Com cada any per aquest temps, comença ara l’obsessionant angoixa dels exàmens. Falten una mica més de vint dies perquè comencin.
No hi ha més remei. S’ha d’empollar. (Aquesta paraula és una de les més horribles del lèxic estudiantil). Em llevo de bon matí i em saturo de cafè. L’assignatura de don Magí Fàbregues –Procedimientos Judiciales– em fa una por terrible. N’estic gairebé peix.
De vegades, a la nit, em desperto excitat pensant que em preguntaran una cosa concreta i determinada i que em consta absolutament que no sé. Somniar que hom s’examina és de les coses més tristes i tronades que en aquest món es poden fer.
Dic a Climent que d’ara endavant em serà difícil d’assistir als Estudis Normals amb l’assiduïtat d’abans i que probablement espaiaré les meves anades a l’Ateneu.
–No hi fa res –em diu–. Acabeu la carrera. No s’hi perd mai res…
Per curiositat entro al Cafè Gravina per tal de veure si la proximitat dels exàmens ha provocat alguna modificació en l’estructura humana de l’establiment. No hi observo pas, però, cap diferència. La mateixa animació de sempre, la concurrència de cada dia.
–Dos rals, van… –sento que diu el crupier.
I de seguida:
–La pesseta juga un ral, entesos…!
.
Quan parlem del bé o del mal (abstractes) ens referim (suposo) al plaer o al dolor (concrets).
.
Si la terra és per als forts, el cel deu ésser per als febles.
.
El peu forçat implícit en la concepció orsiana de clàssics i romàntics és útil per a valorar obres i persones del passat; és inservible per a fer el mateix amb els vivents. Nosaltres pretenem un classicisme! –diu Xènius. Molt bé. Però voler ésser clàssic no vol pas dir, necessàriament, ésser-ho. Potser ésser un clàssic, com ésser un romàntic, són coses temperamentals i intuïtives.
En certs moments, ésser un clàssic ha consistit a no voler-ho ésser. Molière em sembla molt més clàssic que Racine. Car no voler ésser clàssic, no acceptar el cànon del classicisme imperant en cada moment, no vol pas dir, necessàriament, ésser romàntic. Molière és un realista formidable.
“Per curiositat entro al cafè Gravina…”
Si llegiu l’entrada del dia 22 de març de 1919 diu això:
“El Cafè Gravina, situat al carrer del mateix nom -un carrer que va del de Pelayo al de Tallers- era un cafè sòrdid, tronat, petit, agitat i tenebrós…
Com em balla el cap, amb aquesta densitat gairebé inintel.ligible!
Per començar: el bé i el mal són una qüestió com la llibertat, on comença el bé d’un acaba el mal de l’altre. El bé pot ser el goig, a més del plaer, en tot cas va de l’abstracte al concret, Pla, bona cosa.
La terra és feta per als forts, el cel per als febles, els artistes, per exemple.
Una obra és clàssica només quan han passat molts anys des que s’ha publicat, i s’estudia a “classe”. També quan ha tingut la sort de no anar a parar al sac dels anticànons (que no té gens de prejoratiu). En cap cas una obra és un clàssic quan s’acaba de publicar, però sí que pot ser un anticlàssic.
La quadriculació d’Ors és asfixiant. Davant del caos o la raó, Pla tendeix a escollir la última —a hores d’ara ja ens coneixem—, però accepta les seves contradiccions humanes. D’Ors de la humanitat en fuig com de la pesta. Això sol fa que Pla, fins i tot quan li agafen arravataments quadriculadors de la realitat, el sentim proper, estiguem o no d’acord amb ell. És com quan, emprenyats per alguna circumstància deixem anar un “macagun”—perdó, no trobo una millor manera de dir-ho. Pla observa el món des de fora, sí, però a ras de terra, a la seva mateixa alçada. De vegades li agafen rampells de superioritat, però també d’inferioritat (els moments que se sent un miserable, sense ironies, són innombrables). D’Ors sempre ho mira tot des de la seva talaia superior. S’acosta a l’ésser humà només per a seleccionar-ne l’excel·lència i endur-se la al seu Parnàs particular. A d’Ors se l’admira com s’admira un circuit integrat: és com un reflex d’un Hal 9000, sense possibilitat d’error. A Pla per ser persona: és un reflex de nosaltres mateixos, amb més talent literari, això sí.
Amb els dos darrers paràgrafs desmunta el pitjor d’Ors (no tot en ell és irritant, de fet té coses fascinants) amb molta més efectivitat i elegància que amb mil anàlisis i exabruptes.
“Però voler ésser clàssic no vol pas dir, necessàriament, ésser-ho. Potser ésser un clàssic, com ésser un romàntic, són coses temperamentals i intuïtives.” Crec que és la pura veritat. És com el “coneix-te a tu mateix” de l’entrada del temple de Delfos.
Diculpeu: on dic que Pla “accepta les seves contradiccions…”, potser s’entén millor si dic “admet les seves…”. És la humilitat dels grans. De vegades pot arribar a ser irritant, com si fos un paper après, una màscara d’autoprotecció (penso en l’entrevista a l’”A fondo”), però és que l’home savia el que s’hi jugava.
Helena, m’agrada el que dius de la paraula “classe”. Ben trobat, m’ha fet pensar. D’altra banda, hi ha artistes que de febles no tenen res, que són autèntics cavalls d’Atila, amb més poder que alguns reis. Hi ha de tot en el món artístic, amb qualitat i mediocritat a tot arreu, a tots els estils, ideals, i no necessàriament marcada per la feblesa o la fortalesa.
Perdoneu aquest abús d’espai, ja me’n vaig. Bon dia i bona lectura antiga i moderna.
“sabia”, no “savia”!!!
“Somniar que hom s’examina és de les coses més tristes i tronades que en aquest món es poden fer.” Té raó en Pla, a mi m’ha passat més d’una vegada, però no és tant trist si en aquest mateix somni hom aproba l’examen amb nota, no? O potser, de fet, encara amb més raó, ai “vanitas vanitatum et omnia vanitas”!.
“Per curiositat entro al cafè Gravina…”
Antoni, feia referència a que per curiositat hi va entrar per veure si els exàmens havien modíficat l’estructura humana de l’establiment
“La terra és feta per als forts, el cel per als febles, els artistes, per exemple.”
(Helena)
“D’altra banda, hi ha artistes que de febles no tenen res, que són autèntics cavalls d’Atila, amb més poder que alguns reis. Hi ha de tot en el món artístic, amb qualitat i mediocritat a tot arreu, a tots els estils, ideals, i no necessàriament marcada per la feblesa o la fortalesa.”
(Florenci)
D’aquestes dues propostes, estic més d’acord amb la segona. Potser, hauria de confesar que no sóc massa mitòmana -no tant, ja, a aquestes alçades de la vida: com en tot, l’edat (llast d’experiències) hi compta. No crec que la feblesa o la fortalesa siguin patrimoni de ningú. tot i què, admeto, que la feblesa té similitud amb la sensibilitat que va associada a l’artista. No sempre, però. En tenim forces exemples: biogràfics, coneguts, anònims i propers. L’èsser humà…
Bon cap de setmana,
Res més horrorós que somniar als 80 anys que t’examines d’anatoamia de primer curs.