La universitat.
Després d’aquests cinc anys passats a la universitat, em sembla que el que hom sol dir-ne rutinàriament: que s’hi perd el temps i que en sortir-ne és quan s’ha de començar de treballar i sobretot quan s’ha d’oblidar el que s’hi ha après, és absolutament secundari.
Al meu entendre, el pitjor efecte de l’establiment és la falsificació que produeix en la sensibilitat, en la intel·ligència i en el caràcter. Tendeix a fer veure les coses no tal com realment són, sinó a través d’un cartró superposat. No és un esforç per passar del simple al complex —com la vida exigeix— per tal d’arribar a una certa visió humana quintaessenciada. És un esforç per simplificar a través de la trampa sistemàtica. L’establiment fa veure les coses en petit, amb miopia, afavoreix la pensada, el truc, l’astúcia, l’habilitat, la tendència a convertir l’atrabiliari en norma de la vida. A la universitat, el de meys és saber; el principal és aprovar. He passat cinc anys de la vida en una facultat de Dret: no he sentit mai parlar, ni per medecina, de justícia. La paraula mateixa, no l’he sentida mai pronunciar. Hauria estat probablement desplaçada en un ambient que pretén crear murris, més que persones d’un cert equilibri humà. Així, l’establiment docent dóna armes fortes als febles i esguerrats morals, als petits ambiciosos, als geniüts desenfrenats, als fanàtics, als pedants. S’hi aprenen totes les arts de la simulació i de la traveta, de l’adulació i de l’habilitat. No s’hi lluita mai amb noblesa i claredat. Els temperaments forts, la universitat els ofega, els corromp.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Joan Climent m’acompanya a veure l’edifici. En el més petit detall es veu una direcció intel·ligent i un gust exquisit. Des del punt de vista espiritual, el seminari deu ésser, avui, la cosa més superior de Barcelona. Per a un estudiant de la universitat oficial com sóc jo, habituat a aquella sordidesa, l’aspecte extern —cortines, flors, llums, seients, taules, llibres, higiene…— sembla un somni. El to de la gent em fa l’efecte de la revelació d’un món del qual no podia ni imaginar l’existència.
L’oncle Martí se’n torna a la Bisbal amb el seu maletí cobert d’una funda groguenca i un rotllo de paper segellat sota el braç. Cada nit ha anat al teatre. És de l’època que la gent anava al teatre. Gori, quan ve a Barcelona, fa igual. Ara, a la penya —si té humor—, explicarà el que ha vist aquestes nits passades.
Anant cap a casa, passeig de Gràcia amunt,