Arxiu de la categoria ‘lectures, literatura’

24 d’abril 1919

dimecres 24 abril 2019

Com cada any per aquest temps, comença ara l’obsessionant angoixa dels exàmens. Falten una mica més de vint dies perquè comencin.

No hi ha més remei. S’ha d’empollar. (Aquesta paraula és una de les més horribles del lèxic estudiantil.) Em llevo de bon matí i em saturo de cafè. L’assignatura de don Magí Fàbregues —Procedimientos Judiciales— em fa una por terrible. N’estic gairebé peix. De vegades, a la nit, em desperto excitat pensant que em preguntaran una cosa concreta i determinada i que em consta absolutament que no sé. Somniar que hom s’examina és de les coses més tristes i tronades que en aquest món es poden fer.

Dic a Climent que d’ara endavant em serà difícil assistir als Estudis Normals amb l’assiduïtat d’abans i que probablement espaiaré les meves anades a l’Ateneu.

—No hi fa res —em diu—. Acabeu la carrera. No s’hi perd mai res…

 

Per curiositat entro al Cafè Gravina per tal de veure si la proximitat dels exàmens ha provocat alguna modificació en l’estructura humana de l’establiment. No hi observo pas, però, cap diferència. La mateixa animació de sempre, la concurrència de cada dia.

—Dos rals, van… —sento que diu el crupier. I de seguida:

—La pesseta juga un ral, entesos!…

 

Quan parlem del bé o del mal (abstractes) ens referim (suposo) al plaer o al dolor (concrets).

 

Si la terra és per als forts, el cel deu ésser per als febles.

 

El peu forçat implícit en la concepció orsiana de clàssics i romàntics és útil per valorar obres i persones del passat; és inservible per fer el mateix amb els vivents. Nosaltres pretenem un classicisme! —diu Xènius. Molt bé. Però voler ésser clàssic no vol pas dir, necessàriament, ésser-ho. Potser ésser un clàssic, com ésser un romàntic, són coses temperamentals i intuïtives. En certs moments, ésser un clàssic ha consistit a no voler-ho ésser. Molière em sembla molt més clàssic que Racine. Car no voler ésser clàssic, no acceptar el cànon del classicisme imperant en cada moment, no vol pas dir, necessàriament, ésser romàntic. Molière és un realista formidable.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

23 d’abril 1919

dimarts 23 abril 2019

 

Estudis Normals.

La majoria dels alumnes van de bona fe. A més, jo, personalment, hi he après moltíssim. Però els que podríem anomenar les «figures» d’aquests cursos donen molt mal exemple. L’entredevorament és general i continuat, i arriba a tenir una cosa pueril —és dir, arriba a semblar una activitat gratuïta. Gairebé totes aquestes figures són, darrere la cortina, contràries a l’Ors. Ha d’ésser curiós, per a aquest home, sentir-se rodejat de tanta cordialitat fictícia i de tant d’odi real i tangible.

Com més petites són les coses, més susceptibles són de convertir-se en nius d’intrigues. Perquè la gent s’estimi és indispensable que visqui allunyada, que no convisqui.

Després de la lliçó d’Història de l’Art, don Joaquim Folch m’encarrega un treball sobre les influències artístiques coetànies de sant Francesc. Al cafè, dic a Gassol que l’encàrrec de Folch m’ha agradat moltíssim. En sentir el nom de Folch, Gassol es crispa estranyament i violentament.

—¿Folch, heu dit? —fa, energumènic—. No me’n parleu!… És un bandarra!…

—Bé. ¿Però tindríeu l’amabilitat de dir-me’n el perquè? Per tota resposta, s’alça de la taula i abandona, agitat, el cafè.

Aquestes escenes —sospito— només són possibles perquè la promiscuïtat, en aquest país, és excessiva.

 

Amb Climent i Martínez Ferrando projectem dues excursions: una a Mallorca i l’altra a l’Empordà. Ferrando coneix Girona. Hi ha exercit de bibliotecari. A les novel·les d’Anatole France hi ha sempre l’arxivista departamental. El meu amic ha tingut aquest càrrec a Girona. Quin càrrec més bonic! De Girona, en conserva una gran impressió. Això em torna a l’obsessió d’aquella ciutat, que fa tants anys que persisteix.

A l’acabament de la conversa, amb la seva veu gairebé imperceptible que la tendència a portar-se el mocador a la boca fa encara més feble, Ferrando em diu que la senyora C., quan baixa a l’estació a esperar el seu marit, el rep amb un sorollós petó; quan l’arribada es produeix al pis i no hi ha ningú al davant, la senyora es limita a dir: hola! —sense allargar la mà tan solament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

14 d’abril 1919

diumenge 14 abril 2019

Dilluns. — Em llevo com convalescent, insensibilitzat, absent, deprimit. A taula, el meu pare, sense dir ni un mot, em dirigeix una mirada de menyspreu gairebé teatral.

«Deus estar cansat de Barcelona…», fa, com si parlés del temps, la meva mare.

Temps de Setmana Santa. Com cada any: fa un dia gris, voltat d’una gran calma, fred, sense sol ni vent. El cel és baix, d’un color de cendra, amb una resplendor interna de grosella. Tinc la boca tan seca que trobo l’aigua deliciosa, reconfortant. La tendència de l’alcohol a donar set, a produir un assedegament creixent, és el cercle més viciós de la vida humana. Em quedo a casa. Crepuscle inacabable; nit inacabable. No acaba d’interessar-me la lectura dels llibres que tinc a mà. En llegiria d’altres de què no disposo. Passo les hores mirant el sostre, amb el llum encès, respirant l’aire de l’habitació glacial.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

30 de març 1919

dissabte 30 març 2019

Diumenge. — Ateneu, al matí. Llarga conversació amb Climent, que em priva de fer res. Com tots els bons conversadors, Climent sembla que ha de dir a cada moment una cosa molt important —però mai no l’acaba de dir. És massa delicat per ésser un inquiet. A l’acabament del diàleg em diu, sense donar-hi importància, que avui s’ha promès.

 

Dinar horrorós a la dispesa. Per fortuna les racions eren escassíssimes.

 

A la tarda, tracto d’escriure alguna cosa. Desànim, descoratjament, fatiga nerviosa davant de les diabòliques dificultats de l’escriure. Quan tracto de fixar sobre el paper alguna cosa que ha d’ésser per publicar, el que faig em surt, instintivament, pedant, obscur i pretensiós. El català és, a més a més, dificilíssim. És una terra verge, un camp llaurat superficialment. Les frases fetes —que formen una part principalíssima del que s’escriu en les grans llengües— no poden utilitzar-se en català per ésser rurals o vulgaríssimes. Arribar a una certa fluència és endimoniadament difícil.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

8 de març 1919

divendres 8 març 2019

Balzac.

Escriptor avorridíssim, pesat. No hi ha manera de trobar en les seves novel·les un adjectiu precís, exacte —un adjectiu que respongui a la veritat. Les preocupacions científiques de Balzac —Mesmer, Gall— fan riure.

 

Treballo. Tinc molta feina. Però tot ho faig malament. Aprendre de fer el servei militar em resulta un treball dificilíssim. No puc arribar a fer-hi atenció. M’he hagut de lligar un cordill a la cama per saber on tinc la cama dreta i la cama esquerra, per d’aquesta manera obeir les ordres de comandament sense equivocar-me de cama.

Els militars que intervenen en l’acadèmia on aprenc la instrucció són persones d’un aspecte molt pacífic i bonari. Quan es posen l’uniforme, es veu que no hi estan pas massa habituats i els va una mica balder. Són, probablement, de la reserva. Tenen, a la cara, la grisor de les persones poc habituades a manejar fusells. Es veu que el foc és més saludable.

 

El seny.

Segons el bisbe Torras i Bages, que haurà viscut en l’època més aviat plàcida de la Restauració, el català és pràctic, moderat, tenaç i de poques fantasies. Balmes, que visqué en una època d’incessants bullangues, em sembla que hauria discrepat. A través de la lectura de La Sociedad i d’altres escrits polítics es veu que Balmes es malfiava un xic del seny català. Les condicions externes, materials, de les èpoques essent variables, aquesta variació modifica els judicis àdhuc sobre les coses fonamentals.

Balmes dóna la impressió constant d’un home capaç de judicar objectivament les coses (excloent, és clar, l’interès religiós) i d’estar rarament deformat per prejudicis patriòtics. Llàstima del seu estil: és carregós, insuportable.

 

Adorna molt una família tenir un fill a la universitat. Però el que adorna més una família és tenir un fill a l’estranger.

 

Hi ha una quantitat determinada de persones que viuen de renda —que és una cosa conspícua i sòlida. L’escriure té més força: fa viure de l’aire del cel: de pressentiments, galindaines, hipòtesis i profecies.

 

Si algun dia, com tot sembla indicar-ho, haig de donar algun cop de sabre, que Déu faci que el cop de sabre no sigui massa amanerat.

 

De Nietzsche, Crepuscle dels déus: «Quan la dona té virtuts masculines, no hi ha ningú capaç de resistir-la; quan no té virtuts masculines, és ella la que no resisteix mai».

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada