Arxiu de la categoria ‘lectures, literatura’

28 de febrer 1919

dijous 28 febrer 2019

Inquietud general. Tothom està segur que estan a punt de produir-se a Barcelona conflictes enormes a la llum, l’aigua, les comunicacions i el pa. La Confederació produeix l’efecte d’un enorme gegant. Salvador Seguí és l’amo. El seu segon és Pestaña. Els conec de vista tots dos. Seguí és un català gras, una mica apoplèctic, lleugerament guenyo, d’una presentació oberta. Pestaña és un castellà flac, pàl·lid, sagristanesc, d’aspecte desconfiat. És la unitat de dos complementaris a base d’un bilingüisme molt accentuat. Romanones ha tancat les Corts i s’espera la declaració de l’estat de guerra d’un moment a l’altre. En la glosa, Xènius fa l’elogi del gra de sorra —de la vida obscura, del que treballa i calla i contribueix a fer de pedestal. El to sona una mica estrany.

Joan Climent.

És un esperit una mica femení, un receptiu conscient i organitzat. Preconitza retallar, modificar i emmotllar les obres dels altres a la conveniència pròpia i servei personal. Em considera un home sense construir perquè em falta un punt d’escepticisme amable.

—Pensar discretament d’una manera sistemàtica és no pensar! —li dic.

—No ho crec… —em respon—. La discreció es més important que el pensament mateix.

—¿Per què llegiu Nietzsche? —em digué un dia—. És un pur salvatge. Voltaire és més graciós. Però Voltaire s’ha de mirar també de superar.

—No veig pas clara la diferència que establiu entre Nietzsche i Voltaire. Salvant les diferències d’època, de país i el diferent grau de gràcia, són iguals.

—Potser sí, però el diferent grau de gràcia és molt important. És el to el que fa la cançó. Però, en fi, això és secundari. Us deia que Voltaire s’ha de superar. Monsieur Joubert és l’autor ideal.

—Joubert és una invitació a l’escepticisme. ¿Considereu que per arribar a l’escepticisme es necessiten invitacions?

Quan la vida ens hagi suficientment fuetejat, tots hi arribarem, si a Déu plau.

—Vós teniu massa tibantor, massa tensió…

—¿Coneixeu algun remei?

—Tirar una mica d’aigua al vi.

—¿No valdria més tirar força vi a l’aigua?

 

En el moment de l’enterrament del professor Dorado Montero a Salamanca, la campana de la universitat no ha tocat. L’enterrament —segons els diaris— ha estat civil.

 

Plovisqueja. El meu germà sembla haver millorat.

Pere Pla Casadevall

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 de febrer 1919

dilluns 25 febrer 2019

Em quedo a casa tot el dia. Plana té la gentilesa d’enviar-me la Vida de Nietzsche de Daniel Halévy. Passo un parell o tres d’hores fullejant-lo amb una certa atenció. Em sembla un llibre molt ben fet, ple d’interès.

Nietzsche, a la llarga, esdevé un vici. Escriu curt, és ràpid; els seus cops de sonda fan oscil·lar, vivament, la curiositat de l’esperit. A través de la seva obra, cerco els grecs. La seva agudesa, la seva humanitat, converteix en pasta hidràulica l’especulació dels hel·lenistes alemanys del seu temps —un és especialment pesat i insuportable: Erwin Rhode.

Hi ha una cosa, en Nietzsche, que trobo cada dia més singular: la seva secreta, dissimulada passió per França i tot el que és francès. Se li nota un defalliment constant, encara que secret, davant del caos del germanisme, una manca de fe, una mena de fam endarrerida d’alliberament, de gràcia i de lleugeresa.

 

El meu pare, que arriba de Palafrugell pensant trobar-me malalt al llit, queda parat en entrar a l’habitació i veure’m amb un llibre a la mà. Parlem llargament. M’explica coses del país. Sembla que es produeixen molts de focs a les fabriquetes de taps de la comarca. Seguidament se sent tocar a foc. La impressió general és que hi ha un ciutadà especialitzat en aquesta feina —que es lloga per a aquesta feina. Se’l veu pels cafès, ben guindat, oratori i optimista —sempre disposat a menjar i beure. És molt hàbil i, per ara, tots li han sortit bé. De moment, i sobre les companyies d’assegurances, impera a Palafrugell un criteri completament frívol.

 

De petits, davant dels pots de confitura o del cistell de prunes clàudies, el sentit moral deixava de funcionar gairebé instantàniament. Però el fenomen no es limita pas a la  infància. Més endavant, deixa de funcionar davant de moltes altres coses —més importants.

 

Les ambicions de la joventut són nobles, perquè els seus mòbils no tenen transcendència.

 

Una de les coses més tèrboles, desconcertants i desagradables de la vida és constatar que a gairebé tots ens apassiona més una mala acció divertida que una bona acció avorrida.

 

La timidesa tant pot portar a la destrucció interior com al triomf. Un estat permanent de timidesa afeblida, però real, implica la permanència en els llimbs. És un estat del qual es fa molt difícil sortir. Quan la timidesa esdevé, de tan asfixiant, insuportable, sempre pot esperar-se que el cop d’audàcia (de barra) es produeixi immancablement. I de fet es produeix.

 

Veure fins a quin punt la salut física, la satisfacció física, contribueix a la creació de bones persones seria del més gran interès. En la producció de la satisfacció física intervé considerablement la possessió d’una cartera plausible. La meva experiència és molt curta i negligible. En determinats casos concrets he vist, però, en persones de bona salut una clara tendència a l’oblit —a l’oblit del rancor, de la malvolença, de la venjança, de la crueltat. Sense una memòria molt activa, al·lucinant, malaltissa, els actes de crueltat gratuïta, capriciosa, són inconcebibles. La més alta virtut de l’home civilitzat és la capacitat real o aparent d’oblit. Una societat construïda i pacificada es basa en un entrellat de mutus menyspreus passius.

 

La gent de fora arribem a Barcelona amb moltes preocupacions. Generalment, no tenen cap fonament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

24 de febrer 1919

diumenge 24 febrer 2019

Dilluns. — He passat tot el dia d’ahir i una part del d’avui al llit, amb la grip. He suat com un cavall. Trenta-sis hores seguides. Em llevo pàl·lid i desfet. D’un cantó em sembla que m’hauria pogut morir i que he passat just. Quan constato que malgrat la fatiga em puc llevar, penso que potser ha estat una grip benigna. Aquests dies han mort mossèn Clascar i el poeta Joaquim Folguera. I tanta gent! Les esqueles són nombrosíssimes. Fa venir pell de gallina. La gent diu que la infecció microbiana ataca sobretot els organismes forts i de complexió molt robusta. Però, llavors, ¿com s’explica la mort de Joaquim Folguera? El coneixia de vista. Era geperut i dramàticament estrafet. En passar per davant del Continental el veia darrere dels vidres, amb la barra molt acostada al mànec del bastó, de vegades recolzada en el mànec del bastó, assegut davant d’una taula amb López-Picó, Carles Riba i Obiols. Era l’home de La Revista —l’animador i l’ànima de La Revista. Li tenia una gran admiració i m’hauria agradat molt de tractar-lo. M’agradava, sobretot, perquè en aquest bany maria barceloní em semblà alguna vegada que feia cara d’irascible.

 

Darrere els vidres.

Fa una tarda clara, assolellada, paorosament delicada, exquisida. Núvols blancs. El sol els esquitxa de part de sota i es tornen de color de rosa. El sol és viu, la tarda blava, les ombres tenen una lleugeresa gairebé de primavera; l’aire, suavíssim. I la mort a dues passes! Penso que m’agradaria d’anar al moll i veure passar sobre l’aigua espessa i oliosa —amb verdositats de clova d’ostra— els vaporets absurds, amb les xemeneies altes i primes, com dibuixos de criatura. També m’agradaria —i això potser m’ho fa dir la set que tinc— entrar en una taverna i beure un vas de vi blanc sec, gelat. Crepuscle de cues de gat sobre un fons de color de taronja pàl·lid. Sensació de tornar a tenir febre.

 

Tinc molt pocs llibres. Ha d’ésser agradable d’haver nascut en una casa en què n’hi hagi molts. Hi ha condeixebles que s’han trobat amb una gran quantitat de llibres. Em faria molt de goig de poder tenir les obres completes de Flaubert. Els dotze volums de Flaubert valen trenta-vuit pessetes i cèntims. ¿On trobar aquestes pessetes? Gairebé tindré treballs per pagar l’Ateneu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

21 de febrer 1919

dijous 21 febrer 2019

Divendres. — Alexandre Plana m’aconsella de fer un exercici literari seriós: em proposa de traduir un llibre francès realment difícil. Em suggereix LÉcornifleur de Jules Renard. El títol de la novel·la de Renard ens embranca en una inacabable discussió. ¿Què vol dir? ¿Es pot traduir «L’Écornifleur» per «El tastaolletes»? No és pas ben bé això, és clar… Traduir és una feina endimoniada, dificilíssima, però jo comprenc que és útil. Útil, sobretot, per conèixer una mica la pròpia llengua.

 

A l’Ateneu he conegut Miquel Ferrà, que em sembla una persona boníssima. És poeta i bibliotecari a l’Hospital Clínic. Li tenia una mica de mania perquè quan fou bibliotecari a la universitat no em serví mai cap llibre dels que jo li demanava. Al cap de poca estona d’haver-li entregat la papereta em venia a trobar amb un llibre a la mà. Em deia:

—Per passar l’estona li deurà ésser igual aquesta novel·la de Pérez Galdós… ¿No li sembla?

Jo feia una cara d’astorament i ell em dedicava un petit somriure. Avui m’ha dit:

—A la biblioteca de la universitat hi ha llibres molt bons. Vostè me’n demanà alguns. Sempre el veia amb el catàleg als dits. No els hi vaig pas servir. En aquest punt tinc el mateix criteri que el senyor Aguiló. Els llibres bons no poden pas anar a la sala pública de la biblioteca. Aquestes sales són per llegir Blasco Ibáñez o Pérez Galdós, comprèn?

Ferrà és un home net, polit, actiu. Té el nas una mica a la murciana, d’hospiciano, un nas de crani de la cultura d’El Argar. El que m’agrada sobretot d’ell és la seva independència de criteri —malgrat ésser mallorquí.

 

Aquesta nit Barcelona està imponent. Tot a les fosques. La cosa és tan insòlita que és literalment indescriptible. El que fa més impressió és el silenci —el silenci densíssim. No se sent ni l’udol llunyà dels vaixells que salpen ni les locomotores llunyanes. Res. És com una llosa de plom, pesadíssima.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

3 de febrer 1919

diumenge 3 febrer 2019

Arriba l’oncle Martí de la Bisbal1 —germà del pare. Exerceix la professió d’advocat a la petita població. És un home d’un aspecte evaporat, d’una aparença tímida, amb una barba rossa que comença a grisejar. De vegades sembla una mica malaltís. Té un aspecte atuït, malenconiós i gairebé totes les seves reaccions són d’indiferència. Només he vist que els ulls li brillessin quan es parla de caceres, de gossos, de conills o de perdius.

S’entesta, havent sopat, que hem d’anar al teatre. A mi no se m’ha ocorregut mai d’anar al teatre. Ho considero una ocurrència extravagant. L’acompanyem la meva germana Maria i jo. Anem al Poliorama. Fan Me caso con mi marido. A la sortida ens mira amb un somriure enigmàtic i no fa cap comentari. Després, treu la petaca i clou un cigarret mentre caminem fins a Canaletes. Després, amb un tramvia, tornem a casa.

 

L’estupidesa teatral m’ha com trasbalsat. No tinc son i em quedo al despatx. Per atzar miro el full del calendari i veig que és Sant Blai. Penso automàticament en l’hermano Blas, en el germà Blas del Col·legi de Maristes de Palafrugell. Quedo immers en una mena d’irresistible flonjor sentimental. Era un home petit, ple de vivor, d’una duresa física inoblidable. M’ensenyà de llegir, d’escriure, de pensar d’una manera clara —en realitat m’ensenyà tot el que sé. Sento la necessitat de proclamar que li estic infinitament agraït. Sento així mateix la necessitat de dir que agraeixo als meus pares tot el que han fet per mi, i als meus avantpassats que treballaren obscurament potser —qui sap!— per nosaltres, i als amics que m’han ensenyat tantes coses… Curiós moment! Ha durat un instant. ¿Per què no ha durat més? L’efusió sentimental deu ésser la felicitat. Això em fa sospitar que en el fons de tota posició panteista hi ha, més que una preocupació per la veritat, una il·lusió de felicitat.

A través d’aquest engranatge em ve a la memòria que ara fa un any vaig sentir per primera vegada la sisena simfonia de Beethoven —la Pastoral. La descripció d’un paisatge i la transfusió de l’home en la naturalesa no ha arribat potser mai a manifestar-se amb una intenció més clara. El diluïment i la deliqüescència d’aquesta plana ha estat comparada, per escoliastes indoctes, amb la Santa Teresa del Bernini. (Conec reproduccions d’aquest devessall de segregació sentimental.) Beethoven és infinitament superior: és viril, noble, net, clar. El barroc m’exaspera, m’embafa. El verisme del barroc és literalment pornogràfic.

 

El que vaig escriure (26 de gener) sobre el plantejament del problema literari podria potser sintetitzar-se en més poques paraules. Deu consistir a limitar, concretar, precisar. El que els fusters en diuen obrar. Extreure de l’espessor de la vida informe la línia graciosa o dramàtica d’una melodia, el perfil vivent d’una vida humana, una forma. En definitiva, és una lluita contra la desmesura —contra l’infinit. Lluita que dóna febre.

 

El problema que planteja la gran ciutat és potser aquest: conèixer la diversitat vol dir patir-ne el tedi.

Frases així són avui, en els diaris, les més ben pagades. Obren totes les portes. Són les frases del noucentisme triomfant.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Des del 3 de febrer fins al  dia 7 del mateix mes, les dates de les edicions anteriors no coincideixen amb aquesta. Vegeu les antigues als enllaços indicats al peu. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada