Arxiu de la categoria ‘societat’

1r de desembre 1918

dissabte 1 desembre 2018

Dia humit, plujós, fred. Calma de cos i d’ànima. Atonia.

 

Maurice Barrès m’entusiasma. És un estilista extraordinari, elegantíssim. La doctrina nacional-materialista que professa em sembla molt lligada amb la realitat, plausible. És un retratista d’escorç incisiu. A Le Jardin de Bérénice hi ha paràgrafs literalment perfumats de violeta i d’olor de roba interior de dona, una mica desfeta, agradable al tacte, fina.

 

A casa, la vida familiar és pràcticament nul·la. Hi ha un ordre extern rígid, però pràcticament tothom fa el que li sembla. Això potser és una bona educació; potser és una educació dolenta. Ja ho veurem. El temps ho dirà, en definitiva. En tot cas, no n’hi ha d’altra. És l’educació catòlica —amable i desllorigada— del país.

 

Absolutament sorprès de la meva decisió, tímid, patint, ballo una estona, a la nit, al Círculo Mercantil. Em sembla, és horrorós, que tothom em mira. Sempre tinc la sensació d’ésser espiat, d’ésser vigilat, d’ésser seguit per uns ulls inquisidors, freds, mofetes. No puc tenir un moment de pura i franca espontaneïtat, de llibertat, d’abandó complet. Al ball, aquesta obsessió m’arriba a exasperar. Però això ¿què és? L’essència de la vida burgesa ¿no és precisament la sensació física de sentir-se espiat constantment, de viure a dins d’una gàbia de vidre? Sí, no té dubte: sóc un burgès, un burgès total, definitiu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

29 de novembre 1918

dijous 29 novembre 2018

Sobre el fons verd de la seva botiga de llibres, Lavinya em parla de l’esdevenidor de l’anarquisme amb la seva aflautada veu d’hermafrodita. Porta un cubrepolvo de color de crema —una d’aquestes bates que segons qui les porta fan por, perquè fa l’efecte que a sota no hi porten res més.

A ell, personalment, no li interessa cap mena de llibre  —llevat dels de la secta. Ho tenen tot resolt. L’endemà del triomf, tot està previst. No pot fallar res. Farem això, allò, el de més enllà… La vanitat, l’enveja, l’orgull diabòlic d’aquests primaris, ¿quina arrel té? Que té una arrel és segur —probablement molt antiga. Jo comprenc totes les utopies socials, totes les idees, les que siguin. L’anarquisme, però, m’ha produït sempre una sensació de molèstia física, de desori desagradable —d’arribar al llit i trobar que encara no és fet.

 

Demà serà Sant Andreu. Per Sant Andreu, o pluja, o neu, o fred molt greu. Serà fira —virolada com una samfaina— a Torroella sobre el fons de romaní i d’espígol del Montgrí. De petit, hi havia anat amb el meu pare —amb la tartana i l’euga.

 

Enric Frigola deia avui al cafè a Josep M. Avellí, un amic del seu temps, que presenta una calba rodona, ampla, rosada, magnífica:

—A Europa, és diferent d’Amèrica. La nostra presentació té massa gravetat, és excessivament monòtona. Vestim massa negre i no utilitzem mai els colors per fer-nos agradables a la vista. Els americans, en aquest aspecte, tenen més amenitat, són més divertits. Utilitzen el color constantment i de vegades amb una gràcia prodigiosa. Tu tens una calba impressionant, inoblidable. De tant en tant, t’hi hauries de fer pintar una figura o un paisatge o simplement fer-t’hi donar unes pinzellades de color. ¿Comprens el que vull dir? Imagina’t l’efecte que faries el dia que hi portessis pintada la Gioconda… Tot el món, literalment tot el món, en parlaria.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 de novembre 118

diumenge 25 novembre 2018

Dilluns. — Destil·lo un excés d’alcohol. Vida opaca. Una estranya sensació de por de morir.

Al vespre, vaig al cine. Roldós està molt apagat. Sala gairebé buida. Tot banal, indiferent, infrarutinari.

Penso en el dia d’ahir. Vaig passejar-me una estona pel carrer de Cavallers. El passeig d’abans de sopar. Tantes noies! Vestides d’hivern, totes semblen netes i algunes em semblaren d’una gran bellesa. El que s’assembla menys a una determinada dona és la mateixa dona en un altre moment. Els homes —potser— som més iguals, tenim un tirat més igual. Després vaig anar al ball del Casino. Vaig baixar a ballar. La sala era un forn. No hi cabia ningú més. Totes les olors de la raça llatina, barrejades amb els perfums populars. Les parets regalimaven, suaven el líquid del baf humà. He ballat amb Ll., filla del lampista. He hagut de vèncer un mur de timidesa, de vergonya, de pusil·lanimitat. Ll. sembla tenir una mica de boira als ulls. És amable, massa respectuosa, deu ésser —probablement— molt obedient. Però potser no és ben bé això… Quan acabo de ballar, sembla que em treuen un pes de sobre. La meva falta de naturalitat és un fet cert i desagradable.

 

Entre l’indefinicionisme i la confusió d’Unamuno i la tendència a definir d’Eugeni d’Ors, prefereixo la posició darrera. M’ho fa dir la gana.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

23 de novembre 1918

divendres 23 novembre 2018

Cinc de la tarda. Avorriment dolç a la vora del foc.

A la nit, passeig solitari pels carrers del poble. No hi ha ningú enlloc. El fanal d’un sereno gira una cantonada llunyana. En passar, sento tocar els rellotges de les cases. Gairebé tots van avançats. En les poblacions industrials, els rellotges van, generalment, avançats; a pagès, endarrerits. Se sent, de vegades, rajar una aixeta dins d’una casa. Hi ha molta gent —sobretot els pobres— que dormen amb els finestrons oberts; alguns, pocs, amb la finestra mig oberta. Els que fan matinada dormen amb els finestrons rigorosament tancats. L’aparició d’una escletxa de llum en una finestra, que, adolescent, em produïa un efecte afrodisíac, ara em desplaça a l’ascetisme. De vegades se sent algú que somnia. En les cases a planta baixa, s’arriba a sentir quan una persona es gira sobre el matalàs. Una dona diu: «Ai, Senyor!», en un lloc o altre.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

21 de novembre 1918 (continuació)

dimecres 21 novembre 2018

Al vespre, arriba la notícia de la mort de l’amic Gervasi.

Morí a la vinya i el trobaren llarg i enravenat sota els pàmpols. Quan fou mort, l’enterraren. El dia que la gent deixà de sentir el corn es digué que potser era a Girona o potser a passar algun tracte a cal notari. Aquella tarda de tardor fou molt clara, d’un blau mes de Maria, d’una quietud enlluernadora. Havent dinat es sentí lladrar un gos a la vinya. Entre dues llums encara lladrava. Els veïns de la rodalia, estranyats, s’acostaren a la casa. El cridaner era el Secretari, el gos del pobre Gervasi. En veure venir gent, la bèstia féu uns planys guturals. Cridaren: «Secretari!», però no es mogué pas. Feren cap allà on era, més encuriosits que mai. Trobaren Gervasi a dues passes del gos, ajagut de cantó, fred com el marbre.

El vermell rabiós de la cara se li havia tornat de color de rosa pàl·lid. Ja s’acostaven les mosques verdes i les papallones vagues.

L’enterrament fou un enterrament com un altre.

Els esdeveniments més importants dels últims temps de la vida de Gervasi no tenen res de particular. El primer gos que tingué, feta la casa i plantada la vinya, es morí de vell, sense novetat. Les últimes anyades foren bones. El vi s’havia apujat. Feia un vi tan bo que a Palafrugell, quan la gent volia donar a entendre la seva qualitat, picava l’ullet. Posseí a més el Secretari. Un dia, cap al tard, es passejava per la tira de ceps i treia una herba a l’atzar. De sobte sentí fressa entre els pàmpols i veié la cara d’un gos bordai. Era un gos com n’hi ha mils en el nostre país, pigallat, sense una forma definida, escuat, sec com un clau. Quan el tingué a prop li digué:

—¿Què vol aquest secretari?

El gos mogué l’ínfima part de cua que li quedava i féu l’acció de recolzar-se, amb les potes, sobre Gervasi. Es miraren mútuament de bon ull. Quan es cansà de treure herbes, féu cap a la casa. El gos el seguí, optimista, amb una seguretat remarcable. Li posà el nom que primer li donà: «Secretari». La paraula «secretari» evocava en Gervasi, com en tota persona lliure i rústica, la visió d’una mena d’ésser esmolat, famolenc i hàbil. El nom resultà exacte.

El gos era molt lladre, però molt correcte amb l’amo. Feia sortides per matar la gana i tornava tip, ara un pas ara un altre. Entrava a les cases de pagès, obria els cabassos dels jornalers, feia saltar les peces del morral dels caçadors. Amb l’amo era tan considerat, que si per tot menjar li donava un caragol cru, també se’l menjava. Li feia, en aquest cas, però, poca companyia: fugia, en efecte, a fer-se la vida cap a una altra banda. Quan es sentí una mica més racís1 agafà un altre aire. Deixà de lladrar amb la fúria d’abans a la gent que passava. Els veia, ara, venir, fossin capellans o captaires, autos o tartanes, amb una indiferència insondable. També se li calmà molt el vigor de la bèstia i es mirà les misèries carnals amb un menyspreu aristocràtic. No pogué, però, deixar de robar. Un veí, que era del sometent, cansat de trobar el rebost solitari, digué que ho iria a dir al cabo. En el fons, a tothom agrada que el seu gos sigui una mica lladre. És una prova de vitalitat i d’intel·ligència canina gairebé tan eficient com, per a un home, tenir un compte corrent al banc. A Gervasi, secretament, li agradava.

—Cal que vagis fi, Secretari! —li deia amb una rialla—. Tens una dent molt esmolada i el Govern hi prendrà cartes…

Gervasi sempre fou un caçador petit. Quan les escopetes eren d’un sol canó encara podia mig anar. Amb les de dos canons s’embarbussava els dits als gallets, se li assecava la gola i la caça li fugia del davant, confiada. Un dia que un seu amic li digué, amb les dents estretes, davant d’un conill que ranquejava: —Tira-li el segon canó, Gervasi!—, perdé el món de vista, tirà a la babalà i matà el gos del seu company que era una fava. Aquesta mort fou una font de disgustos lamentables. Les dues famílies renyiren, els caps de casa s’insultaren i si no arribaren a les mans fou ben bé perquè en el moment d’anar-se a pegar tingueren mandra. Cada vegada que veia una escopeta de dos canons, o hi pensava, prenia un posat d’atenció pensarosa i es deia torçant una mica la boca:

—Que n’ets de burro!… Que n’ets de burro, Gervasi!

A la fi el Secretari no volgué caçar més i Gervasi penjà l’escopeta antiga sense  recança. Mentrestant se li despertà una follia quieta i profunda per la bona vianda, l’obsessió culinària. No li feia res de fer tres quarts de camí per tenir un peix fresc a la taula. Cuinant, no li venia pas del temps que hi passava. També feia durar tres quarts una picada. Li sortia una cosa finíssima, brodada. Arribà a fer sofregits amb una ondulació de matisos cal·ligràfica. Davant dels fogons la boca se li fonia. Al rebost, davant d’un pot d’anxoves o d’una olla de bitxos confits, la imaginació se li desplaçava a regions melòdiques i vagues. Els caragols foren, però, la seva especialitat. A les nits plujoses sortia amb el fanal i, si en veia un, s’hi acostava de puntetes per poder-lo collir per la banya. El caragol, des del dia que el collia fins al dia que se’l menjava, li proporcionava un pretext llarg de sensacions palatals. Aquest marge era agradable. Tenia el do d’endevinar el punt dolç de dejuni d’un caragol a part de les vinagretes que feia, tan treballades. El vi de la vinya era, per altra part, bo i abundant. Molts dies, a l’hora de tocar el corn, li venien ganes de posar-se la gorra de cantó, agafar-se el ventre amb totes dues mans i alçar una mica la cama… Es tornà búdic, faceciós, descomunal i lleuger com una palla.

Dels amics antics, de tants que anaven a passar l’estona a la barraca, pocs li’n quedaven. Per contra, hi anà molt, en els últims temps, un conegut de quatre dies, un home que li deien el Guenyo i era Meliton Rovira de nom de casa. El Guenyo tenia un ull blanc, de color de clara d’ou ferrat, i era un home rosenc, de mitja mida, més aviat prim, amb un cabell clar. Portava el seu vestit negre de casar, de solapes irrisòriament petites, lluent del fregadís. La roba li anava curta, i el coll, gran. Era molt entès en dones, sabia donar sabó i tothom deia que tenia molt de vent a la flauta. Era veritat: el Guenyo era un conquistador comarcal i fins a la data no havia treballat mai. Era d’idees reaccionàries i el que li agradava era anar a passeig amb un bri de fonoll a l’orella i després deixar-se caure a berenar. Sabia entaular-se a les cases dels altres amb impressionant naturalitat. A Gervasi no li agradava pas. Quan el veia venir per la pineda, fent el desentès, mirant enlaire, deia malhumorat:

—Secretari, el Guenyo ens ha de matar!

Després, no se’l sabia treure del davant. El Guenyo entrava a la cuina, i tot parlant del temps alçava la tapa de la cassola i hi ficava el nas.

—El caragolet va bé, Gervasi! —deia amb un aire indiferent—. No el deixis coure més. Te’n penediràs…

Gervasi llescava el pa, posava la cassola sobre la taula i li donava menjar. A la primera queixalada, el Guenyo prenia possessió de tot, agafava un aire d’amo, es posava a donar consells, feia i desfeia amb la més gran llibertat.

—A tu, Gervasi —li solia dir—, t’ha perdut una cosa. T’ha perdut el cridar. Crides massa, parles massa alt. Quan demanes els calçotets a la teva dona sembles un capità general… ¿I què et passa, desgraciat? Et passa que tu mateix els has d’anar a buscar.

—Guenyo, menja i calla… Ets un caragirat.

—Vas errat, Gervasi; et dic que vas errat. En aquest món el que s’ha de fer és poca fressa, passar la mà per sota i treballar a la callada.

Gervasi no sabia què dir-li, quedava com desarmat. Se’l mirava una estona sense dir res, entre encuriosit i indignat. Li veia l’ull mort, el coll de goma, el pèl rossenc, el vestit d’un negre de sabata. L’hauria xafat. Per acabar-ho d’arreglar, a mig berenar el Guenyo començava a cantar la palinòdia. Tenia coragre, o no es trobava mai gaire bé, el vi de l’any no li acabava d’agradar. El Guenyo volia sempre el vi de l’any passat. Quan veia que l’altre després de mitja hora d’al·lusions treia l’ampolla, s’enriolava i feia el brillant. De tota manera sempre hi trobava algun pèl o senyal.

—¿Vols escoltar, Gervasi? Aquest vi té una cosa que no m’agrada… És una mica estrany…

—En tinguessis, desgraciat, deu pipes cada any!…

—Encara que me’l regalessis no el voldria… ¿Què t’has pensat?

—¿Què m’he pensat? M’he pensat que ets un esquenadret acabat.

—No fugis d’estudi, Gervasi. Aquest vi té un punt que no m’agrada. Hi sento una cosa estranya. No badis! Si no, ho perdràs tot. Ja t’ho mereixeries, perquè ets un carcamal de dalt a baix.

Generalment, acabaven barallats. Havent berenat, mentre s’escurava els queixals, el Guenyo tenia una llengua viperina i li sortia una barra descomunal. No deixava en peu ni honra ni llinatge. Gervasi tenia treballs per fer-lo callar i per treure-se’l de davant. Se n’anava amb una cara rígida i el cos enravenat. Al cap de dos dies tornava a comparèixer com si res no hagués passat.

El Guenyo féu passar a Gervasi moments desagradables; li donà disgustos constants. La seva tolerància davant del pocasolta ensuperbit demostrava que Gervasi havia canviat. Gervasi havia estat un home absolut que no podia fer res més que el que li donava la gana. Dos anys endarrere tot allò no hauria pas passat. Es feia vell, es tornava un babau. El gos, que li hauria pogut ésser un consol, es tornà, però, molt desmenjat. Els primers temps, la mateixa gana el feia ésser atent i servicial. Com tots els gossos de pagès, agafava les coses al vol i comprenia absolutament el seu amo. Si Gervasi deia, tornant de la vinya, en el moment de voler cloure un cigarret: «Té, ara m’he deixat la petaca…», el gos, amatent, l’anava a cercar i la hi portava. Ara tot això eren simples records agradables. El gos feia una vida completament a part i, el que li deien, per una orella li entrava i per l’altra li sortia. Era un gos lliure, redimit i desavagat.

Així s’anà fent vell, i per consolar-se es decantà al cantó de la culinària i del vi de dos anys. Al capdavall morí i el corn deixà de tocar. Els de terra endins enyoraren el corn uns quants dies. Després se’n passaren amb una indiferència perfectament natural. Dels vaixells de vela que passen encara n’hi ha alguns que fan senyals amb banderes. És inútil: ningú no els contesta i hom arria els draps enmig del silenci de la mar. Els vaixells que fan senyals són cada dia més rars…

—————————-

Les edicions anteriors a la de 2012 acumulen aquesta anotació i l’anterior en una de sola, amb data del 21 de novembre. Aquesta edició les distribueix en dues parts, totes dues de la mateixa data –la segona, continuació de la primera.

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. RACÍS, -ISA adj.  Tip, ple de menjar (Empordà); cast. saciado. Quan se sentí una mica més racís, agafà un altre aire, Pla CV 59.

    Citant el volum de Pla Coses vises (CV), de la qual prové aquesta narració, el Diccionari Català-Valencià-Balear demostra que l’adjectiu “racís” pertany a l’original, i que “satisfet” és una correcció incorporada a l’Obra Completa []

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada