Diumenge.
He passat el matí passejant pel moll amb el meu amic Xavier Güell. Güell és, a més d’estudiant de Dret, dibuixant de modes i de puerilitats dites decadents. Malgrat això, el contacte directe amb la realitat, el nostre passeig pel moll, ha estat agradable.
Hem vist el cuirassat Pelayo, el submarí alemany internat i el submarí espanyol fondejat al seu costat. Aquest darrer semblava de llauna. Ha navegat poc. L’alemany porta el carrall de la mar a sobre i sembla un monstre engabiat i ensopit.
Vent de garbí fresc. Les ratxes passaven sobre les aigües del port i les enfosquien fugisserament. Dues balandres voltejaven el vent, ajagudes sobre l’orla, com dues sagetes de gairell. Hem vist l’entrada d’un vaixell de viatgers. Els viatgers saludaven amb els seus mocadors. ¿Qui saludaven si eren tan lluny i no podien veure res? Devien saludar la pròpia arribada a terra. La mar horroritza tothom i és natural que la gent estigui contenta en arribar a port. Un remolcador, amb una xemeneia alta, prima, grotesca, arrossegava, bufant, unes barcasses. El moll de Barcelona és fred, artificial, una geometria mecànica de pedres, però alguns dels seus racons es van aquilotant, envellint, i semblen endolcir-se. Les coses de la mar són molt boniques.
Pugem Rambla amunt. La llum és crua, i això subratlla el color grisenc, de terra d’escudelles, de Barcelona. La llum, tan viva, dóna a la cara de la gent un aspecte de cosa mastegada i devastada. Quants drames a la cara, fugitiva, inaferrable, de la gent! Després enfilem el passeig de Gràcia. El matí es fa encara més radiant i sembla com si s’esbatanés. La Rambla és plena del que els artistes de trenta anys enrere en deien caps d’estudi. El passeig de Gràcia és ple de caps de fusta enravenats, afaitats, perfectes.
A la biblioteca de l’Ateneu provo d’escriure i no surt res. La meva recalcitrant poca traça arriba de vegades a semblar-me estranya en un corrent literari que conté tants i tants poetes. En primer lloc, jo no he aconseguit mai escriure una poesia. La meva incapacitat, en aquest punt, és tan gran, que ni tan sols ho he intentat. Hi ha moltes persones que escriuen la poesia des de la seva més tendra infància, d’una manera gairebé inconscient. Se’ls enganxa una musiqueta a l’orella i van tirant de la rifeta. Arriba un moment, però, que la musiqueta —per la raó que sigui— se’ls desenganxa. És per això, sospito, que hi ha tants ex-poetes de vint-i-cinc anys —poetes retirats de la poètica. En un país tan copiosament musical, escriure en prosa, descriure un qualsevol objecte —un arbre, un bigoti, un conill— és més difícil.
El problema literari és d’una enorme complexitat. Si hom es situa, amb una ploma a la mà, davant de la realitat, la primera dificultat consisteix a fer-se entendre. Això és, per començar, molt difícil. La realitat és densa, confusa, espessa. El problema de la captació d’una realitat densa podria potser formular-se així: fins a on podem comprendre les coses, la realitat se’ns dóna com si tot passés emportat pel més pur atzar. Els moviments dels homes i de les dones són tan varis, sorprenents, inextricables, diversos, que fan una espessor de jungla vegetal. (El coneixement de l’interior de les persones no es planteja, perquè és insondable.) A través de la seva infinita petitesa, servint-se purament de la intuïció, l’escriptor ha de fixar sobre un determinat espai de terra, sobre alguna figura concreta, signes que hom creu característics, genèrics, permanents, en el devenir informe de la segregació vital. Per arribar-hi, cal triar, escollir els justos, trobar els signes perfectes, vivents, mitjançant l’adequació dels adjectius als substantius. ¿Com fer-ho? ¿Com aconseguir-ho? Aquesta és la qüestió —la feina enormement difícil.
Al vespre, al pis, estripo papers dues o tres hores seguides. Sobre un paper quadriculat, lleugerament esgrogueït, hi trobo una frase que em sembla especialment poca-solta. Diu així: «Sense gairebé adonar-me’n, alço els braços, les mans i el cap enlaire i obro els punys per tal d’arrabassar un tros de blau…». La formulació d’aquests anhels informes de blau i de cel que Maragall utilitzà en poesia amb resultat eficaç, resulten, en prosa, grotescs. Però aquesta frase em recorda els setze anys —la sensibilitat dels setze anys específicament. El fet que un escrit reflecteixi la sensibilitat dels setze anys, dels vint anys o dels quaranta-cinc anys, no l’augmenta pas de valor. Els escrits que duren donen una sensibilitat genèrica intel·ligible.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
A primera hora del matí, quan vaig a la universitat, trobo de vegades senyoretes amb mantellina, devocionari, rosari i un cercle morat als ulls —una d’elles amb els ulls negres i els cabells llisos. Aquestes aparicions em fan pensar en Girona, fan sorgir davant dels meus ulls la vida matinal i beata d’aquella ciutat. En virtut d’un mecanisme per mi desconegut, uneixo, en el meu esperit, el que hauria desitjat fer i no he gosat fer —o sigui la clandestinitat— amb Girona. Les velles pedres sempre foren, per mi, una mica afrodisíaques. Penso en les tasses de xocolata amb secalls que prenen les senyores tornant de missa i en moltes altres coses —en el possible desig permanentment insatisfet d’aquestes senyoretes devotes, d’aspecte dolç i bleda, però potser eficaç.
Hi ha carrers del barri antic de Barcelona que semblen aprimar, afuar, dintre del seu ambient reclòs i estret, el soroll sord de la ciutat —i en general tots els sorolls: la garlopa del fuster, la llima del serraller, la pastera de la fleca… Fins la llum sembla fer-s’hi esborradissa. Recordo haver vist al fons d’una entrada obscura d’un d’aquests carrers la lluïssor dels botons daurats d’un soldat de cavalleria paral·lels a la taca d’un davantal blanc. Quan passeu pel laberint immers en l’atonia i sentiu que la bonior de la ciutat s’esfilagarsa, teniu la sensació que la gent es va allunyant —com s’esdevé en la dispersió que es produeix sortint del cine.
M’ha semblat veure de lluny Tomàs Gallart, passant per davant del cine Catalunya. Anava de dol i portava guants negres. Es deu haver mort a la clínica —penso— la seva mare, que tenia un càncer al pit. Gallart caminava aclaparat, les espatlles corbades, pàl·lid. No goso anar-lo a emprendre, per simple comoditat. El meu egoisme, la meva covardia, són inenarrables.
llauna, faceciós i divertit com un personatge de Dickens, i una finor d’intel·ligència considerable, em diu que tot Barcelona s’ha afeccionat a les sessions d’espiritisme i que per fer ballar la taula o parlar amb Nabucodonosor les mèdiums del Poblenou no tenen comparació possible ni rival apreciable.
Camino per fora, el cap ple de pensaments vagabunds, els sentits dispersos, a l’atzar. Veig davant meu, vagi allà on vagi, una mica més a prop, una mica més lluny, l’ermita de Sant Sebastià. L’ermita és l’essència del nostre esperit, el nostre perenne baluard comarcal. Aquestes quatre parets blanques em fan sentir les arrels: aquesta és la meva terra, aquí vaig néixer; en els dos o tres minúsculs cementiris de la rodalia hi reposen les generacions familiars de les quals no sóc més que el somni momentàniament realitzat. Aquí —si tot va bé— m’enterraran.
El vaixell ha quedat ajagut sobre les roques. Les ones que alça el nord xoquen amb el casc negre i s’aixequen riells d’escuma blanca que enlluernen amb els raigs de sol. A l’hora de la posta, el sol moribund dóna a la desferra un aire sinistre i misteriós. Es va fent fosc. El vent xiula a les cantonades, esfilagarsa un plor de criatura, eixuga la llum groga d’una finestra. El foc de Sant Sebastià s’encén i els raigs donen la volta amb una majestuosa solitud.