Arxiu de la categoria ‘clima i meteorologia’

11 de desembre 1918

dimarts 11 desembre 2018

En llevar-me veig que sobre el món davalla la llum d’un sol de color de palla esgrogueïda —vagament rogenca. Sol d’hivern. Cada dia, en aquesta hora, veig, en obrir la finestra, les mateixes coses: un teulat ple de vegetacions verdoses; una paret blanca i nua al fons del jardí; les petites feixes enfangades tot l’hivern, voltades d’una vorada de rajols, i, a primer terme, dues palmeres lluents, que em fan venir fred. Trobo les palmeres massa ben compostes i simètriques. D’estructura, aquest paisatge és sempre igual. Cada dia, però, és diferent —com són diferents, en aquesta hora, cada dia, el color de la llengua i la disposició de l’esperit.

 

Ha fet una tarda clara, assolellada —tota en relleu. Al capvespre s’ha posat sobre la terra una boira flonja, tenuíssima, que ha convertit els arbres en siluetes elegants, deliqüescents.

 

Potser el motor més actiu de les accions humanes és la humiliació —o el desig de deslliurar-se’n. En la vida de poble tot és petit —i per això fàcilment observable. Totes les coses, però, són essencialment iguals, tant si són grosses com petites. Les persones que no han estat mai humiliades tenen, generalment, un aspecte bleda. Les que ho han estat massa tenen un aspecte insignificant i esmorteït. Semblen viatgers que esperen, a la nit, un tren que porta molt de retard…

L’Avi  Muné,1 un setmanari de Sant Feliu de Guíxols, em dedica, gairebé a cada número, agres crítiques. Troba que els meus articles del Baix Empordà —que escric simplement per emplenar el paper— són pedants i enrevessats. Són això —afegeixo i moltes altres coses més. Infinites coses més —si l’una desagradable, l’altra encara més. Sobre aquest punt, de seguida ens entendríem.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. «Encara més del mateix periódic.-Publicà setmanes enrera una prosa firmada per Josep Plà, qui segurament per trovar massa vulgar l’indústria de les gasseoses, s’ha donat a fer pràctiques en la de les lletres, cosa aquesta que, per ell, ens sembla una mica més aventurada i de resultats menos pràctics. La prosa a que ens referim duia el titol següent: Els tres primers capitols de la novella l’home de la cama de fusta apel·lat Joan Pins.

    »No sabem quines serien les intencions de l’autor al donar publicitat a n’aquets tres primers capitols; pero cas de que hagués entrat en els seus propósits, anticipar una mostra al públic per a que pogues jutjar de la valor de la seva obra, amb el fi de veure per la crítica si podía aventurar-se a la seva edició, naturalment afegint-hi els capitols que falten, creiem, per la nostra part, que el jove novel·lista ja pot tirar endevan, doncs li augurem una copiosa venda, sobretot si ofereix per cada exemplar que’s compri un paper moneda de 50 pessetes per a consentir destinar-li un lloc en la lleixa més alta de la biblioteca i romandre allí tota la vida sense tallá fins que se l’hagin cruspit (que’ns perdoni l’autor del llibre l’usurpació d’aquesta paraula) les arnes.» Xu – Xu n. ed. bloQG. []

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

21 de novembre 1918 (continuació)

dimecres 21 novembre 2018

Al vespre, arriba la notícia de la mort de l’amic Gervasi.

Morí a la vinya i el trobaren llarg i enravenat sota els pàmpols. Quan fou mort, l’enterraren. El dia que la gent deixà de sentir el corn es digué que potser era a Girona o potser a passar algun tracte a cal notari. Aquella tarda de tardor fou molt clara, d’un blau mes de Maria, d’una quietud enlluernadora. Havent dinat es sentí lladrar un gos a la vinya. Entre dues llums encara lladrava. Els veïns de la rodalia, estranyats, s’acostaren a la casa. El cridaner era el Secretari, el gos del pobre Gervasi. En veure venir gent, la bèstia féu uns planys guturals. Cridaren: «Secretari!», però no es mogué pas. Feren cap allà on era, més encuriosits que mai. Trobaren Gervasi a dues passes del gos, ajagut de cantó, fred com el marbre.

El vermell rabiós de la cara se li havia tornat de color de rosa pàl·lid. Ja s’acostaven les mosques verdes i les papallones vagues.

L’enterrament fou un enterrament com un altre.

Els esdeveniments més importants dels últims temps de la vida de Gervasi no tenen res de particular. El primer gos que tingué, feta la casa i plantada la vinya, es morí de vell, sense novetat. Les últimes anyades foren bones. El vi s’havia apujat. Feia un vi tan bo que a Palafrugell, quan la gent volia donar a entendre la seva qualitat, picava l’ullet. Posseí a més el Secretari. Un dia, cap al tard, es passejava per la tira de ceps i treia una herba a l’atzar. De sobte sentí fressa entre els pàmpols i veié la cara d’un gos bordai. Era un gos com n’hi ha mils en el nostre país, pigallat, sense una forma definida, escuat, sec com un clau. Quan el tingué a prop li digué:

—¿Què vol aquest secretari?

El gos mogué l’ínfima part de cua que li quedava i féu l’acció de recolzar-se, amb les potes, sobre Gervasi. Es miraren mútuament de bon ull. Quan es cansà de treure herbes, féu cap a la casa. El gos el seguí, optimista, amb una seguretat remarcable. Li posà el nom que primer li donà: «Secretari». La paraula «secretari» evocava en Gervasi, com en tota persona lliure i rústica, la visió d’una mena d’ésser esmolat, famolenc i hàbil. El nom resultà exacte.

El gos era molt lladre, però molt correcte amb l’amo. Feia sortides per matar la gana i tornava tip, ara un pas ara un altre. Entrava a les cases de pagès, obria els cabassos dels jornalers, feia saltar les peces del morral dels caçadors. Amb l’amo era tan considerat, que si per tot menjar li donava un caragol cru, també se’l menjava. Li feia, en aquest cas, però, poca companyia: fugia, en efecte, a fer-se la vida cap a una altra banda. Quan es sentí una mica més racís1 agafà un altre aire. Deixà de lladrar amb la fúria d’abans a la gent que passava. Els veia, ara, venir, fossin capellans o captaires, autos o tartanes, amb una indiferència insondable. També se li calmà molt el vigor de la bèstia i es mirà les misèries carnals amb un menyspreu aristocràtic. No pogué, però, deixar de robar. Un veí, que era del sometent, cansat de trobar el rebost solitari, digué que ho iria a dir al cabo. En el fons, a tothom agrada que el seu gos sigui una mica lladre. És una prova de vitalitat i d’intel·ligència canina gairebé tan eficient com, per a un home, tenir un compte corrent al banc. A Gervasi, secretament, li agradava.

—Cal que vagis fi, Secretari! —li deia amb una rialla—. Tens una dent molt esmolada i el Govern hi prendrà cartes…

Gervasi sempre fou un caçador petit. Quan les escopetes eren d’un sol canó encara podia mig anar. Amb les de dos canons s’embarbussava els dits als gallets, se li assecava la gola i la caça li fugia del davant, confiada. Un dia que un seu amic li digué, amb les dents estretes, davant d’un conill que ranquejava: —Tira-li el segon canó, Gervasi!—, perdé el món de vista, tirà a la babalà i matà el gos del seu company que era una fava. Aquesta mort fou una font de disgustos lamentables. Les dues famílies renyiren, els caps de casa s’insultaren i si no arribaren a les mans fou ben bé perquè en el moment d’anar-se a pegar tingueren mandra. Cada vegada que veia una escopeta de dos canons, o hi pensava, prenia un posat d’atenció pensarosa i es deia torçant una mica la boca:

—Que n’ets de burro!… Que n’ets de burro, Gervasi!

A la fi el Secretari no volgué caçar més i Gervasi penjà l’escopeta antiga sense  recança. Mentrestant se li despertà una follia quieta i profunda per la bona vianda, l’obsessió culinària. No li feia res de fer tres quarts de camí per tenir un peix fresc a la taula. Cuinant, no li venia pas del temps que hi passava. També feia durar tres quarts una picada. Li sortia una cosa finíssima, brodada. Arribà a fer sofregits amb una ondulació de matisos cal·ligràfica. Davant dels fogons la boca se li fonia. Al rebost, davant d’un pot d’anxoves o d’una olla de bitxos confits, la imaginació se li desplaçava a regions melòdiques i vagues. Els caragols foren, però, la seva especialitat. A les nits plujoses sortia amb el fanal i, si en veia un, s’hi acostava de puntetes per poder-lo collir per la banya. El caragol, des del dia que el collia fins al dia que se’l menjava, li proporcionava un pretext llarg de sensacions palatals. Aquest marge era agradable. Tenia el do d’endevinar el punt dolç de dejuni d’un caragol a part de les vinagretes que feia, tan treballades. El vi de la vinya era, per altra part, bo i abundant. Molts dies, a l’hora de tocar el corn, li venien ganes de posar-se la gorra de cantó, agafar-se el ventre amb totes dues mans i alçar una mica la cama… Es tornà búdic, faceciós, descomunal i lleuger com una palla.

Dels amics antics, de tants que anaven a passar l’estona a la barraca, pocs li’n quedaven. Per contra, hi anà molt, en els últims temps, un conegut de quatre dies, un home que li deien el Guenyo i era Meliton Rovira de nom de casa. El Guenyo tenia un ull blanc, de color de clara d’ou ferrat, i era un home rosenc, de mitja mida, més aviat prim, amb un cabell clar. Portava el seu vestit negre de casar, de solapes irrisòriament petites, lluent del fregadís. La roba li anava curta, i el coll, gran. Era molt entès en dones, sabia donar sabó i tothom deia que tenia molt de vent a la flauta. Era veritat: el Guenyo era un conquistador comarcal i fins a la data no havia treballat mai. Era d’idees reaccionàries i el que li agradava era anar a passeig amb un bri de fonoll a l’orella i després deixar-se caure a berenar. Sabia entaular-se a les cases dels altres amb impressionant naturalitat. A Gervasi no li agradava pas. Quan el veia venir per la pineda, fent el desentès, mirant enlaire, deia malhumorat:

—Secretari, el Guenyo ens ha de matar!

Després, no se’l sabia treure del davant. El Guenyo entrava a la cuina, i tot parlant del temps alçava la tapa de la cassola i hi ficava el nas.

—El caragolet va bé, Gervasi! —deia amb un aire indiferent—. No el deixis coure més. Te’n penediràs…

Gervasi llescava el pa, posava la cassola sobre la taula i li donava menjar. A la primera queixalada, el Guenyo prenia possessió de tot, agafava un aire d’amo, es posava a donar consells, feia i desfeia amb la més gran llibertat.

—A tu, Gervasi —li solia dir—, t’ha perdut una cosa. T’ha perdut el cridar. Crides massa, parles massa alt. Quan demanes els calçotets a la teva dona sembles un capità general… ¿I què et passa, desgraciat? Et passa que tu mateix els has d’anar a buscar.

—Guenyo, menja i calla… Ets un caragirat.

—Vas errat, Gervasi; et dic que vas errat. En aquest món el que s’ha de fer és poca fressa, passar la mà per sota i treballar a la callada.

Gervasi no sabia què dir-li, quedava com desarmat. Se’l mirava una estona sense dir res, entre encuriosit i indignat. Li veia l’ull mort, el coll de goma, el pèl rossenc, el vestit d’un negre de sabata. L’hauria xafat. Per acabar-ho d’arreglar, a mig berenar el Guenyo començava a cantar la palinòdia. Tenia coragre, o no es trobava mai gaire bé, el vi de l’any no li acabava d’agradar. El Guenyo volia sempre el vi de l’any passat. Quan veia que l’altre després de mitja hora d’al·lusions treia l’ampolla, s’enriolava i feia el brillant. De tota manera sempre hi trobava algun pèl o senyal.

—¿Vols escoltar, Gervasi? Aquest vi té una cosa que no m’agrada… És una mica estrany…

—En tinguessis, desgraciat, deu pipes cada any!…

—Encara que me’l regalessis no el voldria… ¿Què t’has pensat?

—¿Què m’he pensat? M’he pensat que ets un esquenadret acabat.

—No fugis d’estudi, Gervasi. Aquest vi té un punt que no m’agrada. Hi sento una cosa estranya. No badis! Si no, ho perdràs tot. Ja t’ho mereixeries, perquè ets un carcamal de dalt a baix.

Generalment, acabaven barallats. Havent berenat, mentre s’escurava els queixals, el Guenyo tenia una llengua viperina i li sortia una barra descomunal. No deixava en peu ni honra ni llinatge. Gervasi tenia treballs per fer-lo callar i per treure-se’l de davant. Se n’anava amb una cara rígida i el cos enravenat. Al cap de dos dies tornava a comparèixer com si res no hagués passat.

El Guenyo féu passar a Gervasi moments desagradables; li donà disgustos constants. La seva tolerància davant del pocasolta ensuperbit demostrava que Gervasi havia canviat. Gervasi havia estat un home absolut que no podia fer res més que el que li donava la gana. Dos anys endarrere tot allò no hauria pas passat. Es feia vell, es tornava un babau. El gos, que li hauria pogut ésser un consol, es tornà, però, molt desmenjat. Els primers temps, la mateixa gana el feia ésser atent i servicial. Com tots els gossos de pagès, agafava les coses al vol i comprenia absolutament el seu amo. Si Gervasi deia, tornant de la vinya, en el moment de voler cloure un cigarret: «Té, ara m’he deixat la petaca…», el gos, amatent, l’anava a cercar i la hi portava. Ara tot això eren simples records agradables. El gos feia una vida completament a part i, el que li deien, per una orella li entrava i per l’altra li sortia. Era un gos lliure, redimit i desavagat.

Així s’anà fent vell, i per consolar-se es decantà al cantó de la culinària i del vi de dos anys. Al capdavall morí i el corn deixà de tocar. Els de terra endins enyoraren el corn uns quants dies. Després se’n passaren amb una indiferència perfectament natural. Dels vaixells de vela que passen encara n’hi ha alguns que fan senyals amb banderes. És inútil: ningú no els contesta i hom arria els draps enmig del silenci de la mar. Els vaixells que fan senyals són cada dia més rars…

—————————-

Les edicions anteriors a la de 2012 acumulen aquesta anotació i l’anterior en una de sola, amb data del 21 de novembre. Aquesta edició les distribueix en dues parts, totes dues de la mateixa data –la segona, continuació de la primera.

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. RACÍS, -ISA adj.  Tip, ple de menjar (Empordà); cast. saciado. Quan se sentí una mica més racís, agafà un altre aire, Pla CV 59.

    Citant el volum de Pla Coses vises (CV), de la qual prové aquesta narració, el Diccionari Català-Valencià-Balear demostra que l’adjectiu “racís” pertany a l’original, i que “satisfet” és una correcció incorporada a l’Obra Completa []

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 de novembre 1918

dilluns 19 novembre 2018

Aire de tramuntana al matí, que a l’hora baixa es desferma. Els carrers, amb el vent i la lluna que fa, semblen més amples. Tot queda net de gent. La tramuntana és enervant, incòmoda, horrible, de dia. Palafrugell és una població freda, glacial, sense el menor detall de gràcia, d’una mediocritat definitiva. A la nit, si fa lluna, guanya una mica. Els blancs de les parets —sobretot els de fora vila, al costat d’una vorada de xiprers— són bonics. Però el vent ens roba la nit.

 

Coromina diu a la tertúlia haver parlat quatre hores seguides amb la mateixa senyoreta. Gori, sarcàstic: «¿Sense resultat?». Coromina, confús: «Home!… És una senyoreta molt intel·ligent!…». Gori, vermell, displicent: «Una senyoreta intel·ligent que deu estudiar per llevadora, com totes les senyoretes intel·ligents d’aquest país… Sou un tímid i la cultura de les senyoretes us impressiona. No fareu mai res…».

En la boca de Coromina, qualsevol petitesa s’engrandeix. En la de Gori, qualsevol cosa es precisa.

 

Dies estèrils, perduts, irremeiablement perduts, passats enmig d’una vaguetat i divagació sense fi. La dificultat de concentrar-me en alguna cosa em dóna febre. Si tota la vida és com això que s’anomena la joventut, és una trista vida. Veig com la meva mare i les meves germanes pugen l’escala per anar-se’n al llit. Penso que demà podrien ésser mortes… No puc eliminar l’obsessió. Insuportable vida!

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 de novembre 1918

divendres 9 novembre 2018

Tardor a Calella.

Aquest any, el pas de l’estiu a la tardor ha estat brusc i inesperat. Una nit de pluja i de vent ha canviat l’aspecte i el color de la terra i del mar. Ha canviat també l’olor. La tardor és l’estació de les bones olors. En aquestes nits tan estrellades, lleugerament boiroses, una mica humides, els camps i els arbres fan olor d’ametlles tendres i de fulla de menta picant.

Ara, a les tardes, dóna gust d’anar pels camps. Les vinyes es van daurant, les pinedes tenen una capa espessa de verd fosc, les oliveres es nimben d’una grisalla aèria i platejada. Els rostolls van prenent un color rogenc granulat. Tot el paisatge cabria entre una gerra de mel i una ampolla de rom.

Passejant, se sent, de tard en tard, la cridòria d’un vol de vailets i el lent cruixir d’un carro en una riera, el lladruc d’un gos, la violenta detonació —seguida d’una irisada espiral de fum blanc— de l’arma d’un caçador. A entrada de fosc canten els darrers grills amb una tristesa que vol dir que ja tenen l’aigua al coll i els ocells nocturns volen en l’aire espesseït, macilent, somort.

A l’Empordà, la tardor no té pas l’aire bàquic i sensual que té en moltes altres comarques o en els centres de cultura. No es podria pas construir, contemplant aquest paisatge, una al·legoria autumnal a l’estil dels antics, amb garlandes opulentes, corns de l’abundància i una tèbia Venus de cap petit i anques monumentals passejant-se per un prat amb uns arbres que esquincen un bocí de boira. La tardor, aquí, és una cosa serena, lineal, sense duresa, una mica lànguida, que us excita una melancolia diluïda i plàcida. Les coses arriben al seu màxim sentit humà a força de concentrar-se, de posar-se de gairell, de filtrar-se.

Tampoc no es podria imaginar, d’aquí estant, una tardor banal, aquella tardor romàntica de la tristesa profunda. La desesperació absurda que en certes persones produeix la visió de la caiguda de les fulles i dels arbres esparracats, que ha produït tantes poesies, pot resistir a penes el sentit del ridícul. La caiguda de la fulla té la intranscendència de la mecànica vital. I les altres coses, els mites sexuals de la tardor, la cambra de color de rosa, les petites dones en camisa sota d’una llum mòrbida, la malenconia de la virilitat exhausta, semblen postals esbravades, passades de moda, impresentables.

La tardor és l’època més apropiada als treballs de l’home corrent. La gent de ciutat trobaran que en aquest temps els seus carrers i places són nets i lluminosos, que hi ha lleugeresa i frescor a l’aire, que la gent marxa amb les orelles dretes. Com que això és temperamental, i a mi em sembla que sóc home de mar, perquè els treballs del mar són per a mi els més entretinguts i divertits i els que entenc amb més facilitat, no puc deslligar el mar de la tardor.

És clar que les circumstàncies de la vida fan que hom hagi de dependre sempre d’una cosa diferent del que demanen el temperament i l’instint. Però aquesta cadena de desharmonia, que forma el teixir i el desteixir de la Providència, explica per què com més forta és l’obligació de navegar en el safareig ciutadà més plaer dóna la contemplació del mar des d’una altura o des de la popa d’una barca.

El mar és ara una cançó diversa i canviant d’una incoherència subtil i delicada. El sol molesta poc. Els africanismes que té el nostre paisatge, la monotonia del cel, la blancor de les parets, la sequedat dels camps, el dogmatisme dels nostres cors, s’endolceixen ara a dins d’un torterol de fum lleu. Jo aprofito l’estona per parlar amb els capellans i amb les dones. Els capellans en aquest temps semblen haver deixat el trabuc i la canana en un racó de la rectoria, i les dones, ara, no pessiguen ni xisclen tant i, encara que juguin, saltin i fugin com si haguessin menjat cabrit, de vegades tenen una flaquesa amable.

En aquest temps estic en el meu element. Tinc un bot i una vela llatina que m’encanten. La solució dels problemes del vent i de la vela són una cosa simple i modèlica, d’una sobrietat definitiva. La vela barreja la prudència i el risc i el timó us fa treure un ull de perdiu.

Amb el bot, el drap hissat, navego per aquestes cales i poblets incrustats en la grandiositat geològica de la costa. A tot arreu tinc un amic que està sempre disposat a menjar un cent de caragols o un peix guisat o un conill de bosc, i amb aquests amics tan savis no hi ha manera de renyir. El vi de les vinyes que donen al mar és bo i té un aspret que cueja i us mossega la llengua. I de vegades, per començar, mengeu un rovelló o un pinetell a la brasa, i és com si us mengéssiu una orella de senyoreta impregnada de pinassa.

I ja, després d’això, la resta ¿què hi fa? ¿Us pot inspirar alguna confiança la vida d’avui, tan refinada per un cantó, i tan àrida, tan d’escola de nou a deu —olor d’acetilè i de paper mastegat— per l’altre? Si feu alguna concessió a les aparences, més ferm us enganxen a la carretel·la de cartó, de la faramalla i dels flocs. ¿A qui emociona avui el natural? ¿A qui exalta la veritat? Gairebé tot és fictici i aparent, i cada dia ens allunyem més de la realitat. Jo no canviaria pas la vida de la gent d’aquests pobles sense església i sense rellotge amb la dels nostres optimistes enravenats i sofisticats. ¿Sentit de la vida? Aquí el teniu, el sentit de la vida… Que tothom s’armi del seu sarró i de la seva escopeta de canya i surti a la caça de les melodies d’aquest món, que sempre volen més altes…

A la caiguda de la tarda hem varat el bot, hem hissat la vela, que el vent de la terra ha inflat com un cor. El vent ratllava l’aigua de ratxes negrenques, xiuxejava en els bossells, a les drisses. A l’horitzó, ple de soledat, d’una rojor somorta, morada, corria un bergantí. Ens ha passat frec a frec una barca plena d’ombra, la gent remant rítmicament. Hem anat deixant enrere els llums del poble. S’ha encès el far, i els feixos de llum han començat de girar amb una solemnitat paternal i mecànica.

¿Ens arribarà a donar algun dia aquest paisatge, pel gra d’atzar que té, un bocí d’ataràxia i de serenitat?

 

La tardor té cada dia més encant. El temps és plujós i no es cansa de caure una aigua petita i fina que difumina les muntanyes a dins d’una boira blavenca lleugerament tocada de malva.

De vegades, però, a mitja tarda, s’aclareix un xic i es pot anar a donar una volta. Passejo, quasi sempre, per la vora de la mar. En aquest temps, quan plou, tot està en calma. L’aigua sembla adormida. Se sent el formiguejar golós a les roques i el rosec a la sorra. La mar té un color entre groc i blanc, de perla. Una llum interna sembla pujar de la profunditat. Durant tres dies no s’ha mogut de davant del poble un gran bergantí. Sense vent, ensopit, immòbil, les veles penjant, desinflades, semblava un ocell ferit…

 

L’altra tarda uns mariners d’aquí, encuriosits, vararen un bot i s’acostaren al vaixell. Quan tornaren, molta gent els esperava. Contaren que portava unes lletres molt rares a la popa, i això féu suposar que el vaixell era grec. Mentre s’hi acostaven sentiren una remor de cantúria d’acordions i repicament de fustes. Arribats a pocs metres, veieren set o vuit homes asseguts a la roda de proa. Davant d’ells un negre, quasi nu, feia contorsions i talonejava. El negre s’acostà a l’orla i demanà als mariners en castellà —això no és estrany, perquè tots els negres, si no parlen el castellà, l’entenen— per les dones del poble, i els digué a més a més que l’endemà, si la calma continuava, es tiraria a l’aigua i nedant arribaria al poble. A la gent d’ací, el negrito no els agradà pas gaire.

Estic segur que anit passada molta gent somnià l’espectacle de l’arribada del negre a la platja. Aquest matí, però, ens hem adonat amb una certa recança que el vaixell havia desaparegut. Ens han dit que s’havia alçat una mica de vent de terra i que havia filat com una daina cap a llevant. Els noctàmbuls han vist la llanterna roja del bergantí enfondant-se mar endins, traient de tant en tant una lluor que s’anà esmorteint en la llunyania nebulosa.

A mig matí hem hagut de tancar-nos a casa altra vegada. S’ha posat a ploure més fort. La gent diu que aquesta pluja és molt bona i que es faran bolets. El millor bolet és l’ou de reig, que es troba a les suredes. Té una carn tendra, llepissosa i molsuda. És excel·lent a la brasa. L’aquositat densa de l’atmosfera, que dóna morositat al cos i al pensament, és propícia a l’aparició de bolets i a la seva germinació ràpida.

Als mariners, aquest temps no els diu res. Els agrada, de tota manera, tenir un pretext per estar-se al cafè tot el dia jugant a cartes o per estar mig tombats a sota els porxos veient caure les bambolles de la pluja sobre el mar. Per a un mariner, la mandra és una cosa sòlida, dolça i suau. En realitat, la somnolència produïda per l’ensopiment ben administrat és el seu ideal.

Jo crec que aquest estat d’ànim de l’home de mar davant de les coses és un estat veritablement superior. Quan hom arriba a un d’aquests pobles, la falta de pretextos per matar ràpidament el temps produeix un estat d’exasperació, una tensió nerviosa que vista des de fora deu semblar grotesca. Després, hom entra en una fase d’enyorament mòrbid, que ataca els músculs del moviment i produeix una gran mandra i ganes de viure en la posició horitzontal. Però després hom reacciona —jo conec totes les delícies d’aquest estat— i troba entreteniment en la cosa més minúscula. El cansament produït per aquest entretenir-se en qualsevol petitesa és deliciós, paradisíac. El tedi, cristianament acceptat, és inefable.

Començo de trobar gust en totes les coses. Veure com plou, encendre un foc a sobre un marge, seguir els moviments d’una barca, mastegar un bri de farigola, respirar l’aire ple de reïna de pi, cercar bolets, espàrrecs o caragols, són ocupacions que honoren una persona modesta i honrada.

Si arribo a ficar-me per una esquerda en aquest estat d’ataràxia que flota sobre el país em consideraré un home ben orientat. Tots els símptomes són que vorejo l’esquerda, que em cremo. Un bon senyal d’això deu ésser l’arribar a no donar importància a les dones, ni a les novel·les, ni a les aventures, ni als diners. De tota manera, costa molt de desfer-se de la pròpia vanitat, de la fatxenderia, de la tendència a donar-se la raó sempre, a cegues, sense rumiar. La vanitat sembla segregar-se de l’estructura mateixa dels teixits humans. És una força que no calla mai, que actua sense parar, com el cor, com les vísceres essencials.

Les ocupacions em sobren. Davant la casa hi ha un petit jardí molt humit ple d’herba i de brossa, i m’entretinc, amb el càvec, a netejar-lo i arreglar-lo. De tard en tard vaig al cafè i, a la nit, a una taverna, els parroquians de la qual han improvisat un cor. Es canta, es beu, es fa el fatxenda i s’arriba a casa a les palpentes, les orelles plenes de foc, la pell tibant, el cor agitat.

A la població hi ha molts gats. Hi ha gatets enjogassats, gats indiferents, gatassos somnolents i faraònics. És inconcebible la quantitat de notícies que la gent vella té sobre els gats que han exornat la seva existència. Les velles em donen moltes dades interessants, es recorden de detalls picants i, si volen, poden explicar la seva vida relacionant-la amb la ratlla central de quatre o cinc generacions de gats. He notat que aquestes velles tenen una admiració secreta pels gats lladres i diabòlics i conten les seves gestes escandaloses amb una complaença reticent, delicadament subratllada.

De vegades llegeixo un xic, poc. Sovint algun amic m’escriu per dir-me que sóc un gandul i que hauria d’escriure alguna cosa, però sento que sóc tan poc escriptor que no val ni la pena de parlar-ne.

Els diumenges vaig al ball. Arriben els músics —un fiscorn, un cornetí, un violí, un contrabaix—, s’enfilen per una escala estreta i pugen a un empostissat estintolat a la paret. La sala, que entre setmana fa de magatzem de peix salat, els diumenges conserva una aroma que tomba la cara. Hi ha quatre becs de gas a les parets. Les rosses i ben plantades noies del poble vénen amb les seves mares, vestides de negre, tot darrere i s’asseuen als bancs laterals. Passen les hores així, amb les mans creuades sobre el ventre, i fan de vegades un badall. Els joves fan roda sota l’aranya de llautó que penja al sostre. A fora plou i se sent la cançó greu del mar.

Els músics toquen a empentes i rodolons una cosa semblant a l’estructura metàl·lica d’uns balls passats de moda. I jo de vegades ballo amb alguna noia fresca i salada una masurca de vint anys enrere o em submergeixo en algun racó de polca anacrònica i desmanegada.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de novembre 1918

dimecres 7 novembre 2018

Desori familiar sorollós, fortíssim. M’han sentit arribar massa tard. Encara no he pogut aconseguir resoldre el problema d’entrar a casa sense fer soroll. Sobre el meu antic propòsit d’arribar a la independència econòmica, no puc comunicar cap notícia. No serveixo per a res. La meva inutilitat és completa.

 

Passo la tarda llegint. Zola és tingut per un naturalista, però ara veig, en el Mercure de París, que en escriure les seves novel·les utilitzava molt pocs documents humans concrets. Així com a l’estiu hom menja tallades de meló, els naturalistes devoren tallades de vida. Però Zola generalment improvisava, inventava. Això m’explica una cosa que ha estat fins ara, per mi, incomprensible: el caràcter unilateral, poc complex, rarament contradictori, dels personatges de les seves novel·les. Són caràcters —amb una indumentària diferent, en una època diferent— d’un sol bloc, d’una sola classe de pedra, com els de Racine.

Rellegeixo Tinieblas en las cumbres, de Ramón Pérez de Ayala, que en publicar-se m’havia fet una gran impressió. Ara, el llibre se m’aprima a les mans. És un brillant primer llibre, això sí. Ayala té la voluta de la frase castellana, posseeix l’esperit i la forma del castellà —cosa que ni Baroja ni Azorín no tenen— d’una manera naturalíssima.

Ha fet un dia clar i una tarda dolça, que he vist morir darrere els vidres. Crepuscle de nuvolades fosques, sobre el blanc oxidat de la volta del cel, amb una mica de rosa i regalims morats a ponent.

Abans de sopar entro un moment a l’Escola d’Arts. Hi trobo Lluís Medir, ajudant de Coromina, arreglant parsimoniosament el material de l’Escola, amb un gust per l’ordre, la netedat i l’eficàcia que m’encanta. Lluís Medir és un dels xicots de la meva generació més apreciables, d’una intel·ligència, per les coses concretes, més viva. La simpatia que li tinc prové, en gran part, de l’afany que sento —de vegades frenètic— d’aprendre. En el fons, només m’interessen les persones que em poden ensenyar alguna cosa. Tinc la impressió que, el que Medir sap, ho sap bé.

Els aperitius em desfan l’última part del dia. Havent sopat, innombrables cafès. Al bacarà, perdo bous i esquelles. Ressopó a la nit, amb els amics. No tinc mai diners, però sempre hi ha un o altre que en té. A més a més, hom fia. Gori menja amb una gravetat sacerdotal. A algú se li ocorre de demanar mançanilla. La beguda espanyola em fa un mal de cap horrible. Un dolor a la part alta del cap —entre la massa encefàlica i el crani. Passada la darrera part de la nit al bordell. Paquita.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada