Arxiu per al 27 febrer 2019

27 de febrer 1919

dimecres 27 febrer 2019

Activitat normal. Vaig a la universitat; després, a l’Ateneu. Tradueixo Renard. Cada dia més difícil. He acabat els diccionaris de la casa. Renard sostenia que el millor escriptor francès de tots els temps és La Bruyère. La Bruyère, que coneixia superficialment i que ara llegeixo amb més calma, és un escriptor clar, d’una facilitat merament aparent. Sospito que traduir La Bruyère seria encara més difícil que traduir Renard.

 

Glosa de Xènius sobre mossèn Clascar, que acaba de morir. El presenta com el capellà del seu temps més important de Catalunya. Em fa sentir no haver-lo conegut. Per contrast penso en tants i tants altres capellans. Quina força té l’Església! Ho digereix tot. És la pura humanitat. És quan hom veu que poden conviure les «excursions històriques» dels predicadors corrents amb homes de la fibra de mossèn Clascar que hom s’adona de la composició granítica —humana— d’aquesta baluerna impressionant.

 

Quan la gent surt de les biblioteques sol fer una cara visible d’aclaparament i de fatiga. Tinc observat que llavors, en el moment de passar la porta del carrer, els porters es dignen saludar-vos. N’hi ha que ho fan portant-se la mà a la gorra —potser per no mirar-vos la cara llastimosa. Altres saluden fent una lleugera inclinació de cap —potser amb un levíssim somriure. Quan el somriure s’estergeix i es fa visible, ja heu passat. Si llavors us giréssiu, ¿quina seria la vostra reacció davant dels ulls burletes, irònics, del porter? No he gosat mai, encara, girar-me. Si algun dia ho faig, no sé pas què passarà: o l’hauré d’abraçar o donar-li una bufetada.

 

La universitat. Els condeixebles. És un món curiós, molt típic de la societat.

Tenim un condeixeble important: Martí Esteve. Forma part de la penya de La Revista i fa de catalanista —amb un matís una mica pedant. Parla de les coses intel·lectuals com si en tornés, amb una displicència molt acusada. Tot això no ho critico pas. Al contrari. Implica una personalitat. ¿És que hi ha algun altre xicot del curs que s’interessi per alguna cosa si no és per arribar a tenir l’aprobado? Saber alguna cosa els interessa molt menys que tenir l’aprobado. ¿Com són construïts aquests xicots? ¿Com són fets? Com que no són res, hem de dir que són conservadors. De vegades sento que parlen del papà i la mamà… ¿Hi ha alguna cosa al món que els interessi? ¿Hi ha algun llibre, alguna idea, algun sentiment que els hagi emocionat? ¿Es podria afirmar que els interessen, almenys, les dones? Ho dubto. No tinc cap prova per afirmar-ho. Sense els diners familiars que els hauran permès de tenir la carrera, ¿què serien la majoria d’ells? Sense aquests diners, ¿què seria jo mateix?

Al pati de la facultat els que parlen amb més audàcia i amb més aplom són els més incapacitats per a l’acció: els més insegurs, els més olles, els que davant de la més petita adversitat han demostrat tenir menys aguant.

Avui, la classe de Dret Mercantil s’ha fet en llengua catalana. Jo esperava alguna protesta. Recordava declaracions anteriors, que m’havien semblat molt contundents. Tothom ho ha trobat magnífic i ha estat encantat. És un curs de pasta fullada. Ni força per servir ni força per protestar.

 

A la càtedra de Dret Penal, el doctor Cuello Calón, home simpàtic, un dels pocs professors de la facultat que tenen temperament universitari, ha fet una referència, avui, a la mort, ocorreguda a Salamanca, del professor Dorado Montero. Havia estat el seu mestre. Era un home important. Les paraules del doctor Cuello han estat clares, senzilles, emocionades. Era massa bon home —ha dit— per ésser un dialèctic professional.

 

En arribar a casa ho trobo una mica tot convulsat. Por que el meu germà tingui la grip. M’entra un gran pànic.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada