|
Inici |
El garrellde Loís DellucEl Club dels Novel·listes (1963)PRÒLEG DEL TRADUCTOR CATALÀ
Però entre 1939 i 1945 l'Estat francès unitari ha sofert una crisi, de la fondària de la qual tot just comencem a adonar-nos. La pèrdua subsegüent del vastíssim Imperi colonial, i molt particularment la desastrosa guerra d'Algèria, no han fet més que aguditzar-la. De retop, un nou occitanisme ha començat a aparèixer. Una nova generació començà a aplegar-se des de 1945, just acabada la guerra mundial, entorn de l'Institut d'Estudis Occitans; joves que aleshores vorejaven la vintena, com Robert Lafont, Peire Bec, Bernard Lesfargues, Peire Lagarda i altres, han anat imposant més i més des d'aleshores la seva nova visió del fet occità. Els caracteritza la seva "voluntat de realisme", en contrast ammb les tenndències utòpiques del felibritge.
L'occitanisme felibresc s'havia fet un dogma d'una idea equivocada de Mistral: que la renaixença de la llengua d'oc, per tenir èxit, havia de limitar-se al camp literari més estricte. Creien els felibres que una llengua — sense altre ús escrit que l'exclusivament literari (i encara, en la pràctica, reduït a la poesia, l'erudició i el folklore), pot perdurar indefinidament; que, doncs, amb una tàctica merament culturalista es podria mantenir fins al dia del Judici la llengua occitana en la mateixa situació en què ells l'havien trobada. El nou occitanisme s'alça contra aquell "esperit de mantenença", "perquè lo manteniment de la situacion occitana aparèis plus ges possible". 2 Tota llengua, en efecte, que renunciï a la condició de plenament usual, que es resigni a no o ser' més que literària, entra, a partir d'aquesta dimissió, en estat agònic — i la seva mort ja no és sinó qüestió de temps. El manteniment indefinit d'una situació intermediària entre la vida i la mort no és pas més possible per a una llengua que per a tot altre ésser vivent. Els fets han fet veure fins a quin punt era errada la concepció estratègica de Mistral: en el segle llarg que ha passat des de Mireia, la reculada de l'occità — estudiada sobre el terreny pels elements de l'Institut d'Estudis Occitans amb enquestes metòdiques — és esfereïdora. Si en temps de Mistral l'occità només havia deixat de parlar-se, i encara no totalment, a les gran ciutats com Marsella i Bordeus, avui ja tendeix a desaparèixer a les mitjanes (les d'uns 100.000 habitants) i fins a moltes de les petites. 3
D'una manera general es pot dir que pertot on penetra poc o molt la civilització industrial l'occità parlat recula. Els aires de la vida moderna, lluny d'envigorir-lo com envigorien el català tant com la nostra renaixença mantingué la seva ambició de conjunt, el marceixen i el maten : conseqüència lògica de l'error de Mistral, que prohibint als seus seguidors tota ambició fora de l'estrictament literària condemnà la seva causa a divorci creixent amb la realitat, amb la vida, amb la societat i amb el món. 4
Una llengua no pot viure per se, abstreta de la realitat, com si fos una essència absoluta. Com un arbre no pot viure abstret de la terra on enfonsa les arrels i de l'aire en què respira. Aquesta abstracció ha estat funesta a la causa de la renaixença occitana : sense terra i sense aire, l'arbre ha anat morint. Avui, gràcies a la seva presa de consciència del vell error i a la seva decidida voluntat de rectificar-lo, la nova generació occitanista fa possible una esperança, difícil sí, però no irracional ni il·lusa : "A l'esperit de mantenença voldriám doncas substituir, non pas l'esperit de reconquista encara tròp passeïsta, mas siben un esperit de conquista : conquista intellectuala d'una Occitània futura, non pas per l'en-bas, mas per l'en-aut, per la volontat renaissentista en ela justificada". 5
"Non pas per l'en-bas, mas per l'en-aut" : preguem al lector que mediti l'abast d'aquest nou planteig estratègic. Els nous occitanistes, en recollir l'herència dels felibres, es troben que, com a conseqüència d'un error ja secular, la reculada de l'occità com a llengua d'ús real ha seguit una direcció ben determinada : cap a refugiar-se entre les classes més incultes, i per tant menys socialment prestigioses, de la societat occitana. D'aquí "lo complèxe de patès" (patuès) : paradoxalment, el fet que l'occità fos parlat encara, contribuïa al seu descrèdit, com sigui que el relacionaven íntimament amb la mena de gent que el parlava. Creiem superflu fer constar, per òbvia, la nostra disconformitat amb aquest menyspreu injust de què són objecte les classes rurals pobres i incultes : es tracta d'un menyspreu universal, contra el qual no han pogut mai res ni els al·legats dels moralistes ni les declamacions dels poetes. És així que, seguint el seu camí aquella paradoxa, els nous occitanistes s'han trobat amb el fet sorprenent que allà on prenia més vigor la "nova renaixença" actual era en aquelles contrades on l'occità havia deixat totalment de parlar-se : "Mas a dicha que la lenga a reculat, avèm vist se melhorar sa situacion morala. Lo complèxe de patès es ligat, ço pensàm, al quite usatge del patis. Dins las zònas desoccitanizadas lo mot mateis que fasiá la vergonha es en tira de disparèisser... Dins l'ensenhament de nòstra lenga avèm vist se dessenhar clara aquela dualitat : las resultas melhoras son estadas obtengudas dins las vilas (== ciutats), dins los licèus (= instituts de segon ensenyament), amb una populacion d'escolans (= estudiants) desoccitanizats ; e las regions montanhòlas son sovent demoradas mudas. Tant i a que se constituís ara un quadre d'occitanisme amb de jovents per qui la lenga a quasiment tot perdut de sa sabor campanhòla, que son occitanistas per causida intellectuala pura". 6
La nova estratègia occitanista apunta doncs a la constitució de nuclis de llengua occitana fortament cultes, socialment prestigiosos, per començar "des de dalt" la conquista de tota la societat occitana. No pas oferint-li un programa merament literari, sinó d'abast general — un programa capaç d'interessar la generalitat de la gent. Aquesta nova estratègia és exactament el contrari de la de Mistral i els seus felibres ; i a penes posada en marxa, ja ha començat a donar resultats, potser modestos encara, però esperançadors.
Hi ha més : quan una llengua renuncia a ser plenament usual i es reclou en la condició d'estrictament literària, fa impossible a la curta o a la llarga fins aquesta limitada ambició. Gèneres literaris sencers resulten pràcticament impossibles en una llengua purament "literària" ; la novel·la i el teatre, per exemple. Sotmesa a aquella limitació, tota literatura produeix una característica hipertròfia de la poesia acompanyada d'una absència més o menys total dels altres gèneres. Els afectats per aquest fenomen de macrocefàlia poètica — típicament de raquitisme — poden fer-se il·lusions, i gairebé sempre se'n fan, en el sentit de creure's una casta més lírica que les altres castes humanes. Tal va ser el fal·laç miratge que enganyà durant molts anys els benemèrits epígons del genial autor de Mireia, poc perspicaços a interpretar el significat de la glacial indiferència, no j a de la resta del món, sinó de la quasi totalitat dels propis compatriotes enfront de la seva inestroncable verborrea en vers. La grandesa de Mireia i la glòria universal del seu autor contribuïren certament a enlluernar-los : cregueren que, imitant-lo, serien corn ell — i cregueren que podien imitar-lo indefinidament, sense comprendre que la repetició acaba fatigant fins l'auditori més heroic. Il·lusionats per la quantitat de versos en tots els metres que podien fabricar per hora, tancaven els ulls al fet que aquella fabricació a ritme industrial no trobava sortida en cap mercat ; creien que allò era "una literatura", sense adonar-se que una literatura sense lectors no té sentit, que una llengua no té sentit sense una societat que l'usi com a pròpia, i, no sols en vers o en prosa "artística" o "literària", sinó en prosa corrent i en totes les circumstàncies de la vida. 7
Els felibres no veien que la llengua d'una sub-societat (és a dir, parlada només per una part, i precisament la inferior, d'una societat) és fatalment una sub-llengua — digui's llengua, dialecte o patuès, que no serà pas el nom qui farà la cosa. De la mateixa manera, la literatura que es produeixi en una llengua sotmesa a tals limitacions político-socials és, o acaba essent, una sub-literatura, sense que ho pugui impedir tot el geni d'un Mistral. Hi ha una sola manera de no caure en la condició de sub-llengua i de sub-literatura : convertir-se en la llengua plenament usual i en la literatura efectivament llegida d'una societat completa.
Val la pena que ens detinguem a examinar el funcionament d'aquest mecanisme en el camp concret de la novel·la, que és el que aquí ens interessa. Els nous occitanistes s'alcen — ni caldria dir-ho — contra la limitació de la literatura occitana a la poesia i propugnen una novel·lística i un teatre capaços d'interessar un públic obert, més enllà de les "minories selectes", dels cenacles cada vegada més resclosits a què s'havia anat reduint el "públic" de la literatura occitana com a conseqüència de l'error estratègic dels felibres. Les actuals temptatives per crear una novel·lística viva en llengua occitana topen amb greus dificultats ; les majors no vénen pas de la llengua en si, perfectament apta — en si — per al gènere novel·lístic : vénen de la societat que la parla, o millor dit que hauria de parlar-la. El conjunt de gent que habita l'àrea que els filòlegs assenyalen com a pròpia de la llengua d'oc, comprèn avui en dia més de quinze milions de persones. 8 D'aquests quinze milions que haurien de parlar l'occità, ¿quants el parlen efectivament? Les enquestes recents de l'Institut d'Estudis Occitans no permeten fer-s'hi gaires il·lusions : només el parla una part força exigua de la societat occitana, composta a grans línies de dos extrems : la població més inculta — les capes rurals pobres, sobretot de les zones muntanyoses — , i el petit grup fortament intel·lectual dels occitanistes. Aquests, en els seus esforços heroics (sobre el seu heroisme seria poc tot el que diguéssim) per crear una novel·lística viva, es troben doncs amb un problema extraliterari gravíssim. Per comprendre'l bé posarem un exemple contrari : el d'una societat quatre vegades inferior numèricament a l'occitana, com és ara la danesa, però servint-se en canvi de la llengua pròpia com a llengua de ple ús. Des del rei fins al darrer escombriaire, és a dir, els quatre milions de persones que componen la societat danesa : aristocràcia, burgesia, menestralia, proletariat, pagesia rica i pagesia modesta, militars i civils, eclesiàstics i laics, savis i ignorants, sants i trinxeraires, parlen, llegeixen i escriuen la llengua danesa — com a llengua oficial i com a llengua privada, com a literària i com a comercial, en les ocasions més solemnes¡ en les més quotidianes. Un novel·lista danès pot emmirallar (com deia Stendhal) tota la societat danesa, en qualsevol dels seus aspectes, sense haver de recórrer en cap moment a altra llengua que la danesa ; i això, sense faltar a la versemblança, tot el contrari. Només haurà de tenir en compte els dialectes socials (a més dels geogràfics), com els tenen en compte tots els bons escriptors realistes de totes les literatures sanes ; que mai cap bon autor de novel·la o de teatre no ha fet parlar exactament igual (en "llengua literària") les marmanyeres del mercat i les dames de la cort, els trinxeraires del carrer i els magistrats del Tribunal Suprem...
En canvi, el novel·lista occità dels nostres dies ha de renunciar a emmirallar extensíssims sectors de la societat occitana contemporània a menys de recórrer al bilingüisme, degut a l'efecte d'inversemblança — mortal per a una novel·la — que produiria en el lector un diàleg en occità entre personatges que en la realitat parlen francès. Només cal imaginar quin efecte ens faria a nosaltres una novel·la en què els protagonistes, de l'alta burgesia de Barcelona per exemple, parlessin el dialecte dels pastors de les muntanyes del Pallars — o a l'extrem oposat, uns proletaris de les barraques de Montjuïc que s'expressessin en la llengua acadèmica que tan escaient resulta en les memòries de l'Institut d'Estudis Catalans...
No és, doncs, l'exigüitat de l'àrea o de la població allò que crea greus dificultats a l'expandiment d'una plena literatura : el danès, amb quatre vegades menys de població que Occitània, té una literatura tan ampla que dins seu no s'han trobat pas encongits des d'un Andersen fins a un Kierkegaart. No és la mida, sinó la possessió de la totalitat de les funcions necessàries allò que determina la viabilitat d'un ésser : una musaranya és tan viable com un elefant, i en canvi mig elefant no és viable.
El lector és prou sagaç per comprendre les conseqüències que en deriven : són aquelles que en el nostre país van ser previstes ja des de mitjans del segle passat gràcies a homes modestos però lúcids — algun d'ells, veritable precursor de Prat de la Riba — ; mentre Mistral, amb tot el seu geni poètic, s'obstinava a negar-les. En el fons, es tracta simplement de saber si se'ns invita a una renaixença — a vetllar un bressol — o tot al contrari, a prolongar artificialment una agonia sense esperances : és aquesta (convé que en prenguem consciència d'una vegada) l'única perspectiva que poden oferir-nos aquells qui ens voldrien reduir a un programa estrictament "cultural" o "literari".
¿Com trampegen els actuals occitanistes aquests greus obstacles extraliteraris en la seva interessantíssima temptativa per crear una novel·lística viva en llengua occitana? Del que abans hem dit, es dedueix que una novel·la de tema contemporani íntegrament en occità, per donar la sensació de realitat hauria de descriure o bé un medi d'intel·lectuals occitanistes o bé un medi fortament rural. Ja es comprèn que el primer terme de l'alternativa resulta massa restrictiu, i de fet no se n'ha donat cap exemple per ara ; és el segon terme l'escollit per la quasi totalitat de les novel·les occitanes d'aquests últims anys. Cal dir tanmateix que es dóna també el tipus de novel·la d'evasió, en què els personatges, sigui quina sigui la connotació social que l'autor els atribueix, s'expressen en occità literari, prescindint del problema de la versemblança.
Però hi ha una manera de fer versemblant que els personatges d'una novel·la parlin tots occità sigui quina sigui la seva connotació social : situar-la en una època passada. És el camí escollit per Loís Delluc amb EL GARRELL. ¿No hi haurà el perill d'anar a parar, per aquest camí, a la "novel·la històrica" de què abusà el romanticisme — o al "passatisme" de què precisament volen fugir les noves generacions occitanes? La remarca ja ha estat feta temps ha : no és el tema, sinó la manera de tractar-lo allò que adscriu una obra a l'esperit de la nostra època. En aquesta col·lecció d'CLUB DELS NOVEL·LISTES han aparegut precisament unes quantes novel·les que són un exemple de com una època passada pot ser evocada amb un esperit actualíssim : Bearn entre les catalanes, El Guepard i La Quarta Vigília entre les estrangeres — viceversa, i naturalment fora de la nostra col·lecció, trobaríem algun cas en què, si el tema és dels nostres dies, la manera de tractar-lo ofereix símptomes alarmants de fossilització avançada.
En primer lloc, tota novel·la d'ara sobre un tema d'altre temps acusarà, si és bona, la influència dels canvis que ha experimentat la història ; la bona novel·la històrica dels nostres dies ja seria per això sol molt distinta de com la concebé el romanticisme. Els protagonistes de Bearn, d'El Guepard, de La Quarta Vigília, no són de cap manera herois a la manera romàntica, sinó tipus socials, ambientats dins una classe i dins un món : la petita aristocràcia mallorquina, l'alta aristocràcia siciliana, la classe mitjana i la menestralia noruegues ; en el cas d'EL GARRELL, Loís Delluc ha escollit personatges dels més anònims, extrets gairebé a l'atzar de la massa obscura de les vides humanes menys "històriques", a fi d'evocar un moment de l'esdevenir històric d'Occitània sobre la transcendència del qual pocs havien meditat.
Val la pena que hi meditem nosaltres una mica en l'ocasió solemne d'aquest 750 aniversari del primer dels nostres grans desastres. No és perquè sí que el nostre CLUB DELS NOVEL·LISTES, havent decidit commemorar-lo publicant una novel·la occitana, ha triat aquesta entre altres també excel·lents. Perquè la commemoració d'un desastre presenta el perill d'esdevenir un ritu merament lacrimatori i en definitiva estèril, si no se l'aprofita per tractar d'aclarir les causes del cataclisme remot — amb el propòsit de no reincidir-hi. EL GARRELL ens descriu un altre moment catastròfic de la història d'Occitània — i es presta així a la meditació profitosa.
Tots sabem quin error polític (no ens pertoca, ara i aquí, de parlar-ne com a error religiós) fou l'adhesió d'una part considerable de l'aristocràcia occitana a l'heretgia albigesa en el segle XIII. Allò que, en canvi, pocs havien remarcat és que l'error es repetí tres segles després amb l'adhesió de bona part dels senyors i dels burgesos d'Occitània a l'heretgia hugonota : amb les guerres de religió del segle XVI acabà d'enfonsar-se allò que de l'esperit nacional occità havia pogut salvar-se després del desastre de Muret. La França del Nord, amb el seu formidable instint polític, sabé presentar-se una i altra vegada com la campiona de l'ortodòxia amenaçada. De ben poc li valgué a la desventurada França del Sud que el capitost dels hugonots, el rei de Navarra i comte del Perigord — un occità —, acabés essent rei de França amb el nom d'Enric IV : amb el seu "París bé val una missa" no sols va fer una "frase cèlebre", sinó que proclamà un dels grans apotegmes del realisme polític que occitans i catalans no hem assimilat encara. El "París bé val una missa" d'Enric IV és exactament el contrari del "Es poden cedir terres, però no principis" de Lenin : si els bolxevics haguessin seguit per aquest camí (cedint terres i conservant principis), s'haurien trobat que els seus principis no servien de res al capdavall, per falta de terres on aplicar-los 9 — segurament per això, a partir de Stalin i sobretot de Khrúixov, han anat diluint cada vegada més els principis a canvi d'assegurar-se terres com més extenses millor. Poc sensibles a aquesta insistent lliçó de la història, occitans i catalans, al llarg del nostre esdevenir tan fèrtil en estimbades verticals, hem anat posant una i altra vegada qualsevol sectarisme del moment — qualsevol desventurat principi — per damunt de l'interès perenne del país — les terres —; en ares d'ideologies efímeres i sovint tèrboles — albigeses, hugonotes, lerrouxistes o anarquistes —, hem sacrificat ocasions magnífiques d'edificar una pàtria coherent i articulada, extensa i intensa.
Deixant de banda aquestes consideracions relatives a un passat que ja no podem canviar (però que ens poden servir de cara al present i al futur), és el cas que les "guerres de religió" van ser particularment cruels a les terres occitanes al llarg del segle XVI i hi van determinar una misèria general que havia d'afeblir-les més encara, fins a gairebé anul·lar-les políticament. L'evocació d'aquells anys tristíssims és el tema d'EL GARRELL. El lector hi trobarà descrita amb traços molt vigorosos la misèria atroç que assolà aquelles terres germanes de la nostra — i que tingué una repercussió directíssima en la nostra : la immigració massiva d'occitans a Catalunya, fenomen social de gran volum que fins a aquests anys recents no havia estat estudiat a fons com ara ho és per joves i competents historiadors.
Aquells immigrants eren aquí anomenats "gascons", no pas perquè tots fossin de la Gascunya estricta, sinó perquè aleshores hi havia aquí la tendència a donar aquell nom a tots els occitans en general. Venien a la recerca de la pau i del pa en aquesta banda dels Pirineus on aleshores no se sentien encara estrangers ; fugint del seu país, afeblien per desgràcia Occitània, però acollint-se al nostre reforçaven per sort Catalunya. Cal recordar que ja havien estat occitans la majoria dels repobladors de la nostra terra aleshores de la reconquista sobre els moros (i d'ells ens ve en definitiva la llengua que parlem, que tant com catalana podria anomenar-se sud-occitana). Era, doncs, un reforç demogràfic que, lluny de diluir el fons ètnic anterior, l'envigoria. De la mateixa manera que no eren cap pertorbació ètnica, no eren tampoc cap pertorbació idiomàtica ; d'això darrer, tenim curiosos testimonis literaris de l'època. Així el doctor Vicenç Garcia, rector de Vallfogona, en un romanç pedestre, però curiós des d'aquest punt de vista, fa broma a costa del parlar d'un gascó — que només difereix del català de l'època en certes desinències verbals (sots, anats, entrarets) : com que donat el seu propòsit humorístic no hauria pas atenuat les diferències, ans al contrari, sembla que se'n podria concloure que aquells immigrants, un cop arrelats a Catalunya — o sigui després d'un període d'assimilació — parlaven una llengua que a penes si era una lleugeríssima variant de la nostra. 10 A anàloga conseqüència ens porta un altre testimoni literari coetani, molt més il·lustre i conegut : el capítol LX de la 2a part del Quixot (De lo que sucedió a Don Quixóte yendo a Barcelona). És aquell passatge en què el bon hidalgo tracta de convèncer els bandolers de Rocaguinarda que deixin "aquel modo de vivir, tan peligroso así para el alma como para el cuerpo ; pero, como los más eran gascones, gente rústica y desbaratada, no les entraba bien la plática de Don Quixote". Més endavant precisa que aquells bandolers parlaven "en su lengua gascona y catalana". L'expressió pot semblar confusionària, com si Cervantes es fes una idea nebulosa de la nostra llengua ; probablement es tracta, al contrari, d'una expressió ajustadíssima a la realitat d'aleshores : aquell fi observador que era Cervantes (i el més gran enamorat no català que hagi tingut mai Catalunya) percebé que català i gascó — el dels gascons de Catalunya — eren al mateix temps dues llengües i una de sola. ¿De què feien els "gascons" en el nostre país? Els hem vistos a través de Vicenç Garcia fent de criats en els castellets de la Segarra ; Don Quixot els troba fent de bandolers a la regió del Montseny. Un testimoni literari més tardà, el de Quevedo, els denuncia com a soldats dels exèrcits de la Catalunya alçada en armes aleshores de la guerra dels Segadors : "El grueso de ellos — dels exèrcits catalans — gabachos y gascones y herejes y delincuentes del Lenguadoc" (La revolución de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero). Sobre aquesta acusació d'heretgia, cal dir que ja força abans, l'any 1611, els inquisidors catalans havien declarat que calia "expulsar molts heretges lluterans i enemics de nostra santa fe que entren per les fronteres de França" ; i poc després d'aquella data el bisbe de Vic havia escrit al rei que entre els bandolers de Catalunya hi havia "herejes y que comen carne en días cuaresmales y dicen muchas blasfemias", i precisava : "Los bandoleros son más señores de la tierra que el rey... Hay entre ellos muchos herejes de Francia, que van sembrando sus errores, y tememos todos una nueva secta en la tierra". 11 En aquestes muntanyes de Prades, on he traduït EL GARRELL i on escric aquest pròleg, la immigració gascona fou torrencial : a la documentació de l'època, que es pot trobar per rectories i antigues cases pairals, els "gascons" apareixen copiosament. Els vells pergamins i registres ens els fan veure guanyant-se honradament el pa amb la suor del seu front en les professions més humils : mossos, pastors, encarregats de petits molins o de pobres masietes. Hi hagué tanta "gasconada" en aquesta Serra que a la gent de la vila de Prades els ha quedat el renom de "gavatxons" ; a Vallclara, poble que conec molt a fons perquè és el meu, algunes cases conserven renoms que suggereixen el seu origen : cal Paisan, cal Xina, cal Xival. 12 Que alguns, i fins bastants, d'aquells "gascons" eren "gente rústica y desbaratada" com diu Cervantes, també apareix de la documentació : per exemple, del Llibre de la Cort dels Magnífichs Batlles de Vallclara que obra actualment en el meu poder. Potser convé recordar que els batlles no tenien res a veure amb els actuals alcaldes (institució del dret municipal castellà no introduïda a Catalunya fins a temps recents) ; eren els representants o lloctinents del senyor feudal i per això desaparegueren, amb les últimes supervivències del feudalisme, quan triomfà definitivament el nou règim després de la mort de Ferran VII. Les seves atribucions, que tenien per delegació del seu senyor — l'abat de Poblet o el rei, a Vallclara — , eren sobretot judicials : una d'elles, la de "prendre treves" — és a dir, posar pau entre dos o més que s'havien barallat 13 — ; el batlle obligava els contrincants a "fermar treves" (jurar que no tornarien a barallar-se) per un període de temps que era distint segons que els subjectes gaudissin o no de "privilegi militar" : en el primer cas, propi de poquíssimes persones, les treves es fermaven per sis mesos ; en el segon, per cent i un anys. Des de 1563, data del primer judici de pau i treva assentat en el llibre (els anteriors devien fer-se verbalment), fins a 1612, data del darrer (aquella institució de regust tan medieval devia caure en desús a partir d'aleshores), hi ha 41 treves fermades, d'elles 4 amb treva de sis mesos o de "privilegi militar" ; queden doncs 37 treves comunes, de cent i un anys. D'aquestes, deu almenys afecten a gascons (en d'altres no s'indica la nacionalitat dels protagonistes), i sembla deduir-se'n que eren gent molt prompta a treure's el ganivet de la faixa. N'hi ha un, un tal Domingo Fosà de la Bastida, que apareix ell sol en quatre judicis amb distints adversaris : això i la rimbombància dels seus noms ens el podria fer imaginar com un cadet de la Gascogne amb més males puces que D'Artagnan. Els noms d'altres dels seus conterranis — amics o rivals seus — tenen així mateix innegable altisonància : un Pere del Tur, un Pau de la Pena, un Bertran de Clarens. No cal fer-s'hi il·lusions : no són noms de llinatge, sinó indicacions de procedència geogràfica. Sovint són designats simplement pel nom de fonts seguit de la indicació "gascó" ("Domingo gascó"), de l'ofici que fan (quasi tots pastors o mossos) i de l'amo a qui serveixen ("pastor del batlle", "mosso del pubill Boquer"). Dóna la impressió que molts d'ells no tenien nom de família. De la humilitat extrema de la seva condició social hi ha a més un testimoni pòstum : molts havien de ser enterrats per caritat. ¿Podem creure que uns subjectes tan primaris sota tots els aspectes fossin uns "heretges perillosos", capaços de "sembrar els seus "errors" teològics? Qui llegeixi EL GARRELL trobarà exactament intuïda la confusió d'idees que les prèdiques oposades — i totes iracundes — d'hugonots i papistes introduïren en aquelles ànimes simples, tan poc dotades per a les subtileses de la teologia ; trobarà que més que l'heretgia pròpiament dita — sàvia i subtil —, allò que podia temptar-los era la bruixeria. Però d'aquest aspecte convé parlar-ne a part. Diguem ara que si ens hem estès, potser una mica massa, en minúcies d'erudició local ha estat a fi i efecte de fer sentir al lector la densitat que la presència "gascona" — llegeixi's sempre occitana — adquirí en un racó qualsevol de la Catalunya muntanyenca a l'època en què transcorre l'acció d'EL GARRELL ; hem vist què venien a fer aquells "gascons" a Catalunya ; la lectura d'EL GARRELL ens farà veure per què venien.
Era la misèria negra qui els treia del seu país ; i la misèria negra és la germana gran de la bruixeria. Loís Delluc ha dedicat algunes de les pàgines millors de la seva novel·la a aquest aspecte importantíssim de la història social de l'època. L'època de les "guerres de religió" (de principis del segle XVI a principis del XVII) fou en efecte el "segle d'or de la bruixeria" — molt més que no pas cap període de l'Edat mitjana —. La fina intuïció del novel·lista l'ha guiat de manera admirable : podríem citar curiosíssimes coincidències (ben fortuïtes, ja que Loís Delluc i Caro Baroja s'ignoren mútuament) entre la manera com és evocada la bruixeria en EL GARRELL i com apareix de l'estudi erudit més recent i perspicaç sobre la matèria : Las brujas y su mundo. 14 El tipus de la Maretassa, descrit per Loís Delluc, concorda amb el tipus més característic de bruixa que Caro Baroja ha trobat en la realitat a través dels documents : la vella indigent i sola, a qui les llargues desventures han pertorbat les facultats mentals (de vegades amb l'ajut dels modestos estupefacients que pot procurar la flora comarcana : el cascall, la belladona). Vet aquí el que ens escriu Loís Delluc en una carta : "És ben curiós això que em dieu, que en EL GARRELL el personatge de la bruixa es trobi dins la línia de Las brujas y su mundo de Caro Baroja, obra i autor que desconec totalment. El fet cert és que jo, de petit, he respirat encara aquell "aire embruixat" propi d'altres segles (i sobretot del segle de les guerres de religió). A Bainac la creença en bruixes subsistia, i en part subsisteix encara. Els voltants de les forques (dels llocs on n'hi havia hagut en altre temps) eren particularment freqüentats per les bruixes. Fa pocs anys, hi havia encara sobre el Puig de la Fiera una cabana en ruïnes que els vells de la comarca seguien anomenant "l'ostal de la fachillèra (la casa de la bruixa) ; com que és un lloc alt, amb una vista esplèndida sobre el país, un parisenc hi volgué bastir dos anys ha — precisament a l'època que jo escrivia EL GARRELL — una casa moderna d'estiueig. Els obrers van desfer el poc que quedava de "l'ostal de la fachillèra". Doncs bé : la casa no ha pogut acabar-se ; com a conseqüència d'accidents diversos, aparentment fortuïts, ha quedat inhabitable. Fa poc el parisenc, havent llegit EL GARRELL en la seva versió francesa, em digué mig en broma mig de debò : — Teniu raó, aquell paratge és embruixat. — ¿Embruixat? No, naturalment : però la gent del país evita el Puig de la Fiera i no s'hi acosta sinó amb esglai. De petit, encara vaig aconseguir conèixer alguna d'aquelles velles desventurades a qui s'atribuïen poders misteriosos..." Per la meva banda, puc dic que en aquestes muntanyes de Prades ni més ni menys que a les del Perigord Negre la creença en bruixes ha subsistit fins no fa gaire — fins a vigílies de la guerra —. A l'època de la meva infància i fins de la meva adolescència, encara sentia explicar prodigioses històries — si bé ja referint-les al passat — que de bona gana reportaria si no fos per no fer-me massa llarg : els qui les explicaven eren ja vells, i estaven absolutament convençuts de la realitat d'aquells prodigis, si bé creien que "al temps d'ara" ja no se'n produïen. El món, doncs, havia experimentat segons ells un canvi profund : havia deixat de ser màgic. Recordo la fascinació que aquells relats exercien damunt meu — i la meva recança perquè el món ja no era màgic com "al bon temps d'abans". M'agradava fer enrabiar una senyora de Bordeus — institutrice molt imbuïda de les idees progressives i laiques de la Troisième Republique — dient-li que "el país havia perdut molt d'ençà que no hi havia bruixes". Però Caro Baroja té raó quan diu que hem de saber reprimir-nos aquest gust estrany que trobem en la concepció màgica del món i de la vida. Conseqüència de tal concepció — diu Caro Baroja — fou l'esborronadora atrocitat de les fogueres on van acabar tantes velles desventurades. Ha estat el poble, sobretot el baix poble, penetrat de "mentalitat màgica", el qui ha reclamat en tot temps la pena de mart per a les bruixes ; i quan les autoritats s'han refusat a donar-li gust, ha procurat, si ha pogut, executar-la ell mateix. 15 L'Església, contra una opinió vulgar — l'opinió de molts que potser descendeixen, almenys mentalment, dels mateixos que linxaven "bruixes" —, actuà en general de fre d'aquestes ànsies vindicatives populars. La copiosa documentació exhumada per Caro Baraja és concloent sota aquest aspecte. Una vegada i altra hi veiem els teòlegs negant la possibilitat dels fets prodigiosos atribuïts pel poble a les bruixes : així l'inquisidor Salazar, l'any 1613, "llevado de su prurito de exactitud, anota hasta 1672 perjurios y falsos testimonios levantados a inocentes, tomando como base las ochenta revocaciones más conocidas por él, y por otro lado recusa el valor de la pública voz y fama que se apoya en principios completamente viciosos : y así, regulado todo en la ygualdad y rectitud conveniente, e tenido y tengo por muy mas que cierto que no a pasado real y corporalmente ninguno de todos los actos deducidos o testificados en este negocio". 16 Les bruixes que tenien la sort d'escapar de la jurisdicció laica, implacable amb elles, per anar a parar a l'eclesiàstica, eren generalment absoltes per aquesta — que declarava no veure-hi més que velles trastocades — o simplement condemnades a penes ínfimes pel delicte que avui anomenaríem d'estafa, és a dir, per haver tret diners de la gent fent creure que podien obrar prodigis. Els teòlegs, amb algunes poc honroses excepcions, negaven la realitat pràctica d'aquests prodigis i fins en algun cas la seva simple possibilitat teòrica ; amb una insistència que els honora moltíssim, recordaven al poble — exposant-se a atreure's el seu odi — que el pecat gravíssim, pecat de superstíció, era el poble qui el cometia creient en els prodigis de les "bruixes". Si els pobles — alguns pobles — eren refractaris a admetre que els delictes de bruixeria fossin de la competència del Sant Ofici, no era doncs — com sembla que es pensin alguns — pel temor que el Sant Ofici enviaria a la foguera les inculpades, sinó tot al contrari, pel temor de quedar-se sense les anhelades fogueres — que els tribunals laics encenien alegrement a cor què vols... La justícia laica, els juristes seglars, surten en efecte molt mal parats de l'aclaparadora documentació exhumada per Caro Baroja ; però els qui hi fan un paper més odiós són potser els metges i els cirurgians ; particularment odiós pel caràcter "experimental" — "positivista" diríem — amb què tenyeixen les seves intervencions pedantesques. Un cirurgià de Baiona "llegó a ser muy práctico en la observación de las marcas de los brujos, en las que el juez creía ciegamente... Vendaba los ojos a las brujas que había de examinar y las pinchaba con una aguja. Cuando llegaba a encontrar un punto insensible la prueba estaba hecha". 17 "Los jueces comisionados en la persecución de la brujería utilizaron otras pruebas aún más absurdas que ésta hasta muy tarde, pruebas que además tenían el yerro de querer pasar a la par por científicas..." 18 Una d'aquestes proves era la "marca del gripau", que el diable feia a les bruixes en un racó de la pupil·la de l'ull : hi havia metges que buscaven — i trobaven — aquella "marca" examinant la pupil·la de l'acusada amb una lupa... No és que vulguem afligir la memòria dels metges i els juristes d'aquella època ; hem volgut simplement — perquè ens ha semblat d'estricta justícia en el pròleg d'un llibre en què un procés per bruixeria constitueix un episodi importantíssim — , assabentar el lector dels resultats a què ha arribat en aquesta matèria la investigació més recent i més seriosa, a fi de donar "a cadascú el que sigui seu". Un altre punt d'història implicat en EL GARRELL i objecte de controvèrsia és el relatiu a Carles de Biron : en aquesta novel·la es dóna per segur que fou traïdor a Enric IV. Tal és l'opinió general. Ara bé, Bernard Lesfargues, en el seu Florilège des poètes occitans du Bergeracois, 19 ha exhumat recentment un poema del segle XVII segons el qual el famós mariscal perigordí hauria estat innocent. "Le maréchal de Biron", escriu Bernard Lesfargues, "fut décapité en 1602. La légende de l'entrevue entre Henri IV et sa victime ne se concrétisa que sous Louis XIV, vers 1675. Cette complainte fut jugée séditieuse — le pouvoir craignait-il que les Croquants se soulevassent de nouveau? — et les peines les plus sévères s'abattaient sur ceux qui la chantaient." Per la seva relació amb un dels episodis d'EL GARRELL, creiem interessant reproduir aquí aquest curiós poema :
Lo mareschal a la Bastilha — Soi ton senhor lo rei de França, Ai comandat sus mar, sus terra,
Però EL GARRELL no és pas una obra d'erudició : és una obra d'art. Si no fos així, no' transcendiria l'interès local per esclatants que fossin els seus mèrits. Una obra d'art menor, si voleu ; volgudament menor, i molt reeixida en el seu gènere. Apareguda els darrers dies de 1958, cridà tot seguit l'atenció. Obtingué el gran premi de novel·la occitana i fou traduïda al francès. Bernard Lesfargues me la portà a Siurana l'estiu de 1960, i en la calma d'aquestes muntanyes la vaig llegir. Vull fer públicament un mea culpa : vaig començar a llegir-la amb desconfiança, força escèptic a priori respecte a les possibilitats actuals d'una novel·lística en llengua occitana. Ben aviat, la intensíssima suggestió de la novel·la m'arrossegà. Potser hi contribuí el fet de llegir-la enmig d'un paisatge tan semblant, tan germà del de la novel·la. Els catalans no solem sospitar que les terres occitanes més semblants a la nostra, i que són sovint al mateix temps aquelles on s'ha conservat més i millor la vella llengua en boca de la gent, no són pas les més pròximes a Catalunya — les planes del Llenguadoc —, sinó les de l'extrem nord d'Occitània : el Llemosí, l'Auvernya, el Perigord (l'acció principal d'EL GARRELL se situa en el cor muntanyós del Perigord, l'anomenat Perigord Negre). Fins un boix de l'edició occitana original, que representa el castell i poble de Bainac, recorda força Siurana : la grandiositat dels precipicis hi és menor, i en canvi el riu que corre als seus peus és el Dordonya — la Gran Aigua -, mentre la nostra Gran Aigua, l'Ebre, el patriarca dels rius catalans (que travessa les nostres terres just per la meitat com si en fos la cintura), per bé que pròxim no es veu des de Siurana. Seria bo que els lectors, per poc que poguessin, no llegissin aquesta novel·la enmig del traüt gris i despersonalitzant de les capitals, sinó aprofitant alguna escapada a muntanya ; estic segur que en sentirien la peculiar fascinació amb la mateixa força que jo vaig sentir-la. Si són fills o descendents de la muntanya, si la muntanya — no importa de quina banda dels Països Catalans — marcà per sempre els records de la seva infantesa, retrobaran en aquest llibre aquell perfum, aspre i únic, que les meves paraules ara no sabrien dir. Per la desimboltura del relat tant com pel tema, fa pensar en un Llàtzer de Tormes occità, que hagués sabut afinar les qualitats vigoroses de la novel·la picaresca castellana amb una bona dosi de sensibilitat moderna ; mentre pel to de l'estil es mou entre la llegenda popular o rondalla extensa i el poema èpic menor — amb un sentit agut d'allò que millor pot convenir a la novel·la occitana en les circumstàncies en què ha de produir-se i que més amunt hem tractat de descriure. Des de les primeres pàgines, l'ambient de la novel·la s'imposa al lector ; sota la suggestió que l'autor crea ja de bon començ, tot hi pren versemblança i vida. El lector ha de saber-se situar davant d'aquesta novel·la com davant d'un pessebre ; ha de saber retrobar els seus ulls de nen — no sols la ingenuïtat, sinó la fina perspicàcia de la mirada infantil ; un cop acomodada la vista a la peculiar perspectiva d'EL GARRELL (perspectiva que recorda deliciosament, insistim-hi, la d'un pessebre), en percebrà tot l'encís, tota la riquesa de detall, tots els mèrits literaris — que són molts i de la més exquisida qualitat. El llenguatge en primer lloc, que hi té un vigor com de boscúria gemada; i aquell perfum intens de "bon temps d'abans "— i el gust de la terra, d'aquesta terra occitana que hauria pogut ser la "gran pàtria" de tots i ha quedat — per ara — en un bell somni... Sovint m'ha dolgut haver de traduir tal o tal expressió que hauria pogut ser ben nostra si els llargs segles de separació no ens haguessin distanciat cada vegada més; aquesta recança se m'ha fet més viva en el cas de paraules que, si bé ja del tot desconegudes a les ciutats i a les planes, encara se senten per aquestes muntanyes (per exemple, "la talent" per "la fam", "meixant" per "dolent", d'altres encara). 20 Tot guardant-me de caure, com és un principi en mi, en un llenguatge de difícil comprensió per ala majoria de lectors, m'he esforçat perquè el meu català s'assemblés com més millor a l'occità original ; perquè en conservés almenys el regust rústic i arcaïtzant que li dóna tant de sabor. Si per la seva perspectiva EL GARRELL recorda un pessebre, per la seva acció recorda a moments el teatre de titelles de més noble tradició — i aquesta semblança no és pas deguda a l'atzar. La batalla per un teatre viu en llengua occitana és tant o més arriscada que la de la novel·la, i Loís Delluc intenta ajudar-hi, ben eficaçment, amb el teatre de titelles : conquerint el públic infantil d'avui, asseguraria el públic adult de demà. Gràcies a ell, la llengua occitana pot enorgullir-se amb una deliciosa "obra mestra" del gènere, Lo secret del comte, estrenada enguany a Bergerac amb èxit esclatant. És possible que tot això que anem dient : perspectiva com de pessebre, acció com de teatre de titelles, desconcerti algun lector. Cap llibre no pot pretendre agradar a tothom, en efecte ; i EL GARRELL decepcionarà els qui estan aviciats a tota una altra mena de novel·les. Per mi, la seva lectura fou un sedant anàleg al que procura una fuga d'alguns dies a muntanya, lluny de la voràgine industrial que ens xucla més i més. Hi ha qui s'ha submergit tant en aquesta voràgine i en tot el que ella representa de "desnaturació", de "despoetització" i de complexitat sofisticada, que ha acabat per perdre tota capacitat d'interessar-se per la natura simple i profunda. No cal dir que les persones que "lluny de ciutat s'avorreixen" són dignes de tots els nostres respectes, però aquest no és un llibre per a elles : EL GARRELL, més que una "novel·la" en el sentit avui més corrent d'aquest substantiu, és un poema rural en prosa, simple i ingenu, a estones quasi infantil, tot impregnat d'olor de farigola i de cabrum — malgrat que, com ja hem insinuat, contingui accents ben tràgics i impliqui problemes ben ardus —. En definitiva, totes les literatures passen per les mateixes fases evolutives : comencen per la poesia, i la primera prosa que elaboren té encara marcats caràcters poemàtics. Entre nosaltres mateixos, seixanta anys endarrera, l'obra mestra que és Solitud era també un poema rural en prosa ; i és en Solitud que pensem, més que en cap de les provatures coetànies de "novel·la ciutadana", com en una de les grans fites que han anat jalonant el camí cap a l'eclosió plenària de la nostra novel·lística. A parer nostre, i salvades les distàncies, EL GARRELL podria ser igualment un sòlid punt de partida cap a ulteriors desplegaments de la novel·lística occitana ; és sobretot mirat així que ens duu una esperança. EL GARRELL, que ens duu una esperança, plau també a la fe i a la caritat. Les bandes de papistes i hugonots poden ser igualment brètoles, els predicants calvinistes i certs bisbes catòlics igualment barroers ; però la Verge Maria és sempre la Verge Maria, Mare de tota misericòrdia — i és per amor d'Ella que es manté pura la fe dels "senzills i humils de cor" i no naufraga entre tanta tempesta ; per aquell amor d'Ella que brilla sempre com una llumeneta al fons del bosc tenebrós on es troben esgarriats. Quan la vida arriba a ser per a ells un malson, quan el "misteri d'iniquitat" els depassa, quan l'angoixa està a punt d'escanyar en ells la fe, floreix per a un d'ells el miracle — ingenu, espontani, natural com una flor boscana. Loís Delluc, que j a no,és jove, viu en el poblet de Bainac, a la ribera del Dordonya, en el cor del Perigord Negre. Allà la llengua occitana és ben viva encara. El castell de Bainac, al qual abans ens hem referit per la seva semblança amb Siurana, és sempre present al fons de la novel·la, dreçant-se "arran d'una esglaiosa cinglera, a plom damunt de la Gran Aigua". Ja que commemorem el 750 aniversari del desastre de Muret, diguem aquí que les seves pedres negroses guarden memòria ben directa de la guerra dels Albigesos : Simó de Montfort s'emparà del castell el desembre de 1214 després d'un setge difícil, va fer incendiar i enderrocar la seva torre principal, dita la Tor Sarrazina, i n'enrunà les dependències a fi de castigar el senyor de Bainac que, malgrat ser un protegit del rei de França Felip August, s'havia unit amb els seus enemics contra ell. Després Simó de Montfort assetjà i prengué el castell veí de Castelnau (que també té un paper en EL GARRELL) ; i, considerant sotmès el Perigord, se'n tornà cap a les planes del migdia. Dels diversos títols amb què podria decorar-se, Loís Delluc només n'usa un — sorprenent per a nosaltres : el de "mestre d'escola honorari" de Bainac, amb què el petit i rústic municipi ha volgut correspondre a l'amor que li té. Per a nosaltres, i amb aquestes paraules vull acabar aquest pròleg, EL GARRELL no és de cap manera una novel·la estrangera. Per més que les desventures ens hagin anat separant a partir del desastre de Muret, occitans i catalans som germans encara. Loís Delluc és un dels nostres. Estem segurs que és amb aquest esperit que l'acolliran els lectors del nostre CLUB DELS NOVEL·LISTES. JOAN SALES Siurana, 15 d'abril, dilluns de Pasqua Florida de 1963 1. L'any 1861, amb l'anada del poeta català Damas Calvet a les festes de la Tarasca on establí relació amb Mistral i els felibres, començà aquesta etapa catalano-occitana que en un segle llarg ha vingut donant el mateix gènere de manifestacions : "Foren uns temps de confraternitat remorosa, amb molts discursos, moltes endreces i cants, àpats copiosos, grups de figures arrogants posant davant els fotògrafs. Foren potser tot el que podien ser..." (FERRAN SOLDEVILA, Un segle de vida catalana, II, 693.) (torna al punt de la nota) 2. Rapport d'orientacion presentat a l'Amassada Generala de l'Institut d'Estudis Occitans per Pèire Bec, Robèrt Lafont e Pèire Lagarda ; aquesta assemblea general, d'innegable transcendència, ha tingut lloc el setembre passat. — En el moment d'entrar en premsa aquest pròleg, acaba d'aparèixer a Nimes un opuscle, Principes, que sap reunir, a una clara consciència dels fins mediats (que s'hi insinuen), un sentit cautament realista de les tàctiques immediates. Ha aparegut sense noms d'autors, però tinc motius per sospitar que han intervingut en la redacció Robert Lafont i Bernard Lesfargues. (torna al punt de la nota) 3. Cal advertir tanmateix que no es troba tan extingit a les ciutats com els catalans tenim tendència a creure. Es dóna en moltes d'elles un fenomen semblant al que presenta la ciutat de València amb la nostra llengua, si bé més exagerat : l'occità hi perdura a les capes més populars en forma de llengua críptica, és a dir, només parlada quan no hi ha cap foraster present ; la presència d'un sol foraster determina una mena d'ocultament automàtic del parlar vernacle. També com a la ciutat de València, el vernacle tendeix a les ciutats occitanes a esdevenir una llengua d'homes adults, amb exclusió de les dones i dels nens. Aquests parlen francès tant com van a l'escola ; així que es posen a treballar, s'habituen a l'occità dels seus companys de feina. Això a les ciutats ; al camp, l'ús de l'occità parlat és força general, no sols entre la pagesia humil, sinó fins i tot, en algunes contrades, entre els hisendats. Certs nobles rurals troben en el fet de saber-lo parlar una de les maneres de distingir-se de la burgesia parvenue : saber el patuès, caçar i muntar a cavall són trets distintius del gentilhome d'antiga família, amb terres i avantpassats. No cal dir com és fràgil tot això-i com la ruïna total de la llengua occitana pot donar-se per segura si no aconsegueix reconquerir les ciutats. (torna al punt de la nota) 4. "Le rève mistralien traduit done l'incapacité à intégrer 1'occitanisme á un univers moderne désormais en perpétuelle et rapide évolution." (A. P. LAFONT, Anthologie de la poésie occitane, 1962.) (torna al punt de la nota) 5. Del Rapport esmentat. (torna al punt de la nota) 6. Idem. (torna al punt de la nota) 7. No voldríem que les nostres paraules fossin interpretades, ben erradament, com si menyspreéssim els poetes en general i menys encara els de llengua occitana en particular. Si no hi ha prou novelles o prou teatre, la culpa no és pas dels poetes, sinó dels novellistes i dels comediògrafs : la cosa és òbvia. De la vitalitat i de 1'excellència de la nova poesia occitana, que ha trencat ben ostensiblement amb les formes fòssils del felibrisme, dóna fe l'antologia que abans hem esmentat : Anthologie de la poésie occitane, a cura d'ANDRÉE PAULE LAFONT (París, 1962) ; hi són representats una quarantena de poetes contemporanis, alguns de primer ordre i tots estimables. Si al costat d'aquesta quarantena de poetes hi hagués, almenys, una altra quarantena de novellistes i de dramaturgs, la literatura occitana no donaria una sensació tan marcada de desequilibri — i sobretot de literatura "minoritària", que no respira l'aire lliure del públic obert. (torna al punt de la nota)
8. Alguns fllòlegs hi afegeixen els sis milions que parlen el català, considerant aquest com una variant de l'occità, i aleshores la xifra arriba als vint-i-un milions. Però el català, per bé que històricament derivat de l'occità, té des de fa segles una vida pròpia i independent d'aquest, i es troba sobretot en condicions de vitalitat incomparablement més satisfactòries. — Remarquem de passada que sis milions són tants com els habitants de IN'oruega i Finlàndia sumats ; i vint-i-un, tants com tota la població de Noruega, Finlàndia, Suècia, Dinamarca i Irlanda. No és, doncs, per raons d'inferioritat numèrica (com encara molts pretenen) que la renaixença no acaba de prendre aquella volada decisiva -única que pot donar-li sentit - ; les raons deuen ser altres, no gaire afalagadores per a les nostres aptituds. Però les aptituds poden adquirir-se : d'esperança vivim. (torna al punt de la nota)
9. El meu amic Josep M. Ametlla, comentant la cèlebre frase de i.,enin, deia una vegada : "És que els russos tenien moltes terres i pocs principis". (torna al punt de la nota)
10. Com que és poc conegut, el reproduïm a continuació : ROMANÇ XV
Passatge que succeí a l'autor anant en certa ocasió a un castell, a on arribà a mitjanit per haver perdut lo camí. Dormien tots los de la casa, menos un criat gascó molt lleig, anomenat Tomàs, qui no volgué obrir la porta ; fins que a la matinada un patge se despertà i eixint a la finestra conegué el poeta i lo féu entrar.
(torna al punt de la nota) Segueix el romanç ja sense més intervencions del criat gascó.
11. Cit per F. SOLDEVILA. Hist. de Esp. V, 190. (torna al punt de la nota) 12. Els amos actuals no tenen consciència del seu origen occità, però saben per tradició que "paisan" vol dir pagès, "xina" gossa i "xival" cavall.(torna al punt de la nota)
13. Naturalment en baralla greu, amb escampament de sang. (torna al punt de la nota)
14. CARO BAROJA : Las brujas y su mundo, "Revista de Occidente", Madrid, 1961. S'hi estudia sobretot la bruixeria al País Basc (espanyol i francès) i en una part considerable d'Occitània (la que afronta amb el País Basc). És un llibre desordenat, però documentadíssim i apassionant com tots els d'aquest assagista èuskar. (torna al punt de la nota) 15 Caro Baroja reporta un cas, esdevingut en un poble d'Aragó cap als anys 1861-62 : "Los mozos enfurecidos mataron a una pobre mujer, llamada la tía Gasca, porque se la consideraba bruja, autora de grandes maleficios de los que poseía el secreto por vía hereditaria... La justicia decimonónica mandó a presidio a los autores de aquel acto, no sin gran descontento de los convecinos". -'Trenta anys després i a Catalunya, en él meu poble, van estar a punt de linxar una vella pel mateix motiu : la intervenció de la meva àvia evità a temps l'atrocitat. (torna al punt de la nota) 16 Op. cit., p. 267. (torna al punt de la nota) 17 Op. cit., p. 243. 1,8 Id., p. 285. (torna al punt de la nota) 18. Id. p. 285 (torna al punt de la nota) 19. Bergerac, amb motiu de PAnnée Occitane, 1961. (torna al punt de la nota) 20 L'article masculí lo, que es conserva en occità, es conserva així mateix en tota aquesta banda occidental i meridional del Principat, incloent nuclis urbans tan importants com Lleida, Reus i Tortosa. Per cert que sempre m'ha admirat la incongruència dels nostres puristes, que s'aferrissen tant a imposar "l'obligatorietat del llur" (passant per damunt de Pompeu Fabra i de l'Institut d'Estudis Catalans) i en canvi no esgrimeixen l'article masculí lo (com sembla que seria lògic en un purista: és constant en tota la nostra literatura fins a principis del nostre segle, vivíssim encara damunt una gran part del territori i comú a tots els parlars occitans). Els puristes d'ara fa seixanta anys (que van ser els més acèrrims enemics de Pompeu Fabra) eren en això molt més conseqüents que els actuals. — Hem traduït lo garrel per el garrell, donant preferència a l'etimologia per damunt de la semàntica; garrel significa exactament coix, però el context de la novel·la, com el lector veurà, permet també l'altre sentit en el malnom del protagonista. (torna al punt de la nota)
|
Aquest any s'escau el 750 aniversari del desastre de Muret. El CLUB DELS NOVEL·LISTES ha cregut que no podia deixar de sumar-se a les distintes commemoracions que de la data luctuosa estan tenint lloc per totes les terres d'Occitània. Fins no fa gaire temps, l'occitanisme pecava de deixar-se dur massa exclusivament a "l'esperit de commemoració", a la incessant rumiació del passat, a una idolatria del pretèrit que