Passo 
balanç seriosament. Seriosament no implica pas una hipocresia inicial. Vol dir que, dintre de les meves possibilitats, estic disposat a escriure clar.
No tinc cap condició per a l’amistat. Només estimo les persones que em poden ensenyar alguna cosa —i, un moment, les que em distreuen. Les efusions i atencions alienes em produeixen l’efecte d’una vexació. Els elogis em fan venir febre. Les perfumades amabilitats de Roldós —perfum barat— em revolten. Si fos ric i pogués tenir pianista, ja l’hauria engegat. El meu egoisme és nauseabund i infecte.
Noto, per altra part, que, a mesura que passen els mesos, la meva barra va d’augment. La mistificació em diverteix, encara que després, en considerar-la fredament, em repugni. Tinc una certa tendència—fins diria una facilitat—a inventar coses, a manipular-les a la meva conveniència. De vegades faig callar un interlocutor amb una observació la falsedat de la qual és —em consta— absoluta, totalment inventada. Sovint aquest joc se’m produeix d’una manera inconscient, per gust del joc mateix. El fet que un semblant mecanisme, d’una aparença tan voluntària i deliberada, pugui manifestar-se’m d’una manera inconscient me’l fa inexplicable. És desagradable de pensar que es pot ésser un mistificador sense saber-ho.
L’estat permanent de l’home és el pecat. (Lector: no precipiteu, si us plau, el comentari.) En la vida –em sembla– es pot acceptar aquest fet o tenir alguna pretensió a la puresa. Però sortir del pecat és impossible. Tan impossible com sortir de la injustícia. Si hom tracta de sortir del pecat, poden succeir dues coses: no acabar-ne de sortit pel contrapès del pecat o creure’s haver-ne sortit sense ésser veritat, sense ésser cert i convertir-se, llavors, en un ésser fals i hipòcrita, capaç de fer qualsevol enormitat en nom de la puresa fingida. Considerar-se tothora un pecador sinistre pot donar una certa esperança d’arribar a la humilitat i la discreció. Espero que aquesta convicció no m’abandonarà en el curs de la vida. És l’única esperança que tinc.
Diumenge passat, al cine, donaven La Passaggera amb Pina Menichelli, una dona prima i nuada, morena i picant, com la reproducció que he vist de la Venus Capitolina. En sortir, vaig demanar a una senyora, molt de l’església, si li havia agradat.
—És massa atrevideta, massa atrevideta… —em contestà enriolada, contentíssima.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Mentre durà la guerra, foren llegits, especialment, dos periodistes: 
—És una vertadera pena que hi hagi d’haver dues classes de liberals: els liberals conservadors i els liberals anarquistes. Això demostra, però, que, més que les idees, el que ens separa és el diferent grau de tensió dels temperaments. Brossa és de la segona categoria. A les barberies, és considerat un autor difícil. En realitat és un pueril. Enmig de la sorpresa general, ha reaccionat a fons contra la revolució russa i contra la revolució alemanya, que ara està en ple desenvolupament. Una revolució no és res més que un canvi brusc del personal dirigent. A Rússia, la revolució és a fons: el canvi de personal ha estat complet. A Alemanya, la revolució és un simple procés per tornar al mateix punt de partida —allà mateix. Tot canvi brusc de personal implica la implantació d’una nova concepció del món —implica la revolució. El desplaçament del poder de l’aristocràcia a la burgesia implica una revolució. El desplaçament del poder de la burgesia als obrers és una revolució. El desplaçament del poder d’un grup burgès a un altre grup burgès no és cap revolució. En aquest cas es discutirà un matís de la llibertat política. En el cas anterior, la llibertat política serà el de menys; serà la implantació de la igualtat econòmica el que pesarà decisivament.
