El pianista Roldós és molt caminador i avui he fet, amb ell, un llarg passeig. Ha fet una tarda temperada, de vent de garbí petit, lleugerament tocada d’aquell color de rosa dens que té la compota de codony —que és una de les compotes més exquisides que es poden presentar a taula. Temperatura molt amable.
Primer hem anat a Calella. El cap Roig és la perla colorística de Calella. És de colors calents —com el seu nom indica—, d’una rojor sumptuosa i concentrada. A mesura que la tarda ha anat caient s’ha anat tornant un caliu de colors primaris incendiats. Per contrast, tot el voltant ha semblat afinar-se. Davant de la somniosa magnificència de la terra i de la mar, Roldós ha fet una frase perillosa i literària. «És l’hora —ha dit— del Tizià…».
Per prevenir altres perills, l’invito a berenar a Llafranc. Havent berenat, és una mica difícil de reprendre la marxa.
¿Qui se’n va de Llafranc? Una taula neta —sense l’horrible linòleum—, peix fresc, pa blanc torrat, oli finíssim, bon vi, cafès, tabac i copes abundants… ¿Qui se’n va de Llafranc? Tocada per la llum afinada del crepuscle, la platja llu com un vidre tocat de carmí. Hi ha dos bergantins a l’horitzó, immòbils, parats —com si s’haguessin detingut amb la intenció de complaure’ns la mirada. Hi ha una gran calma de mar.
Pugem la muntanya de Sant Sebastià per la drecera. Els pins, les mates humides, fan una olor embriagant. Adela, una nena del far que ens veu pujar, ens saluda de dalt estant amb un crit de gavina, gutural. Adela té dotze anys: és fresca, plena, morena, amb uns ulls negres rodons i grans. Se m’esmuny de les mans…
A l’ermita hi trobem Joan Linares, que ha tingut la curiosa idea d’instal·lar-s’hi uns quants dies per reposar. Més copes. Massa copes. Roldós es va tornant pàl·lid. Ell deu trobar que em torno roig i que l’agitació em va guanyant. Linares té una superfície molt llarga —en realitat, és tot superfície. Per fer l’interessant es considera obligat a demostrar constantment —perdó: a dir constantment— que no té cap principi moral. La seva barra gratuïta, però merament exterior, molesta tant com si fos real.
Retornats a la vila —amb una certa pesadesa—, Roldós diu que té ganes de tocar el piano. Anem al cine. El local, negre i buit, sembla una enorme gruta dins de la qual només es veu la llum del piano esquitxant el quadern i la cara de Roldós, esblaimada. Toca Bach, Beethoven. La música de Beethoven em dóna la sensació d’una música que camina, que s’evadeix, que s’acomiada… Roldós té mala pulsació. De cop i volta, s’atura a mig camí i tanca el piano amb un aire fatigat. L’alcohol fa molt mal.
A la matinada, Coromina em regala una petita moneda d’or d’Empúries, de l’emperador Dioclecià.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Penso en el dia d’ahir. Vaig passejar-me una estona pel carrer de Cavallers. El passeig d’abans de sopar. Tantes noies! Vestides d’hivern, totes semblen netes i algunes em semblaren d’una gran bellesa. El que s’assembla menys a una determinada dona és la mateixa dona en un altre moment. Els homes —potser— som més iguals, tenim un tirat més igual. Després vaig anar al ball del Casino. Vaig baixar a ballar. La sala era un forn. No hi cabia ningú més. Totes les olors de la raça llatina, barrejades amb els perfums populars. Les parets regalimaven, suaven el líquid del baf humà. He ballat amb Ll., filla del lampista. He hagut de vèncer un mur de timidesa, de vergonya, de pusil·lanimitat. Ll. sembla tenir una mica de boira als ulls. És amable, massa respectuosa, deu ésser —probablement— molt obedient. Però potser no és ben bé això… Quan acabo de ballar, sembla que em treuen un pes de sobre. La meva falta de naturalitat és un fet cert i desagradable.
L’any passat, vaig deixar a G. L’origen de la tragèdia. En tornar-me’l, preguntà: «Tenir la sensació de comprendre alguna cosa de Nietzsche, ¿vol dir retrocedir o avançar?». Vaig comprendre l’error que havia comès deixant-li el llibre. La pregunta la portaré clavada per més anys que passin.
el vent i la lluna que fa, semblen més amples. Tot queda net de gent. La tramuntana és enervant, incòmoda, horrible, de dia. Palafrugell és una població freda, glacial, sense el menor detall de gràcia, d’una mediocritat definitiva. A la nit, si fa lluna, guanya una mica. Els blancs de les parets —sobretot els de fora vila, al costat d’una vorada de xiprers— són bonics. Però el vent ens roba la nit.
S’ha acabat la guerra. Hi estàvem tan acostumats que sembla mentida. Ara començarà la d’ací. El poble ha saltat i ballat. Els federals s’han lluït. Els liberals francòfils s’han reservat lleugerament. La por que fan els pobres creix. De tota manera, una data tan important, històricament, com és l’armistici, vista des d’un poblet situat a setanta quilòmetres de la frontera francesa, no és res.
El meu germà és un xicot de fortes conviccions, lent però incommovible. Em causa una vertadera alegria descobrir el recel instintiu que sent per la cultura dels països on impera el dogmatisme. Troba que aquesta cultura conté a dins una cosa de falsificació sistemàtica —una mena d’odi vivíssim contra el lliure examen, o sigui contra l’autèntica actitud científica. El meu germà té potser més voluntat que agudesa. En aquest país crec que això és una qualitat positiva. No crec pas per altra part, que sigui fàcil de moure’l d’allà on és.