Arxiu de la categoria ‘moral’

23 de setembre 1918

diumenge 23 setembre 2018

La passió que hi ha en aquest país pel joc és considerable. No veig que hi hagi cap afecció, naturalment, per la rifa —ni per la nacional ni per cap classe de combinació d’aquesta mena. A la gent, li agrada de jugar-se els diners personalment, sobre taules i en establiments concrets, davant de persones conegudes i concretes. Hi ha els jocs en els quals el jugador és protagonista de l’afer, protagonista directe, amb els estris a la mà —i aquests són els que prefereixen els jugadors autèntics (els jocs d’envit amb preferència a qualsevol altra forma de juguesca), i els jocs indirectes, en virtut dels quals us jugueu els diners a través d’un mecanisme que altres persones manipulen. Aquests són els jocs de banca —la ruleta, els daus, el set-i-mig, el monte, etc.

Un dels jocs de banca que fascina més la gent d’aquí és els daus —o sigui, a bones i males. Dels daus, a Palafrugell en diem els ossos. El soroll —cloc, cloc— que fan els ossos en ésser tirats i xocar amb la fusta col·locada davant del crupier —soroll fosc i tombal— produeix un pessigolleig agradable a moltes orelles del país.

He pensat alguna vegada si en el fons d’aquesta passió pels jocs, tant pels d’envit com pels de banca —els de basa tenen menys categoria—, no hi ha un fons de vanitat i de fatxenderia. El jugador, en aquest país, no és pas considerat un home fora de la societat. No crec pas que cap dona s’hagi deixat de casar amb un home pel fet de tenir la passió del joc. El jugador més aviat és un home permanentment rodejat de misteri, de suggestió i d’interès. Hi ha, naturalment, els jugadors de dissabte al vespre, destinats, tota la vida, a deixar la setmanada a les taules de les tavernes. Les dones d’aquests apassionats passen cada dilluns, amb una criatura als braços, a denunciar la seva desgraciada situació davant de l’Ajuntament o de la caserna. Però això, socialment, no fa ni fred ni calor, és un fet d’administració ordinària, un mer, inevitable esdeveniment de la vida. Al costat d’aquests homes hi ha els jugadors normals —professionals o no professionals—, els quals porten una admirable vida de família, viuen dins dels més estrictes cànons burgesos, i s’arruïnen o guanyen sense que es plantegi el problema de la conculcació de la llei. A l’admiració que produeix, sempre, la vida ordenada s’hi afegeix el fascinador misteri que envolta l’home que va al llit tard, fa ressopó i talla, en un moment determinat, cent duros.

És dir: el joc no és considerat un vici escandalós. És considerat un viciós l’home que beu, l’home que freqüenta el bordell o manté una casolana d’una certa superfície, i l’home que sense tenir una base econòmica viu gandul i engorronit. El jugador que a la matinada fa un ressoponet, amb el seu tovalló blanc i el seu vaset de vi blanc amb sifó, és considerat un ciutadà que fa marxar el comerç. Això demostra, probablement, que la passió del joc en aquest país —vull dir la dolçor social que volta aquesta passió— és antiquíssima, més vella que l’anar a peu.

El fons de fatxenderia, de displicència i de visible vanitat en la passió dels jugadors prové potser del fet que el joc és una evasió de les humiliacions de la vida. Asseure’s en una taula de joc, treure’s trenta o quaranta duros de la cartera, apostar-los a bones i males davant dels amics, davant dels enemics, davant d’una representació del poble enter —sovint davant del burgès mateix—, implica l’actuació d’una llibertat omnímoda. És com dir:

—Jo em jugo els diners… ¿i què?

Aquest gest, aquest pensament, aquesta decisió, deu ésser moralment higiènic i físicament agradable pel que té de revenja contra les humiliacions de la vida. La societat, o el burgès, o l’autoritat, o un amic, o un enemic, o un desconegut m’ha humiliat o m’humilia —pensa el jugador—, però en aquest moment que jugo els meus diners demostro que existeixo, faig un acte d’indiscutible presència… El «penso, doncs existeixo», no pot pas formular-se’l tothom. Per a un jugador, el «jugo, doncs existeixo» és decisiu.

Gairebé tots els jugadors que conec són persones d’una personalitat insubornable, d’un individualisme ferotge, d’un dibuix molt precís —tant si són rics com si són pobres, tant si formen part dels de dalt com si pertanyen a la terregada, tant si tenen lletres com si no saben res dels llibres. El jugador no presenta mai el tipus d’home absolutament gris, decididament dominat, purament reflectit —de l’home que no és ni carn ni peix. Davant de la mediocritat general, en un o altre aspecte, el jugador és sempre un tipus diferent.

A partida acabada, els que guanyen no solen pas subratllar la producció de l’esdeveniment. Més aviat s’excusen amb la sort i fan per manera de passar desapercebuts —es fan perdonar la fortuna, per dir-ho breument.

Els que perden solen presentar-se amb més orgull i són més insistents. De vegades es fan una mica pesats accentuant el sentimentalisme. No és pas que aspirin a provocar la llàstima —encara que de vegades ho sembli. De tota manera, quan un jugador diu: «Ahir vaig perdre cent duros…», i constata l’adhesió dels seus amics a la pròpia desgràcia, la satisfacció que sent és evident. Tota desgràcia —i perdre en el joc és una desgràcia— produeix una vexació, i tota vexació suscita un gran plaer intern —que de portes enfora hom sol dissimular amb una escena d’indignació. Si les desgràcies no impliquessin el plaer de la vexació serien insuportables.

No tinc cap vocació de jugador. És una capacitat que la Providència no m’ha concedit. No conec ni l’estratègia fabulosa dels jocs de basa (no sé jugar al tresillo ni a la manilla) ni m’apassionen els jocs de banca o d’envit. Comprenc que el joc —qualsevol joc en el qual s’apostin diners— fa passar admirablement la morositat crepuscular de la vida, que és un passatemps fascinador (a judicar pel que veig) —potser més fascinador que les dones. Sento, però, que no he nascut per a aquestes amenitats tan vives. El pensament em fuig cap a altres bandes, em distrec en altres direccions i potser el meu egoisme és massa permanent i massa actiu per entrar en situacions tan compromeses. (Els únics compromisos que m’agraden són els que em produeix el maneig de la ploma.) Per altra part, no sóc pas un degustador apassionat d’humiliacions, vexacions i ofenses. Prefereixo oblidar a sentir el corcó del ressentit. El cultiu de la capacitat d’oblit crec que és una cosa excel·lent per saber viure.

Així, davant de les taules de joc —que amb la guerra semblen haver-se multiplicat—, faig, com a màxim, una «vaca» amb un amic —sempre a condició que l’altre jugui els meus diners. (Aquest petit detall és suficient per demostrar que sóc un jugador nul.) Si guanyo, em gasto els diners de seguida, sense pensar-m’hi gens; si perdo, quedo completament indiferent.

———————–
Vegeu aquí els comentaris al 23 de setembre 1918 en l’edició del bloQG del 2008

I aquí l’entrada d’avui segons l’edició del bloQG del 2008

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

17 de setembre 1918

dilluns 17 setembre 2018

Observant la gent des del punt de vista de la cerimònia de la conversació, noto el que segueix:

Els pobres realment pobres són adusts, eixuts de paraules, i la corda que tenen sol ser més aviat curta i prima. Els pobres realment pobres no estan mai per res, són de conversa difícil. Els pobres realment pobres estan obsessionats en la seva mateixa pobresa.

Els rics són igualment inaferrables: són els únics éssers del país que poden permetre’s el luxe de viure d’acord amb la meteorologia. Fan una cosa o l’altra, diuen una o altra obvietat segons el grau d’humitat o segons el vent que bufa: la tramuntana o el vent de garbí.

Les persones de posició modesta —la classe mitjana— solen ésser cerimonioses i de compliments. La conversació es troba, en definitiva, entre les persones d’aquest estament.

Però, de vegades, la cerimònia col·loquial amb aquestes persones ofereix sorpreses. Hom comença a parlar dins d’una selva de verbositat convencional, amb moltes inclinacions de cap i reiterades declaracions de servilisme, amb protestes d’admiració pels dogmes i llocs comuns que hom suposa grats a l’interlocutor —però, a mesura que la conversació avança, hom observa que la segregació verbal es va aprimant i aclarint, que l’ímpetu inicial es desmaia de mica en mica fins que en un moment determinat el convencional s’acaba bruscament i en forma de cua de peix.

I bé: no en dubteu pas. Podeu tenir la seguretat absoluta que en casos així us trobeu davant d’un pobre absolut, decisiu i concret, que tingué un moment de vel·leïtat d’ésser pres per altri —per una persona de la classe mitjana.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de setembre 1918

dijous 6 setembre 2018

La família.

Jo. Al cafè dic reiteradament: la meva vanitat és mínima. Els amics tenen potser tendència a creure-s’ho. Quan arribo a casa em poso davant del mirall. He tornat de Calella molt tocat del sol, amb un color magnífic. Tinc una dentadura blanca. Em trobo absolutament plausible.

 

La meva germana Maria passa amb la meva mare pel carrer de Cavallers i s’atura a mirar les fotografies de l’aparador que el fotògraf de la vila ha muntat al carrer.

La meva mare li estira la màniga de la brusa mentre diu amb la més gran naturalitat, però amb un punt d’acrimònia:

—Són horribles! Sembla mentida que hi hagi gent que gosi fer-se retratar! És incomprensible…

 

 

La polèmica amb el meu pare és constant, permanent. No hi ha manera d’entendre’s sobre gairebé res. Les generacions passen i els punts de vista, les idees, han d’ésser, per força, diferents. Tot és relatiu: socialment parlant, el que és veritat a Figueres és mentida a Perpinyà; el que en 1900 era considerat un dogma, en 1918 es discuteix.

Però tot això és potser massa objectiu, massa fred. Les diferències entre les generacions són ineluctables, ho sabem perfectament, però aquests conflictes, així i tot, es produeixen. És una ingenuïtat de contribuir-hi, però que hi contribuïm és un fet.

És com una mena de fatalitat, que la convivència accentua i acaba per convertir en un problema insoluble. Com més separada i allunyada viu la gent, més s’estima. Com més contactes té, més es menysprea.

Hi ha, a més a més, l’educació. L’educació del país exigeix de viure admirablement amb els forasters i accepta que hom visqui com gat i gos amb la família. Mentre sigui un estrany, jo puc conviure perfectament amb la persona més contrària a la meva manera de pensar. En canvi, qualsevol fotesa és un pretext per discutir amb el meu pare, agrament, per no dir iradament. És una situació que s’alimenta de les més insignificants petiteses. En certa manera, la discussió es dispara maquinalment, com si obeís a una força incontrolable, inconscient.

Els vells —la generació anterior— defensen el que és. Els joves —la generació actual— defensen el que hauria d’ésser. El meu pare troba que el món no pot ésser diferent del que és. A mi em sembla que podria ésser diferent. Els joves troben que els vells tendeixen massa a la comoditat i a la hipocresia. Els vells consideren que els joves són insensats, tabalots i imprudents. Jo sospito que, en determinats països, el criteri dels joves té una sortida més fàcil que en altres, més anquilosats, cristal·litzats i d’una estructura més fibrosa. El nostre és un país d’aquests. El llenguatge popular està saturat de locucions de vell: «Així ho hem trobat, així ho deixarem»; «A cada bugada perdem un llençol…», etc. Aquestes expressions, tan reiterades, em treuen de polleguera.

Però, en fi, considerada en fred, tota aquesta cridòria és una mica pueril. El meu pare i jo ens passem de vegades tres o quatre dies sense dir-nos res, mirant-nos de cua d’ull, a punt que se’ns dispari el mecanisme inconscient. Les reconciliacions tenen una superfície de cordialitat molt prima: no arreglen res. De vegades penso que el meu pare m’odia i em menysprea. Quan analitzo el meu sentiment, descobreixo que, en el fons del fons, l’estimo.

Tot això està pertorbat, encara, per l’opinió de l’altra gent. Als ulls de la gent, faig l’efecte d’un gandul i d’un infeliç. El primer extrem potser no és ben bé exacte. El segon és probablement cert: no tinc condicions per enfilar-me, la meva capacitat per a les coses pràctiques és nul·la, els diners no semblen fets per a mi. Comprenc que la meva família en sofreixi.

 

L’àvia Marieta ho menja tot amb pa.

Les figues, els albercocs, els préssecs, els menja amb pa. El raïm el menja amb pa. Si rosega quatre avellanes, una nou, una ametlla, una castanya o una pansa, hi posa pa. Amb la confitura, amb el torró, amb un dolç qualsevol, hi fa passar una crosta de pa. Si beu un vaset de vi ranci, hi mulla una galeta. De petits, quan anàvem a dinar a casa seva, al carrer Estret, i ens oferia el pa de pessic, en l’elaboració del qual excel·leix, ens deia:

—Poseu-hi una mica de pa, una mica…

Aquesta apetència de pa em fa pensar en la vida antiga, quan a les masies la base de l’alimentació era el pa gairebé exclusivament.

 

El meu pare no està bé de salut. Quan parla amb contrarietat o indignació, la veu se li enfosqueix i se li posa el rogall a la gola. Si va al cafè i hi ha una mica massa de fum, té una sensació de mareig i ha de sortir-ne. Els metges diuen que té artritisme agut i una pressió molt elevada. Penso que tinc el camí fressat i que aquest serà el meu ineluctablement.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

30 d’agost 1918

dijous 30 agost 2018
.

Santa Rosa. Onomàstica  de la meva germana. Festa major de Llafranc.
.
A la tarda, en arribar-hi, la riera i una bona part de la platja és plena de carros de pagès, amb tenda. Els pagesos vénen a rentar-se els peus, a banyar els animals i a sopar a la fresca. Sota el sol rutilant i el vent de garbí, que fa voleiar les coses, l’espectacle és superb. És com un poble de nòmades acampat davant de la mar, entre la sorra de color de mel i el verd dels pins. La humitat del vent de garbí ha enrogallat la cobla de sardanes. La música que flueix d’aquests instruments de fusta i de metall, d’una tan gran duresa, sembla de pasta fullada. No hi ha proporció entre el volum musical que la cobla espargeix i la inflor de galtes dels executants. Bufen com desesperats, però la humitat insidiosa del vent desfibra les sardanes, que agafen una forma tova.

Entre dues llums, els pagesos desembarquen dels seus carros la gran cassola i un gran pa de sis lliures, moreno. Transporten la cassola a la platja i fan rodona al seu voltant. Quan la destapen, s’espargeix una olor de pollastre rostit fred, reconfortant, magnífica. Es lliguen un gran tovalló al coll —ja no seria festa major. Les noies porten aquests vestits de color vermell o groc, tan llampants; els joves van en cos de camisa blanca. Quan els pollastres són repartits es fa, al voltant de la cassola, un gran silenci. Enarborant una cuixa a la mà dreta, i a l’esquerra una gran llesca de pa, hom devora els aliments a queixalada franca, mirant intermitentment la mar amb un aire d’embadaliment i de badoqueria. Les madures pageses, que, assegudes sota les amples faldilles, la cintura travada i el pit ample, semblen carabasses, fan aquell tipus d’observacions òbvies que solen fer els pagesos.

—Pareu ment! —sento que diu una d’elles—. Pareu ment que no us vagi cap gra de sorra al rostit, que us podria rompre la ferradura!…

De la platja estant, es veu passar, ja ben fosc, la cercavila. Dins els cercles lluminosos que fan els becs de gas de les cases, es veu avançar un núvol de pols. A dins del núvol camina, primer, la cobla tocant, d’una manera nasal, «l’airet, l’aire, l’airet de matinada». Un espès escamot de criatures, la joventut del país, a fileres de quatre o de sis, donant-se el braç, segueix saltironejant al so de la música maquinal. La pols té un color rogenc. Hom passa, primer, per sota les ombreres de pinassa de les façanes de les cases esquitxades d’una llum blavissa, i després la música enfila viaranys més obscurs i propicis. De vegades algú cau i sobre el caigut van caient els que segueixen, successivament. És truculent i divertit. Els erudits diuen que la cercavila podria ésser una reminiscència de les antigues festes bàquiques. Si fos així, s’haurien aigualit molt. Les d’avui estan alimentades amb gasoses i orxates —com a màxim amb algun vermut amb olives. De tota manera, aquesta farandola sembla inventada perquè les persones tímides s’abraonin sobre una o altra senyoreta naturalment predisposada.

Quan la gentada surt de la clandestinitat i torna a les llumetes familiars, es veuen a través de la pols les faccions del jovent desdibuixades i vagues —les noies amb les galtes plenes de color, els ulls brillants, el cos trèmul; els joves sense saber què fer de les mans, suats, la boca seca. Tot s’acaba prenent un barrejat de gasosa i cervesa.

És absolutament satisfactori de constatar que en aquest país hi ha, cada dia que passa, una moral més rígida —un augment del que els empleats de banca en diuen la respectabilitat i la solidesa.

Després, sobre Llafranc, es produeix una gran calma. És l’hora de sopar. El soroll de plats, de culleres i de forquilles arriba fins al carrer. El vent de garbí continua bufant, indiferent i humit, sobre les coses. L’olor de reïna de pi es barreja amb el perfum dels pollastres rostits. Els pagesos, ajaguts a la platja al costat de la cassola buida, contemplen, mig adormits, les estrelles borroses que els núvols que passen avall amaguen un moment.

El ball comença tard. La gent bada davant d’un pagès jove, de cabells escalorats, arrissats i ondulats —un pagès d’aspecte idealista—, que tracta de ballar el tango argentino (ara en ple èxit) amb una senyoreta que porta un vestit groc canari. És l’última paraula llafranquina.

A la matinada, sento una sensació de fatiga, sense causa, immensa. Torno a Calella a les palpentes.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

23 d’agost 1918

dijous 23 agost 2018

Escenes d’un primer amor.

Les famílies barcelonines Roca i Pujades estiuejaven a Calella. Eren de les més antigues de la colònia —les primeres. Ambdues s’hi havien afincat. Les cases que hi posseïen estaven situades a dins de la població; eren cases de pescadors que hom havia modificat —probablement empitjorat— per establir-hi un estiueig petitburgès, mansoi i crepuscular. Les cases eren veïnes, però eren incomparables. La de la família Roca era a pis i tenia un jardinet. La de la família Pujades era a dos pisos, però de jardinet no en tenia pas: tenia purament una eixida una mica asfixiada.

La senyora Roca, que era una senyora molt de sa casa, tenia el gust de les flors, i, com que al seu jardí hi havia un pou molt abundant, els seus testos feien un goig que enamoraven. Aquell estiu havia aconseguit avidar divuit classes de rosers. Les roses de la senyora Roca eren l’admiració general.

La senyoreta Concepció Pujades anava sovint a collir un ram de flors al jardí de la senyora Roca. Malgrat ésser veïnes, les dues famílies tenien una bona amistat. La senyora Roca, que en els vint anys de matrimoni que portava no havia tingut fills, semblava complaure’s vivament a parlar amb Concepció Pujades. Les inflexions de tendresa que posava en les seves frases tenien un mínimum d’afectació. De vegades s’estranyava ella mateixa que, en les converses amb la senyoreta Pujades, hi posés tanta naturalitat.

Aquella tarda —era a l’hora baixa i sobre Calella hi havia una gran xiscladissa d’orenetes— la senyora Roca preguntà finalment a la senyoreta Pujades si era cert el que li havien dit: això és, si era cert que tingués relacions formals.

—Sí, és cert!… —digué ràpida, radiant, la senyoreta Pujades—. El meu promès es diu Martí Valet i Cases.

La senyoreta Pujades era molt jove i, per tant, una mica petulant i fàcil de paraula. Tenia, a més a més, en la senyora Roca una gran confiança.

—¿Dius que es diu Martí Valet i Cases? —preguntà la senyora Roca.

—Sí, senyora: Martí Valet i Cases.

—¿I qui és, Concepció, aquest Martí Valet i Cases?

—¿Què vol que li digui, pobra de mi? És un jove molt educat.

—Que no sigui el fill de don Narcís Valet i Roig, el notari…

—No, senyora. A casa seva tenen gènere de punt…

—És clar, és clar! Filla, et felicito! Has fet sort. La família és excel·lent.

—Ara estudia la carrera d’advocat…

—¿Està gaire avançat?

—Estudia el quart curs. Modèstia a part, té disposició…

—Ah!, no m’estranya… Els Valet sempre han estat molt trempats.

—La mamà diu que som molt joves.

—¿Quina edat té el Joan?

—Martí, dispensi… Ara ha fet dinou anys. Jo vaig per divuit.

—Concepció, una mica de calma!

—Sí, senyora. Els faré pel maig.

—Encara falten vuit mesos. Quina manera de córrer, Verge Santa!

—El temps passa volant…

—Això sí… No me’n parlis! ¿I també és poeta com son pare?

—¿Que no ha vist els diaris?

—Sí; però, filla, tenim tantes coses! Aquest hivern, amb la mort del meu pobre sogre, no hem estat, com aquell que diu, per res…

—Doncs miri: ha fet el seu primer llibre de versos i tothom l’hi ha elogiat.

—¿Inspirat, inspirat?

—¿Inspirat? No em faci riure! Si el Martí la sentís! Ara no estan pas per poesies inspirades.

—Nosaltres, Concepció, som d’una altra època, tant és dir com no dir.

—Oh, no volia pas dir això, senyora Roca!

—Som uns ignorants, per dir-ho clar. En el món només s’hi és una vegada.

—Senyora Roca, ¿vol callar? Jo només dic una cosa: que els versos que fa m’agraden.

—A mi, els versos sempre m’han agradat. Però el que s’escriu ara és tan estrany! Per a la poesia no hi ha com Mossèn Cinto, desenganya’t!

—Què vol que li digui… El Martí sempre parla de Baudelaire…

—Baudelaire és molt anticlerical…

—Ho sembla, però no és pas veritat. És molt més formal del que la gent es pensa…

—No sé, no… Em sembla haver-ho sentit a dir l’estiu passat.

—Es diuen tantes coses! Jo he llegit Les flors del mal i no hi he trobat res de particular.

—Val més així, Concepció, val més així… La premsa fa molt de mal.

—Quines flors més boniques que té avui, senyora Roca!

¿No me’n deixarà fer un ram?

—¿Un ram? Tants rams com vulguis, Concepció. No ho has pas de demanar.

—Moltes gràcies! ¿Que irà a rosari aquest vespre?

Però la senyora Roca no sentí la pregunta. S’havia acostat al pou a buscar una galleda d’aigua. En aquella hora regava les seves flors amb una regadora de color verd de menta que, en mullar-se, semblava un verd acabat de pintar.

Aquell primer amor era, dins un dels grups de la colònia, l’amor d’aquell estiu —d’aquell estiu tan calorós, dit sigui de pas. Eren, tant l’un com l’altre, l’admiració general. Semblaven fets a mida per agradar-se. Ell era un xicot cepat, amb la cara quadrada, pàl·lid, la pell picada de barbs, que marxava amb unes maneres una mica gallofes i feia veu de nas. Conxita era una noia poc construïda, esprimatxada, la pell d’un rosa passat, els ulls inexpressius, una dent posada graciosament sobre el llavi, amb un nas que la naturalesa havia exagerat. Era molt curiosa, tastaolletes i trapella, i l’aire que tenia de voler ésser més gran i de tenir més seny del que li marcaven els anys li donava un aspecte antipàtic que tenia tothom encisat. Havent sopat, asseguts en dos balancins, festejaven d’esquena a la casa i de cara al mar en aquell terreny que no és ni passeig ni platja —a la zona marítima, per dir-ho clar. Era el començament de l’idil·li.

En aquella hora jo solia donar una volta per la població. Arribava, sovint, fins als Canyers. De vegades, un amic m’acompanyava. Sovint el passeig era solitari. En passar per davant de l’idil·li dels balancins, la perplexitat sovint m’aturava. Em trobava davant d’un primer amor —d’un amor que madurava.

—Concepció!

—¿Què vols, Martí?

—¿No trobes que s’està bé?

—No me’n mouria mai…

—Mira el mar…

—És una preciositat…

—Fa una mica d’humitat…

—¿Vols dir?

—No diries qui he trobat avui…

—No sé.

—Endevina-ho.

—Ai, que ets pesat!…

—Endevina-ho, et dic!

—Quines bromes que fas!

—Doncs he trobat la Lluïseta.

—Ja m’ho pensava…

—Anava molt elegant.

—Sempre dius el mateix. ¿Per què no t’hi cases?

—No se’t pot dir res, Conxita.

—I, ben net, sempre fas el mateix so.

—Que ets egoista!

—¿Què són aquests papers que et surten de la butxaca?

—Els sonets de Dalmau.

—¿Els sonets de Dalmau?

—Sí, avui me’ls ha enviat.

—¿Aquell tanoca també fa sonets?

—Pobre xicot! ¿Per què parles així?

—Com que ho és…

—¿Et recordaràs de Calella quan siguem a Barcelona?

—Quines preguntes!

—Jo me’n recordaré sempre més…

—Tots els homes dieu igual.

—¿No fas cap distinció?

—Mira la mosca morta…

—¿Saps que aquest vestit blanc t’està molt bé?

—¿Trobes que m’està bé?

—Sí. Et cau molt bé.

—Doncs mira, noi, és el pitjor que tinc.

—Tot t’està bé, s’ha de dir la veritat.

—Els Manegat se’n van a dormir…

—¿Com ho saps?

—Mira…

—Hi ha llum a la seva habitació.

—És clar: ha sortit el queixal del seny a la vella.

—No, la vella encara és a baix. La llum és a la cambra dels casats de nou.

—Si comences me n’aniré…

—Ai, ai, que ets delicada!

—Has de saber i entendre que jo no sóc pas com les altres.

—Ja ho sé, Concepció, ja ho sé!

—Si ho saps, de més a més.

—¿Que vols que m’enfadi?

—Tu mateix…

—¿Què farem demà?

—A la tarda tinc Niño Jesús.

—¿I al matí?

—Al matí anirem a la pineda.

—¿No pujarem a Sant Sebastià?

—Hi pujarem un moment, si vols, cap al tard…

Les persones que coneixen la meva modèstia habitual s’estranyaran potser de la meva gosadia d’escriure un primer amor. Quan sabran, però, que la meva temptativa ha fracassat quedaran, no hi ha dubte, tranquil·litzades.

És cert: jo, com els grans i admirats mestres de la literatura romàntica, he sentit el desig d’escriure alguna cosa sobre el particular. Més clar encara: he volgut escriure un primer amor mitjà indígena. El tema és suggestiu i es presta a fer filigranes. Però el cert és que tots els esforços que he fet per escriure una cosa passable no m’han, per ara, donat cap resultat. Em sembla haver trobat la causa d’aquesta impossibilitat: crec, en efecte, que només poden dir sobre el tema alguna cosa estimable els escriptors dotats de gran imaginació, i jo, d’imaginació, no n’he tinguda mai. Si haig d’ésser franc, diré, a més, que els clixés que circulen sobre els primers amors em semblen absolutament falsificats. Hom hi veu, en el curiosíssim fenomen, una quantitat de vaguetat, d’embadaliment i de tendresa que no pot ésser més real. Però jo crec que aquests estats no són pas originats per les causes que generalment s’admeten com a necessàries. Em sembla clar que els elements d’exaltació i de cordialitat que contenen els amors primerencs no són pas deguts a una concentració obsessiva especial. Més aviat crec que provenen d’un estat de martiri. Probablement un enamorat primerenc és el que s’assembla més a un individu de la martirologia. La seva lluita és una lluita típicament heroica: és la lluita que una persona que no té res a dir ha de realitzar per dir alguna cosa. Aquestes lluites són desagradables a tot ser-ho, i els homes i les dones les porten a cap, generalment, fent trampa. La seva timidesa és el que dissimula el fracàs del seu esforç verbal. El seu embadaliment fa oblidar la buidor de pensament dels primers enamorats. La tendresa amaga una impossibilitat gairebé total per confegir i per parlar. L’origen d’aquest mutisme és degut i mantingut pels estats de retenció dels instints. Aquests estats es troben, a més, influïts per coses extravagants. Això és tan cert que, tot i ésser un primer amor una delirant temptativa amorosa, el més segur és que si els interessats la poguessin realitzar no la portarien a cap. Un enamorat primerenc és gairebé un ésser inversemblant: es passa el dia lluitant contra el que li vindria més de gust i el que li és més natural. Problemes així, per als autors sense imaginació, per als autors que necessiten treballar sempre sobre la veritat, són completament improductius. No em sap pas greu el temps que he perdut cremant-me les celles sobre els primers amors, però sospito, en tot cas, que l’hauria aprofitat més si m’hagués dedicat als amors tardorals.

I encara: les situacions de mutisme, en la vida, estan dominades per elements d’atzar. Les primeres converses són les més difícils. La impossibilitat d’establir una comunicació crea situacions tan desagradables que, si gosessin i fos correcte, dedicarien una part del seu festeig a escometre’s intermitentment amb mitja dotzena de cops de puny tendres i cordials. Després d’aquest desvaporament, originat no per l’odi ni l’animositat, sinó per la necessitat absoluta de crear un altre ambient, la fluència verbal es produiria amb molta més suavitat i abundància.

Arriba un moment, però, que es produeix entre els enamorats un fet estrany, arbitrari, impensat. És un fet imprevisible i d’una cronologia totalment imprecisa. En virtut d’aquest fet, els enamorats tenen la sensació que la imatge de l’un ha penetrat en l’interior de l’altre i viceversa, i que aquestes imatges s’hi han fixat. Encara queda molt camí a fer, però el glaç s’ha trencat, i es produeix, entre ells, un terreny de confiança.

La meva experiència em porta a creure que la producció d’aquest fet, sensacional en un primer amor, està unit amb el descobriment d’alguna feblesa. Quan l’atzar fa que us descobreixin alguna feblesa i aquest descobriment, en lloc de revoltar la persona que teniu al davant, es resol en un augment de cordialitat, de llàstima o d’admiració, les condicions objectives de l’amor han començat. En les relacions personals, el coneixement de les febleses alienes és l’element d’integració actiu. Forma un secret de dos, una zona d’ombra que fusiona les ànimes.

Aquest mecanisme conté, certament, ben poca poesia, però seria imperdonable d’escamotejar-lo. En les històries d’amor té tanta importància, que jo no sabria pas passar-lo per alt. No fer-ne cas, deliberadament, seria al meu entendre posar-se al nivell dels autors preferits del públic menys exigent que existeix: el públic de novel·la rosa.

Concepció i Martí estaven asseguts en un dels marges de la part més alta dels Canyers. Eren les deu del vespre. Davant seu s’endevinaven les roques de l’espadat. Més enllà, el mar. Eren encarats a llevant i havien vist sortir la lluna. El riell claríssim digitejava en la mar. Una vela es gronxava en el trèmolo de plata i or que feia sobre el líquid la llum flonja, desfibrada. En els flancs del riell hi havia una fosforescència blava. La nit era superba i les estrelles brillaven amb una puresa de diamant. Les parets de Calella semblaven un castell de somni i el far era, en aquell mar de serenitat, com una bambolla de llum pesada. Un vol d’insectes embriagats surava sobre la llum grassa dels vidres glaucs. No hi havia ni vent, ni plor, ni misteri: només se sentia la respiració cansada de la mar. La vaga resplendor del poblet s’endevinava darrere l’espadat. Més enllà, la lluna platejava els tritons de les onades sobre la platja i esquitxava d’ocre les pinedes i el roquissar. La costa s’endevinava grandiosa i alta a dins de la llum ideal. Asseguts al marge, volves microscòpiques de la nit, feia una llarga estona que tenien l’ànima suspesa —buscant la paraula mitjanament bona per sortir del mutisme que els tenia lligats. El silenci semblava purificat. El moment era tan sublim, el lloc tan ideal, hi havia sobre la terra una dolçor tan fina i un bleix tan reposat, que tot portava a pensar que s’havia de produir, d’un moment a l’altre, alguna cosa… Concepció esperava una paraula de Martí, una paraula emocionada, aletejant, inoblidable; Martí esperava de Concepció una cosa semblant. Encara passà una estona llarga… A la fi, se sentí la veu de Martí —una veu que semblà un gemec excepcionalment greu.

—Concepció…

Concepció esperava la producció de l’emoció amb la boca mig oberta, les dues mans tocades d’una inefable crispació —dues mans que semblaven destinades a agafar una forma aèria i viva— com un ocell que volava.

—Concepció…

—Martí…

—Tinc molt mal de queixal…

Hi havia en l’aire una gran claredat —no pas suficient, però, per veure amb una exacta precisió la cara que féu Concepció. Es veié que ella abaixava el cap desil·lusionada. El mirà després fixament una estona, i fou durant aquesta estona que Concepció passà de la desil·lusió a la llàstima. La cara se li aclarí d’afectuositat.

—Perdona’m, Concepció, però tinc mal de queixal. És absolutament ridícul, en una nit així, dir-te que tinc mal de queixal…

—Però si és el més natural… —digué prenent-li la mà.

—¿Vols dir que és el més natural? —féu Martí amb uns ulls angoixats.

—¿No et fa pensar en Beethoven, aquest paisatge?

—Què vols que et digui! Més aviat en Brahms…

—Sí, potser sí: en Brahms…

—Quina nit, per estimar!

—Escolta, Martí…

—¿Què vols?

—¿Per què no em dius les coses que em vares escriure l’hivern passat?

—Què vols que et digui… No gosava…

—Ai, ai… ¿Que estàs espantat?

—Tens un caràcter tan mofeta…

—De vegades dius unes coses…

—Bé, deixa-ho córrer… Potser no és ben bé això, tant se val…

—Aquelles cartes eren tan boniques…

—Bé, no exageris tant…

—Què vols que et digui! M’agradaven…

—¿Que no ho saps? Haurem d’operar la mamà…

—Què dius, ara!

—No està gens bé i l’haurem d’operar…

—¿De quan és la notícia?

—Oh, ja fa mesos…

—¿Per què no m’ho deies abans?

—Em semblava que no hi havia prou confiança…

—Com et prens les coses, Martí! Estic tota espantada… Ets molt estrany…

—¿Per què ho dius?

—Tu diràs…

—Bé, no et posis així…

—¿Per tan poca cosa em tens?

—Bé, veuràs, no m’agrada de fer patir ningú.

—Què vols que et digui… Em sembla que tinc dret a saber certes coses…

—I tal, Conxita… Tu diràs…

El canvi, com el lector veu, fou gairebé instantani. L’atzar treballa amb una rapidesa fulminant. De vegades una causa determinada produeix un efecte semblant; altres vegades, l’efecte més estrany i impensat. Aquell mal de queixal de Martí, aquell petit flegmó que se li iniciava a l’arrel d’un queixal, del qual ja sentia les primeres batzegades i que acabaria inflant-li grotescament la galta, havia creat, entre dos éssers les relacions dels quals havien estat fins al moment viciades per elements estranys, un primer moment de relació de conversa normal —humana.

El teixit de les relacions humanes està governat d’una manera tan poc lògica i natural que, si hom estudia amb detenció el cas més corrent de la realitat, queda esgarrifat de l’abundància de causes i situacions paradoxals, impensades, imprevisibles, absolutament insospitades.

Sigui com sigui, en el cas de què estem parlant el canvi fou instantani. Tinc l’avantatge de poder-ho assegurar, i dic de poder-ho assegurar per les següents raons: una vegada la meva falta d’imaginació m’hagué demostrat la meva incapacitat per escriure un primer amor, vaig decidir salvar-me reduint la meva feina a una transcripció acurada d’elements reals. El meu primer amor és —cal subratllar-ho— un primer amor completament veritat. Els sentiments, les situacions, les paraules, han estat transportats per mi sobre el paper amb una preocupació de fidelitat. És per això, probablement, que tot plegat és tan vulgar. ¿Què hi puc fer jo, però, si les coses són com són? Els homes i les dones reben a les escoles educacions acurades: hom els ensenya la història i la gramàtica, l’aritmètica i la física, la gimnàstica i el francès. Jo no sé per què no han de rebre lliçons d’idealisme, de cordialitat i d’amor. Els programes escolars són suficientment poc pràctics perquè aquestes assignatures s’hi poguessin afegir sense que en patís la moralitat general. Mentre el Romeu i Julieta de Shakespeare no formi part dels programes escolars, els homes i les dones sortiran de les escoles savis però vulgars. I els novel·listes dedicats a esbrinar aquests misteris no tindran més remei que ésser o mentiders o adotzenats.

 Aquell dia anaren a barquejar. Triaren l’hora més dolça de l’estiu: de sis a vuit de la tarda. Era bonic de veure’ls asseguts a la popa de la barca. El brandeig suau els fregava la ratlla de l’horitzó darrere l’esquena. El sol s’havia post i tot era lineal. La mar no es movia. La darrera ramiola de vent s’havia perdut i tot just s’iniciava l’aura nocturna de la terra, moradenca i fosca. La població, a contrallum indirecta de la clarícia de ponent, semblava una estampa antiga. Estaven embadalits, agafats de les mans. El mariner, que vogava a la cia, xiulava, sil·labejant, encantat.

—Digue-m’ho tot, Martí!

—No trobo paraules, Concepció.

—¿Tu, que ets poeta, no trobes paraules?

—Ja ho veus.

—¿Així estem?

—Tu no em dius mai res…

—¿Què vols que et digui més? T’ho he dit mil vegades…

—¿Per què fas aquesta cara?

—Un mosquit m’ha picat al clatell.

—¿I, quan serem a Barcelona, què?

—No me’n parlis. Em fas estar trista…

—Si deixes les lliçons de piano, ens podrem veure molt poc…

—Ja mirarem d’arreglar-ho.

—Ah! ¿Que no ho saps? Ahir el papà em digué: «Sembla que la Concepció t’agrada…».

—¿I tu què vares respondre?

—Tu diràs…

—Digue-m’ho, no siguis egoista.

—¿Tu què hauries contestat?

—Si la mamà m’ho demanés, encara… Però, el papà!…

—Doncs jo vaig dir: «Sí, la Concepció m’agrada».

—Martí!

—Em sembla que està ben contestat.

—¿I el teu pare què va dir?

—Em sembla que feia bona cara.

—¿Només?

—Veuràs, noia, som joves.

—¿I què vols dir, amb això?

—Jo només estudio el quart any.

—¿I què té a veure una cosa amb l’altra?

—¿A casa teva no te n’han parlat mai?

—¿De què vols que em parlin? No és pas que no sigui clar…

—¿Et sembla que els agrada?

—Ja ho saps: aquestes coses no agraden a ningú.

—Però quan les persones s’estimen…

—Sí, què?

—Doncs, s’estimen, i llestos!

—Ai, ai! Quines teories més estranyes!

—Això és la realitat.

—T’he dit mil vegades que la realitat no m’agrada.

—A mi tampoc, ja ho saps.

—I bé, acaba…

—¿Ens veurem sovint, a Barcelona?

—Mira, el papà és a la barana…

—¿Vols dir?

—És estrany que porti l’americana. No se la posa mai.

—El teu papà és molt agradable.

—Papà!

Per no complicar el treball de lectura d’aquest primer amor he suprimit a posta les explicacions, interpel·lacions i descripcions que les persones del ram posem en els diàlegs que inventem perquè semblin reals. Com que aquests diàlegs no són imaginats, sinó que són simples transcripcions de la realitat —l’original dels quals, per una sèrie de circumstàncies, fou pres taquigràficament una vegada pel mateix autor d’aquest llibre—, he cregut que l’utillatge complementari sobrava. Però seria un error de creure que el diàleg va descabdellar-se amb la mateixa facilitat amb què es pot llegir. Aquests diàlegs sortiren després d’un esforç que només saben els que el patiren. Jo, que en vaig ésser espectador, vaig perdre diverses vegades la paciència, i només l’obligació sagrada que tinc de fer passar una estona als meus lectors em féu aguantar la tabarra. Les pauses foren infinites; la dificultat de confegir, molt gran, i moltes vegades les paraules sortiren en una atmosfera de ràbia. Els estats d’esperit, malgrat la seva inconcreció, s’endevinen: por, estranyesa, sensació de no saber ben bé el que hom diu, temor de fer el ridícul, preocupació de no comprometre’s, turment de no endevinar la frase. És un fet absolutament cert que el que ha sortit més perjudicat d’aquesta pobresa de material ha estat l’autor mateix. Sempre és bonic de poder demostrar als amics que hom sap escriure una tirada elevada.

Potser algun lector es queixarà de la falta de malícia dels meus personatges. La queixa, però, no té fonament de cap classe. Els meus personatges són bons i tan maliciosos com els que ho puguin ésser més: el que hi ha és que no ho demostren. Els meus personatges són de la nostra època i avui les passions són rares. En altres èpoques les passions eren iguals i si semblaven més fortes era perquè la gent tenia molta més instrucció i més facilitat de paraula. La primera cosa que es necessita per sentir una passió és saber-la expressar. És indescriptible fins a quin extrem ens hem tornat curts, espessos i ignorants. Som uns perfectes ases. Però això no vol pas dir que mai les passions hagin tret la gana o la son de la gent corrent. Martí i Concepció menjaren, begueren, dormiren i somniaren, en el punt més àlgid del seu primer amor, com en els dies més normals. Que estaven enamorats ho demostrava només el procés de la formació d’una imatge i la concentració de gairebé tota la seva memòria més viva en un punt determinat. Eren maliciosos com tothom, ¿quin dubte hi ha? Totes les concentracions de memòria sobre una imatge precisa segreguen voluptuositat. Però, com que havien tingut sempre bones companyies, no havien estat contaminats de cinisme, i la seva vitalitat física era simplement corrent; no sabien, com aquell que diu, què fer dels seus desigs. Fora d’això, eren persones com les altres i exactament igual que som tots plegats. En general eren delicats, i en particular, si no hi havia més remei que cometre una ximpleria o una petita crueltat, tiraven al dret, i en paus.

 

Havent dinat, estaven asseguts al corredor. Hi havia a l’aire la frescor pesada de la marinada. Les taques de sol ballaven a les parets blanques. A les escletxes de les portes la llum explosiva s’irisava. Conxita, asseguda al balancí, entresuada, es ventava. Martí, en cos de mànigues, amb el coll de la camisa esbatanat, portava descordats els botons alts dels pantalons.

—Conxita, he fet una altra cançó.

—Treballes massa…

—Quan passen els moments bons s’han d’aprofitar.

—Tens raó: d’enamorat només se n’està una vegada…

—¿No trobes que és bonic estar enamorat?

—No comencis altra vegada.

—¿M’estimes, Conxita?

—No comencis, et dic!

—¿Què vols dir?

—El que passà ahir no vull que es repeteixi…

—Oh, només et vaig besar dues vegades!

—Després la gent parla, i no m’agrada.

—Deixa-la estar, la gent.

—Mira, el pocavergonya.

—Avui t’he somniat, Conxita.

—¿Et recordes del que em deies en una carta?

—Sí. Què?

—Que somniar és immoral. ¿Qui t’ho va dir? ¿En López-Picó?

—No, l’Esclasans. ¿I què vols dir, amb això?

—Em penso que l’arròs m’ha fet mal.

—Era massa fort.

—A mi, l’arròs només m’agrada amb bacallà desfilat…

—¿Per què no ho deies, Conxita? L’arròs de peix, a casa, no agrada a ningú. Si l’hem fet és perquè ens pensàvem que a tu t’agradava.

—És igual.

—Quan serem casats el menjarem sempre amb bacallà.

—Ai, que vas endavant!…

—Què vols que et digui! M’agrada parlar d’aquestes coses…

—¿A on t’agradarà de viure més, a Sant Gervasi o a Sarrià?

—Tot té prou inconvenients i avantatges.

—No me’n parlis…

—¿Per què no em llegeixes la cançó? ¿Com es titula?

—Li he posat un títol que no hi té res a veure, però que a mi m’agrada.

—¿Com li has posat?

—«Cançó de l’elegia epigramàtica».

—Fa molt bonic.

—És una cosa una mica maragalliana.

—¿N’estàs content?

—Potser queda una mica nou, comprens?

—¿Penses escriure’n sempre, de versos?

—Si puc, sí; ¿per què ho preguntes?—Tota la vida seràs un home enquimerat.

—¿No t’agrada?

—M’agrada i no m’agrada.

—¿Ets molt gelosa, oi, Conxita?

—Molt més del que et penses.

—Així m’agrada…

—¿I tu, que no n’ets, de gelós?

—Mal iríem, si no en fos. De vegades, quan et veig parlar amb segons qui, no sé què et faria…

—Ets molt estrany… Martí!

—¿Què vols, Conxita?

—Tinc una mica de coragre. Do’m un vas d’aigua.

Demostraven una resistència admirable. Tot patint parlaven hores i hores, incansables. Cada frase era un turment i cada paraula un drama. Al vespre, quan se n’anaven a dormir, estaven allomats. Naturalment, de mica en mica s’acostumaren al martiri. Tot tendeix a esdevenir una funció mecànica, fins les converses més delicades. No té res d’estrany, doncs, que els seus diàlegs es convertissin, amb el temps, en senzilles repeticions de paraules i de frases. Els homes i les dones poden arribar a ésser d’una monotonia definitiva. Hi ha països en què la monotonia és per a la gent una cosa més necessària que el pa i les patates. El nostre país ocupa en aquest punt un lloc molt important.

Ara: confesso que quan vaig posar-me a planejar un primer amor ho vaig fer amb la idea d’escriure una pàgina d’exaltació ideal i romàntica. Essent, com sóc, un escriptor de facultats tan pobres i de recursos tan migrats, vaig imaginar-me que l’elecció d’un tema tendre, emocionant i delicat em proporcionaria —almenys— unes petites ales. Si la meva cultura literària no té gaire consistència, això no vol pas dir que a força d’insistència no hagi arribat a tenir una certa orientació. Sí, conec els bons autors i sé, amb força claredat, com el tema hauria hagut de tractar-se. En realitat era per demostrar d’una manera factible la bondat de les meves orientacions que volia escriure una pàgina de perfilada exaltació i de tendresa càndida. Si no he pogut realitzar el meu desig ha estat perquè la meva imaginació no ha estat prou forta per transformar en nacrada irisació lumínica aquesta densa concentració de grisalla cendrosa i opaca. Rompre la pressió de la vida vegetativa és molt difícil. Per amenitzar el nostre sedentarisme intel·lectual només coneixem el recurs de renyir amb els veïns. Contra aquesta petitesa, ¿com lluitar-hi? La nostra ancestral seriositat no tolera ni el més petit joc mental, ni la crítica més lleugera, ni la remarca més enraonada. L’aventura no ens diu res i l’ordre ens embafa; no servim ni per obeir ni per manar. Tot això té un pes terrible i forma part de la psicologia dels meus personatges. Amb aquests elements es podria escriure una novel·la grisa i llarga. El que no es podrà escriure mai, amb això, serà un primer amor ardent i delicat.

 

La lluna feia el ple. La mar no es movia. A tall de llongada només se sentia el glu-glu de l’aigua fonent-se amb la sorra. Sobre Calella hi flotava una claror esgrogueïda, ja tocada per la declinació del mes d’agost. En les ondulacions de la terra, sobre les muntanyes, hi havia una punta de boirina blavissa, molt tènue, que es fonia amb la pàl·lida grogor de la lluna espectral. Sortiren a barquejar. El poble s’adormia en una calma xafogosa i pesada. Parlo de molts anys. Sobre el mar cremaven, exhaustos, els focs de les traïnyes. Del poble en venia el soroll escandalós d’un gramòfon rogallós. El grau d’humitat era molt elevat. El mar feia una bravada intensa de mar.

El bot era fondejat al racó de garbí. S’hi embarcaren. Deixaren en banda les cordes del fondeig. Concepció s’assegué a popa de l’embarcació. Martí armà els rems al banc d’arborar. En la quietud de la nit se sentia el xipolleig dels rems en l’aigua. Concepció tenia a la cara un toc de vaga somnolència, i en el cos, una distensió de deixadesa lànguida. Martí vogava més aviat amb poca traça, però amb unaire de xicot trempat. Passaren uns moments de silenci. L’embarcació no anava enlloc: només s’allunyava de la platja. Concepció mirava enlaire —semblava mirar les estrelles mig esborrades en la vaguetat. Martí, tot vogant, mirava la sentina del bot, que feia una mica d’aigua —l’habitual. La llum de la lluna donava al món exterior un aire de misteri aturat, i tot semblava idealitzat. L’aire era immòbil. El rogall musical s’havia allunyat. La lluna navegava amb una magnificència suau.

De sobte, Concepció obrí els ulls, decantà el cos endavant i digué amb un imperceptible toc de neguit:

—Martí, rema, rema més fort!…

—Jo diria «voga!» —contestà el jove amb una rialleta de suficiència—. És més nostrat!

—M’és igual! Absolutament igual! Voga més fort, Martí!

—¿I per què vols que vogui més fort? Mira que som molt lluny…

—I ara! Encara es veuen cases… Aquesta nit voldria que em portessis a l’infinit… Voga més fort, Martí!

—¿On vols anar? En mar, Conxita, no es poden fer imprudències. Creu-me a mi. De vegades, es paguen cares.

—¿I què? Sempre seràs el mateix. Hi ha moments que et trobo tan poca-solta, tan aturat, tan… no sé com dir-ho, tan ensopit, que no t’hi puc trobar més. No em comprens gens, Martí, gens!

—Et desconec, Conxita!

—¿Tots els homes són com tu? ¿Tan ensopits com tu?

—Quines preguntes que em fas… M’atabales! No sé com contestar-te.

—Vine a seure al meu costat!

—¿Vols dir? Els rems no es poden pas deixar. Ja saps que no sóc gaire pràctic.

—No, realment… —digué Concepció en veu baixa com si parlés amb una persona invisible i llunyana.

—Fa una nit molt agradable… —digué el jove després d’una pausa.

—No me’n parlis! Fa una nit agradable, però és absolutament igual…

—¿Què vols dir?

—Fa molta humitat…

—A la platja en feia. Ara trobo que no en fa tanta…

—¿Per què ets així, Martí? —digué Concepció amb un somriure amarg que la llum de la lluna empastà.

—¿Però com vols que sigui? Em sembla que sempre he estat igual…

—És veritat… —digué Concepció, desolada.

Passà una estona en un silenci suspès. Només se sentien els cops dels rems en l’aigua i el grinyol dels escàlems. Martí vogava malament. De vegades alçava un xarbot d’aigua.

—Martí! —digué amb això Concepció.

—Digues…

—¿Per què sempre ets tan igual? ¿Per què sempre ets tan ensopit i aturat? ¿Per què no em pots comprendre mai?

Deprimit, no digué res. Continuà vogant amb el cap baix.

—Avui no m’agrades gens…

—No diguis això, Concepció! Em fas mal…

—M’agradaria que fossis d’una altra manera.

—¿Com voldries que fos?

—¿Vols que vingui a seure al teu costat? Jo remaré amb un rem i tu amb l’altre…

—No facis imprudències! ¿I si el bot es tomba i caiem a l’aigua? Som molt lluny de la platja…

—¿Veus com no m’agrades? Ets insuportable, espès, badoc. No em comprens ni em comprendràs mai.

—Prou, Conxita, prou! Ja m’ho has dit massa vegades.

—Ja pots anar dient que les nits són agradables… M’ofego, tinc calor, no sé què em passa…

—Treu-te el jersei…

—¿El jersei? ¿Què parles del jersei, si no el porto? ¿Encara no has vist com vaig vestida? Ets un poca-solta. El jersei! No en volia saber d’altra…

—Com que els altres dies el portaves…

—És inútil. No m’agrades.

—¿Però vols fer el favor de dir-me com hauria de ser per agradar-te?

—Ets una ànima de càntir…

—Gràcies.

—Hauries de ser més murri… Vine a seure al meu costat!

—Ja t’he dit el que fa al cas.

—Tens por del que diran…

—I pel que em deies de la murrieria, gràcies!

—Sí senyor! Ho tinc per dit. No saps ni de la missa la meitat. Avui m’agradaries murri i ets un babau!

—Conxita, perdona! No siguis vulgar!

—I ara et sembla que havent dit això ja està tot arreglat… Que n’estàs d’equivocat!

—¿Però què et passa, Conxita? Et trobo canviada…

—Un dia o altre m’hi havies de trobar… I, fent una transició brusca i ràpida:

—¿Vols venir o no vols venir a seure al meu costat?

—Tornem-hi! ¿Vols que caiguem tots dos a l’aigua?

—Déu meu, que ets pesat! ¿Vols venir o no vols venir a seure al meu costat? No? Doncs gira la barca i tornem a casa.

—No t’ho prenguis així, Conxita!

—Tornem a casa de seguida, et dic! No puc més. Tinc mal de cap.

—Sempre porto pastilles d’aspirina i avui me les he deixades.

—Quin cas!

—M’has de perdonar…

—Però si no parlava pas de les pastilles…

—No me les descuido mai i avui me les he descuidades…

—Prou, Martí! Tornem a casa!

Concepció abaixà el cap. El bot avançava lentament, en el silenci de la nit, devers la platja. De tant en tant la pala d’un rem alçava un xarbot d’aigua. Les llums de Calella cremaven pobrament. La resplendor de la lluna donava a les parets blanques del poble un aire d’immobilitat irreal. Dues palmeres altes i esveltes es dibuixaven sobre les parets encantades. Tot d’una se sentí el lladruc d’un gos. Quan el gos callà, els arribà el bruel irrisori del gramòfon enrogallat.

—Els Fiol encara toquen el gramòfon… —digué Martí, encuriosit.

Concepció no contestà.

Arribats al racó de garbí, fondejaren el bot com pogueren i desembarcaren amb una certa dificultat. En Martí estigué a punt de caure a l’aigua. Un cuixot dels pantalons li quedà moll i enravenat. Tot regalimava d’humitat. Sobre la sorra de la platja hi havia una llum flonja i vaporosa, com un borrissol de llana. Els focs de les traïnyes cremaven com cuques de llum sobre el mar. El ventet de la terra, que llavors entrava, portava una bafarada seca i calenta de rostoll, de sureda i de cigales.

Seguiren les parets de les cases que donen a la platja. Caminaren en silenci. No trobaren ningú. Parlo de molts anys. Martí, amb el cuixot de les calces moll, semblava que coixejava. Concepció mirava a terra. De vegades es dibuixava en els seus llavis una rialleta trista. Quan arribaren a la porta de casa seva digueren «bona nit» i es separaren.

 

A la fi, certament, es casaren. I ell és avui un professor estimat. Es casaren al cap de set anys justos. El procés d’aquest resultat no té gaire interès. Quan la imatge de Martí Valet i Cases s’hagué completament dibuixat en el cor de Conxita, els observadors pogueren adonar-se que s’emportaria la imatge a la tomba. La seva seguretat fou granítica i es pot dir que no donà ni un pas. En el cor de Martí el procés fou més llarg. L’interès se li afluixà moltes vegades; altres vegades se li concentrà. Arribà a poder presentar una escollida col·lecció d’arguments a favor i en contra del matrimoni. Els arguments eren tan fins, tan reals i tan ben trobats, que quan parlava d’aquestes coses semblava un apotecari pesant dosis insignificants. L’equilibri de les balances era perfecte. No cal recordar-ho: un dia el col·locaren a dins d’un cotxe de dos cavalls i el varen casar. Després, amb el cap ple d’arguments, anaren a donar un tomb per diverses ciutats continentals.

Foren feliços, ¿quin dubte hi ha? La fortalesa última dels matrimonis, en els casos de persones normals, depèn de l’abundància de coses que es tenen per enraonar. Parlo, és clar, dels matrimonis sense fills, com aquest en fou cas. Mentre hi ha diàleg hi ha matrimoni. Ara bé: per tenir possibilitats de conversa abundant només cal tenir poca salut, esdevenir una persona una mica desgraciada. La salut de Concepció, que mai no fou res de l’altre món, empitjorà després del matrimoni i s’estabilitzà en un estat sempre delicat. Del seu cantó, Martí, una vegada hagué arribat a la situació a què aspirava, es tornà una mica tifa. No molt, no molt, certament; una mica seria impossible de negar-ho. Una semblant constitució mental és positiva des del punt de vista matrimonial: és una posició conservadora, perquè el tifa, per poc vernís que en tingui, no torna mai enrere del que ha realitzat una vegada. És un home que no s’equivoca mai. Ara bé, el diàleg d’un home que no s’equivoca mai té tres característiques: és segur, és seguit i és inacabable. Són les tres mateixes característiques d’allò que no s’acaba mai: la mediocritat, la impressionant mediocritat.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada