9 d’abril de 1919


Penya de l’Ateneu. No crec que hi pugui haver dos homes més radicalment diferents que Ors i Pujols –com no crec, així mateix, que n’hi pugui haver dos que es tinguin una més profunda, íntima, secreta, mútua simpatia, com la que aquests dos homes es tenen. Aquest és un dels fenòmens més complexos que he presenciat en la meva vida.

Són, com deia, radicalment diferents. Ors és un actoràs que representa permanentment un o altre paper. Pujols és un home directe, natural, d’un contacte immediat i fresc. Externament, es detesten, es menyspreen. Algunes discussions entre Ors i Pujols han contingut les displicències més sanguinàries, les incisions més diabòlicament impertinents que de molts anys s’han produït a Barcelona. Moments que han fet tornar lívids espectadors avesats a aquesta classe d’espectacles. Aquesta ineluctabilitat en la mútua vexació s’ha manifestat no solament cara a cara, sinó en fer-se, davant de qualsevol ambient, una qualsevol referència.

Però després hi ha l’altre aspecte. Pujols fa una immensa gràcia a Ors; Ors és per a Pujols un tipus importantíssim. No hi ha pas res absolutament explícit que permeti de veure el que acabo de dir. S’ha de descobrir. S’ha de descobrir en el curs de diàlegs indiferents i intranscendents, en vagues mirades d’autèntic entendriment, en els petits somriures que inclouen una enorme complaença, rapidíssimament ofegats (com si es tractés d’un pecat descobert) però deliciosos, d’Ors davant el simple parlar de Pujols; i de les rialles nervioses, una mica convulsives, de Pujols davant del complicat desenvolupament col·loquial de Xènius.

Potser, per a Ors, Pujols és una concentració fabulosa de l’ancestralisme més profund i primigeni del país, la Naturalesa d’aquest país més autèntica. No podria pas, en canvi, dir el que significa exactament Ors per a Pujols. Excloc que sigui el seu pretext més actiu d’enveja. No. És una altra cosa que desconec. Pujols és menys eficaç que Ors, però és molt més complex.

6 Respostes a “9 d’abril de 1919”

  1. Antoni escrigué:

    Quina descripció tan perfecta d’aquestes dues “patums” de l’època! Magistral!
    Per cert, aquest fragment no surt a El primer quadern gris.

  2. Florenci Salesas escrigué:

    L’obra de Pujols és al·lucinant. Algú que el 1908 fou capaç d’escriure una apoteosi de surrealisme kamikaze, abans del surrealisme (i abans que fins i tot el futurisme, el primer moviment avantguardista amb manifest del segle XX) com “La tardor Barcelonina” mereixeria ser compartit per la resta de la humanitat, amb debats i estudis en pro i en contra, al mateix nivell que si hagués estat francès, per exemple. Per trobar una cosa que se li assemblés una mica hauríem d’anar a la patafísica d’Alfred Jarry (uns 15 anys enrere) i amb tot goso dir que amb moltíssima menys ambició estètica. El gran pecat de Pujols no és només haver estat català, sinó haver-ne estat massa. Amb això sol n’hi ha prou per a crear desinterès i fins i tot repugnància en l’àmbit internacional (no diguem ja “veïnal”).
    Pujols és un com un gran castell de focs espurnejant amb fúria boja enmig del desert i nosaltres, els quatre gats que l’hem llegit una mica (tots catalans), som com els llangardaixos i escorpins, els únics espectadors, perfectament exterminables.
    Pot fer pena, però, mira tu, ells s’ho perden.
    Bon dia.

  3. claudio escrigué:

    Igual que cada país que se precie como tal, debe poder reclamar como propio el invento del submarino (hagan ustedes la lista), de igual modo, abundan en cada cultura y cultureta autores que son considerados por ellas como de valor universal, injustamente desconocidos. Y probablemente ello es verdad en un buen número de casos.
    Pero no debe dejar de tenerse en cuenta que lo que así reclaman a los suyos, a menudo desconocen conscientemente a los autores equivalentes de otras latitudes. Todos, continuamente, nos perdemos algo.

  4. Florenci Salesas escrigué:

    Això és també veritat, i és una pena.

  5. jaume santacana escrigué:

    Florenci:

    Comparteixo, plenament, el teu vehement (irònic i raonable; o sigui, ple de raó) escrit i, sobretot, l’esperit de les teves lletres. I no només ho comparteixo si no que, a més, m’omple de joia veure – amb els meus propis ulls – que, encara, hi ha persones, que conserven una elegància magnífica en el seu discurs. Gràcies, de veritat!!
    Crec que saps que vaig tenir l’ocasió, les ocasions, de conèixer personalment en Pujols. Era molt amic del meu pare. Vaig sentir converses – tot i la meva joventut – que em deixaven garratibat o, com a mínim, “tocat”. Les seves idees m’han quedat per sempre. Llegint-lo, la ment em vibra, amb una mena de pulsacions certes i vioves.
    En Dalí (gran pintor – sobretot dibuixant – i “pallasso” a hores convingudes, segons l’agenda de marqueting…i premsa) li va fer erigir un monument davant mateix del seu museu de Figueres. ja està tot dit. Què hauria estat de’n Dalí sense Pujols?. deixem-ho córrer!!

  6. Florenci Salesas escrigué:

    Moltes gràcies per les floretes, Jaume. Potser m’he passat amb la vehemència, no ho sé. En tot cas en Dalí sí que el coneixen a tot arreu i més enllà, això no es pot negar. I sí, jo també penso de vegades en la influència a Dalí.
    El comentari del Claudio és força estimulant, però: quants artistes i pensadors principals no es perden en l’ombra, en els països i per les circumstàncies més diverses? (recordo ara que vaig llegir una cosa de Joaquim Maria Machado de Assis, un brasileny de finals del XIX, que déu n’hi do també d’agosarat que era, per exemple).
    Ara, tampoc vull ser ara tan bleda de donar-li la raó en tot (a ningú li agrada que li donin totalment, tampoc, que si no ens avorrim molt). I mira, ni que sigui per fer bullir l’olla, afirmo i defenso que el primer submarí que navegà sense esclafar els ocupants el construí el català Narcís Monturiol, enguany fa 150 anys. Amb aquesta afirmació tan sols faig us de la meva quota diària de patriotisme de costellada i dono gust a la parròquia crítica.
    Oh, i tant Monturiol com Dalí nasqueren al mateix carrer, oi? Què petit que és tot, de vegades…

Fer un comentari