.
Passo balanç seriosament. Seriosament no implica pas una hipocresia inicial. Vol dir que, dintre de les meves possibilitats, estic disposat a escriure clar.
No tinc cap condició per a l’amistat. Només estimo les persones que em poden ensenyar alguna cosa –i, un moment, les que em distreuen. Les efusions i atencions alienes em produeixen l’efecte d’una vexació. Els elogis em fan venir febre. Les perfumades amabilitats de Roldós –perfum barat– em revolten. Si fos ric i pogués tenir pianista, ja l’hauria engegat. El meu egoisme és nauseabund i infecte.
Noto, per altra part, que, a mesura que passen els mesos, la meva barra va d’augment. La mistificació em diverteix, encara que després, en considerar-la fredament, em repugni. Tinc una certa tendència –fins diria una facilitat– a inventar coses, a manipular-les a la meva conveniència. De vegades, faig callar un interlocutor amb una observació la falsedat de la qual és –em consta– absoluta, totalment inventada. Sovint aquest joc se’m produeix d’una manera inconscient, per gust del joc mateix. El fet que un semblant mecanisme, d’una aparença tan voluntària i deliberada, pugui manifestar-se’m d’una manera inconscient me’l fa inexplicable. És desagradable de pensar que es pot ésser un mistificador sense saber-ho.
L’estat permanent de l’home és el pecat. (Lector: no precipiteu, si us plau, el comentari.) En la vida –em sembla– es pot acceptar aquest fet o tenir alguna pretensió a la puresa. Però sortir del pecat és impossible. Tan impossible com sortir de la injustícia. I potser tan perillós com sortir de la injustícia. Si hom tracta de sortir del pecat, poden succeir dues coses: no acabar-ne de sortir pel contrapès del pecat o creure’s haver-ne sortit sense ésser veritat, sense ésser cert i convertir-se, llavors, en un ésser fals i hipòcrita, capaç de fer qualsevol enormitat en nom de la puresa fingida. Considerar-se tothora un pecador sinistre pot donar una certa esperança d’arribar a la humilitat i la discreció. Espero que aquesta convicció no m’abandonarà en el curs de la meva vida. És l’única esperança que tinc.
.
.
Diumenge passat, al cinema, donaven “La Passaggiera” amb Pina Menichelli, una dona prima i nuada, morena i picant, com la reproducció que he vist de la Venus Capitolina. En sortir, vaig demanar a una senyora, molt de l’església, si li havia agradat.
–És massa atrevideta, massa atrevideta… –em contestà enriolada, contentíssima.
En Pla com a teòleg no el coneixia encara. Diu que no és por sortir d’allò que s’escriu amb “p”, però calla quan podria dir només que ell no hi creu. Encara que aquesta paraula que s’escriu amb “P” ha semblat sempre prohibida en cercles progressistes i ja es un bon atreviment per part d’ell d’escriura-la sencera.
M’ha semblat una bona manera de començar l’any, llegir Josep Pla. De fet, sempre és una bona idea. Un com més, ens mostra com el mestre del llenguatge domina els mots per descriure’s a ell mateix, només que amb tot just vint anys. Haurien de passar els anys perquè anàs mudant de pensament. Joiós 2009. Uep, si potser!
“Considerar-se tothora un pecador sinistre pot donar una certa esperança d’arribar a la humilitat i la discreció”: és curiós, el pecat és a les esquerres (de “sinistre”)!
Helena, potser comences l’any forçant una mica la cosa amb això de l’esquerra del pecat. No crec que aquest “sinistre” sigui aplicat en sentit etimològic, sinó com a sinònim de “pervers, dolent, contrari al bé”.
Admès per Pla (i jo ho comparteixo) que el “pecat” és part de la naturalesa de les persones, crec ben clar que la clau i l’opció és evitar això altre:
“… creure’s haver-ne sortit sense ésser veritat, sense ésser cert i convertir-se, llavors, en un ésser fals i hipòcrita, capaç de fer qualsevol enormitat en nom de la puresa fingida.”
Estic d’acord amb tu, Ramon. És massa rebuscat, però a mi m’agrada massa de buscar els tres peus al gat!
On he dit que comparteixo aquesta idea del “pecat” com a fet inherent a la persona, em referia a la imperfecció i a la consciència de tot allò que ens fa presoners de les pròpies limitacions. No es tracta pas de considerar-se un “pecador sinistre”; no cal anar a cap posició dolorista, sinó a una forma de consciència del que som.
I, jugant com sempre amb coses que semblen inconnexes, l’escena d’aquesta senyora tan de missa, que troba la pel·lícula “massa atrevideta”, però que surt contentíssima del cine, no és un exemple claríssim d’aquest vol i dol que portem al damunt? Santa alegria.
Així comencem l’any, i que sigui bo.
Sí, senyores i senyors comentaristes, el que avui ha escrit Pla és per anar-hi pensant i parlar-ne. La frase “l’estat permanent de l’home és el pecat” és una frase contundent que m’agrada sobretot perquè en cap moment es refereix a Déu. Jo entenc que Pla es refereix al pecat que cometem contra les altres persones. Aquest pecat sí que és greu.
I per acabar-ho d’adobar, com a exemple de persona hipòcrita ens hi posa el de la dama de missa que troba la pel·lícula massa atrevideta.
Rodó!
“En sortir, vaig demanar a una senyora, molt de l’església, si li havia agradat.
–És massa atrevideta, massa atrevideta… –em contestà enriolada, contentíssima
Una mostra clara, de lo natural i el fingit”.
Si Ramón si, estic d’acort amb Pla i am tu.