Arxiu per a abril 2019

12 d’abril 1919

divendres 12 abril 2019

Dissabte. — Marxo a Palafrugell —amb el meu germà— per les vacances de Pasqua. El correu de França de la tarda: de tres a nou: sis hores de viatge. Arribo una mica fatigat. D’entrada, la casa del carrer del Sol em sembla molt freda. El sopar, excel·lent. Això em refà. Vaig al cafè Pallot i prenc cafè a la tertúlia del meu pare. La tertúlia es troba en un mal dia: no té transcendència local. Els assistents repeteixen, de dalt a baix, el que han llegit al diari, havent dinat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 d’abril 1919

dijous 11 abril 2019

Acompanyo el meu pare a Sant Gervasi. Hi va a fer una visita a un seu amic que és en una clínica. Mentre dura, em passejo una mica pels carrers. Recordo que durant els primers anys d’universitat havia rodat pels carrers de Sant Gervasi sense tenir exactament cap objecte —sobretot els diumenges a la tarda, els diumenges de primavera, divinament tristos.

Ho trobava molt curiós. És un poble de torretes i casetes amb una porteta i unes finestretes i jardinets amb uns arbrets i caminets amb brolladorets amb peixets i dibuixets de pedretes i herbetes i teuladetes amb uns terradets. En aquests jardinets hi sol haver gallinerets amb pollastrets i de vegades amb un conillet que treu el morret. Hi ha convents de mongetes, clíniques amb malaltets, fabriquetes amb obrerets i tramviets de via estreteta. L’ús del diminutiu em surt espontàniament, no pas perquè les monges, els brolladors i els malalts de Sant  Gervasi siguin d’una mida més reduïda que els dels altres llocs, sinó perquè la vista, acostumada a les aparatositats de Barcelona, em fa veure Sant Gervasi com un poble en miniatura. La proximitat del contrast augmenta encara la il·lusió. És clar: els de Sant Gervasi tenen les mateixes dimensions que els altres homes, mengen en plats i usen sabates de les mateixes mides que la majoria de la gent. Però això no vol dir que Sant Gervasi no faci l’efecte d’una miniatura.

Els crepuscles d’aquelles tardes de primavera començaven d’allargar-se i el ponent era de color de crema i de braç de gitano. Sobre una paret ocre del carrer en calma, gairebé desert, es veien passar, donant-se la mà, dos enamorats que es miraven, sense dir-se res, d’una manera lànguida. Sobre les parets dels jardins queien, de vegades, unes motes d’arbres de fulla fina i dibuixada. Dues monges xiuxejaven davant d’un cancell, amb una estampeta a la mà i el somriure preparat per quan obrissin. Més amunt us topàveu amb un home vestit de pagès que es passejava, ara un pas, ara un altre, amb el nas enlaire. Era un malalt. Era l’home del seu poble que estava més malalt. L’havien deixat anar unes hores de la clínica per distreure’l i anar-lo preparant. No passaran pas gaires dies sense que l’obrin en canal. Mentrestant és el grip embadalit que es passeja pels carrers amb la brusa a l’esquena i la vareta a la mà. Entre els dos ferros d’una retxa, veig, al fons d’un jardí minúscul, una font rústiga degotant sobre unes molses i unes petxines i un banc de ciment imitant troncs d’arbres. Una caseta de color d’ous batuts polvoritzada de canyella s’amagava sota el fullatge. Més enllà hi havia la cal·ligrafia precisa d’una feixa d’hort i, sobre un fons de bròquils d’un verd aspre, es veia un senyor en cos de mànegues, la barba negra, el coll planxat, els punys rodons, una cadena i un medalló penjant, que feia anar la fanga. Apareixia una casa de color de rosa, amb una glorieta amb persianes verdes al costat i, sobre la mica de sorra de l’entrada, un balancí, una taula i, a sobre, un diari. Mentrestant havíem passat per davant de tres fabriquetes —absurdes fabriquetes de Sant Gervasi! La primera era una fàbrica de caramels; la segona, d’elàstics; la tercera, de carquinyolis. Una fàbrica de carquinyolis! Eren tres olors diverses, perfectament suportables, però que, barrejades, feien un conjunt singular. Però era impossible d’aturar-se… A la cantonada, una parella de la seguretat de cavall feia amb una raspa una escena enraonada del Rapte de les Sabines —d’una semblança vaga. Miolava un gat a la riera i un gos lladrava sobre un terrat. Passava un frare amb la vista baixa i després un jove que semblava un poeta. Se sentia la campana d’un convent —inversemblantment menuda— que feia un soroll esquerdat i rutinari.

Així solia morir el dia a Sant Gervasi de Cassoles. Després, damunt d’un teulat sortia una lluna embolicada en els fils de l’electricitat i per l’escletxa d’una finestra en venia una olor de càmfora; ací se sentia una olor de vedella amb pèsols; allà, de bacallà a la llauna…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

10 d’abril 1919

dimecres 10 abril 2019

El meu pare —fresc, roig, resistint impàvid l’artritisme— ha arribat a Barcelona i ens ha convidat a sopar al seu hotel —que és l’Internacional de la Rambla. En aquest hotel, el soroll de la Rambla hi entra a través dels seus innombrables balcons. Sopar magret. Després prenem cafè al Petit Pelayo. Beuratge excel·lent. És una llàstima, de tota manera, que el cafè no tingui la força de transmutar, en la nostra imaginació, els sopars regulars en excel·lents. Passa més aviat el contrari, i, després d’un sopar regular, el cafè, per més bo que sigui, perd.

La invasió primaveral és excessiva. Els carrers ja comencen de fer una mica d’olor de sota l’aixella. Passegem una hora per la part baixa del passeig de Gràcia. Els arbres han iniciat esplendorosament la florida. Borrissol verd-rosat tocat per la llum dels arcs voltaics. Hi ha una mica de lluna, les estrelles són borroses i llunyanes, la suavitat de l’aire és una pura delícia. La qualitat de l’aire de Barcelona, a la primavera, és una de les coses més agradables del país.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 d’abril 1919

dimarts 9 abril 2019

Penya de l’Ateneu.

No crec que hi pugui haver dos homes més radicalment diferents que Ors i Pujols —com no crec, així mateix, que n’hi pugui haver dos que es tinguin una més profunda, íntima, secreta, mútua simpatia, com la que aquests dos homes es tenen. Aquest és un dels fenòmens més complexos que he presenciat en la meva vida.

Són, com deia, radicalment diferents. Ors és un actoràs que representa permanentment un o altre paper. Pujols és un home directe, natural, d’un contacte immediat i fresc. Externament, es detesten, es menyspreen. Algunes discussions entre Ors i Pujols han contingut les displicències més sanguinàries, les incisions més diabòlicament impertinents que de molts anys s’han produït a Barcelona. Moments que han fet tornar lívids espectadors avesats a aquesta classe d’espectacles. Aquesta ineluctabilitat en la mútua vexació s’ha manifestat no solament cara a cara, sinó en fer-se, davant de qualsevol ambient, una qualsevol referència.

Però després hi ha l’altre aspecte. Pujols fa una immensa gràcia a Ors; Ors és per a Pujols un tipus importantíssim. No hi ha pas res absolutament explícit que permeti veure el que acabo de dir. S’ha de descobrir. S’ha de descobrir en el curs de diàlegs indiferents i intranscendents, a través de mutus petits somriures que inclouen una enorme complaença, en vagues mirades d’autèntic entendriment, en els petits somriures, rapidíssimament ofegats (com si es tractés d’un pecat descobert) però deliciosos, d’Ors davant del simple parlar de Pujols; i de les riallades nervioses, una mica convulsives, de Pujols davant del complicat desenvolupament col·loquial de Xènius.

Potser, per a Ors, Pujols és una concentració fabulosa de l’ancestralisme més profund i primigeni del país, la naturalesa d’aquest país més autèntica. No podria pas, en canvi, dir el que significa exactament Ors per a Pujols. Excloc que sigui el seu pretext més actiu d’enveja. No. És una altra cosa que desconec. Pujols és menys eficaç que Ors, però és molt més complex.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

8 d’abril 1919

dilluns 8 abril 2019

Passo una gran part de la nit en una saleta de l’Ateneu amb Joan Estelrich —un Estelrich dominat per la necessitat de fer confidències.

Físicament, és un lleoní —i un lleoní pràcticament de naixença, cosa realment singular, perquè el tipus humà lleoní es sol manifestar en l’edat madura. Impressionant tipus! A més, és un teatral. Ho teatralitza tot i té una tendència a la supervaloració naturalíssima. Enorme vitalitat —en tots els aspectes. Es guanya, fent d’intel·lectual, admirablement bé la vida. Porta, darrere seu, un camí llarguíssim. Ha escrit enormement, donat conferències, ha tingut un duel amb un militar, ha estat amonestat per un bisbe. Això sembla dibuixar una carrera. Com que no s’està de res, ha tingut també la seva crisi religiosa. Avui és un collfred —un agnòstic, diu ell. La seva obsessió contra d’Ors és frenètica. Diu que d’Ors no tolera individualitats —i que això justifica l’execució sumària i decisiva. Externament em fa pensar en el que devien ésser els intrigants-poetes de les petites corts italianes del barroc. Però el curiós és que, d’intrigant, no en té res. Si no es fa l’acció de barrar-li el pas, la seva posició és el ditirambe sistemàtic, l’elogi permanent. El mallorquinisme ensucrat l’embafa una mica. El seu propòsit és mantenir-se constantment en un estat ereccional, entusiàstic i pànic.

Tot anant al llit penso que personalment no m’hauria pas sigut agradable que el moment italià de la meva joventut hagués estat molt visible. Ara bé: comprenc perfectament que els altres hi tinguin un perfecte dret. La meva tàctica ha estat sempre la cautela. Els joves, però, són ells.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada