Ara que dins de l’aire flota aquesta cosa indescriptible, humanament tendra, íntima, de les festes de Nadal, m’obsessiona la sequedat de cor, l’eixarreïment, l’esterilitat sentimental. És una esterilitat que m’alarma perquè deu formar part de la pròpia naturalesa íntima. No sento el menor impuls d’adorar res. La meva sensibilitat social és negligible, escassa. Sento que la família parla, amb entusiasme, de la missa del gall. No arribo pas a interessar-m’hi. És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió —ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida—, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano: ¿què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant?
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
M’adono que no soc l’única que fa cites! Aquest article de Miquel Àngel Limón Pons que enllaceu m’arriba especialment amb “esdevingué una illa -un roc- en el mar de les enveges, els deliris, les gelosies i les buidors més extremes de literatura de diumenges a la tarda”. Gran Josep Pla!
De l’enllaç a “Sobre l’amor físic compartit”, que citava Ramon Torrents en l’entrada de fa deu anys, text que em recorda el que deia Pere Rovira a L’amor boig, que una parella que no funciona sexualment no funciona de cap manera (el que els metges en diuen “disparèunia”) en voldria ressaltar:
“Així com sol ésser corrent començar d’estudiar seriosament quan s’ha sortit de la Universitat”: jo vaig passar gran part de la carrera suspenent-ho tot, però tinc el consol que Josep Maria Flotats també suspenia a l’escola.
“L’amor físic compartit és incompatible amb la poligàmia”, i “L’amor físic compartit és incompatible amb l’amor lliure” : tinc un amic que té quinze muses, una d’elles la seva dona, i una altra jo mateixa, i diu que totes juntes conformen la perfecció.
“L’amor real és inseparable de la pornografia”: per a qui escriu això és tot el contrari, a priori, i a posteriori, després de tenir una mala experiència que l’ha tornat a la casella d’inici.
“L’onanisme és una forma en definitiva normal de l’activitat eròtica” i “És una forma d’activitat molt semblant a l’elaboració poètica”: ho subscric, és una de les coses per a les quals serveix la poesia.
“Quan en l’amor hi ha diners pel mig, el sentiment i l’interès baixen”, tot i que hauria de semblar el contrari.
“Les dones i els homes són uns purs monstres en general impresentables. La bellesa és cosa de les estàtues”: això no ho pot dir algú que escriu tan bé, amb tanta bellesa!
“Una dona lletja amb esperit és infinitament més important que una dona bella fava”. Em sembla que André Maurois deia que procurar-se una bona cultura és preparar-se per estimar.
Sobre “aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure”, només diré que aquest “secreta” em fa pensar en el que deia Oscar Wilde, que “la bellesa i la saviesa estimen els adoradors secrets”…