Arxiu de la categoria ‘clima i meteorologia’

22 d’agost 1918

dimecres 22 agost 2018

Ahir féu un mal dia. Vent del car1 de llevant. Pluges intermitents. Els estiuejants no saben què fer. Les cases són massa petites per aguantar una gotellada. Els pescadors anaven amb esclops tot el dia. Estranya novetat del retruny dels esclops pels carrers. Avui la gent ha tornat a les espardenyes. Tot s’ha eixugat i assecat. Aire de tramuntana viu, cel blau, tot sembla ressuscitat i nou. Ja no fresqueja. De tota manera, l’aire és més prim i més fi, la xafogor sembla esvaïda. El ventet és tan agradable que produeix, a la cara, la mateixa sensació de l’aigua fresca.

 

Hermós enllesteix un palangre a l’ombra d’un bot, assegut a la sorra. Em fa un crit i m’hi acosto. S’ha tret la gorra de patró de bou i ensenya una calba allargada, d’un color blanc groguenc. Unes gotetes de suor, petites però individuades, li piquen la clepsa. Té una cara ferotge i peluda, els narius arremangats, la boca molla, d’australopitec.

—¿Diu que s’acaba la guerra? —fa mentre clava un ham a la rebava de la cofa.

—¿Qui ho ha dit?

—Ho ha dit un senyor que portava sabates, al cafè…

—Valga’m Déu!

Hi ha una pausa llarga i després diu:

—De tota manera, és una mala notícia.

—¿Dir que s’acaba la guerra és una mala notícia?

—Sí. Les guerres porten el peix.

—Bah, bah!…

—Et dic que sí! És l’experiència. He fet fer una moixonera nova. Ara la tenyiré. Si s’acaba la guerra, bona nit moixons. No se’n veurà ni un per medecina… El peix vol soroll, remor, canonades, estropicis

De vegades, el contacte amb la gent deprimeix.

Hermós ha dit tot això amb uns ulls que a mesura que ha anat parlant se li han anat entristint —és dir, amb uns ulls de creure-ho. La depressió ha anat d’augment. Són coses davant de les quals jo no sé què dir.

 

Als pescadors els agrada el cant —sobretot les cançons amb una lletra que doni gust a la boca i una musiqueta gronxada en el balanceig.

Un pescador de Calella, afeccionat a cantar, em diu:

—M’agradaria més saber tocar la guitarra que tenir panteó…

Parlant d’un seu company, que al seu entendre canta sense tenir-hi toc, diu:

—Quan canta sembla que es cala foc…

 

Al vespre, passo una llarga estona parlant de peixos amb els pescadors.

A les dues, un home s’alça de la cadira i sento que diu:

—Nois, demà hi ha matines. Me’n vaig a dormir. Bona nit. Immediatament després d’haver dit «bona nit», agafa la primera cadira que es troba al seu abast i fa, tot asseient-s’hi:

—Pepet, porta un remenet!… Després encén un caliquenyo.

 

En retornar a casa contemplo una estona la lluna. Navega pel cel lleugerament tocat de boira fina en una suspensió inconsútil, dins d’una flonjor suavíssima. La llum i la boira es fonen en una mena d’èxtasi silenciós i passiu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. 3. Car d’enfora: mar que ve de lluny sense fer sentir els seus efectes a la costa; cast. car de fuera. Car de terra: mar que ve de la banda de terra; cast. car de tierra. Tenim vent de car de terra, Ruyra Pinya, ii, 55. Loc. —Anar amb el car a proa: estar embriac (Sta. Eulària d’Eivissa). Refr. —«Lleva-ho del car, posa-ho a la pena, tot és antena» (or., val.); «Treure-ho des car i posar-ho a sa pena, tot queda a s’antena» (Men.). Es diu parlant de coses que poden sofrir cert canvi sense perdre res ni mudar gaire. Fon.: káɾ (or., val.); káɾt (St. Feliu de G.); сáɾ (Palma, Manacor); сá (Llucmajor); kár (Men.). Etim.: del gr. κάροιον, mat. sign. (cf. Vidos Storia 301. DCVB []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

2 d’agost 1918

dijous 2 agost 2018

Fa el temps d’estiu: gargalet al matí; xaloquet al migdia; garbí fluix a la tarda; terralet a la nit. De dies, canten les cigales; al vespre, els grills.

Una de les majors delícies del Canadell és anar, havent dinat, a jaure un parell d’hores, a l’ombra del ventre d’una barca. A les dues de la tarda, l’ombra, de color torrat, té un parell de pams d’amplada, i la sorra, que el sol acaba de deixar, encara és calenta. Però, a mesura que la tarda va avançant, l’ombra s’eixampla i l’arena es refresca. Primer us hi estireu de costat; després el lloc dóna per estendre’s, de cara al cel, de pla. La llum és d’una blancor gasosa, efervescent, enlluernadora. A l’aire, sobre les parets blanques, a l’arena rosada, la llum en fusió fa unes flotants, vaporoses llengüetes d’aire que saltironegen. La pàl·lida buidor blavissa del cel sembla tenir una crispació lumínica. Sobre el blau fort de la mar passa el ramat monòton dels moltonets d’escuma. Tot plegat és tan sumari i simple, i dintre del frenesí roent l’ombra és tan fresca, que us envaeix un ensopiment somàtic, una vagarositat biològica us desfibra les entranyes. Si parleu amb algú arriba un moment que un o altre no torna contesta. La parpella us cau sobre la imatge de les barques fondejades arran d’aigua que teniu a la nina dels ulls. Arriba un moment que els riells de color que el pintat de les barques fa tremolar sobre l’aigua us passen per ull. Sobre la ratlla de l’horitzó, queixalejada pels borralls d’escuma, hi veieu flotar unes pampallugues —com una forma incerta flotant en el mar. La costa de garbí —els Forcats, Cap Roig, Cap de Planes— se us difumina en una imatge que la bonior interna esfilagarsa i desdibuixa. Hi ha un moment que deixeu de veure els rocs de les Formigues… Aquesta lenta fugida a perdre el món de vista no arriba mai, però, a la inconsciència completa. Per més condormit que quedeu, se us mantenen sempre lúcides dues o tres sensacions precises: el pessigolleig del vent sobre la pell; l’olor del tabac que acabeu de fumar —i, si no sou fumador, el perfum que fa el marisc i l’alga tocada pel sol…

 

 

Quan, al cap d’una hora o dues, obriu els ulls i alceu el cap, sentiu una esgarrifança de fred. La tarda ha anat passant, l’ombra s’ha eixamplat, i el vent, ara més fort, l’ha refredada amb un retoc humit. Toqueu la sorra i teniu la sensació de tocar un drap mullat. Després de la incandescència del color, els colors s’han fixat i precisat —i el dibuix és més fred, estàtic.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 de juliol 1918

diumenge 15 juliol 2018

He estat uns quants dies sense escriure. Ha fet molta calor. Una calor rabiosa. (Aquest adjectiu, que em sembla que és d’Horaci, el trobo magnífic.) La calor rabiosa ha acabat amb la indefectible tempestat de trons i llamps i pedregada… sí, la pedregada justa per destruir la collita de les vinyes. Les delícies maternals de la naturalesa! Veure els llamps tan pròxims, fosforescents, morats, violacis, ensofrats de groc, carminats, darrere la densa cortina blanca, fantasmal, del calabruixó, és un espectacle que mai cap escenari no podrà vagament imitar —per més fastuós i enlluernador escenari que sigui. No hi haurà mai cap morena Salomé el perfil de la qual pugui comparar-se al zig-zag d’un llamp clavat a terra, ni cap vel de Salomé més fascinador que els vels —boirina blavenca, lleu, brodada— d’una pedregada.

Però la frescor ha estat de poca durada.

Aprofitant la mica de frescor deixada per la darrera tronada, he anat al mas. He passat un parell o tres d’hores mirant papers i regirant calaixos. He confirmat el que ja suposava: la poca afecció dels meus avantpassats per la lletra impresa. He trobat tres llibres vells: les Faules d’Isop en una edició amb gravats al boix, violents i grollers; la Gramàtica catalana de Ballot en l’edició de 1814 i uns exemplars dels Diàlegs de Lluís Vives.

He trobat també uns llibres de batxillerat i de carrera, del meu pare i de l’oncle Martí, i una quarantena de quilos de llibres d’anar a missa que foren propietat del senyor Esteve Casadevall. Res. Modèstia a part, és un fet que jo, a vint anys, he comprat més llibres per llegir que les deu o dotze darreres generacions de la meva família. No sé pas si aquest fet és gaire bon símptoma per a la bona i sensata marxa de la pròpia institució familiar. Potser té raó la tia Lluïsa quan, en veure’m arribar amb un «altre» llibre, no es pot estar de dir:

—Malaguanyats diners!…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

3 de juny 1918

diumenge 3 juny 2018

Havent sopat, després d’un dia pesat, de calor xafogosa, descarrega un gran ruixat d’estiu, amb trons, llamps i tota la celestial pirotècnia. En aquest país, la pluja és sempre una delícia. Quan plou, ara, no costa gens d’imaginar la sensació física de plaer que deuen sentir els arbres. L’aparició de l’aigua en aquest país polsós i sahàric ha d’ésser per a la sensibilitat vegetal com una caiguda en la deliqüescència. La captació de plaer que per als teixits dels arbres, de les herbes, de la terra, ha de representar un determinat grau d’humitat i d’aigua es podria dibuixar amb una línia onejant situada entre l’espessor de la mort per descomposició i el manteniment de la vida per accentuació d’una forma precisa, viva, estricta. Aquesta línia forma el diagrama de tota la nostra aventura còsmica.

Plogué, a bots i barrals, gairebé dues hores. Després, la nuvolada es trencà, el vent s’emportà els núvols ribetejats de groc i de violeta, sortí una mitja lluna fina i clara, i unes estrelles netes i esmolades. La resplendor estel·lar s’irisà en les cornises de les cases molles, féu, en els bassals dels carrers, uns esmorteïts colors d’estany fos, la lluna esquitxà les teulades incertes i remotes. M’hauria pogut passar tota la nit sentint el glu-glu de l’aigua a les canals, escoltant els degoters caient sobre les pedres molles. Però acabada l’aigua es dissolgué el soroll deliciós. El poble quedà immergit en un silenci buit.

Al cafè, mentre plovia, Joan B. Coromina, pàl·lid:

—Em fa mal ací!… —deia assenyalant-se el cor.

Potser això m’ha portat a sentir, amb autèntica fruïció —és ben trist de dir-ho—, que avui podré dormir d’una manera reposant i profunda.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 de maig 1918

dissabte 19 maig 2018

Ha fet una nit deliciosa, la primera de l’estiu. Sortim a prendre cafè a Plaça Nova, sota els arbres raquítics. Sensació deliciosa del soroll de l’aigua de la font de la plaça, quan obren les aixetes i emplenen un càntir. La nit és dolça, sense vent, immòbil. Les estrelles parpellegen sobre els teulats. Penso en aquella musica del Dant:

                             … sì dolcemente,
che la dolcezza ancor dentro mi suona.

 

Llarga conversació amb Gallart, Coromina, Frigola. El tema de gairebé sempre: les dones. Els dos primers vénen a dir, en definitiva, que com les dones no hi ha res al món. Tant l’un com l’altre són enamoradissos de mena i es fonen davant de la roba inteerior de les dones. Les passions de l’amor van lligades, potser, amb una certa petulància temperamental.

Frigola els deixa dir, indiferent i glaçat. Afirma contemplar l’espectacle d’aquest món amb una completa tranquillitat i una absoluta atonia. Es presenta com un fatalista acabat. Els pròdigs —diu— no tenen pas la llibertat de deixar de gastar diners; els avariciosos no tenen pas la de gastar-ne. Amb les dones, amb la generositat de les dones per l’amor, s’esdevé aproximadament igual. N’hi ha un tant per cent precís, estadístic, cada any, de generoses; les altres són inassolibles, intocables. Respecte d’aquestes, totes les aparences enganyen.

Coromina pregunta a Frigola si considera possible l’augment, en una forma o altra, del contingent estadístic de dones generoses i amables.

—Potser —diu Frigola— un règim d’alimentació adequat, aplicat sistemàticament, si fos possible sobretot d’acompanyar-lo d’un règim psicològic amable, podria augmentar una mica la quota de què estem parlant…

—¿Què enteneu per un règim psicològic amable?

—Vull dir —diu Frigola— alliberar la dona de preocupacions materials. La pobresa és incompatible amb una forma qualsevol de sensualitat. L’alliberació de les preocupacions a què faig referència pot arribar a vegetalitzar un ésser humà. La diferència més visible entre Adam i Eva d’abans d’haver menjat la poma i Adam i Eva posterior a la poma és potser aquesta: abans, aquesta família no tingué preocupacions i així la parella pogué portar una vida fàcil, còmoda, generosa i regalada; després les preocupacions esdevingueren obsessives, i tot, notòriament, s’escurçà… És en aquest sentit, em sembla, que el pecat original té, des del punt de vista humà, la màxima profunditat.

 

Quan la tertúlia del vespre es dissol, el poble sembla trist, abandonat, inexplicable. D’una manera positiva i certa, no fatiga res; tampoc res no atordeix totalment; d’una manera intrínseca, res no fa mal. Però hi ha una cosa estranya, misteriosa, indefinible, que us decanta sempre a pensar que tot és igual. Els dies —o les nits— en què aquest decantament es manifesta (i això a la nit implica la seguretat de l’insomni), les hores són amargues. Toquen les dues i penso, nerviós, que encara em falten dues o tres hores per tenir son. Tracto de posar una lletra nova a una cançó de bressol adequada a persones de vint-i-un anys.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada