Estudis Normals. La majoria dels alumnes van de bona fe. A més, jo, personalment, hi he après moltíssim. Però els qui podríem anomenar les «figures» d’aquests cursos donen molt mal exemple. L’entredevorament és general i continuat i arriba a tenir una cosa pueril –és a dir, arriba a semblar una activitat gratuïta. Gairebé totes aquestes figures són, darrera la cortina, contràries a l’Ors. Ha d’ésser curiós, per a aquest home, sentir-se rodejat de tanta cordialitat fictícia i de tant d’odi real i tangible.
Com més petites són les coses, més susceptibles són de convertir-se en nius d’intrigues. Perquè la gent s’estimi és indispensable que visqui allunyada, que no convisqui.
Després de la lliçó d’Història de l’Art, don Joaquim Folch m’encarrega un treball sobre les influències artístiques coetànies de sant Francesc. Al cafè, dic a Gassol que l’encàrrec de Folch m’ha agradat moltíssim. En sentir el nom de Folch, Gassol es crispa estranyament i violentament.
–Folch, heu dit? –fa, energumènic–. No me’n parleu…! És un bandarra…!
–Bé. ¿Però tindríeu l’amabilitat de dir-me’n el perquè?
Per tota resposta, s’alça de la taula i abandona, agitat, el cafè.
Aquestes escenes –sospito– només són possibles perquè la promiscuïtat, en aquest país, és excessiva.
Amb Climent i Martínez-Ferrando projectem dues excursions: una a Mallorca i l’altra a l’Empordà. Ferrando coneix Girona. Hi ha exercit de bibliotecari. A les novel·les d’Anatole France hi ha sempre l’arxivista departamental. El meu amic ha tingut aquest càrrec a Girona. Quin càrrec més bonic! De Girona, en conserva una gran impressió. Això em torna a l’obsessió d’aquella ciutat, que fa tants anys que persisteix.
A l’acabament de la conversa, amb la seva veu gairebé imperceptible que la tendència a portar-se el mocador a la boca fa encara més feble, Ferrando em diu que la senyora C., quan baixa a l’estació a esperar el seu marit, el rep amb un sorollós petó; quan l’arribada es produeix al pis i no hi ha ningú al davant, la senyora es limita a dir: hola! –sense allargar la mà tan solament.
Ja se sap que amb públic sempre actuem millor i les estacions de tren inspiren molt; són tot un escenari de cine, amb molt de glamour.
Avui em falla el nas i la picardia perquè no acabo d’entendre la relació entre el comentari que fa en Pla i els cinc minuts que li agafen al jove Gassol. M’ha fet riure perquè sóc així de bàsic; per la tensió còmica acumulada, suposo. M’ha fet molta gràcia l’estoicitat de Pla i aquesta conclusió tan flemàtica sobre la promiscuitat m’ha semblat surrealista. Però potser no ho és tan surrealista i es refereix a alguna detall concret que se m’escapa. Ja ho dic, avui no sé llegir entre línies, sí és que cal. Dec de tenir adormida la part femenina del cervell, ho sento.
Per cert, feliç Sant Jordi! (tot i que em sap greu pel drac, que avui no és el seu dia bo, pobret)
L’enveja és el gran defecte (o pecat) que avui ens presenta Pla a la seva entrada del dietari.
Sí, feliç Sant Jordi a tothom i Visca Catalunya!
“Perquè la gent s’estimi és indispensable que visqui allunyada, que no convisqui”.
“Ferrando em diu que la senyora C., quan baixa a l’estació a esperar el seu marit, el rep amb un sorollós petó; quan l’arribada es produeix al pis i no hi ha ningú al davant, la senyora es limita a dir: hola! –sense allargar la mà tan solament”.
Veieu la connexió entre aquestes dues frases? Com sempre interelacionant-se, dins cada apartat o dins “El quadern gris” sencer. Quanta hipocresia, n’hi ha que això ja els omple.
Encara no se celebrava el Sant Jordi. Quina llàstima, heu vist quin dia?
Helena: just anava a comentar la mateixa frase que tu cites sobre el fet de l’estimació, la llunyania, i la convivència. El meu pare, en la meva primera adolescència me va comentar que si, realment, jo volia tenir, a la meva vida d’adult, una relació amorosa intensa i que durés, intentés mantenir una certa distància horària i que, en definitiva, la pura convivència, no ajudava pas gaire a mantenir l’amor.
Des de Ciutat, a Mallorca, un molt feliç Sant Jordi!!!!