Passo la tarda (freda) copiant els articles de la suite quaresmal de Josep Ferrer1 per al llibre projectat. ¿Quan sortirà? Articles bons.
Les coses del país (polítiques) evolucionen en un sentit insospitat, d’un interès creixent. Fins ara semblava que tot el forcejar social es reduïa a una petició de millorament de les coses administratives. I més aviat es torna tot emotiu. És molt possible que alguns mesos enrere la gent s’hagués acontentat amb una reforma administrativa. Ara ens trobem molt més enllà —considerablement més— i la velocitat del moviment augmenta a simple vista.
Els artistes.
Marian Vinyas, que trobo ací, on ha vingut per no sé quin afer, m’explica una anècdota del músic Maurice Ravel.2 Quan el gran compositor vingué a Barcelona, l’Orfeó l’obsequià amb un gran concert. Vinyas l’acompanyà a la llotja presidencial. Se li oferí una primera part de cançons catalanes i una segona part de cançons d’ell; i una tercera part de corals grossos, imponents —un dels quals fou La mort de l’escolà de Nicolau. Al final de La mort de l’escolà, hi ha dues petites dissonàncies bellíssimes.
—I bé, mestre, ¿què us ha semblat? —li preguntà Vinyas.
—Les dues petites dissonàncies del final són exquisides —contestà Ravel amb el seu aire precís de boulevardier, fent un moviment amb la nou del coll absolutament francès.
Els artistes d’avui tenen això: l’única pedra de toc, per a ells, són els seus gustos personalíssims, la tendència de la seva obra, les seves pròpies manies. Ravel ha cultivat molt la dissonància. Si en La mort de l’escolà no n’hi hagués trobades dues, l’obra, per a ell, no hauria tingut una existència real.
—————————-
En les edicions anteriors, aquest apunt té data del 4 de gener 1919.
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
- Fragment de «Escriptors a Palafrugell». Quaderns de Palafrugell, 7. Diputació de Girona, 1999, facilitat per la Fundació Josep Pla.
Pla, Josep Pla, havia dit en alguna ocasió que el seu mestre va ser Josep Ferrer i Mascort (Palafrugell, 24-04-1875 / 10-02-1918). En un text datat el 1918, escriu: «Personalment, Ferrer fou, durant molts anys, un dels tipus més curiosos de la població. Fou un home alt, d’esquelet considerable, escàs de carns, sec, d’una pal·lidesa macilenta, nerviós, esperitat, amb una timidesa vençuda per un frenesí alcohòlic i sensual agosarat, amb una manera de riure crepitant, sacsejada i sarcàstica. [...] Tenia la carrera d’advocat. Fou jutge de la població uns quants anys. La seva vida fou la d’un bohemi de poble de tipus intel·lectual –una vida frenètica i desmanegada, a penes reprimida per un ordre burgès mediocre, pobre i grisenc [...] Ferrer arribà a tenir una cultura no gaire extensa, però sòlida, segura, bàsica, [...] Segons els seus amics més íntims, Ferrer fou un gran sensual, frenètic, violent, arrauxat: dones, alcohol, menjar. Les tres divinitats. [...] Tot això portaria a creure que fou simplement un sensual –és a dir, una criatura sense resistència possible davant els propis estats de buidor, de solitud o de tedi.»
Una mica diferent és la valoració que se’n fa a la nota biogràfica publicada a les Instantànies (Publicacions de l’Empordà, Barcelona, 1921). En aquesta nota s’hi remarca, sobretot, el caràcter de desplaçat, d’exiliat interior de Ferrer: home «d’una cultura extensíssima i profunda, d’una sensibilitat artística i d’un sentit crític extremadament agut i d’una ironia finíssima i subtil, dominat per «una ardenta set d’universalitat», devia sentir el prosaisme i la vulgaritat de la vida quotidiana a Palafrugell li retallaven les ales, l’ofegaven, li feien accentuar «el sentit tràgic de la vida». Les foteses i nimietats del Jutjat Municipal, les de la política local, l’esterilitat closa del bufet van fer que «ben prompte sentís la fiblada de l’avorriment, i s’avorria sempre, al despatx, cafè, al camp».
Vegeu completa aquesta semblança biogràfica – n. ed. bloQG [↩]
- Maurice Ravel visità Barcelona l’any 1924, és a dir, cinc anys després del 1919. [↩]
Mentre durà la guerra, foren llegits, especialment, dos periodistes: 
—És una vertadera pena que hi hagi d’haver dues classes de liberals: els liberals conservadors i els liberals anarquistes. Això demostra, però, que, més que les idees, el que ens separa és el diferent grau de tensió dels temperaments. Brossa és de la segona categoria. A les barberies, és considerat un autor difícil. En realitat és un pueril. Enmig de la sorpresa general, ha reaccionat a fons contra la revolució russa i contra la revolució alemanya, que ara està en ple desenvolupament. Una revolució no és res més que un canvi brusc del personal dirigent. A Rússia, la revolució és a fons: el canvi de personal ha estat complet. A Alemanya, la revolució és un simple procés per tornar al mateix punt de partida —allà mateix. Tot canvi brusc de personal implica la implantació d’una nova concepció del món —implica la revolució. El desplaçament del poder de l’aristocràcia a la burgesia implica una revolució. El desplaçament del poder de la burgesia als obrers és una revolució. El desplaçament del poder d’un grup burgès a un altre grup burgès no és cap revolució. En aquest cas es discutirà un matís de la llibertat política. En el cas anterior, la llibertat política serà el de menys; serà la implantació de la igualtat econòmica el que pesarà decisivament.
Parlem de Beethoven durant quasi tot el dinar. La senyora Castelló no ha dit ni una paraula. ¿Què deu haver pensat? En les mirades que ens ha dedicat —algunes d’astorament, altres desconfiades, algunes de franca ironia— s’hi traslluïa la pregunta: «¿Qui deuen ésser aquests tipus?, ¿què volen del meu marit?, ¿què pretenen amb la seva petulància?». Potser aquesta senyora viuria més tranquil·la si el seu marit no fos tan cultivat.
