Arxiu de la categoria ‘societat’

13 de juliol 1919

dissabte 13 juliol 2019

La ruleta.

No sóc pas soci —és clar— del Círculo Artístico, però hi ha una gran quantitat d’amics de la penya que freqüenten aquesta societat per tal de jugar a la ruleta. De vegades passo una estona a la sala de joc amb un o altre d’aquests amics.

Quan no es té aproximadament cap cèntim, hom es posa a pensar en la possibilitat de collir un ple a la ruleta com una cosa deliciosa. No em costaria pas gaire d’afeccionar-m’hi. El que hi ha és que quan entro a la sala de joc em trobo, si fa no fa, en la mateixa situació en què es troben sovint els meus amics en sortir-ne: pelat com una geneta.

Si alguna vegada ho he provat, m’he pogut convèncer de l’escassa capacitat que tinc per a la vida del vici. No tinc prestància, ni barra, ni perfil. No puc arribar a prendre-ho seriosament. Borralleras juga amb un aire d’indiferència i de llunyania fantasmal. Sagarra contempla el moviment de la bola amb un sotabarba de suplement. El pintor Canals es mossega el bigoti nerviosament. Labarta, Casanovas, Nogués, Carles, Padilla, els germans Soto, freqüenten també la ruleta i juguen seriosament —Carles el que menys. Són persones que, en una sala de joc, hi fan un determinat, considerable, paper.

Ara, a mi em sembla que tinc —a causa probablement de la meva inconsciència— un cert avantatge sobre aquests amics. Jo crec que jugar i perdre són dues coses lligades per la més absoluta coherència. En canvi ells creuen que jugar i no guanyar és una mala passada que la providència els fa explícitament. Si surten de la sala guanyant, se’ls coneix en la cara i desenrotllen una certa arrogància displicent. Si surten perdent, sembla que els han clavat una pallissa —semblen gossos malalts que busquen un racó per isolar-se de la gent. Es deixen dominar massa —al meu entendre— per la força que ells mateixos, sense cap fonament, s’atribueixen. M’agradaria de guanyar, naturalment, però trobo que perdre —i sempre perdo— està tan encaixat en la naturalesa de les coses que no paga la pena d’amoïnar-s’hi ni un moment. Surto de la sala havent pràcticament oblidat el que ha passat a dins —i amb una gana magnífica.

De vegades sospito que, per a les persones dotades d’una escassa quantitat d’amor propi i de molt poca pedanteria, el joc no pot tenir interès.

Don Francesc Pujols, que és concurrent de l’Artístic i de la sala de joc, no és pas, però, afeccionat a la ruleta. Avui deia:

—Jo podria jugar perquè tinc per perdre. Els meus deu duros diaris cauen, tant si plou com si neva… Però perdre davant dels crupiers seria fer massa el calet…1

L’ambient de l’Artístic, que és un aiguabarreig d’artistes que aspiren a fer el comerciant i de comerciants que pretenen fer l’artista, és —dit sigui de pas— accentuadament arriladet.

 

 

La lectura de Psyche, de Rhode, ha continuat aquests últims dies, però per fortuna la conjuntivitis de Pujols ha millorat considerablement. Malgrat les hores passades en la intimitat de la lectura, no em seria pas possible d’afirmar que Pujols s’hagi tret la màscara ni un sol moment. De vegades la seva capacitat d’autodenigració per tal de donar una idea diferent del que realment és, arriba a la pura fatuïtat. Em produeix com un enervament.

—¿Em permet una pregunta, senyor Pujols? —li he dit avui.

—Digui, digui, no faltaria més…

—¿Podria dir-me per què està tan interessat a aparentar el que no és?

—No li ho agafo, francament…

—¿Podria dir-me per què està tan interessat que jo el prengui per un ximple?

—Això mai de la vida, amic Pla! Per mi, no hi ha res com un amic. Jo em presento davant de vostè amb la mateixa sinceritat que si m’acabessin de parir…

—I si jo em resistís a prendre’l pel que vostè pretén, ¿què passaria?

—No s’ho prengui tan a la valenta, cregui’m a mi!…

—De vegades el trobo francament enervant…

—Doncs jo, a vostè, el trobo simpatiquíssim…

Ha dit la darrera frase com si representés una comèdia.

Impossible de no somriure. Hom queda desarmat —i totalment a les fosques, com al començament de la conversa. Pujols s’esmuny com una anguila —dóna constantment la impressió de buscar sempre la sortida, d’estar disposat a representar tots els papers de l’auca per tenir sempre segura l’evasió del seu pensament.

—I d’aquesta lectura que estem fent, ¿què me’n diu? —li pregunto després d’una pausa.

—Això és un plat d’arròs bullit. I pensi que el llegim en francès! Si el llegíssim en la seva llengua materna, ja faria molta estona que no sabríem on ens trobem. Això sí, aquest professor sembla molt bona persona i escriu molt bé: escriu amb estil de gasetilla, com vostès de Las Noticias.

 —————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, a0mb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. 2. CALET m.  Home que, amb pretensions de senyoriu o distinció, resulta esser rústic i sense il·lustració (Barc.); cast. paleto. Y’s queda gratantse el cap com fan los calets, que ni saludan ni gratan, Vilanova Obres, xi, 87. DCVB []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

5 de juliol 1919

divendres 5 juliol 2019

 

 

Ja fa dies que la penya, quan el sol declina, s’instal·la al jardí, sota les palmeres. Cada any, sembla, passa el mateix.

Aquest desplaçament a l’aire lliure —un aire lliure, voltat, però, d’altes parets— té, donada la mentalitat que impera a la tertúlia, els seus inconvenients. En el jardí, la discreció és obligada, no es pot tenir, en parlar, tanta vehemència; sempre es pot produir una proximitat estranya, una promiscuïtat indesitjable. Així, la penya, quan arriba aquest temps, perd una mica, es projecta sobre d’ella un punt de tedi. A més, la gent en aquest país, a l’estiu, sembla diferent. Quan no va vestida, perd.

Francesc Labarta és un dels homes a qui agrada més d’enraonar i de discutir de tots els que jo conec. Té una impressionant vitalitat. És un contertulià de primeres hores de la tarda. En arribar, pren el cafè amb una esgarrapada, com si tingués pressa, i amb la darrera gota del cafè fa una copa d’estudiant molt copiosa, que després irà prenent a glopets, per desalterar la seva vehemència. Una vegada pres el que ell en diu el «calent» —Labarta té, cosa bona, el lèxic de l’artesania barcelonina—, es posa a discutir. Enraona torçant la boca, amb la veu una mica esquerdada, i amb la seva cara, que més que la cara d’un home sembla la fotografia (vella de dos o tres anys enrere), de la cara d’un home —una fotografia en la qual la cara hi és, però que ja comença de no ser-hi. El seu tema són les qüestions d’art, sobre el qual pot parlar d’una manera pràcticament indefinida. Es comprèn perfectament la fascinació que produeix entre els artistes joves del grup dels Evolucionistes —encara que haig de confessar que sovint se’m fa inintel·ligible, sens dubte més a causa de la meva ignorància que de la seva falta de mètode. Sovint Borralleras, Pujols, el pintor Carles, li serveixen de «paret», li porten més o menys la contrària. Llavors està realment content. Si es troba amb una tertúlia de tipus morós, inapetent, no abandona pas, però, la seva inexhaurible vehemència: es dedica al monòleg una mica monòton, però sempre fluent.Ara a l’estiu, amb el canvi de panorama, Labarta parla menys. Això l’entristeix —i la penya queda perplexa: no sap ben bé si li han tret un pes de sobre o si es troba a faltar alguna cosa que li haguessin extirpat amb el bisturí.

L’acabament de la temporada musical desplaça Borralleras i Albinyana en els llimbs de l’avorriment. Albinyana és un dels homes més flacs de la penya, més pàl·lids, més ossats, d’un aspecte més depauperat i ascètic. Si el ventre de les persones tendeix generalment a manifestar-se cap enfora, a través d’una corba més o menys pronunciada, el d’Albinyana s’incurva cap endins i això dóna al seu cos un aire una mica corbat, com si tendís a doblegar-se sobre si mateix.

En aquesta tertúlia, hi ha representants magnífics de totes les tendències. Hi ha homes grassos i suculents com el doctor Dalí, Eugeni d’Ors, Josep Maria de Sagarra, i homes que són un esquerdís: Josep Maria Albinyana, Carles Soldevila, Lau Duran Reynals. En el darrer número de la Nouvelle Revue Française André Gide (sens dubte en un moment de mal humor) ha escrit: «Fa l’efecte que els homes grassos tendeixen a la putrefacció i els homes secs a l’ossificació. No es pot sortir d’ací».

Albinyana té un nas considerable, uns braços i unes mans llarguíssims, un pàmpol d’orella de molta superfície. És un xicot molt ric i molt cultivat. És un home —com alguns n’hi ha en el país— que no s’ha pogut adaptar a la indústria familiar i s’ha convertit en un contertulià sistemàtic i integral. Té molts llibres —tota la literatura francesa moderna—; és un musicòman decidit; ha començat una collecció de pintures —Sunyer li ha fet un retrat—; Josep Carner li ha dedicat uns sonets. Per anar bé, d’Albinyanes, en el país, n’hi hauria d’haver tres o quatre-cents.

Forma part del grup més reaccionari de la penya —és dir, es troba molt acostat a Enric Jardí. El seu diari de capçalera és L’Action Française. Davant de la tràgica situació del país —dominat per les bandes de pistolers— la seva reacció és violentíssima. Li he sentit dir:

—Per fortuna, el descobriment de Maurras permet que els conservadors del país puguem anar amb el cap alt pels carrers…

Si no fos, però, per la frenètica actualitat i la repercussió que aquests esdeveniments tenen, no crec pas que Albinyana sentís cap curiositat per la política. El seu estat natural, a la tertúlia, és una passivitat acusadíssima. Allargat còmodament sobre una poltrona amb un enorme Hoyo de Monterrey a la boca, el nas una mica penjant, sempre una mica fredolic, passa l’estona amb els ulls en la llunyania, taral·lejant de vegades unes frases de Debussy —Pelléas et Mélisande és la seva música preferida—, escoltant vagament el que al seu voltant es diu. Ara bé: una qualsevol al·lusió a la música —encara que no sigui més que l’emissió d’un simple tòpic— té la virtut d’animar-lo ràpidament. Tots els sentits se li bolquen a la superfície. Si la conversació s’anima, l’envaeix una nerviositat incontenible. Com és visible en molts aficionats a la música, té una tendència a tornar-se violent. No pot concebre que a algú li agradi alguna cosa que ell no accepta. En la discussió agafa de seguida un to displicent, menyspreatiu. Apareixen, en el seu cos, tota mena de petits tics —nervis que es posen a actuar pel seu compte, deslliurats de la pressió en què han estat mantinguts tan reiteradament. Aviat el control de les paraules se li escapa. La seva imaginació camina a una velocitat molt més forta que l’emissió dels mots. I tot acaba en un punt d’incoherència: paraules soltes, deslligades, eixides en forma d’exabrupte, acompanyades d’una gesticulació violenta en la qual prenen part gairebé totes les parts del cos: les mans, els braços, el cap, els ulls, les espatlles i les cames i tot. Fa l’efecte d’una lluita amb una força invisible. L’espectacle és impressionant pel que sempre té de sorpresa. Tot i que la seva vida interior no és potser coneguda de ningú, hom no pot deixar de veure Albinyana a través del seu aspecte extern: un home recelós, tímid, pusil·lànime, ple de prejudicis intel·lectualistes, potser vitalment amargat, potser sentimentalment ressentit. Un home aclaparat pel tedium vitae que ha trobat en la música l’evasió del dolor d’aquest món. Per això totes les qüestions de la realitat són per a ell negligibles; mentre que les referents a l’esperit de la música són decisives.

Camps ho resumeix així…

—Li trepitjareu un ull de poll i us dedicarà el més amable dels seus somriures; li discutireu Debussy i podreu donar gràcies a Déu si no quedeu destruït…

Borralleras també viu dins de l’esperit de la música —ara densificat per la lectura de Marcel Proust, lectura essencialment musical, per l’esforç que comporta de convertir el passat —el record— en realitat, en present. També a Borralleras sembla pesar-li la vida. Però la seva sensibilitat no sembla pas tan susceptible. Externament almenys sembla tendir més a l’equilibri. Però no faria pas gaires afirmacions, ni formularia gaires profecies…

Ara, havent quedat Barcelona sense música, aquests homes divaguen com ànimes en pena. Han fet una darrera temptativa: han anat a sentir no sé quines òperes italianes en un teatre de Gràcia (no recordo quin) que cada any, per aquest temps, organitza una temporadeta. Però veig que en tornen massa enriolats i massa sensibles al pintoresc. Quan no tornen del concert com si els haguessin donat una enorme pallissa, és que la música era dolenta. Borralleras parla de marxar a fora, a Prats de Lluçanès.

—No tinc més remei! —diu—. Haig de marxar a estiuejar. Ací no hi ha res a fer…

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

28 de juny 1919

divendres 28 juny 2019

Divago —hores— pels carrers dels barris baixos (districte quint). Nit calorosa. De vegades surto de casa amb la intenció —com tanta gent— d’entregar-me al plaer. Però, al cap d’una estona de caminar pels carrers, no veig més que pobresa, brutícia, sofriment. La mala olor m’asfixia. Per una persona agradable que es veu, hom ha de resistir la presència de milers de monstres —comptant-hi, és clar, l’infrascrit. Els líquids de les tavernes, els plats de vianda que us ofereixen, són infectes. Les cases de pas són d’una sordidesa indescriptible. La gent té una agror crispada, una susceptibilitat malaltissa. És literalment indescriptible veure fins a quin punt han arribat a convertir aquest món en la quinta essència del que és desagradable. És impossible d’imaginar qualsevol forma de plaer sense disposar de molts diners i d’una imaginació viva per passar per sobre dels entrebancs, sempre existents. Tot conspira, en aquest país, a favor de la sordidesa. Desgraciada la persona que pretén fer el grec!

Així, al cap d’una hora de rodar pels carrers, totes les il·lusions de plaer s’han convertit en un marasme sentimental dominat per la pietat i la melancolia. Llevat dels moments d’intoxicació o d’encegament obsessiu dels instints, és inconcebible establir el menor contacte amb aquest món. Heu sortit de casa amb unes certes vel·leïtats de paganisme i al cap d’una hora o dues us heu convertit en un cristià que troba l’ascetisme molt correcte. Seria interessant de descriure el moviment paral·lel que aquesta transmutació produeix en el cos humà. Sortiu de casa passablement pompós, lleugerament fatxenda, però el procés intern us va desinflant el cos, el deprimeix i el corba, el depaupera —i a la fi us veieu com un pneumàtic esbotzat i fluix. Acabeu arrossegant —una mica— els peus pels carrers, el cap a dins de les espatlles, mirant les coses amb uns ulls de basarda anguniosa, constatant-ne el vel espès de tristesa que les cobreix.

Jo tinc potser una sensibilitat massa decantada a aquestes morbositats —que ja posat a la plaça de Catalunya em semblen una mica puerils. Però no hi puc fer més. De vegades penso que probablement contribuiria a donar-me una concepció més sòlida i freda de la vida presentar-me d’una manera més acurada i més decent. Hauria de fer-me un bon vestit —un vestit fet per un bon sastre. Tots els vestits que he portat fins ara han agafat un aire de vestits donats, de roba donada, tot i haver estat sempre religiosament pagats per la meva família. Si alguna vegada hagués portat un vestit donat, m’havia caigut1 exactament igual que un vestit pagat —cosa que és ben trista. No hauria de portar tants foradets als pantalons de cremades del tabac. Hauria de portar elàstics. No he portat elàstics més que el dia que vaig fer la primera comunió. ¿Per què? Tothom que em coneix haurà constatat que els pantalons sempre em cauen una mica. És equivocat —horrible. Hauria de tenir un rellotge. M’estalviaria l’angúnia de no saber l’hora i el ridícul d’arribar abans de l’hora fixada. Hauria de tenir un paraigua, una gavardina, mitja dotzena de camises, tres o quatre corbates, m’hauria d’afaitar cada dia. El senyor Totusaus, barber de l’Ateneu, em preguntà un dia: «Vostè, senyor Pla, ¿on es fa tallar els cabells?». Quina vergonya, Déu meu! Sort que el senyor Totusaus parlà en veu baixa i ningú no n’hagué esment. Quan penso en la dolçor exquisida —en la morenor suavíssima— de mossèn Riber quan surt de la barberia! Quan penso en la brillantor radiant de don Pere Rahola quan surt de la barberia! Hauria de fer-me enllustrar les sabates —dia per altre, almenys! I els meus barrets! Són barrets barats, generalment —sospito— passats de moda, que al cap de dos o tres dies de portar-los ja semblen vells. Hauria de portar les ungles arreglades, fer-me fer de tant en tant una fricció, perfumar-me una mica. Tothom es perfuma una mica —discretament. Això —discretament— em fa una gràcia incontenible. Però, ¿seria possible imaginar veure’m en posició horitzontal sobre un seient de perruqueria? Quan el senyor Totusaus m’hi invita, li dic que no tinc temps. És una simple excusa. En realitat és una cosa que em repugnaria d’una manera profunda. Hauria de fer un autèntic sacrifici. I és que el més gran defecte que tinc —en relació amb l’ambient del país— és el de no ésser un fatxenda. Tinc una pèssima opinió de mi mateix. No m’agrado gens. Em considero capaç de fer en qualsevol moment la més abjecta atzagaiada, la més revoltant ximpleria. Tinc grans dubtes sobre la meva moralitat intrínseca. Les meves defenses —sobretot les defenses que provenen de la vanitat, de l’amor propi— són pobríssimes. Sóc un home lleuger —però no sóc un fatxenda. Lleuger, moltíssim. No passa dia que no formuli les corresponents mentides, que no articuli les corresponents frases gratuïtes —xecs sense provisió—, que no parli amb la més gran frivolitat i el gust del mer caprici. Hi ha gent que saben justificar les seves pròpies mentides. Tot el que fan ho consideren absolutament necessari. Feliços ells! Jo dic una falsedat, però en tinc la consciència. Se’m coneix de seguida en la cara. No sé dissimular, no tinc confiança en mi mateix. I és precisament perquè no tinc confiança en mi mateix que els altres tampoc no me’n tenen. No arribo a inspirar confiança —aquest és el fet. Quan alguns dels meus amics han aplicat la seva agudesa a l’observació de la meva manera d’ésser, han donat un diagnòstic inquietant. Màrius Aguilar ha escrit que jo sóc una espècie de rus del Mediterrani. Per a un esperit tan llatí, tan cyranesc com el d’ell, és una nota ben trista! Josep Maria de Sagarra diu —m’ho ha dit a mi mateix— que jo sóc un home fals. No sé pas en quina estima em té el doctor Borralleras. Em mira, em torna a mirar, em remira i sospito que no en treu l’entrellat. Ara bé: jo no vull pas tenir raó contra tothom. No tinc pas cap condició per a l’heroisme. Però una cosa em sembla certíssima: és absolutament urgent que em presenti d’una altra manera —almenys amb un altre vestit.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Les edicions clàssiques escriuen “m’hauria caigut”, més coherent amb l’inici de la frase (“Si alguna vegada hagués portat…”.) []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

13 de juny 1919

dijous 13 juny 2019

La dispesa.

Aquesta dispesa de la rambla de Catalunya és molt diferent de la del carrer de Pelai. Espiritualment, és potser més desordenada. Externament, té un ordre molt més visible i eficient. Aquella era una dispesa d’estudiants desmanegats. Aquesta és una casa poblada d’empleats i de gent de despatx —i ja es sap que els empleats tenen els gustos dels seus respectius amos, diuen el mateix que ells. Allò era una casa de pobres; això és una casa de persones que, si bé no posseeixen la riquesa, pretenen arribar a tenir-la un dia o l’altre. L’important per arribar a un lloc o altre és conèixer el camí precís i exacte.

Dins del seu delirant desordre, la dispesa del carrer de Pelai era crua, directa i divertida. Tothom s’hi manifestava tal com era, amb una perfecta espontaneïtat. En aquesta, s’ha de tenir molt de compte a parlar per no fer una planxa i exposar-se a la desconsideració general. Jo tinc la impressió, ara, de viure entre persones molt importants —representades només pels seus empleats. Quan hom diu a taula:

«Avui ha fet molta calor…», els altres us miren amb un aire de dir-vos: —Ja li contestaré demà quan hagi parlat amb l’amo…

La dispesa és una concentració asfixiant de fórmules tòpiques i de llocs comuns espessos. La doctrina de la casa ve donada pel Ciero, o sigui per El Noticiero Universal.

Les diferències que podrien establir-se entre un pobre o una casa de pobres i un ric o tan sols un aspirant a la riquesa són inesgotables, inacabables. Hi ha tantes diferències com entre un negre i un blanc —sense oblidar les diferències d’olors que, segons diuen, existeixen entre negres i blancs.

El desplaçament del carrer de Pelai a la rambla de Catalunya ha fet canviar el meu panorama humà. Joan Estelrich, a qui veia tan sovint, ara no el veig mai. El color de terra d’escudelles de l’edifici de la universitat ha deixat de formar part de la meva àrea visual. La meva nova situació, concentrada ara en la penya i en l’aventura periodística, m’ha fet perdre de vista Joan Climent, els meus companys dels Estudis Normals, àdhuc l’acadèmia d’instrucció militar de les Drassanes. S’ha produït una enorme transmutació en el meu paisatge. Si aquesta transmutació serà en bé o serà en mal, etc.

 

Escena de tertúlia.

Són dos quarts de sis de la tarda. Fa un temps una mica xafogós, pesant. Les portes del local que donen al jardí de l’Ateneu són obertes i per elles entra la vaga remor sorda de la ciutat. A la penya hi ha poca gent. La conversació es produeix en veu baixa. Don Pere Rahola dorm a una butaca de braços. Fa mitja hora que dorm amb una beatitud admirable, el cap recolzat al respatller del seient, la boca mig oberta sota el bigoti molsut, de guies també una mica cyranesques —dit sigui tot passant. Respira profundament i quan el pit li reprèn la balançada es produeix un runflament ample i greu. Cada vegada que es produeix el soroll, els pocs contertulians del local es miren el dorment amb una mirada de respecte i de sorpresa; després es miren mútuament i no saben notòriament quina paraula han de formular. Cada tarda —des de fa molts anys— es produeix idèntic impressionant espectacle. Don Pere va sense res al cap. (De vegades m’he imaginat l’efecte que faria si dormís amb el barret posat.) La seva calba és fresca, lleugerament rosada. De la seva persona se n’irradia un perfum de Piver, rue de la Paix. Els cabells que li volten la calba li fan una corba tirada cap amunt —una mena de penja-robes en miniatura. Don Pere porta el bigoti i la barba admirablement cuidat tot plegat. És una barba que no és ni grossa ni petita; no és fluent i africana com la que portava Jaume Brossa, ni mefistofèlica i punxeguda com una mamella de cabra: és una barba sòlida, justa i adequada al prestigi social de la persona que l’ha segregada. Sota la barba, don Pere hi porta un plastró de qualitat densa i luxosa. Sobre el plastró, una perla pàl·lida. Vesteix de color gris. En el dit xic de la mà esquerra —que reposa sobre el braç de la cadira—, muntat sobre un anell, un petit brillant fa un esclat confortable.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 de juny 1919

dimecres 12 juny 2019

Penya de l’Ateneu.

Aquests microcosmos socials del tipus d’aquesta tertúlia ateneística poden ésser una palanca considerable si hom hi cau bé. En aquest cas són un element d’amplificació d’una llargada insospitada. Quan l’amplificació es produeix en contra, el resultat pot ésser tràgic. De vegades tinc la impressió que el meu aterratge ha estat positiu. Una de les persones que m’han estat favorables des del primer moment ha estat don Francesc Camps Margarit. Dos o tres dies després de tractar-me, digué a Alexandre Plana:

—Això és un grip que farà una certa carrera. És el tipus de la seva generació que juga més fort. De vegades sembla un inconscient…

Pocs dies després, a la terrassa d’un cafè, deia a uns amics —a Junoy em sembla— l’horror i l’ànsia que em feia haver d’anar a la dispesa a menjar les indefectibles mongetes tendres. Era abans de sopar. Camps Margarit m’escoltava a la taula del costat. En el moment d’alçar-me per tal d’emprendre el camí, absolutament fatídic, de la dispesa, se m’acostà, em posà un duro de plata a la mà amb un moviment imperceptible (cosa que em donà idea que estava habituat a fer-ho) i em digué:

—Aneu a sopar al restaurant… La descripció que heu fet de les mongetes verdes val més d’un duro. Després, deixeu-vos caure a l’Ateneu.

Són coses que no s’obliden. Després, a la penya, em convidà a cafè, conyac francès i un cigar de l’Havana. Després d’això vaig considerar-me en el dret de tenir-lo per amic. M’agradaria d’escriure un retrat d’aquest home. Però potser no el conec prou encara, per fer-ho.

És un home d’estatura regular, d’aspecte molt canviant (hi ha dies que sembla rodó i altres sembla un home ossat) amb unes faccions molt acusades: pòmuls rojos; cella dura i negra; galta canonical; ulls negres brillants, vivíssims; barba forta, afaitada a blau; grisalla abundant de cabells; coll de tronc espès sobre un estèrnum voluntàriament sortit. Vesteix confortablement, amb corbates rutilants, que a Barcelona són tan apreciades i que ell transporta amb un punt de petulància molt acusada. La seva presència petulant és perfectament compatible amb les seves caigudes en la timidesa més visible. Aquesta alternació em demostra que és un home indecís. Quan riu fa: hi, hi, hi!… i es posa un mocador a la boca per no caure en cap excés.

No he pas conegut Albert Llanas, però he vist retrats d’aquest senyor. Tinc la impressió que Camps té una retirada física amb Llanas, sobretot amb Llanas jove. L’única diferència és que el sistema capil·lar de Llanas fou més abundant i copiós que el de Camps —modes diferents. Si la moda capil·lar de l’època de Llanas hagués subsistit, Camps l’hauria adoptada, perquè la constitució física d’aquests dos homes és molt semblant i, per tant, el seu automatisme hauria estat paral·lel.

Quan seu, Camps perd. Se l’ha de veure, en canvi, passar per la Rambla, pujar passeig de Gràcia amunt o entrar en algun magatzem de teixits, amb l’americana comprimida en el botó del mig, arborant un diari a la butxaca, el nas enlaire i un cigarret a la boca —un cigarret apuntant al cel, com el botaló d’un bergantí. Es passeja amb un aire de balanceig, aguantant la mirada de les senyores, provocatiu, segregant un ambient de baríton en plena prosperitat —una barreja indescriptible de gat dels frares, de condottiero i de badoc tot alhora. La gent se’l mira amb un aire lleugerament astorat. Li demanen caritat més pobres que a les persones corrents, se li acosten més venedors de diaris i de dècims de la rifa que a ningú. Sospito que això l’encanta. A Barcelona hi ha molts fatxendes, sobretot en les classes elevades. El barceloní tendeix a la fatxenderia per generació espontània. Un fatxenda adorable: don Trinitat Monegal. I bé: malgrat la seva posició mitjana, Camps s’ha obert, en aquest aspecte, molt de pas.

La majoria dels mots picants, de les frases càustiques, les coses més divertides que s’han dit a Barcelona en aquests últims quinze anys han estat obra de Rusiñol, de Pujols i de Camps. El mecanisme de l’humor de Rusiñol està encara per estudiar. Utilitzo a posta la paraula mecanisme perquè pel meu gust és un humorisme una mica mecànic. Pujols maneja amb una agudesa única el contrast. L’aplicació a determinades situacions de les frases més col·loquialment vulgars de la llengua ha creat moments d’autèntica gràcia. El seu diàleg amb el senyor Taxonera sortint del Continental sobre l’eclipsi ha donat la volta al món. Taxonera: «L’eclipsi serà a les quatre»… Pujols: «Sempre seran quarts de cinc»…

Posat entre aquestes dues figurasses, Camps s’ha admirablement defensat. Un dia, el doctor Dalí li digué amb una cara de compunció:

—Males notícies, Camps! El senyor Llavallol s’ha ferit. Té la meitat del cos insensibilitzat, com mort…

—Déu l’hagi mig perdonat!… —contestà, amb un aire fúnebre, Camps.

Es pot afirmar que Camps ha estat un element essencial de totes les revistes divertides que s’han fet a Barcelona aquests últims anys, sobretot de l’inoblidable Papitu de la primera època —que difícilment serà superat. El seu ofici d’enfardador de teixits el porta cada dia a tenir innombrables contactes, a visitar una pila de despatxos. Això li dóna una quantitat de documentació humana pràcticament inesgotable. Coneix a tothom, i, com que explicar una anècdota a Camps implica donar-li la màxima publicitat, la gent s’escarrassa a explicar-li les primícies de la xafarderia no solament de Barcelona i de les poblacions dels voltants, sinó de tota l’àrea del tèxtil com un tot, en general.

I el curiós és que aquest arsenal d’anècdotes, aquest magatzem de mots, de fets i de records, no es caracteritza pas per ésser un conversador extraordinari. Comença les seves descripcions molt bé, dominant-se, donant color a les coses i donant vida i gesticulació a un personatge, però de sobte té un atac de timidesa que el fa descarrilar. Fa l’efecte que pensa in mente: «Ho fas massa llarg», o «Això no té ni el menor interès». Llavors li queda tot confús i l’acabament no sol pas ésser gaire brillant. Els millors mots, els hi he sentit dir en moments de confusió general, quan la conversació entra en una temperatura alta i tothom hi diu la seva sense gaire premeditació. Enmig d’aquests remolins, la timidesa de Camps perd rigidesa, com si la confusió representés, per a ell, com una impunitat. El tarannà de Camps és molt curiós en el sentit que, si aquest home dóna una permanent sensació de petulant i de barrut, de fet és un dels homes de menys barra que en la Barcelona que bull es poden tractar.

És un sentimental. És un sentimental d’una obertura amplíssima de compàs —tan ampla que a dins hi caben des de la bona educació fins a la caritat. Té una tendència —singular en aquest país— a fer agradable la vida dels altres. S’escarrassa pels altres. Té una habilitat especial a fer sortir en la conversa les coses que poden interessar al seu interlocutor, a reportar elogis i compliments que ha sentit dir de la persona amb la qual parla. De vegades, és clar, ha de forçar la nota, ha de dir una cosa per altra, ha francament d’inventar. Sense voler, es troba sovint en situacions ridícules, d’un còmic pujat. Per fer contenta la gent ha hagut de dir tantes mentides que en certs moments ha estat exposat que li trenquessin la cara. El cinisme crític és desagradable. El cinisme de l’elogi desorbitat pot arribar a tenir una lucidesa amarga, una brillantor fantàstica. Pujols i Camps l’han cultivat menys amb un esperit malèfic que per satisfer l’amor propi dels altres.

En el terreny de la caritat, és inesgotable. No ha tingut mai un no. Ha estat generós, bondadós i elegant. Abans d’anar-se’n a viure a Madrid, Xammar sostenia que a Barcelona hi havia una persona disposada a fer, en tot moment, un emprèstit segur i a llarg terme a un periodista: aquesta persona era Camps. Si algú s’atreví, alguna vegada, a discutir-li aquest fet, el considerava un ximple acabat, un home incapaç de tenir un criteri clar.

—No n’hi ha pas prou que us facin un emprèstit —deia Xammar—. L’important és que si no podeu tornar els diners no us retirin el salut. Això, en aquest país, només ho fa Camps…

Feia mesos que Camps donava al meu amic el periodista V. un duro a la setmana. El periodista l’esperava a una hora fixa d’un dia establert a la porta de l’Ateneu, i Camps, en passar, li allargava la moneda sense dir la menor paraula. Un dia, V. no aparegué a la cita. Camps el cercà per la Rambla.

—Dispensi… Avui se n’ha descuidat… —li digué en veure’l, amb un aire de tenir més por que goig, allargant-li la moneda de plata.

Hom sent a dir sovint:

—Per fer un mot d’esprit, Camps es vendria el seu pare. Això és cert, és clar. Aquesta tendència al desenfrè verbal, a la procacitat, a l’agudesa, fa que Camps, com Pujols, sembli, en certs moments, un monstre desencadenat. Si la gent en tingués esment, ja els haurien morts a punxades. Ells no fan, potser, res més que defensar-se. Per altra part, no crec que es pugui fer una truita sense trencar prèviament els ous. De procediment per arribar a aquest resultat, no crec que se’n conegui cap altre.

Ara, seria curiós de fixar les idees de Camps Margarit sobre la literatura. Ell vol una literatura d’èxit segur, entenent per èxit segur l’èxit de carrer. En aquest sentit, una cosa, qualsevol, per ésser bona, ha d’ésser una mica a la Rostand, més o menys ha de cyranejar. És perfectament observable que tota la gent de la seva època, i Camps Margarit mateix, cyranegen una mica o, si voleu, rostandegen, per dir-ho més clar. És possible que la gran amistat i admiració que Camps professa per Màrius Aguilar i la seva literatura provenen d’aquest filó de Rostand. Cada dia se’m fa més clarament visible la penetració de Rostand en aquest país, el gran efecte que aquest poeta féu en la societat de Barcelona, l’extraordinària receptivitat que la generació de Camps tingué per l’obra de l’autor de Chanteclair. La literatura de Màrius Aguilar, àdhuc les seves més rutinàries gasetilles, tenen panache —tenen una ploma a sobre que el vent fa voleiar. Per Camps, no hi ha millor escriptor que Aguilar. Li he sentit dir: «Fins i tot quan no diu res és interessant». Penso: quina enorme suggestió momentània ha d’haver produït Rostand perquè encara s’arrosseguin frases semblants!

Després, a Camps li agrada una literatura que quan l’autor que l’ha feta entra en una camiseria, el camiser es considera obligat a fer automàticament una rebaixa —o, si voleu, quan l’autor que l’ha feta passa pel carrer, la gent pensa o diu: «Carai, senyor X, quin article que ha fet més maco!». És dir: la literatura per a Camps ha d’implicar la glòria immediata, directa, concreta i inescamotejable. El seu ideal és una literatura de Tres Tombs o, si voleu, una literatura d’aplec de Sant Medir. De fet, un dels dies més feliços de la seva vida fou un dia de Sant Medir de no sé quin any, quan, embarcat en la carretel·la de la redacció del Papitu, sentí que la gent del carrer Gran de Gràcia deia:

—Aquesta és la carretel·la dels escriptors del Papitu!…

De fet, si ésser escriptor no implica l’entrada en un determinat carnaval, ¿què vol dir, ésser escriptor?

De tota manera, les idees literàries i la gran admiració que té per Màrius Aguilar no li fan pas trontollar la solidesa de les seves idees socials. Camps té una mentalitat burgesa químicament pura, mentre Aguilar sembla molt donat ara a les vel·leïtats sindicalistes. Sovint discuteixen. No s’entenen mai. En aquestes discussions, Camps té sortides impensades.

—Veig que en l’article d’avui —Camps li diu— demaneu més justícia…

—Exacte. Demano més justícia!

—¿Què es la justícia?

—La justícia és l’equitat, una equitat diferent de la que sosté la Federació Patronal.

—Ja ho veig! Demaneu que si els cecs tenen dret a gos, els bornis tinguin dret a mig gos… ¿És aquesta l’equitat?

Aguilar abandona —més que res, potser, per respecte a l’amistat— amb una arrogància cyranesca. Camps es fa l’amo del terreny amb una petulància chanteclairiana.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

————————————————

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada