruixó, és un espectacle que mai cap escenari no podrà vagament imitar —per més fastuós i enlluernador escenari que sigui. No hi haurà mai cap morena Salomé el perfil de la qual pugui comparar-se al zig-zag d’un llamp clavat a terra, ni cap vel de Salomé més fascinador que els vels —boirina blavenca, lleu, brodada— d’una pedregada.

Però la frescor ha estat de poca durada.

Aprofitant la mica de frescor deixada per la darrera tronada, he anat al mas. He passat un parell o tres d’hores mirant papers i regirant calaixos. He confirmat el que ja suposava: la poca afecció dels meus avantpassats per la lletra impresa. He trobat tres llibres vells: les Faules d’Isop en una edició amb gravats al boix, violents i grollers; la Gramàtica catalana de Ballot en l’edició de 1814 i uns exemplars dels Diàlegs de Lluís Vives.

He trobat també uns llibres de batxillerat i de carrera, del meu pare i de l’oncle Martí, i una quarantena de quilos de llibres d’anar a missa que foren propietat del senyor Esteve Casadevall. Res. Modèstia a part, és un fet que jo, a vint anys, he comprat més llibres per llegir que les deu o dotze darreres generacions de la meva família. No sé pas si aquest fet és gaire bon símptoma per a la bona i sensata marxa de la pròpia institució familiar. Potser té raó la tia Lluïsa quan, en veure’m arribar amb un «altre» llibre, no es pot estar de dir:

—Malaguanyats diners!…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 de juliol 1918

dilluns 9 juliol 2018

És incomptable el nombre de persones que es pensen que no han de morir mai, que estan absolutament segures —en virtut de la seguretat inconscient, que és la més forta— de romandre sempre en aquesta terra. Gairebé tothom, potser tothom. L’home no està construït per pensar en la mort. No solament no pensa que ha de morir, sinó que —si per atzar hi pensa— ho troba inconcebible.

Cada dia passa per davant dels nostres ulls un o altre enterrament. Ho trobem natural. És dir: trobem natural que els altres es morin i absurd que personalment la mort ens colpeixi. En virtut d’aquest curiós fenomen defensiu, la capacitat racional de l’home es troba permanentment minimitzada per aquesta amnèsia. Viure implica una capacitat racional limitada, incompleta. Així, la raó humana, abstreta de la presència de la mort, esdevé el que és exactament: un pur joc pedantesc. En tot allò, en canvi, que és inaccessible a la projecció de la mort —en el sistema de les constatacions de la matemàtica, per exemple—, la raó hi fa un gran paper i les construccions semblen marmòries i definitives.

M’ha agradat sempre de conviure amb persones de més edat que la que marca la meva fe de baptisme. Els joves de la meva edat m’han ensopit sempre. No he aconseguit mai fer cap cas de cap meu condeixeble. Tots els meus amics em depassen de quinze anys —almenys. Això m’ha portat a veure de prop algunes coses. Gairebé tots els errors que he vist cometre a amics meus han tingut per origen la creença que havien de viure sempre. I al contrari: gairebé tots els encerts han estat produïts per la mateixa il·lusió, per idèntica fantasmagoria.

La creença individual en la permanència física en aquesta terra és el motor de les accions dels homes i de les dones. La possibilitat que aquestes accions acabin en fracàs o acabin en èxit a penes es planteja. El nostre organisme viu encegat per la il·lusió de la permanència física. El que els observadors i naturalistes presenten com a mòbils de les accions humanes —els diners, la sensualitat, el ventre— són les formes externes d’una vanitat més profunda: de la il·lusió de romandre.

Els idealistes postulen la fam d’immortalitat del nostre esperit com una realitat viva. En la pràctica, aquest sentiment a penes ningú el comprèn i ben poca gent l’obeeix. No podria pas ésser diferent, encegats com estem per la il·lusió que personalment som indestructibles. És dir: la il·lusió de la immortalitat de l’esperit es fa, en general, molt més difícil d’entendre que la il·lusió de la immortalitat de la matèria individualitzada i concreta. L’espectacle del món ens porta, a cada moment, a constatar la nostra pròpia destrucció. Però no hi creiem. No és que la naturalesa s’amagui als nostres ulls; són els nostres ulls els que es tanquen davant de la naturalesa. Som nosaltres els que ens ocultem —puerilment.

Ara bé: sense la creença que no morirem mai, ¿què hi hauria en aquest món? Hi hauria una vida àtona, passiva, incerta. En virtut d’aquesta il·lusió, l’home emprèn les més grans absurditats, les més enormes i doloroses empreses. Altres, els avariciosos, per exemple, fan una vida de gos, pensant que viuran sempre. Sigui com sigui, aquest miratge és enormement positiu. El fet que l’home pugui aplicar el càlcul a moltes de les seves accions superficials i no el pugui aplicar a les seves profundes follies és, des del punt de vista general, un gran bé.

Quan les facultats literàries creadores se li enfosquiren, Tolstoi escriví el Diari, que és un document elaborat amb l’obsessió de la presència de la mort. Ell solia, sembla, escriure a la nit. Després d’haver anotat el que la jornada li havia donat de si, l’escriptor tancava el seu escrit escrivint la data de l’endemà seguida de les tres inicials que en rus corresponen a les tres lletres: s. d. v., o sigui: si demà visc. No seré pas jo, després del que acabo d’escriure, qui trobi aquesta obsessió incomprensible. L’únic que dic és que és una obsessió inútil, insuportable, horrible.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 de juny 1918

divendres 15 juny 2018

¿Com voleu que pinti àngels —preguntava el pintor Gustave Courbet davant dels seus amics— si no n’he vist mai cap en ma vida?

Quan el vell crític Alfred Opisso conegué aquesta anècdota, anomenà sempre més Courbet, amb molta gràcia, el «cabo de realistes».

 

La famosa serenitat de Goethe, si és que realment transcendí del seu estil i arribà a constituir un element de la seva vida, és una mica mica mica antipàtica, francament.

 

He llegit, aquests dies, el Sant Francesc del danès Jörgensen. És un llibre bonic, net, agradable, d’un traçat de línies i de volums finíssim dins d’una lleugeríssima boirina. És un sant Francesc de novel·la rosa i d’ambient de setmana anglesa. En el terrible, duríssim món on vivim hi ha una tendència a convertir el «Poverello» en un simple element decoratiu —en una estampeta o quadret de menjador, com ha esdevingut un quadret de menjador l’Àngelus de Millet.

 

 

No he pas vist representar cap tragèdia, però suposo que, a la tragèdia, el públic està dret. Davant d’un públic assegut, només es deuen poder representar, decentment, comèdies.

 

Els badocs més importants, més absoluts, més químicament purs, són els que baden mirant a terra.

 

El que ha fet perdre, d’una manera més visible, la popularitat a Romain Rolland entre la gent del país —popularitat que era enorme, sobretot entre els afeccionats a la música, quan vaig arribar a Barcelona en 1913— ha estat la seva posició davant de la guerra. La clientela de Rolland, ací, era d’avantguarda i francòfila. És inútil d’obstinar-se avui tractant de justificar la posició d’aquest escriptor al·legant la unitat moral d’Europa i la noblesa de posar-se au dessus de la mêlée. Res a fer. Tot és passió, i la passió fascina. La gent diu: és un antipatriota, un desertor, i dóna la qüestió per llesta. A Xènius li passa una mica el mateix. Està en baixa en tots els ambients. Ara es pot dir allò que la gent no està per orgues.

 

Un excés de soroll i d’estupidesa turgent i biològica en la rialla d’una dona incita a l’ofensiva frontal —per acabar d’una vegada i no pensar-hi més. Quan les aparences no enganyen (cosa que no s’esdevé pas gaire sovint), el resultat és vertaderament positiu: quan la rialla s’esllangueix, sembla que us han tret un gran pes de sobre.

 

Assegut a la taula, davant d’una blanca, immaculada quartilla, la ploma a la mà, penso, sovint, que una de les coses més limitades d’aquest món és l’esperança.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 de maig 1918

divendres 11 maig 2018

La música bona agrada més als homes que a les dones. Aquesta diferència està potser relacionada amb la diversitat de la força sensual. En aquest aspecte, els homes tenim, probablement a totes les edats de la vida, una força més petita. Això converteix potser la música en el plaer sensual imaginatiu dels febles i dels pobres —dels pobres en tots sentits. La música de les dones —i la de Don Joan— deu ésser la música de regiment.

 

Duració de les coses a l’Empordà.

Quan es fundà, a Palafrugell, La Taponera, o sigui el cor antic, el nostre gloriós cor antic, s’acordà que la senyera fos de suro, i després d’un any i mig de deliberacions per saber com havia d’ésser una senyera de cor de suro, s’establí que la senyera de suro tingués la màxima magnificència i fos un treball delicat i acabadíssim. Fou encarregat de la seva elaboració el ciutadà Martí de nom de casa, pare del metge Martí. Hi treballà amb tota consciència. Elaborà un retaule de suro extraordinari, una obra que ha estat l’admiració de totes les persones que l’han vista. Hi esmerçà una sèrie d’anys consecutius. Quan la senyera estigué acabada, ja feia anys que el cor s’havia dissolt i era dibolit.

 

—Gairebé totes les persones realment o aparentment ordenades que he conegut aprengueren a escriure amb netedat posant-se un paper ratllat, una falsilla, sota de la plana del quadern —diu Coromina al cafè.

Això potser és una broma. Potser és una superfluïtat. I potser no ho és. El que és un fet és que de petit no vaig poder mai subjectar-me a escriure amb una falsilla sota del paper.

 

Una llauna, el que s’anomena habitualment una llauna, amb paciència i bona voluntat es pot resistir; el que és impossible de resistir és una llauna d’aspecte alegre i brillant, d’amenitat aparent.

 

En realitat no hi ha temps per a res: ni per elogiar seriosament res, ni per blasmar seriosament res. Quan us disposeu a fer-ho amb plena bona voluntat, amb paciència, sistemàticament, sempre hi ha un senyor o una senyora que s’interposa i us demana quina hora és.

 

Penso —mentre passejo pels carrers— en les conversacions tingudes l’hivern passat a Barcelona amb el meu amic Joan Climent.

Josep Maria Capdevila i Joan Climent (d’orsians de primera fila) pretenen representar una mena de neocatolicisme obert, net, sense teranyines i zones d’ombra, amb roba neta, dents netes, antirural, anticarlí, sense trabucs, sense rapè, alleugerit de «canaris», «tutis» i «manilles». Amb sotanes polides, beates tolerants i perruqueria normal i correcta. No s’han pas de posar massa obstacles a les il·lusions, a les aspiracions humanes —solia dir-me Climent. Convé que la gent descobreixi per si mateixa, directament, el que és bo i el que és dolent. Per suggestió de Xènius, per qui es consideren dirigits, aquests xicots devoren l’obra de monsieur Joseph Joubert.

«La direcció del nostre esperit és més important que el seu progrés». «Estimo més el que fa esdevenir el vici amable que el que degrada la virtut», etc. Aquests són pensaments de monsieur Joseph Joubert. Són magnífics.

Climent trencà amb dos o tres amics perquè els sentí blasfemar grollerament. Si aquestes persones li haguessin relatat la procacitat més crua finament, amb suavitat, lèxic triat, dicció escollida i maneres distingides, els hauria escoltat perfectament. No puc pas reproduir —per impossibilitat material— el que hauria pensat d’elles. El que és segur és que les hauria escoltades perfectament. Els joves de què estic parlant defensen la confessió per raons d’higiene psicològica, i la comunió com un exercici de disciplina i de perfecció. És un catolicisme —em sembla— a la manera belga, confortable, de pis de cinquanta duros, aigua corrent, cambra de bany, capellans i monges en bicicleta, etc.

A mi, personalment, les coses fines m’agraden. M’agraden sobretot abans d’imposar-se, quan són una cosa de minoria. Quan s’imposen, es tornen sovint diabòliques, es deshumanitzen.

Ara, quan penso en la gent del país, prenent persona per persona, sospito que les idees dels meus amics faran poc camí. En aquest país, hom prefereix el brut conegut que el net per conèixer. Això és terra de desconfiats —de desconfiats ancestrals—, de recargolats, de persones convençudes que ací es pot fer tot a base d’adoptar l’aire del campaner quan passa a cobrar les cadires de l’església.

 

El metge Reixach diu al cafè que una vegada sentí dir a la seva sogra, que menjava una taronja:

—Aquesta taronja és agra, però tinc una agror tan forta a la llengua que la trobo dolça…

Davant dels aparadors dels fotògrafs, contemplant les posicions adoptades per les persones fotografiades en aquests aparadors, es comprèn potser això: que la felicitat dels que vivim és rutinària i inconscient, però que el moment rar, excels, conscient de la felicitat, és quan ens fem retratar a la fotografia.

 

De Palafrugell a les platges de Calella hi ha exactament tres quilòmetres i mig. L’any passat anà a viure a Calella un amic meu amb la seva família. Aquest any han donat per acabada la seva estada allí. «No hi devíeu estar gaire bé…», que jo li dic. «Al contrari —respon el meu amic—, hi estàvem molt bé; però ens hi enyoràvem inexplicablement». La resposta em sorprèn. ¿És possible d’enyorar-se a tres quilòmetres i mig del propi lloc d’origen? ¿O serà potser que el català és un animal que s’enyora?

—————————

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de maig 1918

diumenge 6 maig 2018

La Revista de López-Picó publica un llarg assaig de Joan Estelrich sobre Kierkegaard, un capellà protestant danès. Aquest assaig és una forma de reflexió completament nova en el país, una posició absolutament inèdita. Habituats als llocs comuns de la calderilla filosòfica que circula —un tomisme esbravat a la dreta, el positivisme a l’esquerra—, la novetat d’aquestes reflexions sorprèn i enlluerna. Tal com van les coses de l’època, vist el frenesí romàntic que ho abassega tot —romanticisme aparent, perquè no es tracta de res més que d’arribar a una concepció més complexa de la realitat, el coneixement de la qual es persegueix en totes les direccions, àdhuc en poesia—, les reflexions de Kierkegaard susciten una dilatada i misteriosa terra incògnita. Els jocs de paraules, en filosofia, produeixen una insatisfacció general progressiva. L’única manera de tornar la filosofia a la seva autenticitat serà fer-la passar una temporada pel purgatori de la confessió personal, la nota subjectiva, el diari íntim.

 

Recordo que, l’hivern passat, Joan Climent em deia, a Barcelona, que la literatura de Carner és exquisida. Jo la trobo més que exquisida: Carner és un gran poeta. Ho és, en el sentit diríem tècnic, d’exercici escolar. En aquest pla, Carner és un enorme escriptor, probablement un dels més considerables del moment. Això que acabo d’escriure es comprèn sobretot si es té present que Carner treballa una llengua que literàriament està per fer, pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos, d’una anarquia ortogràfica mantinguda per nuclis intel·lectuals del país, desenrotllant-se en una ciutat caòtica i immensa, enmig de la indiferència d’una gran part de la societat, en un nucli humà que té, més que la duresa d’un cristall de contrastació, un poder d’absorció merament biològic —l’aspiració d’una enorme esponja. En aquest sentit, el català viu en la tragèdia permanent. Haurem d’agrair, doncs, sempre a Carner l’esforç que fa —l’esforç tècnic.

Però després hi ha una segona part: la literatura de Carner no enganxa gaire, no té profunditat humana, tot i que mai no és frívola, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l’època: de vegades fa l’efecte d’un provençalejar de vitrina, sempre molt graciós i elegant, però de poc pes a les vísceres.

Carner, és clar, tindrà deixebles. (I això potser és el que no convindria.) Els que n’explotin la part de marqueteria i de joc verbal arribaran, ràpidament, a la insignificança. Els que tractin d’aplicar la retòrica carneriana a la pròpia confusió mental semblaran poetes anglesos o escandinaus traduïts. Carner és un cas d’esgotament d’una deu poètica.

 

De tota manera, és una mica difícil de donar la volta a mossèn Verdaguer. El que sorprèn més en aquests països en què l’esforç literari sol esgotar-se tan prematurament és l’aparició de casos de gran vitalitat, de capacitat biològica potent. Verdaguer fou un home fort, violent, orgullós, de cos enter. No podia pas ésser d’altra manera: agafar amb les mans una llengua conservada maquinalment per la pagesia com qui agafa un fang informe i convertir-la en un mitjà d’expressió és una feina considerable… De seguida està dit!

Des del punt de vista de l’eficàcia, doncs, tot el que es pugui dir en honor de Verdaguer serà poc, al costat del que es mereix.

Però la nostra generació tracta de dir, en la llengua restaurada fa quatre dies per Verdaguer, tot el que en les llengües més treballades es diu normalment. Potser és una pretensió excessiva. Sense pretensions, però, no es pot viure. Així, tant com en el dir les coses, el problema està a tenir alguna cosa a dir. Això és el que separa els nostres dies dels de Verdaguer.

verd_atl_latl

L’Atlàntida, el Canigó, són autèntics fenòmens literaris que tenen aspectes de gran interès i que, en bloc, tenen, a penes, interès. L’escenografia hi és exasperant. Des del punt de vista de la sensibilitat i de les tendències de la literatura moderna s’hi sent un esforç perdut, que entristeix. La literatura moderna tendeix a la captació de la veritat i de la vida. Gairebé tot el restant li és indiferent. I aquests poemes són reminiscències d’un retoricisme abolit.

¿Com s’explica la mística de Verdaguer? La mística, com a gènere literari que ha transcendit d’una situació social determinada, és un fenomen de reacció contra determinades saturacions de sensualitat i d’immoralitat que arriben a fer fàstic. La mística es produeix quan es depassa el nivell normal d’animalitat —quan el grau d’animalitat per metre quadrat és excessiu. Llavors, per contracop natural, apareix l’espiritualisme cadavèric —l’ànsia de cel. La mística castellana demostra que Castella, com a nucli humà, no és un país místic. Enquadrant-la en el seu temps, ¿és aquesta l’explicació de la mística de Verdaguer? ¿És una reacció contra l’embafadora hipocresia que caracteritzà les primeres generacions industrials d’aquest país?

Després hi ha la prosa de Verdaguer: insuperada, magnífica.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada