L’altre dia, a Calonge, em pujà una glopada de sang a la pell en recordar les noies d’aquell any. Era per la festa major. Férem el viatge de Palafrugell a Calonge (tretze o catorze quilòmetres) a peu, amb Ganiguer. A primera hora de la nit trobàrem un grup de noies esplèndides —la senyoreta Ponjoan especialment. Meravellosa criatura, amb un reflex de carmí de petxina sobre la polpa de la carn tensa! M’entrà una mena de frenesí. Per fortuna, vaig trobar la tia Marieta, seca, esdentegada i humil, eixugant copes a la cuina d’un cafè. Això m’aigualí una mica els sentits. Tornàrem a la matinada, a peu, amb una cara ascètica. A estones, vaig haver de transportar Ganiguer, a qui l’alcohol permetia a penes de mantenir-se dret.
Coromina és un tímid. El mira una noia… i ja està! És clar: de deu vegades, nou i mitja s’ho pensa. Però potser encara no n’és tant com jo. No he vist mai que ningú em mirés. L’avantatge de tenir una cara que no acompanya gaire és que us evita molts ridículs i us estalvia moltes molèsties.
Llegeixo el Concepte general… de Francesc Pujols. És molt brillant i moltes coses són, per a mi, novíssimes. Em projecta en un mar de confusions. Hi trobo coses que desconeixia. «Els meridionals —diu Pujols— són llegendaris; els nòrdics, hipotètics». Moltes afirmacions són, per a mi, massa insòlites i el llibre em produeix massa fascinació per poder-ne dir res concret.
El que de tot plegat em fa menys impressió potser —sense que això vulgui dir que sovint no tingui molta gr
àcia— és l’estil, la frase llarga, interminable, sinuosa, carregada d’incisos. He sentit dir que Pujols ha tret aquesta manera d’expressar-se de la música de Wagner. Més aviat em sembla que els precedents s’han de trobar en l’estil de l’anomenada oratòria sagrada. La tradició catalana, del bisbe Torras i Bages, està escrita en el mateix estil —encara que amb menys d’afectació. A Pujols li agraden les coses anacròniques, una mica tronades, pansides. Propòsit: conèixer i tractar Pujols sigui com sigui.
Dec cinc duros a T. G. Són massa diners.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
En un rapte de candor, de timidesa i de fatxenderia, Coromina diu al cafè:
Hem fet llargues excursions. Hem arribat, d’un cantó, al cap de Begur; de l’altre hem anat fins a Castell. Hem fet, amb el meu germà, vogades llargues i persistents. Tot ha anat de primera. La gent de l’interior sol fer les seves experiències marines en un estat de badoqueria i de mutisme. Així, hem passat aquestes tardes parlant només l’indispensable, sentint passar el vent.
que torna fantasmal el blanc dels ulls, la pols, el boll i la suor els han posat com una crosta de color d’argila, que esdevé d’un color d’ala de mosca a mesura que la llum de la tarda es va afeblint. Els animals, enllustrats per la suor, tenen una bromera blanca a la boca. Després de descollar, la gent s’asseu a terra, rendida.
He llegit, aquests dies, el Sant Francesc del danès 