Dilluns. — Destil·lo un excés d’alcohol. Vida opaca. Una estranya sensació de por de morir.
Al vespre, vaig al cine. Roldós està molt apagat. Sala gairebé buida. Tot banal, indiferent, infrarutinari.
Penso en el dia d’ahir. Vaig passejar-me una estona pel carrer de Cavallers. El passeig d’abans de sopar. Tantes noies! Vestides d’hivern, totes semblen netes i algunes em semblaren d’una gran bellesa. El que s’assembla menys a una determinada dona és la mateixa dona en un altre moment. Els homes —potser— som més iguals, tenim un tirat més igual. Després vaig anar al ball del Casino. Vaig baixar a ballar. La sala era un forn. No hi cabia ningú més. Totes les olors de la raça llatina, barrejades amb els perfums populars. Les parets regalimaven, suaven el líquid del baf humà. He ballat amb Ll., filla del lampista. He hagut de vèncer un mur de timidesa, de vergonya, de pusil·lanimitat. Ll. sembla tenir una mica de boira als ulls. És amable, massa respectuosa, deu ésser —probablement— molt obedient. Però potser no és ben bé això… Quan acabo de ballar, sembla que em treuen un pes de sobre. La meva falta de naturalitat és un fet cert i desagradable.
Entre l’indefinicionisme i la confusió d’Unamuno i la tendència a definir d’Eugeni d’Ors, prefereixo la posició darrera. M’ho fa dir la gana.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
“És amable, massa respectuosa, deu ésser —probablement— molt obedient”: el que no ha de ser mai una dona. A El món segons Garp, en les darreres pàgines, en una mena d’ensenyament final, recordo que es deia que en aquesta vida cal saber veure quan es pot ser amable i quan no. Avui que és el Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, no podia parlar d’una altra cosa!