Arxiu de la categoria ‘societat’

5 de març 1919

dimarts 5 març 2019

Dimecres de Cendra. — Divago, ensopit i morós, pels carrers.

De dalt del carrer de Claris estant, es veu, al fons de la via Laietana, un dit de mar. La mar sembla haver-se assegut a l’horitzó tranquil·lament.

 

El seny català sembla una forma comercial, positiva, de l’escepticisme.

 

Aquestes joves senyoretes tan primes i gràcils, de cama llarga i d’ulls vius i esperitats, que circulen davant de la meva vista, estan destinades (una bona part d’elles) a pesar vuitanta-cinc quilos i a portar una bata amb un cinturó de borles, una gran, gran part de la vida.

 

Hi ha moments que el paisatge de l’Empordà m’obsessiona. És un paisatge que, tot i tenir sovint una elegant vaguetat, no és mai limfàtic, ni flàccid, ni deliqüescent.

 

Penso en la nota de Joubert: «Quan un meu amic és borni, el miro de perfil».

 

Angeleta. Ens ha vingut a veure ja dues vegades a la dispesa i avui —deu haver fet festa— ens ha deixat un paper escrit d’una simplicitat emocionant. Ens diu que s’enyora molt i que, si tenim algun parell de sabates per posar-hi mitges soles, ella ens les portarà al sabater. Sembla que en coneix un de magnífic. Angeleta es recorda de nosaltres. Tan poc que nosaltres ens recordem d’ella!

 

Al carrer de Mallorca, a la nit, no se sentia tocar cap rellotge de campana —o almenys jo no recordo haver-ne sentit cap. Al carrer de Pelai se’n senten diversos, d’una gravetat imposant, magnífics, d’una sonoritat que queda llarga estona flotant en l’aire.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

2 de març 1919

dissabte 2 març 2019

Diumenge. — Carnaval.

Angeleta, pagesa fascinada per la ciutat —una xicota alta, morena, desairosa, de faccions vulgars, boníssima—, s’ha llogat a una altra casa, de seguida. S’acomiada de nosaltres amb les llàgrimes als ulls. No crec pas que torni mai més al país.

Amb el meu germà anem a viure a una dispesa del carrer de Pelai, núm. 12. Hi trobem alguns condeixebles del batxillerat, gironins, i una quantitat de desconeguts. És una pensió d’estudiants, pobra, agitada, d’un desordre indescriptible.

Tarda de carnaval. Passo les hores a la tristíssima biblioteca de l’Ateneu. Molt poca gent. En el fons envejo la gent que es diverteix —encara que sigui aparentment. La traducció de Jules Renard avança amb gran fatiga. López-Picó m’escriu una carta dient que publicarà, a La Revista, una prosa meva. Ara que ho sé, se m’esvaeix el dubte: la prosa és horrible.

A la taula veïna sento que Miquel Ferrà diu a mossèn Riber, amb un aire desimbolt i lleuger, que no s’ha hagut de preocupar mai del problema econòmic. Mossèn Riber se’l mira amb una mirada oliosa i benigna. L’hauria esquarterat, triturat, desfet.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

28 de febrer 1919

dijous 28 febrer 2019

Inquietud general. Tothom està segur que estan a punt de produir-se a Barcelona conflictes enormes a la llum, l’aigua, les comunicacions i el pa. La Confederació produeix l’efecte d’un enorme gegant. Salvador Seguí és l’amo. El seu segon és Pestaña. Els conec de vista tots dos. Seguí és un català gras, una mica apoplèctic, lleugerament guenyo, d’una presentació oberta. Pestaña és un castellà flac, pàl·lid, sagristanesc, d’aspecte desconfiat. És la unitat de dos complementaris a base d’un bilingüisme molt accentuat. Romanones ha tancat les Corts i s’espera la declaració de l’estat de guerra d’un moment a l’altre. En la glosa, Xènius fa l’elogi del gra de sorra —de la vida obscura, del que treballa i calla i contribueix a fer de pedestal. El to sona una mica estrany.

Joan Climent.

És un esperit una mica femení, un receptiu conscient i organitzat. Preconitza retallar, modificar i emmotllar les obres dels altres a la conveniència pròpia i servei personal. Em considera un home sense construir perquè em falta un punt d’escepticisme amable.

—Pensar discretament d’una manera sistemàtica és no pensar! —li dic.

—No ho crec… —em respon—. La discreció es més important que el pensament mateix.

—¿Per què llegiu Nietzsche? —em digué un dia—. És un pur salvatge. Voltaire és més graciós. Però Voltaire s’ha de mirar també de superar.

—No veig pas clara la diferència que establiu entre Nietzsche i Voltaire. Salvant les diferències d’època, de país i el diferent grau de gràcia, són iguals.

—Potser sí, però el diferent grau de gràcia és molt important. És el to el que fa la cançó. Però, en fi, això és secundari. Us deia que Voltaire s’ha de superar. Monsieur Joubert és l’autor ideal.

—Joubert és una invitació a l’escepticisme. ¿Considereu que per arribar a l’escepticisme es necessiten invitacions?

Quan la vida ens hagi suficientment fuetejat, tots hi arribarem, si a Déu plau.

—Vós teniu massa tibantor, massa tensió…

—¿Coneixeu algun remei?

—Tirar una mica d’aigua al vi.

—¿No valdria més tirar força vi a l’aigua?

 

En el moment de l’enterrament del professor Dorado Montero a Salamanca, la campana de la universitat no ha tocat. L’enterrament —segons els diaris— ha estat civil.

 

Plovisqueja. El meu germà sembla haver millorat.

Pere Pla Casadevall

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

22 de febrer 1919

divendres 22 febrer 2019

Fa molt bon temps —inexplicablement bo, gairebé calorós. La roba us fa nosa. El cuiro del barret se us enganxa al front. Al carrer hi ha un aire massa suau, tebi. En el camí de l’Ateneu, trobo Gich, estudiant de medicina. Em diu que va a Palafrugell a passar el carnaval. No em tempta pas d’anar-hi. Penso poc, en realitat, en Palafrugell. No tinc temps. Àdhuc les persones com jo, tan desvagades, quantes coses no fan per falta de temps!

A la biblioteca treballo en la traducció de Renard. És difícil. No ho hauria dit mai. M’avergonyeix de veure’m voltat de tants diccionaris. És excessiu. Però això em fa comprendre la felicitat de les persones que es dediquen a l’erudició. Com deuen gaudir furategant papers, voltant-se de quilos i quilos de llibres! Quina deliciosa vida la d’aquests erudits!

Havent dinat em quedo una estona al pis. Les noies han marxat al col·legi. Una gran calma. Els sorolls del carrer arriben esmorteïts. Faig el cafè a la meva taula —és una feina agradable— i llegeixo. La meva mare fa un sargit asseguda al meu costat. De tant en tant es posa les ulleres sobre el front i em mira un moment d’una manera —¿com ho diré?— objectiva. ¿Què deu pensar de mi? Quan té la impressió que jo sento que em mira, es posa les ulleres i torna al sargit.

A darrera hora de la tarda, al Lyon d’Or, amb Xavier Güell. En dues o tres taules, hom discuteix acaloradament. Els que parlen cridant discuteixen la situació general i les vagues en curs. Els que parlen baix s’ocupen de la revifalla de la grip. Hi ha una revifalla de la grip. Güell em diu que no val la pena d’amoïnar-s’hi i que només es mor un cop. Els enamorats —Güell s’ha enamorat d’una senyoreta molt elegant, alta i prima— són valents.

Sortint del cafè enfilem el carrer de Sant Pau. Volem veure la situació de la ciutat. A mesura que anem caminant, el formigueig humà del carrer creix. La porta de sortida d’un cine sembla que vomiti gent. A les cantonades torren castanyes: hi ha persones estintolades al carrer que mengen castanyes i cacauets. Els petits aparadors, amb les plates de mongetes bullides. El soroll de les boles de billar dels bars i dels cafès. Es veu un grup d’homes que sobreïx de l’angle d’un biombo. Deuen jugar al set i mig. Els cartells de toros, a les parets —residus de l’estiu. Les parelles, que entren a les portes de les escaletes. Les peles de taronja del carrer. Les llums tristes i vagues dels pisos. La taca blanca d’una roba penjada a un balcó... Enfilem el carrer de la Cadena. No hi ha pas tanta densitat ni tanta llum com al carrer de Sant Pau. La gent és més pobra, el carrer és més ombrívol; les escaletes, més sòrdides i fosques. Les dones de les voreres són més velles. Una opressió irreparable —que té un punt de tètric. Una nena amb un càntir d’aigua —les faldilles com un esquellinc. En passar per davant d’una determinada casa —que vaig freqüentar anys enrere— penso en el menjador, en aquella senyora tan grassa asseguda sempre al balancí —aquella senyora que es feia pentinar havent sopat per una pentinadora vella— i les parets amb un paper violaci, plenes de retrats de família. Penso en aquelles cares dels retrats —en aquell aire anònim i misteriós de la gent.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

20 de febrer 1919

dimecres 20 febrer 2019

Dijous. — La vida de sempre. Treballo —més o menys. Vaig a la universitat, a aprendre la instrucció militar —la recámara, el retaco, el cerrojo…, etc.— i a l’Ateneu. Llargues conversacions amb Joan Climent i Alexandre Plana. El primer és un catòlic respectuós amb els ateus. El segon és un ateu respectuós amb els catòlics. Climent, que coneix la seva gent, es refia dels ateus. Plana, que coneix la seva, es refia dels catòlics. L’agitació social continua molt tensa.

Salvador Eures, que viu una mica al marge de tot, una mica sorprès que el món sigui diferent del que diuen les seves llibretes, em convida a passar el dia de carnaval al seu poble: al Vendrell.

He anat a l’enterrament d’un nen del professor Boix.

 

Amb el correu de la tarda ha marxat l’àvia Marieta. No s’ha pas hagut de posar dol per la mort de l’oncle Pepet. M’ha dit que fa més de trenta anys que en porta. Ha marxat amb el mocador al cap sobre els cabells blanquíssims i el cistell.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada