Arxiu de la categoria ‘clima i meteorologia’

23 d’octubre 1918

dimarts 23 octubre 2018

Passeig amb Coromina per la carretera vella de Begur llegint Francesc Pujols. (El Concepte general acaba de sortir.) La lectura d’aquest llibre em fa un efecte estrany —un efecte de revelació— que en aquest moment se’m fa impossible de definir. Coromina em subratlla aspectes que són per a mi d’una gran novetat i que m’interessen moltíssim. Però ¿Pujols és un autor per llegir anant a passeig? No ho crec —malgrat que el llibre està imprès en unes lletres tan menudes que més aviat exigeixen la llum natural.

Parlem, també, llargament, de Josep Ferrer. El meu amic creu que la seva escriptura (la de Ferrer) és la d’un racionalista. Crec absolutament el contrari. No he conegut encara cap gran sensual —i Ferrer ho fou— que fos un racionalista. Els racionalistes solen ésser vegetarians, abstemis, de vida moderada, i solen tenir una salut molt petita. Però el desacord m’alarma una mica. ¿És possible que dos homes del país, que han tingut aproximadament les mateixes lletres i idèntica educació, que han vist les mateixes coses i han ingerit els mateixos aliments, puguin pensar d’una manera tan diferent sobre un home i un text recent?

En un incís del diàleg, Coromina diu que jo tinc un fons de primitivisme i que potser veig les coses amb una certa simplicitat, però d’una manera molt incompleta, matussera i grollera. Amb la diplomàcia natural de l’home tímid, afegeix que els meus mitjans d’expressió són molt confusos i ineficients, que aquests mitjans no tenen força per desempastar les coses i donar-los la silueta i el relleu —i que tot això és molt visible quan tracto de sortir de la meva tendència natural a l’esquematisme primitiu. Estic absolutament d’acord amb el que Coromina diu —hi estic d’acord no d’una manera aparent sinó real, sense ressentiment. Però ¿què hi farem? La meva passió per escriure és vivíssima. En realitat, no penso en res més.

Passat Esclanyà hem de recular. Es posa a ploure. Ens redorsem a una casa de pagès habitada per gent desconeguda. Un nen, amb la cara bruta, se’ns queda mirant amb un dit en el forat del nas; una nena, amb la cara encara més bruta, es queda immòbil tot aixecant-se una mica les faldilles. La gent gran ens fa una rebuda silenciosa i freda. Al cap d’una estona sentim que fem nosa a aquella bona gent. Arribem a la vila molls i ensopits.

Al vespre, tertúlia al Centre Fraternal. Fum espès, bravada d’àcid úric, olor de la raça llatina, humitat resclosida. Sensació d’incomoditat. No s’hi està bé. Però de sobte algú recorda —no puc precisar qui— l’epitafi de Mazzini, escrit per Carducci. L’he copiat. Diu així: L’uomo che tutto sacrificò, che amò tanto e molto compatì, e non odiò mai. Després d’haver escoltat aquestes paraules, retrobo la paciència. El cafè no em sembla tan sòrdid ni la superfície de la gent tan aspra. En moments determinats —i aquest ha estat un d’aquests determinats moments— aquesta classe d’escrits fan un cert efecte. Es podria dir que aquesta literatura —i concretament aquest epitafi— és una literatura gratuïta. Tant se val. En moments determinats, justos, fa un gran, indiscutible efecte.

 

Hi ha dies que plou. Sentir, del llit estant, caure l’aigua del teulat en la cisterna del jardí és molt agradable —tant com un soporífer.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

20 d’octubre 1918

dissabte 20 octubre 2018

Matí radiant, meravellós. Nuvolades llargues, romanes, monumentals,  sobre el blau fresc del cel. Els blancs de les cases donen una impressió de puerilitat i la calç sembla càndida. Al sol del carrer de Cavallers, la gent passa molt mudada, una mica enravenada, afaitada a contrapèl,  amb els ulls còmicament riolers.

Entro a missa d’onze. La impressió que donen molts dels que l’oeixen és d’una certa, general, indiferència.  És la missa de les persones benestants. El que no mira, satisfet,  les seves pròpies  sabates, tan lluents, mira el sostre, o la cara d’una senyora veïna, o les ungles  de les seves mans,  o els colors de confitura que baixen del rosetó. La presència forma part del programa dominical  —com l’arròs de peix del dinar i el tortell de cada diumenge. A la trona, mossèn Bosch, el senyor rector, nyeu-nyeu i taujà, sembla una figura romànica. Recita un sermó monòton,  desproveït de retòrica i de gesticulació, amb l’aire trist i arrossegat del que fa una visita forçada. Parla tan baix i amb una grisor tan densa que ningú  no l’entén de res; però això també forma part del programa del diumenge.

Passada una gran part de la tarda a Calella, amb Tomàs Gallart i Joan B. Coromina. Tornem ja fosc, amb lluna, i poques ganes d’enraonar. Fa una nit molt silenciosa. No es mou ni una fulla. A l’aire hi ha una intensa olor de fonoll. La llum de la lluna, en el verd profund de les pinedes, agafa un color  de mel rossa. A la carretera, solitària, els nostres passos retrunyen estranyament. Sentim, de lluny, que les campanes, greus, de la vila toquen les vuit. La immobilitat de les coses sota la llum flonja i esblaimada és com un recolliment, com un desvari somniós i quiet.

Al vespre, vaig al cine. Tot d’una —trobant-me mig endormiscat— sento que el pianista toca una ària de Bach i, successivament, una cançó de taverna de Mendelssohn, la Rêverie de Schumann i la Romança en Fa de Beethoven. Espero la reacció de la gent: indiferència general. Potser tothom dorm —penso. El fet que no s’hagi produït una sola reacció em sorprèn. Demano a l’acomodador pel pianista i em diu que el senyor Recolons (propietari del cine) n’ha portat un de nou, que ve, sembla, de l’Argentina; es diu Roldós i és del país. A la sortida, faig la seva coneixença. D’entrada, Roldós em sembla un bohemi apagat, evaporat, pobre i tímid.

Ressopó a la matinada. Els diumenges com aquest, durant els quals hom ha acabat per fer tots els papers de l’auca del programa, em fatiguen  més que si hagués estellat  socs d’un cap a l’altre  de dia.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

18 de setembre 1918

dimarts 18 setembre 2018

Llarg passeig pels voltants de Palafrugell —sense voler anar enlloc concretament— amb Joan B. Coromina. Temperatura agradabilíssima —exactament gloriosa. La tarda, en aquest país, és una pura delícia.

Les pinedes fan que aquest paisatge no es pugui confondre amb cap més. L’estructura bàsica d’aquestes pinedes és gairebé sempre un figura geomètrica regular: un triangle, un rectangle, de vegades un quadrat perfecte. Tot a vora dels pins hi passa una cinta de color blanc-rosat, uns camins sorrencs de granit descompost —car aquesta és l’afloració geològica d’aquest país.

Les rengleres de pins, tirades a cordill, fan pensar en les projeccions de la geometria. De color, si a l’estiu són rosses —i pini biondi de D’Annunzio— ara tornen al seu verd autèntic. Sota de les copes hi flota un verd lleuger, claret, aeri. Si els para-sols, un per un, semblen paràboles, en conjunt, vistos per sobre les pinedes, semblen un mar vegetal immòbil, unit, d’un onejar suau. Amb una mica de vent, els pins es tornen musicals —com els pollancres, com els carolins—, però la música que fan és molt diferent. Del poeta mallorquí Miquel Ferrà vaig llegir, no fa gaire, una poesia en la qual es parlava de «l’alta remor dels pins». El repicament del pollancre és juganer i gràcil i fa pensar en la música de Mozart, tan lliure i líquida. Els pins fan una música d’orgue, de rèquiem.

Les vinyes són l’element que dóna color al paisatge —una cançó canviant i diversa. Ara són d’un gris daurat elegantíssim. Solen ésser posades sobre les ondulacions, ben deixades com el pit d’una adolescent d’aquest país. A cada vinya hi ha un pou per fer el sulfat i una barraqueta. Aquesta escampadissa d’elements urbans en la terra humanitza el paisatge i el fa ésser de molta companyia. Tot és petit, ordenat, endreçat, amable —fins al punt que de vegades us vénen ganes de donar a entendre el que volen dir les senyores quan parlen d’una monada, encara que no sigui ben bé això exactament.

Passejar a la tarda, en la tardor incipient, per aquest país és una delícia —una mena de plaer físic.

De retorn, a Plaça Nova, trobem mossèn Renart, que fa cap, a peu, a la seva rectoria. Fa cara d’amoïnat. Coromina, que hi és amic —no hi ha cap anticleral en aquest país que no tingui un capellà amic—, fa un llarg circumloqui per demanar-li si n’hi passa alguna. Mossèn Renart té fama de tenir, sempre, una qüestió o altra amb el bisbe.

—No res… —diu el senyor rector, amb una rialla una mica forçada—. El de sempre. Ja us he dit alguna vegada que és molt més difícil ésser rector d’un poblet com Mont-ras que bisbe de Girona. El senyor bisbe talla el cupó d’un capital considerable, de més de catorze milions de pessetes, i jo haig de viure amb cinc ralets… No es pot fer res.

Els capellans de poble fan pena. La seva pobresa és indescriptible.

Coromina s’enfosqueix.

—Mossèn Renart —diu— m’ha aigualit el paisatge i el passeig. Sembla mentida que un país tan bonic comporti tanta misèria.

 

—————————-

 

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 de setembre 1918

dimecres 12 setembre 2018

El temporalet continua, petit. Cauen ràfegues intermitents de pluja. A la tarda, el temps s’aclareix i el soroll greu de la mar tendeix a esvanir-se. Entre les boires errants apareixen les taques —blau tendre fresc— del cel.

 

És absolutament torbadora —només cal fixar-s’hi— la semblança que algunes cares de dona tenen amb les cares dels homes. Entre la feminitat i la masculinitat hi ha sovint una diferència imperceptible —un cabell.

 

Una paraula castellana difícil de digerir: la paraula pájaro. És com si tinguéssiu una barra a la boca que us ofegués. Una altra paraula de la mateixa categoria: trigo. La més insuportable: mugir.

 

En el lèxic dels Jocs Florals, hi ha paraules que fan posar pell de gallina. Entre moltes altres: xamosa, joliua, aimia… Sembla impossible que aquest pobre idioma hagi pogut passar dels Jocs Florals a les pàgines perfectes de Joaquim Ruyra. El fet d’haver pogut produir aquesta transfiguració implica una certa virtualitat —potser.

jocsflorals

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 de setembre 1918

diumenge 9 setembre 2018

Passat el dia a Girona —sense tenir-hi pràcticament res a fer. El viatge, en tren, anar i tornar, val 3,60 ptes. Tothom ho troba car. No ho sé pas: em falta un terme de comparació. No he guanyat fins ara, en la meva vida, ni un cèntim. Els diners tenen una importància indescriptible. És claríssim. Sento que haver estat fins ara immune dels seus efectes, si d’un cantó em dóna un aspecte d’home incomplet, per l’altre em manté en un estat d’ingenuïtat gairebé angèlica. Sóc una mena d’ésser tendre, badoc i infantil.

Plovisqueja. Fa la xim-xim. Sobre els camps hi ha una gassa de vapor d’aigua molt tènue. Les llunyanies floten en una flonjor blavenca. Es veu sortir un fum mandrós per les xemeneies de les cases de pagès. El paisatge sembla adormit en la tebior del silenci.

Sota la pluja, Girona té un caràcter impressionant. Vidres molls. Els degoters dels vells carrers. Les pedres daurades dels casalots treuen, amb la humitat, una resplendor ferruginosa, interna. Les herbes parasitàries de les parets regalimen. A través de l’opacitat de l’aire, les pedres blanques de la catedral tenen un to verd clar lleugerament tocat de carmí. Totes les formes semblen més unides i pastoses. El verd de la Devesa té un toc moradenc tenuíssim. Entaforades en les cases decrèpites, totes les dones semblen interessants. L’arqueologia és afrodisíaca. Sant Pere de Galligants té un aire taujà, covard, pagès, amb la sonsònia romànica. Romanicot, romanicot!… Els paraigües saltironegen pels carrers estrets. La vertical dels carrers torna la gent que hi passa més petita. L’interior de la catedral és ferotge, terrible, d’una severitat que fa posar pell de gallina. Sensació de duresa aclaparadora, freda. És un ambient que sembla dir-vos: o això o res. Impressionant seguretat fanàtica! Surto als claustres. Alenada d’aire humit i fresc —agradable. Malgrat els murs dels voltants, que els deprimeixen, els claustres us alliberen. Per l’eixida que fan veig, més enllà del Galligants, la muntanya de Montjuïc, de color rogenc, d’una qualitat argilosa, amb les roques de color de farigola seca que afloren a terra. Torno als carrers. El fanguet. Els cafès de les voltes. Prenc dos Pernods, freds, de gust exquisit, que m’entristeixen. Llumets de ciutat provinciana. Electricitat amb icterícia. Es veuen caure les gotes de pluja davant de la llum de les bombetes. Sota els porxos, la gent es passeja, amb el gust, a la cara, de l’aire fresc. De les botigues de roba en surt un baf de roba de vellut —d’una fortor que m’arriba a sorprendre. És l’olor de l’hivern…

Retorn en un tren fosc i lent. La gent sembla esporuguida. Asseguts en silenci sobre els bancs dels vagons de tercera, tothom aguanta el seu equipatge a la falda, amb totes dues mans, com si tinguessin por que algú els el prengués. Nit d’insomni. Fatiga.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada