Ha vingut a passar uns dies la família Vayreda d’Olot, a la torre de Calella, que és de la senyora Puig de la Bellacasa. Són parents. Hi ha la senyora Casabó, vídua del gran pintor, i els seus fills: Francesc, que és un geperut que fa posar pell de gallina, i Montserrat, una de les noies més guapes i esveltes que es poden veure en aquest moment. Així, hem passat aquestes últimes tardes amb aquesta família, navegant al fil de la costa amb el gussi Nuestra Señora del Carmen. Quina meravella, quina impressionant bellesa és aquesta noia! És agradable de transportar, encara que sigui en una embarcació molt petita, una deessa jove, rossa i fresca. La monstruosa geologia de basalts i granits, d’àrids calcaris, de llècols foscos, desapareix davant les formes humanes ben fetes.
Hem fet llargues excursions. Hem arribat, d’un cantó, al cap de Begur; de l’altre hem anat fins a Castell. Hem fet, amb el meu germà, vogades llargues i persistents. Tot ha anat de primera. La gent de l’interior sol fer les seves experiències marines en un estat de badoqueria i de mutisme. Així, hem passat aquestes tardes parlant només l’indispensable, sentint passar el vent.
Hem trobat molt bon temps: calmes de mar i vents petits. Ningú no ha tingut cap excessiva molèstia. De vegades, és clar, en el rabeig que l’aigua fa sobre el coster, en els esculls i niells, l’embarcació catxava una mica i es produïa la coneguda buidor a l’estómac que feia venir, amb el moment d’angúnia, una mica de pal·lidesa a la cara i als llavis i un punt de fredor al front. Però, llevat d’això, no s’ha produït res més. Convé veure les deesses en un estat de salut física permanent, per no caure, sobretot, en els excessos del senequisme.
A Goethe, se’l pot admirar per moltes raons. Jo li admiro tant la vida privada com la pública. Goethe ha estat bescantat i titllat d’egoista perquè s’evadí dels parts de les seves amigues i de les agonies i els enterraments dels seus amics. Personalment, aquestes actituds no me’l fan pas antipàtic. Saber resistir les temptacions del desinterès més o menys absolut —sempre una mica equívoc—, de la indiferència glacial, del senequisme, pot també no ésser un vici. En tots els aspectes, massa familiaritat fastigueja.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Una de les majors delícies del Canadell és anar, havent dinat, a jaure un parell d’hores, a l’ombra del ventre d’una barca. A les dues de la tarda, l’ombra, de color torrat, té un parell de pams d’amplada, i la sorra, que el sol acaba de deixar, encara és calenta. Però, a mesura que la tarda va avançant, l’ombra s’eixampla i l’arena es refresca. Primer us hi estireu de costat; després el lloc dóna per estendre’s, de cara al cel, de pla. La llum és d’una blancor gasosa, efervescent, enlluernadora. A l’aire, sobre les parets blanques, a l’arena rosada, la llum en fusió fa unes flotants, vaporoses llengüetes d’aire que saltironegen. La pàl·lida buidor blavissa del cel sembla tenir una crispació lumínica. Sobre el blau fort de la mar passa el ramat monòton dels moltonets d’escuma. Tot plegat és tan sumari i simple, i dintre del frenesí roent l’ombra és tan fresca, que us envaeix un ensopiment somàtic, una vagarositat biològica us desfibra les entranyes. Si parleu amb algú arriba un moment que un o altre no torna contesta. La parpella us cau sobre la imatge de les barques fondejades arran d’aigua 
sobre l’aigua morta, les altes arboradures sota les estrelles, creava, al costat del formigueig humà tocat per la llum blanca de l’acetilè, una zona de solitud i de misteri, propícia, encara que poc aprofitada, a les coses de l’amor i a la vaguetat del pensament. A la matinada, dins de la incerta lluminositat verda del cel, parpellejaven un moment les estrelles, l’esperit i la voluntat es dissolien en una contemplació gratuïta, sense objecte.