Arxiu de la categoria ‘clima i meteorologia’

24 de febrer 1919

diumenge 24 febrer 2019

Dilluns. — He passat tot el dia d’ahir i una part del d’avui al llit, amb la grip. He suat com un cavall. Trenta-sis hores seguides. Em llevo pàl·lid i desfet. D’un cantó em sembla que m’hauria pogut morir i que he passat just. Quan constato que malgrat la fatiga em puc llevar, penso que potser ha estat una grip benigna. Aquests dies han mort mossèn Clascar i el poeta Joaquim Folguera. I tanta gent! Les esqueles són nombrosíssimes. Fa venir pell de gallina. La gent diu que la infecció microbiana ataca sobretot els organismes forts i de complexió molt robusta. Però, llavors, ¿com s’explica la mort de Joaquim Folguera? El coneixia de vista. Era geperut i dramàticament estrafet. En passar per davant del Continental el veia darrere dels vidres, amb la barra molt acostada al mànec del bastó, de vegades recolzada en el mànec del bastó, assegut davant d’una taula amb López-Picó, Carles Riba i Obiols. Era l’home de La Revista —l’animador i l’ànima de La Revista. Li tenia una gran admiració i m’hauria agradat molt de tractar-lo. M’agradava, sobretot, perquè en aquest bany maria barceloní em semblà alguna vegada que feia cara d’irascible.

 

Darrere els vidres.

Fa una tarda clara, assolellada, paorosament delicada, exquisida. Núvols blancs. El sol els esquitxa de part de sota i es tornen de color de rosa. El sol és viu, la tarda blava, les ombres tenen una lleugeresa gairebé de primavera; l’aire, suavíssim. I la mort a dues passes! Penso que m’agradaria d’anar al moll i veure passar sobre l’aigua espessa i oliosa —amb verdositats de clova d’ostra— els vaporets absurds, amb les xemeneies altes i primes, com dibuixos de criatura. També m’agradaria —i això potser m’ho fa dir la set que tinc— entrar en una taverna i beure un vas de vi blanc sec, gelat. Crepuscle de cues de gat sobre un fons de color de taronja pàl·lid. Sensació de tornar a tenir febre.

 

Tinc molt pocs llibres. Ha d’ésser agradable d’haver nascut en una casa en què n’hi hagi molts. Hi ha condeixebles que s’han trobat amb una gran quantitat de llibres. Em faria molt de goig de poder tenir les obres completes de Flaubert. Els dotze volums de Flaubert valen trenta-vuit pessetes i cèntims. ¿On trobar aquestes pessetes? Gairebé tindré treballs per pagar l’Ateneu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 de febrer 1919

dissabte 9 febrer 2019

Diumenge. — Matí de petites volves d’aigua glaçada. Un cel com esmerilat. Fredor insidiosa i desagradable. Havia d’haver anat a començar d’aprendre la instrucció militar a l’Acadèmia de les Drassanes. No hi he anat.

A la tarda, acompanyo Xavier Güell a casa seva —un pis sumptuós i sòlid del passeig de Gràcia. Té foc a la llar. A Barcelona, veure un foc a la llar fa una vertadera il·lusió. Quina delícia! Hi ha cases que, a la llar, hi tenen uns trossos de cartró imitant la llenya. A sota hi posen una bombeta elèctrica vermella. I ja està. Després baixo fins al monument a Colom, sota la pluja mansa.

A l’Associació Catalana d’Estudiants escolto la lectura d’uns capítols de novel·la de Vidal Jover. Escriptura romàntica: moltes postes de sol, molta lluna, al·lusions copioses a Chopin, però ningú no sap de què viuen els personatges. Deuen pagar els papàs… En aquest país, el patètic és molt difícil de fer entrar. Ha d’ésser molt bo, absolutament autèntic, perquè no sigui considerat una trampa. El patètic de Maragall ha estat considerat plausible. ¿De qui més?

Després, amb el dibuixant Elies (que firma els ninots «Apa»), esperit sarcàstic, el poeta Arús, el condeixeble Vidal i dos o tres xicots més, fem cap al Refectòrium. Els esquarteraments són variats i abundants. Embafament per excés. Tot gratuït i improvisat. Als barcelonins, però, l’observació objectiva de les coses no els diverteix gairebé mai. Necessiten la incisió malèvola fins a la sang —presentada, això sí, d’una manera bonària.

 

En els primers moments de la intoxicació, l’absenta dóna una sensació de fatiga i d’aclaparament, i al mateix temps una sensació d’ingravidesa.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

31 de gener 1919

dijous 31 gener 2019

Alexandre Plana em presenta a Marià Manent, poeta —poeta catòlic exactament, pel que he vist més tard. Parlem llargament. Em sembla un jove molt intel·ligent, d’una discreció perfecta, d’una impetuositat perfectament controlada, d’una ironia ben administrada. És un xicot de pis i d’oficina molt ordenat —una d’aquelles persones que sempre tenen la taula neta i les coses en el seu lloc precís i exacte. És natural, donats aquests peus forçats, que Manent visqui fascinat pels poetes anglesos neopagans —Shelley, Keats, etc.—, que visqueren somniant les adorables nueses de Grècia i d’Itàlia esteses al sol del Mediterrani.

Manent em demana el meu concurs pecuniari per editar els escrits d’un tal Giral, xicot de casa bona, que escrivia com un àngel. No li puc donar res, perquè la meva pobresa és absolutament inqüestionable.

 

Plou. Sento caure l’aigua de darrere els vidres del pis. La pluja m’agrada sempre i a tot arreu. Mullats, els cotxes de punt, tan tronats, els automòbils, fan amb les llums dels carrers un joc entrecreuat d’esclats i lluïssors insospitats. Sota la pluja —si no plou massa— les ciutats es tornen de luxe, tenen un punt de recolliment amable. Hom hi sent el gust d’estar a dins i de treballar sota una mampara. A la nit, sento ploure al celobert, amb una monòtona sonsònia. Hi ha un degotís que pica. Em desperto quan clareja. Obro una mica el balcó. El cel té una vaga resplendor fosforescent; l’aire, un color morat i malva. Silenci impressionant. Barcelona fa l’efecte d’un inacabable cementiri.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

5 de gener 1919

dissabte 5 gener 2019

Diumenge. — Dia de vent de garbí molt aponentat, la temperatura en alça, un grau d’humitat elevadíssim, una humitat covada que es palpa amb la mà. Vora mar, aquest temps és insuportable; una mica terra endins, el seu coeficient de tristesa s’aigualeix lleugerament. Quan hom surt de l’atmosfera carregada del cafè, el primer embat de l’aire és fascinador. És un vent que fa caminar lentament i parlar amb un punt de vaguetat. A mesura que el contacte persisteix sentiu com si les orelles us caiguessin una mica. Arribeu a casa amb l’esperit desfibrat i incoherent, com si les articulacions se us haguessin afluixat i els ossos afeblit.

 

En la seva curiosa i divertida Vida de Don Quijote y Sancho —que acabo de llegir—, Unamuno presenta Cervantes com un pícaro. Ara Xènius diu en «La Vall de Josafat» que a la primera part de l’obra Cervantes és un pícaro que esdevé, en la segona part, un irònic trèmul d’estovat sentimentalisme. Unamuno sempre ha estat, per mi, un enorme confusionari: és un liberal saturat d’idees angleses que ha de navegar en l’ambient pràcticament feudal de Castella. Aquesta podria ésser —fins a cert punt— una justificació. Aquesta vegada, però, Xènius l’ha batut: l’ha batut pel gust d’estar à la page, per demostrar que no se li escapa res. Jo em demano per quina raó no es parla mai de Cervantes tal com realment fou: un home mort de fam, de fàstic i de tristesa. Aquesta és la impressió que fa permanentment a tota persona normal que el llegeixi.

 

Hi ha hagut, coincidint amb la darrera guerra, una revolució vestimentària masculina: l’aparició dels calçotets curts; hi ha hagut una revolució vestimentària femenina: l’abolició de les cotilles. I hi ha hagut una revolució en el gust literari: la gent s’ha donat, ara, a llegir novel·les policíaques. És una cosa nova en el país. La sensibilitat de la gent, després de la guerra, sembla molt més grollera.

Pel meu gust, si els detectius d’aquestes novel·les fessin de tant en tant un paper ridícul, serien molt més simpàtics. Però no n’erren ni una i totes se les pensen. Quin prestigi no va prenent Scotland Yard! Sospito només que aquestes novel·les tindrien encara més compradors si alguna vegada plantegessin les coses, no des del punt de vista de l’indefectible triomf de la policia, sinó des del punt de vista dels interessos dels lladres. No es pot pas matar tot el que és gras, em sembla!

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

2 de gener 1919 (continuació)

dimecres 2 gener 2019

Calella, hivern.1

Ara fa bon temps. La lluna de gener és la més clara de l’any. Dóna gust, a totes hores, de caminar. El pensament s’emplena de joventut i d’imprecisió. Tot té una punta, una orella llançada cap a l’infinit, i més que la possessió interessa el fervor, el desig. La lluna posa sobre les parets dels horts una blancor espessa i suau, els eucaliptus tenen, a la nit, una immobilitat oriental, l’aire és tebi de la floració dels tarongers. La platja, a les hores de sol, bull de petites flames rosses com minúscules llengües de foc. A la tarda surten al cel uns nuvolets blancs que vénen una mica cap aquí i van una mica cap allà i després —meravellosa mort— es dilueixen i fonen en el blau.

En els pobles, però, potser perquè es viu tan a la vora de la realitat i de la vida, les reaccions són violentes. Al costat de la imprecisió camina sempre una ratlla de sequedat. La indiferència de la naturalesa, la melancolia de les coses, la naturalitat sensual del paisatge, es resol, una vegada hom ha esgotat la potència d’imaginació, en pura desil·lusió. Cal, però, especular sobre aquesta caiguda, no deixar-se arrossegar i extreure de l’enquadrament de la petitesa humana en la immensitat de la vida l’elegia dolça i conformada.

No totes les coses són igualment belles. El sol dóna a la mar una inquieta immobilitat, i això, al capdavall, és esgotador. Una criatura amb els peus nus —fina pell rosada i morena— agita amb una canya una olla de quitrà fumejant i l’aire s’emplena d’una covada olor de farmàcia. Anant pel carrer, les olors de la cuina elemental, de vegades tan engrescadores, carreguen el cap i fan girar la cara. Un cistell de peix viu, que acaben de portar les barques, sembla, en aquesta llum vaporosa i suau de cap al tard, una enorme úlcera humana, mòrbida, llefiscosa, puntejada de tota classe de joies minerals. Una cosa forta és anar a les hores de sol al capdavall de la platja i flairar l’aigua d’un gran bassal —aigua de la mar i aigua de pluja barrejades— i aspirar l’olor de les algues que s’hi descomponen i de l’argila que fa olor d’espècies, de tot l’aiguabarreig airejat i putrefacte…

La vida en el poble té un ritme únic que va del desig al tedi i del tedi al desig. Si hom té prou força per collir aquest ritme, l’oscil·lació produeix a la fi un mal de cap imprecís i llunyà, un mal de cap dolç com la mel.

 

Matí, tramuntana. Em porten el cafè al llit i en el moment d’obrir els finestrons entra la llum africana i enlluernadora que hi ha sempre en aquest país. Llum d’hivern, però, d’una puresa metàl·lica, esterilitzada, una mica crua i aspra. L’habitació és blanca i nua. La fusta dels cairats és sense pintar. Sobre el llit pesat i anacrònic hi ha una màrfega vermella i florejada. A sota el llit, l’orinal hi va gran. El rentamans de ferro del racó tremola de fred i de nuesa. A la pa ret hi ha un calendari de gust valencià. Una estoreta de fonda pobra, prima com una orella de gat, s’ha mig aficat sota el llit. Sobre una cadira de formes pretensioses, la meva maleta, oberta, sembla fer un inacabable badall.

Alçant el cap del coixí veig el cel i el mar. Davant de la finestra hi ha uns pals de barca, tibats. El cel és d’un blau esbandit, lluent, esmerilat. A l’horitzó el dia és una mica cru, moradenc. Veig passar el vent furiós sobre la mar. L’aigua, d’un color verdós, sembla fugir de terra. A la vora, l’aigua es rissa lleument. A vint braces comença, però, la fugida delirant. Les onades, empenyent-se, pujant una sobre l’altra, sal tant, passen ininterrompudament, amb una força folla, com un ramat de dofins foragitats. L’horitzó no és prou vast per la dispersió de mar, sembla queixalejat. El vent xiula a les cantonades, grata els teulats amb les seves ungles de gat, entra i surt pels porxos furient, cau sobre la mar, amb una for ça impetuosa, arremolinat. El sol, en el cel pur, sembla un lleonet jovençà. Toca els verds obscurs dels ventres de les onades, les crestes d’escuma brillants, el polsim d’aigua ple de puntes de diamant. Hi ha la silueta d’un gran vapor que intenta passar, a cops de coll, brandant de tossuderia, entre un deliri de ruixats d’aigua assolellats, el cap de Sant Sebastià. Passa un bergantí, en popa, com una daina, un floc voleiant, les veles aferrades, que ve d’Itàlia. Les illes Formigues, mig submergides, treuen un ullal de roca rogenc, ensagnat. Del llit estant es veu el desencadenament de la naturalesa dins d’un aire serè, ple de claredat.

Prenc el cafè. No puc separar els ulls de la finestra. La brutalitat del vent del mar és fascinant. Les escates lluents de l’aigua m’arriben a enlluernar. M’acosto, abrigat, a la finestra. La platja és deserta. Pels carrers no passa ni una ànima. A la sorra d’or fos, les embarcacions pintades de verd poma o de vermell amb una franja de color de quitrà tenen un aspecte misèrrim, inconsistent, desmanegat. Torno al llit tremolant. L’escalforeta em retorna lentament. Penso que es deu estar bé a redors del vent, al sol. És el temps que es dau ren les taronges i els ametllers treuen els primers rosats de coral. Els redorsos són plens de gats de panxa al sol que s’estiren les potes amb un ull mig aclucat. Sempre hi ha algun gatet que juga amb l’ombra de la seva cua o amb una ploma errant. Penso també que en dies així és quan és més bona la sopa de rap, amb una torrada, una cullerada d’allioli i vi de Llançà. Penso en moltes altres coses… Poca estona, però. La finestra m’atrau, fascinant.

La llum del sol és com un cristall. El vent i la mar tenen una fúria inútil, delirant. Tot és indiferent i igual, àdhuc el coral dels ametllers, el gat enjogassat, l’allioli i la sopa de rap. Sobre la llum de la finestra passen les coses d’aquest món —aigua i vent i polsim de diamant— cap a l’horitzó cru, moradenc. La mateixa claredat em desdibuixa el dia i les parpelles em cauen després d’un espasme d’enlluernament sobtat.

 

Camino per fora, el cap ple de pensaments vagabunds, els sentits dispersos, a l’atzar. Veig davant meu, vagi allà on vagi, una mica més a prop, una mica més lluny, l’ermita de Sant Sebastià. L’ermita és l’essència del nostre esperit, el nostre perenne baluard comarcal. Aquestes quatre parets blanques em fan sentir les arrels: aquesta és la meva terra, aquí vaig néixer; en els dos o tres minúsculs cementiris de la rodalia hi reposen les generacions familiars de les quals no sóc més que el somni momentàniament realitzat. Aquí —si tot va bé— m’enterraran.

L’ermita és la nostra vida més alta: és la nostra primera mirada, el paisatge de la nostra joventut i dels nostres amors, la torre de guaita des de la qual els estels ens semblen més pròxims i podem tenir una idea del panorama dilatat del món. És la nostra vida mortal: tots portem el record d’un sofregit de l’ermita clavat al cor i una ombra de vi rosat tremolant a la nina de l’ull. I la darrera cosa que veurem en morir-nos i la que veuen els nostres morts és la proa de l’ermi ta, penjada entre el mar i el cel, suspesa en el buit de l’oblit fabulós.

Les cançons, la serena claredat del país, la petita avinguda de xifrers davant del mar, sobre el pendís, l’olor de farigola i romaní sota la remor dels pins, les feines de la terra, la mar de l’atzar i del neguit… Col·laborant amb aquestes elementals necessitats, les imatges, els plaers i els dolors de les generacions passades han creat una tradició, una llei que ha governat inexorablement els nostres morts, que ens guia a nosaltres, que guiarà l’esdevenidor. Davant d’aquesta terri ble persistència és una follia l’evasió. La tradició ens ha dibuixat el cor, els goigs puerils de l’ermita ens han modelat la llengua, el pensament s’emmotlla sobre la melodia del cel, del pujol i de la branca caiguda sobre els penya-segats de basalt i de granit.

… Torno a casa. A la vora del foc distreu molt de cremar en silenci trastos vells, recordar alguna cosa o llegir. També fer en aquest temps el resum de l’any. ¿Què ha passat a Calella durant aquest temps? Hi ha hagut quatre morts —tres vells de més de seixanta anys i una noia de vint; quatre casaments; cinc naixements, quatre desgràcies, quatre il·lusions, cinc misteris. La pesca ha anat com sempre, malament, i la gent viu d’anar a fiar. El senyor rector s’ha fet molt vell… El gran fet d’aquest any ha estat —ara ho recordo— el saqueig del vapor.

Un vapor, no sé quin, navegava de Gibraltar a Liorna, seguint la seva ruta natural. Trobà mal temps i s’aterrà per entrar a la bonança. Era per Nadal. La xusma dels tripulants volgué fer la festa. Amarraren el timó. Estaven cansats del passat temporal. Menjaren, begueren, cantaren, s’embriaga ren. El vapor caminà moltes hores sense govern, i a primeres hores de la nit topà contra les illes Formigues. Se li obrí una via d’aigua i quedà assegut sobre els niells i els farellons. La xusma, enmig d’una cridòria infernal, arrià un bot i féu cap als llums de la terra que semblaven més acostats. Els homes arribaren mig morts i no podien adonar-se del que havia passat. Feren foc a la taverna. Passat l’espant, l’embriaguesa els sortí altra vegada a fora i s’adormiren com animals.

Feia una nit fosca, però plena de quietud. El mar no se sentia. Es veia, al lluny, una llum verda immòbil: era el fanal del vapor que havia romàs encès per un no sé quin determini de l’atzar. Aquella llum abandonada era una temptació. La gent espiava la lluor amb la joia als ulls. Ombres baixaren a la platja i avararen les embarcacions. Remant en silenci —les pales treien cuques de llum— s’acostaren al vaixell. La carcassa semblava l’ombra d’un fantasma mort. Feren l’escalada de quatre grapes i després amb cordes que amollaren de dalt carregaren el botí en les embarcacions. Durant el saqueig no se sentí ni un mot. És agradable de saquejar un va por. A la matinada tot era acabat i la gent dormia al llit en pau i quietud.

El vaixell ha quedat ajagut sobre les roques. Les ones que alça el nord xoquen amb el casc negre i s’aixequen riells d’escuma blanca que enlluernen amb els raigs de sol. A l’hora de la posta, el sol moribund dóna a la desferra un aire sinistre i misteriós. Es va fent fosc. El vent xiula a les cantonades, esfilagarsa un plor de criatura, eixuga la llum groga d’una finestra. El foc de Sant Sebastià s’encén i els raigs donen la volta amb una majestuosa solitud.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. En les edicions anteriors, aquesta continuació del 2 de gener constava amb data del 3 de gener. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada