Xènius s’ha posat d’estiu i de vegades passa per la penya. Fa un gran efecte: porta una americana clara, de color crema; uns pantalons grisos amb un cinturó de cuiro i una corretja; coll i corbata; ha substituït el barret fort pel canotier, que porta una mica mica decantat sobre l’orella. El vestuari d’estiu el fa semblar més gras: el sotabarba, el clatell, l’anca, li van agafant unes proporcions considerables. El seu cos, més que ondulat, ja comença de semblar modulat —modulat per les notes greus d’un violoncel.
Xènius ha pres seient en una poltrona de vímets i ha agafat un aire misteriós i sibil·lí. Ha vingut notòriament disposat a restar en el silenci més absolut. Pujols l’interroga amb l’aire més enjogassat i llaminer del seu repertori. No en treu res. Borralleras se’l mira de reüll. Jardí fa el mateix. Jo faig el mateix. Borralleras em pica l’ullet: vol donar a entendre —sospito— que la cosa està molt climatèrica i que la crisi anarco-sindicalista del Pantarca està en una fase probablement decisiva.
Aquest home haurà representat per als seus contemporanis una quantitat excessiva de sorpreses.
Un dels més grans errors de la meva vida haurà sigut conèixer personalment Xènius. L’ideal de la nostra generació hauria estat que, en el moment de fer acte de presència en la vida, ens haguéssim trobat amb un Xènius ja clàssic, voltat de tots els atributs de la glòria, la seva vida convertida en llegenda —és dir, amb un Xènius mort unes dotzenes d’anys abans de la nostra aparició en la terra. En definitiva, la cosa és intercanviable: si hom ha de viure, tant se val haver viscut ahir, com viure avui, com començar demà a viure. Aquesta solució ens hauria evitat el turment de la contemporaneïtat a nosaltres i potser més encara a ell. El destí d’aquest home haurà estat de no lligar amb els seus contemporanis; en canvi, jo crec que serà adorat pels venidors. Ara bé: a mi m’hauria convingut formar part dels venidors.
Si tan solament hagués pogut deixar de coneixe’l —si tan solament hagués pogut mantenir, respecte d’ell, la llunyania de Palafrugell! Se m’hauria mantingut en la memòria amb una força de fascinació. Hauria estat per a mi el gran escriptor, l’orador insigne del discurs, en francès, davant d’Henri Poincaré; el suscitador d’inquietuds; l’home de cultura vastíssima; el restaurador de l’escola i del bon gust en el país. Xènius té condicions úniques per ésser adorat per totes les persones que no el coneixen. Jo, que el conec, encara l’estimo en tantes i tantes coses! Li estic tan enormement agraït! El cert és, però, que aquest home no té condicions per ésser contemporani —només és potable en llunyania, en la suggestió de la llunyania. Entre la seva vida, la seva presentació social i el que ell ha proposat com a finalitat del seu mestratge, hi ha un enorme il·logisme. Ara bé: la joventut comprèn rarament els il·logismes.
És un home afectat. No té una presentació simple i clara. Té una constant preocupació per tal d’ésser pres per un home excepcional, diferent dels altres no tant en les coses que el diferencien, naturalment, dels altres, sinó en les coses més nímies i insignificants de la vida. Un home que s’ha passat la vida predicant el classicisme, la normalitat, la continuació, la superioritat de la categoria sobre l’anècdota —i de fet no és més que un mer anecdòtic, un original, un capriciós, un estrafolari, un romàntic. Aspira constantment a subratllar-se. Parla amb una veu cursiva. Escriu —ell que escriví tan bé!— d’una manera tibada, simbòlica i sacerdotal. Ja no podria demanar un parell d’ous amb una naturalitat mínima. És un home cada dia més dominat per la seva màscara —una màscara aparentment accessible; de fet, diabòlicament hermètica.
Els matisos d’aquesta màscara són una gran dolçor, un ensucrament saturadíssim; una deliqüescència, una morbidesa que de vegades raneja de la pornografia. Tota aquesta estupenda confiteria amaga probablement una interna meteorologia absolutament inestable, totalment insegura, una violència, una acritud, un menyspreu vivíssims. La confiteria exigeix adulació; si l’adulació no és explícita, la violència es produeix indefectible. És per això que la dolçor ondulant de Xènius em transporta a la selva verge. Determinats moviments del seu esperit —i del seu cos— tenen una lubricitat silenciosa, lenta, selvàtica. No vol pas dir que això no agradi, que la presència de Xènius no sigui, per a determinades sensibilitats, molt agradable —gairebé un èxtasi. Personalment aquestes caigudes d’ulls, aquest ritualisme somnambúlic, m’agrada menys —perquè precisament ens havia promès una cosa molt distinta. ¿Què s’ha fet el classicisme net, higiènic, ventilat, normalíssim? I aquell segle XVIII de don Eugeni, ¿què s’ha fet? Quanta insuportable comèdia! Quan hom s’ha passat la vida explotant l’antítesi classicisme-romanticisme i s’ha utilitzat el romanticisme com a claveguera de tots els errors humans i de totes les coses abjectes, fatiga una mica que el màxim pontífex de la legislació porti el virtuosisme romàntic a extrems que fan tornar pàl·lids els racconti més desfibrats de Puccini, el pessigolleig sensorial de Debussy, etc. El tracte no era pas aquest.
Xènius és un home de posa sibil·lina, serpentejant, amb una cosa que tendeix a la litúrgia intel·lectualoide i cívica. Però ¿no ens havíem compromès a combatre tot el que ve d’Orient? ¿No ens havíem compromès a combatre sistemàticament la tarima? Per Nietzsche, a través de Xènius, havíem sabut el sentit de personal independència insubornable que donaven a les seves vides alguns filosops antics. Aquest orgull ens semblà sempre la carta magna de l’esperit laic i cívic. Així, si les paraules tenen un sentit, ¿quina classe d’higiènic laïcisme serà aquesta tendència a l’anfractuositat, a la inflor, a l’orgull, al misteri, al sacerdotalisme? És un cas que depassa la meva pobra comprensió. És el cas de l’home que ha sofert una gran desil·lusió en la vida.
La darrera teoria de don Eugeni és que ell no deu res al seu país, que el fet del seu naixement sobre un paisatge determinat és un fenomen absolutament fortuït —i, en definitiva, que és el país que està en deute amb ell. (Això, Josep Maria Junoy també ho creu, però el seu cas és menys perillós que el de Xènius.) És, purament i simplement, l’exacerbació de tot el que portem escrit: és la forma més vulgar del personalisme, de l’excepcionalisme romàntic portat fins a les fronteres de l’exacerbació, fins a les darreres conseqüències.
A vint anys, en aquella edat en què la llunyania em portava a confondre els intel·lectuals amb la intel·ligència, m’hauria estat possible, encara, separar una obra excelsa del seu autor. Ara, a vint-i-dos anys, ja em seria impossible.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Ho he llegit i rellegit, la segona vegada ho he entès molt millor. Jo crec que aquest misteri, aquesta màscara, aquest romanticisme de Xènius, tot i que segons Pla són contradictoris amb el classicisme que defensa, al capdavall són perfectament lògics. Allò que caracteritza per sobre de tot el comunisme, i Xènius per sobre de tot era de dretes, és l’absència d’individualitat. I ell va ser tot un personatge. Hi ha contradiccions que només són una mostra de com en som, d’ambivalents.
Al llibre Lletraferides. La història de les nostres bibliotecàries, d’Assumpta Montellà, recordo com Xènius, que era professor de la primera Escola de bibliotecàries, no volia cap mena de desordre als taulells de les bibliotecàries, era molt refinat. I amb el carisma que tenia, segur que li feien cas. Les biblioteques actuals són molt maques, però hi manca una mica del seu esperit en el dia a dia.
Per això que deia: “que el fet del seu naixement sobre un paisatge determinat és un fenomen absolutament fortuït”, quan el van defenestrar se’n va anar a Madrid i es va traduir el nom. Costa d’entendre, però em recorda una mica el cas de Salvador Sostres o de Josep Maria Flotats.