Sant Esteve. — Ofici solemne a l’església parroquial per a l’ànima del senyor Esteve Casadevall. Arribo tardíssim a l’ofici. La meva mare, en veure’m, queda tan sorpresa, que em dedica un petit somriure. Estava segura que me’n descuidaria.
A la nit, balls a tot arreu. El ball m’atrau. M’agrada la música dolenta. El ball m’atrau, em deprimeix, m’enlluerna, em fa sentir la timidesa, que em domina com un dolor físic. No poder arribar a ésser ni un minúscul fatxenda! A la fi, abandono aquestes fatigoses contradiccions i divago enmig de la gent animada i sorollosa.
Joan Linares, que trobo al cafè, fa com aquell que em pren el pols i em diu, cridant, com solen fer els sords:
—És difícil ésser una mala persona, eh?
Tramuntana al carrer, freda —una tramuntaneta que se us emporta el mal de cap d’una manera instantània.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Primer hem anat a Calella. El cap Roig és la perla colorística de Calella. És de colors calents —com el seu nom indica—, d’una rojor sumptuosa i concentrada. A mesura que la tarda ha anat caient s’ha anat tornant un caliu de colors primaris incendiats. Per contrast, tot el voltant ha semblat afinar-se. Davant de la somniosa magnificència de la terra i de la mar, Roldós ha fet una frase perillosa i literària. «És l’hora —ha dit— del Tizià…».
Pugem la muntanya de Sant Sebastià per la drecera. Els pins, les mates humides, fan una olor embriagant. Adela, una nena del far que ens veu pujar, ens saluda de dalt estant amb un crit de gavina, gutural. Adela té dotze anys: és fresca, plena, morena, amb uns ulls negres rodons i grans. Se m’esmuny de les mans…
Diumenge. Amb alguns amics, Piera, el sastre, Bonany, etc., pujo fins a Sant Sebastià. Tarda esplèndida. La cinta de la carretera, sinuosa, sembla concentrar la llum més fina de la tarda. Sento destralejar, al lluny. Bramula un ase en la llunyania. Sobre un alfals verdós, salta una garsa blanca i negra. Quan passo per davant de Ros, penso, com sempre: m’agradaria tenir, a Ros, vinya i pineda. A l’ermita, la solitud és completa. Davant de Calella, els bots —cloves de nou— pesquen els calamars. Vénen dos bergantins de l’horitzó d’Itàlia, en popa amb el gargalet. Sota de la terrassa de l’ermita, la mar és de color violeta. En la mar de Tamariu, molt fora, un altre veler va de la volta de fora. Sobre el cap de Begur, una parella del bou navega lentament. Un vapor alterós i buit, que passa molt aterrat, escup aigua per la borda, a glopades, intermitentment: sembla un gos que lladra. L’aigua de l’horitzó agafa un color morat; la de la faixa de terra s’enfosqueix. Caminem pels voltants de l’ermita, badocs i suspesos. La tarda sembla separada, abstreta del temps —una mera creació de l’esperit. Si jo pogués imaginar, crear un altre món, imaginaria aquest món mateix.
