Arxiu de la categoria ‘geografia i paisatges’

21 de novembre 1918

dimecres 21 novembre 2018

.

.

Al mas, a dinar, tota la família. Matí ple de claror i de joia. Els camps, les pinedes, els boscos, tenen un relleu i una presència que gairebé mareja. Les vinyes presenten, encara, una galta daurada, morena.

El paisatge dels voltants de Palafrugell conté moltes casetes i barraquetes. És un paisatge moblat, ple de vida. De vegades enyoro la vida lliure d’aquests homes que viuen en aquestes barraques blanques, posades entre la vinya i la pineda. Però, pobre de mi, que no sé ni encendre foc, ¿què hi faria? Pura vanitat!

Al pla, la gent sembra. Els pagesos sembren amb gest humil i natural, molt diferent del gest amb què són presentats els sembradors pels dibuixants i escultors. Aquests sembradors artístics, de gest inflat i grandiloqüent, més que sembradors de gra, deuen ésser sembradors d’idees.

Per esperar el dinar —arròs amb colomí— prenc el sol. Agradabilíssim. El que sento deu ésser exactament igual que el que les sargantanes senten. I els gats. Els gats prenen el sol a redors dels pallers. Els coloms volen fent cercles al voltant de la casa. Els coloms viuen en llibertat a les golfes del mas. Els gossos dormen amb la galta sobre l’orella. Els galls encavalquen el flanc de les gallines amb aquella naturalitat que només coneixen els éssers no afectats pel pecat original. Si la gallina presenta, un moment, una lleugera vel·leïtat de resistència, li enfonsen el bec a la cresta i li ajauen el cap. Passa un instant i es separen després d’una espolsada del plomall. Els pardals volen curt, terregen, picotegen, forniquen sense parar. És la pau.

Francisca, la masovera, apareix a l’era, amb un cabàs de gra. Fa: tites, tites, tites… i les gallines apareixen corrent dels camps del voltant. Fa: petits, petits, petits… i les lloques, més pausades, arriben amb els pollets àvids. Fa: liues,liues,liues… i les oques i els ànecs es veuen venir, ací caic, ací m’aixeco, amb el seu aire d’animals dislocats, esguerrats, però respectables. Després fa: qüic, qüic, qüic… per espantar els pardals, però els pardals a penes en fan cas, no obeeixen.

La faixa morada —clerical— del mosso del mas esdevé una taca d’un color obsessionant. En aquest món de la pura llibertat vital, és com el símbol de la societat constituïda —no gaire ben constituïda. El que tòpicament s’anomena un mal necessari.

Mentrestant la meva mare, sempre afectada pel temps que fa, assenyala vent del sud. Està impossible de nerviositat, neguit i enervament. L’arròs amb colomí —que és excel·lent—, l’escarola fresca, el vi lleuger, no la calmen pas. L’aire lliure li és fatal. Hem de tornar.

A la carretera trobem una pobra dona amb un gran feix de llenya a l’esquena. Els pintors holandesos —pel que he vist a les reproduccions— han pintat moltes figures portant un feix de llenya. En aquestes pintures, però, els feixos solen ésser més petits. Ací són enormes. Veure una dona transportant un d’aquests volums és depriment, desagradable.

Més endavant trobem un ramat de cabres. Sota el petit núvol de pols que arrosseguen, els animals sembren la carretera de boletes. Veure un ramat de cabres i pensar en la pobresa del país, per mi és tot igual. Aquests ramats fan més mal que bé —però com més mal fan més n’hi ha.

Mentre va passant la tarda, les coses tenen un augment de presència i de relleu —que dura un instant. De cop i volta, la llum es trenca, les ombres s’abaixen i s’aprimen ràpidament i la humitat freda del vent de garbí les empasta. Tot s’impregna de grisalla. Ja a tocar a la vila, es veuen els molins de ferro que es van posant, ara, una mica a tot arreu, per regar. No són pas precisament bonics, però són útils. En un país on hi ha tan poques coses útils, aquesta consideració hauria de passar sempre davant. Si els diners que s’han guanyat amb la guerra es poguessin esmerçar en coses d’utilitat, potser els feixos de llenya que hom transporta no serien tan pesats…

 

Els indígenes tendeixen —tendim— a la inflor i a l’ampul·lositat. Hi ha qui, en aquest joc, hi arriba a deixar la pell. A Palafrugell hi ha un regidor que no pot parlar de res sense fer-hi sortir la paraula «estètica». No és pas agradable: ens fa caure la cara de vergonya a tots plegats. Hem tractat de fer comprendre que l’estètica no és cosa de regidors, que el vertader interès s’ha de posar en les coses reals, petites, concretes, en els detalls, que la millor manera de fer-les consisteix a no moure’s d’aquest pla… Ha estat inútil. A l’Ajuntament tothom parla d’estètica i ara mateix no es podrà passar per cap carrer de l’hàbitat.

 

Després d’una llarga malaltia i d’un voluminós enterrament (socialment parlant) la família del difunt entra en la pau i en la calma, en una mena de vegetal, àtona —agradabilíssima— tranquil·litat. «L’acompanyo en el sentiment»…

«Ah, sí… gràcies!». Potser seria més agraït dir: «L’acompanyo en el son. Dormi bé!».

—————————-

Les edicions anteriors a la de 2012 acumulen aquesta anotació i la següent en una de sola, amb data del 21 de novembre. Aquesta edició les distribueix en dues parts, totes dues de la mateixa data –la segona, continuació de la primera.

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 de novembre 1918

diumenge 11 novembre 2018

Amb el pianista Roldós, a Cala de Gens. Com que no tenim ganes d’enraonar, caminem en silenci. De vegades Roldós xiula una estona, però de sobte calla i es torna vermell, com si s’avergonyís.

Sobre la costa hi ha una remor d’escuma bruta, tèrbola. De tota manera, les barrabassades geològiques em carreguen. A la mar hi ha un llagut que pesca —sol, inútil, sobrer. Passant per dins de les pinedes, la remor dels pins fa l’efecte com si algú us mirés —invisible. Sobre la badia de Palamós, la mar fa un blau que sembla artificial, un blau llaminer, amb aigües més pàl·lides… (no trobo l’adjectiu). És un blau de contrallum, d’anunciació, un blau… (impossible de trobar l’adjectiu). És un blau que neguiteja, fisiològic, extramarí, un blau que només es pot veure a través de les aigües d’un verd… (fracàs total). Roldós està com absent. Quan arribem a l’ermita (és gairebé fosc) algú tanca la porta de dins estant. Encara se sent cantar un grill. Hi ha un tal silenci, bressolat per l’ondulació del vent de les pinedes, que es sentiria caure una palla a terra. Aquest silenci sonor sembla una forma de la immensa voluptuositat de la terra. Tornem en silenci. Roldós —que porta l’abric a les espatlles (un abric de color de xocolata)— aparenta tenir esgarrifances de fred intermitent.

 

Els amics.

Al vespre arriba al club Puig Grassetes, que de jove fou periodista a Palafrugell i ara resideix a Sevilla. És el de sempre: nerviós, més nerviós que mai, atabalat, desbordat de feina, desordenat, inquiet. Va vestit de negre i, com que està tan flac i groc (sembla que l’han ensofrat), sembla un magistrat d’audiència. Celebrem la seva arribada amb copioses libacions i en honor d’ell s’arma un bacarà que fa tremolar les esferes. En el fons, tothom sap que perd sempre. L’únic que no vol que sigui dit és ell.

Carles Serra (en Carlitos) ha de mantenir sempre per força un posat greu i sever. Si té la desgràcia de posar-se a riure, està fet d’una manera que li pot entrar un singlot d’una duració indefinida, d’efectes dolorosíssims. Els metges li han dit: si riu, se’n farà l’estella.1 Sembla que quan riu i li entra el singlot n’hi ha per llogar-hi cadires. Al cap d’una hora o dues tothom fuig, perquè té la sensació que es morirà indefectiblement.

Gori resulta sempre massa personal i egoista per estar pacíficament amb amics.

Linares és l’àguila de les coses immediates i per això fascina els comerciants. És quan presenta la factura que comencen els xerics.

Mundet, el contractista d’obres, em diu que és un home tan ocupat que no ha pogut fixar-se mai ni mig minut en una idea. És de plànyer, pobret!

Una de les poques persones capaces d’una certa bondadosa ironia en el tracte és l’home més llòbrec de la vila: Enric Frigola.

Quan hom considera que Puig Grassetes ha perdut prou per ésser el primer dia, anem tots en banda a fer ressopó. És el súmmum de la felicitat en aquest poblet.

A la matinada circula el rumor que s’ha signat l’armistici.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Fer-se’n l’estella: tenir-ne molt de perjudici, sortir-ne perdent; morir-se (Empordà, Vallès, Barc., Penedès). No cal que pensi en cap negoci en vint-y-quatre hores si no se’n vol fer l’estella, Ilustr. Cat. 1882, 26. Un mal de ventre fort que té l’euga… que si no se li lleva de pressa, prou se’n farà l’estella aviat, Joan Freixes (Catalana, i, 370) Diccionari Català-Valencià-Balear. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 de novembre 1918

divendres 9 novembre 2018

Tardor a Calella.

Aquest any, el pas de l’estiu a la tardor ha estat brusc i inesperat. Una nit de pluja i de vent ha canviat l’aspecte i el color de la terra i del mar. Ha canviat també l’olor. La tardor és l’estació de les bones olors. En aquestes nits tan estrellades, lleugerament boiroses, una mica humides, els camps i els arbres fan olor d’ametlles tendres i de fulla de menta picant.

Ara, a les tardes, dóna gust d’anar pels camps. Les vinyes es van daurant, les pinedes tenen una capa espessa de verd fosc, les oliveres es nimben d’una grisalla aèria i platejada. Els rostolls van prenent un color rogenc granulat. Tot el paisatge cabria entre una gerra de mel i una ampolla de rom.

Passejant, se sent, de tard en tard, la cridòria d’un vol de vailets i el lent cruixir d’un carro en una riera, el lladruc d’un gos, la violenta detonació —seguida d’una irisada espiral de fum blanc— de l’arma d’un caçador. A entrada de fosc canten els darrers grills amb una tristesa que vol dir que ja tenen l’aigua al coll i els ocells nocturns volen en l’aire espesseït, macilent, somort.

A l’Empordà, la tardor no té pas l’aire bàquic i sensual que té en moltes altres comarques o en els centres de cultura. No es podria pas construir, contemplant aquest paisatge, una al·legoria autumnal a l’estil dels antics, amb garlandes opulentes, corns de l’abundància i una tèbia Venus de cap petit i anques monumentals passejant-se per un prat amb uns arbres que esquincen un bocí de boira. La tardor, aquí, és una cosa serena, lineal, sense duresa, una mica lànguida, que us excita una melancolia diluïda i plàcida. Les coses arriben al seu màxim sentit humà a força de concentrar-se, de posar-se de gairell, de filtrar-se.

Tampoc no es podria imaginar, d’aquí estant, una tardor banal, aquella tardor romàntica de la tristesa profunda. La desesperació absurda que en certes persones produeix la visió de la caiguda de les fulles i dels arbres esparracats, que ha produït tantes poesies, pot resistir a penes el sentit del ridícul. La caiguda de la fulla té la intranscendència de la mecànica vital. I les altres coses, els mites sexuals de la tardor, la cambra de color de rosa, les petites dones en camisa sota d’una llum mòrbida, la malenconia de la virilitat exhausta, semblen postals esbravades, passades de moda, impresentables.

La tardor és l’època més apropiada als treballs de l’home corrent. La gent de ciutat trobaran que en aquest temps els seus carrers i places són nets i lluminosos, que hi ha lleugeresa i frescor a l’aire, que la gent marxa amb les orelles dretes. Com que això és temperamental, i a mi em sembla que sóc home de mar, perquè els treballs del mar són per a mi els més entretinguts i divertits i els que entenc amb més facilitat, no puc deslligar el mar de la tardor.

És clar que les circumstàncies de la vida fan que hom hagi de dependre sempre d’una cosa diferent del que demanen el temperament i l’instint. Però aquesta cadena de desharmonia, que forma el teixir i el desteixir de la Providència, explica per què com més forta és l’obligació de navegar en el safareig ciutadà més plaer dóna la contemplació del mar des d’una altura o des de la popa d’una barca.

El mar és ara una cançó diversa i canviant d’una incoherència subtil i delicada. El sol molesta poc. Els africanismes que té el nostre paisatge, la monotonia del cel, la blancor de les parets, la sequedat dels camps, el dogmatisme dels nostres cors, s’endolceixen ara a dins d’un torterol de fum lleu. Jo aprofito l’estona per parlar amb els capellans i amb les dones. Els capellans en aquest temps semblen haver deixat el trabuc i la canana en un racó de la rectoria, i les dones, ara, no pessiguen ni xisclen tant i, encara que juguin, saltin i fugin com si haguessin menjat cabrit, de vegades tenen una flaquesa amable.

En aquest temps estic en el meu element. Tinc un bot i una vela llatina que m’encanten. La solució dels problemes del vent i de la vela són una cosa simple i modèlica, d’una sobrietat definitiva. La vela barreja la prudència i el risc i el timó us fa treure un ull de perdiu.

Amb el bot, el drap hissat, navego per aquestes cales i poblets incrustats en la grandiositat geològica de la costa. A tot arreu tinc un amic que està sempre disposat a menjar un cent de caragols o un peix guisat o un conill de bosc, i amb aquests amics tan savis no hi ha manera de renyir. El vi de les vinyes que donen al mar és bo i té un aspret que cueja i us mossega la llengua. I de vegades, per començar, mengeu un rovelló o un pinetell a la brasa, i és com si us mengéssiu una orella de senyoreta impregnada de pinassa.

I ja, després d’això, la resta ¿què hi fa? ¿Us pot inspirar alguna confiança la vida d’avui, tan refinada per un cantó, i tan àrida, tan d’escola de nou a deu —olor d’acetilè i de paper mastegat— per l’altre? Si feu alguna concessió a les aparences, més ferm us enganxen a la carretel·la de cartó, de la faramalla i dels flocs. ¿A qui emociona avui el natural? ¿A qui exalta la veritat? Gairebé tot és fictici i aparent, i cada dia ens allunyem més de la realitat. Jo no canviaria pas la vida de la gent d’aquests pobles sense església i sense rellotge amb la dels nostres optimistes enravenats i sofisticats. ¿Sentit de la vida? Aquí el teniu, el sentit de la vida… Que tothom s’armi del seu sarró i de la seva escopeta de canya i surti a la caça de les melodies d’aquest món, que sempre volen més altes…

A la caiguda de la tarda hem varat el bot, hem hissat la vela, que el vent de la terra ha inflat com un cor. El vent ratllava l’aigua de ratxes negrenques, xiuxejava en els bossells, a les drisses. A l’horitzó, ple de soledat, d’una rojor somorta, morada, corria un bergantí. Ens ha passat frec a frec una barca plena d’ombra, la gent remant rítmicament. Hem anat deixant enrere els llums del poble. S’ha encès el far, i els feixos de llum han començat de girar amb una solemnitat paternal i mecànica.

¿Ens arribarà a donar algun dia aquest paisatge, pel gra d’atzar que té, un bocí d’ataràxia i de serenitat?

 

La tardor té cada dia més encant. El temps és plujós i no es cansa de caure una aigua petita i fina que difumina les muntanyes a dins d’una boira blavenca lleugerament tocada de malva.

De vegades, però, a mitja tarda, s’aclareix un xic i es pot anar a donar una volta. Passejo, quasi sempre, per la vora de la mar. En aquest temps, quan plou, tot està en calma. L’aigua sembla adormida. Se sent el formiguejar golós a les roques i el rosec a la sorra. La mar té un color entre groc i blanc, de perla. Una llum interna sembla pujar de la profunditat. Durant tres dies no s’ha mogut de davant del poble un gran bergantí. Sense vent, ensopit, immòbil, les veles penjant, desinflades, semblava un ocell ferit…

 

L’altra tarda uns mariners d’aquí, encuriosits, vararen un bot i s’acostaren al vaixell. Quan tornaren, molta gent els esperava. Contaren que portava unes lletres molt rares a la popa, i això féu suposar que el vaixell era grec. Mentre s’hi acostaven sentiren una remor de cantúria d’acordions i repicament de fustes. Arribats a pocs metres, veieren set o vuit homes asseguts a la roda de proa. Davant d’ells un negre, quasi nu, feia contorsions i talonejava. El negre s’acostà a l’orla i demanà als mariners en castellà —això no és estrany, perquè tots els negres, si no parlen el castellà, l’entenen— per les dones del poble, i els digué a més a més que l’endemà, si la calma continuava, es tiraria a l’aigua i nedant arribaria al poble. A la gent d’ací, el negrito no els agradà pas gaire.

Estic segur que anit passada molta gent somnià l’espectacle de l’arribada del negre a la platja. Aquest matí, però, ens hem adonat amb una certa recança que el vaixell havia desaparegut. Ens han dit que s’havia alçat una mica de vent de terra i que havia filat com una daina cap a llevant. Els noctàmbuls han vist la llanterna roja del bergantí enfondant-se mar endins, traient de tant en tant una lluor que s’anà esmorteint en la llunyania nebulosa.

A mig matí hem hagut de tancar-nos a casa altra vegada. S’ha posat a ploure més fort. La gent diu que aquesta pluja és molt bona i que es faran bolets. El millor bolet és l’ou de reig, que es troba a les suredes. Té una carn tendra, llepissosa i molsuda. És excel·lent a la brasa. L’aquositat densa de l’atmosfera, que dóna morositat al cos i al pensament, és propícia a l’aparició de bolets i a la seva germinació ràpida.

Als mariners, aquest temps no els diu res. Els agrada, de tota manera, tenir un pretext per estar-se al cafè tot el dia jugant a cartes o per estar mig tombats a sota els porxos veient caure les bambolles de la pluja sobre el mar. Per a un mariner, la mandra és una cosa sòlida, dolça i suau. En realitat, la somnolència produïda per l’ensopiment ben administrat és el seu ideal.

Jo crec que aquest estat d’ànim de l’home de mar davant de les coses és un estat veritablement superior. Quan hom arriba a un d’aquests pobles, la falta de pretextos per matar ràpidament el temps produeix un estat d’exasperació, una tensió nerviosa que vista des de fora deu semblar grotesca. Després, hom entra en una fase d’enyorament mòrbid, que ataca els músculs del moviment i produeix una gran mandra i ganes de viure en la posició horitzontal. Però després hom reacciona —jo conec totes les delícies d’aquest estat— i troba entreteniment en la cosa més minúscula. El cansament produït per aquest entretenir-se en qualsevol petitesa és deliciós, paradisíac. El tedi, cristianament acceptat, és inefable.

Començo de trobar gust en totes les coses. Veure com plou, encendre un foc a sobre un marge, seguir els moviments d’una barca, mastegar un bri de farigola, respirar l’aire ple de reïna de pi, cercar bolets, espàrrecs o caragols, són ocupacions que honoren una persona modesta i honrada.

Si arribo a ficar-me per una esquerda en aquest estat d’ataràxia que flota sobre el país em consideraré un home ben orientat. Tots els símptomes són que vorejo l’esquerda, que em cremo. Un bon senyal d’això deu ésser l’arribar a no donar importància a les dones, ni a les novel·les, ni a les aventures, ni als diners. De tota manera, costa molt de desfer-se de la pròpia vanitat, de la fatxenderia, de la tendència a donar-se la raó sempre, a cegues, sense rumiar. La vanitat sembla segregar-se de l’estructura mateixa dels teixits humans. És una força que no calla mai, que actua sense parar, com el cor, com les vísceres essencials.

Les ocupacions em sobren. Davant la casa hi ha un petit jardí molt humit ple d’herba i de brossa, i m’entretinc, amb el càvec, a netejar-lo i arreglar-lo. De tard en tard vaig al cafè i, a la nit, a una taverna, els parroquians de la qual han improvisat un cor. Es canta, es beu, es fa el fatxenda i s’arriba a casa a les palpentes, les orelles plenes de foc, la pell tibant, el cor agitat.

A la població hi ha molts gats. Hi ha gatets enjogassats, gats indiferents, gatassos somnolents i faraònics. És inconcebible la quantitat de notícies que la gent vella té sobre els gats que han exornat la seva existència. Les velles em donen moltes dades interessants, es recorden de detalls picants i, si volen, poden explicar la seva vida relacionant-la amb la ratlla central de quatre o cinc generacions de gats. He notat que aquestes velles tenen una admiració secreta pels gats lladres i diabòlics i conten les seves gestes escandaloses amb una complaença reticent, delicadament subratllada.

De vegades llegeixo un xic, poc. Sovint algun amic m’escriu per dir-me que sóc un gandul i que hauria d’escriure alguna cosa, però sento que sóc tan poc escriptor que no val ni la pena de parlar-ne.

Els diumenges vaig al ball. Arriben els músics —un fiscorn, un cornetí, un violí, un contrabaix—, s’enfilen per una escala estreta i pugen a un empostissat estintolat a la paret. La sala, que entre setmana fa de magatzem de peix salat, els diumenges conserva una aroma que tomba la cara. Hi ha quatre becs de gas a les parets. Les rosses i ben plantades noies del poble vénen amb les seves mares, vestides de negre, tot darrere i s’asseuen als bancs laterals. Passen les hores així, amb les mans creuades sobre el ventre, i fan de vegades un badall. Els joves fan roda sota l’aranya de llautó que penja al sostre. A fora plou i se sent la cançó greu del mar.

Els músics toquen a empentes i rodolons una cosa semblant a l’estructura metàl·lica d’uns balls passats de moda. I jo de vegades ballo amb alguna noia fresca i salada una masurca de vint anys enrere o em submergeixo en algun racó de polca anacrònica i desmanegada.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

8 de novembre 1918 (1)

dijous 8 novembre 2018

Passeig per la carretera de Sant Sebastià. Dia bonic de color. El cel és d’un gris brillant, un formigueig lumínic. Els colors blancs, clars, són d’una meravellosa delicadesa. A les parets de les cases, hi ha blancs que sembla que tenen vida. Dins la grisalla, els arbres s’afinen. Passa un vent petit, suau, com el contacte d’una fulla de rosa a la pell, que fa un somiqueig a les canyes. La muntanya és plena de boletaires. Per Ros, pujo sobre el cap dels Frares. Panorama magnífic. Del cantó de Sant Sebastià, la geologia vertical i crua m’aclapara. A nord, fa de més bon mirar: el cap de Begur, de color de plom clar, Cala de Cabres i Aigua Xallida, rosades. Tamariu, sobre el verd fosc dels pins… La mar és d’un color blau-gris. A l’horitzó hi ha una gran nuvolada de cotó, plena de llum de posta. La terra, en calma. Les vinyes roges, d’un roig madur, oliós, empastat. Un xifrer, que somnia. A ponent, tot es desfà en un suc de taronja.

A l’hora baixa, des d’una determinada finestra, veig un ramat de xais menjant l’herba del cementiri vell. Hi ha un clap de petites flors blanques —caps blancs— com si hi hagués, a sota, alguna criatura enterrada. Més enllà, els camps d’herba semblen tremolar de fred.

Nit clara, viva, dins d’una volta vítria.

 

A les dues de la matinada, toquen a foc. Les campanades, tètriques, accentuen la quietud de la vila —una quietud que fa basarda. La gent dirà demà: primer es feren els estocs; ara es cremen. No crec que hi hagi al món una població menys sensible als focs que aquesta.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de novembre 1918

dimarts 6 novembre 2018

A la tarda, pel camí del cementiri i la font de Morena, pujo a can Calç de Sant Climent. És un mas de la meva mare: cent vessanes de suredes, un hort ombriu, poca i magra terra de pa i un casalot sobre la carena. Tot en el terme de la parròquia de Fitor.

Fa una tarda blanquíssima i al cel hi ha una resplendor de pasta de nata. La neu del cim del Canigó és d’un color opac i somort. Els seus contraforts inferiors, sense neu, tenen un color gris i una qualitat molla i pastosa. L’aigua somica en els recs. Tot és humit i fangós.

Els boscs són plens de veus. Les destrals piquen a tot arreu. De vegades se sent un arbre que cau. Els propietaris fan carbó o es venen les plantes. Tot quedarà pelat. L’espectacle és impressionant. La quantitat d’arbres que hauran caigut durant aquests anys de guerra és desorbitada, incomptable.

A les tres, arribo a la font de la Teula. L’aigua cau indiferent, en la solitud ombrívola del lloc. A la taula de pedra hi ha els residus d’una caragolada. Els eucaliptus que la volten, despentinats, regalimen tristesa. Les fonts rústiques, que a l’estiu són tan grates, a l’hivern es tornen tètriques. Quan arribo a la collada de Fitor, després de les vinyes mortes, el panorama s’obre, esbatanat: es veu la mar de l’Estartit i de les illes Medes, d’un color d’estany, opac.

El mas és un drama rural. Gairebé no goso entrar a la casa. En veure’m arribar tothom em mira estranyat, de cua d’ull, desconfiat. Iniciar la conversa és difícil. Per fortuna se m’acosten dos gossos famèlics, amb les orelles baixes, que m’ensumen les sabates. Això dóna un pretext per parlar… En la casa infecta, abandonada, hi viu el masover, la seva dona —una dona torta i guenya, bruta i esperrucada—, un carboner negríssim i un seu fill que té un aspecte de cretí aturat.

El naturalisme —penso— només té un defecte: ésser veritat. La frase de Carner, que els llibres naturalistes s’han de llegir amb un ram de roses al costat, és una frase una mica cursi, però inclou un consell apreciable. El naturalisme no agradarà gaire mai perquè implica la descripció i el reconeixement de la claveguera —petita o grossa— en la qual ens movem. Sobre la claveguera, hi muntem les nostres minses, miserables conviccions. Té raó Gori: la literatura més apreciada serà sempre la idealista —encara que sigui fada, mentre sigui ideal.

Retorn entre dues llums, entre la humitat de les suredes. Els mussols volen en el cel gris i baix.

 

Abans de sopar, llarga conversa amb el meu pare sobre el nou mapa d’Europa i l’abrivada enorme del socialisme. El meu pare, que ha cregut fins on ha estat possible que Alemanya guanyaria la guerra perquè era —segons ell— convenient per a la marxa del progrés, està enormement impressionat. Però, cosa curiosa: parlem amb una perfecta calma. Personalment, l’embranzida dels pobres em fa un efecte enorme: una barreja de satisfacció i de por —indestriable.

 

Al vespre, al club, faig, amb els amics, una derrama per jugar al bacarà. En el moment de passar comptes resulta que hem guanyat quatre pessetes per barba —o sigui setze cafès per cap.

Després, Coromina i el meu germà —estudiant de Ciències Químiques— s’embranquen en una inacabable discussió sobre la ciència. Coromina ataca —amb gran sorpresa meva— l’arrelada convicció del meu germà sobre l’absoluta prioritat de la ciència en tot sistema de coneixements humans. Com tots els antiracionalistes, Coromina fa frases boniques, brillants: diu, per exemple, que el descobriment de les ones hertzianes més es deu, potser, a la intuïció poètica que a un esforç d’observació sistemàtic. El meu germà s’indigna. Per mi sempre ha estat un misteri saber per què hi ha persones que fatalment són racionalistes i altres que fatalment són antiracionalistes. ¿Per què? ¿Per direcció d’estudis i de coneixements? No ho crec. Hi ha persones molt sensibles, de temperament artista, que són racionalistes. Hi ha persones obsessionades per una tècnica determinada, que són antiracionalistes. ¿Per diferència de temperament? ¿Per diferència en el grau de curiositat? Hi ha racionalistes molt tancats a la banda. Generalment, als antiracionalistes no els interessa, ans els enutja, saber alguna cosa concreta. ¿Per què?

El més petit problema bàsic em precipita en un abisme d’ignorància i de tristesa.

 

Llarg passeig solitari, a la matinada, pels carrers deserts de la vila. Des de diferents llocs veig cremar el far de Sant Sebastià. La fulguració es produeix indefectiblement, amb una precisió perfecta. A les quatre de la matinada, va cremant sempre… Davant de la tenacitat infatigable de les màquines és impossible no fer-se càrrec de fins a quin punt l’home ha vingut a menys. De vegades us vénen ganes d’anar-lo a apagar amb una galleda.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada