Arxiu de la categoria ‘societat’

15 d’agost 1919

dijous 15 agost 2019

Calella de Palafrugell. Sant de la senyora Maria.

Quan hi arribo, ja fa estona que s’ha acabat l’ofici, i la gent s’ha dispersat per «les cases dels senyors» —per dir-ho com els pescadors del barri. Dia clar, calorós, gargal petit, aire radiant. Poca gent a la platja: els estiuejants van tan mudats que només es banyen els esvalotats. Al Canadell hi ha tantes Maries que és possible de dir coses amables a tots els jardinets de davant de les cases. En el moment de passar el  portal veig mossèn Narcís —solideu, valoneta, bastó—, que ha vingut a felicitar la meva mare. Seu una mica enravenat, amb una rialleta dolça, a l’ombra de l’acàcia. La meva mare, que té feina a la cuina i rep les felicitacions entre la cassola d’arròs i la dels pollastres, ha interromput la seva feina i escolta mossèn Narcís una mica forçada. El reverend, però, porta el programa fet i s’alçarà del balancí a l’hora que el rellotge marqui. És un senyor puntual i impertorbable.

El meu pare, amb coll planxat i corbata, però en cos de mànigues, seu davant del senyor rector i amb una cara més aviat ombrívola tracta de demostrar-li que la marxa empresa pels temps és una pura i simple calamitat. El sacerdot hi assenteix amb una indubtable facilitat.

—¿Sap a quina hora dinarem avui, mossèn Narcís? —diu el meu pare—. Seran més de les dues tocades. És insuportable. Més de les dues tocades! Si els vells tornessin de l’altre món!

—Ja ho pot ben dir, Tonet, ja ho pot ben dir! No hi ha ordre ni concert. Si els vells tornessin de l’altre món… No me’n parli!

És la conversació indefectible que cada any, per Santa Maria, tenen mossèn Narcís i el meu pare. Des que tinc ús de raó que la sento pronunciar. El que impressiona és l’automatisme anual de la conversació. ¿És possible —penso— que quan es troben dues persones parlin sempre del mateix? De vegades sospito que la característica d’una societat civilitzada és l’automatisme col·loquial. En els pobles, que és on la gent es coneix més, aquest fet és molt visible i es pot constatar correntment. Un bon observador, coneixedor de la gent, podria endevinar els seus diàlegs d’una manera gairebé indefectible.

A quarts de dues de la tarda podem finalment dinar. Amb la família hi ha la tia Lluïsa, que ha vingut a passar el dia, i a qui la visió dels vestits de bany produeix una espècie d’atacs de pudor successius. El dinar típic. Primer apareix una gran plata de musclos de roca, plens, perfumats, amb tot el gust del mar. El musclo de roca és el marisc més afinat d’aquest país. Després, l’arròs negre del rodal, amb el sofregit suculent, el peix i el pollastre. Després, la consuetudinària ració de llagosta a la brasa. L’olor de les closques de la llagosta tocades pel foc emplena el menjador d’un perfum adorable. Com que fa calor i tothom menja amb les portes i finestres obertes, el Canadell projecta un sorollet de plats, culleres i forquilles absolutament evocatiu i que per mi és inseparable de l’olor de les cloves de la llagosta. Després arriba el braç de gitano del confiter Comas i el pa de pessic flonjo i deliciós, amb un puntet de llimona i de canyella, que ha enviat l’àvia Marieta. I per acabar d’arrodonir el dinar —costum de la diada— apareix finalment el mantecado, fet amb una galleda de fusta plena de glaç i un recipient que conté els ingredients —recipient que es fa rodar amb un petit engranatge mogut per una maneta. I després el cafè, que sol ser extremadament bo, perfumat i amb una entrada agradabilíssima a causa —segons la veu pública— de l’aigua lleugera de les cisternes del país.

En el curs del dinar s’ha produït la rotació del vent: el gargalet matinal ha rondat a sud-oest i s’ha entaulat un llebetjol petit, lleugerament humit i més fresc. Quan sortim a la terrassa i contemplem el mar des de l’ombra de l’acàcia, sentim el vent a la cara: una deliciosa carícia. El complement d’aquests dinars onomàstics és el vent —exactament el vent de garbí. Al principi, l’esplendor lumínica ens enlluerna una mica. Després, les coses immediates apareixen amb un cert detall, i veiem la taca blanca i blavissa del senyor Narcís Ferrer, àlies Narcís Rellotger, que pesca amb canya, com és el seu costum cada festa, a la roca del Barret. Porta el seu jipi de palla torrada i la camisa de senyor: blanca, planxada, amb una corbata de nus metàl·lic, verdosa, que es corda per darrere. És un pescador persistent i entusiasta, o sigui dels que no agafen mai res. El senyor Narcís concentra molta simpatia entre la gent de Calella no solament pel seu temperament —és rellotger i joier— tan adequat a les exigències del públic (és un humorista tan lleuger que hi ha ben poca gent que se n’ha adonat), sinó per la presentació de la seva senyora, la senyora Tuietes, una grassa alta i exuberant, una mica guenya, de monyo vertical, de frases imperioses, contundents i definitives. La senyora Tuietes, vista en pantalons, deu ser realment difícil i temible.

Una gran part de la tarda es passa en felicitacions mútues i en l’habitual fraseologia onomàstica.

Vaig a passeig cap a la punta dels Forcats, seguint el litoral. Des dels Forcats —o des del mar— Calella ofereix una visió de meravella.

 

 Les llumetes del poble, cap al tard, amb els vidres dels fanals humitejats pel vent, la quietud, el silenci. A les deu tothom badalla: és una son dolça i irrebatible. En el Mediterrani, el vent de garbí és el vent de la son, entresuada, una mica neguitosa, però eficient —si el cos hi és adaptat, naturalment.

 

En aquest rodal, en aquest temps, no hi fa mai calor. Sempre bufa una espècie o altra de vent. Vull dir que els dies de calor sòlida i compacta són raríssims.

És molt possible que les sensacions de calor —les sensacions falses de calor, però que semblen vertaderes— siguin originades per la llum, que de vegades és difícil d’absorbir, quan no és realment horrible. A les deu del matí, francament entaulat el gargal, hi ha de vegades una llum tan forta, tan enlluernadora i insidiosa, que arriba a fer mal a la vista. Aquesta incomoditat de la mirada fa que s’arribi a tenir calor encara que el cos es mantingui en una ombra fresquíssima. Quan a la tarda s’entaula el vent de garbí, les coses milloren notablement: els horitzons s’empastifen, l’aire és més suau, els detalls es desdibuixen, tot queda immers en un magma de tenuïtat lleugerament rosada, la llum es torna agradable i les llunyanies floten incertes. La llum tan forta produeix un dolor somort entre cella i cella. Posar-se llavors unes ulleres negres és com si el cap perdés pes. Però les ulleres negres no agraden a ningú, perquè segons la veu pública són ulleres de cec.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 d’agost 1919

divendres 9 agost 2019

 

 

Girona. El servei militar.

He fet el servei militar a Girona, al regiment d’Àsia número 55 d’infanteria de guarnició en aquesta ciutat. He estat de quota i a més a més excedent de cupo —terribles històries de la situació de desigualtat imperant. Vint dies de servei militar. De tota manera, se sentia a dir que la millora havia estat molt accentuada. A l’època del meu pare, el servei militar es comprava, i així el servei només el feien els pobres de solemnitat.

Els primers dies de caserna foren llargs, desesperants.

A les sis del matí havíem d’ésser a la companyia. Un caporal mig adormit, fregant-se els ulls, la corretja de subjectar els pantalons penjant, la camisa i la guerrera obertes sobre el pit ple de pèl, passava llista, cridant com un desesperat. Després, ja no venia cap personatge de graduació fins a les onze, però no es podia pas desemparar.

El que s’anomenava la companyia era situada en un corredor llarguíssim, amb un empostissat que cruixia, ample de quatre o cinc metres, il·luminat de nits i de dies per tres bombetes que feien una llum greixosa que de vegades tremolava i treia punxes com un eriçó de llum. Era un ambient una mica tètric, d’un dramatisme, però, esbravat.

La caserna de Sant Domènec és a la part alta de Girona i ocupa una recolzada de la murada del nord-est. És un antic convent de dominicans —Domini canes— desamortitzat que es va esclovellant de mica en mica i on van posant pegats. L’església és del segle xiii, fou construïda pels pares predicadors i és el temple gòtic més antic de Girona. Actualment té les parets cobertes d’un guix brut, patinat de pols i d’engrut, i serveix de dormitori als soldats.

El convent, en els seus inicis, tingué un claustre romànic que fou destruït a l’època de la guerra de Napoleó. L’actual, del més fred i sobri gòtic, de proporcions molt ben trobades, amb arcs apuntats d’ornamentació trilobada, sostinguts per columnes amb capitells esculturats, que reposen sobre un basament de pedra que limita els seus quatre costats, és el lloc central de la caserna. Al centre hi ha un pou, a la paret de la dreta hi ha les ruïnes, a l’esquerra les presons, i el centre serveix de menjador. En aquest espai els diumenges s’hi diu la missa regimental.

Sobre aquest claustre s’hi construí, amb posterioritat, un pis amb arcs semicirculars, columnes lleugerament ventrudes, que és un vertader disbarat. En aquest pis hi ha la música del regiment i les oficines. A les hores d’assaig arriba fins al pati el fum dels instruments de vent, el ninot metàl·lic i desmanegat dels cornetins i els efluvis viscerals dels oboès.

Llavors el director de la música era el mestre Juncà, que havia escrit moltes sardanes i era un home petit, amb unes ulleres blaves, un color de pell trencat i un aire aclaparat. En els intermedis musicals, se sentia la fressa d’una màquina d’escriure picotejant com una perdiu engabiada.

 

 

 

La companyia de què formava part ocupava l’ala de ponent de la caserna i era al segon pis. Els catres s’arrengleraven tot al llarg de la paret. A sobre cada catre, plantats a la paret, hi havia uns pals negres que servien per penjar-hi el plat, el corretjam i les cananes del soldat que hi dormia a sota. Aquests pals eren, a més, el fonament que sostenia el seu guarda-roba particular. Aquests guarda-robes eren unes guardes de fusta cobertes amb una bandera plena de llances, cadenes, lleons i castells. Als extrems del corredor hi havia dues garbes de fusells, agavellats en forma apinyada.

Passàvem les hores mortes ajaguts al catre, fumant o xerrant en veu baixa o llegint novel·les de cinc o deu cèntims —que era l’única literatura que no es veia amb mals ulls. Hi havia moltes xinxes; però, com que ningú no en feia cas, es podien estudiar els moviments d’aquests animals perfectament, perquè vivien en un règim de gran llibertat. Com que observar el moviment de les xinxes és cosa que mai no m’apassionà, de vegades anava a posar el colze al peu de les finestres enreixades que s’obrien cada quinze passes a la part contrària on els catres es manifestaven.

Des d’aquestes finestres es veia el cimbori del campanar de la catedral, amb l’àngel decapitat i delirant i la part alta d’unes cases, un agombolament de teulats, terrats, balcons, xemeneies i parets d’un color entre groguenc i morat. Es veia, a més a més, cap al nord, un tros de muralla d’un color de carabassa. Aquest tros de muralla feia com una mena de corriol que passava entre pedres, herbes de paret i brossa. Cada dia, entre dues i tres de la tarda, s’hi passejava un capellà, gros i rosat, amb una pipa a la boca. Darrere del capellà es veia sempre un gos, blanc i negre, d’un gras flàccid, que remenava una cua curta amb una certa afectació.

Aquell agombolament de pedres tenia la seva vida. Al matí sortien als balcons dues o tres dones a espolsar els llençols. A les nou, una noia alta, prima i rossa, que portava dol, sortia en un terrat ple de testos i de flors migrades i amb una regadora tirava una mica d’aigua al minúscul jardí. De vegades, algú que no es veia tancava una finestra, i el sol, en xocar amb els vidres, feia una resplendor nacrada. Una d’aquestes finestres solia ser oberta i a dins es veia una habitació immersa en una foscor vaga; al fons es veia un quadro amb una crucifixió que de vegades semblava que l’aire feia moure. Cap al tard, la figura més clara sobre la negror del quadro semblava una gota de llum suspesa en l’aire ombrívol i trist de la cambra.

Hi havia terrats abandonats, humits i bruts. En un d’aquests es veien les desferres de la construcció d’un colomista. Un altre tenia una parra i unes clavellines a dins d’uns pots de llauna i un aire d’intimitat pobra i endreçada. Altres eren plens de trastos vells. En aquelles altures hi havia gats i gossos. Recordo dos gossos cadells que jugaven i es retorçaven i feien com si es mosseguessin durant llargues estones. Els gats passaven per llocs inversemblants, com si ho tinguessin tot meditat.

Totes aquestes escenes, sota del cel de seda grisa i pàl·lida de Girona, prenien un gran relleu. Eren la nostra distracció en les hores de la caserna, buides i desavagades.

A les onze apareixia el sergent amb un llibre sota el braç. De vegades era el manual de patrullista; altres, el de la instrucció que passàvem. Aquest home es deia Castellà, era català i volia que el prenguéssim per aragonès. Era un home d’uns trenta-cinc anys, petit, ros, amb un front estret i bonyegut, molt pàl·lid i esgrogueït de cara, els ulls esmorteïts, els llavis secs i trèmuls i el bigoti moll i tornejat. Era molt presumit, portava talons alts i caminava amb el cap una mica enrere, molt tibat. El sergent tenia una magnífica veu de baix, plena d’eficàcia per manar, que contrastava amb l’aire esverat que agafava davant dels superiors. Quan els oficials li feien una advertència, la cara li agafava una pal·lidesa trencada, i, en canvi, quan es podia tibar, creixia, agafava més volum i semblava que s’havia passat la vida guanyant batalles.

Castellà era el sergent instructor i repetia amb una memòria fidel les frases dels manuals.

Tenia fama de mal geni i circulaven anècdotes sobre el seu caràcter. Sembla que un dia li feren notar una falta i arribà a casa seva fet una pólvora. El dia abans, la seva senyora havia comprat un parell de pollastres per engreixar. Pollastres de pis, de gàbia de balcó, que de vegades es passegen pel corredor, solen estar flacs i es passen la vida esperant que la mestressa els doni menjar: de vegades claven un cop de bec a les faldilles de la senyora de la casa. Es deia Neus, però el marit li deia Niña: era una persona amb uns grans ulls negres, petita, flaca i animada.

Quan el sergent arribà, dirigí una mirada furibunda a la seva senyora. D’una revolada es desprengué dels estris militars, es descordà la guerrera i es llevà les calces. En calçotets es dirigí a un armari per prendre’n unes altres. En aquell moment els pollastres, que divagaven pel pis, entraren a l’habitació. El sergent se’ls mirà amb una mirada entravessada i els allunyà amb un cop de peu.

—Aquests pollastres, Niña, em rebenten… —digué amb la boca torçada.

Els pollastres, amb el cop de peu, feren el natural xivarri. Es posaren a esvoletegar. El sergent s’enfurismà d’una manera creixent.

—Aquests pollastres… ¿Vols fer el favor de fer callar aquests pollastres? —digué a la seva dona, que, estamordida, s’havia arraconat.

La Neus tractà de treure els pollastres de l’habitació. No hi tingué pas toc. Un d’ells es ficà sota la taula. L’altre pujà sobre una cadira, de la cadira saltà sobre el bufet i amb un cop d’ala trencà les setrilleres que hi havia sobre el marbre.

El sergent es desesperà. Un núvol li enterbolí la mirada. Prengué d’una revolada el revòlver i tirà sobre els pollastres fins que els matà.

En sentir els trets, els veïns feren una reunió a la porteria, formularen diverses conjectures, però no tingueren pas cor de pujar a dalt. Al cap d’una certa estona, veieren sortir la senyora Neus, que anava a comprar. En constatar que no hi havia hagut sang, els veïns quedaren molt tranquil·litzats. Havent dinat sortí el sergent en direcció al cafè, amb el ros una mica de cantó, els talons alts, el cap una mica de cantó, com si acabés de guanyar una gran batalla.

El servei militar a Girona ha estat una cosa curta, inacabable i lleugerament desgavellada.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 de juliol 1919

dilluns 15 juliol 2019

Quim ha arribat avui a la penya amb una cara intensament pàl·lida, afinat, desfet. En el moment d’entrar portava el barret a la mà, tenia la mirada vaga i el front ple de suor. Costa, el vell cafeter, anava darrere d’ell deprimit, amb un aire de fer un dol. Un moment ha semblat que el cos del nostre amic oscil·lava lleugerament i que anava a desmaiar-se. Costa ha allargat els braços com si l’anés a emparar. Finalment ha pogut arribar al seu seient habitual, sobre el qual s’ha deixat caure aclaparat.

L’aparició de Quim en aquest estat ha produït una gran impressió a la tertúlia i la notícia s’ha escampat ràpidament per la casa. Algunes persones han fet demanar el que havia passat. Durant una llarga estona hem fet tota mena de conjectures sense resultat. Amb el cap recolzat sobre el respatller de la poltrona, més mort que viu, en un estat de semiinconsciència, hauria estat impossible de preguntar-li res. Així, hem passat una considerable estona parlant en veu baixa, fent la menor fressa possible, com si ens trobéssim en l’habitació d’un malalt.

De tota manera, una vegada que el doctor Dalí li ha afluixat una mica la corretja dels pantalons, li ha descordat el coll i desfet la corbata, i li ha fet beure uns glopets de conyac, ha semblat reviscolar-se. Però fins que ha estat en disposició de parlar ha passat ben bé una hora —llarga. Té dies, Quim, de gran loquacitat; altres, és impossible de sentir-li articular una paraula. Sospito que avui hauria estat un dia d’aquests. Si ha parlat ha estat perquè al seu voltant s’ha format una gran curiositat. La seva explicació ha estat una mica incoherent —a causa, és clar, del seu estat.

De la manera més involuntària i impensada, Quim s’ha trobat al mig, literalment al mig, d’un fet impressionant —malgrat que, de fets semblants, se n’hagin produït a Barcelona d’ençà de l’assassinat del fabricant senyor Barret, en plena guerra europea, a dotzenes, en aquests últims anys. Aquesta ciutat és absolutament fantàstica. Haver arribat a una situació en què, per saturació ambiental, la gent llegeix les notícies dels atemptats personals com qui passa la vista sobre una gasetilla teatral, fa rodar, literalment, el cap.

Quim ha explicat el que segueix:

—He sortit de casa, com cada dia —ha dit—, disposat a venir a l’Ateneu. Per arribar al carrer de la Canuda, he passat avui pel carrer del Duc de la Victòria. Aquest camí no és pas el meu camí habitual, però avui hi he passat. El carrer del Duc de la Victòria no sol pas ésser, havent dinat, molt concorregut. L’he seguit, des de la Portaferrissa, caminant per la vorera, a l’ombra —és dir, l’he pujat per la vorera de l’esquerra. Davant meu, a set o vuit passos, caminava un senyor petit i gras —lentament. Vist d’esquena, aquest senyor tenia tot l’aspecte d’un botiguer. Tot d’una, m’ha semblat sentir, molt a prop, un soroll estrany. Davant meu, a un metre escàs de l’esquena del senyor que em precedia, sobre la paret del carrer, he vist rebotre un objecte que ha fet caure un pa de calçobre. Era un impacte de bala. El tret venia de darrere meu, puix que sobre el meu camp visual (la part del carrer que desemboca en el de la Canuda) tot semblava normal. En el moment de girar el cap enrere, per veure el que passava, he vist que el ciutadà que caminava davant meu (que acabava de percebre la proximitat de l’impacte) es posava a córrer amb totes dues mans al cap. Entre la producció de l’impacte i l’inici de la cursa, la connexió ha estat tan ràpida, el fet que no hagi ni girat el cap ha estat tan sorprenent, que jo sospito que aquell home era dels que «perillaven», era un home que havia rebut amenaces. I bé: aquell home no ha pas, naturalment, corregut gaire, perquè s’ha ficat, amb la rapidesa d’un animal perseguit, dins d’un portal. Just en el moment de passar-lo, un raig de bales s’ha abatut sobre l’entrada. La desaparició de l’esquena d’aquell home i la crepitació de les bales han creat una escena d’una rapidesa fulminant…1

—Així, doncs, t’has trobat —diu Jardí— entre els pistolers i la persona sobre la qual atemptaven…

—Perfectament al mig. Els pistolers eren darrere meu i sospito que tiraven des de l’altra vorera. No els he pas vist. Quan la desaparició del fugitiu en el portal m’ha donat la impressió que s’havia salvat, he girat el cap enrere. He vist un cotxe amb el motor en marxa i dos homes, que m’han semblat joves, que hi pujaven. Aquest cotxe ha fet marxa enrere amb una gran calma i després ha enfilat la Portaferrisa. Mentrestant, la gent que venia del carrer de la Canuda s’ha arremolinat… Creieu que he passat una estona desagradable.

—Bé, vaja —diu Jardí, indignat, fora de mare—, això és intolerable! Aviat no es podrà sortir de casa… Ens hauria de caure la cara de vergonya a tots plegats!

—Sí senyor… Exacte… Però el cert és que hi ha gent disposada a defensar aquestes enormitats… i a defensar-les en la premsa!… —crida amb la cara morada de despit Solé de Sojo, que sembla tenir tot el cos dominat per un moviment espasmòdic.

La frase que acabem de transcriure acabava a penes d’ésser pronunciada quan hem vist Solé posar-se dret, cordar-se nerviosament el botó de l’americana, agafar d’una revolada el coll de l’ampolla d’aigua situada a la taula més pròxima i dirigir-se sobre Màrius Aguilar, assegut tres o quatre poltrones més enllà. Aguilar, que ha vist el moviment, s’ha posat també dempeus i ha empunyat una altra ampolla d’aigua. En trobar-se frec a frec han alçat les ampolles simultàniament per colpejar-se el cap, però s’havia alçat ja massa gent a descompartir-los perquè arribessin a tocar-se. L’ampolla de Solé era buida; la d’Aguilar, mitja d’aigua. En el moment de fer l’acció ofensiva amb el braç, l’ampolla s’ha vessat —exactament s’ha vessat sobre la clepsa de la persona que ha arribat primer per separar-los: sobre el cap d’Antoni Homar.

Format un mur humà de separació entre els contendents, aquests s’han hagut forçosament de calmar. Han tornat a seure en els seus llocs habituals. Malgrat el grotesc acabament de l’escena, la penya s’ha mantingut silenciosa i aclaparada. Enmig d’aquest estrany silenci, Quim s’ha alçat del seu seient, ha agafat el barret i se n’ha anat. Poca estona després, Aguilar ha també marxat.

He sentit dir, més tard, que la causa del gest de Solé havia estat haver observat en la cara d’Aguilar un somriure impertinent mentre parlava.

Quina situació la d’aquest país, la de Barcelona, valga’m Déu! No és pas una situació revolucionària, no és pas una revolució, el que hi ha plantejat. No crec pas que hi hagi ningú que consideri que perillen les bases de l’actual societat. Ni la burgesia té por de la revolució ni els pistolers han tingut mai la idea de fer una revolució o altra. És simplement l’anarquia que s’ha apoderat del carrer amb una pistola a la mà. La seva presència és tan visible, tan recalcitrant, que la situació és, per a molta gent, absolutament natural. No podem sortir d’aquí: o tirania o anarquia. És una situació que costa de comprendre àdhuc a les persones que en som testimonis presencials.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Llegiu aquí la descripció de l’assassinat del «Noi del Sucre», el 10 de març 1923. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

13 de juliol 1919

dissabte 13 juliol 2019

La ruleta.

No sóc pas soci —és clar— del Círculo Artístico, però hi ha una gran quantitat d’amics de la penya que freqüenten aquesta societat per tal de jugar a la ruleta. De vegades passo una estona a la sala de joc amb un o altre d’aquests amics.

Quan no es té aproximadament cap cèntim, hom es posa a pensar en la possibilitat de collir un ple a la ruleta com una cosa deliciosa. No em costaria pas gaire d’afeccionar-m’hi. El que hi ha és que quan entro a la sala de joc em trobo, si fa no fa, en la mateixa situació en què es troben sovint els meus amics en sortir-ne: pelat com una geneta.

Si alguna vegada ho he provat, m’he pogut convèncer de l’escassa capacitat que tinc per a la vida del vici. No tinc prestància, ni barra, ni perfil. No puc arribar a prendre-ho seriosament. Borralleras juga amb un aire d’indiferència i de llunyania fantasmal. Sagarra contempla el moviment de la bola amb un sotabarba de suplement. El pintor Canals es mossega el bigoti nerviosament. Labarta, Casanovas, Nogués, Carles, Padilla, els germans Soto, freqüenten també la ruleta i juguen seriosament —Carles el que menys. Són persones que, en una sala de joc, hi fan un determinat, considerable, paper.

Ara, a mi em sembla que tinc —a causa probablement de la meva inconsciència— un cert avantatge sobre aquests amics. Jo crec que jugar i perdre són dues coses lligades per la més absoluta coherència. En canvi ells creuen que jugar i no guanyar és una mala passada que la providència els fa explícitament. Si surten de la sala guanyant, se’ls coneix en la cara i desenrotllen una certa arrogància displicent. Si surten perdent, sembla que els han clavat una pallissa —semblen gossos malalts que busquen un racó per isolar-se de la gent. Es deixen dominar massa —al meu entendre— per la força que ells mateixos, sense cap fonament, s’atribueixen. M’agradaria de guanyar, naturalment, però trobo que perdre —i sempre perdo— està tan encaixat en la naturalesa de les coses que no paga la pena d’amoïnar-s’hi ni un moment. Surto de la sala havent pràcticament oblidat el que ha passat a dins —i amb una gana magnífica.

De vegades sospito que, per a les persones dotades d’una escassa quantitat d’amor propi i de molt poca pedanteria, el joc no pot tenir interès.

Don Francesc Pujols, que és concurrent de l’Artístic i de la sala de joc, no és pas, però, afeccionat a la ruleta. Avui deia:

—Jo podria jugar perquè tinc per perdre. Els meus deu duros diaris cauen, tant si plou com si neva… Però perdre davant dels crupiers seria fer massa el calet…1

L’ambient de l’Artístic, que és un aiguabarreig d’artistes que aspiren a fer el comerciant i de comerciants que pretenen fer l’artista, és —dit sigui de pas— accentuadament arriladet.

 

 

La lectura de Psyche, de Rhode, ha continuat aquests últims dies, però per fortuna la conjuntivitis de Pujols ha millorat considerablement. Malgrat les hores passades en la intimitat de la lectura, no em seria pas possible d’afirmar que Pujols s’hagi tret la màscara ni un sol moment. De vegades la seva capacitat d’autodenigració per tal de donar una idea diferent del que realment és, arriba a la pura fatuïtat. Em produeix com un enervament.

—¿Em permet una pregunta, senyor Pujols? —li he dit avui.

—Digui, digui, no faltaria més…

—¿Podria dir-me per què està tan interessat a aparentar el que no és?

—No li ho agafo, francament…

—¿Podria dir-me per què està tan interessat que jo el prengui per un ximple?

—Això mai de la vida, amic Pla! Per mi, no hi ha res com un amic. Jo em presento davant de vostè amb la mateixa sinceritat que si m’acabessin de parir…

—I si jo em resistís a prendre’l pel que vostè pretén, ¿què passaria?

—No s’ho prengui tan a la valenta, cregui’m a mi!…

—De vegades el trobo francament enervant…

—Doncs jo, a vostè, el trobo simpatiquíssim…

Ha dit la darrera frase com si representés una comèdia.

Impossible de no somriure. Hom queda desarmat —i totalment a les fosques, com al començament de la conversa. Pujols s’esmuny com una anguila —dóna constantment la impressió de buscar sempre la sortida, d’estar disposat a representar tots els papers de l’auca per tenir sempre segura l’evasió del seu pensament.

—I d’aquesta lectura que estem fent, ¿què me’n diu? —li pregunto després d’una pausa.

—Això és un plat d’arròs bullit. I pensi que el llegim en francès! Si el llegíssim en la seva llengua materna, ja faria molta estona que no sabríem on ens trobem. Això sí, aquest professor sembla molt bona persona i escriu molt bé: escriu amb estil de gasetilla, com vostès de Las Noticias.

 —————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, a0mb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. 2. CALET m.  Home que, amb pretensions de senyoriu o distinció, resulta esser rústic i sense il·lustració (Barc.); cast. paleto. Y’s queda gratantse el cap com fan los calets, que ni saludan ni gratan, Vilanova Obres, xi, 87. DCVB []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

5 de juliol 1919

divendres 5 juliol 2019

 

 

Ja fa dies que la penya, quan el sol declina, s’instal·la al jardí, sota les palmeres. Cada any, sembla, passa el mateix.

Aquest desplaçament a l’aire lliure —un aire lliure, voltat, però, d’altes parets— té, donada la mentalitat que impera a la tertúlia, els seus inconvenients. En el jardí, la discreció és obligada, no es pot tenir, en parlar, tanta vehemència; sempre es pot produir una proximitat estranya, una promiscuïtat indesitjable. Així, la penya, quan arriba aquest temps, perd una mica, es projecta sobre d’ella un punt de tedi. A més, la gent en aquest país, a l’estiu, sembla diferent. Quan no va vestida, perd.

Francesc Labarta és un dels homes a qui agrada més d’enraonar i de discutir de tots els que jo conec. Té una impressionant vitalitat. És un contertulià de primeres hores de la tarda. En arribar, pren el cafè amb una esgarrapada, com si tingués pressa, i amb la darrera gota del cafè fa una copa d’estudiant molt copiosa, que després irà prenent a glopets, per desalterar la seva vehemència. Una vegada pres el que ell en diu el «calent» —Labarta té, cosa bona, el lèxic de l’artesania barcelonina—, es posa a discutir. Enraona torçant la boca, amb la veu una mica esquerdada, i amb la seva cara, que més que la cara d’un home sembla la fotografia (vella de dos o tres anys enrere), de la cara d’un home —una fotografia en la qual la cara hi és, però que ja comença de no ser-hi. El seu tema són les qüestions d’art, sobre el qual pot parlar d’una manera pràcticament indefinida. Es comprèn perfectament la fascinació que produeix entre els artistes joves del grup dels Evolucionistes —encara que haig de confessar que sovint se’m fa inintel·ligible, sens dubte més a causa de la meva ignorància que de la seva falta de mètode. Sovint Borralleras, Pujols, el pintor Carles, li serveixen de «paret», li porten més o menys la contrària. Llavors està realment content. Si es troba amb una tertúlia de tipus morós, inapetent, no abandona pas, però, la seva inexhaurible vehemència: es dedica al monòleg una mica monòton, però sempre fluent.Ara a l’estiu, amb el canvi de panorama, Labarta parla menys. Això l’entristeix —i la penya queda perplexa: no sap ben bé si li han tret un pes de sobre o si es troba a faltar alguna cosa que li haguessin extirpat amb el bisturí.

L’acabament de la temporada musical desplaça Borralleras i Albinyana en els llimbs de l’avorriment. Albinyana és un dels homes més flacs de la penya, més pàl·lids, més ossats, d’un aspecte més depauperat i ascètic. Si el ventre de les persones tendeix generalment a manifestar-se cap enfora, a través d’una corba més o menys pronunciada, el d’Albinyana s’incurva cap endins i això dóna al seu cos un aire una mica corbat, com si tendís a doblegar-se sobre si mateix.

En aquesta tertúlia, hi ha representants magnífics de totes les tendències. Hi ha homes grassos i suculents com el doctor Dalí, Eugeni d’Ors, Josep Maria de Sagarra, i homes que són un esquerdís: Josep Maria Albinyana, Carles Soldevila, Lau Duran Reynals. En el darrer número de la Nouvelle Revue Française André Gide (sens dubte en un moment de mal humor) ha escrit: «Fa l’efecte que els homes grassos tendeixen a la putrefacció i els homes secs a l’ossificació. No es pot sortir d’ací».

Albinyana té un nas considerable, uns braços i unes mans llarguíssims, un pàmpol d’orella de molta superfície. És un xicot molt ric i molt cultivat. És un home —com alguns n’hi ha en el país— que no s’ha pogut adaptar a la indústria familiar i s’ha convertit en un contertulià sistemàtic i integral. Té molts llibres —tota la literatura francesa moderna—; és un musicòman decidit; ha començat una collecció de pintures —Sunyer li ha fet un retrat—; Josep Carner li ha dedicat uns sonets. Per anar bé, d’Albinyanes, en el país, n’hi hauria d’haver tres o quatre-cents.

Forma part del grup més reaccionari de la penya —és dir, es troba molt acostat a Enric Jardí. El seu diari de capçalera és L’Action Française. Davant de la tràgica situació del país —dominat per les bandes de pistolers— la seva reacció és violentíssima. Li he sentit dir:

—Per fortuna, el descobriment de Maurras permet que els conservadors del país puguem anar amb el cap alt pels carrers…

Si no fos, però, per la frenètica actualitat i la repercussió que aquests esdeveniments tenen, no crec pas que Albinyana sentís cap curiositat per la política. El seu estat natural, a la tertúlia, és una passivitat acusadíssima. Allargat còmodament sobre una poltrona amb un enorme Hoyo de Monterrey a la boca, el nas una mica penjant, sempre una mica fredolic, passa l’estona amb els ulls en la llunyania, taral·lejant de vegades unes frases de Debussy —Pelléas et Mélisande és la seva música preferida—, escoltant vagament el que al seu voltant es diu. Ara bé: una qualsevol al·lusió a la música —encara que no sigui més que l’emissió d’un simple tòpic— té la virtut d’animar-lo ràpidament. Tots els sentits se li bolquen a la superfície. Si la conversació s’anima, l’envaeix una nerviositat incontenible. Com és visible en molts aficionats a la música, té una tendència a tornar-se violent. No pot concebre que a algú li agradi alguna cosa que ell no accepta. En la discussió agafa de seguida un to displicent, menyspreatiu. Apareixen, en el seu cos, tota mena de petits tics —nervis que es posen a actuar pel seu compte, deslliurats de la pressió en què han estat mantinguts tan reiteradament. Aviat el control de les paraules se li escapa. La seva imaginació camina a una velocitat molt més forta que l’emissió dels mots. I tot acaba en un punt d’incoherència: paraules soltes, deslligades, eixides en forma d’exabrupte, acompanyades d’una gesticulació violenta en la qual prenen part gairebé totes les parts del cos: les mans, els braços, el cap, els ulls, les espatlles i les cames i tot. Fa l’efecte d’una lluita amb una força invisible. L’espectacle és impressionant pel que sempre té de sorpresa. Tot i que la seva vida interior no és potser coneguda de ningú, hom no pot deixar de veure Albinyana a través del seu aspecte extern: un home recelós, tímid, pusil·lànime, ple de prejudicis intel·lectualistes, potser vitalment amargat, potser sentimentalment ressentit. Un home aclaparat pel tedium vitae que ha trobat en la música l’evasió del dolor d’aquest món. Per això totes les qüestions de la realitat són per a ell negligibles; mentre que les referents a l’esperit de la música són decisives.

Camps ho resumeix així…

—Li trepitjareu un ull de poll i us dedicarà el més amable dels seus somriures; li discutireu Debussy i podreu donar gràcies a Déu si no quedeu destruït…

Borralleras també viu dins de l’esperit de la música —ara densificat per la lectura de Marcel Proust, lectura essencialment musical, per l’esforç que comporta de convertir el passat —el record— en realitat, en present. També a Borralleras sembla pesar-li la vida. Però la seva sensibilitat no sembla pas tan susceptible. Externament almenys sembla tendir més a l’equilibri. Però no faria pas gaires afirmacions, ni formularia gaires profecies…

Ara, havent quedat Barcelona sense música, aquests homes divaguen com ànimes en pena. Han fet una darrera temptativa: han anat a sentir no sé quines òperes italianes en un teatre de Gràcia (no recordo quin) que cada any, per aquest temps, organitza una temporadeta. Però veig que en tornen massa enriolats i massa sensibles al pintoresc. Quan no tornen del concert com si els haguessin donat una enorme pallissa, és que la música era dolenta. Borralleras parla de marxar a fora, a Prats de Lluçanès.

—No tinc més remei! —diu—. Haig de marxar a estiuejar. Ací no hi ha res a fer…

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada