Arxiu de la categoria ‘caràcters, persones i personatges’

15 de juny 1919

dissabte 15 juny 2019

Diumenge. — El senyor Dalmau, de les conegudes Galeries Dalmau, del carrer de la Portaferrissa, apareix a la tertúlia de l’Ateneu els diumenges a la tarda.

A la Portaferrissa hi ha un portal que dóna accés a un corredor molt llarg. Caminat aquest corredor, es troba un pati interior, una mica humit, amb uns testos esgalabrats i unes plantes raquítiques, que fa tot plegat —a l’hivern— una olor de molsa ombrívola, en el centre del qual hi ha una mena de gàbia amb uns vidres en el teulat. Aquesta gàbia podria ésser un taller de fotografia. En realitat és la gàbia de les Galeries Dalmau —o sigui el temple de l’art d’avantguarda. Vaig començar de freqüentar-lo amb motiu de l’exposició Van Dongen, és dir, quan aquest artista féu a Barcelona, en plena guerra, la seva primera exposició continental amb pintures fetes al Nord d’Àfrica —a Alger, especialment. Després hi he seguit les exposicions dels components del grup que s’anomenà primer Associació Courbet, que es transformà després en el grup dels Evolucionistes, amb Sisquella, Serra, Miró, Viladomat, etc., al davant. Aquest grup ha tingut per mestre, a l’escola, Labarta, Lluís Labarta, fill del vell Labarta (que és un dels concurrents més antics de la biblioteca de l’Ateneu), i, en el terreny de l’orientació i de la polèmica, Joan Sacs.

A les Galeries Dalmau hi fa cap la joventut més turbulenta i desmanegada de l’ambient artístic de Barcelona i els més estranys estrangers de passatge. Durant la guerra, sobretot, passaren per les Galeries tipus vertaderament sensacionals. De tota manera, l’home més estrany de la casa és el senyor Dalmau mateix. És un home petit, amb una barba negra d’una caiguda lànguida, molt pàl·lid, vestit amb una roba negra lluent que sempre li va gran. Li va gran de llargada i d’amplada: els pantalons se li acumulen sobre els sabatots polsosos; l’americana, molt baldera, fa l’efecte d’un abric; els objectes que porta a les butxaques l’estiren sempre avall; l’armilla sembla una armilla per a tres Dalmaus. A l’hivern porta un abric que gairebé li arrossega i sobre el cap transporta un barret negre d’ales amples. Crec que es pot afirmar que el senyor Dalmau vesteix amb una displicència absolutament notòria. Però aquesta displicència en el vestir és una cosa ben pàl·lida al costat de la displicència diguem-ne física del senyor Dalmau. És un home d’una veu tan evaporada i petita —uns simples moviments de boca— que s’hi ha d’estar molt habituat per copsar-la. Camina d’una manera tan fatigada i deprimida que de vegades us vénen ganes d’agafar-lo pel braç perquè no caigui. Fa l’efecte que porta tres o quatre mesos de gana endarrerida. El seu aspecte general és el de l’home que es troba més enllà de les fronteres, de l’abandó, de la desfibració i de la incuriositat. És l’anèmic pur, l’ésser humà en procés d’esdevenir cadàver.

Per a l’única cosa que sembla tenir una certa virior és per fumar cigarrets de paper. Els diumenges a la tarda arriba a la penya, demana un cafè —que beu a glopets petitíssims—, i deixa la petaca sobre la taula de marbre. Fuma molt lentament i és un dels homes capaç de mantenir durant més estona penjada sobre el llavi inferior una punta de cigarret apagada. No sol pas prendre part en la conversació. Seu, escolta, fuma i calla. Si l’interroguen, contesta amb la menor quantitat possible de paraules —però sovint és com si no digués res, de tan esblaimada que li resulta l’articulació de les paraules.

—Altrament, Dalmau —li ha dit avui Quim Borralleras—, teniu aquesta setmana, a les Galeries, una exposició molt forta…

(Es tracta d’una exposició cubista amb Joan Gris i no sé quins altres pintors polonesos d’aquesta tendència. És l’última de la temporada.)

Dalmau ha dit unes paraules que només ha sentit Solé de Sojo, que seu al seu costat.

—¿Què ha dit? —ha preguntat algú.

—Ha dit —respon Solé de Sojo— que a les Galeries Dalmau tot és fort i puixant començant per l’amo…

—I un be negre!… —diu Camps de baix en baix.

—Hi, hi, hi… —fa el doctor Dalí, enriolat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 de juny 1919

dimecres 12 juny 2019

Penya de l’Ateneu.

Aquests microcosmos socials del tipus d’aquesta tertúlia ateneística poden ésser una palanca considerable si hom hi cau bé. En aquest cas són un element d’amplificació d’una llargada insospitada. Quan l’amplificació es produeix en contra, el resultat pot ésser tràgic. De vegades tinc la impressió que el meu aterratge ha estat positiu. Una de les persones que m’han estat favorables des del primer moment ha estat don Francesc Camps Margarit. Dos o tres dies després de tractar-me, digué a Alexandre Plana:

—Això és un grip que farà una certa carrera. És el tipus de la seva generació que juga més fort. De vegades sembla un inconscient…

Pocs dies després, a la terrassa d’un cafè, deia a uns amics —a Junoy em sembla— l’horror i l’ànsia que em feia haver d’anar a la dispesa a menjar les indefectibles mongetes tendres. Era abans de sopar. Camps Margarit m’escoltava a la taula del costat. En el moment d’alçar-me per tal d’emprendre el camí, absolutament fatídic, de la dispesa, se m’acostà, em posà un duro de plata a la mà amb un moviment imperceptible (cosa que em donà idea que estava habituat a fer-ho) i em digué:

—Aneu a sopar al restaurant… La descripció que heu fet de les mongetes verdes val més d’un duro. Després, deixeu-vos caure a l’Ateneu.

Són coses que no s’obliden. Després, a la penya, em convidà a cafè, conyac francès i un cigar de l’Havana. Després d’això vaig considerar-me en el dret de tenir-lo per amic. M’agradaria d’escriure un retrat d’aquest home. Però potser no el conec prou encara, per fer-ho.

És un home d’estatura regular, d’aspecte molt canviant (hi ha dies que sembla rodó i altres sembla un home ossat) amb unes faccions molt acusades: pòmuls rojos; cella dura i negra; galta canonical; ulls negres brillants, vivíssims; barba forta, afaitada a blau; grisalla abundant de cabells; coll de tronc espès sobre un estèrnum voluntàriament sortit. Vesteix confortablement, amb corbates rutilants, que a Barcelona són tan apreciades i que ell transporta amb un punt de petulància molt acusada. La seva presència petulant és perfectament compatible amb les seves caigudes en la timidesa més visible. Aquesta alternació em demostra que és un home indecís. Quan riu fa: hi, hi, hi!… i es posa un mocador a la boca per no caure en cap excés.

No he pas conegut Albert Llanas, però he vist retrats d’aquest senyor. Tinc la impressió que Camps té una retirada física amb Llanas, sobretot amb Llanas jove. L’única diferència és que el sistema capil·lar de Llanas fou més abundant i copiós que el de Camps —modes diferents. Si la moda capil·lar de l’època de Llanas hagués subsistit, Camps l’hauria adoptada, perquè la constitució física d’aquests dos homes és molt semblant i, per tant, el seu automatisme hauria estat paral·lel.

Quan seu, Camps perd. Se l’ha de veure, en canvi, passar per la Rambla, pujar passeig de Gràcia amunt o entrar en algun magatzem de teixits, amb l’americana comprimida en el botó del mig, arborant un diari a la butxaca, el nas enlaire i un cigarret a la boca —un cigarret apuntant al cel, com el botaló d’un bergantí. Es passeja amb un aire de balanceig, aguantant la mirada de les senyores, provocatiu, segregant un ambient de baríton en plena prosperitat —una barreja indescriptible de gat dels frares, de condottiero i de badoc tot alhora. La gent se’l mira amb un aire lleugerament astorat. Li demanen caritat més pobres que a les persones corrents, se li acosten més venedors de diaris i de dècims de la rifa que a ningú. Sospito que això l’encanta. A Barcelona hi ha molts fatxendes, sobretot en les classes elevades. El barceloní tendeix a la fatxenderia per generació espontània. Un fatxenda adorable: don Trinitat Monegal. I bé: malgrat la seva posició mitjana, Camps s’ha obert, en aquest aspecte, molt de pas.

La majoria dels mots picants, de les frases càustiques, les coses més divertides que s’han dit a Barcelona en aquests últims quinze anys han estat obra de Rusiñol, de Pujols i de Camps. El mecanisme de l’humor de Rusiñol està encara per estudiar. Utilitzo a posta la paraula mecanisme perquè pel meu gust és un humorisme una mica mecànic. Pujols maneja amb una agudesa única el contrast. L’aplicació a determinades situacions de les frases més col·loquialment vulgars de la llengua ha creat moments d’autèntica gràcia. El seu diàleg amb el senyor Taxonera sortint del Continental sobre l’eclipsi ha donat la volta al món. Taxonera: «L’eclipsi serà a les quatre»… Pujols: «Sempre seran quarts de cinc»…

Posat entre aquestes dues figurasses, Camps s’ha admirablement defensat. Un dia, el doctor Dalí li digué amb una cara de compunció:

—Males notícies, Camps! El senyor Llavallol s’ha ferit. Té la meitat del cos insensibilitzat, com mort…

—Déu l’hagi mig perdonat!… —contestà, amb un aire fúnebre, Camps.

Es pot afirmar que Camps ha estat un element essencial de totes les revistes divertides que s’han fet a Barcelona aquests últims anys, sobretot de l’inoblidable Papitu de la primera època —que difícilment serà superat. El seu ofici d’enfardador de teixits el porta cada dia a tenir innombrables contactes, a visitar una pila de despatxos. Això li dóna una quantitat de documentació humana pràcticament inesgotable. Coneix a tothom, i, com que explicar una anècdota a Camps implica donar-li la màxima publicitat, la gent s’escarrassa a explicar-li les primícies de la xafarderia no solament de Barcelona i de les poblacions dels voltants, sinó de tota l’àrea del tèxtil com un tot, en general.

I el curiós és que aquest arsenal d’anècdotes, aquest magatzem de mots, de fets i de records, no es caracteritza pas per ésser un conversador extraordinari. Comença les seves descripcions molt bé, dominant-se, donant color a les coses i donant vida i gesticulació a un personatge, però de sobte té un atac de timidesa que el fa descarrilar. Fa l’efecte que pensa in mente: «Ho fas massa llarg», o «Això no té ni el menor interès». Llavors li queda tot confús i l’acabament no sol pas ésser gaire brillant. Els millors mots, els hi he sentit dir en moments de confusió general, quan la conversació entra en una temperatura alta i tothom hi diu la seva sense gaire premeditació. Enmig d’aquests remolins, la timidesa de Camps perd rigidesa, com si la confusió representés, per a ell, com una impunitat. El tarannà de Camps és molt curiós en el sentit que, si aquest home dóna una permanent sensació de petulant i de barrut, de fet és un dels homes de menys barra que en la Barcelona que bull es poden tractar.

És un sentimental. És un sentimental d’una obertura amplíssima de compàs —tan ampla que a dins hi caben des de la bona educació fins a la caritat. Té una tendència —singular en aquest país— a fer agradable la vida dels altres. S’escarrassa pels altres. Té una habilitat especial a fer sortir en la conversa les coses que poden interessar al seu interlocutor, a reportar elogis i compliments que ha sentit dir de la persona amb la qual parla. De vegades, és clar, ha de forçar la nota, ha de dir una cosa per altra, ha francament d’inventar. Sense voler, es troba sovint en situacions ridícules, d’un còmic pujat. Per fer contenta la gent ha hagut de dir tantes mentides que en certs moments ha estat exposat que li trenquessin la cara. El cinisme crític és desagradable. El cinisme de l’elogi desorbitat pot arribar a tenir una lucidesa amarga, una brillantor fantàstica. Pujols i Camps l’han cultivat menys amb un esperit malèfic que per satisfer l’amor propi dels altres.

En el terreny de la caritat, és inesgotable. No ha tingut mai un no. Ha estat generós, bondadós i elegant. Abans d’anar-se’n a viure a Madrid, Xammar sostenia que a Barcelona hi havia una persona disposada a fer, en tot moment, un emprèstit segur i a llarg terme a un periodista: aquesta persona era Camps. Si algú s’atreví, alguna vegada, a discutir-li aquest fet, el considerava un ximple acabat, un home incapaç de tenir un criteri clar.

—No n’hi ha pas prou que us facin un emprèstit —deia Xammar—. L’important és que si no podeu tornar els diners no us retirin el salut. Això, en aquest país, només ho fa Camps…

Feia mesos que Camps donava al meu amic el periodista V. un duro a la setmana. El periodista l’esperava a una hora fixa d’un dia establert a la porta de l’Ateneu, i Camps, en passar, li allargava la moneda sense dir la menor paraula. Un dia, V. no aparegué a la cita. Camps el cercà per la Rambla.

—Dispensi… Avui se n’ha descuidat… —li digué en veure’l, amb un aire de tenir més por que goig, allargant-li la moneda de plata.

Hom sent a dir sovint:

—Per fer un mot d’esprit, Camps es vendria el seu pare. Això és cert, és clar. Aquesta tendència al desenfrè verbal, a la procacitat, a l’agudesa, fa que Camps, com Pujols, sembli, en certs moments, un monstre desencadenat. Si la gent en tingués esment, ja els haurien morts a punxades. Ells no fan, potser, res més que defensar-se. Per altra part, no crec que es pugui fer una truita sense trencar prèviament els ous. De procediment per arribar a aquest resultat, no crec que se’n conegui cap altre.

Ara, seria curiós de fixar les idees de Camps Margarit sobre la literatura. Ell vol una literatura d’èxit segur, entenent per èxit segur l’èxit de carrer. En aquest sentit, una cosa, qualsevol, per ésser bona, ha d’ésser una mica a la Rostand, més o menys ha de cyranejar. És perfectament observable que tota la gent de la seva època, i Camps Margarit mateix, cyranegen una mica o, si voleu, rostandegen, per dir-ho més clar. És possible que la gran amistat i admiració que Camps professa per Màrius Aguilar i la seva literatura provenen d’aquest filó de Rostand. Cada dia se’m fa més clarament visible la penetració de Rostand en aquest país, el gran efecte que aquest poeta féu en la societat de Barcelona, l’extraordinària receptivitat que la generació de Camps tingué per l’obra de l’autor de Chanteclair. La literatura de Màrius Aguilar, àdhuc les seves més rutinàries gasetilles, tenen panache —tenen una ploma a sobre que el vent fa voleiar. Per Camps, no hi ha millor escriptor que Aguilar. Li he sentit dir: «Fins i tot quan no diu res és interessant». Penso: quina enorme suggestió momentània ha d’haver produït Rostand perquè encara s’arrosseguin frases semblants!

Després, a Camps li agrada una literatura que quan l’autor que l’ha feta entra en una camiseria, el camiser es considera obligat a fer automàticament una rebaixa —o, si voleu, quan l’autor que l’ha feta passa pel carrer, la gent pensa o diu: «Carai, senyor X, quin article que ha fet més maco!». És dir: la literatura per a Camps ha d’implicar la glòria immediata, directa, concreta i inescamotejable. El seu ideal és una literatura de Tres Tombs o, si voleu, una literatura d’aplec de Sant Medir. De fet, un dels dies més feliços de la seva vida fou un dia de Sant Medir de no sé quin any, quan, embarcat en la carretel·la de la redacció del Papitu, sentí que la gent del carrer Gran de Gràcia deia:

—Aquesta és la carretel·la dels escriptors del Papitu!…

De fet, si ésser escriptor no implica l’entrada en un determinat carnaval, ¿què vol dir, ésser escriptor?

De tota manera, les idees literàries i la gran admiració que té per Màrius Aguilar no li fan pas trontollar la solidesa de les seves idees socials. Camps té una mentalitat burgesa químicament pura, mentre Aguilar sembla molt donat ara a les vel·leïtats sindicalistes. Sovint discuteixen. No s’entenen mai. En aquestes discussions, Camps té sortides impensades.

—Veig que en l’article d’avui —Camps li diu— demaneu més justícia…

—Exacte. Demano més justícia!

—¿Què es la justícia?

—La justícia és l’equitat, una equitat diferent de la que sosté la Federació Patronal.

—Ja ho veig! Demaneu que si els cecs tenen dret a gos, els bornis tinguin dret a mig gos… ¿És aquesta l’equitat?

Aguilar abandona —més que res, potser, per respecte a l’amistat— amb una arrogància cyranesca. Camps es fa l’amo del terreny amb una petulància chanteclairiana.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

————————————————

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de juny 1919

divendres 7 juny 2019

Llarga conversació amb Quim, per la Rambla, a la matinada. Em diu que, com que demà s’ha de llevar molt aviat —a quarts de dotze— per realitzar unes visites, no pensa pas anar al Gambrinus. Li proposo d’acompanyar-lo a casa. Viu en un petit pis del carrer del Bisbe, els balcons del qual s’obren sobre la plaça de Sant Jaume. Mentre pugem carrer de Ferran amunt em comunica que res encara no em pot dir sobre el meu cas. «He fet unes gestions, he temptejat el terreny…, diu. «De seguida que hi hagi alguna cosa concreta us ho comunicaré…».

Quim, que té una petita renda, és solter i viu sol al carrer del Bisbe. Disposa d’una vella criada: Maria. Hi ha dues coses sobre les quals Quim pot parlar hores i hores, inesgotablement: de les seves xacres físiques (de la migranya, del reuma, del poagre) i de la vella Maria. Sospito que, a Maria, li deu passar igual amb el seu «senyor». A judicar per les seves llargues descripcions, aquests dos éssers solitaris es passen la vida observant-se mútuament, tractant de comprendre, amb un interès sempre renovat, l’engranatge de les seves accions. Quan arribem al carrer del Bisbe, Quim dóna ullada a la porta de la casa, mira el rellotge de l’Ajuntament i em diu:

—Ja us acompanyaré fins al carrer d’Avinyó. És aviat. Jo no trobo mai l’hora d’anar a dormir…

Iniciem, així, el camí a la inversa. Aquest home que viu entre la gent, en un règim de tertúlia permanent, em dóna la impressió, de vegades, de trobar-se molt millor en conversacions més recollides. En les conversacions de tertúlia generalment brillants, però quasi sempre mutilades i molt esquemàtiques, sembla no haver-hi lloc per a les seves observacions matisadíssimes, complicades, difuses. Quan Borralleras posa fil a l’agulla de les seves descripcions i confidències, esdevé un voluptuós —un analític. La seva acuïtat d’observació el porta a captar una infinitat de detalls d’una minuciositat molt viva i a relacionar-los entre si, presentant-los voltats d’una infinitat de consideracions de tot ordre, de vegades de consideracions musicals, fent una sèrie de referències laterals d’un gran interès. Les seves descripcions no són pas de miniaturista. El miniaturista agafa una gran machine i la redueix a un petit oval d’agulla de pit. Borralleras actua al revés: sap convertir, a través d’una digitació dels detalls, una petita cosa en una gran machine. No és pas un relator que aboca pel broc gros, d’una manera superficial i matussera. Tampoc no és un naturalista ni un verista. Més aviat és un simfònic, un esperit que integra una infinitat de fets, emocions, al·lusions, sentiments i referències diversíssimes. Amb això havíem arribat al carrer d’Avinyó i, enmig de la meva sorpresa, Quim em digué:

—Ara vós acompanyeu-me fins al carrer del Bisbe. Suposo que no us ve de mitja hora… Allà ens direm adéu, perquè demà haig de matinejar, com ja us he dit.

Borralleras parlava de Maria. En descrivia les reaccions que li havia observat l’estiu passat a Prats de Lluçanès (poble en el qual estiueja), les complicades reaccions de Maria davant dels pagesos. Amb aquest motiu s’havia posat a parlar dels pagesos —un altre dels seus temes preferits, sobretot a la tardor, de retorn de Prats de Lluçanès. El seu entendriment irònic pels grips1 el porta a imitar-los la gesticulació, el to de veu i el dialecte. És un devessall d’observacions inesgotables, una mena de segregació col·loquial (musical) desproveïda de límits. Excel·lent descripció, que Quim porta a extrems de gran qualitat ombrejant els detalls —donant-los un cert misteri, un punt de patètic. Una prosa guanya molt posant-hi les ombres corresponents. Sterne, Voltaire, Renard, són escriptors lineals, sense ombra, dibuixants perfectes. Ruyra té el do de la manipulació de les ombres. El mestre dels mestres, en aquest aspecte: Dostoievski. La frase més insignificant de Dostoievski, la més vulgar i adotzenada, té un punt de misteri. Aquest esperit de Quim —jo pensava…

Però havíem arribat per segona vegada al carrer del Bisbe i, després d’haver mirat el rellotge de l’Ajuntament i després d’haver donat una mirada circumdant al carrer, Quim digué:

—Veig que és aviat… Encara el vigilant no és ací. Us acompanyaré fins al carrer d’Avinyó i allà ens acomiadarem… Aquesta ditxosa subscripció per comprar el quadre de Sunyer m’obliga a fer unes visites…

Aquest esperit de Quim —jo pensava— prové de l’esperit de la música que ha voltat la seva vida d’una ressonància flotant, és dir, d’una incitació per les coses més vagues i diverses. Però aquesta primera impressió s’ha de completar potser amb el que sol dir, en petit comitè, el poeta i advocat Solé de Sojo. «A Quim —sol dir Solé— ja no se’l pot comprendre si no es té present la lectura de Proust. Quim és un proustià cent per cent». (No he pas llegit Proust encara.) La primera persona a qui n’he sentit parlar, a Barcelona, llargament, ha estat Solé. És possible que Quim hagi estat un dels primers lectors de Proust a Barcelona. ¿Fou Pere Ynglada qui el portà a llegir-lo? Sospito que no. Ynglada es troba avui en plena febre extremorientalista i el seu plat literari preferit és la poesia xinesa. Tampoc no crec que Joaquim Sunyer o Josep Maria Junoy li hagin fet cap suggeriment en aquest sentit —malgrat que Quim rebi les notícies de París a través d’una d’aquestes tres persones. Junoy és inconcebible —és l’anti-Proust. Sunyer, com a bon pintor, llegeix poc. El llibre preferit dels pintors sol ésser el Dafnis i Cloe… La inclinació de Quim per Proust és un cas típic d’afinitat electiva…

Ens trobàvem, en fer referències a l’afinitat electiva, al carrer d’Avinyó, i així havia arribat el moment de fer cap altra vegada al carrer del Bisbe. És el que férem.

S’havia fet molt tard. Es començava ja de veure alguna persona acabada de llevar i que es dirigia al seu treball —aquestes persones que constitueixen la consciència dels noctàmbuls, fins a l’extrem que en descobrir-les queden com avergonyits. Però per la complaença amb què Quim entrava en una conversació sobre Proust vaig comprendre fins a quin punt adorava aquest autor del qual fins a la data havia parlat tan poca gent —si s’exceptua Léon Daudet a L’Action Française. Quim no trobava mai l’hora d’anar a dormir i, quan la conversació girava sobre un dels seus temes favorits, la paraula mai havia d’ésser presa en sentit literal. Mai. En arribar a la plaça de Sant Jaume vaig atrevir-me a recordar-li el que reiteradament m’havia dit: això és, la necessitat absoluta de matinejar que tenia. Escoltà la meva observació amb notòria displicència i fins diria amb mala cara, donant-me a entendre —potser— que considerava absurd que li fos recordada una obligació que ell havia precisament de complir. Una vegada ens haguérem acomiadat i desitjat una bona nit, vaig veure que es dirigia a un petit bar de la plaça i que es posava a parlar amb un vigilant —que vaig suposar que era el del seu carrer. Sospito que prenent aquesta decisió va voler donar-me una lliçó —lliçó que vaig considerar plausible, fins a l’extrem que no penso pas d’ara endavant fer cap observació als noctàmbuls, per més declaracions prèvies que facin sobre la necessitat, en què de vegades es troben, de llevar-se al matí.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Copiem del Diccionari Català – Valencià – Balear:

    1. GRIP f. (i vulgarment m.)
    Catarro pulmonar epidèmic; cast. trancazo, influenza. Etim.: pres modernament del fr. grippe, mat. sign.

    2. GRIP m. ant.
    Vaixell petit que servia per a anar en cós; cast. gripo. Lo batle dels venecians tramès en Venècia un grip armat, Jacob Xalabin 2. Etim.: del venecià gripo, mat. sign. (sobre l’origen i expansió del qual, cf. Vidos Storia 450).

    3. GRIP m.
    Ganyota o postura grotesca, per a fer riure (Olot). «No facis grips, que no tinc rialles». Etim.: contracció de garip.

    4. GRIP m.
    que s’aplica per befa als pagesos; cast. palurdo, patán (Labèrnia-S. Dicc.; Aguiló Dicc.)

    []

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

5 de juny 1919

dimecres 5 juny 2019

Reflexionant sobre la conversació d’ahir, la gran sorpresa —a part de l’amabilitat de Borralleras— fou constatar l’interès que Josep Maria Junoy sembla tenir per mi. Hi he parlat alguna vegada a la biblioteca, l’he vist a la penya, hem pres algun vas de cervesa a la terrassa d’algun cafè. Som, certament, amics i en serem més, però no crec que es puguin imaginar dos homes més diferents. És un home que ja torna de tot. Ha viscut llargament a París i ha viatjat moltíssim. Figura com un davanter en diverses manifestacions de l’art modern europeu. Els elogis de Maurras al seu cal·ligrama sobre Guynemer li representaren com una consagració. L’article de Maurras fou, per a Junoy, el mateix que representà per a Pere Ynglada l’elogi de Rémy de Gourmont al seu dibuix de la revista Iberia. Junoy és un dandi, un cosmopolita, molt expert en qüestions artístiques, d’una sensibilitat que ningú no gosaria discutir. Només el contrast, doncs, podria explicar l’interès que sembla sentir Junoy per un home tan profundament pagès, rústic, primari i senzill com jo mateix.

És un elegant. Sempre igualment iodat de pell —potser es maquilla amb una rara habilitat—, l’ull de perdiu molt alerta, el broquet de mentol a la boca, un pols de cendra sota el feltre (alla cacciatora) amb una plometa, a l’hivern; sota el barret de palla (cinta blauvermell) a l’estiu; amb les magnífiques trinxeres, de gust anglès, d’oficial anglès, i els abrics confortables amb el cinturó i el dens fulard de color de sang de bou que transporta menys amb parsimònia burgesa que amb el gust de donar la impressió que és un home de perfil i d’agudesa, Josep Maria Junoy produeix una sensació de confort, de tenir un tacte sense dolor, agradabilíssim. A Barcelona, a més, Junoy es troba voltat d’un amable ambient de simpatia, és una persona molt ben tractada per la premsa —sobretot per la premsa d’esquerra, a causa de la posició del seu germà, don Emili. Don Emili, a qui Josep Maria adora, és un gran republicà que té una positiva amistat amb el rei, i aquest equívoc bàsic el porta a ocupar posicions de la més complexa aparença. A part dels interessats en el joc —un dels quals és Cambó—, la complexitat del senador Junoy només la comprèn un home tan complex com ell, o sigui el seu germà Josep Maria. És per dir que entre ell i jo només hi pot haver una relació de contrast accentuadíssim.

És un home certament afeccionat a les virginitats literàries i sent una autèntica titil·lació pels valors inèdits, i aquesta és potser la causa secreta del seu interès. A més, és un home espurnejant, d’una finíssima agudesa. Fa l’efecte que de vegades es queda a casa un parell de dies seguits concentrat en l’elaboració de frases rutilants i d’espurnes subtils i que quan en té un bon feix de reunides es llança al carrer per tal de col·locar-les a les persones que ell considera més susceptibles d’apreciar-les i de degustar-les. Com que jo he figurat de vegades en el rengle d’aquests escollits, tinc una certa experiència. Té una suprema habilitat per donar a entendre que els meravellosos coets que tira se li apareixen espontàniament en el curs de la conversació, però sempre m’ha semblat que la seva pirotècnia és massa perfecta, que els seus coets són massa ben dosificats de llums i d’ombres per no ésser fruits d’una elaboració prèvia. No dic pas tot això en un sentit irònic o despectiu: al contrari. Jo sempre agrairé a Josep Maria Junoy l’interès que té de fer participar els seus amics de la seva subtilitat i de les puntes extremades del seu pensament. En un país de gent avorridíssima, hermètica, tancada, Junoy té un fascinant interès. El seu mètode de treball és també plausible. Les persones agudes són només visibles de dos en dos dies.

Ara està obsessionat pel problema religiós, i després de molts anys passats a la intempèrie està disposat a entrar en el dolç refugi de la fe. Aquest procés ha estat molt llarg, li ha consumit moltes hores d’inquietud i de neguit, ha anat acompanyat de lectures considerables. Un dia que Alexandre Plana, citant Pascal i Fénelon, li exposava els seus dubtes de si el camí emprès era el millor per arribar a la fe, Junoy li digué:

—No passeu ànsia… Com més llegeixo, menys hi entenc…

El dia que Junoy m’anuncià que estava fent les maletes per entrar en l’ortodòxia, férem un llarg passeig. Portava un bastó molt prim, de nusos, una canya finíssima que es vinclava com una serp, i un paquet de llibres sota el braç —i semblava que tenia una ala plegada. Seguírem les llibreries de la Rambla, beguérem un boc a la terrassa del Lyon d’Or, entràrem a la casa Schilling, pujàrem Rambla amunt. Junoy caminava fent un petit saltironeig, i això li donava un to aeri i relliscadís. Fou en una taula de la terrassa del Petit Pelayo —al costat de la qual un senyor sec i groc menjava mitja dotzena d’ostres— que el meu amic em posà al corrent de la situació en què es trobava en el camí de la fe. Amb un aire d’evident preocupació em digué:

—El camí ha estat llarg i penós i no puc pas dir que hagi arribat a la fi. Els dogmes, en realitat, fou el que em costà menys d’assimilar. És com prendre una grossa cullerada d’oli de ricí, però una vegada engolida ja no s’hi ha de pensar més. Hi ha altres coses, en canvi, que són per a mi dificilíssimes. Són coses, si voleu, d’un ordre mínim. Ara, en aquests moments, em trobo davant d’un obstacle considerable, d’un obstacle que em té immobilitzat. ¿Sabeu quin és aquest obstacle?: els barrets dels capellans, la forma dels barrets dels capellans, que trobo d’un mal gust horrible… ¿Es pot formar part d’una religió que tolera aquests barrets estranyíssims?

Jo vaig contar aquesta anècdota a uns pocs amics, els quals l’escamparen per Barcelona donant-li un sentit literal —que és precisament el sentit que no té. Amb l’exemple dels barrets clericals i utilitzant sempre la seva habitual agudesa, Josep Maria Junoy volia donar entenent que l’obstacle més gros que trobava en el camí de la fe era el seu propi egoisme, la falta de caritat, l’enduriment del seu cor davant d’un problema menyspreable de sentit del ridícul.

La manera d’escriure de Junoy no és pas sant de la meva vocació. Escriu amb una permanent preocupació de l’elegància, d’una manera concertada, subtil, seca. «Jo voldria escriure —m’ha dit moltes vegades— en un estil sec com el whisky». Prefereixo a l’elegància la simplicitat; a la cosa ortopèdica de les seves concertacions, l’estil de la vida; a l’anèmia telegràfica de les seves frases, el musculat ple.

—Vós —em diu sovint— acabareu sabent lligar la salsa a la maionesa. A mi em surt una mica aigualida…

Home de constants sorpreses, una de les majors la vaig tenir el dia que vaig constatar la seva escassa simpatia per Eugeni d’Ors.

—Comprendreu… —digué Junoy molt animat, la mà nerviosejant amb el broquet de mentol—. Hi ha coses que no poden ésser. Un dia, a París, el vaig anar a veure. Llavors es portaven sabates amb botons, que jo també he portat —moda sinistra. Ell mateix em vingué a obrir i vaig haver de constatar amb consternació que em rebia amb les sabates descordades, les pales caigudes, els pantalons a dins de les sabates. Unes sabates de botons amb les pales caigudes és fortíssim… I això encara hauria estat més o menys passable. ¿Sabeu de què em parlà, per començar? De Mallarmé!…

Vaig constatar que Junoy parlava amb un crescendo d’indignació. Tenia els ulls brillants i el iodat de la pell li havia agafat un to més clar i crispat —d’argila groguenca.

—No, no… Hi ha coses que no poden ésser. Suposo que ho veieu… Dandisme, sabates de botons amb les pales caigudes, Mallarmé! És massa fort. ¿Voleu fer el favor de dir-me on irem a parar? És intolerable, per més filosop que se sigui!

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

3 de juny 1919

dilluns 3 juny 2019

Barcelona.

He arribat a Barcelona amb cinquanta duros donats pel meu pare. L’estudiant Tarrida —el murri dels contraforts de Montserrat— m’ha portat a una casa de dispeses d’una certa aparença, amb pretensions de pensió, situada a la rambla de Catalunya, a tocar la Gran Via, pujant. L’escala és neta, clara i d’un marbre una mica difús però molt ben imitat. S’han de pujar molts esgraons per arribar-hi, però tant se val. La cambra és petita —una monada, ha dit la senyora. Quedem, doncs, que és una monada. La senyora de la casa —que és vídua— té dues filles. La gran treballa en un despatx. La segona es veu molt acompanyada d’un estudiant del Conservatori, sud-americà, que vol ésser violinista. Malgrat les escasses hores que porto a la casa, aquest violí m’ha acariciat profusament les orelles.

Els cinquanta duros de què disposo m’arribaran, amb penes i treballs, a fi de mes. Després ja veurem.

 

A la nit, vaig a la penya de l’Ateneu. A la Rambla hi ha una temperatura divina. La gent puja i baixa la rambla de Canaletes, lànguidament. Els perfums de les senyores són potser una mica massa dolços. El sabor del fum dels cigars de l’Havana, exquisit. Hi ha molta gent que seu a les cadires laterals. N’hi ha que dormen plàcidament.

Escassa concurrència a la tertúlia. Borralleras, amb el seu amic Albinyana, és en un concert. La conversació és banal, d’una placidesa digna de la nit. Aquestes nits tan delicioses tenen aquest mal: inciten a dormir.

La sociabilitat de Borralleras és tan fabulosa, que en certa manera és especialitzada. Té l’amic just per a cada moment divers. Assisteix als concerts amb Albinyana; visita les exposicions acompanyat de Joaquim Sunyer i de Pere Ynglada (quan aquests senyors, que viuen a París, són ací); Josep Maria de Sagarra és el seu mentor en coses teatrals; Màrius Aguilar és el seu factòtum periodista; López Llausàs és el seu expert en coses de llibres i de llibreries. És un desavagat enfeinadíssim. Literalment no es pot girar de feina.

La meva intenció és plantejar el cas personal a Borralleras i deixar que ell hi doni la solució que li sembli.

A quarts de dues de la nit, finalment arriba —sol. Les persones sensibles solen sortir dels concerts amb un aire d’haver rebut una gran pallissa —com si les haguessin tustades de valent. Borralleras arriba amb un aire infinitament deprimit, una pal·lidesa espectral a la cara, amb una inflor de les bosses de sota els ulls d’un color morat gairebé penible. En arribar, saluda vagament i s’asseu al seu lloc habitual. Dóna una mirada als assistents amb una tràgica resignació melancòlica. Després, clou un cigarret amb una lentitud maquinal, amb un aire d’abúlic. Manipula la petaca, el llibret de paper (blanc i negre), la capsa de cerilles, amb desgana. La primera pipada, que aspira àvidament (una avidesa compatible, sovint, amb una ganyota de fàstic), sembla animar-lo un xic. Borralleras és un fumador de profunditat: un fumador perquè ho necessita. Després, tot fumant, escolta la conversació sense moure ni un múscul de la cara, silenciós, mirant vagament els interlocutors —una mirada que no vaig comprendre mai si era de presència o d’absència.

Borralleras té ara trenta-set anys, però se li’n podrien fer molts més. És un home alt, de complexió plena —de jove estigué grassíssim—, barbamec, amb els cabells tirats enrere. Té unes faccions normalíssimes, però el conjunt de la seva cara sembla una màscara pàl·lida sobre la qual destaquen els ulls, fatigats, indiferents, sense passió, voltats dels cercles violacis de les ulleres. Porta un barret d’ales tirant a amples, coll alt i planxat, i vesteix de blau gairebé sempre; sabates fortes, rosses, excel·lents. El barret i el coll són reminiscències del modernisme. Li he sentit dir que vol substituir-los per objectes més còmodes i més posats al dia.

Mentre la conversació segueix indiferent davant del mutisme recalcitrant de Quim, em pregunto si el moment serà propici per demanar el seu auxili. Quan a quarts de tres s’alça de la cadira per fer cap al Gambrinus, tinc un moment de dubitació i no sé què fer. A la fi m’alço i baixem plegats l’escala de la casa. Després l’acompanyo Rambla avall. Camina amb una certa dificultat: com si li fessin mal els peus.

—¿No us trobeu bé? —li pregunto.

—Avui em trobo bé. No tinc ni migranya, ni reuma, ni poagre, que són les coses que m’ajuden a passar la vida… El concert ha estat llarg i pesat. Un concert per a tifes… Albinyana no ha pogut resistir i se n’ha anat abans d’acabar. El que em preocupa és la penya de l’Ateneu…

—¿Què passa a la penya?

—Superficialment no passa res, però és segur que alguna cosa hi passarà algun dia. La penya s’està transformant. Ara ja gairebé no és una penya, ja no és el que fou sempre: una reunió d’amics units precisament per les seves diferències en gairebé tots els terrenys menys en el de l’amistat. El sindicalisme, el moviment obrer, ha produït un ambient nou, ha marcat diferències profundíssimes. La penya, avui, és una compota variada, un tutti-frutti de composició impossible.

—Ja ho entenc.

—La penya estigué sempre formada, des dels seus inicis a l’Ateneu de la plaça del Teatre, per intel·lectuals, artistes i burgesos, incloent en aquesta darrera classe els advocats, metges, etc. Els que en formaren part foren sempre gent de tarannà conservador i de temperament liberaloide o, si voleu, anarcoide. Gent d’una determinada personalitat davant de la vida, que podien estar en desacord davant de moltes coses, però que estaven units per la tolerància i el respecte. Ara, això va desapareixent. No tothom a la tertúlia és igualment conservador. Vint anys enrere estaven més acostats Brossa, gendre de Ferrer i Guàrdia, i don Teodor Baró del Brusi que poden estar-ho avui Màrius Aguilar i Jardí. Hi ha elements francament simpatitzants amb el sindicalisme: Aguilar, Muntaner, aquest ximple d’advocat Pinilla. Sospito que Ors, amb la seva manera d’ésser de ballarina cloròtica, també hi tendeix. Estelrich, que no para mai, ha cremat Ors davant de les patums de la Lliga. La patumeria considera que Ors és un intel·lectual relaxat, de mals costums, molt confús en l’aspecte administratiu. Però ¿què ha d’ésser?… Arribarà un moment que Ors no vindrà més a la penya. Quan es senti asfixiat, es farà sindicalista. A la llarga, marxarà a Madrid. El mallorquí és un sicofanta expert. Davant de tot aquest panorama, s’està formant a la penya el partit en contra, el dels conservadors. Fins ara, de conservador sistemàtic i pesat, només hi havia Enric Jardí. La lectura de L’Action Française li ha fet un cap com uns tres quartans. Solé de Sojo, Rafel Dalí, els fabricants, comencen de reaccionar energumènicament. Hi ha persones que, a la penya, s’hi comencen de sentir malament. Això és un fet nou. I és que ja no és una penya, sinó grups antagònics, que algun dia es barallaran…

—De tota manera, hi ha molta gent, a la tertúlia, que representen la tradició, és dir, la tolerància activa.

I li cito Pujols, Camps Margarit, Palà, Sagarra, Rahola, Antoni Homar, López Llausàs, Lau Duran, els doctors Mainou i Ventosa, el professor Tayà, Canyelles, Sandiumenge, Lluís Llimona…

—Tots aquests que citeu, excepte Pujols, que és un home que balla amb la música que toquen, són cada dia més conservadors. També ho són Plana, Valeri i gairebé tots els altres.

—¿No teniu estima per Pujols?

—Amic Pla, sospito que encara no compreneu una cosa: jo puc qualificar vivament Pujols i tenir-li una enorme simpatia. Aquesta és la tradició de la penya…

—Perfectament…

Encaixo la lliçó sense parpellejar, fent amb el cap una petita reverència.

Amb això havíem arribat davant del Principal. En adonar-se’n, Quim girà en rodó, amb una cara tota estranyada. No eren pas els seus barris, evidentment.

—I vós, ¿què penseu fer? —li pregunto en iniciar la marxa Rambla amunt.

—Ara vull anar una estona al Gambrinus. Suposo que hi trobaré la monja exclaustrada i altres amics…

—No. No vull pas dir el que penseu fer ara. Vull dir el que penseu fer davant de la situació de la penya…

—Penso anar-me’n a París. Fa molts anys que ho tinc promès a Pere Ynglada i a Sunyer, i no ho puc pas diferir més… I vós, ¿què feu? ¿No us agradaria anar a París?

Quan sento la pregunta considero que ha arribat el moment de plantejar clarament el meu problema. Faig un esforç per adoptar el to més natural que m’és possible —sense perdre, però, el to adequat a la demanda d’un favor. Començo per fer una exposició breu de la situació econòmica de la família. Quan Quim es fa càrrec de la finalitat que persegueixo, adopta un posat d’atenció absolut —un posat de concentració, religiós. Escolta com un confessor. Tot el que m’havien dit d’aquest home se’m confirma.

És un pur desavagat. Sembla un home totalment abúlic. Però el curiós és que no ho és. Exactament és al revés. En realitat, Quim és un gran treballador, un home d’una gran diligència, un dels homes de la seva generació que fa més coses i dóna més rendiment. No crec que s’hagi ocupat mai de si mateix excepte en la conversació, quan relata profusament totes les incidències dels seus atacs de migranya o de gota, car Quim és un dels pretextos col·loquials de si mateix. Tampoc no crec que s’hagi ocupat mai de les coses en què generalment s’ocupa la gent. Però de seguida que hi ha un favor a fer, un servei a realitzar, una ajuda a donar, una companyia a oferir, un problema aliè a resoldre, es disposa a vèncer tots els obstacles i a treballar nit i dia. La quantitat de bondat i de generositat que ha repartit i reparteix és indescriptible. Home de gust exigent, molt refinat, esperit selecte, el seu radi de bondat és molt més dilatat que el dels seus gustos i de les seves preferències. N’hi ha prou, però, que hi hagi un interès superior a defensar lligat amb un amic o un conegut, perquè, independentment de tota consideració de clan, de partit o de coterie, es posi en marxa frontalment. Quan arriba a aquest punt, aquest home que té fama de portar la vida més desguitarrada de Barcelona actua amb un ordre perfecte. Utilitza una llibreta on apunta el pla que en cada cas pensa portar a la pràctica, les visites que ha de fer, els arguments que ha d’utilitzar. Aquestes apuntacions formen una espècie de comptabilitat sentimental mot precisa —una comptabilitat tan precisa que contrasta amb l’absoluta falta de precisió que caracteritza la marxa dels seus propis afers.

Vaig anar-li explicant el meu petit problema, que escoltà amb una atenció i una curiositat que no es desmentí ni un moment. Finalment es produí el gran cop d’efecte. S’aturà en plena Rambla i aparegué la seva famosíssima llibreta. Amb un petit llapis que em semblà de plata, hi féu unes apuntacions —després d’haver-me donat una mirada que em semblà inquisitiva i que em desorientà un moment.

—Ens hem d’entendre! —digué finalment—. He vist que heu publicat quatre «collonades» a les revistetes. Darrerament heu publicat una cosa a La Revista de Picó. Vós sereu escriptor. Junoy i Plana m’ho han assegurat reiteradament. Però el que he llegit fins ara de vós no m’ha pas agradat. Escriviu d’una manera obscura, treballosa i eixarreïda, com la carn que es menja a Barcelona, a les famílies. Probablement sou un home que teniu algunes coses a dir i que no teniu encara dominada la manera de dir-les. El més urgent, en el cas vostre, seria aclarir l’estil, ordenar-lo, desenfarfegar les coses i posar-les una darrere l’altra. Ara bé: potser hi hauria una manera d’aclarir l’estil: seria una temporada de periodisme. Hauríeu d’aprendre a redactar gasetilles, compreneu?

—Perfectament.

—El periodisme és un mal ofici, i jo us aconsello que, una vegada n’hàgiu tret el suc, us en sortiu. Però el periodisme és útil perquè força a veure les coses directament i a descriure-les d’una manera clara i senzilla. Us haureu d’acontentar amb el que us donaran, que serà ben poca cosa. Potser no podreu ni pagar la dispesa. Però no hi ha més remei… M’agradaria que, si tinguéssiu alguna objecció, la formuléssiu…

—Cap objecció a formular…

—Us dic això perquè en aquest país hi ha persones que demanen una cosa i que de seguida que l’han obtinguda es posen a fer una cara com si els haguessin enganyats com xinos. Espero que no sereu d’aquests… Això seria fer-me fer el cornut i obligar-me a pagar el beure. Així, doncs, jo faré unes gestions i ja us diré una cosa o l’altra… Ja ens veurem. Bona nit!

I, sense deixar-me formular ni un sol mot d’agraïment —havíem arribat a la porta mateixa del Gambrinus—, entrà en el cafè. Vaig veure desaparèixer la seva esquena en la reblinconada del fons de l’establiment.

En el camí de retorn a la dispesa, examino la situació amb un gran optimisme.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada