Tramuntana forta. La sento xiular del llit estant. Sense moure’m de casa, en realitat puc saber sempre quin vent fa. Només cal escoltar les campanes. Si el seu dring és fresc, precís i cristal·lí fa tramuntana; si és opac, esquerdat, esfilagarsat, el vent és de garbí.
Davant d’aquest vent huracanat i irruent (que odio) se’m revolten les entranyes. Sempre preferiré a una naturalesa en deliri, agitada i violenta, una naturalesa estàtica i quieta. La bellesa de les tempestes em produeix una repugnància física. Però cada any és el mateix. A les portes de l’estiu es produeix el vendaval inútil i frenètic. Si coincideix amb la maduresa del gra d’aresta, els danys poden ésser irreparables. Anys enrere, el meu pare veié com una tramuntanada se li emportava la collita de blat sense poder-hi fer res. El vent s’emportava els grans com una trista, blanca polseguera.
A la tarda veig passar pel carrer de Cavallers un enterrament dintre de la tramuntana. El vent fa dringar les corones i sembla com si les ungles d’un gat n’esgarrapessin la llauna. Fa venir pell de gallina. Les cintes voleien sobre el cotxe mortuori com les cames d’un pop —com els vels de Salomé, per dir-ho més finament. Dalt del seu seient, el cotxer ha quedat com xafat i resumit —com un ninot que hagués rebut un enorme cop de maça sobre la gorra de xarol i hagués quedat comprimit. Dins de la llum rutilant, esmolada, crua, de la tarda; sota el cel despoblat, metàl·lic, immens; en la buidor del carrer, l’enterrament, amb el seguici vestit de negre, té un aspecte irrisòriament grotesc. El capellà, amb el roquet inflat, ple de vent, sembla com si s’hagués de posar a flotar en l’aire, d’un moment a l’altre. L’escolà, amb la creu alçada, té treballs per caminar. Els del dol no poden donar a la seva cara cap compungiment: tenen prou feines aguantant-se, amb totes dues mans, el barret. Les campanes toquen a mort i el vent se n’emporta la gravetat: els tocs voleien, en doina, com parraquets. L’enterrament enfila el carrer Estret i sembla un animal estrany i fabulós que camina contra una força sinistra.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
És curiós. Tant que m’agrada Pla, i descobrir que segons com pensem tan diferent. Per a mi el quadre més bo de la història de l’art és Improvisation 7 (http://www.wassilykandinsky.net/work-74.php), del 1910. Que és d’allò més irracional, pre-expressionista, amb molt de sentiment. No m’ha acabat de convèncer mai l’abstracció geomètrica que va acabar fent Kandinsky, que s’assemblaria més a aquesta “naturalesa estàtica i quieta”. Amb aquesta obra vaig descobrir com m’agrada de fer hermenèutica, perquè em vaig adonar que interpretar és crear. És com si tots els elements de la pintura es trobessin engrapats i alçats cap amunt, com diu que passa Wilhelm Worringer en una església gòtica, a través de la mà invisible (es tracta d’abstracció) de l’artista. Jo hi endevino dues persones enmig d’un diluvi. Kandinsky, un dels darrers grans romàntics.
Però Pla em continua agradant moltíssim. De la mateixa manera que m’agrada el paisatge de la Gran Bretanya, que tot i que no és exuberant, sinó contingut, sempre és verd. O la Toscana, que ha estat definida com el paisatge més bell del món. Hi ha qui diu que en la varietat es troba el gust: voler-ho tot alhora, el contrast, és propi de les obres d’art més ben aconseguides.