Arxiu de la categoria ‘religió’

11 de maig 1918

divendres 11 maig 2018

La música bona agrada més als homes que a les dones. Aquesta diferència està potser relacionada amb la diversitat de la força sensual. En aquest aspecte, els homes tenim, probablement a totes les edats de la vida, una força més petita. Això converteix potser la música en el plaer sensual imaginatiu dels febles i dels pobres —dels pobres en tots sentits. La música de les dones —i la de Don Joan— deu ésser la música de regiment.

 

Duració de les coses a l’Empordà.

Quan es fundà, a Palafrugell, La Taponera, o sigui el cor antic, el nostre gloriós cor antic, s’acordà que la senyera fos de suro, i després d’un any i mig de deliberacions per saber com havia d’ésser una senyera de cor de suro, s’establí que la senyera de suro tingués la màxima magnificència i fos un treball delicat i acabadíssim. Fou encarregat de la seva elaboració el ciutadà Martí de nom de casa, pare del metge Martí. Hi treballà amb tota consciència. Elaborà un retaule de suro extraordinari, una obra que ha estat l’admiració de totes les persones que l’han vista. Hi esmerçà una sèrie d’anys consecutius. Quan la senyera estigué acabada, ja feia anys que el cor s’havia dissolt i era dibolit.

 

—Gairebé totes les persones realment o aparentment ordenades que he conegut aprengueren a escriure amb netedat posant-se un paper ratllat, una falsilla, sota de la plana del quadern —diu Coromina al cafè.

Això potser és una broma. Potser és una superfluïtat. I potser no ho és. El que és un fet és que de petit no vaig poder mai subjectar-me a escriure amb una falsilla sota del paper.

 

Una llauna, el que s’anomena habitualment una llauna, amb paciència i bona voluntat es pot resistir; el que és impossible de resistir és una llauna d’aspecte alegre i brillant, d’amenitat aparent.

 

En realitat no hi ha temps per a res: ni per elogiar seriosament res, ni per blasmar seriosament res. Quan us disposeu a fer-ho amb plena bona voluntat, amb paciència, sistemàticament, sempre hi ha un senyor o una senyora que s’interposa i us demana quina hora és.

 

Penso —mentre passejo pels carrers— en les conversacions tingudes l’hivern passat a Barcelona amb el meu amic Joan Climent.

Josep Maria Capdevila i Joan Climent (d’orsians de primera fila) pretenen representar una mena de neocatolicisme obert, net, sense teranyines i zones d’ombra, amb roba neta, dents netes, antirural, anticarlí, sense trabucs, sense rapè, alleugerit de «canaris», «tutis» i «manilles». Amb sotanes polides, beates tolerants i perruqueria normal i correcta. No s’han pas de posar massa obstacles a les il·lusions, a les aspiracions humanes —solia dir-me Climent. Convé que la gent descobreixi per si mateixa, directament, el que és bo i el que és dolent. Per suggestió de Xènius, per qui es consideren dirigits, aquests xicots devoren l’obra de monsieur Joseph Joubert.

«La direcció del nostre esperit és més important que el seu progrés». «Estimo més el que fa esdevenir el vici amable que el que degrada la virtut», etc. Aquests són pensaments de monsieur Joseph Joubert. Són magnífics.

Climent trencà amb dos o tres amics perquè els sentí blasfemar grollerament. Si aquestes persones li haguessin relatat la procacitat més crua finament, amb suavitat, lèxic triat, dicció escollida i maneres distingides, els hauria escoltat perfectament. No puc pas reproduir —per impossibilitat material— el que hauria pensat d’elles. El que és segur és que les hauria escoltades perfectament. Els joves de què estic parlant defensen la confessió per raons d’higiene psicològica, i la comunió com un exercici de disciplina i de perfecció. És un catolicisme —em sembla— a la manera belga, confortable, de pis de cinquanta duros, aigua corrent, cambra de bany, capellans i monges en bicicleta, etc.

A mi, personalment, les coses fines m’agraden. M’agraden sobretot abans d’imposar-se, quan són una cosa de minoria. Quan s’imposen, es tornen sovint diabòliques, es deshumanitzen.

Ara, quan penso en la gent del país, prenent persona per persona, sospito que les idees dels meus amics faran poc camí. En aquest país, hom prefereix el brut conegut que el net per conèixer. Això és terra de desconfiats —de desconfiats ancestrals—, de recargolats, de persones convençudes que ací es pot fer tot a base d’adoptar l’aire del campaner quan passa a cobrar les cadires de l’església.

 

El metge Reixach diu al cafè que una vegada sentí dir a la seva sogra, que menjava una taronja:

—Aquesta taronja és agra, però tinc una agror tan forta a la llengua que la trobo dolça…

Davant dels aparadors dels fotògrafs, contemplant les posicions adoptades per les persones fotografiades en aquests aparadors, es comprèn potser això: que la felicitat dels que vivim és rutinària i inconscient, però que el moment rar, excels, conscient de la felicitat, és quan ens fem retratar a la fotografia.

 

De Palafrugell a les platges de Calella hi ha exactament tres quilòmetres i mig. L’any passat anà a viure a Calella un amic meu amb la seva família. Aquest any han donat per acabada la seva estada allí. «No hi devíeu estar gaire bé…», que jo li dic. «Al contrari —respon el meu amic—, hi estàvem molt bé; però ens hi enyoràvem inexplicablement». La resposta em sorprèn. ¿És possible d’enyorar-se a tres quilòmetres i mig del propi lloc d’origen? ¿O serà potser que el català és un animal que s’enyora?

—————————

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de maig 1918

diumenge 6 maig 2018

La Revista de López-Picó publica un llarg assaig de Joan Estelrich sobre Kierkegaard, un capellà protestant danès. Aquest assaig és una forma de reflexió completament nova en el país, una posició absolutament inèdita. Habituats als llocs comuns de la calderilla filosòfica que circula —un tomisme esbravat a la dreta, el positivisme a l’esquerra—, la novetat d’aquestes reflexions sorprèn i enlluerna. Tal com van les coses de l’època, vist el frenesí romàntic que ho abassega tot —romanticisme aparent, perquè no es tracta de res més que d’arribar a una concepció més complexa de la realitat, el coneixement de la qual es persegueix en totes les direccions, àdhuc en poesia—, les reflexions de Kierkegaard susciten una dilatada i misteriosa terra incògnita. Els jocs de paraules, en filosofia, produeixen una insatisfacció general progressiva. L’única manera de tornar la filosofia a la seva autenticitat serà fer-la passar una temporada pel purgatori de la confessió personal, la nota subjectiva, el diari íntim.

 

Recordo que, l’hivern passat, Joan Climent em deia, a Barcelona, que la literatura de Carner és exquisida. Jo la trobo més que exquisida: Carner és un gran poeta. Ho és, en el sentit diríem tècnic, d’exercici escolar. En aquest pla, Carner és un enorme escriptor, probablement un dels més considerables del moment. Això que acabo d’escriure es comprèn sobretot si es té present que Carner treballa una llengua que literàriament està per fer, pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos, d’una anarquia ortogràfica mantinguda per nuclis intel·lectuals del país, desenrotllant-se en una ciutat caòtica i immensa, enmig de la indiferència d’una gran part de la societat, en un nucli humà que té, més que la duresa d’un cristall de contrastació, un poder d’absorció merament biològic —l’aspiració d’una enorme esponja. En aquest sentit, el català viu en la tragèdia permanent. Haurem d’agrair, doncs, sempre a Carner l’esforç que fa —l’esforç tècnic.

Però després hi ha una segona part: la literatura de Carner no enganxa gaire, no té profunditat humana, tot i que mai no és frívola, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l’època: de vegades fa l’efecte d’un provençalejar de vitrina, sempre molt graciós i elegant, però de poc pes a les vísceres.

Carner, és clar, tindrà deixebles. (I això potser és el que no convindria.) Els que n’explotin la part de marqueteria i de joc verbal arribaran, ràpidament, a la insignificança. Els que tractin d’aplicar la retòrica carneriana a la pròpia confusió mental semblaran poetes anglesos o escandinaus traduïts. Carner és un cas d’esgotament d’una deu poètica.

 

De tota manera, és una mica difícil de donar la volta a mossèn Verdaguer. El que sorprèn més en aquests països en què l’esforç literari sol esgotar-se tan prematurament és l’aparició de casos de gran vitalitat, de capacitat biològica potent. Verdaguer fou un home fort, violent, orgullós, de cos enter. No podia pas ésser d’altra manera: agafar amb les mans una llengua conservada maquinalment per la pagesia com qui agafa un fang informe i convertir-la en un mitjà d’expressió és una feina considerable… De seguida està dit!

Des del punt de vista de l’eficàcia, doncs, tot el que es pugui dir en honor de Verdaguer serà poc, al costat del que es mereix.

Però la nostra generació tracta de dir, en la llengua restaurada fa quatre dies per Verdaguer, tot el que en les llengües més treballades es diu normalment. Potser és una pretensió excessiva. Sense pretensions, però, no es pot viure. Així, tant com en el dir les coses, el problema està a tenir alguna cosa a dir. Això és el que separa els nostres dies dels de Verdaguer.

verd_atl_latl

L’Atlàntida, el Canigó, són autèntics fenòmens literaris que tenen aspectes de gran interès i que, en bloc, tenen, a penes, interès. L’escenografia hi és exasperant. Des del punt de vista de la sensibilitat i de les tendències de la literatura moderna s’hi sent un esforç perdut, que entristeix. La literatura moderna tendeix a la captació de la veritat i de la vida. Gairebé tot el restant li és indiferent. I aquests poemes són reminiscències d’un retoricisme abolit.

¿Com s’explica la mística de Verdaguer? La mística, com a gènere literari que ha transcendit d’una situació social determinada, és un fenomen de reacció contra determinades saturacions de sensualitat i d’immoralitat que arriben a fer fàstic. La mística es produeix quan es depassa el nivell normal d’animalitat —quan el grau d’animalitat per metre quadrat és excessiu. Llavors, per contracop natural, apareix l’espiritualisme cadavèric —l’ànsia de cel. La mística castellana demostra que Castella, com a nucli humà, no és un país místic. Enquadrant-la en el seu temps, ¿és aquesta l’explicació de la mística de Verdaguer? ¿És una reacció contra l’embafadora hipocresia que caracteritzà les primeres generacions industrials d’aquest país?

Després hi ha la prosa de Verdaguer: insuperada, magnífica.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 d’abril 1918

divendres 6 abril 2018

Si algun dia decideixo escriure uns retrats familiars, potser es podran aprofitar els detalls següents.

En virtut del curiós principi, tan corrent en el país, que ens porta a creure’ns diferents del que som en realitat, el meu pare es tingué sempre per un home pràctic, per un home d’acció. Això el portà a una sèrie d’aventures de les quals sortí, generalment, bastonejat i al capdavall arruïnat. Hauria pogut fer admirablement qualsevol cosa que li haguessin manat perquè és un home conscienciós i delicat. Temperament entusiasta, convençut que en el país tot està per fer perquè viu en un estat d’endarreriment general, hauria estat un home d’equip —com sol dir-se ara— de bona qualitat. Totes aquestes qualitats s’han vist, però, destruïdes pel rerefons econòmic de les coses, que mai no sabé valorar. Per això molts dels seus amics diuen que, si s’hagués limitat a anar al cafè i llegir el diari, hauria doblat la fortuna i fet una vida regalada.

Les crítiques que se li han fet sobre la seva manca de sentit pràctic l’enerven. Se’n defensa recordant la poca consciència que hi ha en el món —en aquest món incompatible amb les persones honrades. I això és cert: hi ha ben poca moralitat en aquest món. Però potser si es té un sentit moral tan primmirat val més entrar en un convent o quedar-se a casa. Hom pot divagar sobre els orígens de la moral de fora dels afers estant. Fer-ho des de dins és perillós i arriscat. És evidentment desagradable, però quan s’és al ball s’ha de ballar.

De vegades he tractat de saber en què consistí a casa l’educació familiar —de la qual cosa ara es parla tant. No n’he arribat a treure mai l’aigua clara. ¿En què pogué consistir? De vegades he arribat a la conclusió que l’educació familiar consistí en el manteniment del respecte —s’entén, del respecte autoritari, no voluntari, sinó imposat a cegues. Els pares es convertien en uns estaquirots i els fills havien d’obeir. Aquesta obediència era aconseguida, en el cas de la meva família, no pas utilitzant una forma o altra de mètode contundent, sinó creant, entre pares i fills, una sensació d’allunyament. Era el que es feia llavors en el país —no hi havia cap altre mètode en els casos de no utilitzar el bastó, s’entén. Els fills tenien una situació de desemparament, els pares eren l’aixopluc natural, i aquest fet creava el respecte. Aquesta situació durava fins avançada l’adolescència; en aquest moment començava la descristal·lització, i moltes vegades el respecte esdevenia una forma de la ironia, de l’adhesió bastant incompleta. Les criatures, de vegades, són pures soques, elements purament vegetals, i poden, altres vegades, tenir molta ironia, sovint displicent, generalment oculta. Aquest petit món és molt complex.

En realitat, l’anomenada educació familiar consistia a transportar la qüestió al col·legi. Avui em sembla que els pares no tenien cap capacitat ni cap procediment per resoldre la qüestió i que no havien tingut altre remei que passar el «paquet» al col·legi. No recordo haver tingut amb els meus pares, ni abans ni immediatament després de l’ús de la raó, alguna conversa que no fos estrictament familiar-administrativa, per dir-ho així. En els col·legis —almenys en el que vaig freqüentar— no vaig veure mai ningú que s’ocupés de l’educació familiar. Llavors, la pedagogia no comportava pas cap element de tendresa, cap activitat marginal educativa. Suposo que sempre ha estat així. La pedagogia no ha estat mai tendra —i, si ho ha estat, ha estat d’una tendresa molt amagada, poc visible. En el col·legi hom mantenia el respecte als pares, perquè aquest era un dels seus immortals principis. La qüestió dels col·legis no era pas l’educació familiar. En aquests establiments, la qüestió decisiva era la disciplina. La disciplina abans que qualsevol altra cosa. En els col·legis religiosos, aquest fet era encara subratllat per les característiques del personal, que no tenia cap cultiu sentimental i que era simplement proposat a mantenir la disciplina, la pedagogia (la gramàtica, l’aritmètica, etc.) i la religió, considerada sobretot com a pedagogia i com a disciplina.

Així, jo no sé pas en què consistí la nostra educació familiar. El respecte existí, certament. L’educació no sé pas en què pogué consistir. Per això se’m fa impossible dir de quina manera hauria estat la meva manera de ser si aquesta educació hagués funcionat. Tinc la sospita només que hauria estat molt diferent. Possiblement no hauria estat tan tímid, ni tan sarcàstic, ni tan somniador. Ha existit, en mi, una tendència al respecte —que amb el pas dels anys s’ha anat reduint. La resta ha estat molt vaga i incerta, un terreny en el qual he viscut sense gaire responsabilitat —sense saber ben bé el que feia.

 

L’àvia Marieta.

Sospito que l’àvia Marieta té conviccions sòlides i concretes. Una de les seves conviccions més arrelades i permanents és que no s’ha d’estar mai parat, que s’ha de fer una cosa o altra en tot moment. Cada tarda va al mas, a peu —sempre vestida de negre, amb el mocador al cap i el cistell. És una velleta petita, d’ulls blaus i unes galtes de color de rosa. Al mas feineja dues o tres hores sense parar, entra i surt de l’hort, puja i baixa de dalt, cus una saca, treu una herba, escombra una estona, menja una nou o una ametlla —sembla una formiga. Enraona d’una manera pausada i monòtona, amb calma, sense cridar mai, posant interès en tot el que es diu, però sense donar la impressió d’estar afectada per res. A l’hora baixa torna a la vila amb el cistell proveït: hi porta un ull de col tendra, dues patates, quatre cebes, una pastanaga, un ram de julivert…

 

La Lluïseta.

La tia Lluïsa (la Lluïseta), quan parla de religió —és el seu fort—, retreu sempre el que ella anomena les «cosetes».

—La religió té unes cosetes!… —diu amb un lluminós, minúscul enriolament.

 

El veig venir de lluny a l’hora del passeig del carrer de Cavallers, aquest empordanès. És un xicot petit, ros, nerviós, un argent viu. Fem una estona de conversa. El meu amic salta d’una cosa a l’altra com una llagosta de rostoll, amb una facilitat desconcertant, una inestroncable verborrea, una gran vehemència. Fatiga per varietat —per les mateixes raons que fatigaria un ballarí ballant espontàniament. Li passarà el que és visible en algunes persones del país: de tant enraonar l’agafarà l’afonia i quan pugui dir alguna cosa de sentit no podrà articular més que vent.

En els dos minuts i mig que ha durat la conversa, m’ha parlat de Bergson i de «La casta Susana», de l’església de Castelló d’Empúries i de la darrera sardana de Garreta. Després m’ha dit que tothom bada, que la poca solta és immensa, que no hi ha res a fer… i de sobte ha marxat cremat, corrent, a veure —segons ha dit— una senyoreta.

Desagradable —penso— aquesta manera d’ésser tan corrent en el país. Però reflexionant-hi un moment i fent un sumari examen de consciència em pregunto si hi ha alguna raó que em permeti creure que sóc en algun aspecte diferent d’aquest jove tan típic. Deixo els detalls a part. Parlo del fons mateix.

Ben garbellat, resulta que les dones, és clar, m’interessen, però no recordo haver fet mai cap esforç per tenir-ne cap, fins al punt que a hores d’ara puc dir amb el poeta:

Fiamma d’amor nel cor non m’è rimasta.

 

Voldria ésser a tot arreu i no em moc mai de casa. Ho voldria abassegar tot i en realitat tot m’és indiferent. Voldria tenir diners, i a la primera dificultat torno enrere. Voldria, voldria… ¿Voldria què?

Amb aquest temperament, ¿què podré fer en la vida?

¿Faré alguna cosa més que enraonar, passar, badar, deliberar, fugir? Em passa el mateix que a aquest llauner de Palafrugell que un dia em deia:

—¿Sap el que faig quan no em puc girar de feina, quan m’estiren per tots cantons? Doncs ara l’hi diré: me’n vaig a dormir…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 de març 1918

diumenge 25 març 2018

He entrat a l’església. Desagradabilíssima sensació de mala olor inconcreta —d’aire respirat i tornat a respirar, esgotat, devastat, d’un aire com si n’haguessin separat l’oxigen i hagués quedat reduït a una concentració microbiana antiga i densa, d’una qualitat dolça, fada, llepissosa, desagradable, una qualitat que fa posar pell de gallina.

Em sap greu, però sóc sensible a aquestes —diguem-ne— petiteses. Hi ha dues coses que han contribuït a crear-me una sensibilitat adequada a l’aire pur i a les coses netes: la fred que he sentit a la casa del carrer del Sol (a la casa que habitem al carrer del Sol) i l’activitat gairebé frenètica de la meva mare en les coses domèstiques. La meva mare —dit sigui amb perdó— és d’una netedat infatigable, constant, no para ni un moment. En El segle de Lluís XIV Voltaire conta que quan el ministre Colbert arribava al seu despatx i veia la taula plena de papers per despatxar es fregava les mans de gust. No hi ha res que agradi més a la meva mare que fer una bugada grossa, un dissabte dilatat i profund, que dirigir una emblanquinada amb paletes i manobres autèntics.

La casa del carrer del Sol, la construí el meu pare en el lloc que abans en deien el Camp dels Ous, ja obert el carrer que va de la població a l’estació del tren petit. Aquesta casa tingué una disposició contrària a la del carrer Nou, on vaig passar la infantesa. La façana d’aquesta donava a tramuntana, i així els darreres eren excel·lents. Encara recordo les tertúlies en el seu menjador assolellat, amb la petita i tibada senyora Enriqueta, tan bondadosa, lleugerament herpètica, tan ben empaquetada a dins de la cotilla. La casa del carrer del Sol, per contra, té la façana a migdia i, per tant, les habitacions d’estar donen a tramuntana i són ombrívoles i fredes. Aquesta situació s’hauria en part corregit amb la construcció d’una galeria sobre les habitacions de la planta baixa. Aquesta galeria, però, no es construí mai, i així, des que entràrem a la casa, ens haguérem d’habituar al fred.

Era un fred alambinat, filtrat, concentrat, químicament pur. I no dic res. No es podria pas negar que els dies més inclements i crus no encenguessin la llar del menjador. Però això no era pas massa fàcil. La meva mare era, en aquest punt, un element discordant: deia que el foc porta molt de desordre i fa molta brutícia. I en part tenia raó. Només quan bufava un vent determinat —no recordo ara quin— la xemeneia tirava de baix a dalt, és dir, normalment. En aquella època ningú no sabia construir una xemeneia, i trobar-ne una que anés bé era un fet del simple atzar, una propina de la divina providència.

El fred era, doncs, coent; els mosaics tenien un contacte glacial; l’aire, fredíssim. La meva mare hagué de confessar moltes vegades —car els seus instints de netedat no li enterbolien pas la tendència a l’objectivitat— que viure en aquella casa era com anar despullat tot l’hivern. Però, una vegada constatat el fet, no vaig pas veure mai que hom intentés corregir-lo més que posant-se més roba a sobre. La meva mare continuava en el seu frenesí d’obrir finestres i portes, encara que gelés. Al cap de mig minut de saltar del llit ja tots els balcons eren de bat a bat. Hom passava el drap sobre els mosaics, cada dos dies. Els dissabtes setmanals eren indefectibles.

Tot això feia que l’aire que hi havia a la casa fos puríssim —tan pur com el que hi ha en plena naturalesa. Vaig acostumar-me, doncs, a l’aire fresc, inodor, viu. Recordo tot això amb horror —no puc estar-me de dir-ho—, però aquella temperatura espartana contribuí a crear-me una pituïtària potser massa exigent. D’ençà de llavors em repugna l’aire de les habitacions closes, els llocs tancats en què hi ha gent o en què hi ha hagut gent —l’olor agra que deixa la gent—, les persones perfumades amb perfums dolços i enganxosos. L’olor de fum de tabac refredat —de fum ja fumat—, de cuina refredada, de vi ja begut, em produeix com una crispació somàtica, una protesta de la meva biologia. L’olor d’aire ja respirat, devastat, saquejat, descompost, l’olor d’ex-aire que flotava a l’església me n’ha fet sortir ràpidament.

 

Sembla que les rellotgeries haurien d’ésser les botigues més polides, precises, més ordenades i agradables de totes les botigues del món. És al revés.

Hi entreu i no hi ha cap rellotge que s’avingui de pulsació i de ritme amb qualsevol altre rellotge present. N’hi ha que marxen pausadament, d’una manera greu i solemne. Altres tenen una manera endimoniada de marxar, ansiosa i excitada, com si tinguessin pressa i volguessin passar al davant de tots els altres rellotges. La impossible superposició dels tic-tacs, la confusió dels ritmes, l’agitació de les pulsacions asimètriques, creen una fressa que fa sentir, a les rellotgeries, una sensació d’anguniós galimaties. No són pas botigues per a persones excessivament nervioses. No s’hi està gaire bé. Jo puc imaginar-me, en canvi, la delícia que seria una rellotgeria de rellotges parats i, si voleu, girats al revés, perquè no hi ha res que inciti més a la calma que un rellotge parat —un rellotge adormit.

 

Si la sinceritat, per fortuna, és físicament impossible, cada vegada que trobo una persona —ací abunden— que proclama la seva sinceritat o m’invita, vingui o no vingui a tomb, a produir-me d’una manera (com sol dir-se) furiosament sincera, sento com si em trobés davant de la forma més pueril, més indelicada, més grollera de la hipocresia. La hipocresia té aquest avantatge: quan és acusada per un mínim d’excés, ensenya l’orella.

 

A la matinada, tracto, una vegada més, de llegir Verdaguer. No he pogut, fins ara, acabar ni un sol cant de L’Atlàntida o del Canigó. Em dono gairebé vergonya de confessar-ho… Faig un altre esforç. Ho provo una vegada més. Hi clavo la dent… El paquet no passa. Tota aquesta enorme geologia, totes aquestes històries desorbitades, no em promouen ni el menor interès. Comprenc que aquests papers són una gran cosa i que les literatures han de contenir aquestes baluernes de la mateixa manera que en els grans palaus hi ha d’haver enormes xemeneies que no escalfen, merament decoratives, i tapissos penjats a les parets. Comprenc, així mateix, que la meva sensibilitat és molt incompleta. Però no hi puc fer més. La sensació de buidor, l’ensulsiada de verbalisme, gloriós, reeixit, però totalment deslligat de la vida humana autèntica, la sonoritat grandiosa de les estrofes, m’esterilitza tota possibilitat d’atenció o de curiositat.

He sentit sospirar alguna vegada:

—La mística, la poesia mística de Verdaguer!…

Però jo voldria que algú m’expliqués quina relació té aquest país, poblat d’aquesta classe de pagesos, d’aquesta classe de taujans de la indústria i del comerç, amb la mística. Voldria que algú m’expliqués quina intenció portava Verdaguer en tractar de lligar-nos, a través de la mística, amb una literatura tan intrínsecament forastera.

 

La gent no vol acabar de comprendre, però algun dia haurà de fer-ho, que la posició d’un escriptor d’avui davant de la realitat, la curiositat que el mou, la passió que el domina, és d’un sentit totalment diferent de la de qualsevol posició literària acadèmica de qualsevol altra època, societat o ambient. El que abans era l’excepció —el realisme— ara és la regla.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

21 de març 1918

dimecres 21 març 2018

Dibuix de Xavier NoguésEn aquest país tenim un costum molt curiós. Quan ens trobem, al carrer, dues persones cara a cara, no tenim, a penes, res a dir-nos. Però, una vegada acomiadats i fets set o vuit passos, se’ns ocorren tot d’una una sèrie de coses urgents a dir a la persona que hem deixat fa un moment. Llavors la interpel·lem a grans crits, alçant considerablement la veu, bracejant aparatosament. L’altre ens contesta, és clar, cridant i bracejant amb el mateix ímpetu. Com que mentrestant anem fent via i la separació del nostre interlocutor es va accentuant, la conversa esdevé un guirigall terrible. A la fi, la distància es fa tan llarga que pràcticament és impossible de sentir res. Llavors hom diu, fent un gran esforç:

—Bé, ja en parlarem…

L’altre respon energumènicament:

—Sí, sí, ja en parlarem…

I, quan ens tornem a trobar, no tenim res a dir-nos.

 

En un moment determinat, alguns amics del meu pare decidiren crear un establiment per prendre cafè i fer una tertúlia sense noses excessives. Li demanaren un nom que respongués a l’esperit del país i a la finalitat que portaven. Proposà que l’establiment s’anomenés el Porxo d’en Massot i que el nom portés a sota, com a subtítol, aquest afegitó: Centre Republicà Tradicionalista.

El Porxo d’en Massot era una reminiscència de Mont-ras, de la joventut del meu pare. La família Massot, sobretot el vell Massot, fou un personatge liberal i republicà d’aquest poble que arribà a tenir una gran preponderància. Els diumenges es reunien sota el porxo de can Massot els correligionaris de la rodalia, tots ells portant la barretina vermella. Era una reunió político-recreativa: hom hi bevia el vi del país, jugava a cartes i es deia mal del govern constituït. L’àvia Marieta, que tingué amb el vell personatge una gran amistat, sol dir:

—L’avi Massot no anava pas a missa, però era la més bona persona de Mont-ras, la més entenimentada i de més criteri. Davant de les atzagaiades, no tenia pas pèls a la llengua…

El meu pare, que anà de petit, moltes vegades, al Porxo d’en Massot, també conserva d’aquest home un record excel·lent.

L’afegitó, per altra part —vull dir això de Centre Republicà Tradicionalista—, és una troballa magnífica. A primera vista sembla una contradicció, i probablement ho seria a tot arreu menys a l’Empordà. Ací, però, el republicanisme és una de les poques tradicions reals i vives. Té l’avantatge d’ésser una tradició relativament recent, perquè les altres, les que es perden en l’obscuritat dels anys, no serveixen pràcticament per a res.

La invenció d’aquest nom és, a més a més, vertaderament típica del temperament del meu pare. Home d’un caràcter més aviat enrigidit i desdibuixat, dubitatiu, fàcil de passar de la mania a la depressió, aquest nom representa un intent de resoldre una perplexitat per acumulació dels elements contraris del dilema.

—El nom està bé —vaig dir-li un dia—, però Hegel n’hauria deduït una síntesi…

—No em vinguis pas amb síntesis!… —digué espaordit—. Ja està bé. El nom és bonic…

Després d’uns quants anys de tertúlia intensiva, el Porxo d’en Massot es dissolgué i en la casa que ocupà al carrer de Cavallers s’hi instal·là el Club 3 × 4, nom una mica cabalístic però que significa simplement un club limitat a dotze persones, i d’ací el 3 × 4. Els seus fundadors, gairebé tots exportadors de taps al centre d’Europa, visqueren sempre amb les formes més puerils de l’espessa facècia alemanya entre cella i cella. Quan més tard decidiren que en pogués formar part tothom mentre professés l’ortodòxia capitalista, la societat s’anomenà Club 3 × 4 i pico

 

La meva mare està subscrita a El Pan de los Pobres, una revista quinzenal i piadosa de Bilbao que demana caritat a través de totes les formes imaginables, sense oblidar la promesa del miracle casolà, fàcil, sense escarafalls, discret. Un dels miracles de la revista és fer aprovar les assignatures del batxillerat als endarrerits.

—A mi em sembla —li dic rient— que seria potser més enraonat fer caritat directament que estar subscrit a les revistes que en demanen…

Em mira amb els ulls oberts —i queda una llarga estona parada, profundament sorpresa.

 

Al cafè, Joan B. Coromina diu haver sentit a un jove de dinou anys preguntar, en un moment arravatat, a la seva promesa de disset:

—¿T’imagines, Carmeta, quan serem vellets, vellets?…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada