Arxiu de la categoria ‘moral’

18 de desembre 1918

dimarts 18 desembre 2018

 

 

Dinar a cala Pedrosa, a la barraca dels Vergés. Hi trobo Enric Vergés, Mata, Hermós, Xico Pla, conserge del club, Jaumet del cafè Pallot i tres o quatre bercengassos més. Fem foc en els rotllons de la platja. Hermós fa de cuiner cridant com un energumen. Els arrossos d’Hermós no són pas res de l’altre món: el millor que fa és la carn d’olla. Vergés ha fet un còctel —una beguda que ara ha arribat a aquest país— i, abans de dinar, la generalitat dels presents està tocada d’embriaguesa. Dinem sota l’ombrera, enmig d’un desordre del gènere poca-solta indescriptible. En el moment de les postres veig que un dels presents cala foc a una cadira; l’altre es posa a rompre els plats; l’altre es tira a l’aigua amb l’abric posat; el de més enllà llença la cafetera a la cisterna. És una mena de follia frenètica, idiota i grotesca. Aprofito un moment de confusió per fugir, pujant, amb el cor agitat, el corriol sobtat. Quan perdo la cala de vista, sento com un deslliurament. A la carretera trobo Adela, la nena del far. És més menuda, plena i deliciosa que mai. Se m’acosta amb moltes ganes de riure. Tracto de fer-li una carícia, però de sobte veu en la meva cara alguna cosa estranya, es torna pàl·lida, forceja nerviosament i fuig, corrent com un coet. Després ve la depressió de l’alcohol i el remordiment per les violències. Un dels dies més desagradables de la meva existència.

La gent vella parla sempre de la consciència, del pes de la consciència —dels pesos de la consciència. Em pregunto si la consciència pot esdevenir una malaltia. En el cas d’algun home anormal, potser sí. En l’home equilibrat, ple de salut, de reflexos normals —la paraula «reflexos» és una paraula nova—, no ho crec pas. Ésser un home normal deu consistir, precisament, a tenir una consciència que col·labora en la bona marxa de la salut general.

 

L’espai és com les dones: obtús i impenetrable. El temps, el pas del temps, és dolorós. Suposant que existeixin optimistes i pessimistes absoluts —les coses absolutes només existeixen en el pensament—, els primers deuen sentir i sentir-se prevalentment en l’espai; els segons, en el temps. La joia dels primers —il·lusòria— deu ésser el comptaquilòmetres; la tristesa —real— dels segons deu ésser el rellotge.

 

En aquest país tot és càustic, corrosiu i una mica mediocre, però Gori diu —i assegura— que s’hi està bé.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 de desembre 1918

diumenge 9 desembre 2018

Amb els amics, tertúlia al Centre Fraternal, havent dinat.

—El volum que pren la dona en la imaginació humana és immesurable —diu Coromina.

—En algunes persones i a determinada edat, és cert —respon Frigola—. Passada aquesta edat, en la majoria dels homes, no ho crec pas. El volum a què al·ludiu és hipotètic, suposat.

—Els contactes, doncs, ¿són hipotètics?

—Moltes vegades són pura fatxenderia, maneres impertinents de parlar. Hi ha molta més castedat del que us podeu imaginar —i molta gent normal.

—Sempre contra corrent…

—De cap manera. L’home dominat pel sexe és un pur inconscient, un ésser mogut per forces cegues i desconegudes. Un cretí acabat. Un home així es veu venir de lluny, perquè el seu desequilibri repercuteix sobre totes les seves activitats. Si en els homes existís el volum que suposàveu, la societat deixaria de funcionar. No hi hauria ni la possibilitat que els trens arribessin a Flaçà.

—Això ho hauríem de veure si el matrimoni no hagués estat imposat amb una mà de ferro.

—No crec pas que el matrimoni sigui l’única causa de la contenció i de la normalitat. Crec que la parsimònia sensual té raons físiques concretes, inqüestionables. Són les mateixes causes que expliquen la frugalitat, la higiene, la ponderació, el bon viure. Tot això té per origen la comoditat.

La conversació cau. Al cap d’una estona, Coromina gira el diàleg cap a una qüestió semblant però diferent:

—Vós, Frigola —li pregunta—, ¿m’aconsellaríeu de casar-me?

—Jo no aconsello res. El matrimoni té un avantatge: és voluntari. Jo no m’he casat: sóc un solter aquilotat. Les persones que es casen molt joves van al matrimoni completament venudes, amb una bena als ulls, no saben on van. La naturalesa té una força immensa. Més tard, les coses es veuen més clares. Es casa molta gent; però, si un dia tocaven a descasar-se, la gentada faria feredat. Però volia dir una altra cosa. La inconsciència de què parlava fa un moment, l’instant d’inconsciència i de fusió sentimental, imprimeix caràcter —un caràcter que dura tota la vida. Jo no he conegut cap solter que fos intrínsecament estúpid. Maniàtic, sí. Estúpid, no. El matrimoni deu ésser una marrada per anar a dues altres formes de l’amor: a l’amor de pares i fills i a l’amor de germà a germana, que és de la manera que acaben els matrimonis quan els focs s’han apagat. L’ideal sentimental de l’home deu ésser el de la germana imaginària…

Aquesta darrera frase l’ha pronunciada tot alçant-se de taula i cloent un cigarret amb les mans trèmules. Després s’ha posat el barret i l’abric i se n’ha anat.

Gallart, després, explica un fet. El cabo de mar de Calella posà fa pocs dies un duro de multa a un pescador. Aquest s’insolentà. «Jo us en poso un altre a vós, i en pau!», digué, temerari. Coromina fa un comentari favorable. Gori s’alça indignat —sobtadament i terriblement vermell de cara, els ulls esperitats. Tothom espera una declaració sensacional. Però, enmig de la sorpresa general, es limita a estrènyer els punys i a donar una mirada furibunda a la realitat circumdant. Després, sense dir paraula, agafa la porta del carrer i se’n va.

La tertúlia es dissol per esgotament. Aire de tramuntana.

 

Enterrament, a mitja tarda, del carnisser i gitano (de raça) Bastons, àlies Xeix. Era un home negre, alt, sec, perfectament silenciós, absort, llunyà. A la cerimònia hi han assistit molts gitanos. A l’església, tocats per la llum groga dels ciris, formaven un grup —un món— a part, d’un caràcter fortíssim —sobretot a causa de l’aire que tenen d’esporuguiment i de perplexitat. Tenien la cara crispada. Cap no ha arribat al cementiri. Han fugit abans.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de desembre 1918

divendres 7 desembre 2018

Fa bon dia. Divago, pels carrers, a l’hora del sol, badant. Darrere els vidres d’una finestra veig un home groc, afinat, la roba baldera, un mocador al coll, blanc. Contempla la gent que passa amb un aire de preocupació, com si pensés —potser amb un sentiment d’enveja obsessionant. És un malalt.

L’aparició d’aquest home em fa recordar una cosa que vaig sentir a dir, fa pocs dies, al cafè, al doctor Reixach. El doctor Reixach és un home gras, obvi, ràpid, el pensament del qual passa sobre les coses volant. «El pus —deia— no és res més, en definitiva, que una concentració de glòbuls blancs». De la frase, les dues paraules «en definitiva» no tenen rival.

Tot passejant arribo a l’estació. Hi trobo la gent del tren de les tres —malgrat que sempre hagi sortit a tres quarts. És el tren que enllaça amb l’exprés, a Flaçà. En aquesta hora passa per l’estació, al cap de l’any, el bo i millor de Palafrugell. Al costat meu hi ha la senyoreta V. amb un jove de la població. La senyoreta V. té uns grans ulls negres. Espera el tren. Va a Barcelona. Vesteix molt elegant, i fa unes adorables moneries amb la cara. Potser està nerviosa. Potser ho fa per gust de subratllar la importància del seu viatge. El jove l’observa amb una sorpresa creixent. A l’últim li diu, sec i ràpid:

—Veig que fas moltes galindaines. De tota manera, comprens?, no n’hi ha per tant. A Palafrugell tots som iguals: peix fregit, jurioles a la brasa…

La senyoreta es redreça lleugerament convulsionada —tocada.

 

El senyor Torres Jonama.

No es parla de res més a la població: del senyor Torres Jonama. Sembla que vol donar llargs mils duros per a la construcció de les escoles de la vila i de les dels pobles de la rodalia. És el nostre filantrop. Però, davant d’aquesta generositat, les reaccions són molt diverses. Hi ha molt poca gent que s’ho prengui seriosament. N’hi ha una altra part que diu: «¿Què s’ha pensat aquest senyor amb les seves escoles? ¿Per tan ases ens té? ¿És boig o el fa?». Hi ha, encara, un altre comentari més incisiu, si cap. Sentit al carrer: «¿Aquest ricatxo vol pagar les escoles? Per alguna cosa ho deu fer… Alguna en porta de cap…».

Tot això és injust, però la curiositat és indescriptible i cada dia més vidriosa. Però no crec que hi hagi res a fer. Si no se’n torna ràpidament als Estats Units,1 això acabarà en un sainet molieresc i vilatà. Arribarà un moment que les persones que el rodegen tindran treballs, passaran vertaderes amargors per ocultar-li el que la gent diu d’ell —i això serà l’essència del sainet.

Si de vegades el trobo i no va massa acompanyat, em parla de la segona guerra civil i de la seva estada a Navarra. En té un record fresc i viu. Avui deia:

—Ah, si haguéssiu vist el rei, el Pretendent, amb la seva gran barba, els escapularis i les condecoracions que portava! Era impressionant. Era un home molt apreciat de les dones del país i tenia entrada en moltes cases… Era el vertader cavall de regal, un autèntic rei a l’antiga! Només havia d’alçar la mà… No sé pas si arribà mai a tenir un qualsevol criteri sobre les coses. Escoltava la banda de música com si digués el rosari i deia el rosari com si escoltés la banda. Però era un rei a l’antiga, un reiàs…

 

Coromina explica que un dia, a Girona, un senyor de la ciutat, molt respectable, deia a Rusiñol:

—¿Com és possible, don Santiago, com és possible que vostè i els seus amics, que són persones tan formals, persones tan bones i estimades, freqüentin aquestes donotes del barri, aquestes donotes de tres pessetes?…

—Un moment, un moment! —digué Rusiñol aturant-lo en sec—. La meva era de quatre!…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Després de vuit anys d’absència, el 21 de juliol de 1921, Josep Torres va tornar a Palafrugell  – v. http://www.xtec.es/centres/b7002481/srtorres.htm (n. ed. bloQG) []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de desembre 1918

dijous 6 desembre 2018

A la tarda tracto d’arribar al mas. Pel camí em sento molt refredat, incòmode, i unes esgarrifances de fred em passen per l’esquena gèlida. Reculo. Tinc un moment de por. Deu ésser la grip —penso—; si ho és, la mort és ineluctable. En el moment de girar contemplo un moment el poble de Pals, sempre tan bell, posat sobre el pujol: sobre les velles pedres, daurades, hi havia, suspesa, una lleugera boira blavenca tocada d’escorrialles violeta i malva, molt diluïdes, com una digitació vaga. A casa, prenc un gran bol de llet calenta amb un raig de conyac. Al llit, la reacció es produeix ràpida.

Insomni. Penso en la tendència de la gent d’ací, sobretot de la gent més intel·ligent, a la limitació, a no voler ésser res, a defugir qualsevol responsabilitat. De jove, tothom, més o menys, té una foguerada de vanitat, que generalment no dura. Si en algunes, escassíssimes, persones, dura, és considerat un símptoma d’estupidesa inqüestionable. La gent d’ací vol: a) viure bé; b) viure bé a casa seva o fent una vida absolutament privada; c) interpretar les coses amb el peu forçat dels exclusius interessos personals; d) no ésser importunada per coses alienes a la pròpia voluntat. Aquest fons d’individualisme m’agrada. Té un gran defecte, és clar: la impossibilitat que la gent té de lligar-se fa que pràcticament hi sigui impossible la vida social. El que es troba a faltar més, en el país, és la conversa, la higiènica volubilitat de la relació social. Posat a triar, però, entre la conversació i la llibertat —la llibertat solitària—, jo em quedaria, sempre, amb la llibertat.

 

Les conviccions.

L’any passat, la senyora d’un amic meu d’infància —entranyable— anà de part. L’operació es presentà difícil. Em vaig considerar obligat a demanar al meu amic notícies de l’esdeveniment. El vaig trobar al menjador de casa seva, aclaparat, davant d’un platet de galetes i una copa de vi ranci, per entonar-se. Mentre parlàvem, es sentí la veu de la senyora, una dolorosa vociferació lacerant.

—Mai més! Mai més! —deia cridant.

—¿Què vol dir la teva dona quan diu mai més? —vaig preguntar-li.

—Suposo que vol dir que no dormirà mai més amb mi… —em contestà resignat.

Al cap de poques setmanes, la senyora tornava a estar en estat.

Ah, vell, admirable Montaigne! La vida és ondoyante

 

Penso, avergonyit, en els escarafalls, que faig sovint en públic, a favor de la cuina popular. En realitat, la trobo horrible, exasperant.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

22 de novembre 1918

dijous 22 novembre 2018

A La Veu de Catalunya, Xènius escriu, ara, els articles de «La Vall de Josafat». Hi posa tot el que sap, tot el que ha llegit i tot el que ha sentit dir. I això està bé. Els articles resulten molt bons, són normatius, d’una gran utilitat.

Avui escrivia: «Si traieu el geni i la personalitat a Benvenuto Cellini, quedarà un Gil Blas de Santillana». Aquest —al meu entendre— és un bon plantejament del problema del Renaixement i el plantejament de l’home complet, amb tots els seus vicis i totes les seves virtuts, sense excloure’n res.

Seria, és clar, molt agradable que la història de la cultura no contingués cap bandarra. Seria absolutament deliciós, ideal. Però el cert és que tots els esforços que la humanitat ha fet per eliminar i prescindir d’aquesta classe de persones han resultat molt incerts, per no dir infructuosos. Els retrats que fa De Sanctis en la seva inoblidable Història de la literatura italiana d’alguns artistes, literats i personatges del Renaixement, fa esborronar.

De vegades tenen molt de talent. Aquest és el drama. L’amor a la veritat pot ésser compatible amb la més repugnant avidesa personal. La llibertat de pensament, l’antidogmatisme, poden niar en el temperament més inhumà; la hipocresia més baixa, en l’home més ben dotat; les més adorables condicions socials, en una naturalesa perillosa; la gràcia poètica o el do de l’objectivitat, en un monstre de perversitat. El plantejament de la personalitat plena és inseparable del plantejament del Renaixement.

En les èpoques més magres —com aquesta (excloent la investigació científica)— la taula de valors és molt distinta. Tot és exterior. Les aparences són tiràniques. La delectació del cartó és universal. Per sentir-nos viure hem de recórrer a la lectura de les virtuts alienes, de les llagues i lesions dels altres. Només té valor l’opinió en què ens tenen. El carrer és la pedra de toc universal. Època de màscares.

 

Nietzsche, que llegeixo en les traduccions editades pel Mercure, no em fatiga mai. Hom comprèn l’efecte enorme que la seva obra féu a la generació anterior avorrida per la petulància professoral i la solemne mediocritat. El núm. 240 de Humà, massa humà diu: «Com més cultura té un home, més petita és la seva inclinació a la burla i a la sàtira». Quan Taine escriví que Nietzsche és el continuador dels grans moralistes francesos, hi tocà. És una gran veritat.

 

L’any passat, vaig deixar a G. L’origen de la tragèdia. En tornar-me’l, preguntà: «Tenir la sensació de comprendre alguna cosa de Nietzsche, ¿vol dir retrocedir o avançar?». Vaig comprendre l’error que havia comès deixant-li el llibre. La pregunta la portaré clavada per més anys que passin.

 

Creure, sense ironia, en el propi talent pot fer molt de mal. Però això té una relativa gravetat. És més greu, encara, el mal que pot fer als altres.

 

Si la pràctica de les passions de l’amor no estigués voltada de tantes complicacions, prevencions, dificultats i perplexitats, seria una cosa una mica monòtona. Les dones tenen els punts sensibles sempre allà mateix i moltes tenen la sensibilitat al palmell de la mà. Per fortuna, aquesta pràctica fa venir son i aquest resultat té un valor considerable.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada