Tardor a Calella.
Aquest any, el pas de l’estiu a la tardor ha estat brusc i inesperat. Una nit de pluja i de vent ha canviat l’aspecte i el color de la terra i del mar. Ha canviat també l’olor. La tardor és l’estació de les bones olors. En aquestes nits tan estrellades, lleugerament boiroses, una mica humides, els camps i els arbres fan olor d’ametlles tendres i de fulla de menta picant.
Ara, a les tardes, dóna gust d’anar pels camps. Les vinyes es van daurant, les pinedes tenen una capa espessa de verd fosc, les oliveres es nimben d’una grisalla aèria i platejada. Els rostolls van prenent un color rogenc granulat. Tot el paisatge cabria entre una gerra de mel i una ampolla de rom.
Passejant, se sent, de tard en tard, la cridòria d’un vol de vailets i el lent cruixir d’un carro en una riera, el lladruc d’un gos, la violenta detonació —seguida d’una irisada espiral de fum blanc— de l’arma d’un caçador. A entrada de fosc canten els darrers grills amb una tristesa que vol dir que ja tenen l’aigua al coll i els ocells nocturns volen en l’aire espesseït, macilent, somort.
A l’Empordà, la tardor no té pas l’aire bàquic i sensual que té en moltes altres comarques o en els centres de cultura. No es podria pas construir, contemplant aquest paisatge, una al·legoria autumnal a l’estil dels antics, amb garlandes opulentes, corns de l’abundància i una tèbia Venus de cap petit i anques monumentals passejant-se per un prat amb uns arbres que esquincen un bocí de boira. La tardor, aquí, és una cosa serena, lineal, sense duresa, una mica lànguida, que us excita una melancolia diluïda i plàcida. Les coses arriben al seu màxim sentit humà a força de concentrar-se, de posar-se de gairell, de filtrar-se.
Tampoc no es podria imaginar, d’aquí estant, una tardor banal, aquella tardor romàntica de la tristesa profunda. La desesperació absurda que en certes persones produeix la visió de la caiguda de les fulles i dels arbres esparracats, que ha produït tantes poesies, pot resistir a penes el sentit del ridícul. La caiguda de la fulla té la intranscendència de la mecànica vital. I les altres coses, els mites sexuals de la tardor, la cambra de color de rosa, les petites dones en camisa sota d’una llum mòrbida, la malenconia de la virilitat exhausta, semblen postals esbravades, passades de moda, impresentables.
La tardor és l’època més apropiada als treballs de l’home corrent. La gent de ciutat trobaran que en aquest temps els seus carrers i places són nets i lluminosos, que hi ha lleugeresa i frescor a l’aire, que la gent marxa amb les orelles dretes. Com que això és temperamental, i a mi em sembla que sóc home de mar, perquè els treballs del mar són per a mi els més entretinguts i divertits i els que entenc amb més facilitat, no puc deslligar el mar de la tardor.
És clar que les circumstàncies de la vida fan que hom hagi de dependre sempre d’una cosa diferent del que demanen el temperament i l’instint. Però aquesta cadena de desharmonia, que forma el teixir i el desteixir de la Providència, explica per què com més forta és l’obligació de navegar en el safareig ciutadà més plaer dóna la contemplació del mar des d’una altura o des de la popa d’una barca.
El mar és ara una cançó diversa i canviant d’una incoherència subtil i delicada. El sol molesta poc. Els africanismes que té el nostre paisatge, la monotonia del cel, la blancor de les parets, la sequedat dels camps, el dogmatisme dels nostres cors, s’endolceixen ara a dins d’un torterol de fum lleu. Jo aprofito l’estona per parlar amb els capellans i amb les dones. Els capellans en aquest temps semblen haver deixat el trabuc i la canana en un racó de la rectoria, i les dones, ara, no pessiguen ni xisclen tant i, encara que juguin, saltin i fugin com si haguessin menjat cabrit, de vegades tenen una flaquesa amable.
En aquest temps estic en el meu element. Tinc un bot i una vela llatina que m’encanten. La solució dels problemes del vent i de la vela són una cosa simple i modèlica, d’una sobrietat definitiva. La vela barreja la prudència i el risc i el timó us fa treure un ull de perdiu.
Amb el bot, el drap hissat, navego per aquestes cales i poblets incrustats en la grandiositat geològica de la costa. A tot arreu tinc un amic que està sempre disposat a menjar un cent de caragols o un peix guisat o un conill de bosc, i amb aquests amics tan savis no hi ha manera de renyir. El vi de les vinyes que donen al mar és bo i té un aspret que cueja i us mossega la llengua. I de vegades, per començar, mengeu un rovelló o un pinetell a la brasa, i és com si us mengéssiu una orella de senyoreta impregnada de pinassa.
I ja, després d’això, la resta ¿què hi fa? ¿Us pot inspirar alguna confiança la vida d’avui, tan refinada per un cantó, i tan àrida, tan d’escola de nou a deu —olor d’acetilè i de paper mastegat— per l’altre? Si feu alguna concessió a les aparences, més ferm us enganxen a la carretel·la de cartó, de la faramalla i dels flocs. ¿A qui emociona avui el natural? ¿A qui exalta la veritat? Gairebé tot és fictici i aparent, i cada dia ens allunyem més de la realitat. Jo no canviaria pas la vida de la gent d’aquests pobles sense església i sense rellotge amb la dels nostres optimistes enravenats i sofisticats. ¿Sentit de la vida? Aquí el teniu, el sentit de la vida… Que tothom s’armi del seu sarró i de la seva escopeta de canya i surti a la caça de les melodies d’aquest món, que sempre volen més altes…
A la caiguda de la tarda hem varat el bot, hem hissat la vela, que el vent de la terra ha inflat com un cor. El vent ratllava l’aigua de ratxes negrenques, xiuxejava en els bossells, a les drisses. A l’horitzó, ple de soledat, d’una rojor somorta, morada, corria un bergantí. Ens ha passat frec a frec una barca plena d’ombra, la gent remant rítmicament. Hem anat deixant enrere els llums del poble. S’ha encès el far, i els feixos de llum han començat de girar amb una solemnitat paternal i mecànica.
¿Ens arribarà a donar algun dia aquest paisatge, pel gra d’atzar que té, un bocí d’ataràxia i de serenitat?
La tardor té cada dia més encant. El temps és plujós i no es cansa de caure una aigua petita i fina que difumina les muntanyes a dins d’una boira blavenca lleugerament tocada de malva.
De vegades, però, a mitja tarda, s’aclareix un xic i es pot anar a donar una volta. Passejo, quasi sempre, per la vora de la mar. En aquest temps, quan plou, tot està en calma. L’aigua sembla adormida. Se sent el formiguejar golós a les roques i el rosec a la sorra. La mar té un color entre groc i blanc, de perla. Una llum interna sembla pujar de la profunditat. Durant tres dies no s’ha mogut de davant del poble un gran bergantí. Sense vent, ensopit, immòbil, les veles penjant, desinflades, semblava un ocell ferit…
L’altra tarda uns mariners d’aquí, encuriosits, vararen un bot i s’acostaren al vaixell. Quan tornaren, molta gent els esperava. Contaren que portava unes lletres molt rares a la popa, i això féu suposar que el vaixell era grec. Mentre s’hi acostaven sentiren una remor de cantúria d’acordions i repicament de fustes. Arribats a pocs metres, veieren set o vuit homes asseguts a la roda de proa. Davant d’ells un negre, quasi nu, feia contorsions i talonejava. El negre s’acostà a l’orla i demanà als mariners en castellà —això no és estrany, perquè tots els negres, si no parlen el castellà, l’entenen— per les dones del poble, i els digué a més a més que l’endemà, si la calma continuava, es tiraria a l’aigua i nedant arribaria al poble. A la gent d’ací, el negrito no els agradà pas gaire.
Estic segur que anit passada molta gent somnià l’espectacle de l’arribada del negre a la platja. Aquest matí, però, ens hem adonat amb una certa recança que el vaixell havia desaparegut. Ens han dit que s’havia alçat una mica de vent de terra i que havia filat com una daina cap a llevant. Els noctàmbuls han vist la llanterna roja del bergantí enfondant-se mar endins, traient de tant en tant una lluor que s’anà esmorteint en la llunyania nebulosa.
A mig matí hem hagut de tancar-nos a casa altra vegada. S’ha posat a ploure més fort. La gent diu que aquesta pluja és molt bona i que es faran bolets. El millor bolet és l’ou de reig, que es troba a les suredes. Té una carn tendra, llepissosa i molsuda. És excel·lent a la brasa. L’aquositat densa de l’atmosfera, que dóna morositat al cos i al pensament, és propícia a l’aparició de bolets i a la seva germinació ràpida.
Als mariners, aquest temps no els diu res. Els agrada, de tota manera, tenir un pretext per estar-se al cafè tot el dia jugant a cartes o per estar mig tombats a sota els porxos veient caure les bambolles de la pluja sobre el mar. Per a un mariner, la mandra és una cosa sòlida, dolça i suau. En realitat, la somnolència produïda per l’ensopiment ben administrat és el seu ideal.
Jo crec que aquest estat d’ànim de l’home de mar davant de les coses és un estat veritablement superior. Quan hom arriba a un d’aquests pobles, la falta de pretextos per matar ràpidament el temps produeix un estat d’exasperació, una tensió nerviosa que vista des de fora deu semblar grotesca. Després, hom entra en una fase d’enyorament mòrbid, que ataca els músculs del moviment i produeix una gran mandra i ganes de viure en la posició horitzontal. Però després hom reacciona —jo conec totes les delícies d’aquest estat— i troba entreteniment en la cosa més minúscula. El cansament produït per aquest entretenir-se en qualsevol petitesa és deliciós, paradisíac. El tedi, cristianament acceptat, és inefable.
Començo de trobar gust en totes les coses. Veure com plou, encendre un foc a sobre un marge, seguir els moviments d’una barca, mastegar un bri de farigola, respirar l’aire ple de reïna de pi, cercar bolets, espàrrecs o caragols, són ocupacions que honoren una persona modesta i honrada.
Si arribo a ficar-me per una esquerda en aquest estat d’ataràxia que flota sobre el país em consideraré un home ben orientat. Tots els símptomes són que vorejo l’esquerda, que em cremo. Un bon senyal d’això deu ésser l’arribar a no donar importància a les dones, ni a les novel·les, ni a les aventures, ni als diners. De tota manera, costa molt de desfer-se de la pròpia vanitat, de la fatxenderia, de la tendència a donar-se la raó sempre, a cegues, sense rumiar. La vanitat sembla segregar-se de l’estructura mateixa dels teixits humans. És una força que no calla mai, que actua sense parar, com el cor, com les vísceres essencials.
Les ocupacions em sobren. Davant la casa hi ha un petit jardí molt humit ple d’herba i de brossa, i m’entretinc, amb el càvec, a netejar-lo i arreglar-lo. De tard en tard vaig al cafè i, a la nit, a una taverna, els parroquians de la qual han improvisat un cor. Es canta, es beu, es fa el fatxenda i s’arriba a casa a les palpentes, les orelles plenes de foc, la pell tibant, el cor agitat.
A la població hi ha molts gats. Hi ha gatets enjogassats, gats indiferents, gatassos somnolents i faraònics. És inconcebible la quantitat de notícies que la gent vella té sobre els gats que han exornat la seva existència. Les velles em donen moltes dades interessants, es recorden de detalls picants i, si volen, poden explicar la seva vida relacionant-la amb la ratlla central de quatre o cinc generacions de gats. He notat que aquestes velles tenen una admiració secreta pels gats lladres i diabòlics i conten les seves gestes escandaloses amb una complaença reticent, delicadament subratllada.
De vegades llegeixo un xic, poc. Sovint algun amic m’escriu per dir-me que sóc un gandul i que hauria d’escriure alguna cosa, però sento que sóc tan poc escriptor que no val ni la pena de parlar-ne.
Els diumenges vaig al ball. Arriben els músics —un fiscorn, un cornetí, un violí, un contrabaix—, s’enfilen per una escala estreta i pugen a un empostissat estintolat a la paret. La sala, que entre setmana fa de magatzem de peix salat, els diumenges conserva una aroma que tomba la cara. Hi ha quatre becs de gas a les parets. Les rosses i ben plantades noies del poble vénen amb les seves mares, vestides de negre, tot darrere i s’asseuen als bancs laterals. Passen les hores així, amb les mans creuades sobre el ventre, i fan de vegades un badall. Els joves fan roda sota l’aranya de llautó que penja al sostre. A fora plou i se sent la cançó greu del mar.
Els músics toquen a empentes i rodolons una cosa semblant a l’estructura metàl·lica d’uns balls passats de moda. I jo de vegades ballo amb alguna noia fresca i salada una masurca de vint anys enrere o em submergeixo en algun racó de polca anacrònica i desmanegada.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Sobre la costa hi ha una remor d’escuma bruta, tèrbola. De tota manera, les barrabassades geològiques em carreguen. A la mar hi ha un llagut que pesca —sol, inútil, sobrer. Passant per dins de les pinedes, la remor dels pins fa l’efecte com si algú us mirés —invisible. Sobre la badia de Palamós, la mar fa un blau que sembla artificial, un blau llaminer, amb aigües més pàl·lides… (no trobo l’adjectiu). És un blau de contrallum, d’anunciació, un blau… (impossible de trobar l’adjectiu). És un blau que neguiteja, fisiològic, extramarí, un blau que només es pot veure a través de les aigües d’un verd… (fracàs total). Roldós està com absent. Quan arribem a l’ermita (és gairebé fosc) algú tanca la porta de dins estant. Encara se sent cantar un grill. Hi ha un tal silenci, bressolat per l’ondulació del vent de les pinedes, que es sentiria caure una palla a terra. Aquest silenci sonor sembla una forma de la immensa voluptuositat de la terra. Tornem en silenci. Roldós —que porta l’abric a les espatlles (un abric de color de xocolata)— aparenta tenir esgarrifances de fred intermitent.
A la tarda, pel camí del cementiri i la font de Morena, pujo a can Calç de Sant Climent. És un mas de la meva mare: cent 
. La contemplació dels pins vora la mar em fa pensar en les corbes, en l’arabesc més personal i inconfusible de Joaquim Sunyer. A l’entrada de la vila, sota un fanal, hi ha una gitana amb una criatura mig nua als braços: la criatura obre els ulls desmesuradament —potser de fred. Aquests ulls em fan pensar, també, en els que pinta Joaquim Sunyer.
