Una de les tavernes de més còmoda freqüentació de la vila és la que té Gervasi a la plaça Nova. Hi sol haver bon vi i el tracte és agradable.
Els nuclis de la política de l’Empordà han estat sempre les tavernes. Hi ha tavernes antigues, que en temps d’eleccions es converteixen en clubs, sobretot si les votacions coincideixen amb l’arribada del vi novell. Llavors es barreja la libació conscient i organitzada amb la dialèctica, que l’administració de la cosa pública ha eternament provocat. En aquestes tavernes hi ha un punt de confluència molt curiós entre la facècia oriental que cueja en els sotabarbes dels bocois i les doctrines polítiques austeres i glacials, encara que aquestes doctrines es presentin, en aquests establiments, amb un aire matusser i primari.
Aquestes tavernes no varien. Abans s’hi alternava La Marsellesa amb el Vals de las olas. Ara s’hi canta La Internacional i el cuplet. La gent és sempre igual. Són les cançons que passen.
La taverna de Gervasi és molt important i, si bé ha tingut èpoques de més o menys anomenada política, no n’hi ha d’altra a Palafrugell que pel que fa a la libació se li pugui comparar.
Si haguéssim de fer la història de la taverna de Gervasi, hauríem de presentar la història de la nostra estimada vila natal. Aquesta història seria curiosa, perquè, a més a més d’ésser molt curta, tindria la particularitat de no contenir ni fets gloriosos ni personatges de fama i d’anomenada. Sospito que, a molta gent, aquesta falta de tradició brillant els entristiria. A mi, m’encanta haver nascut en un poble que no ha produït cap redemptor, ni cap col·leccionista de sensacions rares, ni cap predicador estentori. Això em dóna una sensació de lleugeresa i de llibertat.
Palafrugell, antigament, era un poble molt petit, murallat. La gent vivia de l’agricultura. La taverna tocava a la torre de l’angle sud-est de la muralla. Davant de la taverna hi havia un olivar. Els parroquians de la casa eren sobretot gent de la rodalia. Els dies de mercat i els diumenges a la tarda s’emplenava de gent, s’hi bevia, s’hi feien tractes i, si convenia, s’hi cantava entre una rodella de llobarro i una ala de pollastre.
Quan vingué la invasió de la gent de la rodalia i dels forasters, el petit poble murallat s’esclovellà com una magrana madura, es va estendre per tots quatre costats i la taverna del Gervasi quedà en el centre de la població. Aquesta circumstància li va donar encara més nom. La gent forana continuà freqüentant-la els diumenges, i la gent del poble tota la setmana, sobretot els dilluns. En aquests dies hi havia cuina a base de cargols, de niu, d’estofat i d’arengades. Les arengades —menjar de pobre— es menjaven amb la torrada amb oli i vinagre. La taverna s’emplenava de fum, l’arengada brillava com un tros d’or sobre el pa torrat, el vinet rajava de les bótes rosat i esperitat. La taverna bullia fins que moria la tarda i la llum es fonia, desmaiada, sobre les terres del cantó de mar.
A
mb el temps arribà també l’urbanisme, la mania de fer carrers drets i convertir el poble en quadrícules uniformes. De les antigues muralles en quedava la torre de l’angle sud-est, que era rodona, alta i esvelta com una dona ben casada. La torre, però, per fer més dret un carrer, fou tirada a terra, i això fou la mort del vell establiment. Amb ella va desaparèixer un dels racons més concorreguts del poble, sobretot a l’hivern, ja que la torre, en unir-se amb el pa de paret de la muralla, feia una mena de concavitat que era molt abrigada. Quan feia tramuntana, els ganduls del poble es reunien a xerrar en el recés torrat. Es formava una mena de conclave d’esquenadrets i de cínics, i de vegades s’hi trobava refugiat algun venedor ambulant que va de poble en poble, algun adobaparaigües, d’aquests que porten una caixa de fusta i una olla a la mà que regalima un suc negre tot al llarg de la carretera per on van passant. Aquests personatges deixaven el poc que tenien a la taverna i, entre ells, Gervasi tenia una consideració inqüestionable.
Gervasi tenia una cinquantena d’anys quan la torre fou enderrocada. Era un home alt, fort, cellapoblat, amb el color sa i una cara de noblesa que imposava. La desaparició de la taverna antiga, amb les seves taules i bancs correguts, els grans bocois plantats a les parets i el sostre de campana, el taulell amb una aixeta i quatre ampolles i porrons de mala mort, i la gran xemeneia al fons, li produí una tristesa alternada de moments d’indignació i de ràbia. No s’ho va poder acabar. Assistí a l’adaptació de l’establiment a l’època nova amb una displicència que dissimulava, a penes, una irreductibilitat total. A la taverna nova hi posaren cadires, taulell de pedra imitant marbre, aixeta caragolada i peixera. El desesperà. Per més desgràcia, la clientela vella deixà d’anar-hi i fou substituïda per gent menestrala i desmarxada, que els diumenges portava coll i corbata.
—Entre uns i altres han mort la taverna —digué Gervasi a la seva dona, que era una dona petita amb un nas com una avellana i els ulls una mica llagrimosos.
—S’ha de variar, els temps són uns altres… —digué algú que escoltava.
—Variar? ¿Variar què? ¿Què és el que s’ha de variar?
I Gervasi, en un moment de tradicionalisme exaltat, cridà:
—No podeu caminar d’ases que sou!… ¿Què és el que varia? Jo me’n vaig, m’han xafat la guitarra, em moro de tristesa…
La família tenia una barraca i un tros de terra ple de pedres a dalt d’una de les crestes de la costa. La terra havia estat vinya, però la fil·loxera se l’havia menjada. La barraca queia, el pou era ple de pedres. Gervasi se n’anà a viure allà dalt.
Arreglà un xic el tuguri, netejà el pou i començà de treballar la terra per altra vegada fer-ne vinya. Amb les pedres féu parets seques i castellets en els pendissos, i començà a plantar ceps. Comprà una escopeta vella, se li presentà un gos mig mort que no volia ningú, i per entretenir-lo anava de vegades a tirar una escopetada. Al darrere de la barraca hi posà quatre o cinc ruscos amb abelles. Quan plovia, Gervasi agafava un fanal de llauna i un paraigua de família i sortia pels barrancs a caçar caragols.
En el treball de plantar la vinya, l’ajudà algun personatge del conclave dels esquenadrets. El foraster dormia a la barraca, menjava el que podia i, si li donava la gana, treballava una estona. De mica en mica, la vinya anà guanyant terreny i al cap d’uns quants anys el vi de la vinya de Gervasi tingué una gran fama a tota la rodalia. La vinya, en realitat, produïa poc, la terra era dura de pelar, però el que sortia era d’una gran qualitat.
La vinya donava gust de veure. En els capvespres d’estiu, Gervasi sortia al peu de la porta, s’asseia sobre una pedra, que li servia per fer la picada d’all; el gos, que era molt vell, s’ajeia als seus peus remenant la cua, i l’home donava un cop d’ull a la seva obra i al paisatge. Des de la cresta es contemplava una gran amplada de mar i es veien les barques, com cloves de nou. De la part de terra es veia el Pirineu i el Canigó i, molt més a prop, el campanar i les cases del poble i una gran extensió de terres de conreu. A primer terme hi havia unes vinyes, uns sembrats, uns camps d’userda. Els pins i les oliveres estilitzaven un xic, alleugerien, la humanitat imponent del paisatge.
En pondre’s el sol, Gervasi agafava un rosat i enorme caragol de mar i des dels quatre punts cardinals de la barraca bufava en el forat del corn. Feia un soroll considerable. Les galtes se li inflaven. Això ho feia en sortir i en pondre’s el sol,i a migdia. Com que Gervasi va establir aquest costum des del primer moment d’arribada, la continuïtat ha creat ja una tradició. Els primers dies la gent va creure que aquell tocar el corn era una pura facècia. Després la gent en començà de fer cas i avui el corn de Gervasi és una institució, a la qual la gent s’ha perfectament adaptat —hi ha adaptat sobretot el treball. Aquells sorolls foscos i greus són el cronòmetre d’aquells paratges.
Dir, però, que són un cronòmetre potser seria exagerat, sobretot amb vistes a la precisió d’aquesta paraula. La sortida del sol és anunciada no pas en el moment exacte d’aparèixer sobre la mar, sinó en el moment que és vist pels ulls de Gervasi. A la posta de sol passa igual. Si el dia és cluc, enterbolinat o algun núvol important, judicat per Gervasi consistent, s’interposa entre la sortida o la posta exacta i la visió que ell en té, el fenomen és anunciat amb el retard o avançament natural.
Un dia, l’ermità de Sant Sebastià li digué:
—Dimecres et vares precipitar…
—No siguis tan llepafils —li contestà molt seriós Gervasi—. No es pot pas matar tot el que és gras. Quan es pon el sol i jo ho assenyalo, ja hi pots pujar de peus, no tinguis pas por que torni a revinclar…
També hagué de fer front a algunes crítiques provinents de persones posseïdores de rellotges, molt primmirades. Quan li digueren que no tocava mai les dotze en punt i que de vegades els minuts li passaven per malla, contestà:
—Que quedi ben entès! Jo no toco pas les dotze en punt.
¿Què vol dir les dotze en punt? Sembleu tenidors de llibres, tots plegats! Jo toco l’hora de dinar i jo dino a les dotze, compreneu? Teniu una manera tan nova de fer les coses, que aviat em faríeu rodar el cap…
El cert és que la gent, avui, ja no sabria passar-se del corn de Gervasi; els seus bruels formen part del ritme de la terra, i, el dia que el caragol s’apagui i Gervasi es mori, tothom trobarà que, a aquella solitud, alguna cosa li falta.
Els vaixells que passen per aquestes mars coneixen també els tocs de corn, i hi ha xabecs i bergantins que sempre que es troben a l’altura de la vinya saluden amb la bandera. La primera vegada que això va passar, el cor de Gervasi s’emplenà d’alegria i el seu cap d’il·lusions. Aquell dia Gervasi tingué el caragol a la boca més de dues hores i va tocar una veritable simfonia, fins que el bergantí es va perdre a l’horitzó. Bufà tant, que se n’hagué d’anar al llit amb el pit romput i amb un cap com un tabal.
Aquell dia la gent de terra endins va creure que Gervasi anunciava la fi del món.
A la tarda veig passar pel carrer de Cavallers un enterrament dintre de la tramuntana. El vent fa dringar les corones i sembla com si les ungles d’un gat n’esgarrapessin la llauna. Fa venir pell de gallina. Les cintes voleien sobre el cotxe mortuori com les cames d’un pop —com els vels de Salomé, per dir-ho més finament. Dalt del seu seient, el cotxer ha quedat com xafat i resumit —com un ninot que hagués rebut un enorme cop de maça sobre la gorra de xarol i hagués quedat comprimit. Dins de la llum rutilant, esmolada, crua, de la tarda; sota el cel despoblat, metàl·lic, immens; en la buidor del carrer, l’enterrament, amb el seguici vestit de negre, té un aspecte irrisòriament grotesc. El capellà, amb el roquet inflat, ple de vent, sembla com si s’hagués de posar a flotar en l’aire, d’un moment a l’altre. L’escolà, amb la creu alçada, té treballs per caminar. Els del dol no poden donar a la seva cara cap compungiment: tenen prou feines aguantant-se, amb totes dues mans, el barret. Les campanes toquen a mort i el vent se n’emporta la gravetat: els tocs voleien, en doina, com parraquets. L’enterrament enfila el carrer Estret i sembla un animal estrany i fabulós que camina contra una força sinistra.
La música bona agrada més als homes que a les dones. Aquesta diferència està potser relacionada amb la diversitat de la força sensual. En aquest aspecte, els homes tenim, probablement a totes les edats de la vida, una força més petita. Això converteix potser la música en el plaer sensual imaginatiu dels febles i dels pobres —dels pobres en tots sentits. La música de les dones —i la de Don Joan— deu ésser la música de regiment.
Vaig al mas per la carretera del 
Les habitacions que hi donen, tancades de fa dies, tenen una penombra, una frescor —venint del sol— una mica humida. El rellotge de caixa camina lentament. A fora, en les acàcies immediates, es senten els pardals. La presència dels ocells sembla augmentar el silenci. El silenci sempre sorprèn. És una cosa insòlita, que té una punta de misteri. Passo una estona assegut a una cadira, perplex. El vent infla i desinfla la cortina.
un capellà protestant danès. Aquest assaig és una forma de reflexió completament nova en el país, una posició absolutament inèdita. Habituats als llocs comuns de la calderilla filosòfica que circula —un tomisme esbravat a la dreta, el positivisme a l’esquerra—, la novetat d’aquestes reflexions sorprèn i enlluerna. Tal com van les coses de l’època, vist el frenesí romàntic que ho abassega tot —romanticisme aparent, perquè no es tracta de res més que d’arribar a una concepció més complexa de la realitat, el coneixement de la qual es persegueix en totes les direccions, àdhuc en poesia—, les reflexions de Kierkegaard susciten una dilatada i misteriosa terra incògnita. Els jocs de paraules, en filosofia, produeixen una insatisfacció general progressiva. L’única manera de tornar la filosofia a la seva autenticitat serà fer-la passar una temporada pel purgatori de la confessió personal, la nota subjectiva, el diari íntim.
Recordo que, l’hivern passat, Joan Climent em deia, a Barcelona, que la literatura de 
