A La Veu de Catalunya, Xènius escriu, ara, els articles de «La Vall de Josafat». Hi posa tot el que sap, tot el que ha llegit i tot el que ha sentit dir. I això està bé. Els articles resulten molt bons, són normatius, d’una gran utilitat.
Avui escrivia: «Si traieu el geni i la personalitat a Benvenuto Cellini, quedarà un Gil Blas de Santillana». Aquest —al meu entendre— és un bon plantejament del problema del Renaixement i el plantejament de l’home complet, amb tots els seus vicis i totes les seves virtuts, sense excloure’n res.
Seria, és clar, molt agradable que la història de la cultura no contingués cap bandarra. Seria absolutament deliciós, ideal. Però el cert és que tots els esforços que la humanitat ha fet per eliminar i prescindir d’aquesta classe de persones han resultat molt incerts, per no dir infructuosos. Els retrats que fa De Sanctis en la seva inoblidable Història de la literatura italiana d’alguns artistes, literats i personatges del Renaixement, fa esborronar.
De vegades tenen molt de talent. Aquest és el drama. L’amor a la veritat pot ésser compatible amb la més repugnant avidesa personal. La llibertat de pensament, l’antidogmatisme, poden niar en el temperament més inhumà; la hipocresia més baixa, en l’home més ben dotat; les més adorables condicions socials, en una naturalesa perillosa; la gràcia poètica o el do de l’objectivitat, en un monstre de perversitat. El plantejament de la personalitat plena és inseparable del plantejament del Renaixement.
En les èpoques més magres —com aquesta (excloent la investigació científica)— la taula de valors és molt distinta. Tot és exterior. Les aparences són tiràniques. La delectació del cartó és universal. Per sentir-nos viure hem de recórrer a la lectura de les virtuts alienes, de les llagues i lesions dels altres. Només té valor l’opinió en què ens tenen. El carrer és la pedra de toc universal. Època de màscares.
Nietzsche, que llegeixo en les traduccions editades pel Mercure, no em fatiga mai. Hom comprèn l’efecte enorme que la seva obra féu a la generació anterior avorrida per la petulància professoral i la solemne mediocritat. El núm. 240 de Humà, massa humà diu: «Com més cultura té un home, més petita és la seva inclinació a la burla i a la sàtira». Quan Taine escriví que Nietzsche és el continuador dels grans moralistes francesos, hi tocà. És una gran veritat.
L’any passat, vaig deixar a G. L’origen de la tragèdia. En tornar-me’l, preguntà: «Tenir la sensació de comprendre alguna cosa de Nietzsche, ¿vol dir retrocedir o avançar?». Vaig comprendre l’error que havia comès deixant-li el llibre. La pregunta la portaré clavada per més anys que passin.
Creure, sense ironia, en el propi talent pot fer molt de mal. Però això té una relativa gravetat. És més greu, encara, el mal que pot fer als altres.
Si la pràctica de les passions de l’amor no estigués voltada de tantes complicacions, prevencions, dificultats i perplexitats, seria una cosa una mica monòtona. Les dones tenen els punts sensibles sempre allà mateix i moltes tenen la sensibilitat al palmell de la mà. Per fortuna, aquesta pràctica fa venir son i aquest resultat té un valor considerable.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
. La contemplació dels pins vora la mar em fa pensar en les corbes, en l’arabesc més personal i inconfusible de Joaquim Sunyer. A l’entrada de la vila, sota un fanal, hi ha una gitana amb una criatura mig nua als braços: la criatura obre els ulls desmesuradament —potser de fred. Aquests ulls em fan pensar, també, en els que pinta Joaquim Sunyer.
Passeig amb Coromina per la carretera vella de Begur llegint 
