Arxiu per a maig 2018

11 de maig 1918

divendres 11 maig 2018

La música bona agrada més als homes que a les dones. Aquesta diferència està potser relacionada amb la diversitat de la força sensual. En aquest aspecte, els homes tenim, probablement a totes les edats de la vida, una força més petita. Això converteix potser la música en el plaer sensual imaginatiu dels febles i dels pobres —dels pobres en tots sentits. La música de les dones —i la de Don Joan— deu ésser la música de regiment.

 

Duració de les coses a l’Empordà.

Quan es fundà, a Palafrugell, La Taponera, o sigui el cor antic, el nostre gloriós cor antic, s’acordà que la senyera fos de suro, i després d’un any i mig de deliberacions per saber com havia d’ésser una senyera de cor de suro, s’establí que la senyera de suro tingués la màxima magnificència i fos un treball delicat i acabadíssim. Fou encarregat de la seva elaboració el ciutadà Martí de nom de casa, pare del metge Martí. Hi treballà amb tota consciència. Elaborà un retaule de suro extraordinari, una obra que ha estat l’admiració de totes les persones que l’han vista. Hi esmerçà una sèrie d’anys consecutius. Quan la senyera estigué acabada, ja feia anys que el cor s’havia dissolt i era dibolit.

 

—Gairebé totes les persones realment o aparentment ordenades que he conegut aprengueren a escriure amb netedat posant-se un paper ratllat, una falsilla, sota de la plana del quadern —diu Coromina al cafè.

Això potser és una broma. Potser és una superfluïtat. I potser no ho és. El que és un fet és que de petit no vaig poder mai subjectar-me a escriure amb una falsilla sota del paper.

 

Una llauna, el que s’anomena habitualment una llauna, amb paciència i bona voluntat es pot resistir; el que és impossible de resistir és una llauna d’aspecte alegre i brillant, d’amenitat aparent.

 

En realitat no hi ha temps per a res: ni per elogiar seriosament res, ni per blasmar seriosament res. Quan us disposeu a fer-ho amb plena bona voluntat, amb paciència, sistemàticament, sempre hi ha un senyor o una senyora que s’interposa i us demana quina hora és.

 

Penso —mentre passejo pels carrers— en les conversacions tingudes l’hivern passat a Barcelona amb el meu amic Joan Climent.

Josep Maria Capdevila i Joan Climent (d’orsians de primera fila) pretenen representar una mena de neocatolicisme obert, net, sense teranyines i zones d’ombra, amb roba neta, dents netes, antirural, anticarlí, sense trabucs, sense rapè, alleugerit de «canaris», «tutis» i «manilles». Amb sotanes polides, beates tolerants i perruqueria normal i correcta. No s’han pas de posar massa obstacles a les il·lusions, a les aspiracions humanes —solia dir-me Climent. Convé que la gent descobreixi per si mateixa, directament, el que és bo i el que és dolent. Per suggestió de Xènius, per qui es consideren dirigits, aquests xicots devoren l’obra de monsieur Joseph Joubert.

«La direcció del nostre esperit és més important que el seu progrés». «Estimo més el que fa esdevenir el vici amable que el que degrada la virtut», etc. Aquests són pensaments de monsieur Joseph Joubert. Són magnífics.

Climent trencà amb dos o tres amics perquè els sentí blasfemar grollerament. Si aquestes persones li haguessin relatat la procacitat més crua finament, amb suavitat, lèxic triat, dicció escollida i maneres distingides, els hauria escoltat perfectament. No puc pas reproduir —per impossibilitat material— el que hauria pensat d’elles. El que és segur és que les hauria escoltades perfectament. Els joves de què estic parlant defensen la confessió per raons d’higiene psicològica, i la comunió com un exercici de disciplina i de perfecció. És un catolicisme —em sembla— a la manera belga, confortable, de pis de cinquanta duros, aigua corrent, cambra de bany, capellans i monges en bicicleta, etc.

A mi, personalment, les coses fines m’agraden. M’agraden sobretot abans d’imposar-se, quan són una cosa de minoria. Quan s’imposen, es tornen sovint diabòliques, es deshumanitzen.

Ara, quan penso en la gent del país, prenent persona per persona, sospito que les idees dels meus amics faran poc camí. En aquest país, hom prefereix el brut conegut que el net per conèixer. Això és terra de desconfiats —de desconfiats ancestrals—, de recargolats, de persones convençudes que ací es pot fer tot a base d’adoptar l’aire del campaner quan passa a cobrar les cadires de l’església.

 

El metge Reixach diu al cafè que una vegada sentí dir a la seva sogra, que menjava una taronja:

—Aquesta taronja és agra, però tinc una agror tan forta a la llengua que la trobo dolça…

Davant dels aparadors dels fotògrafs, contemplant les posicions adoptades per les persones fotografiades en aquests aparadors, es comprèn potser això: que la felicitat dels que vivim és rutinària i inconscient, però que el moment rar, excels, conscient de la felicitat, és quan ens fem retratar a la fotografia.

 

De Palafrugell a les platges de Calella hi ha exactament tres quilòmetres i mig. L’any passat anà a viure a Calella un amic meu amb la seva família. Aquest any han donat per acabada la seva estada allí. «No hi devíeu estar gaire bé…», que jo li dic. «Al contrari —respon el meu amic—, hi estàvem molt bé; però ens hi enyoràvem inexplicablement». La resposta em sorprèn. ¿És possible d’enyorar-se a tres quilòmetres i mig del propi lloc d’origen? ¿O serà potser que el català és un animal que s’enyora?

—————————

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de maig 1918

dilluns 7 maig 2018

Aquests últims dies ha fet calor, però la darrera matinada plogué dues o tres hores. A la tarda, la barreja de la xafogor de la terra i de la frescor de l’aire és deliciosa.

Vaig al mas per la carretera del cementiri. De Morena estant, es veu un gran panorama: els Pirineus al fons, blancs, sobre un cel immens; les muntanyes de Montgrí a mitjan terme; entre aquestes muntanyes i les del fons es fa una enorme concavitat sobre la qual flota un aire rosat, el mateix color que tenen les petxines: és l’aire de la mar del golf de Roses; a primer terme, l’Empordà Petit és com una miniatura dibuixada, precisa.

La pluja ha refrescat el verd de les pinedes i dels alfals. Tot és brillant, brunyit. El blat està en el moment del pas del verd a l’escuma blanca i rossa de la maduresa. Els pujols laterals del paisatge —paral·lels a la mar— fan una ondulació llarga, d’una lluminosa suavitat, d’una elegància viva: semblen un nu palpitant adormit. Els colors són forts, enllustrats, i els perfils tenen una incisió profunda, un séc precís. El paisatge em fa pensar en les pintures dels primitius que de vegades veig reproduïdes en les revistes il·lustrades. ¿Em serà possible de veure aquesta pintura algun dia?

A les tres de la tarda, la temperatura és elevada i la llum és crua. Quan entro a la gran sala del mas és com si em submergís en una penombra deliciosa, en una pau somniada. Obro una mica el balcó i el vent infla, lleugerament, la cortina. Del balcó estant veig una lloca a l’era —una lloca roja, groga, negra— estarrufada sobre un munt de palla de color de plata oxidada, com un reflex de lluna. Sota el sostre de volta, la sala és buida i immensa. Les habitacions que hi donen, tancades de fa dies, tenen una penombra, una frescor —venint del sol— una mica humida. El rellotge de caixa camina lentament. A fora, en les acàcies immediates, es senten els pardals. La presència dels ocells sembla augmentar el silenci. El silenci sempre sorprèn. És una cosa insòlita, que té una punta de misteri. Passo una estona assegut a una cadira, perplex. El vent infla i desinfla la cortina.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de maig 1918

diumenge 6 maig 2018

La Revista de López-Picó publica un llarg assaig de Joan Estelrich sobre Kierkegaard, un capellà protestant danès. Aquest assaig és una forma de reflexió completament nova en el país, una posició absolutament inèdita. Habituats als llocs comuns de la calderilla filosòfica que circula —un tomisme esbravat a la dreta, el positivisme a l’esquerra—, la novetat d’aquestes reflexions sorprèn i enlluerna. Tal com van les coses de l’època, vist el frenesí romàntic que ho abassega tot —romanticisme aparent, perquè no es tracta de res més que d’arribar a una concepció més complexa de la realitat, el coneixement de la qual es persegueix en totes les direccions, àdhuc en poesia—, les reflexions de Kierkegaard susciten una dilatada i misteriosa terra incògnita. Els jocs de paraules, en filosofia, produeixen una insatisfacció general progressiva. L’única manera de tornar la filosofia a la seva autenticitat serà fer-la passar una temporada pel purgatori de la confessió personal, la nota subjectiva, el diari íntim.

 

Recordo que, l’hivern passat, Joan Climent em deia, a Barcelona, que la literatura de Carner és exquisida. Jo la trobo més que exquisida: Carner és un gran poeta. Ho és, en el sentit diríem tècnic, d’exercici escolar. En aquest pla, Carner és un enorme escriptor, probablement un dels més considerables del moment. Això que acabo d’escriure es comprèn sobretot si es té present que Carner treballa una llengua que literàriament està per fer, pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos, d’una anarquia ortogràfica mantinguda per nuclis intel·lectuals del país, desenrotllant-se en una ciutat caòtica i immensa, enmig de la indiferència d’una gran part de la societat, en un nucli humà que té, més que la duresa d’un cristall de contrastació, un poder d’absorció merament biològic —l’aspiració d’una enorme esponja. En aquest sentit, el català viu en la tragèdia permanent. Haurem d’agrair, doncs, sempre a Carner l’esforç que fa —l’esforç tècnic.

Però després hi ha una segona part: la literatura de Carner no enganxa gaire, no té profunditat humana, tot i que mai no és frívola, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l’època: de vegades fa l’efecte d’un provençalejar de vitrina, sempre molt graciós i elegant, però de poc pes a les vísceres.

Carner, és clar, tindrà deixebles. (I això potser és el que no convindria.) Els que n’explotin la part de marqueteria i de joc verbal arribaran, ràpidament, a la insignificança. Els que tractin d’aplicar la retòrica carneriana a la pròpia confusió mental semblaran poetes anglesos o escandinaus traduïts. Carner és un cas d’esgotament d’una deu poètica.

 

De tota manera, és una mica difícil de donar la volta a mossèn Verdaguer. El que sorprèn més en aquests països en què l’esforç literari sol esgotar-se tan prematurament és l’aparició de casos de gran vitalitat, de capacitat biològica potent. Verdaguer fou un home fort, violent, orgullós, de cos enter. No podia pas ésser d’altra manera: agafar amb les mans una llengua conservada maquinalment per la pagesia com qui agafa un fang informe i convertir-la en un mitjà d’expressió és una feina considerable… De seguida està dit!

Des del punt de vista de l’eficàcia, doncs, tot el que es pugui dir en honor de Verdaguer serà poc, al costat del que es mereix.

Però la nostra generació tracta de dir, en la llengua restaurada fa quatre dies per Verdaguer, tot el que en les llengües més treballades es diu normalment. Potser és una pretensió excessiva. Sense pretensions, però, no es pot viure. Així, tant com en el dir les coses, el problema està a tenir alguna cosa a dir. Això és el que separa els nostres dies dels de Verdaguer.

verd_atl_latl

L’Atlàntida, el Canigó, són autèntics fenòmens literaris que tenen aspectes de gran interès i que, en bloc, tenen, a penes, interès. L’escenografia hi és exasperant. Des del punt de vista de la sensibilitat i de les tendències de la literatura moderna s’hi sent un esforç perdut, que entristeix. La literatura moderna tendeix a la captació de la veritat i de la vida. Gairebé tot el restant li és indiferent. I aquests poemes són reminiscències d’un retoricisme abolit.

¿Com s’explica la mística de Verdaguer? La mística, com a gènere literari que ha transcendit d’una situació social determinada, és un fenomen de reacció contra determinades saturacions de sensualitat i d’immoralitat que arriben a fer fàstic. La mística es produeix quan es depassa el nivell normal d’animalitat —quan el grau d’animalitat per metre quadrat és excessiu. Llavors, per contracop natural, apareix l’espiritualisme cadavèric —l’ànsia de cel. La mística castellana demostra que Castella, com a nucli humà, no és un país místic. Enquadrant-la en el seu temps, ¿és aquesta l’explicació de la mística de Verdaguer? ¿És una reacció contra l’embafadora hipocresia que caracteritzà les primeres generacions industrials d’aquest país?

Després hi ha la prosa de Verdaguer: insuperada, magnífica.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

5 de maig 1918

dissabte 5 maig 2018

Una de les tavernes de més còmoda freqüentació de la vila és la que té Gervasi a la plaça Nova. Hi sol haver bon vi i el tracte és agradable.

Els nuclis de la política de l’Empordà han estat sempre les tavernes. Hi ha tavernes antigues, que en temps d’eleccions es converteixen en clubs, sobretot si les votacions coincideixen amb l’arribada del vi novell. Llavors es barreja la libació conscient i organitzada amb la dialèctica, que l’administració de la cosa pública ha eternament provocat. En aquestes tavernes hi ha un punt de confluència molt curiós entre la facècia oriental que cueja en els sotabarbes dels bocois i les doctrines polítiques austeres i glacials, encara que aquestes doctrines es presentin, en aquests establiments, amb un aire matusser i primari.

Aquestes tavernes no varien. Abans s’hi alternava La Marsellesa amb el Vals de las olas. Ara s’hi canta La Internacional i el cuplet. La gent és sempre igual. Són les cançons que passen.

La taverna de Gervasi és molt important i, si bé ha tingut èpoques de més o menys anomenada política, no n’hi ha d’altra a Palafrugell que pel que fa a la libació se li pugui comparar.

Si haguéssim de fer la història de la taverna de Gervasi, hauríem de presentar la història de la nostra estimada vila natal. Aquesta història seria curiosa, perquè, a més a més d’ésser molt curta, tindria la particularitat de no contenir ni fets gloriosos ni personatges de fama i d’anomenada. Sospito que, a molta gent, aquesta falta de tradició brillant els entristiria. A mi, m’encanta haver nascut en un poble que no ha produït cap redemptor, ni cap col·leccionista de sensacions rares, ni cap predicador estentori. Això em dóna una sensació de lleugeresa i de llibertat.

Palafrugell, antigament, era un poble molt petit, murallat. La gent vivia de l’agricultura. La taverna tocava a la torre de l’angle sud-est de la muralla. Davant de la taverna hi havia un olivar. Els parroquians de la casa eren sobretot gent de la rodalia. Els dies de mercat i els diumenges a la tarda s’emplenava de gent, s’hi bevia, s’hi feien tractes i, si convenia, s’hi cantava entre una rodella de llobarro i una ala de pollastre.

Quan vingué la invasió de la gent de la rodalia i dels forasters, el petit poble murallat s’esclovellà com una magrana madura, es va estendre per tots quatre costats i la taverna del Gervasi quedà en el centre de la població. Aquesta circumstància li va donar encara més nom. La gent forana continuà freqüentant-la els diumenges, i la gent del poble tota la setmana, sobretot els dilluns. En aquests dies hi havia cuina a base de cargols, de niu, d’estofat i d’arengades. Les arengades —menjar de pobre— es menjaven amb la torrada amb oli i vinagre. La taverna s’emplenava de fum, l’arengada brillava com un tros d’or sobre el pa torrat, el vinet rajava de les bótes rosat i esperitat. La taverna bullia fins que moria la tarda i la llum es fonia, desmaiada, sobre les terres del cantó de mar.

Amb el temps arribà també l’urbanisme, la mania de fer carrers drets i convertir el poble en quadrícules uniformes. De les antigues muralles en quedava la torre de l’angle sud-est, que era rodona, alta i esvelta com una dona ben casada. La torre, però, per fer més dret un carrer, fou tirada a terra, i això fou la mort del vell establiment. Amb ella va desaparèixer un dels racons més concorreguts del poble, sobretot a l’hivern, ja que la torre, en unir-se amb el pa de paret de la muralla, feia una mena de concavitat que era molt abrigada. Quan feia tramuntana, els ganduls del poble es reunien a xerrar en el recés torrat. Es formava una mena de conclave d’esquenadrets i de cínics, i de vegades s’hi trobava refugiat algun venedor ambulant que va de poble en poble, algun adobaparaigües, d’aquests que porten una caixa de fusta i una olla a la mà que regalima un suc negre tot al llarg de la carretera per on van passant. Aquests personatges deixaven el poc que tenien a la taverna i, entre ells, Gervasi tenia una consideració inqüestionable.

Gervasi tenia una cinquantena d’anys quan la torre fou enderrocada. Era un home alt, fort, cellapoblat, amb el color sa i una cara de noblesa que imposava. La desaparició de la taverna antiga, amb les seves taules i bancs correguts, els grans bocois plantats a les parets i el sostre de campana, el taulell amb una aixeta i quatre ampolles i porrons de mala mort, i la gran xemeneia al fons, li produí una tristesa alternada de moments d’indignació i de ràbia. No s’ho va poder acabar. Assistí a l’adaptació de l’establiment a l’època nova amb una displicència que dissimulava, a penes, una irreductibilitat total. A la taverna nova hi posaren cadires, taulell de pedra imitant marbre, aixeta caragolada i peixera. El desesperà. Per més desgràcia, la clientela vella deixà d’anar-hi i fou substituïda per gent menestrala i desmarxada, que els diumenges portava coll i corbata.

—Entre uns i altres han mort la taverna —digué Gervasi a la seva dona, que era una dona petita amb un nas com una avellana i els ulls una mica llagrimosos.

—S’ha de variar, els temps són uns altres… —digué algú que escoltava.

—Variar? ¿Variar què? ¿Què és el que s’ha de variar?

I Gervasi, en un moment de tradicionalisme exaltat, cridà:

—No podeu caminar d’ases que sou!… ¿Què és el que varia? Jo me’n vaig, m’han xafat la guitarra, em moro de tristesa…

La família tenia una barraca i un tros de terra ple de pedres a dalt d’una de les crestes de la costa. La terra havia estat vinya, però la fil·loxera se l’havia menjada. La barraca queia, el pou era ple de pedres. Gervasi se n’anà a viure allà dalt.

Arreglà un xic el tuguri, netejà el pou i començà de treballar la terra per altra vegada fer-ne vinya. Amb les pedres féu parets seques i castellets en els pendissos, i començà a plantar ceps. Comprà una escopeta vella, se li presentà un gos mig mort que no volia ningú, i per entretenir-lo anava de vegades a tirar una escopetada. Al darrere de la barraca hi posà quatre o cinc ruscos amb abelles. Quan plovia, Gervasi agafava un fanal de llauna i un paraigua de família i sortia pels barrancs a caçar caragols.

En el treball de plantar la vinya, l’ajudà algun personatge del conclave dels esquenadrets. El foraster dormia a la barraca, menjava el que podia i, si li donava la gana, treballava una estona. De mica en mica, la vinya anà guanyant terreny i al cap d’uns quants anys el vi de la vinya de Gervasi tingué una gran fama a tota la rodalia. La vinya, en realitat, produïa poc, la terra era dura de pelar, però el que sortia era d’una gran qualitat.

La vinya donava gust de veure. En els capvespres d’estiu, Gervasi sortia al peu de la porta, s’asseia sobre una pedra, que li servia per fer la picada d’all; el gos, que era molt vell, s’ajeia als seus peus remenant la cua, i l’home donava un cop d’ull a la seva obra i al paisatge. Des de la cresta es contemplava una gran amplada de mar i es veien les barques, com cloves de nou. De la part de terra es veia el Pirineu i el Canigó i, molt més a prop, el campanar i les cases del poble i una gran extensió de terres de conreu. A primer terme hi havia unes vinyes, uns sembrats, uns camps d’userda. Els pins i les oliveres estilitzaven un xic, alleugerien, la humanitat imponent del paisatge.

En pondre’s el sol, Gervasi agafava un rosat i enorme caragol de mar i des dels quatre punts cardinals de la barraca bufava en el forat del corn. Feia un soroll considerable. Les galtes se li inflaven. Això ho feia en sortir i en pondre’s el sol,i a migdia. Com que Gervasi va establir aquest costum des del primer moment d’arribada, la continuïtat ha creat ja una tradició. Els primers dies la gent va creure que aquell tocar el corn era una pura facècia. Després la gent en començà de fer cas i avui el corn de Gervasi és una institució, a la qual la gent s’ha perfectament adaptat —hi ha adaptat sobretot el treball. Aquells sorolls foscos i greus són el cronòmetre d’aquells paratges.

Dir, però, que són un cronòmetre potser seria exagerat, sobretot amb vistes a la precisió d’aquesta paraula. La sortida del sol és anunciada no pas en el moment exacte d’aparèixer sobre la mar, sinó en el moment que és vist pels ulls de Gervasi. A la posta de sol passa igual. Si el dia és cluc, enterbolinat o algun núvol important, judicat per Gervasi consistent, s’interposa entre la sortida o la posta exacta i la visió que ell en té, el fenomen és anunciat amb el retard o avançament natural.

Un dia, l’ermità de Sant Sebastià li digué:

—Dimecres et vares precipitar…

—No siguis tan llepafils —li contestà molt seriós Gervasi—. No es pot pas matar tot el que és gras. Quan es pon el sol i jo ho assenyalo, ja hi pots pujar de peus, no tinguis pas por que torni a revinclar…

També hagué de fer front a algunes crítiques provinents de persones posseïdores de rellotges, molt primmirades. Quan li digueren que no tocava mai les dotze en punt i que de vegades els minuts li passaven per malla, contestà:

—Que quedi ben entès! Jo no toco pas les dotze en punt.

¿Què vol dir les dotze en punt? Sembleu tenidors de llibres, tots plegats! Jo toco l’hora de dinar i jo dino a les dotze, compreneu? Teniu una manera tan nova de fer les coses, que aviat em faríeu rodar el cap…

El cert és que la gent, avui, ja no sabria passar-se del corn de Gervasi; els seus bruels formen part del ritme de la terra, i, el dia que el caragol s’apagui i Gervasi es mori, tothom trobarà que, a aquella solitud, alguna cosa li falta.

Els vaixells que passen per aquestes mars coneixen també els tocs de corn, i hi ha xabecs i bergantins que sempre que es troben a l’altura de la vinya saluden amb la bandera. La primera vegada que això va passar, el cor de Gervasi s’emplenà d’alegria i el seu cap d’il·lusions. Aquell dia Gervasi tingué el caragol a la boca més de dues hores i va tocar una veritable simfonia, fins que el bergantí es va perdre a l’horitzó. Bufà tant, que se n’hagué d’anar al llit amb el pit romput i amb un cap com un tabal.

Aquell dia la gent de terra endins va creure que Gervasi anunciava la fi del món.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

2 de maig 1918

dimecres 2 maig 2018

Al cafè, Coromina fa portar la premsa i subratlla a Gori les notícies del primer de maig. Hi ha hagut en gairebé totes les poblacions principals d’Europa grans manifestacions obreres, malgrat la mobilització i la guerra. A Barcelona, el moviment sindical creix a simple vista. A Palafrugell, l’única força popular real és el sindicalisme de la Confederació.

Gori dóna una ullada per sobre als diaris, i aviat es fatiga.

—Tot això sembla claríssim… —diu tot fent amb la cullereta el soroll  clàssic dels cafès, el dring de la cullereta amb la copa de vidre…—. Tot això és un fet. La gent vol bastó, Coromina. Em sap greu de repetir una frase del drapaire Salat, però la seva justesa  la fa imprescindible. La gent vol que li racionin el pa i el vi, la carn i el peix. Està cansada d’ésser lliure i ara vol tornar a demanar  caritat  a un o altre. Ara demanarà caritat a l’Estat, fent cua a les fleques i a les carboneries tantes hores com siguin precises. Vol tornar als temps antics, a l’Edat Mitjana,  a l’època dels gremis i de les confraries, o sigui a l’època  dels sindicats,  a la misèria,  a la fam, a les pestes, d’aquella  època. No cal ni amoïnar-s’hi. Tot això veurem, si vivim.

—No sé pas si ho veurem… —fa, tímid, Frigola—. Em costa molt de creure-ho.

—¿Què  és el que et costa de creure? —pregunta  Gori deixant caure, amb un gest de fàstic, tots els diaris a terra.

—Això que dius. Desenganya’t! L’esperit, ja no el tenen. Els ha volat.  La gàbia és buida…

—¿Quin  esperit els ha volat?

—L’esperit laic; diguem-ne, si vols, l’esperit científic.

—No et facis gaires il·lusions, estimat Enric. L’esperit és una cosa molt important. Els homes que l’encarnen són, generalment, una porqueria. Si aquest esperit, per les raons que sigui, no convé als organitzadors de les cues i de les manifestacions, en disposaran de la manera que més els agradi…

—En  disposarà aquesta gent de les cues, però també podria ésser que en disposessin els que no fan cues… —retoca Frigola, ràpid.

—Això també podria ésser…

 

A les generacions futures els semblarà estrany que una de les causes de l’èxit inicial del Glosari d’Eugeni d’Ors en aquest país fos el fet que Xènius fou el primer escriptor del renaixement —paraula massa pretensiosa  per ésser del meu gust, que utilitzo per falta d’altra— que manejà amb naturalitat o almenys amb una naturalitat relativa, sobre diaris de cinc cèntims, una o altra idea gratuïta, vull dir desproveïda d’utilitat pràctica immediata. Fou un enlluernament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada