Arxiu de la categoria ‘caràcters, persones i personatges’

18 de març 1918

diumenge 18 març 2018

Aquest matí, al safareig del jardí, he vist la primera oreneta de l’any. L’ocell era al cantell de pedra del dipòsit, molt a la vora de l’aigua, i tractava, amb grans dificultats, de beure’n una gota.

A la tarda, en passar per davant de l’església, les orenetes xisclaven volant, descrivint circumferències molt amples, al voltant del campanar. Volaven amb la boca oberta, perseguint els mosquits de l’aire, les mosques i els insectes.

 

Don Josep Gich, farmacèutic al carrer de Cavallers, fou, durant molts anys, jutge de Palafrugell. El recordo, ja vell, com una ombra: era un home petit, amb un bigoti caigut i cremat, car era un gran fumador, i uns ulls fatigats, grocs i vermells flotant en una bambolla de limfa. Portava, per estar per casa, un mocador de seda blanca al coll —d’una blancor perfecta. Era polític, de tendència liberal, i a la tertúlia de la farmàcia, que era, sembla, molt viva, hom feia i desfeia. És l’autor d’una observació molt aguda sobre els empordanesos, dels quals deia que tenim una imaginació tan exuberant, que confonem les mosques amb les àguiles —la qual cosa és exactíssima.

Personalment, el senyor Gich era, és clar, malgrat el diagnòstic, com a bon empordanès, un home de molta temperatura imaginativa. De tota manera, hi ha un fet que demostra que fou també un home de gran bon sentit.

Un dia se li acostà l’agutzil i amb un gran misteri, a cau d’orella, li denuncià que a fora vila, al Molí de Vent, havia sorprès un home a sobre d’una dona —o una dona a sobre d’un home, no ho recordo exactament.

—No en feu cas!… —digué rapidíssim i amb un aire profundament seriós el senyor Gich—. No té cap importància i no cal parlar-ne més. Ja comprendreu que podrien haver caigut un sobre l’altre. En el món passen coses molt estranyes…

 

L’empordanès és potser l’home més absolutament entusiasta i elemental de Catalunya —sempre que l’entusiasme no hagi de durar gaire ni de continuar massa hores seguides.

 

Una de les gràcies més positives d’aquest país és la dificultat que sembla tenir per no produir amb abundància el tipus d’home que, a mi almenys, és el que m’empipa més. L’home que m’empipa més és el que parla escoltant-se, el que es mira les puntes de les sabates quan camina, el que es fa dringar els duros i les claus a la butxaca dels pantalons amb un posat de fatxenderia, el que per parlar de les seves coses, indefectiblement nímies, insignificants, us crida a part i n’enraona amb un aire de confidència i de misteri, etc. etc.

 

A l’Empordà —i a tot arreu probablement— el pintoresc produeix una gran fascinació. En aquest país, un home reconegut com a pintoresc per la majoria pot fer, literalment, el que li dóna la gana. Potser el pintoresquisme es porta la seva moral —sensiblement distinta de la corrent. De vegades arriba a ésser perfectament visible que davant d’una boutade, d’una gràcia, d’un color, d’una ximpleria, d’un adjectiu, la moral falla sobtadament.

 

Déu Nostre Senyor ens ha donat, a nosaltres pobres, el sentiment de la dignitat de la nostra pròpia pobresa. El pobre que té algun dubte sobre el sentiment de dignitat de la seva pròpia pobresa té molt mala peça al teler.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text. 

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

16 de març 1918

divendres 16 març 2018

El senyor Balaguer, escrivent del jutjat municipal, sol prendre cafè amb el meu pare. És un senyor molt simpàtic. Sempre que em troba, em diu:

—Vine al jutjat! Faràs pràctica de la carrera, llegiràs papers, veuràs coses que t’interessaran…

—Deuen obrir molt aviat… —que jo li dic.

—A quarts d’onze… És una hora que està bé.

Avui, a quarts d’onze, he anat al jutjat. Està instal·lat en un racó de l’edifici de l’Ajuntament. Es pugen —del carrer estant— cinc o sis graons i hom entra en una habitació gran, nua, de sostre altíssim, il·luminada per una finestra que dóna a un pati veí, molt ofegat. Hi ha dues o tres taules, unes cadires al voltant, uns penjadors i, sobre la paret del fons, un crucifix i un retrat del rei. Una porteta baixa, d’un sol batent, dóna pas al despatx del senyor jutge. Conec, d’altres vegades, aquest despatx: és molt reduït, amb una estanteria amb llibres i papers i una estufa amb un tub que surt per la finestra del carrer.

En entrar, hi havia l’electricitat encesa. La llum de les dues bombetes quedava diluïda, enfarinada, per la resplendor trista i opaca que venia del pati resclosit. En l’aire hi flotava una barreja de fortor de tabac refredat i agre i de la sentor immunda que fa el paper de barba.

M’aturo un moment al llindar de la porta. El senyor Balaguer ocupa la taula del fons —una taula plena de documents, de llibres i de Gacetas de Madrid. Un autèntic cafarnaüm judicial. Darrere d’ell, al penjador, hi ha suspesa la capa amb valona i el barret fort que he vist portar tantes vegades pels carrers al senyor Guardiola, secretari titular. En el despatx, hi ha un silenci absolut. Aquella calma que hi ha a les oficines quan el personal encara no s’ha despertat totalment. Es pot sentir la ploma del senyor Balaguer —la cal·ligrafia del qual és solemne i pomposa— gratant el paper.

Faig un pas més. Darrere el batent de la porta, assegut a una cadira, l’agutzil, amb la gorra posada, menja amb els dits un peix fregit posat sobre una llesca de pa. La boca, els pèls del bigoti, li regalimen d’oli. Menja amb un aire obsessionat, absort, concentrant la mirada sobre el pagell torrat.

El senyor Balaguer em descobreix a la fi. S’alça de la taula, s’acosta i m’acompanya fins a la que ocupa, al fons de l’habitació, el senyor Guardiola. El senyor Guardiola em dedica uns escarafalls cordialíssims, s’aixeca dret i em fa amb un gest del braç estilitzat i curvilini, posant la boca en forma de cul de gallina, una carícia a la galta.

—Oh, estimat!… —diu amb una desmesurada cortesia—. Benvingut a aquesta casa… Balaguer, vostè mateix. Ja parlarem més tard… En aquest moment tinc una mica de feina. Perdoni, amic Pla. Faci com si es trobés a casa seva.

Caminant amb uns passets de doneta, movent tot el cos, un plec de papers sostinguts delicadament amb dos dits, el senyor Guardiola travessa el despatx i es tanca a l’habitació del senyor jutge.

El senyor Balaguer, mentrestant, em fa seure a la seva taula, davant d’ell. M’ensenya de plegar el paper segellat, m’allarga una ploma i m’invita a copiar d’un llibre del Registre Civil, grossíssim, una partida de defunció. Em poso a escriure amb vertader entusiasme.

Al cap de deu minuts de gratar, el treball esdevé maquinal. Penso, mentrestant, en el senyor Guardiola. Tipus estrany! És un home d’una cinquantena d’anys, alt, ple de carns, macilent, rosat de cara, d’ulls blavissos. Escàs de pèl, porta, al cap, un plafó de cabells engomats, com una perruca tènue. Tot el seu cos irradia una impressió de cosa tova, desproveïda de consistència. Solter recalcitrant, viu amb una seva germana —una senyora beata i cerimoniosa. Acompanyat sempre d’ella, la seva carrera ha consistit en una llarga peregrinació a través d’oficines judicials escarransides… La seva presentació, la seva manera de caminar, de parlar, de vestir, de gesticular, ha creat la hipòtesi, en la gent, de la vaguetat del seu sexe. En aquest sentit la seva vida deu haver estat molt dura, perquè ha estat la riota de molta gent. En la seva indumentària hi ha tres elements inconfusibles: el barret fort tornassolat per un excés d’aprofitament; l’armilla blanca amb botons de nacre d’una coloració rosada; una capa amb valona i gira de vellut vermell. En caminar, té una manera de jugar aquestes gires tan femenina, enjogassada i plena de coqueteria que de vegades fa pensar en alguna vella cupletista, irrisòria i desballestada.

Amb això entra el Nen, de nom Paguina, campaner de l’església i ordinari de la rectoria. És un home petit, sec, tort, geperut, que camina posant el cos entregirat, diagonalment, amb un caliquenyo a la boca; sense treure’s la gorra, s’acosta a la taula del senyor Balaguer i pregunta amb una veueta atenorada, que fa venir pell de gallina:

—¿Ja ha acabat la feina aquell ximple?

—¿Qui vol dir, aquell ximple? —fa el senyor Balaguer amb una indignació a penes continguda.

—Vull dir el senyor Guardiola. Fa cinc dies que promet la partida de naixement i encara no està. El vicari la reclama…

—¿Vol fer el favor de reportar-se? —diu, crispat, el senyor Balaguer—. Vagi amb compte amb les paraules que utilitza…

En aquest punt de la conversació s’obre, d’una revolada, la porta del despatx del jutge i el senyor Guardiola —que probablement ha sentit tota la conversació car s’ha produït a crits— treu mig cos pel batent i diu amb una cara enriolada, afectuosíssima:

—Paguina, si li plau, torni a la tarda, a quarts de set, i se la podrà emportar. Doni molts records al senyor vicari, de part meva…

—Està bé! —diu Paguina, tètric, sec.

La porta es torna a tancar. El campaner dóna una mossegada al caliquenyo i s’allunya de la taula. El senyor Balaguer em mira amb els ulls tristos, en silenci. Després fa amb les espatlles un moviment d’indiferència, i torna a la feina. L’agutzil, que ha acabat fa una estona d’esmorzar, saluda cordialment Paguina en passar, aquest, la porta del carrer. Després es torna a asseure a la cadira del racó i veig com es fa passar voluptuosament, pels forats del nas, el fum d’un caliquenyo negre com un tros de pega.

En una pausa del meu treball encenc un cigarret i dono una ullada més detinguda al despatx. El dia s’ha ennuvolat i la llum que baixa de la lluerna és més incerta, d’una grisor més densa. En el racó oposat al que ocupa l’agutzil, el més fosc del despatx, al costat d’una estanteria que penja una mica d’un cantó, carregada de papers i de volums que em semblen de l’Alcubilla, veig que hi ha un home assegut a una cadira, absolutament immòbil, emmanillat. Quedo una mica sorprès. És un home vell, vestit de vellut, espitregat, sense res al cap, els cabells en desordre. Per la brutícia que porta a sobre, sembla un carboner. Està tan quiet, es manté en una absència tan profunda, que sembla dormir.

—¿Qui és aquell home, senyor Balaguer? —pregunto amb la veu més baixa que puc produir.

—L’ha portat la guàrdia civil aquest matí. És un bosquetà. La primera vegada que el veig.

—¿I què ha fet?

—Ha robat, sembla, deu pessetes a un seu company de treball…

—¿I què pensen fer?

—Esperem el senyor jutge.

—¿És fora, el senyor jutge?

—Ha enviat avís dient que anava a dinar a Calella. Deurà venir, suposo, a la tarda.

—Però a l’hora de dinar, ¿què en faran, d’aquest home?

—¿Què vols? L’haurem de tancar a baix. No hi haurà altre remei.

A tres quarts d’una en punt, el senyor Guardiola obre la porteta del despatx del jutge, es dirigeix al penjador, es posa el barret fort i la capa, dóna un «bon dia tinguin!» i es dirigeix a la porta del carrer. En passar per davant de la taula es mira, amb detenció, les ungles de les mans. Després d’haver marxat se sent un rastre de perfum dolç i covat.

Pocs moments després, el senyor Balaguer obre un calaix de l’escriptori, treu una clau immensa, crida l’agutzil i li allarga la clau. Diu:

—Porteu aquest home a baix…

—¿No se li haurà pas de donar dinar?

—Parleu-ne amb ell. Vós mateix… El senyor jutge deurà venir a la tarda. Abans, no podem pas fer res.

—Sí senyor. Molt bé.

Em poso la gorra i l’abric. El senyor Balaguer fa el mateix. Anem a dinar, ara un pas ara un altre, sense dir res.

Al vespre, vaig al cafè del Centro Fraternal. Hi trobo gairebé tots els meus amics. Hi ha Tomàs Gallart, Joan B. Coromina, Enric Frigola, Josep Bofill de Carreres, que tothom coneix per Gori, Lluís Medir, el farmacèutic Casabó, Josep Ganiguer… Llarga conversació sobre dones. La conversació de sempre. Després algú surt a parlar de la justícia. Vull dir de la justícia en el terreny genèric.

Una de les diferències més acusades entre les conversacions a l’Empordà i les de Barcelona —amb igualtat social d’interlocutors—, per exemple, és que aquestes darreres no solen mai moure’s del terreny empíric, del detall, dels fets isolats, de les anècdotes. En canvi, a l’Empordà, sempre hi ha algú que té la mania de transportar-les del confús inextricable detallisme a un pla general, genèric. Quan salta, en la conversa, la paraula justícia, tothom fa, automàticament, una mitja rialleta.

Tomàs Gallart recorda que quan Josep Ferrer era jutge de pau solia dir que la justícia és una cosa molt important, però que no s’havia de tenir mai una pressa excessiva per fer-ne. Gori, que ha estat jutge de la vila i té la il·lusió de tornar-ne a ésser, perquè creu que el càrrec fa per a ell, elogia emfàticament el judici de Josep Ferrer. Diu el senyor Bofill:

—La justícia, aplicada rigorosament, aplicada com si fos un reactiu químic, pot fer grans estralls i una enorme quantitat de víctimes. En un món que essencialment és injust, la justícia teòrica, absoluta, és un enorme revulsiu. La justícia s’ha de prendre amb calma i s’ha d’aplicar a petites dosis…

—El que sembla donar-te la raó són les notícies de la revolució russa… —insinua el senyor Enric Frigola.

—Possible! —fa Bofill—. Els russos estan ara implantant la justícia en el seu país. Patiran moltíssim. Ho passaran molt malament. Es veuran obligats a crear un Estat merament policíac, fred, sinistre. Passaran molta gana i molta set, hauran d’ampliar totes les seves presons, hauran de dibolir tot allò que fa agradable la vida. I, així i tot, no implantaran cap forma de justícia. La meva idea és que no hi pot haver aliments, ni una forma mínima de vida en comú, sense un determinat grau d’injustícia. ¿Per què hi ha d’haver dones lletges i dones guapes? ¿Per què hi ha d’haver homes intel·ligents i homes estúpids? ¿No és una injustícia? Si apliquem la justícia a una situació així, no tindrem més remei que matar les dones guapes i els homes intel·ligents…

En la tertúlia, la confusió va d’augment. Ningú no sap què dir. Coromina, nerviós, es rosega una ungla. Els altres fem aparentment el distret: amb el nas a l’aire, fumem… La reunió es dissol abans de l’hora habitual, per esgotament.

 —————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 de març 1918

diumenge 11 març 2018

Avui he passat per davant de la casa del carrer Nou —o del Progrés— on vaig néixer. La seva façana alta i freda, sinistra, bruta de les escorrialles de pluja, no m’ha suggerit res, el poder d’evocació de les seves parets m’ha fet un efecte absolutament nul. Cap record concret —si no és el de l’horta de darrere la casa. En canvi, no hi ha res en la del carrer del Sol que no avivi la memòria de la meva infància, de l’adolescència, d’un munt de coses que el pas del temps ha gairebé esborrat.

De petit vaig ésser molt tímid. Encara ho sóc i els innombrables mancaments que he comès en societat obeeixen a la meva manera d’ésser, passablement complicada però molt incompleta. Tinc la impressió que el meu germà Pere, en aquella època, era tan tímid com jo, almenys. Una de les visites de casa era el senyor rector de la vila, mossèn Soler de Morell. Era una amistat antiga, que provenia de la testamentaria del senyor Esteve Casadevall. El senyor rector fou qui portà, dins d’una maleta enfundada en un drap gris-fosc, una còpia del testament del meu oncle a la Cúria de Girona. Fou rebut, és clar, triomfalment, amb un lèxic ditiràmbic.

Mossèn Soler era un vellet blanc-rosat, de cabell fi de color de palla, petitet, ben conservat, polit, d’una qualitat de cel·luloide, rodonet com un conillet. Els seus ulls vius, tocats d’un to moradenc, desproveïts de força inquisitorial, admirablement lligats amb la matisació de la seva frase i de la seva adorable gesticulació, molt ponderada, el feien simpatiquíssim. Era d’un tracte dolç, ensucrat, acaronador. Era carinyós. Aquest és el fet irreparable.

Ara bé, gairebé m’avergonyeixo de dir-ho: davant del que aquesta paraula significa habitualment, he sentit sempre com una insuportable molèstia. No sé com dir-ho: és una paraula que per mi ha anat sempre lligada a una artificiositat gratuïta, a una comèdia sense suc ni bruc, d’una insinceritat monòtona, avorrida. És per dir que he estat sempre refractari a comprendre aquesta elemental voluptuositat de la vida i que he tingut un temperament brusc, esquerp, silvestre. Ara mateix, si digués que no sóc tan sensual com qualsevol home del país pot ésser-ho, faria riure. Però encara faria més riure —als meus amics, sobretot— si digués que sóc un voluptuós. No sóc ni un voluptuós dels adjectius. A l’hora de beure, no sóc pas el degustador de les quatre gotetes. M’agraden les copes fines, plenes, grans.

Quan mossèn Soler sortia a passeig pels carrers o pels afores de la vila, anava precedit del gos de la rectoria —un animal petit, gras, potacurt, de pèl blanc, amb una taca negra sobre l’ull, escuat, de respiració fatigosa i difícil. Quan, amb el meu germà, descobríem aquell gos, ens envaïa una mena d’angúnia, trencàvem la primera cantonada, ens posàvem a córrer, fugíem…

Els compliments de mossèn Soler anaven indefectiblement acompanyats de suavíssims bons consells, de l’entrega d’estampetes i de confits. Al carrer, tenia treballs per treure’s del davant les criatures, que es precipitaven a fer-li l’amistat i a besar-li la mà en tumult —cosa que feia que ells amb ells es donessin, per arribar-hi primer, uns cops de cap secs… En trobar-me davant d’ell, no sabia on mirar, ni què dir, ni què fer de les mans i dels peus… Un dia, essent jo a casa, trucaren al timbre del carrer. Vaig anar a obrir. Era mossèn Soler, somrient i endolcit amb el gos entre els peus. Em caigué el cor a terra. Vaig fer un pas enrere, vaig girar en rodó i emprenguí una correguda que s’acabà al jardí, on vaig amagar-me darrere el llenyer…

Tot això és molt estrany, injustificat, gratuït. És així. Ara bé, seria totalment absurd suposar que jo no sentia per aquell sant baró el més gran dels respectes.

Quan ens traslladàrem al carrer del Sol, a la casa nova —i aquest és un dels meus records més antics—, el meu pare rebé la visita dels seus amics. En general, l’edifici tingué èxit. El dia que vingué el doctor Pons, metge per a coses insignificants, vaig assistir al llarg examen que hom féu a tots els seus racons i raconets. A la fi, després de les congratulacions de rigor, en acomiadar-se al cancell, el doctor Pons donà amb el colze un copet al braç del meu pare i li digué amb una veu que l’enriolament enrogallà:

—La casa, Tonet, és una bona casa. Una de les millors de la vila. Et felicito. Has fet un bon casament!

Tonet és el nom que han donat sempre al meu pare els seus amics íntims. Els que hi tenen menys franquesa li diuen el senyor Tonet.

I bé: a set anys tot és un misteri. Però alguns misteris, en aquella edat, tenen el defecte de tornar-se obsessius i enganxadissos. ¿Què volia dir el doctor Pons amb la seva frase

«Has fet un bon casament, et felicito»? Durant molt de temps vaig tractar d’esbrinar-ne el sentit. La vaig entendre molt més tard i trobant-me ja enmig de les dificultats de la vida…

Recordo tantes coses d’aquella època! Els hiverns llargs i fredíssims, més freds que els d’ara, em sembla; les tramuntanades impetuoses, que de vegades duraven vuit dies, després de les quals el país quedava en un estat de fatiga i de pal·lidesa i com de convalescència; les habitacions glacials de la casa amb els mosaics nous que feien el mateix efecte que tenir els peus sobre una barra de gel; els caramells de glaç gotejant als balcons del carrer; el color rosat de la gelada sobre les capces de bròquil del jardí; el soroll que feia el vent a les xemeneies i el fum acre que treien per la boca, que ens feia tossir; els dies de pluja interminables que passàvem a les golfes jugant a dir missa o mirant caure l’aigua amb el nas xafat als vidres de la finestra i la màgica sorpresa de la neu, silenciosa i quieta…

Els diumenges al matí anàvem a l’ofici molt mudats i enravenats, i a la tarda tornàvem a l’església, per a la funció habitual. Ens hi portava la mare, i la tia Lluïsa, germana del pare, una senyora soltera, beata, filla de Maria, molt al corrent de la situació clerical local. Quan la tia ens parlava de les coses de la religió, en el pla del seu pietisme familiar, casolà, sempre deia:

—Nostre Senyor, pobret…

Es referia, és clar, a Nostre Senyor Jesucrist, perquè anomenar pobret el Pare Etern, que a l’altar major és representat a la part més alta del retaule, sota el sostre, amb una gran barba blanca, però molt ben conservat, l’ull imperatiu i un aspecte de salut de ferro, hauria estat impropi i probablement inexacte. La tia era filla de Maria, era molt entrant a la parròquia i tenia un gust exquisit per arreglar els altars amb drapets i floretes. Ens agradava molt de sentir-la. La seva pietat era tendra, d’una sacarificació remarcable.

Els diumenges corrents, a l’església, deien un rosari que, davant de la llum groga dels ciris, feia venir una son manyaga i dolça. Però, amb això, venia una gran festa, calia fer el tridu o el novenari, i llavors hi havia predicador foraster i l’altar s’il·luminava d’una manera esplèndida. El retaule xurrigueresc, arravatat i sonor, tocat per la llum de la cera i per les quatre grans aranyes que penjaven del sostre, era un prodigi. Havia estat concebut com un gran espectacle, però els dies de solemnitat era més que tot això: la llum s’enganxava a les fustes sagrades, desdibuixava formes i figures, i apareixia una immensa plata de relleno sobre la qual regalimava un suc d’or, espès i lluent, com un formigueig lumínic. Els sermons solien ésser en castellà, i com que els que els pronunciaven eren generalment predicadors del país, resultaven molt més castellans que si haguessin tingut un origen autèntic. Els predicadors eren ampul·losos, gesticulants, declamatoris. Els produïen i accionaven amb la violència de la convicció. Hi havia una tendència, tinguda per molt respectable, a dir les coses de la manera més enrevessada que podien, llarga, confusa. Parlaven certament elegant, o almenys s’ho pensaven. Quan la llum venia bé, se’ls veia amarats de suor, congestionats, frenètics. Passada la primera impressió de sorpresa, la gent els escoltava amb una benigna complaença, passablement ben asseguda, amb una beata placidesa. Després, quan el predicador baixava de la trona, la gent es mirava, consternada que el sermó hagués durat tan poc i que el predicador hagués resultat tan econòmic i eixut de paraules.

Passat Santa Margarida —que és la festa major de la vila i s’escau el dia vint de juliol— anàvem a Calella, a la platja, a passar un mes. La meva mare havia heretat la caseta que el senyor Casadevall i la seva esposa donya Beatriu s’havien construït al Canadell. Passàvem un mes deliciós —un mes que durava un instant— pescant, banyant-nos, remant i saltant pels rocs. Teníem un bot que es deia Nuestra Señora del Carmen, de la matrícula de Palamós. Ens agradava, sobretot, remar. Era un exercici que podíem fer hores i hores, sense fatigar-nos a penes. El sol primer ens pelava i ens feia canviar de pell. Després quedàvem torrats, bruns, negres, i els ulls se’ns tornaven tan petits que a penes se’ns veien.

L’endemà de Santa Rosa (30 d’agost) tornàvem a Palafrugell amb el carro que transportava els matalassos. Acostumats a l’aire lliure, a la vida folgada i sense noses, la vila ens semblava estreta; els carrers, enxubats i oprimits. Posarnos les sabates era un problema. La roba ens engavanyava. Cordar-nos el botó del coll de la camisa era difícil. Tot ens anava petit. A mitjan setembre queia el primer ruixat, i el país agafava un aire tardoral i dolcíssim. L’aire quedava net, la terra perdia aspror, els cels incandescents de l’estiu esdevenien d’un blauet tendre. El ruixat facilitava l’entrada dels botons en els traus corresponents.

Pel setembre solíem anar uns dies al mas Pla. Jaume i Francisca, els masovers, ens esperaven a l’entrada. Jaume, un vell alt i escardalenc, amb unes orelles enormes, taujà, ple de facècia, ens portava a menjar figues i raïms o a passeig, a la pineda. Sota els pins, ens solia llegir una traducció catalana de les faules d’Isop —un llibre amb gravats al boix grollerots, rústics, plens de relleu. Les històries dels animals li feien una gràcia considerable; les moralitats de les faules constituïen per a ell les regles que cal observar en la vida.

De vegades, agafava el seu bastó de ginebró i ens proposava d’anar a Mont-ras, a veure els seus amics. Aquests eren dos homes de la seva edat, Martí Macies i Joan Companys, peladors de suro de molta anomenada, aficionats al vi bo i a la carteta. Macies era un vell petit i escanyolit, de galta xuclada, molt devastat de dentadura, que fumava la pipa amb un broquet de canya. Fi com una mostela, la veueta molt prima, era molt irònic i explicava històries enrevessades i generalment equívoques. Joan Companys era un home apersonat i bonyegut, picat de la verola, barbamec, amb un crani completament pelat, d’un color rosadenc. Tenia una veu forta i greu, reia com un infant i feia —potser sense adonar-se’n— el segon en els jocs de Macies, a qui admirava enormement. En trobar-se, aquells tres homes quedaven transfigurats per la companyia que es feien. Bevien grans quantitats de vi, de resolis o d’anisat, menjaven una nou, un grapat d’avellanes, quatre ametlles amb una crosta de pa per fer de coixí als líquids. Semblaven tres homes antics.

En tornar al mas, al vespre, fèiem rodona a l’entrada, per esbossar el blat de moro. Jaume explicava les seves inacabables històries de lladres i fets ocorreguts en temps de la segona guerra carlista. Sobre la rodona cremava un llum d’oli que projectava unes ombres monstruoses sobre les parets i el sostre de volta. La llum era tan petita i dolça i tenia una manera de morir-se tan lenta i suau que, abans d’apagar-se definitivament, ja érem tots adormits.

Arribava llavors l’hora d’anar al llit, i en pujar l’escala, a la llum d’una espelma, ens agafava una por incontenible. La casa era fonda i obscura, plena d’estris estranys —els de l’agricultura— als quals no estàvem habituats. En la semiobscuritat, ens proposaven formes estranyes i paoroses. Les portes eren tancades amb un soroll de claus i de ferros. En arribar a dalt, hom registrava els racons, els guarda-robes, els armaris, els sotes dels llits. Aquests registres es produïen amb els ulls mig tancats, mirant de cantó, per dissimular la por que teníem. Era horrible. Ja ficats al llit, en l’obscuritat absoluta i claríssima que l’eliminació de l’espelma produïa, la por desapareixia i la son ens vencia.

——————————————————

 Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada