Enterrament de l’oncle Pepet Colomer –un oncle llunyà. Utilitzo el diminutiu patronímic, no pas per familiaritat, car a penes el coneixia; ho faig simplement perquè així era anomenat a casa. S’havia casat amb una tia de Mont-ras de la branca de l’àvia Marieta. Era un home alt, pàl·lid, macilent, apagat, metòdic, precís, que semblava enraonar amb temor, el tipus exacte de l’empleat mitjà. Sempre que l’havia vist m’havia fet l’efecte d’un convalescent de les bastonades que la vida li havia donat.
Quan arribo al pis de l’Avinguda de la República Argentina sento els plors de l’escala estant. Angoixa opressiva. L’àvia Marieta –que ha vingut per a l’enterrament– es desfà consolant tothom, tractant d’aguantar sobretot la tia Carolina, que està devastada.
Arriben els capellans. La psalmòdia vaga. Fa un matí esplèndid, radiant. S’organitza l’enterrament, els assistents saluden entre els tramvies, els cotxes i la gent que passa. El llarg viatge al Cementiri Vell, en el faetó de vidres. La detenció en el pas a nivell, perquè el tren de Marina passi. El cementiri pansit, tan ben conservat: el paleta que encara no ha acabat el nínxol, les propines, el no saber què dir… Després, amb Quimet –un parent de l’oncle, d’ofici joier–, el seu fill i Bosch, el gendre de la casa, tornem al pis. L’àvia Marieta continua infatigable consolant tothom. L’oncle era la bondat mateixa; havia estat molt baquetejat.
.
Quan tornant de l’enterrament arribo a la Universitat, em trobo que s’hi ha declarat la vaga. La guàrdia civil és a la porta: només s’hi pot entrar pel porticó mig tancat. Ningú no em sap donar raó de la causa de la vaga. Sospito que s’ha produït per la influència general. A la ciutat hi ha una enorme agitació obrera. Tothom afirma que es va a la vaga general. El sometent recluta i arma la gent d’una manera franca.
Els diaris porten la notícia de la mort de Jaume Brossa. A l’Ateneu, Plana em diu que, quan a Barcelona es produeix la més petita alarma, una de les primeres persones que la policia deté és Brossa. Sembla que té una fitxa incancel·lable. Quan avui s’han presentat per detenir-lo feia els últims badalls.
.
.
Abans de sopar vaig a l’Acadèmia Militar de les Drassanes a aprendre la instrucció. Sóc un excedent de cupo, amb el servei militar endarrerit per l’excepció que hom fa als estudiants. L’Acadèmia és al costat de la farmàcia militar. En passar la porta d’entrada se sent l’olor que irradien aquesta classe d’establiments. A l’altra banda hi ha les barraques de llibres vells de les Drassanes.
Dins un corredor llarg, mal il·luminat per unes bombetes elèctriques grogues, em trobo amb quaranta o cinquanta galifardeus pràcticament desconeguts, que mouen un cert xivarri. Un sergent passa llista i es fa una mica de calma. Ens posem un corretjam i unes cartutxeres sota l’americana i ens donen un màuser. Sortim, després, al carrer i fem la instrucció pels voltants de la Duana, sota dels arcs voltaics. A Barcelona hi ha tants badocs que, malgrat el fred i l’hora intempestiva, sempre tenim públic. Els dies de pluja o de mal temps –ha dit el sergent– ens quedarem a dins per tal d’aprendre els articles teòrics.
El cerrojo i la recámara… Hem hagut de comprar un manual. «¡Hay que aprender el manual!», diu sovint el sergent, nerviós i agitat. La descripció que el manual fa del fusell és, per a mi, inintel·ligible. Seria molt més eficaç una lliçó pràctica. La descripció d’una màquina és molt difícil d’entendre. Tot això per a mi és absolutament nou i molt singular.
.
Al vespre, a casa, llegeixo «Aurora» de Nietzsche. A través de la lectura de Nietzsche tinc la il·lusió de comprendre vagament la vida del món antic. Dic que tinc la il·lusió –és clar. Desgraciadament, no puc pas anar més enllà. Aquest efecte que em fa Nietzsche, no me l’ha pas produït cap altre escoliasta.
Es veu que la familia de l’oncle difunt devia ser benestant ja que diu “arriben els capellans” en plural que vol dir més d’un capellà, que vol dir tantes pagues d’estipendi una per cada capellà assistent. Recordo els “enterros” de quan jo era petit que endevinavem el nivell dinerari dels difuns veient el nombre de capellans a l’ “enterro”.
“Les persones que no han estat mai humiliades tenen, generalment, un aspecte bleda. Les que ho han estat massa tenen un aspecte insignificant i esmorteït. Semblen viatgers que esperen, a la nit, un tren que porta molt de retard…” (11 de desembre del 1918).
“Era un home alt, pàl·lid, macilent, apagat, metòdic, precís, que semblava enraonar amb temor, el tipus exacte de l’empleat mitjà. Sempre que l’havia vist m’havia fet l’efecte d’un convalescent de les bastonades que la vida li havia donat”. (14 de febrer del 1919)”. Em sembla que Pla, sense ser un bleda, no hi tenia gens a veure, amb el seu parent. Va tenir molta sort, molta propina.
Pel que fa referència a Nietzsche, cal esmentar el llibre de Carles Casajuana “PLA I NIETZSCHE, Afinitats i coincidències” editat per Edicions 62 l’any 1996. Cito uns breus fragments:
Per comprendre el revulsiu que devia suposar-li la lectura de Nietzsche, cal tenir present que Pla es fa intel·lectualment en un medi dominat per l’ideari del Noucentisme.
I més endavant, Carles Casajuana escriu:
Amb el pas dels anys, l’entusiasme de Pla per Nietzsche es va refredant. Això es pot apreciar comparant les al·lusions admiratives d’El quadern gris amb les més distants de l’època de la maduresa i amb les obertament crítiques de la senectut. Però, encara que parli cada vegada menys de Nietzsche i els pocs cops que s’hi refereix sigui en un to cada vegada més fred i crític, per no dir manifestament contrari, Pla porta la marca de l’alemany impresa a l’estructura interna de la seva concepció del món.
Ja tenim Pla davant el teatre del món i el seu bon gust i eficiència en contar-lo detalladament. Ben cert que, com diu, amb prou feines si coneixia l´oncle Pepet, però es nota molt com fins i tot els enterraments o “enterros”, que diem ací a la muntanya alacantina, li van com l´anell al dit per engegar el seu magnífic talent descriptiu.
M’interessa molt la relació Pla- Nietzsche, i la informació que sobre el tema ens dones, Antoni.
Ja sé que una cosa no té a veure amb l’altre, però al llarg del mateix QG, Pla no ha estalviat comentaris de tot tipus sobre els germanòfils. El pensament i l’art probablement no té banderes, és universal. Potser sí, no ho sé. Però en Pla era molt sensible al tema i sempre estava filant prim amb el que suposa el pensament anglès, la manera de fer italiana, o perquè els narradors del país tendeixen a fer això o allò. Destriar el que són anàlisis de mirada neta, observacions amb descobriments genials, dels simples prejudicis, manies o amors (servits amb sarcasmes igualment brillants, des del punt de vista literari) és sovint una feinada pel lector.
M’he permès de seleccionar els fragments referits a Alemanya i als alemanys d’una entrevista interessantíssima que li va fer Salvador Pàniker al seu llibre (boníssim, un retrat del seu temps insubstituïble, penso) “Conversaciones en Cataluña” (Ed Kairós 1966)
http://florencisalesaspla.blogspot.com/
Espero que us divertiu tant com jo.
Disculpeu, l’enllaç és incorrecte:
http://florencisalesaspla.blogspot.com/2009/02/fragment-dentrevista-de-salvador.html
No sé si s’ha tocat el tema. Sembla demostrat que Pla, em sembla que amb Xammar es van entrevistar amb un tipus alemany bastant important que emergia a les hores: Hitler. En sabeu alguna cosa?
Sembla ser que l’entrevista fou publicada, signada per Xammar, a “La Veu de Catalunya”, el 24 de novembre de 1923 i, signada per Pla, a “La Publicitat, quatre dies després (aquestes dates són les principals que es poden trobar a Internet, a diverses webs de diaris).
Pel que es pot llegir a la xarxa, sabem que cap dels dos homes mencionà mai més aquesta experiència. Aquest fet que fa de vegades s’hagi posat en dubte la seva veracitat. De tota manera, s’hi diuen coses i ha prou detalls com, per segons els historiadors, prendre-la seriosament.
He mirat a l’arxiu de “La veu de Catalunya” que hi ha a la xarxa, però només hi apareixen els primers números, dels segle XIX. De La Publicitat no hi he trobat res.
L’entrevista fou també publicada en un llibre anomenat “L’ou de la serp”, aparegut en castellà el 2005, com “El huevo de la serpiente”.
Gràcies Criteri per aquesta dada tan estimulant.