.
.
Al mas, a dinar, tota la família. Matí ple de claror i de joia. Els camps, les pinedes, els boscos, tenen un relleu i una presència que gairebé mareja. Les vinyes presenten, encara, una galta daurada, morena.
El paisatge dels voltants de Palafrugell conté moltes casetes i barraquetes. És un paisatge moblat, ple de vida. De vegades enyoro la vida lliure d’aquests homes que viuen en aquestes barraques blanques, posades entre la vinya i la pineda. Però, pobre de mi, que no sé ni encendre foc, ¿què hi faria? Pura vanitat!
Al pla, la gent sembra. Els pagesos sembren amb gest humil i natural, molt diferent del gest amb què són presentats els sembradors pels dibuixants i escultors. Aquests sembradors artístics, de gest inflat i grandiloqüent, més que sembradors de gra, deuen ésser sembradors d’idees.
Per esperar el dinar —arròs amb colomí— prenc el sol. Agradabilíssim. El que sento deu ésser exactament igual que el que les sargantanes senten. I els gats. Els gats prenen el sol a redors dels pallers. Els coloms volen fent cercles al voltant de la casa. Els coloms viuen en llibertat a les golfes del mas. Els gossos dormen amb la galta sobre l’orella. Els galls encavalquen el flanc de les gallines amb aquella naturalitat que només coneixen els é
ssers no afectats pel pecat original. Si la gallina presenta, un moment, una lleugera vel·leïtat de resistència, li enfonsen el bec a la cresta i li ajauen el cap. Passa un instant i es separen després d’una espolsada del plomall. Els pardals volen curt, terregen, picotegen, forniquen sense parar. És la pau.
Francisca, la masovera, apareix a l’era, amb un cabàs de gra. Fa: tites, tites, tites… i les gallines apareixen corrent dels camps del voltant. Fa: petits, petits, petits… i les lloques, més pausades, arriben amb els pollets àvids. Fa: liues,liues,liues… i les oques i els ànecs es veuen venir, ací caic, ací m’aixeco, amb el seu aire d’animals dislocats, esguerrats, però respectables. Després fa: qüic, qüic, qüic… per espantar els pardals, però els pardals a penes en fan cas, no obeeixen.
La faixa morada —clerical— del mosso del mas esdevé una taca d’un color obsessionant. En aquest món de la pura llibertat vital, és com el símbol de la societat constituïda —no gaire ben constituïda. El que tòpicament s’anomena un mal necessari.
Mentrestant la meva mare, sempre afectada pel temps que fa, assenyala vent del sud. Està impossible de nerviositat, neguit i enervament. L’arròs amb colomí —que és excel·lent—, l’escarola fresca, el vi lleuger, no la calmen pas. L’aire lliure li és fatal. Hem de tornar.
A la carretera trobem una pobra dona amb un gran feix de llenya a l’esquena. Els pintors holandesos —pel que he vist a les reproduccions— han pintat moltes figures portant un feix de llenya. En aquestes pintures, però, els feixos solen ésser més petits. Ací són enormes. Veure una dona transportant un d’aquests volums és depriment, desagradable.
Més endavant trobem un ramat de cabres. Sota el petit núvol de pols que arrosseguen, els animals sembren la carretera de boletes. Veure un ramat de cabres i pensar en la pobresa del país, per mi és tot igual. Aquests ramats fan més mal que bé —però com més mal fan més n’hi ha.
Mentre va passant la tarda, les coses tenen un augment de presència i de relleu —que dura un instant. De cop i volta, la llum es trenca, les ombres s’abaixen i s’aprimen ràpidament i la humitat freda del vent de garbí les empasta. Tot s’impregna de grisalla. Ja a tocar a la vila, es veuen els molins de ferro que es van posant, ara, una mica a tot arreu, per regar. No són pas precisament bonics, però són útils. En un país on hi ha tan poques coses útils, aquesta consideració hauria de passar sempre davant. Si els diners que s’han guanyat amb la guerra es poguessin esmerçar en coses d’utilitat, potser els feixos de llenya que hom transporta no serien tan pesats…
Els indígenes tendeixen —tendim— a la inflor i a l’ampul·lositat. Hi ha qui, en aquest joc, hi arriba a deixar la pell. A Palafrugell hi ha un regidor que no pot parlar de res sense fer-hi sortir la paraula «estètica». No és pas agradable: ens fa caure la cara de vergonya a tots plegats. Hem tractat de fer comprendre que l’estètica no és cosa de regidors, que el vertader interès s’ha de posar en les coses reals, petites, concretes, en els detalls, que la millor manera de fer-les consisteix a no moure’s d’aquest pla… Ha estat inútil. A l’Ajuntament tothom parla d’estètica i ara mateix no es podrà passar per cap carrer de l’hàbitat.
Després d’una llarga malaltia i d’un voluminós enterrament (socialment parlant) la família del difunt entra en la pau i en la calma, en una mena de vegetal, àtona —agradabilíssima— tranquil·litat. «L’acompanyo en el sentiment»…
«Ah, sí… gràcies!». Potser seria més agraït dir: «L’acompanyo en el son. Dormi bé!».
—————————-
Les edicions anteriors a la de 2012 acumulen aquesta anotació i la següent en una de sola, amb data del 21 de novembre. Aquesta edició les distribueix en dues parts, totes dues de la mateixa data –la segona, continuació de la primera.
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Sobre la costa hi ha una remor d’escuma bruta, tèrbola. De tota manera, les barrabassades geològiques em carreguen. A la mar hi ha un llagut que pesca —sol, inútil, sobrer. Passant per dins de les pinedes, la remor dels pins fa l’efecte com si algú us mirés —invisible. Sobre la badia de Palamós, la mar fa un blau que sembla artificial, un blau llaminer, amb aigües més pàl·lides… (no trobo l’adjectiu). És un blau de contrallum, d’anunciació, un blau… (impossible de trobar l’adjectiu). És un blau que neguiteja, fisiològic, extramarí, un blau que només es pot veure a través de les aigües d’un verd… (fracàs total). Roldós està com absent. Quan arribem a l’ermita (és gairebé fosc) algú tanca la porta de dins estant. Encara se sent cantar un 
Diumenge. Amb alguns amics, Piera, el sastre, Bonany, etc., pujo fins a Sant Sebastià. Tarda esplèndida. La cinta de la carretera, sinuosa, sembla concentrar la llum més fina de la tarda. Sento destralejar, al lluny. Bramula un ase en la llunyania. Sobre un alfals verdós, salta una garsa blanca i negra. Quan passo per davant de Ros, penso, com sempre: m’agradaria tenir, a Ros, vinya i pineda. A l’ermita, la solitud és completa. Davant de Calella, els bots —cloves de nou— pesquen els calamars. Vénen dos bergantins de l’horitzó d’Itàlia, en popa amb el gargalet. Sota de la terrassa de l’ermita, la mar és de color violeta. En la mar de Tamariu, molt fora, un altre veler va de la volta de fora. Sobre el cap de Begur, una parella del bou navega lentament. Un vapor alterós i buit, que passa molt aterrat, escup aigua per la borda, a glopades, intermitentment: sembla un gos que lladra. L’aigua de l’horitzó agafa un color morat; la de la faixa de terra s’enfosqueix. Caminem pels voltants de l’ermita, badocs i suspesos. La tarda sembla separada, abstreta del temps —una mera creació de l’esperit. Si jo pogués imaginar, crear un altre món, imaginaria aquest món mateix.
