Arxiu de la categoria ‘caràcters, persones i personatges’

2 de juliol 1918

dilluns 2 juliol 2018

 

L’anada a Aigua Xallida m’ha fet pensar en Begur. És un poble que m’agrada. Des del punt de vista popular, Begur és la quinta essència de Palafrugell, la realització completa de Palafrugell —un poble de gent lliure, desmanegada i primigènia. Un dels personatges del poble és el meu vell amic Brincs. La seva història és molt senzilla.

Pere Brincs arriba a la barraca de la vinya amb el sol alt. Obre la porta de bat a bat i, mentre penja el sarró en un clau i deixa el bastó darrere la porta, pica de mans.

Surten quatre gallines avalotades, hi ha un gran batibull d’ales davant del sol, una ploma de borrissol li queda penjada al bigoti.

—Tites, tites, tites…

Pere Brincs té quatre gallines a la vinya per mor de donar-li color.

Com que els matins són frescos, d’arribada fa foc a la llar de la barraca. A l’estiu el fa al pas de la porta, a l’ombra. Mentre es torra el pa i es daura l’arengada, encén un cigarret. Després, assegut al pedrís de l’entrada, menja la torrada amanida amb oli i vinagre, fregada amb un gra d’all. La llesca de pa té un color sumptuós; sembla un tros de casulla de cardenal tacada per un sol moribund. Hi ha casulles molt importants. La torrada és una mica salada i convida a beure. Havent menjat, carrega de vinassa.

Ben fumat, amb el tràmec, fa el tomb de la vinya. Cada dia, en aquella hora, es posa la mateixa qüestió: ¿per on començaràs? Dóna la volta al tros lentament, com un gos que volta un plat. De vegades es mira la vinya de reüll, volent dir:

—Em fas una poca gràcia…

La vinya és a la vessant de migdia del cap de Begur, sobre Fornells. A dalt de tot, a la terra més magra, hi ha unes oliveres velles, plenes de pedaços, una figuera molt dura de llevar i sis o set pins per ombra. A la figuera de vegades s’hi posa un oriol d’un groc desesperat. És una terra que sembla feta expressa perquè les perdius hi peonin amb la seva petulància. A mitjan lloc hi ha el pou, amb dues pilastres i una branca de pi a l’arc, i el safareig, blau, per fer el sulfat. Al capdavall, la vinya toca el corriol dels carrabiners. El corriol és una cinta blanca que fa unes giragonses dolces sobre el penya-segat que dóna al mar. Passant-hi, se sent la fortor d’alga i de fonoll marí. Els dies de mal temps el ruixim de l’aigua socarrima la primera tira de ceps lineals.

La vinya és a solell tot l’any. A la tardor agafa un color torrat que sembla que passant-hi entre cep i cep la terra hauria de cruixir com quan hom trepitja engrunes de pa. Vista del mar és com un caliuer de foc i de cendra, amb la flama del sulfat del pou i del safareig. De la barraca es veu el mar, amb les embarcacions i la gràcia antiga de les veles que hi transiten, tota la badia de Fornells, amb la banya de les Falugues a la dreta i el cap de Begur a l’esquerra. Les Falugues són unes muntanyes de color de coll de tórtora sobre les quals els rocs semblen haver-se rovellat i florit. També es veu el caseriu de Fornells, ple de claredat, blanc, groc i rosat, la platja d’Aiguablava, d’una finor ombrívola, els cargols d’escuma de mar sobre les roques i les altres vinyes, pinedes i oliveres de la vessant dolça i assolellada.

…I fet i fet, encara, la feina de cavar i treure herbes és la que li agrada més. Per ensulfatar s’ha de caminar massa. Podar o empeltar fa venir son, i no és gaire agradós despertarse amb un roc a l’esquena i una tòria al forat del nas. Pere Brincs, que més aviat és llarg i roig de cara, sembla, de lluny, corbat com una perdiu bequejant sobre l’agranall.

¿Qui podria dir el que pot treballar, seguit seguit? Potser només pot treballar una hora. Quan li sembla que no és temps, es redreça, es passa la mà pel front, mira el sol i deixa caure la sentència:

—Nois, això s’ha de mullar…

Arribat a la barraca, despenja la carabassa, gradua el broquet i es fa saltar el vi petit a la llengua. Després, ara un pas ara un altre, torna a la feina. Tot anant-hi, s’ajup aquí, s’atura allà, treu una herba o una brossa, cull un fonoll, llença una pedra, redreça una tòria, espolsa una cuca verda de sobre un pàmpol.

De seguida és migdia. A l’estiu poua una galleda d’aigua per posar el vi en fresc; a l’hivern passa mitja hora reviscolant un tronc al caliu del foc. Bufa la brasa, i el foc li enrogeix la galta. Estén el tovalló, torra el pa, menja la cua de peix o rosega l’os de la costella. Després espioca el gotim de raïm, paladeja la pansa o trenca quatre nous.

—El millor que pots fer —diu després— és anar a dormir un quart…

Si fa calor, s’ajeu sota la remor pregona i fina, com una carícia, dels pins. De l’ombra es veu el mar blanc, ensabonat, mandrós. L’horitzó és blau i fresc. Una gavina passa panteixant lentament. El paisatge té una immobilitat antiga, benigna i paternal. Si se sent un crit, el vent se l’emporta dolçament. Se sent passar el temps d’una manera suau, com un regalim d’oli.

Si el sol només és tebi, s’encabeix, abrigat amb la manta, en un clot ple de llistó que fa la vinya a mig aire. De vegades s’hi sent encara l’escalfor de la llebre. S’arronsa com un cuc. Tota la serenor del cel li entra pels ulls i veu l’aire com la meravella d’un eixam d’abelles daurades. Acluca els ulls a poc a poc, sentint encara la mica d’amargor de la nou al llavi i l’escalfor de la terra als ossos. S’adorm amb la sonsònia de la cua d’una cançó:

Els de Banyuls i els de la Roca
a festa major van anar…

Si somnia, és de la joventut. Sobretot els diumenges quan amb els amics anaven a la vinya a fer àpats i tabola. Al matí, els que eren caçadors feien una canilla i anaven a tirar quatre trets i a fer soroll amb els gossos. Tornaven amb tres quarts de conill o una perdiu. Els que eren mariners feien mig cóp de musclos o paraven la moixonera. Es feien uns arrossos suculents i majestuosos —arrossos amb el calcari de marisc arran de plata. Hom escoltava amb recolliment ple de fervor la musiqueta del sofregit fent el xiu-xiu a dins de la cassola, i les bambolles finals s’esperaven amb un tremolor a l’estómac. Les cançons no s’acabaven mai. Hom tornava amb la mà balba de pessigolles, la boca pastosa, el cap gros i enterbolinat i la carn endolcida. L’olor de romaní ho aclaria una mica tot, però feia pensar en les cuixes de les noies i en el borrissol de les galtes…

Un dia Pere Brincs comparegué a la vinya amb una escopetota de pistó al muscle. Un perdiguer melancòlic, vell i pansit, el seguia. Quan el gos veia una papallona o una llagosta, s’aturava en sec i mirava de reüll el seu amo. Després ensumava, s’espolsava les orelles amb un cop de cap, feia un saltiró per agafar la bestiola. Les cames, però, li feien figa.

Queia sovint d’esquena i es posava a somicar. Després, amb els ulls perduts i humits, seguia el vol de la papallona i reprenia el camí, atuït, coixejant.

Aparentment, Pere Brincs s’armà i mantingué el gos per anar a cacera; en realitat, però, comprà l’escopeta per fer por als carrabiners que li pispaven els raïms. El gos servia per tapar el forat. La cacera no era feta per a ell: li agradava massa d’anar sobre segur i el fum de la pólvora no li deia res.

Quan els carrabiners se n’assabentaren no s’acostaren més a la vinya. Això l’entristí.

—I ara, ¿de què em servirà l’escopeta? —digué preocupat. La guardava en un racó de la barraca, al punt de dalt, ben neta, amb la canana plena al costat. Cansat de veure-la tan ben penjada, decidí donar veus per vendre-la, i mentrestant s’encarà amb el gos per desprendre-se’n. Com que sentia, però, una certa afecció per l’animal, es trobà que volia i dolia. El trobà ajagut sota la figuera, ensopit i vagarós, amb l’ull perdut darrere el vol d’una mosca.

—Aquest gos —digué— sembla que li deuen i no el paguen.

—Pobret, tan vell i trist! —pensà per l’altre cantó. Digué un apesarat: —¿Què farem, Lleó? —que era una vera manifestació del seu estat d’ànim dubitatiu i indeterminat.

El Lleó, sense moure’s, se’l mirà de dalt a baix, contragué una mica el llavi, tornà a ensopir-se i a l’hora de marxar anà seguint el seu amo.

Tot el camí fou una baralla entre l’egoisme i la compassió. Ara se’l mirava amb els ulls de través; ara li donava una mirada d’entendriment. Tan aviat es deia: «Aquest gos no t’agrada gens», com un «pobre Lleó!» desolat. El gos feia el seu camí sense fer cas de res, resignat, absent. Un moment la mala bava se l’emportà i digué amb les dents estretes, una mica, però, vermell de la vergonya:

—Lleó, ets una mala bèstia; t’hauré de fer marxar a cops de rocs.

Arribats a la cruïlla dels camins, el gos s’aturà, de sobte, a quatre passes de l’amo. Se’l mirà, féu amb el cap i els ulls ben oberts una petita reverència i prengué el camí de l’esquerra. Brincs havia de prendre l’altre. El cor li féu un salt… Veié com s’allunyava, tris-tras, tris-tras, camí avall. Li va sortir un crit de la boca: «Lleó!». El gos, sense girar-se, continuà marxant. I no el veié mai més.

El fet l’aclaparà.

—Pobre Lleó, qui sap on és! —deia passant-se la mà pel clatell.

Totes aquestes escenes lamentables el posaren una mica davant d’ell mateix; i entre això, els raïms pispats, la compra de l’escopeta i tot plegat, li agafà una ràbia furiosa contra els carrabiners. No els havia pogut veure mai; ara el treien de mare. L’odi se li aguditzà quan li digué un bromista, a la barberia, que si no hi hagués carrabiners no hi hauria contraban. De vegades, de la porta de la barraca estant en veia pujar un costa amunt, amb l’arma i la capa, cercant caragols o espàrrecs. No es podia aguantar. Feia trompa amb les mans.

—Mal p…! —cridava desesperat.

El crit es perdia dolçament pel mar i per les pinedes. Encara no havia acabat de cridar que ja tenia una engruna de por al cor. Però una altra glopada de força li pujava al cap i tornava a cridar, reculant amb una mica de tremolor als genolls. I així, cridant i reculant, acabava per tancar-se a la barraca.

—Val més que no surtis de mare! —es deia acostant-se a la finestra per veure el que passava.

El carrabiner qui sap on era.

Els dies de pluja es quedava a redors. Feia un bon foc de garbons i amb unes cartes espesses feia solitaris mig endormiscat. De tant en tant, amb el paraigua, sortia a fora. Mirava el temps i, fent el comentari, donava el tomb de la casa. La xemeneia fumava per tots quatre vents. Les glopades, el torterol de fum, a dins del qual les gotes de pluja lluïen com trossos de vidre, el deixaven bocabadat.

Després, cap al tard, es calçava els esclops, tancava la barraca —les gallines ja eren a jóc— i enfilava la costa sota d’un gran paraigua, a sobre del qual les gotasses dels arbres botien estentòriament.

Mentre pujava, sovint la imaginació se l’emportava. Era l’hora del què farem i del què direm. Feia castells, i la vinya li semblava més ampla i més llarga. Altres vegades agafava un aire de desmenjat i no li agradava res. Els pins molls eren d’un verd obscur, les argelagues regalimaven, la terra feia olor de mort.

A dalt del coll reposava, assegut en una pedra. Es veia tot el panorama entre dues llums i se’l veia seure com una ombra. Després reprenia la marxa. Un dia s’alçà del pedrís, es va sentir un sospir i va sortir, sobre la mar, una lluna com un formatge.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 de juny 1918

divendres 15 juny 2018

¿Com voleu que pinti àngels —preguntava el pintor Gustave Courbet davant dels seus amics— si no n’he vist mai cap en ma vida?

Quan el vell crític Alfred Opisso conegué aquesta anècdota, anomenà sempre més Courbet, amb molta gràcia, el «cabo de realistes».

 

La famosa serenitat de Goethe, si és que realment transcendí del seu estil i arribà a constituir un element de la seva vida, és una mica mica mica antipàtica, francament.

 

He llegit, aquests dies, el Sant Francesc del danès Jörgensen. És un llibre bonic, net, agradable, d’un traçat de línies i de volums finíssim dins d’una lleugeríssima boirina. És un sant Francesc de novel·la rosa i d’ambient de setmana anglesa. En el terrible, duríssim món on vivim hi ha una tendència a convertir el «Poverello» en un simple element decoratiu —en una estampeta o quadret de menjador, com ha esdevingut un quadret de menjador l’Àngelus de Millet.

 

 

No he pas vist representar cap tragèdia, però suposo que, a la tragèdia, el públic està dret. Davant d’un públic assegut, només es deuen poder representar, decentment, comèdies.

 

Els badocs més importants, més absoluts, més químicament purs, són els que baden mirant a terra.

 

El que ha fet perdre, d’una manera més visible, la popularitat a Romain Rolland entre la gent del país —popularitat que era enorme, sobretot entre els afeccionats a la música, quan vaig arribar a Barcelona en 1913— ha estat la seva posició davant de la guerra. La clientela de Rolland, ací, era d’avantguarda i francòfila. És inútil d’obstinar-se avui tractant de justificar la posició d’aquest escriptor al·legant la unitat moral d’Europa i la noblesa de posar-se au dessus de la mêlée. Res a fer. Tot és passió, i la passió fascina. La gent diu: és un antipatriota, un desertor, i dóna la qüestió per llesta. A Xènius li passa una mica el mateix. Està en baixa en tots els ambients. Ara es pot dir allò que la gent no està per orgues.

 

Un excés de soroll i d’estupidesa turgent i biològica en la rialla d’una dona incita a l’ofensiva frontal —per acabar d’una vegada i no pensar-hi més. Quan les aparences no enganyen (cosa que no s’esdevé pas gaire sovint), el resultat és vertaderament positiu: quan la rialla s’esllangueix, sembla que us han tret un gran pes de sobre.

 

Assegut a la taula, davant d’una blanca, immaculada quartilla, la ploma a la mà, penso, sovint, que una de les coses més limitades d’aquest món és l’esperança.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

13 de juny 1918

dimecres 13 juny 2018

Acompanyo Bofill de Carreras (Gori) a Tamariu. Hi anem a peu, per la meravellosa carretera de la costa, feta per Linares, durant aquesta guerra, per donar feina als parats. Bofill, que és home d’escopeta, és molt caminador. Per viure bé en un poble —diu— s’ha de saber anar a passeig.

A Tamariu, hi trobem els amics, la gent de sempre: totes les fustes corcades i naufragades de Palafrugell i de la rodalia. La xusma de sempre. Hi ha també forasters. Ha aparegut un rus, home reservat i misantròpic que no diu mai res, malgrat ésser, segons diuen, poliglot, que ningú no sap qui és ni d’on ha vingut. El peó del correu és un castellà vell. Quan el posaren en el càrrec, li donaren una gorra nova amb una cinta metàl·lica, platejada, tot voltant. Els àcids de la suor del seu front, però, han convertit la cinta en una mena de cuiro negre i plàstic. A l’estiu aquests homes tiren la xàvega; l’art, a l’hivern. Quan fa fred, tenen un aspecte encongit i musti; quan ve el bon temps es dilaten i revifen. Viuen en un estat d’embriaguesa intermitent. Es disputen la simpatia de dues o tres dones, l’edat de les quals, sumada, fa més de dos segles. La mar és trista i humiliant, però els efectes d’aquesta humiliació els fa el mateix efecte que una droga dominadora i abjecta.

—Aquests homes —dic a Gori— tenen molt mala peça al teler…

—I jo també… i vós també! —em respon en forma d’exabrupte, fent una rialla que crepita.

—Vós viviu millor que aquesta gent…

—I ara! La felicitat és un punt determinat d’inconsciència.

Bofill té una secreta simpatia per l’espantosa llibertat de la vida d’aquesta gent. Són els seus amics. El diverteixen. Probablement els utilitza per fer riallades olímpiques. És d’aquells homes que troben que la misèria és pintoresca.

Retorn més aviat fred i de poca amenitat. Ens dediquem a fer-nos compliments.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de juny 1918

dijous 7 juny 2018

Records de família.

La tia Lluïsa Pla em conta que la seva àvia —o sigui la meva besàvia—, que també es deia Lluïsa, era una dona que sentia intermitentment la necessitat de provar l’honradesa de les minyones. De tant en tant col·locava en diferents llocs del mas peces de dos cèntims. Després, quan ho creia convenient, passava revista a les peces. I de tornada us deia a l’orella, amb un posat equívoc —amb un posat que tant podria ésser de decepció com de satisfacció:

—Les peces encara hi són, però no es pot dir res… Ja veurem, ja veurem…

 

L’àvia Marieta i la tia Marieta, de Calonge, van al mas per la carretera. La carretera és flanquejada dels pals habituals que sostenen els fils del telègraf. El vent fa vibrar els fils i aquest soroll s’escampa greu i persistent; de vegades s’afua en un petit xiulet. La tia Marieta els assenyala amb el cap i diu:

—Aquests fils fan aquesta fressa perquè ara es parlen ells amb ells…

—Qui sap què es deuen dir… —fa l’àvia, encuriosida.

—Ja podeu comptar! Al matí, parlen de quina en faran al vespre…

—És clar! I al vespre de quina en faran al matí!… —remata l’àvia amb l’enriolament de l’obvietat confirmada, simètrica i satisfeta.

 

El pas per la terra d’una infinitat de generacions de pagesos obscurs pot donar, com a resultat, la presència d’un home —en aquest cas jo concretament— que no solament no serveix per a res de precís, sinó que pateix totes les penes del món quan ha d’escriure una d’aquestes coses absurdes anomenades una gasetilla. El resultat no és pas gaire important —em sembla.

 

Autoretrat verídic promès a la senyora Lola S… i no enviat per excés del sentit del ridícul.

Alçada: 1 metre 74. Acceptant la classificació de Retzius, el meu crani tendeix notòriament a la braquicefàlia. Sóc un cap curt i afegiré que sóc un capgròs. El meu cap està abundantment poblat de cabells. M’hauria estat absolutament indiferent no tenir-ne, però estic predestinat, segons una profecia formulada per un perruquer del carrer de Cavallers a la meva mare, quan jo era petit, a tenir cabells tota la vida. Fins a la mort, doncs, tindré cabells, i això haurà estat, per als meus progenitors, principalment un pretext d’orgull i de satisfacció positiu. És poca cosa, si voleu, però sempre val més d’acontentar-se amb el que hom té. No tinc pas un front espaiós, enorme, fugitiu, suggeridor (hipotètic) d’una poderosa intel·ligència, segons els tòpics de la novel·lística. Tinc un front normal, dret i vertical al pla de la terra. Els meus cabells no són pas completament rossos ni acusadament negres. Són un entremig.

D’aquest front, tot baixant, se’n desprèn un nas que en altres temps fou molt correcte, finament dibuixat de cartílags. La forma del nas me la vaig, però, destruir jo mateix, en una població de la costa de llevant on anàvem a estiuejar, un any per la festa major, jugant a l’arbre de la cucanya. Vaig arrabassar el trofeu del cap del pal, vaig guanyar el primer premi (un parell de pollastres) després d’haver passat fent equilibris estrambòtics per la corba enseuada i relliscosa de l’arbre llarguíssim. En trobar-m’hi al capdavall, vaig engrapar la bandera amb tan mala fortuna que vaig topar, de cara, amb el pal de la juguesca. Fou un terrible cop, paorosament sec. Em retiraren de l’aigua més mort que viu, sense coneixement, regalimant sang del nas i de la boca —el color de la sang és escandalós—, la cara tumefacta, morada, inflada monstruosament. Fractura dels ossos del nas, capolament dels cartílags. Tres setmanes al llit.

—I, d’aquests pollastres, ¿què en farem? —deia la família. Dels poquíssims premis que he obtingut en el curs de la vida, aquest ha estat un dels més tristos. De llavors ençà, el meu nas, una mica aixafat d’un cantó, ha perdut la seva correcció inicial i no presenta el menor interès.

Sota les celles poblades i les pestanyes desproveïdes de llargada, de corba romàntica i de caient fascinador, els ulls, petits, tancats dins d’una incisió d’escletxa de guardiola, tenen una certa vivacitat, molta mobilitat, i són —segons m’han dit— molt impressionables, tant a la visió exterior com als reflexos interns. Són uns ulls sense educació i sense hipocresia, que em traeixen, sembla, a cada moment. Aquest defecte dels meus ulls és característic de les meves faccions, extremadament mòbils —d’una mobilitat tan acusada que sempre que algun amic dibuixant m’ha volgut fer un retrat de cara ho ha hagut de deixar córrer ràpidament. És trist no poder disposar d’unes faccions estàtiques, fixes i acadèmiques, d’un mecanisme facial impassible. Perquè, ¿de què serveixen unes faccions així? ¿Què signifiquen? No crec pas que siguin un símptoma de sensibilitat important —com el front ample no és un símptoma d’intel·ligència segura, diguin el que diguin els novel·listes. Amb una cara tan mòbil, val més no moure’s de casa, abstenir-se de tot contacte amb la gent. Si no podeu dissimular els sentiments que els altres us provoquen —si no podeu dissimular les decepcions de les senyoretes—, val més retirar-se a la Tebaida de la misantropia. Crec que és un bon consell per a totes les persones que tenen la desgràcia de tenir unes faccions com les meves. D’altra banda, no podria pas dir de quin color tinc els ulls exactament. Són potser massa petits per veure’ls clars. De vegades em semblen d’un negre gris amb un puntet brillant susceptible de donar un esclat viu.

Tinc la cara notòriament plana i els pòmuls amples i sortits. Això féu dir a alguns amics de Barcelona —i Màrius Aguilar ho escriví més tard en un diari— que jo semblo un rus del Mediterrani. L’observació em féu molta gràcia i vaig prendre peu en la comparació per elaborar una genealogia fantasista de la meva família. Segons aquest pedigrí, descendeixo d’una gent de raça eslava, per no dir mongòlica, que fou captivada al segle xvi per una nau algerina i alliberada davant d’aquestes platges per una fusta cristiana. Desembarcats i batejats que foren, els meus avantpassats trobaren que en aquest país s’hi estava tan bé que s’hi establiren definitivament. Alguns amics —i enemics— meus han arribat a inventar tants de detalls i a carregar la genealogia de tantes notícies entre absurdes i versemblants, que de vegades em sembla que quan en parlen s’arriben a creure el que diuen.

De tota manera, no tinc pas la pedanteria de considerar-me un home absolutament «llatí». El meu cognom patern —Pla— és categòricament romà. Quan Xènius veié escrites per primera vegada en un paper imprès les dues paraules: Josep Pla, digué que el nom gravitava cap a terra, que tocava de peus a terra, d’una manera concreta i indiscutible. Però, i aquest Casadevall que porto de part de mare, ¿què significa? Aquest cognom, a Barcelona, a Girona, a l’Empordà, és considerat una mica hebraic, sensiblement israelita. En les llistes de persones cremades de viu en viu a Castelló d’Empúries a l’Edat Mitjana en successius pogroms contra el call jueu, el cognom Casadevall s’hi troba reiteradament. De tota manera, el nom té potser més puresa que l’aiguabarreig de la sang, perquè no sembla pas que jo presenti, físicament, les tres característiques més típiques de l’hebreu. Els jueus, tant els sefardites com els asquenasites, tenen els ulls tristos del gos pidolaire i vergassejat; més que el nas corbat i aquilí tenen el nas tou i xafat de la base, amb tendència a cobrir-se de petites gotes de líquid cutani; finalment, el seu clatell no és dibuixat, sinó espès. Ara bé: jo no tinc ni els ulls tristos, ni el nas humit, ni el clatell espès. Tinc els ulls vius —i de vegades vivíssims, com vostè, Lola, ha pogut constatar; el nas sec; el clatell lineal i dibuixat com una melodia ben construïda. Aquestes constatacions són irrebatibles.

És un fet cert, d’altra banda, que l’ascendència paterna de la part de la mare ha tingut per al comerç una tendència i habilitat que l’objectivitat m’obliga a declarar que jo mai no he sentit. Sóc un ésser absolutament negat per al comerç, un ser anticomercial declarat i precís. Així, podria molt ben ésser que el cognom fos jueu i la raça una mica barrejada. Sospito que sóc un jueu més de nom que de fets. El que, en tot cas, no podria negar, em sembla, és que des del punt de vista dels principis de l’obra de Steward Austin Chamberlain, la lectura de la qual dec a Alexandre Plana, i als dogmes dels puristes de l’arianisme, sóc un home de la claveguera del Mediterrani típic. No em sap pas greu. Un excés de ros, el ros blanc, em fatiga una mica.

Tinc la boca grossa, els llavis notòriament molsuts i una dentadura excel·lent. Les orelles, normals i molt poc separades del crani. Maxil·lar fort —encara que sense cap exageració de voluntarisme hipotètic. La relació que pugui tenir el maxil·lar amb la voluntat de la persona que el presenta és un altre tòpic gratuït, de la novel·lística. Una piga situada sota el pòmul esquerre —una piga notòriament meridional i escandalosa— contribueix a la mobilitat de les meves faccions… i ja tornem a ésser en el que dèiem fa un moment. Sí; la mobilitat de les meves faccions ha estat i és una de les obsessions de la meva vida. Estic parlant de mi, senyora, com si parlés d’una persona totalment deslligada de la meva existència —com si es tractés d’un personatge de novel·la. És una autèntica desgràcia tenir unes faccions tan comprometedores. La volumetria de la meva cara pot passar de la serietat més reflexiva a l’esponjament més entendrit i pueril, de la indiferència més glacial a l’angoixa més viva, amb una rapidesa estranyíssima. Així, les meves faccions conspiren en tot moment contra l’estabilitat dels meus sentiments, fan suposar a la gent que em tracta que el meu sistema d’afeccions i tendències no té seguretat ni una base fixa. Em consideren un home voleiadís i fugisser, superficial, enigmàtic, insegur i errívol. D’ací ha sortit la teoria de la meva frivolitat cínica. Altres es malfien de mi. No arribo a inspirar confiança a la gent. Em consideren un home doble o triple, d’una discreció absolutament relativa. Estic segur que moltes persones no s’han acostat al meu petit cercle —insignificant, certament— i altres han fet tots els possibles per mantenir-me fora del seu, perquè s’han malfiat de mi. I tot això perquè tinc unes faccions tan plàstiques, aquesta escandalosa piga sota el pòmul esquerre i una cara tan mòbil, canviant i diversa —que jo, en tot cas, no he escollit! Si jo hagués pogut triar la meva fesomia, m’hauria decidit per les isobàriques enravenades, rígides i immutables dels estaquirots anglesos. Senyora, tot això és molt trist, ¿però jo què hi puc fer? Tinc les faccions que m’han donat, que en definitiva puc tenir —i qui té les faccions que pot no crec que estigui obligat a més.

No he portat mai, fins ara, barba o bigoti. Sempre he anat afaitat, i aquesta operació me la faig jo mateix des que, entrat en un col·legi religiós, em sortí el pèl. Llevat dels matins en què em trobo sota els efectes d’algun atac agut de misantropia, m’afaito cada dia. Vaig portar de molt jove els cabells a la parisienne, com es deia llavors, o sigui en forma de superfície plana, en forma de raspall. Després he alternat portar-los tirats cap enrere o amb una ratlla a l’esquerra. No he utilitzat mai pomades ni perfums. L’aigua clara. No he portat mai cabellera. No m’he treballat mai l’ondulació, ni públicament ni clandestinament. Les dones del meu temps hauran estat afectades per l’ondulació capil·lar masculina. He viscut al marge d’aquestes importants banalitats, per falta, probablement, de temps. Perdoni la vanitat, senyora, però la meva discreció capil·lar ha estat sempre molt visible. No he cregut mai que un home amb els cabells curts o llargs, pentinat d’aquesta o de l’altra manera, oferís —a priori— alguna diferència amb qui els portés o anés pentinat diferent. La meva ingenuïtat, per la vida d’interior, ha estat indescriptible.

Algunes senyoretes m’han dit que tinc les mans ben fetes. M’hauria desagradat, certament, tenir els dits espessos i deformes i una mà botida —la mà que se sol atribuir als carnissers—; però haig d’advertir-li que si la naturalesa m’hagués donat un altre utillatge tàctil no m’hauria fet pas perdre una hora de dormir. En els cercles més aristocràtics i d’una aparença —almenys— d’ancianitat més aquilotada he vist moltes mans de carnissers. Calço un 38-39. Tinc un peu petit i bonic i, malgrat tenir un cap tan gros, la meva cama és més aviat fina. Les senyores han de tenir el peu dibuixat i precís—més que un peu pla, fat i mort. Entre els homes no hi ha tanta urgència, però en tot cas sempre val més —mentre no s’arribi al miniaturisme d’afectació que no es pot deslligar de la cursileria. No es pot pas negar: tinc el cap gros. En realitat, tinc el cap gros, l’estómac petit, la boca vulgar i el cor divers. De vegades tinc la llàgrima inexplicablement fàcil —simple reflex incontrolable de la víscera cordial sobre els lacrimals. Aquesta facilitat lacrimal, sobretot en el seu primer període—la humectació—, que és el que fa més efecte, m’ha valgut algunes escenes d’adhesió femenina que potser m’hauria convingut més eludir. Altres vegades la segregació se’m fa extremament difícil. En aquests casos, cap argument dialèctic no seria capaç de posar-me els lacrimals en funcionament. Així, en el terreny sentimental, no sóc pas un home de termes mitjans, ben administrats, convencionals i balancejats. Sóc un home de tot o res: Aut Cesar aut nihil

Sóc més sensible a la pobresa dels altres que a la pròpia: m’agrada —no hi puc fer més— la música dolenta; tinc observat que, a les persones a les quals agrada exclusivament la música bona, aquesta música els agrada per les mateixes raons per les quals a mi m’agrada la dolenta. Seria capaç d’adular una persona intel·ligent en qualsevol ram del saber, sempre que aquesta persona m’ensenyés alguna cosa; no seria capaç, però, d’adular ningú més mentre la meva pobresa no fos extrema. M’agraden més les dones simpàtiques que les dones belles; tinc una tendència al racionalisme matisada per la ironia; m’agrada de viure entre gent ben vestida, però jo no he donat mai, personalment, gens d’importància al vestir: tots els vestits dels altres, si són bons, m’estan bé, i no he sentit mai la titil·lació de la sastreria. M’agraden les sabates còmodes, encara que siguin velles. No tinc cap ambició, i seria incapaç de fer un pas per tenir una posició brillant. M’agradaria de tenir diners, perquè els diners són la llibertat, sobretot en el nostre país; però no pas diners l’administració dels quals em fes perdre massa temps o em produís una forma d’angoixa trista i estèril. Prefereixo la conversa amb un comerciant, amb un industrial, amb un pagès, amb un veterinari, que amb un col·lega.

Tinc una tendència a donar raó als altres —a comprendre’ls— i a no donar-me raó a mi, encara que això em reporti perjudicis. Ja veig que, aquesta afirmació, no la creurà i la considerarà una forma vulgar de l’habitual hipocresia. Però és així! Em malfio més de mi mateix que de l’altra gent. Em produeix un horror veí de la nàusea i el fàstic ocupar-me dels possibles mòbils de les accions alienes; sobre els mòbils de les meves li diré que més de quatre vegades, mil vegades, m’han fet caure la cara de vergonya —in mente. No he tractat mai de cultivar-me la memòria per aplicar-la a la demostració de la indignitat humana. En aquest punt crec que els més desmemoriats són els que demostren saber viure. En canvi —ja que parlem de la memòria—, tinc una certa capacitat de retenció de lectures i de llibres; de les coses que llegeixo, el que m’interessà sempre més vivament foren els detalls, les coses insignificants i petites. M’apassionen tant les persones mortes com les vives. La memòria històrica és per a mi tan real com l’actualitat mateixa.

Vostè em dirà que amb aquestes idees —amb aquestes tendències— no es pot anar pel món, que el fracàs és segur, inexorable i fatídic. És molt possible. Però jo li vaig prometre una cosa: parlar-li francament. Després, un altre moment, si vol vostè, discutirem aquestes coses i mirarem de treure’n l’aigua neta.

M’interessa molt més la ciència que la metafísica i la teologia.

Sempre he donat molta importància, des del punt de vista de la salut i de la higiene, al dormir. En realitat, crec que el dormir és més important que el menjar, que la satisfacció de qualsevol altra necessitat física. Això, és clar, no es pot dir a una senyora, perquè les senyores els volen, de vegades, desperts. Però ¿què hi farem si l’ànsia del dormir ho venç tot, fins les inclinacions que semblen més fermes i tenen una aparença més granítica? En tot cas, quan dormo les hores necessàries em sento més correcte i més construït. Si dormo precàriament i en desordre, la fatiga, l’enervament, el malestar físic, l’inflament de les venes, em poden portar a cometre accions insensates, a formular un llenguatge desproveït de mesura, a establir judicis més gratuïts del que solen ésser els habituals i humans judicis.

Ja ho veu, senyora; no acabaríem mai. Fins ací li he explicat, molt per sobre, que és l’única manera que m’ha estat assequible, tal com sóc. Tot el que li he dit és veritat. Però no és pas tota la veritat. La veritat, en definitiva —i això és tràgic—, depèn dels mitjans d’expressió, i els meus mitjans d’expressió són escassíssims. Són limitadíssims. Si li digués que no es pot passar d’ací, mentiria. Però jo, en aquest moment, no puc passar d’ací, si he de mantenir-me en un terreny intel·ligible. Potser algun altre dia li podré afegir alguna cosa més —alguna cosa més que no sigui tan pueril com les que porto escrites. Ara li completaré l’autoretrat explicant-li com m’agradaria d’ésser.

Haurà observat que judico les coses per la bonhomia, per la tolerància i el gust positiu d’entendre i comprendre els altres. La mera presència d’un home determinat sobre la terra produeix ja prou gestos d’incomodidat, de protestes entre les persones del voltant, que no paga la pena d’augmentar-los amb la pròpia i voluntària deliberació. Val més mirar de passar desapercebut —o, si vol, senyora, de passar per malla. Això és especialment necessari en països com el nostre, que conté tants d’envejosos, tantes persones que no poden viure per elles mateixes, tants devoradors dels altres.

En un moment determinat, em sembla que la millor manera de passar desapercebut seria estar gras, perquè estar gras imprimeix caràcter i dóna un tarannà determinat. Els homes flacs solen ésser precisos, infatigables i incòmodes; els homes grassos, per contra, vagarosos, incerts i divertits. Els primers solen actuar furiosament amb el compàs i el regle; els segons operen a ull, amb una gesticulació graciosa i imprecisa. Si estigués gras, em dedicaria, probablement, als petits, insignificants plaers del menjar i beure i aniria cada vespre al cafè a dormir una estona, i entre clucull i clucull parlaria, si s’escaigués, amb els meus amics. Diria coses delicades i incertes, coses mig embastades, a penes suggerides; tindria un tracte lleuger i imperceptible; faria, com solen fer els grassos, una intranscendent brometa del mort i de qui el vetlla, per tal que el mort pogués arribar a l’altre món alliberat de l’enravenament de les esqueles i els vius tinguessin la sensació i poguessin veure amb els seus propis ulls el meu gran fons de bondat i de feblesa. Si algú formulés contra mi alguna impertinència, no m’alçaria ni de la cadira, perquè no hi ha res més incòmode, per a un gras, que alçar-se de la cadira o cadires que ocupa sobre la terra. Sí senyora, sí. La quantitat imprimeix caràcter, la quantitat no pot judicar-se amb les normes habituals del sentit del ridícul.

És dir: un home gras consisteix en un ésser que arrossega, ell personalment, una gran quantitat de sentit del ridícul ineluctable, inescamotejable, definitiu, que comporta i arrossega la vida. En aquest sentit, un home gras està en condicions excepcionals per ésser bona persona, per tenir la vanitat mínima, per veure el món com un espectacle fatalment injust, estrany a tota idea d’exactitud i de perfectibilitat impossible.

Aquesta és la situació que m’agradaria d’arribar a tenir en aquest món. És trist haver de dir que la moral pràctica està basada en un cert limfatisme, en una desgana vital, en una depressió dels sentits. Quan la sang canta a les venes, ja li podeu fer un nus a la cua… Les altres formes de la moral són discussions de llibres i papers que es venen a les llibreries. Deia que aquella seria la situació que m’agradaria de tenir; dubto, però, que mai pugui arribar-hi d’una manera cabal.

Examinant la meva genealogia, els futurs historiadors diran, potser, que he tingut poca sort amb els meus avantpassats. Els homes judiquen les coses per la brillantor, i, encara que aquesta tendència vagi una mica de baixa, no es pot negar que som animals enlluernables. L’obscuritat dels meus avantpassats és segura, però és un fet que he heretat d’ells una tradició d’hospitalitat i de sociabilitat. El meu fanatisme és molt diluït, i no crec que hagi arribat mai a les qüestions personals. El meu avi Josep portà aquestes qualitats fins a les darreres conseqüències. En temps de la segona guerra civil carlista estatjà, en el seu casalot, oficials reialistes i carlins declarats. No tancà mai les portes a ningú i a tots féu servir idèntica vedella amb pèsols i el mateix estofat. Si aquells pobres estrabul·lats haguessin gosat, s’haurien assegut a la mateixa taula —que el bon sentit del meu avi hauria presidit amb la seva habitual hospitalitat. Però el paper que, segons deien, representaven mai no els ho permeté, i així les minyones de la casa tingueren sovint un escreix de feina servint de vegades quatre sopars successius i en diferents indrets a l’hàbitat, a conseqüència de les discòrdies cíviques. Si un home de la fantasiosa capacitat del comte de Gobineau s’hagués dignat a estudiar el cas, n’hauria potser deduït que porto en la sang massa pocs gèrmens de violència i de dogmatisme per poder ésser considerat un estaquirot superior i transcendental. En definitiva, sóc un home d’aquest país, del matís marítim d’aquest rodall europeu, amic de la mitja tinta, de la pluja i de la grisalla, més irònic que dialèctic, més contemplatiu que enderiat. Crec, en tot cas, que hi ha dèries més importants.

Fent el que feia amb aquells homes, el meu avi demostrà, potser, que era un home humil però il·luminat, interessat a viure en pau amb ell mateix i amb el món del seu voltant. A mi em sembla que el seu gest, més que amb un sistema de debilitat i de cinisme, està lligat amb la raó i la realitat. En aquests aspectes, em sembla que jo no li he pas seguit les petjades. La meva característica profunda és la feblesa —i la feblesa és perillosa, perquè pot contenir tants de gèrmens d’injustícia. Em sento una larva que no s’acaba de construir. Estic sempre dominat per una cosa o l’altra que no m’és plausible ni grata, i no me’n puc passar. Conec les causes dels meus mals negocis i dels meus passos en fals i no arribo a esmenar-me. M’enamoro de les dones el dia abans d’enganyar-me. Ofenc, sense voler, persones que estimo i tinc una secreta debilitat pels meus enemics declarats. Ah, senyora, quants disbarats!

Escric des de molt jove, però l’escriure és en mi una activitat artificiosa i sobreposada. No tinc pas una idea clara —i això sembla que passa a molta gent— del que hauria de fer en la vida, i sobretot del que hauria pogut fer. Això no obstant, aquesta afició m’ha deformat, ha creat, dins del meu jo íntim i espontani, una persona estranya, que moltes vegades ni jo mateix no comprenc el que té a veure amb mi, tantes diferències hi constato. En virtut d’aquest desdoblament, resulta que si jo, per naturalitat, sóc un ésser feble i míser, quan tinc una ploma a la mà esdevinc dionisíac i ofensiu, entro en un estat d’exaltació silenciosa i sóc capaç de mantenir una posició fins a les darreres conseqüències.

¿Com s’ha d’entendre tot això? ¿Què vol dir? Potser vol dir que la mitja cultura de què estem tots més o menys rebossats m’ha fet un mal irreparable. Si l’home més civilitzat serà sempre el més dolç, comprensiu i tolerant, jo encara faig gestos violents i desorbitats. Potser, doncs, per comptes del rebossat cultural, m’hauria probablement convingut més posar els quilos de la gràcia quantitativa.

Tot això, en definitiva, no seria res si, una vegada produïda la deformació, pogués exercir-la d’una manera normal. El món ha d’ésser complet i hi ha d’haver de tot. Però el cert és que això és molt difícil. Cerco, assajo, provo per tots cantons, i no trobo res ni ningú enlloc. Tothom va a la seva i ja té prou feina amb la que habitualment fa. El camp és buit. Ningú no vol discutir res ni està per orgues. La gent passa amunt i avall.

Així, voldria estar gras i estic magre; voldria saber coses i no trobo company; voldria discutir i tot és tancat. La situació és còmica i desgraciada. D’aquesta lamentable situació en prové l’aire que tinc d’home desavagat que cerca feina i no en troba. Per això, senyora, no estic bé enlloc i vaig pel món com una ombra errant.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de juny 1918

dimecres 6 juny 2018

L’alcohol.

En una «Instantània» de Josep Ferrer trobo aquest curiós paràgraf: «L’embriaguesa per l’alcohol fa tornar esplèndids els avariciosos; dóna enginy als ignorants; converteix els egoistes en generosos; fa dilapidadors els baixos de sostre, bons els dolents. L’home més bútxara, el més estaquirot, el pedant integral, és capaç, a través de l’alcohol, d’un gest generós —d’un gest que en estat normal és literalment impossible d’atribuir-li. L’aspecte de la nostra personalitat que la intoxicació alcohòlica subratlla i fa emergir és el més excel·lent —des del punt de vista del candor moral. Dins de cada un de nosaltres, doncs, hi ha un altre jo —un altre jo més bo—, ja que l’alcohol fa també tornar l’home bo més bo».

Ben mirat, potser només hi ha una altra força capaç de produir els mateixos efectes que Ferrer atribueix a la intoxicació alcohòlica: és l’exercici de la vanitat personal. L’home (o la dona) que no pot satisfer el seu misteriós desig de vanitat esdevé trist, dur, malvat, ressentit —i això en qualsevol graó en què l’exercici de la vanitat pugui produir-se. L’home (o la dona) que veu satisfeta la seva ànsia de vanitat s’esponja, se li liqüifica el sempre duríssim cristall de ressentiment potencial que portem dins i és capaç de sentir una certa tendresa —no gaire, ben entès, just la que permet el sentit del ridícul.

Una societat de fatxendes és plausiblement concebible; una societat d’humils seria inhabitable i perillosíssima.

La mar.

Davant de la mar, un queda sempre amb un pam de nas. La mar és impintable, indescriptible, inaferrable, incomprensible i d’una indiferència total.

 

La teoria oriental —que he sentit defensar a moltes persones— segons la qual es pot arribar a saber més per estat de gràcia que per estudi i paciència, deu estar basada en la gran capacitat per a la trampa i la mistificació que sovint tenen certes persones irresistiblement simpàtiques.

 

Per Palafrugell passa intermitentment un pobre que, d’anar a captar, en diu anar a cobrar la contribució.

 

  

La farigola, de primer antuvi, fa una olor abrupta i forta, i després s’endolceix; el romaní, ara florit, té una entrada molt suau que després es carrega.

 

No es pot pas negar, em sembla, que les muntanyes són ben fetes. Si algú no hi està conforme i dissenteix… va per ell el pollastre. N’hi ha que no estan mai contents.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada