Arxiu de la categoria ‘moral’

16 de març 1918

divendres 16 març 2018

El senyor Balaguer, escrivent del jutjat municipal, sol prendre cafè amb el meu pare. És un senyor molt simpàtic. Sempre que em troba, em diu:

—Vine al jutjat! Faràs pràctica de la carrera, llegiràs papers, veuràs coses que t’interessaran…

—Deuen obrir molt aviat… —que jo li dic.

—A quarts d’onze… És una hora que està bé.

Avui, a quarts d’onze, he anat al jutjat. Està instal·lat en un racó de l’edifici de l’Ajuntament. Es pugen —del carrer estant— cinc o sis graons i hom entra en una habitació gran, nua, de sostre altíssim, il·luminada per una finestra que dóna a un pati veí, molt ofegat. Hi ha dues o tres taules, unes cadires al voltant, uns penjadors i, sobre la paret del fons, un crucifix i un retrat del rei. Una porteta baixa, d’un sol batent, dóna pas al despatx del senyor jutge. Conec, d’altres vegades, aquest despatx: és molt reduït, amb una estanteria amb llibres i papers i una estufa amb un tub que surt per la finestra del carrer.

En entrar, hi havia l’electricitat encesa. La llum de les dues bombetes quedava diluïda, enfarinada, per la resplendor trista i opaca que venia del pati resclosit. En l’aire hi flotava una barreja de fortor de tabac refredat i agre i de la sentor immunda que fa el paper de barba.

M’aturo un moment al llindar de la porta. El senyor Balaguer ocupa la taula del fons —una taula plena de documents, de llibres i de Gacetas de Madrid. Un autèntic cafarnaüm judicial. Darrere d’ell, al penjador, hi ha suspesa la capa amb valona i el barret fort que he vist portar tantes vegades pels carrers al senyor Guardiola, secretari titular. En el despatx, hi ha un silenci absolut. Aquella calma que hi ha a les oficines quan el personal encara no s’ha despertat totalment. Es pot sentir la ploma del senyor Balaguer —la cal·ligrafia del qual és solemne i pomposa— gratant el paper.

Faig un pas més. Darrere el batent de la porta, assegut a una cadira, l’agutzil, amb la gorra posada, menja amb els dits un peix fregit posat sobre una llesca de pa. La boca, els pèls del bigoti, li regalimen d’oli. Menja amb un aire obsessionat, absort, concentrant la mirada sobre el pagell torrat.

El senyor Balaguer em descobreix a la fi. S’alça de la taula, s’acosta i m’acompanya fins a la que ocupa, al fons de l’habitació, el senyor Guardiola. El senyor Guardiola em dedica uns escarafalls cordialíssims, s’aixeca dret i em fa amb un gest del braç estilitzat i curvilini, posant la boca en forma de cul de gallina, una carícia a la galta.

—Oh, estimat!… —diu amb una desmesurada cortesia—. Benvingut a aquesta casa… Balaguer, vostè mateix. Ja parlarem més tard… En aquest moment tinc una mica de feina. Perdoni, amic Pla. Faci com si es trobés a casa seva.

Caminant amb uns passets de doneta, movent tot el cos, un plec de papers sostinguts delicadament amb dos dits, el senyor Guardiola travessa el despatx i es tanca a l’habitació del senyor jutge.

El senyor Balaguer, mentrestant, em fa seure a la seva taula, davant d’ell. M’ensenya de plegar el paper segellat, m’allarga una ploma i m’invita a copiar d’un llibre del Registre Civil, grossíssim, una partida de defunció. Em poso a escriure amb vertader entusiasme.

Al cap de deu minuts de gratar, el treball esdevé maquinal. Penso, mentrestant, en el senyor Guardiola. Tipus estrany! És un home d’una cinquantena d’anys, alt, ple de carns, macilent, rosat de cara, d’ulls blavissos. Escàs de pèl, porta, al cap, un plafó de cabells engomats, com una perruca tènue. Tot el seu cos irradia una impressió de cosa tova, desproveïda de consistència. Solter recalcitrant, viu amb una seva germana —una senyora beata i cerimoniosa. Acompanyat sempre d’ella, la seva carrera ha consistit en una llarga peregrinació a través d’oficines judicials escarransides… La seva presentació, la seva manera de caminar, de parlar, de vestir, de gesticular, ha creat la hipòtesi, en la gent, de la vaguetat del seu sexe. En aquest sentit la seva vida deu haver estat molt dura, perquè ha estat la riota de molta gent. En la seva indumentària hi ha tres elements inconfusibles: el barret fort tornassolat per un excés d’aprofitament; l’armilla blanca amb botons de nacre d’una coloració rosada; una capa amb valona i gira de vellut vermell. En caminar, té una manera de jugar aquestes gires tan femenina, enjogassada i plena de coqueteria que de vegades fa pensar en alguna vella cupletista, irrisòria i desballestada.

Amb això entra el Nen, de nom Paguina, campaner de l’església i ordinari de la rectoria. És un home petit, sec, tort, geperut, que camina posant el cos entregirat, diagonalment, amb un caliquenyo a la boca; sense treure’s la gorra, s’acosta a la taula del senyor Balaguer i pregunta amb una veueta atenorada, que fa venir pell de gallina:

—¿Ja ha acabat la feina aquell ximple?

—¿Qui vol dir, aquell ximple? —fa el senyor Balaguer amb una indignació a penes continguda.

—Vull dir el senyor Guardiola. Fa cinc dies que promet la partida de naixement i encara no està. El vicari la reclama…

—¿Vol fer el favor de reportar-se? —diu, crispat, el senyor Balaguer—. Vagi amb compte amb les paraules que utilitza…

En aquest punt de la conversació s’obre, d’una revolada, la porta del despatx del jutge i el senyor Guardiola —que probablement ha sentit tota la conversació car s’ha produït a crits— treu mig cos pel batent i diu amb una cara enriolada, afectuosíssima:

—Paguina, si li plau, torni a la tarda, a quarts de set, i se la podrà emportar. Doni molts records al senyor vicari, de part meva…

—Està bé! —diu Paguina, tètric, sec.

La porta es torna a tancar. El campaner dóna una mossegada al caliquenyo i s’allunya de la taula. El senyor Balaguer em mira amb els ulls tristos, en silenci. Després fa amb les espatlles un moviment d’indiferència, i torna a la feina. L’agutzil, que ha acabat fa una estona d’esmorzar, saluda cordialment Paguina en passar, aquest, la porta del carrer. Després es torna a asseure a la cadira del racó i veig com es fa passar voluptuosament, pels forats del nas, el fum d’un caliquenyo negre com un tros de pega.

En una pausa del meu treball encenc un cigarret i dono una ullada més detinguda al despatx. El dia s’ha ennuvolat i la llum que baixa de la lluerna és més incerta, d’una grisor més densa. En el racó oposat al que ocupa l’agutzil, el més fosc del despatx, al costat d’una estanteria que penja una mica d’un cantó, carregada de papers i de volums que em semblen de l’Alcubilla, veig que hi ha un home assegut a una cadira, absolutament immòbil, emmanillat. Quedo una mica sorprès. És un home vell, vestit de vellut, espitregat, sense res al cap, els cabells en desordre. Per la brutícia que porta a sobre, sembla un carboner. Està tan quiet, es manté en una absència tan profunda, que sembla dormir.

—¿Qui és aquell home, senyor Balaguer? —pregunto amb la veu més baixa que puc produir.

—L’ha portat la guàrdia civil aquest matí. És un bosquetà. La primera vegada que el veig.

—¿I què ha fet?

—Ha robat, sembla, deu pessetes a un seu company de treball…

—¿I què pensen fer?

—Esperem el senyor jutge.

—¿És fora, el senyor jutge?

—Ha enviat avís dient que anava a dinar a Calella. Deurà venir, suposo, a la tarda.

—Però a l’hora de dinar, ¿què en faran, d’aquest home?

—¿Què vols? L’haurem de tancar a baix. No hi haurà altre remei.

A tres quarts d’una en punt, el senyor Guardiola obre la porteta del despatx del jutge, es dirigeix al penjador, es posa el barret fort i la capa, dóna un «bon dia tinguin!» i es dirigeix a la porta del carrer. En passar per davant de la taula es mira, amb detenció, les ungles de les mans. Després d’haver marxat se sent un rastre de perfum dolç i covat.

Pocs moments després, el senyor Balaguer obre un calaix de l’escriptori, treu una clau immensa, crida l’agutzil i li allarga la clau. Diu:

—Porteu aquest home a baix…

—¿No se li haurà pas de donar dinar?

—Parleu-ne amb ell. Vós mateix… El senyor jutge deurà venir a la tarda. Abans, no podem pas fer res.

—Sí senyor. Molt bé.

Em poso la gorra i l’abric. El senyor Balaguer fa el mateix. Anem a dinar, ara un pas ara un altre, sense dir res.

Al vespre, vaig al cafè del Centro Fraternal. Hi trobo gairebé tots els meus amics. Hi ha Tomàs Gallart, Joan B. Coromina, Enric Frigola, Josep Bofill de Carreres, que tothom coneix per Gori, Lluís Medir, el farmacèutic Casabó, Josep Ganiguer… Llarga conversació sobre dones. La conversació de sempre. Després algú surt a parlar de la justícia. Vull dir de la justícia en el terreny genèric.

Una de les diferències més acusades entre les conversacions a l’Empordà i les de Barcelona —amb igualtat social d’interlocutors—, per exemple, és que aquestes darreres no solen mai moure’s del terreny empíric, del detall, dels fets isolats, de les anècdotes. En canvi, a l’Empordà, sempre hi ha algú que té la mania de transportar-les del confús inextricable detallisme a un pla general, genèric. Quan salta, en la conversa, la paraula justícia, tothom fa, automàticament, una mitja rialleta.

Tomàs Gallart recorda que quan Josep Ferrer era jutge de pau solia dir que la justícia és una cosa molt important, però que no s’havia de tenir mai una pressa excessiva per fer-ne. Gori, que ha estat jutge de la vila i té la il·lusió de tornar-ne a ésser, perquè creu que el càrrec fa per a ell, elogia emfàticament el judici de Josep Ferrer. Diu el senyor Bofill:

—La justícia, aplicada rigorosament, aplicada com si fos un reactiu químic, pot fer grans estralls i una enorme quantitat de víctimes. En un món que essencialment és injust, la justícia teòrica, absoluta, és un enorme revulsiu. La justícia s’ha de prendre amb calma i s’ha d’aplicar a petites dosis…

—El que sembla donar-te la raó són les notícies de la revolució russa… —insinua el senyor Enric Frigola.

—Possible! —fa Bofill—. Els russos estan ara implantant la justícia en el seu país. Patiran moltíssim. Ho passaran molt malament. Es veuran obligats a crear un Estat merament policíac, fred, sinistre. Passaran molta gana i molta set, hauran d’ampliar totes les seves presons, hauran de dibolir tot allò que fa agradable la vida. I, així i tot, no implantaran cap forma de justícia. La meva idea és que no hi pot haver aliments, ni una forma mínima de vida en comú, sense un determinat grau d’injustícia. ¿Per què hi ha d’haver dones lletges i dones guapes? ¿Per què hi ha d’haver homes intel·ligents i homes estúpids? ¿No és una injustícia? Si apliquem la justícia a una situació així, no tindrem més remei que matar les dones guapes i els homes intel·ligents…

En la tertúlia, la confusió va d’augment. Ningú no sap què dir. Coromina, nerviós, es rosega una ungla. Els altres fem aparentment el distret: amb el nas a l’aire, fumem… La reunió es dissol abans de l’hora habitual, per esgotament.

 —————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

14 de març 1918

dimecres 14 març 2018

Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip.

Fa quatre o cinc anys que llegeixo, cada dia, el Glosari de Xènius. En aquest moment no sembla pas haver-hi, per a la secció d’Eugeni d’Ors, tant d’entendriment com en altres èpoques. Personalment trobo el Glosari molt afectat i de vegades una mica massa «violinista». Tinc una tendència invencible a malfiar-me dels que són massa artistes.

Penso de vegades en la qüestió de si la concupiscència —el que sol anomenar-se habitualment la concupiscència— no és un dels mòbils més potents de l’acció. Per desgràcia, no sento pas l’acció. No sento ni la fascinació del terbolí ni la de la curiositat d’imaginar-me’l —que pot ésser tan forta com la primera. El riu passa, i tot em porta a quedar-me, assegut, a la riba. La lectura de les novel·les de Baroja —que he devorat, abundantment, aquests últims dies— m’ha arrasat els pocs gèrmens d’acció que tenia. Baroja és un antiafrodisíac molt actiu. És un místic —desproveït del charme flotant, imaginatiu, que sovint els místics tenen. En aquest sentit, aquestes lectures m’han fet molt de mal. Potser de jove no s’han de llegir aquests llibres furiosament ascètics —o almenys convé alternar-los amb algun llibre il·lusori, pornogràfic.

 

La franquesa empordanesa. — Al carrer Estret, la guàrdia civil condueix emmanillat un xicot jove, sec, moreno, amb un tupè molt ben pentinat. Transporta a l’esquena un sac de conills i gallines, que es mouen a dins del sac. En creuar-nos, sento al meu costat una dona que diu amb la boca oberta per la sorpresa:

—Que és estrany! Tan franc que semblava…

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada