D’ençà que sóc soci de l’Ateneu, però, no freqüento pas amb l’assiduïtat d’abans la biblioteca de la Casa de l’Ardiaca. El carrer de la Canuda és, ara, el meu final d’etapa.

En la docta corporació, Costa, el cafeter, hi serveix un cafè bo però fluixet. És un home parsimoniós i amable, d’un humor sempre igual, que contrasta amb el del cambrer de l’establiment —el Ramon—, tipus energumènic, esqueixat i primari. La biblioteca és abundant i divertidíssima —pel meu gust—, pràcticament inesgotable, però l’ambient em distreu massa. He fet una amistat, que cada dia s’enforteix, amb Alexandre Plana. És un home d’aspecte tímid, però en el fons és un xafarder considerable. M’ha promès de portar-me un dia a la penya de la casa que ell freqüenta —la penya de l’Ateneu per antonomàsia. Plana escriu amb una enorme facilitat —amb molta més facilitat que la que té per expressar-se. La seva cultura és molt vasta, però la seva tendència, més a amplificar i espesseir les coses que a simplificar-les, no em dóna gaire resultat. Mentalment, el trobo una mica enfarfegat.

Assegut al meu racó de la biblioteca, penso de vegades en les coses que he deixat enrere. Els records de Sant Sebastià se m’allunyen. Els de Palafrugell tenen una resistència més vital. Observo, amb això, que les formes de sensualitat abrupta que m’han fet patir tant tenen tendència —gràcies a Déu— a cedir una mica. Ara puc passar tres o quatre hores seguides llegint sense que res em distregui. Això deu ésser degut a la baixa qualitat del menjar de Barcelona, que no té comparació possible amb la del meu país —la carn i el peix especialment.

Havent sopat vaig al cafè Suís, amb Xavier Güell i el meu germà. El cafè és meravellós i enlluernador, de color de mantega fresca, d’estada absolutament agradable. Un cambrer passa davant de la nostra taula amb una magnífica plata d’ostres. Tinc vint-i-un anys i encara no he menjat cap ostra. Sóc un desgraciat.

Quan roda la porta giratòria del carrer, sembla que tota la Rambla entra en tumult dintre del cafè. Aquesta entrada il·lusòria de les coses desfà constantment les formes i els colors de l’establiment, però aquest desdibuixament és una momentània il·lusió de l’esperit. És el mateix efecte que el que fa la lectura d’un llibre vital —d’una gran novel·la, per exemple. El llibre us entra en la carn i en l’esperit com una onada de vida impetuosa. Però hi ha una diferència entre una cosa i l’altra: el llibre us transforma —més o menys—, deixa una empremta, us inocula una substància que un dia —més a prop o més lluny— aflorarà a la superfície i es manifestarà.

Humanitat de la Rambla! Aquest és un carrer insondablement humà! Quantes històries entren i surten cada dia d’aquests cafès, d’aquestes botigues, d’aquestes escaletes! L’aire hi està impregnat d’humanitat. De vegades s’hi troben tipus estranys, homes i dones que se us queden mirant fixament un instant, amb un posat una mica idiota —tan forta és l’estupefacció que es produeixen a si mateixos. Aquestes mirades, buides de sentit, em fan l’efecte com si jo em mirés a mi mateix.

En el camí de retorn a casa, a Canaletes, una parella de la guàrdia civil —diverses parelles— registren la gent. Els transeünts es posen amb els braços enlaire. Quin espectacle! Els detinguts són portats a la plaça de Catalunya, sota les palmeres, on es veu un grup nombrós. Tractem de passar per ull i ho aconseguim. Barcelona està presa militarment. L’agitació social creix. Tothom parla de revolució —amb un punt de curiositat. Però ¿és que governar no vol dir evitar, no ja la revolució, sinó l’ús d’aquesta paraula? Aquestes coses m’interessen poc. Són per a gent desenfeinada. Les úniques revolucions que m’agraden —i encara!— són les definitivament acabades, les que serveixen perquè els professors i historiadors puguin fer bullir l’olla i donar als seus nens el batxillerat editant exercicis literaris.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.