Arxiu de la categoria ‘geografia i paisatges’

27 de desembre 1918

dijous 27 desembre 2018

Divendres. — Acompanyo Roldós a Palamós. Fa un matí sec i clar, amb un sol fred i brillant. Dinem a casa d’un seu amic, Castelló, un obrer instruït, cultivat. Escudella i carn d’olla, bacallà amb pebrot i tomàquet, torrons, grana de capellà, bon vi, excel·lent cafè. Castelló viu modestament amb la seva senyora i dos fills. Casa molt neta però glacial. La senyora sembla molt treballadora, enèrgica, incansable.

Parlem de Beethoven durant quasi tot el dinar. La senyora Castelló no ha dit ni una paraula. ¿Què deu haver pensat? En les mirades que ens ha dedicat —algunes d’astorament, altres desconfiades, algunes de franca ironia— s’hi traslluïa la pregunta: «¿Qui deuen ésser aquests tipus?, ¿què volen del meu marit?, ¿què pretenen amb la seva petulància?». Potser aquesta senyora viuria més tranquil·la si el seu marit no fos tan cultivat.

Després donem un tomb pel moll. Palamós és, ara, una escala molt concorreguda i cosmopolita; hi toquen molts de vaixells i els establiments de beguda i de vici són concorreguts per una nombrosa i bigarrada marineria estrangera. En els vaixells a vela que van a França, hi he sentit tocar adorables, nostàlgics acordions. Els tramps, els vaixells de gran tonatge, no semblen pas arrossegar cap forma de sentimentalisme mariner tradicional. En aquests vaixells s’hi solen veure mariners que fan mitja por. Sembla mentida que homes que fan aquesta vida d’aire lliure, aparentment tan sana, puguin arribar a presentar aquestes cares trencades, aquesta pell de color de pus, aquests ulls arrasats per l’alcohol. Amb el mocador blanc al coll i els tatuatges semblen presidiaris que s’han escapat del penal.

 

 

Palamós és una població deliciosa. El pitjor de la vila són els xalets suïssos i els modernistes. Potser n’hi ha menys que els que ara m’imagino, però són tan visibles que arriben a convertir-se en obsessió. El Palamós tradicional, les casetes blanques arrenglerades davant de la badia, són un encant. La llum de Palamós és literalment inefable. Els senyors de la població prenen el sol del passeig amb un aire de plena i íntima satisfacció. Aquesta població —que és la del meu país que, si pogués, triaria per viure-hi— té tres coses úniques: la llum, la badia, les postes de sol vistes des del far o des de la plaça del Casino.

Tornem a peu. Fa molta fred. Pregunto a Roldós:

—¿Què us ha semblat la senyora de l’amic?

—Pànic! —respon ràpid.

Amb la indumentària que porta, la boina enfonsada fins a les orelles, la cara pàl·lida, Roldós, sota el cel lívid, sembla un pierrot convalescent.

 

Llegeixo, al diari, que la universitat es reobrirà el deu de gener. Així, doncs, el dia de tornar a Barcelona s’acosta. Hi penso amb ànsia —que al capdavall es converteix en indiferència.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

13 de desembre 1918

dijous 13 desembre 2018

Santa Llúcia. — Aplec tradicional a l’ermita de Sant Sebastià. Hi pujo a la tarda. Molta gent. Tartanes i carros —amb tenda— dels pagesos. Crits i fressa a la muntanya. Sota d’un pi veig dos enamorats que es donen la maneta. Amb l’altra mà, ell es refila el bigoti; ella mira, amb la vista baixa, a terra.

A primera hora ha fet un temps plàcid i lluminós. Es veu el Canigó, gelat i metàl·lic. El pla de Palafrugell, ajagut en una calma estàtica. Els primers termes dibuixats com una miniatura. Les sardanes, que toquen a ple aire, se les emporta la volta del cel. A mitja tarda s’inicia un crepuscle llarg d’una carnació de suc de taronja. Al cel hi ha unes aigües suaus —verds esblaimats, blaus prims i puerils. A ponent hi ha una resplendor de color de rajol incandescent. El contrallum regalima en els vidres de l’ermita. A través de les retxes de les finestres, aquesta llum dóna a l’edifici un aire de cenobi malenconiós i abandonat. De la terrassa estant es veu un mar blavenc immòbil —la calma de la fatiga inútil. Molts vaixells aturats, sense vent. Embarcar-m’hi, quina delícia no seria…

Tracto, a la cuina, de fer-me amb una botifarra —ací són exquisides— entre dues llesques de pa. Inútil: massa gent. Retorn amb Gich, un estudiant de medicina, jove, obvi i optimista. L’obvietat m’exaspera. Acompanyo una estona la senyoreta V. Dins del crepuscle gris veig els seus grans ulls negres brillants —amb un puntet vermell a la intersecció de les parpelles. Diversos aperitius. La buidor augmenta. Una indiferència total —una mena de melancolia vegetal. Tanta il·lusió que m’havia fet, anys enrere, aquest dia!

 

«No hi ha desgràcia per als cors dèbils; el desconhort necessita un cor potent» (Dostoievski). Això vol dir, probablement, que la primera cosa que es necessita per patir és una salut de ferro.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

5 de desembre 1918

dimecres 5 desembre 2018

El pianista Roldós és molt caminador i avui he fet, amb ell, un llarg passeig. Ha fet una tarda temperada, de vent de garbí petit, lleugerament tocada d’aquell color de rosa dens que té la compota de codony —que és una de les compotes més exquisides que es poden presentar a taula. Temperatura molt amable.

Primer hem anat a Calella. El cap Roig és la perla colorística de Calella. És de colors calents —com el seu nom indica—, d’una rojor sumptuosa i concentrada. A mesura que la tarda ha anat caient s’ha anat tornant un caliu de colors primaris incendiats. Per contrast, tot el voltant ha semblat afinar-se. Davant de la somniosa magnificència de la terra i de la mar, Roldós ha fet una frase perillosa i literària. «És l’hora —ha dit— del Tizià…».

Per prevenir altres perills, l’invito a berenar a Llafranc. Havent berenat, és una mica difícil de reprendre la marxa.

¿Qui se’n va de Llafranc? Una taula neta —sense l’horrible linòleum—, peix fresc, pa blanc torrat, oli finíssim, bon vi, cafès, tabac i copes abundants… ¿Qui se’n va de Llafranc? Tocada per la llum afinada del crepuscle, la platja llu com un vidre tocat de carmí. Hi ha dos bergantins a l’horitzó, immòbils, parats —com si s’haguessin detingut amb la intenció de complaure’ns la mirada. Hi ha una gran calma de mar.

Pugem la muntanya de Sant Sebastià per la drecera. Els pins, les mates humides, fan una olor embriagant. Adela, una nena del far que ens veu pujar, ens saluda de dalt estant amb un crit de gavina, gutural. Adela té dotze anys: és fresca, plena, morena, amb uns ulls negres rodons i grans. Se m’esmuny de les mans…

A l’ermita hi trobem Joan Linares, que ha tingut la curiosa idea d’instal·lar-s’hi uns quants dies per reposar. Més copes. Massa copes. Roldós es va tornant pàl·lid. Ell deu trobar que em torno roig i que l’agitació em va guanyant. Linares té una superfície molt llarga —en realitat, és tot superfície. Per fer l’interessant es considera obligat a demostrar constantment —perdó: a dir constantment— que no té cap principi moral. La seva barra gratuïta, però merament exterior, molesta tant com si fos real.

Retornats a la vila —amb una certa pesadesa—, Roldós diu que té ganes de tocar el piano. Anem al cine. El local, negre i buit, sembla una enorme gruta dins de la qual només es veu la llum del piano esquitxant el quadern i la cara de Roldós, esblaimada. Toca Bach, Beethoven. La música de Beethoven em dóna la sensació d’una música que camina, que s’evadeix, que s’acomiada… Roldós té mala pulsació. De cop i volta, s’atura a mig camí i tanca el piano amb un aire fatigat. L’alcohol fa molt mal.

A la matinada, Coromina em regala una petita moneda d’or d’Empúries, de l’emperador Dioclecià.

—————————-

 

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

28 de novembre 1918

dimecres 28 novembre 2018

Dins de «La Vall de Josafat», Xènius parla avui de Shakespeare. Diu que és Força i Llei. «¿Què vol dir, escrivint això?», pregunta Gori, intrigat. «És una síntesi, una definició…», respon Coromina passant-se la mà pel clatell. «Sí, sí, és clar —diu Gori—, una síntesi, és clar. Però, quan s’utilitzen aquestes paraulotes amb majúscula, mal senyal, compreneu? Són recursos de la comoditat, maneres de parlar de coses de les quals hom no sap ni un borrall. Malfieu-vos de les coses vagues que s’escriuen amb majúscula. Són trampes per a babaus».

 

 

Stendhal, Stendhal —aquest és el camí. Hi ha un aspecte molt substanciós en l’obra de Stendhal —el que fa referència a l’anàlisi de la hipocresia— que tindrà sempre una candent actualitat en aquest país.

 

Passo balanç. Dec diners a T. G.; diversos ressopons; una llarga factura al club i una considerable quantitat de llibres al llibrer Lavinya. Accepto aquests deutes amb tota humilitat i declaro que són absolutament reals. M’agradaria d’ésser un bon pagador, però no sóc encara prou pobre per haver de pagar al comptat. Tot arribarà…

 

Contra la sinistra casa de tracte, que m’horroritza sense acabar-me d’ensopir, l’única solució és la fatiga sense objecte.

He caminat tota la tarda. Torno de Sant Sebastià, espuetat. Ha fet una tarda grisa. El paratge de Ros, sense sol, té una punta de melancolia. Entre dues feixes verdes, un camp de color morat fosc té la mateixa qualitat que un ull de vellut. Veles desinflades en mar. Gossos errívols fan anar un conill entre els pins solitaris. De vegades, la forma d’un arbre em suggereix una forma humana; em sembla, àdhuc, en la calma del bosc, sentir una veu… El bassiol de la font de la Portalada, glaçat, semblava un tros de claror de lluna…

Succeeix de vegades, però, que l’excés de fatiga física posa en tensió tots els nervis, i així hom acaba en el mateix lloc que hom hauria volgut, des d’un principi, evitar.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

21 de novembre 1918

dimecres 21 novembre 2018

.

.

Al mas, a dinar, tota la família. Matí ple de claror i de joia. Els camps, les pinedes, els boscos, tenen un relleu i una presència que gairebé mareja. Les vinyes presenten, encara, una galta daurada, morena.

El paisatge dels voltants de Palafrugell conté moltes casetes i barraquetes. És un paisatge moblat, ple de vida. De vegades enyoro la vida lliure d’aquests homes que viuen en aquestes barraques blanques, posades entre la vinya i la pineda. Però, pobre de mi, que no sé ni encendre foc, ¿què hi faria? Pura vanitat!

Al pla, la gent sembra. Els pagesos sembren amb gest humil i natural, molt diferent del gest amb què són presentats els sembradors pels dibuixants i escultors. Aquests sembradors artístics, de gest inflat i grandiloqüent, més que sembradors de gra, deuen ésser sembradors d’idees.

Per esperar el dinar —arròs amb colomí— prenc el sol. Agradabilíssim. El que sento deu ésser exactament igual que el que les sargantanes senten. I els gats. Els gats prenen el sol a redors dels pallers. Els coloms volen fent cercles al voltant de la casa. Els coloms viuen en llibertat a les golfes del mas. Els gossos dormen amb la galta sobre l’orella. Els galls encavalquen el flanc de les gallines amb aquella naturalitat que només coneixen els éssers no afectats pel pecat original. Si la gallina presenta, un moment, una lleugera vel·leïtat de resistència, li enfonsen el bec a la cresta i li ajauen el cap. Passa un instant i es separen després d’una espolsada del plomall. Els pardals volen curt, terregen, picotegen, forniquen sense parar. És la pau.

Francisca, la masovera, apareix a l’era, amb un cabàs de gra. Fa: tites, tites, tites… i les gallines apareixen corrent dels camps del voltant. Fa: petits, petits, petits… i les lloques, més pausades, arriben amb els pollets àvids. Fa: liues,liues,liues… i les oques i els ànecs es veuen venir, ací caic, ací m’aixeco, amb el seu aire d’animals dislocats, esguerrats, però respectables. Després fa: qüic, qüic, qüic… per espantar els pardals, però els pardals a penes en fan cas, no obeeixen.

La faixa morada —clerical— del mosso del mas esdevé una taca d’un color obsessionant. En aquest món de la pura llibertat vital, és com el símbol de la societat constituïda —no gaire ben constituïda. El que tòpicament s’anomena un mal necessari.

Mentrestant la meva mare, sempre afectada pel temps que fa, assenyala vent del sud. Està impossible de nerviositat, neguit i enervament. L’arròs amb colomí —que és excel·lent—, l’escarola fresca, el vi lleuger, no la calmen pas. L’aire lliure li és fatal. Hem de tornar.

A la carretera trobem una pobra dona amb un gran feix de llenya a l’esquena. Els pintors holandesos —pel que he vist a les reproduccions— han pintat moltes figures portant un feix de llenya. En aquestes pintures, però, els feixos solen ésser més petits. Ací són enormes. Veure una dona transportant un d’aquests volums és depriment, desagradable.

Més endavant trobem un ramat de cabres. Sota el petit núvol de pols que arrosseguen, els animals sembren la carretera de boletes. Veure un ramat de cabres i pensar en la pobresa del país, per mi és tot igual. Aquests ramats fan més mal que bé —però com més mal fan més n’hi ha.

Mentre va passant la tarda, les coses tenen un augment de presència i de relleu —que dura un instant. De cop i volta, la llum es trenca, les ombres s’abaixen i s’aprimen ràpidament i la humitat freda del vent de garbí les empasta. Tot s’impregna de grisalla. Ja a tocar a la vila, es veuen els molins de ferro que es van posant, ara, una mica a tot arreu, per regar. No són pas precisament bonics, però són útils. En un país on hi ha tan poques coses útils, aquesta consideració hauria de passar sempre davant. Si els diners que s’han guanyat amb la guerra es poguessin esmerçar en coses d’utilitat, potser els feixos de llenya que hom transporta no serien tan pesats…

 

Els indígenes tendeixen —tendim— a la inflor i a l’ampul·lositat. Hi ha qui, en aquest joc, hi arriba a deixar la pell. A Palafrugell hi ha un regidor que no pot parlar de res sense fer-hi sortir la paraula «estètica». No és pas agradable: ens fa caure la cara de vergonya a tots plegats. Hem tractat de fer comprendre que l’estètica no és cosa de regidors, que el vertader interès s’ha de posar en les coses reals, petites, concretes, en els detalls, que la millor manera de fer-les consisteix a no moure’s d’aquest pla… Ha estat inútil. A l’Ajuntament tothom parla d’estètica i ara mateix no es podrà passar per cap carrer de l’hàbitat.

 

Després d’una llarga malaltia i d’un voluminós enterrament (socialment parlant) la família del difunt entra en la pau i en la calma, en una mena de vegetal, àtona —agradabilíssima— tranquil·litat. «L’acompanyo en el sentiment»…

«Ah, sí… gràcies!». Potser seria més agraït dir: «L’acompanyo en el son. Dormi bé!».

—————————-

Les edicions anteriors a la de 2012 acumulen aquesta anotació i la següent en una de sola, amb data del 21 de novembre. Aquesta edició les distribueix en dues parts, totes dues de la mateixa data –la segona, continuació de la primera.

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada